L’antifeixisme: una defensa de la democràcia i les llibertats

L’antifeixisme és un corrent social, cultural i polític que naix com a resposta al feixisme, una ideologia caracteritzada per l’autoritarisme, el rebuig del pluralisme polític i la limitació de drets i llibertats. Al llarg del segle XX, l’oposició als règims feixistes va reunir persones de sensibilitats molt diverses que compartien un objectiu comú: evitar la desaparició de les institucions democràtiques i de les llibertats fonamentals.

Més enllà de les seues diferents interpretacions, l’antifeixisme ha estat històricament associat a la defensa de valors com la convivència democràtica, el respecte als drets humans, la llibertat d’expressió i la participació ciutadana. La seua importància es va fer especialment visible durant els anys en què Europa va viure l’ascens dels totalitarismes i els conflictes derivats d’aquests.

La història ens recorda que les democràcies no són una realitat immutable. Necessiten institucions sòlides, una ciutadania crítica i una cultura política basada en el respecte a les diferències. Quan augmenten la intolerància, l’odi o la deshumanització de qui pensa diferent, la convivència es deteriora i apareixen riscos per a la cohesió social.

Parlar d’antifeixisme en l’actualitat també és reflexionar sobre la memòria històrica. Conéixer els errors del passat ajuda a evitar que es repetisquen. Les societats que estudien la seua història amb rigor disposen de més eines per identificar actituds autoritàries i per preservar els valors democràtics.

Tanmateix, és important que el debat públic es desenvolupe des del respecte. Les discrepàncies formen part de qualsevol sistema democràtic saludable. La defensa de les idees pròpies no hauria de justificar mai la desqualificació personal ni l’enfrontament permanent. Una democràcia madura necessita debat, però també capacitat d’escolta.

L’antifeixisme, entés des d’una perspectiva democràtica, planteja una reflexió que continua sent vigent: com protegir les llibertats, la pluralitat i els drets de totes les persones davant qualsevol forma d’autoritarisme. És una qüestió que transcendeix generacions i que convida a valorar la importància de les institucions democràtiques, la participació ciutadana i el respecte mutu.

En definitiva, l’antifeixisme forma part de la història contemporània d’Europa i del debat sobre la defensa de les llibertats col·lectives. Comprendre el seu origen i el seu significat permet entendre millor els reptes de les societats actuals i la necessitat de preservar una convivència basada en el diàleg, els drets humans i els principis democràtics.

llegir més

Urbanisme: construir ciutats per a les persones

L’urbanisme és una de les eines més poderoses que tenen les administracions per transformar la vida quotidiana de la ciutadania. No es tracta únicament de decidir on es construiran edificis, carrers o places. L’urbanisme determina com ens movem, com convivim, quins espais compartim i, en definitiva, quina qualitat de vida tenim.

Durant dècades, moltes ciutats van créixer amb una prioritat clara: facilitar el trànsit de vehicles. Carrers més amples, grans avingudes i noves zones urbanitzables es convertiren en símbols de progrés. Aquell model va permetre el desenvolupament de nombrosos municipis, però també va generar problemes que encara arrosseguem: contaminació, congestió, pèrdua d’espais verds i barris pensats més per als cotxes que per a les persones.

Hui la societat reclama una altra manera d’entendre l’espai urbà. Cada vegada hi ha una major consciència sobre la necessitat de disposar de carrers accessibles, places vives, zones verdes de qualitat i espais que afavorisquen la convivència. L’urbanisme modern ja no es mesura només en metres quadrats edificats, sinó també en benestar, sostenibilitat i cohesió social.

Una ciutat ben planificada és aquella que permet a qualsevol persona desplaçar-se amb comoditat, siga caminant, en bicicleta, en transport públic o amb vehicle privat. És aquella que pensa en la infància, en les persones majors i en aquelles que tenen mobilitat reduïda. Quan una ciutat és amable amb els col·lectius més vulnerables, acaba sent millor per a tota la població.

Els espais verds mereixen una menció especial. Els parcs i jardins no són un luxe, sinó una necessitat. Ajuden a combatre els efectes de les altes temperatures, milloren la qualitat de l’aire i es converteixen en punts de trobada que reforcen les relacions socials. En un context de canvi climàtic, incorporar la natura a les ciutats ha deixat de ser una opció per convertir-se en una obligació.

L’urbanisme també és una qüestió d’identitat. Els carrers, les places i els edificis expliquen la història d’un poble o una ciutat. Protegir el patrimoni arquitectònic i cultural és tan important com impulsar nous desenvolupaments. El progrés no hauria de significar l’eliminació de la memòria col·lectiva, sinó la seua integració en la ciutat del futur.

Tanmateix, un dels grans reptes actuals és l’accés a l’habitatge. La planificació urbanística pot ajudar a generar sòl residencial, fomentar habitatges assequibles i evitar processos d’especulació que expulsen veïns i veïnes dels seus barris. Una ciutat només és justa si les persones que la fan possible poden continuar vivint-hi.

La participació ciutadana és un altre element fonamental. L’urbanisme no pot ser una decisió presa exclusivament als despatxos. Els veïns i les veïnes coneixen millor que ningú les necessitats dels seus barris, les mancances dels espais públics i les oportunitats de millora. Escoltar-los és imprescindible per construir municipis més cohesionats i eficients.

En definitiva, l’urbanisme és molt més que ordenar el territori. És una eina per definir quin model de societat volem. Cada plaça reformada, cada parc creat, cada carrer pacificat o cada edifici rehabilitat és una decisió que influeix en la vida de les persones durant dècades.

Per això, quan parlem d’urbanisme, en realitat estem parlant de futur. Del futur de les nostres ciutats, dels nostres barris i de la manera com volem viure i conviure. Perquè les millors ciutats no són les que tenen més edificis o més asfalt, sinó aquelles que saben posar les persones al centre de totes les decisions.

llegir més

La precampanya electoral: el temps de les idees o de les impressions?

La precampanya electoral s’ha convertit en una fase cada vegada més important de la vida política. Tot i que oficialment encara no s’han convocat les eleccions o no ha començat la campanya legal, els partits, els candidats i les candidates ja treballen per posicionar-se davant de la ciutadania. És un període en què es construeixen relats, es defineixen lideratges i es posen sobre la taula les qüestions que marcaran el debat públic durant els mesos següents.

En teoria, la precampanya hauria de ser el temps de les idees. El moment en què les formacions polítiques reflexionen sobre els problemes reals de la societat, escolten la ciutadania i elaboren propostes per donar resposta als reptes col·lectius. Hauria de ser un espai per al debat seré, per a la participació i per a la construcció de projectes de futur.

La realitat, però, sovint és una altra. Les xarxes socials, la immediatesa informativa i la necessitat de captar l’atenció han convertit la precampanya en una competició permanent per generar titulars. De vegades sembla que importa més la frase impactant del dia que no la proposta que podria millorar la vida de les persones. La política corre el risc de transformar-se en una successió d’eslògans mentre els problemes estructurals continuen esperant solucions.

També és el temps de les expectatives. És quan apareixen nous lideratges, quan es produeixen moviments interns als partits i quan moltes persones decideixen fer un pas endavant per assumir responsabilitats. La precampanya és una oportunitat per renovar equips, incorporar talent i generar il·lusió col·lectiva. Sense il·lusió, és difícil mobilitzar una societat cada vegada més desencantada amb les institucions.

Però la il·lusió necessita anar acompanyada de credibilitat. La ciutadania és cada vegada més exigent i valora no sols allò que es promet, sinó també allò que s’ha fet. Els compromisos han de ser realistes, assumibles i coherents amb l’acció política desenvolupada al llarg dels anys. La confiança costa molt de guanyar i es perd amb una facilitat enorme.

En l’àmbit local, la precampanya adquireix una dimensió especial. Els veïns i les veïnes coneixen de prop els seus representants, saben qui ha estat al seu costat quan hi havia problemes i qui només apareix quan s’acosten les urnes. Les relacions personals, la presència als barris i la capacitat d’escoltar es converteixen en factors determinants.

Cal reivindicar una precampanya basada en el respecte. La discrepància és legítima i necessària en democràcia, però la confrontació permanent només contribueix a augmentar la desafecció. Les eleccions haurien de servir per contrastar projectes, no per alimentar enemistats. Una societat madura necessita debats intensos, però també honestedat, educació i voluntat d’entesa.

Al final, la precampanya és molt més que una etapa prèvia a la votació. És una oportunitat per definir quin tipus de política volem. Una política centrada en les persones, en les propostes i en el futur, o una política basada exclusivament en la confrontació i l’espectacle. La decisió correspon als partits, però també a la ciutadania, que amb la seua participació i el seu esperit crític marca el nivell d’exigència democràtica.

Perquè abans dels cartells, dels mítings i de les paperetes, hi ha una pregunta fonamental que tota precampanya hauria d’ajudar a respondre: quin futur volem construir entre totes i tots?

llegir més

Quan el silenci fa mal

Mireia, Aitana, hi ha ferides que no deixen blaus. No sagnen. No apareixen en una radiografia. No obliguen a portar una bena. I, tanmateix, poden acompanyar una persona durant anys. Quan pense en la violència entre iguals, en l’assetjament escolar i en eixa extensió permanent que hui habita dins dels telèfons i les pantalles, no pense primer en els insults ni en les burles. Pense en el silenci. En aquell moment en què una persona comença a sentir que està sola davant d’un grup. En aquell instant discret en què algú deixa de parlar a classe, deixa d’alçar la mà o deixa de ser exactament qui era perquè ha aprés que mostrar-se tal com és pot tindre conseqüències. Poques coses em semblen tan injustes.

Quan sou menudes, el món sembla senzill. Les amistats naixen amb naturalitat. Un joc compartit pot convertir dos desconegudes en companyes inseparables durant una vesprada sencera. Però a mesura que creixeu descobriu que els grups humans són més complexos. Hi apareixen les jerarquies invisibles, les inseguretats, la necessitat d’encaixar, la por de quedar fora. I és ací on, de vegades, apareix la crueltat. No sempre perquè les persones siguen malvades. Moltes vegades apareix perquè algú necessita sentir-se fort i troba en la vulnerabilitat d’un altre un refugi temporal per a les seues pròpies febleses. Entendre això no justifica res. Però ajuda a comprendre que darrere de moltes agressions hi ha també una pobresa emocional que rara vegada sabem anomenar.

Mireia, tu encara tens l’edat de preguntar per què algú faria mal a una altra persona. Aitana, tu ja saps que les respostes no caben en una frase. La vida està plena de contradiccions. Persones capaces de gestos preciosos poden participar en exclus ions injustes. Persones que es consideren bones poden guardar silenci davant d’un sofriment evident. Per això l’assetjament no és només un problema entre qui agredix i qui patix. També parla dels qui observen. Dels qui riuen sense convicció. Dels qui miren cap a una altra banda. Dels qui intueixen que alguna cosa no està bé però temen convertir-se en el següent objectiu. La indiferència, de vegades, és la forma més discreta de participació.

Quan jo era menut, moltes situacions d’assetjament quedaven confinades a un espai i a un horari. La campana sonava i, almenys en teoria, el dia escolar acabava. Hui les coses són diferents. El ciberassetjament ha esborrat moltes fronteres. Les paraules poden perseguir una persona fins a la seua habitació. Els comentaris poden reproduir-se infinitament. Una burla que abans desapareixia amb el pas de les hores ara pot quedar registrada, compartida i multiplicada. Les tecnologies són eines extraordinàries, però també amplifiquen els comportaments humans. Quan hi ha generositat, la multipliquen. Quan hi ha crueltat, també. La pantalla no inventa la violència. Només li oferix noves formes de circular.

El que més m’impressiona és que moltes vegades l’assetjament naix de coses que haurien de ser motius de celebració. Una manera de parlar, una afició diferent, una característica física, una sensibilitat particular, una identitat pròpia. El grup assenyala allò que destaca perquè la diferència resulta visible. I, tanmateix, és precisament la diferència la que fa interessant el món. Imagineu una societat on totes les persones pensaren igual, parlaren igual i sentiren igual. Seria una societat extraordinàriament pobra. La diversitat no és un problema que cal resoldre. És una riquesa que cal aprendre a habitar. Però això exigix una maduresa que no sempre apareix espontàniament.

Com a valencianes, vos agradarà pensar que formeu part d’una terra que ha aprés a conviure amb influències múltiples, llengües, costums i històries diverses. Però la convivència no és un estat natural. És una decisió. Cada generació ha d’aprendre-la de nou. També a les escoles. També als patis. També als grups de missatges. Cada vegada que una persona és ridiculitzada per ser qui és, tots perdem una oportunitat d’eixamplar la nostra mirada. Cada vegada que la diferència es converteix en un motiu d’exclusió, la comunitat es fa una mica més estreta. Una mica més pobra. Una mica menys humana.

No vull parlar-vos d’aquest tema des de la por. La por té poca capacitat educativa. Preferisc parlar-vos des de la responsabilitat. Al llarg de la vida us trobareu en diferents posicions. Hi haurà moments en què vos sentireu fortes i integrades. Altres en què experimentareu la fragilitat de no encaixar del tot. I potser alguns dies observareu situacions injustes sense saber exactament què fer. En eixos moments, recordeu una cosa senzilla. Les persones no som només allò que ens passa. També som la manera com responem al que veiem. El caràcter es construïx moltes vegades en decisions petites que quasi ningú no observa.

De vegades pense que la societat dedica massa energia a ensenyar competències i massa poca a ensenyar empatia. Aprenem matemàtiques, idiomes i tecnologia, totes elles coses valuoses, però no sempre aprenem a reconéixer el dolor alié. I sense aquesta capacitat, qualsevol coneixement es queda incomplet. No es tracta de convertir-se en heroïnes ni de carregar sobre les espatlles totes les injustícies del món. Es tracta d’aprendre a mirar. De no riure quan una burla humilia. De no compartir allò que pot fer mal. De preguntar com està una persona que sembla quedar-se sola. Els gestos menuts no solucionen tots els problemes, però sovint canvien el dia d’algú.

Mireia, algun dia llegiràs aquestes paraules amb més anys dels que tens ara. Aitana, algun dia les llegiràs des d’una vida diferent de la que habites hui. Llavors entendreu millor que l’assetjament no és només una qüestió escolar. És una expressió d’una pregunta més profunda. Què fem amb la vulnerabilitat dels altres? Ens n’aprofitem, la ignorem o la protegim? Aquesta pregunta apareix als patis, a les xarxes socials, als llocs de treball i fins i tot a la política. Apareix allà on hi ha éssers humans compartint espais. I cada generació oferix una resposta a través dels seus actes quotidians.

Al final, filles meues, crec que la vida és una successió de mirades. Hi ha qui mira per dominar. Hi ha qui mira per jutjar. Hi ha qui mira només per confirmar els seus prejudicis. Però també hi ha una altra manera de mirar. Una mirada capaç de reconéixer l’altre com una persona completa, amb les seues pors, els seus somnis i la seua dignitat. Pot semblar poca cosa, però és l’inici de quasi tot allò que val la pena. Quan una persona deixa de sentir-se sola, quan descobrix que algú la veu de veritat, una part de la violència perd força. I tal vegada això és el que importa. No construir un món perfecte, sinó contribuir cada dia a un món on ningú haja d’amagar qui és per sentir-se acceptat.

llegir més

El romaní i les paraules que han entrat al valencià

Les llengües són el resultat de segles de convivència entre pobles. El valencià, com qualsevol llengua viva, ha incorporat paraules procedents de nombroses cultures i idiomes. Entre aquestes influències destaca la del romaní, la llengua històrica del poble gitano, que ha deixat una empremta significativa en la parla popular valenciana. 

El romaní va arribar a Europa amb les migracions del poble gitano des del nord de l’Índia fa aproximadament un mil·lenni. A la península Ibèrica, el contacte amb les llengües locals va donar lloc al caló, una varietat que va incorporar vocabulari romaní sobre una base gramatical hispànica. Moltes de les paraules del caló acabaren entrant en el castellà i, posteriorment, també en el valencià col·loquial.

Una de les paraules més conegudes és xaval. Aquest terme prové del romaní čhavo, que significava “xiquet” o “fill”. Amb el temps, ha passat a designar qualsevol persona jove i és una expressió habitual en la conversa quotidiana. 

També és molt popular la paraula calés, utilitzada com a sinònim de diners. Moltes persones la fan servir de manera habitual sense conéixer que les seues arrels es troben en el vocabulari del poble gitano.

Altres mots d’origen romaní o caló que han arribat al nostre llenguatge són camelar, amb el significat d’enamorar o convéncer; paripé, referit a una actuació fingida; i xatxi, que expressa admiració o valoració positiva.

Igualment, paraules com paio, cangueli, guipar, pispar o dinyar-la formen part del vocabulari col·loquial que encara es pot escoltar en diversos àmbits socials. Algunes s’utilitzen amb més freqüència que altres, però totes constitueixen una mostra de la influència cultural i lingüística del poble gitano en la societat valenciana.

La presència d’aquestes paraules ens recorda que la cultura valenciana és diversa i plural. Durant segles, gitanos i no gitanos han compartit espais, mercats, barris, oficis i experiències vitals. D’aquesta convivència han nascut costums, expressions i paraules que avui formen part del nostre patrimoni lingüístic. 

Tanmateix, la contribució del poble gitano a la llengua i a la cultura sovint ha estat invisibilitzada. Reconéixer l’origen romaní d’una part del nostre vocabulari és també una manera de valorar una comunitat que ha contribuït a enriquir la societat valenciana malgrat haver patit episodis de discriminació i exclusió al llarg de la història.

El valencià és una llengua oberta que continua evolucionant amb les aportacions de moltes cultures. Les paraules d’origen romaní són un exemple magnífic de com els contactes humans deixen petjada en la manera de parlar. Cada vegada que diem xaval, calés o camelar, estem utilitzant paraules que ens connecten amb una història compartida i amb la riquesa cultural que caracteritza el nostre poble. 

llegir més

L’assetjament escolar i el ciberassetjament: una ferida que no podem ignorar

Educar és protegir

L’assetjament escolar no és una broma, ni una etapa inevitable de la infància o l’adolescència. És una forma de violència que deixa ferides profundes en qui la pateix i que pot marcar una vida sencera. Quan aquesta persecució es trasllada a les xarxes socials, als grups de missatgeria o als videojocs en línia, parlem de ciberassetjament, una realitat encara més difícil d’aturar perquè pot perseguir la víctima les vint-i-quatre hores del dia.

Durant massa temps, moltes situacions d’assetjament han sigut minimitzades amb frases com «són coses de xiquets» o «ja s’espavilarà». No obstant això, darrere de cada insult repetit, de cada humiliació pública o de cada missatge ofensiu, hi ha una persona que pateix, que perd autoestima i que, sovint, sent que està sola davant del problema.

El silenci també fa mal

L’assetjament escolar no afecta únicament qui el rep. També interpel·la els companys que ho observen, el professorat, les famílies i tota la societat. Quan un alumne és ridiculitzat cada dia davant de la resta de la classe i ningú intervé, s’està transmetent un missatge molt perillós: que la violència és acceptable.

Moltes víctimes no expliquen allò que els passa per por, vergonya o perquè creuen que ningú les ajudarà. Aquest silenci és un dels grans aliats dels assetjadors. Per això és tan important crear espais segurs on els menors puguen expressar-se sense por a ser jutjats.

Quan la pantalla es converteix en una arma

Les xarxes socials han aportat molts beneficis, però també han obert noves formes d’agressió. Una fotografia compartida sense consentiment, un vídeo humiliant, un perfil fals o una campanya de burles poden arribar a centenars de persones en qüestió de minuts.

El ciberassetjament és especialment cruel perquè no acaba quan sona el timbre de l’escola. La víctima pot trobar-se amb els insults en mirar el telèfon, en connectar-se a internet o fins i tot mentre està a casa. Allò que abans quedava limitat a un pati escolar ara pot expandir-se de forma immediata i permanent.

A més, la sensació d’anonimat que ofereix internet fa que moltes persones escriguen coses que mai dirien cara a cara. Oblidem massa sovint que darrere de cada pantalla hi ha una persona amb sentiments.

La responsabilitat de tots

Combatre l’assetjament no és només responsabilitat dels centres educatius. Les famílies han d’estar atentes als canvis de comportament dels seus fills i filles: tristesa persistent, aïllament, pèrdua d’interés per activitats habituals o rebuig a anar a classe poden ser senyals d’alarma.

Els centres educatius han de comptar amb protocols clars, recursos suficients i formació específica per detectar i actuar davant qualsevol situació de violència. Però també és necessari fomentar l’empatia, el respecte i la convivència des de les primeres etapes educatives.

Els companys i companyes tenen igualment un paper fonamental. No cal ser l’agressor per contribuir al problema. Riure una humiliació, compartir contingut ofensiu o mirar cap a un altre costat també ajuda a perpetuar el patiment.

Una societat que cuide la infància

La manera com tractem els nostres infants i adolescents defineix la societat que volem construir. No podem exigir respecte, tolerància i convivència als adults si no som capaços de garantir aquests valors en les escoles, instituts i espais digitals.

Cada menor té dret a créixer en un entorn segur, lliure de violència i de por. Davant de qualsevol indici d’assetjament o ciberassetjament, la resposta no pot ser la indiferència. Cal escoltar, actuar i protegir.

Perquè darrere de cada cas hi ha una persona que només demana una cosa tan senzilla com essencial: poder anar a classe, relacionar-se i viure sense por. I això no hauria de ser mai un privilegi, sinó un dret garantit per a tots i totes.

llegir més

Quinze anys des que va nàixer Aitana: tot allò que ha canviat en la meua vida

Hi ha dates que marquen una vida. No perquè apareguen als llibres d’història ni perquè siguen recordades per tothom, sinó perquè divideixen la nostra existència en un abans i un després. En el meu cas, una d’eixes dates és el dia que va nàixer Aitana.

Han passat quinze anys. Dit així sembla una eternitat. Tanmateix, quan mire enrere, tinc la sensació que va ser ahir quan la vaig veure per primera vegada. Quinze anys després, ella ja no és aquella xiqueta que descobria el món amb ulls de sorpresa. I jo tampoc soc aquell home que intentava entendre què significava realment ser pare.

Si haguera de resumir què ha canviat en la meua vida durant estos quinze anys, diria que ha canviat tot.

Quan Aitana va arribar, jo encara estava construint moltes coses. Professionalment continuava creixent en el món de la informàtica. Políticament començava una etapa intensa que em duria poc després a convertir-me en regidor de l'Ajuntament de Sagunt. Culturalment participava en projectes, escrivia, col·laborava amb entitats i intentava trobar el meu lloc. Pensava que tenia clar qui era i què volia ser.

Però la paternitat té una capacitat extraordinària: et fa replantejar totes les certeses.

De sobte, les decisions deixen de prendre's pensant només en un mateix. Cada pas, cada risc, cada projecte i cada somni passen per un filtre nou: què és el millor per a ella?

Aitana em va ensenyar una responsabilitat que cap càrrec públic, cap empresa i cap llibre m'havien pogut ensenyar abans.

També em va ensenyar la paciència.

Qui em coneix sap que soc una persona inquieta, acostumada a voler canviar les coses, a buscar solucions i a intentar que els projectes avancen ràpidament. Però els fills tenen els seus ritmes. Creixen al seu temps. Aprenen al seu temps. Maduren al seu temps.

I entendre això és una de les grans lliçons de la vida.

Durant estos quinze anys he viscut moments extraordinaris. He vist créixer projectes professionals. He escrit llibres. He treballat en política. He participat en iniciatives culturals. He conegut persones meravelloses. He tingut alegries immenses.

Però també hi ha hagut dificultats.

La vida no és una línia ascendent. Hi ha dies de victòria i dies de derrota. Hi ha pèrdues. Hi ha decepcions. Hi ha moments en què un dubta de tot.

I, precisament en eixos moments, la presència d'un fill actua com una brúixola.

Quan la vida es complica, continua havent-hi algú que et recorda que val la pena continuar endavant.

Aitana m'ha ajudat a veure el món amb uns altres ulls. A observar els detalls. A valorar allò que abans passava desapercebut. A entendre que la felicitat moltes vegades no està en les grans conquestes sinó en les xicotetes rutines: una conversa, una abraçada, un somriure inesperat o una vesprada compartida.

També he après que els fills acaben educant els pares.

Ens pensem que som nosaltres qui els ensenyem, però moltes vegades són ells els qui ens obliguen a créixer.

M'han canviat les prioritats.

Amb els anys he descobert que hi ha coses que semblaven imprescindibles i que en realitat no ho eren tant. He après a relativitzar problemes. A donar menys importància al soroll i més importància a allò que realment importa.

Potser eixa és una de les grans transformacions que Aitana ha provocat en mi.

M'ha fet més humà.

M'ha fet més sensible.

M'ha fet millor.

Quan va nàixer, jo encara era un home que intentava demostrar moltes coses. Quinze anys després, ja no sent la necessitat de demostrar tant. Preferisc construir. Cuidar. Acompanyar.

I això també és gràcies a ella.

Mire enrere i veig quinze anys plens de canvis. Canvis professionals, personals i emocionals. He deixat enrere etapes. He assumit nous reptes. He tancat portes. N'he obert d'altres. He conegut l'èxit i he conegut el fracàs.

Però si hi ha alguna cosa que s'ha mantingut constant durant tot este temps és la meua voluntat d'estar al seu costat.

Perquè, siga quina siga l'edat que tinga un fill, mai deixes de ser pare.

Ara Aitana entra en una etapa fascinant. Té tota la vida per davant. Comença a construir els seus propis somnis, les seues amistats, les seues conviccions i el seu futur.

I jo observe amb orgull com es converteix en la persona que està destinada a ser.

No sé què ens portaran els pròxims quinze anys. Ningú ho sap. Però sí que tinc una certesa: el millor regal que m'ha fet la vida és haver compartit estos primers quinze amb ella.

Perquè, al final, quan passen els anys i fem balanç del camí recorregut, les persones són el que queda.

I en el meu balanç vital, Aitana ocupa un lloc immens.

Quinze anys després del seu naixement, sóc una persona diferent.

Més serena.

Més conscient.

Més agraïda.

Més feliç.

I gran part d'eixa transformació té nom propi.

Aitana

llegir més

Sagunt i el Camp de Morvedre: una candidatura viable a Reserva de la Biosfera?

Més que una etiqueta, una oportunitat de futur

Durant dècades, Sagunt ha viscut entre dues ànimes. D'una banda, la industrial, que ha marcat la seua història contemporània i ha sigut motor econòmic per a milers de famílies. De l'altra, una riquesa ambiental, paisatgística i cultural que sovint ha quedat en un segon pla davant de les urgències del desenvolupament. Però potser ha arribat el moment de plantejar una pregunta amb ambició: podria el Camp de Morvedre aspirar a convertir-se en una Reserva de la Biosfera de la UNESCO?

La resposta ràpida és que sí, podria ser una candidatura viable. La resposta honesta és que estem encara molt lluny de tindre les condicions polítiques, socials i territorials necessàries per fer-la realitat. Una Reserva de la Biosfera no és un premi ni una medalla. És el reconeixement d'un territori que sap conciliar conservació ambiental, desenvolupament econòmic i participació ciutadana. La UNESCO les defineix com a espais on les comunitats aprenen a viure de manera sostenible amb el seu entorn.

I precisament ací és on apareix la gran contradicció.

Un territori extraordinari que sovint no es creu el que és

Pocs territoris valencians concentren en tan pocs quilòmetres una diversitat tan gran com el Camp de Morvedre. Disposem d'espais humits de valor internacional com la Marjal dels Moros, un litoral de gran importància ecològica, la desembocadura del Palància, zones agrícoles tradicionals i la connexió amb la Serra Calderona. Tot això es combina amb un patrimoni cultural excepcional encapçalat per Sagunt, una de les ciutats històriques més importants de la Mediterrània.

No obstant això, massa sovint hem assumit que el nostre futur passa únicament per acumular més polígons, més asfalt i més sòl urbanitzable. Com si la protecció dels valors naturals i el creixement econòmic foren incompatibles.

Les reserves de la biosfera modernes han demostrat justament el contrari: que el desenvolupament sostenible és possible quan existeixen planificació, consens i una visió compartida.

El principal obstacle no és ambiental

Quan es parla de possibles figures de protecció, apareixen immediatament les veus que alerten sobre limitacions, prohibicions o barreres al creixement. Però la realitat és que el principal obstacle no es troba en el medi natural.

El gran problema és la falta d'una estratègia territorial comuna.

Els municipis del Camp de Morvedre continuen funcionant massa sovint com a illes administratives. Cadascun defensa els seus interessos particulars mentre desapareixen oportunitats que només podrien aprofitar-se des de la cooperació.

Una candidatura a Reserva de la Biosfera obligaria a crear una governança compartida, una taula de treball estable i una planificació que anara molt més enllà dels períodes electorals. La UNESCO exigeix precisament aquest tipus d'enfocament integrador i participatiu.

I és ací on cal ser crítics.

Moltes administracions locals continuen parlant de sostenibilitat mentre aproven projectes sense una reflexió global sobre el model territorial. Es planten arbres per fer-se una fotografia i es presenten campanyes ambientals puntuals mentre es mantenen dinàmiques que fragmenten els ecosistemes o deterioren el paisatge.

La mar com a gran protagonista

Una candidatura moderna no podria limitar-se a un espai terrestre.

La tendència internacional apunta cap a la integració dels ecosistemes marins i costaners dins de les reserves de la biosfera. En el cas de Sagunt, això suposaria donar protagonisme al litoral, als alguers marins, a les platges i a la recuperació ecològica de la desembocadura del Palància.

Durant massa anys hem contemplat la mar únicament des de la perspectiva econòmica o turística. Però la mar és patrimoni, biodiversitat i identitat.

Protegir-la millor no significa impedir-ne l'ús. Significa garantir que les generacions futures continuen gaudint-ne.

## Una oportunitat per canviar el relat

Sagunt acostuma a aparéixer als titulars vinculada a polèmiques urbanístiques, reivindicacions industrials o conflictes polítics. Una candidatura a Reserva de la Biosfera permetria construir un relat diferent.

Un relat que connectara la ciutat romana amb la marjal.

Que unira patrimoni històric i patrimoni natural.

Que relacionara innovació industrial amb sostenibilitat.

Que demostrara que no cal triar entre ocupació i medi ambient.

Les reserves de la biosfera funcionen també com a laboratoris de recerca, educació i innovació territorial. Són espais de prestigi internacional que poden atraure talent, projectes europeus i noves oportunitats econòmiques.

El risc de no fer res

La pregunta real no és si podem aspirar a una Reserva de la Biosfera.

La pregunta és què passarà si continuem sense una visió estratègica compartida.

La pressió urbanística continuarà creixent.

Els efectes del canvi climàtic afectaran cada vegada més la costa.

La pèrdua de biodiversitat continuarà avançant.

I les noves generacions heretaran un territori menys ric i menys resilient.

No actuar també és una decisió. I probablement és la més irresponsable de totes.

Una ambició que ens mereixem

Potser la candidatura no arribarà demà. Potser requerirà anys de treball tècnic, participació ciutadana i consens institucional. Les reserves de la biosfera no es creen amb una moció municipal ni amb una campanya de màrqueting; necessiten una construcció lenta i rigorosa.

Però això no significa que no hàgem de començar a caminar.

El Camp de Morvedre té prou valor natural, cultural i humà per aspirar a molt més del que sovint imagina. Té mar, muntanya, agricultura, indústria, patrimoni i una identitat pròpia reconeguda per la seua gent.

Allò que falta no és territori.

Allò que falta és creure en ell.

I si alguna cosa necessita Sagunt en el segle XXI és abandonar el complex de ciutat perifèrica i començar a pensar-se com allò que realment és: un territori mediterrani singular que podria convertir-se en un referent de sostenibilitat, convivència entre natura i activitat humana i orgull col·lectiu.

No sabem si la UNESCO acabarà reconeixent algun dia el Camp de Morvedre com a Reserva de la Biosfera.

Però el simple fet de plantejar-nos-ho ja ens obliga a formular una pregunta molt més important: quin territori volem ser d'ací a cinquanta anys?

Eixa és, en realitat, la candidatura que ens estem jugant.

llegir més

La memòria que ens unix

Si l'1 de novembre és la festivitat de Tots Sants, el 2 de novembre està dedicat a una commemoració igualment profunda i significativa: el Dia de Tots els Morts i de Totes les Mortes, també conegut com el Dia dels Fidels Difunts. És una jornada de record, de reflexió i de memòria col·lectiva que ens convida a pensar en totes aquelles persones que han format part de les nostres vides i que ja no estan físicament entre nosaltres.

En una societat que sovint evita parlar de la mort, aquesta data manté viva una tradició ancestral que ens recorda una realitat inevitable: tots som hereus dels qui ens precediren i tots deixarem algun dia una petjada en la vida d'altres persones.

## El valor de recordar

Recordar és un acte humà extraordinari. Gràcies a la memòria podem mantindre presents aquelles persones que estimàvem. Els records no eliminen l'absència, però ajuden a convertir el dolor en estimació i la pèrdua en gratitud.

El 2 de novembre moltes famílies visiten els cementeris, encenen llumenetes, porten flors o dediquen uns minuts de silenci als seus éssers estimats. Altres ho fan des de casa, observant fotografies antigues o compartint anècdotes familiars.

Són gestos senzills, però carregats de significat. Ens permeten mantindre viu el vincle amb aquells que van formar part de la nostra història personal.

## Les persones que construïren el nostre present

Quan pensem en els morts solem recordar familiars pròxims: pares, mares, avis, àvies, germans, germanes o amistats. Però el Dia dels Difunts també és una oportunitat per recordar moltes altres persones.

Pensem en aquells mestres que ens van ensenyar a llegir i a escriure. En els professionals sanitaris que van cuidar generacions senceres. En els llauradors que van treballar la terra perquè altres tingueren aliments. En els pescadors, obrers, comerciants, artesans i treballadors anònims que contribuïren a construir els nostres pobles i ciutats.

La història no la fan només les grans figures que apareixen als llibres. També la construïxen milers de persones corrents que, amb esforç i sacrifici, deixen una empremta silenciosa però imprescindible.

## Una data per a totes les morts

El 2 de novembre també ens convida a ampliar la mirada i a recordar aquells morts que ningú visita, aquells noms que s'han anat perdent amb el pas del temps i aquelles persones que no deixaren descendència que preserve la seua memòria.

Als cementeris hi ha làpides oblidades. Hi ha tombes sense flors i nínxols que ja no reben visites. Però darrere de cadascun d'ells hi hagué una vida completa, amb il·lusions, alegries, preocupacions i somnis.

Pensar en aquestes persones és un exercici d'humilitat. Ens ajuda a comprendre que tots formem part d'una mateixa cadena humana que travessa generacions.

## Les morts col·lectives que no hem d'oblidar

Aquesta jornada també pot servir per recordar les víctimes de guerres, epidèmies, accidents, violències i catàstrofes naturals.

La història valenciana, espanyola i mundial està marcada per episodis dolorosos que deixaren milers de morts. Homes, dones, xiquets i xiquetes que van veure les seues vides truncades abans de temps.

Recordar-los no significa viure ancorats en el passat. Significa assumir un compromís amb la memòria perquè els errors no es repetisquen i perquè les víctimes no siguen condemnades a un segon oblit.

## Aprendre a parlar de la mort

Una de les paradoxes del nostre temps és que, malgrat que la mort continua formant part de la vida, cada vegada costa més parlar-ne obertament.

Sovint la presentem com un tabú, especialment davant dels més joves. Tanmateix, les cultures tradicionals entenien que recordar els morts era una manera d'educar en el valor de la vida.

Quan contem històries dels nostres avantpassats no sols parlem d'ells. També transmetem experiències, valors i ensenyaments. Els xiquets descobrixen d'on venen i entenen millor el lloc que ocupen dins de la família i de la comunitat.

## La memòria com a patrimoni

Les fotografies antigues, les cartes guardades en calaixos, els objectes familiars heretats o els relats compartits a una taula formen part d'un patrimoni immaterial de gran valor.

Cada vegada que contem una història sobre una persona que ja no està entre nosaltres, estem evitant que desaparega completament. La memòria és un dels llegats més importants que podem transmetre.

No tots deixarem monuments ni apareixerem als llibres d'història. Però tots podem deixar records, afectes i exemples que continuen vius en les persones que vindran després.

## Mentre siguen recordats

El Dia de Tots els Morts i de Totes les Mortes no és una celebració de la mort. És una celebració de la memòria.

És una jornada per recordar que darrere de nosaltres hi ha generacions senceres que ens han fet possibles. És un moment per dir gràcies a aquells que ens van cuidar, ens van educar, ens van estimar o simplement van compartir una part del camí amb nosaltres.

El 2 de novembre ens recorda que la vida és fràgil i limitada, però també que els afectes poden perdurar molt més enllà de l'absència física. Perquè, mentre hi haja algú que conserve el seu record, que pronuncie el seu nom o que conte la seua història, una part d'aquelles persones continuarà viva.

I potser aquesta és la vertadera raó de ser d'aquesta jornada: entendre que la memòria és el pont que unix els vius amb els morts, el passat amb el present, i l'absència amb l'estima que mai desapareix del tot.

llegir més

Tots Sants, Totes les Santes i la memòria dels qui ens precediren

L'1 de novembre és una data marcada en roig al calendari dels valencians. És una jornada de flors als cementeris, de retrobaments familiars, de records compartits i de silencis respectuosos davant les tombes dels qui ja no estan amb nosaltres. Però la festivitat de Tots Sants és molt més que una tradició religiosa. És una expressió cultural que ens connecta amb les nostres arrels, amb la nostra història i amb la necessitat profundament humana de mantindre viva la memòria.

En una societat cada vegada més accelerada, on les notícies es consumeixen a gran velocitat i les modes canvien constantment, Tots Sants representa una pausa obligada per mirar cap arrere. És un dia que ens recorda que som el resultat de moltes generacions que ens han precedit i que la memòria col·lectiva no es construïx només amb grans esdeveniments històrics, sinó també amb les vides anònimes de persones corrents.

## La festa de totes les persones bones

Tradicionalment, la festivitat de Tots Sants naix amb la voluntat d'honrar totes aquelles persones que han viscut una vida exemplar, conegudes o desconegudes. Amb el temps, la celebració es va convertir també en un moment per recordar familiars i amics difunts.

Per això, durant generacions, les famílies valencianes han mantingut el costum de visitar els cementeris, netejar els nínxols, portar rams de flors i compartir records. No es tracta únicament d'un acte religiós. És, sobretot, un exercici de gratitud.

Visitar la tomba d'un avi, d'una mare o d'un amic és una manera de dir-los que continuen presents en la nostra vida. Potser ja no podem escoltar la seua veu, però les seues paraules continuen ressonant en nosaltres. Potser ja no podem abraçar-los, però moltes de les nostres decisions continuen influïdes pel que ens van ensenyar.

## Quan els cementeris s'omplien de vida

Paradoxalment, hi ha pocs dies en què els cementeris estiguen tan plens de vida com Tots Sants.

Els passadissos s'omplin de persones que compartixen anècdotes, recorden episodis familiars i expliquen als més joves qui eren aquelles persones els noms de les quals apareixen gravats sobre el marbre. És una transmissió de memòria entre generacions.

Fa no massa dècades, encara era habitual que els majors contaren històries dels avantpassats. Els xiquets aprenien qui havia emigrat, qui havia superat una guerra, qui havia treballat tota la vida al camp o qui havia contribuït a construir el poble tal com hui el coneixem.

Aquelles històries constituïen una escola de vida que complementava qualsevol llibre de text.

## La memòria davant l'oblit

Vivim en una època caracteritzada per l'excés d'informació i, al mateix temps, per una gran fragilitat de la memòria. Coneixem al detall l'última polèmica viral però sovint ignorem aspectes essencials de la nostra pròpia història familiar.

Tots Sants ens convida precisament a lluitar contra aquest oblit.

Quan una persona mor físicament, deixa darrere seu objectes, fotografies i documents. Però allò que realment corre el risc de desaparèixer són els records. Quan ningú ja no conta les seues històries, una part d'aquella vida es perd per sempre.

Per això resulta tan important transmetre als més joves el valor de la memòria. No per viure ancorats en el passat, sinó per comprendre millor qui som.

## Entre la tradició i la modernitat

És cert que les formes de celebrar aquesta festivitat han canviat. Les noves generacions conviuen amb influències culturals globals com Halloween, les xarxes socials han modificat la manera de relacionar-nos i les famílies ja no sempre viuen al mateix poble.

Tanmateix, això no significa que Tots Sants haja perdut la seua vigència.

Al contrari. Potser mai com ara ha sigut tan necessari reivindicar espais de record i reflexió. En una societat que exalta permanentment la joventut, la novetat i la immediatesa, una jornada dedicada a recordar els qui ens han precedit adquireix un valor extraordinari.

No es tracta de triar entre tradició i modernitat. Es tracta d'entendre que les societats necessiten rituals que els ajuden a gestionar l'absència, el dol i la memòria.

## Totes les santes anònimes

Quan parlem de Tots Sants solem imaginar grans figures religioses, però també podem interpretar la festivitat des d'una perspectiva més humana.

Al capdavall, les nostres famílies estan plenes de "santes" i "sants" anònims. Dones i homes que dedicaren la seua vida a cuidar els altres, a treballar incansablement perquè els seus fills tingueren oportunitats o a ajudar els veïns sense esperar res a canvi.

Aquella àvia que va sostenir tota una família en temps difícils. Aquell llaurador que va treballar el camp fins a l'últim dia. Aquella mestra que va educar diverses generacions. Aquella infermera que va cuidar centenars de persones. Aquell pare que va renunciar a molts dels seus somnis perquè els seus fills pogueren complir els seus.

Potser mai apareixeran als llibres d'història, però formen part del patrimoni moral de la nostra societat.

## Una lliçó per al futur

Tots Sants no parla només dels morts. També parla dels vius.

Ens recorda que, algun dia, nosaltres també serem recordats per les generacions futures. La pregunta no és quants anys viurem ni quantes possessions acumularem. La pregunta és quina petjada deixarem.

Les persones passen, però els seus valors poden romandre. La generositat, l'esforç, la solidaritat, l'honradesa o el compromís amb la comunitat continuen vius quan algú els practica després d'haver-los aprés d'altres.

Per això, l'1 de novembre és molt més que una visita al cementeri o una data marcada al calendari. És una oportunitat per agrair, recordar i reflexionar.

Perquè mentre hi haja algú que pronuncie els seus noms, que conserve les seues fotografies o que conte les seues històries, aquelles persones no desapareixeran del tot.

I potser aquesta és la gran lliçó de Tots Sants i de Totes les Santes: que la memòria és la forma més humana de vèncer l'oblit.

llegir més

La Nit de Bruixes també era nostra

Cada any, quan arriba Halloween, reapareix el debat entre qui defensa la festa com una expressió cultural global i qui la considera una invasió de costums alienes. La realitat és més complexa. Tots els pobles han tingut històries de por vinculades a la tardor, a la mort i als canvis d'estació. Els valencians també.

La proximitat de Tots Sants i del Dia dels Difunts sempre va estar envoltada de creences populars. Era el temps de recordar els morts, d'encendre llums per les ànimes i de contar històries al voltant del foc. Les nits es feien més llargues, els camps quedaven buits després de les collites i la imaginació omplia els silencis.

Abans que arribaren els zombis de Hollywood o els vampirs de les plataformes audiovisuals, les nostres àvies ja advertien dels éssers que rondaven pels camins, les sèquies i les muntanyes valencianes.

# Els monstres valencians oblidades

La mitologia valenciana està poblada de criatures que podrien competir perfectament amb qualsevol personatge de Halloween.

Qui no ha sentit parlar del Butoni? Aquell ésser indescriptible que apareixia quan els xiquets es portaven malament. La seua gran força era precisament no tindre una forma definida. Podia convertir-se en qualsevol cosa. Era el monstre perfecte perquè cada infant imaginava la seua versió particular.

També trobem l'Home del Sac, figura estesa per tota la península però profundament arrelada en els nostres pobles. Segons la tradició, recorria els carrers buscant menuts despistats per emportar-se'ls dins d'un sac.

A les terres valencianes apareixen igualment llegendes sobre dones misterioses associades a fonts, barrancs o coves. Les encantades formen part d'un imaginari mediterrani fascinant, situades a mig camí entre la bellesa sobrenatural i el perill.

I què dir dels dimonis? La cultura valenciana està plena d'ells. Des de les representacions festives dels correfocs fins a les llegendes populars de pobles i masies. Els nostres dimonis no sempre eren éssers absolutament malvats. Sovint eren personatges entremaliats, símbols dels temors humans davant allò desconegut.

# Un patrimoni cultural desaprofitat

Resulta paradoxal que els nostres xiquets coneguen perfectament personatges creats a milers de quilòmetres de distància i, en canvi, ignoren completament què és el Butoni.

No es tracta de rebutjar Halloween. Les cultures evolucionen i es barregen constantment. El problema apareix quan oblidem allò que és nostre. Quan els referents externs ocupen tot l'espai i les històries locals desapareixen.

Pensem per un moment en el potencial educatiu d'aquest patrimoni. Les escoles podrien aprofitar la setmana de Tots Sants per recuperar contes tradicionals valencians. Les biblioteques podrien organitzar sessions dedicades als monstres i llegendes del territori. Els ajuntaments podrien impulsar activitats que combinaren diversió i divulgació cultural.

No seria una batalla contra Halloween, sinó una oportunitat perquè Halloween parlara també en valencià.

# Les xarxes socials i l'oportunitat de recuperar la tradició

Curiosament, internet, sovint acusada d'uniformitzar la cultura, també pot convertir-se en una aliada. Cada vegada hi ha més il·lustradors, escriptors i creadors de contingut interessats a recuperar personatges de la mitologia valenciana.

Les noves generacions consumeixen històries de manera diferent. Potser el Butoni no tornarà en forma de rondalla contada a la vora del foc. Però podria fer-ho mitjançant còmics digitals, videojocs, podcasts o vídeos curts.

Les tradicions que sobreviuen no són les que es conserven intactes dins d'una vitrina. Són les que saben adaptar-se als nous temps sense perdre la seua essència.

# Una nit per mirar cap a casa

El 31 d'octubre podem disfressar-nos, decorar les cases i gaudir d'una festa que cada any desperta més interés. Però també podem aprofitar l'ocasió per recordar que les nostres terres ja estaven habitades per monstres molt abans que arribaren les carabasses americanes.

El Butoni continua esperant en algun racó de la memòria col·lectiva. Les encantades encara habiten les llegendes que resistixen al pas del temps. Els dimonis valencians continuen dansant en les festes populars. I les històries que atemorien els nostres avantpassats encara tenen molt a dir-nos.

Potser el vertader repte de la Nit de Bruixes no és decidir entre Halloween o tradició valenciana. Potser la qüestió és si serem capaços de conservar una part fonamental del nostre imaginari abans que desaparega engolida per la globalització.

Perquè els pobles que obliden els seus monstres acaben oblidant també una part de la seua ànima. I això sí que fa por.

llegir més

Vendre el futur o reservar-lo? Per què el sòl municipal ha de continuar sent públic

La polèmica oberta al voltant de la possible venda d'un solar municipal per a la construcció d'uns 300 habitatges no és només una qüestió urbanística. És, sobretot, una decisió sobre quin model de ciutat volem per a les pròximes dècades. I davant d'eixa disjuntiva, cada vegada sembla més evident que el sòl públic hauria de continuar sent públic.

Sagunt i Port de Sagunt viuen un moment de transformació sense precedents. La implantació de la gigafactoria, el desenvolupament de Parc Sagunt i l'arribada de noves inversions han provocat una forta pressió sobre el mercat immobiliari. Els preus de l'habitatge han crescut de manera accelerada i la demanda continua augmentant. El preu mitjà de venda al Port de Sagunt ja supera els 2.000 euros per metre quadrat, amb pujades anuals superiors al 20 % en alguns períodes.

Davant aquesta realitat, és comprensible que es plantege construir més habitatges. Ningú discuteix que calen vivendes. El que sí que és discutible és que per aconseguir-ho es venguen alguns dels pocs grans terrenys municipals que encara queden disponibles.

La pregunta és molt simple: què necessitaran les 300 noves famílies que eventualment arriben a aquest sector?

Necessitaran escoles, zones verdes, espais esportius, centres socials, biblioteques, aparcaments, espais per a associacions, itineraris per a vianants i serveis públics de proximitat. Una ciutat no són només edificis. Una ciutat és també la xarxa d'espais públics que permeten conviure, relacionar-se i gaudir d'una bona qualitat de vida.

Durant massa anys l'urbanisme espanyol va cometre l'error de pensar que el desenvolupament consistia únicament a construir habitatges. Després arribaren els problemes: barris sense equipaments suficients, falta d'aparcament, escassetat de zones verdes i serveis saturats. Hui sabem que el creixement urbà ha d'anar acompanyat de planificació i de reserves públiques de sòl.

Per això resulta difícil entendre que un ajuntament es desprenga voluntàriament d'un actiu estratègic just en el moment en què les necessitats futures són més incertes i més grans que mai.

Un solar municipal no és només un terreny. És una oportunitat.

Pot ser una gran zona verda. Pot ser un complex esportiu. Pot albergar un centre cultural. Pot convertir-se en habitatge públic de lloguer assequible. Pot ser un aparcament dissuasiu. Pot acollir serveis que hui ni tan sols imaginem però que d'ací a vint anys seran imprescindibles.

Quan un ajuntament ven un solar públic, no només ingressa uns diners. També renuncia per sempre a totes les opcions alternatives que eixe espai podia oferir.

I ací apareix una qüestió fonamental: quin és el valor real del sòl públic?

Si analitzem únicament el seu valor econòmic, la venda pot semblar atractiva. Però el valor social d'un terreny municipal és molt superior al preu que puga pagar qualsevol promotor. Els diners de la venda s'esgoten. El patrimoni públic, en canvi, continua servint a diverses generacions.

A més, en un mercat immobiliari tan tensionat com l'actual, la pregunta és inevitable. Si es construïxen 300 habitatges nous, seran realment accessibles per als joves del municipi? O acabaran formant part d'un mercat cada vegada més especulatiu?

Els preus que es veuen actualment a la zona de Los Metales i altres barris pròxims oscil·len en molts casos entre els 2.000 i els 3.000 euros per metre quadrat.  Això significa que una vivenda mitjana de 100 metres quadrats pot superar fàcilment els 200.000 o 250.000 euros.

Per tant, vendre sòl públic no garanteix necessàriament una solució al problema de l'accés a l'habitatge. El que sí garanteix és la pèrdua d'un patrimoni col·lectiu que pertany a tota la ciutadania.

Hi ha alternatives.

Molts municipis europeus han optat per mantindre la propietat pública del sòl i desenvolupar habitatge assequible mitjançant concessions o fórmules de dret de superfície. Així s'aconseguix construir vivendes sense perdre el control del terreny.

També es podria estudiar la creació de nous equipaments que compensaren la pressió urbanística prevista. Si el Port de Sagunt continua creixent, serà necessari multiplicar les inversions en infraestructures, sanitat, educació, esport i cultura. La pròpia Iniciativa Porteña ha reclamat reiteradament més infraestructures i serveis associats al creixement industrial i residencial. 

Dins d'eixe debat, resulta legítim preguntar-se si aquest solar podria haver servit per materialitzar alguns dels projectes públics que diferents formacions han defensat al llarg dels anys per al municipi i per al Port.

Perquè les ciutats intel·ligents no són les que venen tots els seus terrenys. Són les que saben reservar espais per al futur.

Cada generació té la responsabilitat de pensar més enllà de la immediatesa. Els responsables públics no administren patrimoni propi; administren béns que pertanyen a tots els veïns, als actuals i als que encara han de vindre.

Quan es ven un solar municipal pot ingressar-se una quantitat important en les arques públiques. Però quan es conserva, es manté una ferramenta indispensable per a construir una ciutat millor.

Per això la qüestió no és si hui es poden construir 300 habitatges.

La qüestió és si d'ací a trenta anys els veïns lamentaran que aquell terreny que podia haver sigut un gran equipament públic, una zona verda o un projecte de ciutat acabara convertit simplement en una operació immobiliària més.

El creixement és necessari. L'habitatge és necessari. Però també ho són els espais públics, els serveis i la capacitat de decidir el nostre futur.

Perquè allò que és públic no és un obstacle per al desenvolupament. És la garantia que el desenvolupament continue estant al servei de la ciutadania.

I una vegada venut el sòl públic, ja no hi ha marxa enrere. Els diners desapareixen. El terreny, també. Però les necessitats de la ciutat continuen creixent. Per això, davant del dubte, la millor decisió és clara: conservar el patrimoni de tots i mantindre aquest solar en mans públiques.

llegir més

El dia que recordem els qui continuen amb nosaltres

Mireia, Aitana, arriba un moment de l’any en què els cementeris s’omplin de flors, els carrers semblen una mica més silenciosos i moltes famílies fan un viatge que no apareix als mapes. És el dia de Tots Sants. Quan era menut, em pensava que era una festa dedicada als morts. Amb els anys he entés que és una mica més complexa. Potser és un dia dedicat als vius. Als qui continuem ací intentant entendre què fer amb l’absència. Als qui busquem la manera de mantindre presents les persones que ja no poden asseure’s a taula amb nosaltres. Perquè hi ha persones que se’n van, però hi ha afectes que es neguen a desaparèixer del tot.

Vivim en una època que parla molt de la joventut, de la novetat i de la velocitat. Tot sembla orientat cap al que acaba d’arribar. Però Tots Sants ens obliga a girar el cap cap arrere durant un instant. No per quedar-nos atrapats en la nostàlgia, sinó per recordar que som una continuïtat. Ningú naix del no-res. Cada vida està feta de moltes altres vides. Les paraules que utilitzem, els costums que mantenim, les receptes que arriben a la taula, les històries que repetim sense adonar-nos-en, tot això ve de persones que ens van precedir. De vegades pense que la memòria és una forma d’humilitat. Ens recorda que no som el principi de res.

Mireia, tu encara mires els cementeris amb una curiositat innocent. Les làpides et semblen noms d’un llibre enorme. Aitana, tu ja intuïxes que darrere de cada nom hi ha una història irrepetible. Les dos teniu una part de la veritat. Un cementeri és, al mateix temps, una col·lecció de noms i una col·lecció de vides. Quan passegem entre els nínxols, no recorrem només un espai físic. Caminem entre decisions, esperances, fracassos, alegries i lluites. Cada persona que descansa allí va pensar que el futur existiria sense ella. I tenia raó. Ara nosaltres ocupem aquest tros de temps que abans van ocupar uns altres.

La mort és una realitat que la nostra societat intenta mantindre lluny de la mirada. Preferim parlar de quasi qualsevol altra cosa. La disfressem amb eufemismes, la convertim en un assumpte privat i intentem continuar com si no existira. Però la mort és una de les poques certeses compartides per totes les persones. Ignorar-la no la fa desaparéixer. Només la torna més estranya quan apareix. Potser per això tradicions com Tots Sants continuen tenint sentit, fins i tot per a qui les viu des d’una perspectiva diferent de la religiosa. Perquè ens oferixen un espai per mirar de cara una realitat que forma part de la vida.

La nostra terra valenciana ha conservat durant generacions una manera particular de relacionar-se amb la memòria. Les visites al cementeri, les flors, les converses familiars, els records compartits. No es tracta només d’un costum. És una forma de preservar vincles. Mentre una persona és recordada, continua ocupant un lloc en el món. No de la mateixa manera que abans, però sí d’una manera profunda i discreta. Les identitats col·lectives també es construïxen així. No només amb allò que celebrem, sinó també amb allò que decidim no oblidar. Una societat que perd la memòria acaba perdent una part de la seua capacitat per entendre’s a ella mateixa.

De vegades pense que el record és una responsabilitat. No una càrrega pesada, sinó una forma de gratitud. Recordar no significa idealitzar. Les persones que ens han precedit no eren perfectes. Tenien contradiccions, errors i limitacions, igual que nosaltres. Però reconéixer les seues imperfeccions no disminuïx el valor del llegat que han deixat. Al contrari. El fa més humà. Quan parlem dels avis, dels familiars que ja no hi són o dels amics que vam perdre, no hauríem de convertir-los en estàtues. Hauríem de conservar-los com allò que van ser: persones reals, complexes i irrepetibles.

També hi ha una dimensió crítica en tot això. Vivim en una cultura que sovint confon valor i utilitat. Pareix que només importa allò que produïx resultats immediats. En aquest context, dedicar temps a recordar pot semblar una activitat improductiva. Però hi ha coses que no existixen per ser útils. Existixen perquè ens fan humans. La memòria és una d’elles. Visitar una tomba no canvia l’economia. Encendre una espelma no resol cap conflicte polític. Però aquestes accions ens connecten amb una idea essencial: la vida d’una persona importa més enllà de la seua capacitat de generar beneficis o estadístiques.

Quan pense en vosaltres, imagine el futur. Un dia jo també formaré part dels vostres records més que de la vostra quotidianitat. És una idea estranya i tranquil·la al mateix temps. No m’agradaria que em recordàreu amb tristesa permanent. Preferiria que em recordàreu com es recorda un paisatge estimat. Amb afecte, amb naturalitat, amb alguna rialla inesperada. La memòria més valuosa no és la que ens obliga a mirar constantment cap arrere. És la que ens acompanya mentre continuem avançant. Les persones que estimem formen part de nosaltres precisament perquè continuem vivint, decidint i estimant després de la seua absència.

Tots Sants també ens recorda una altra cosa. El temps és limitat. Cada conversa ajornada, cada abraçada que deixem per a després, cada paraula important que no diem perquè creiem que hi haurà una altra oportunitat, adquireix un significat diferent quan pensem en la fragilitat de l’existència. No és un missatge trist. És una invitació a viure amb més consciència. Les coses valuoses no ho són perquè duren per sempre. Ho són perquè no duren per sempre. La finitud no resta significat a l’amor. Li dona profunditat.

Al final, filles meues, crec que Tots Sants és una celebració silenciosa de la continuïtat humana. És el dia en què acceptem que la vida està feta de presències i d’absències, de records i de projectes, de persones que marxen i de persones que arriben. És una pausa enmig del soroll per recordar que som part d’una història més llarga que nosaltres. I que cada decisió que prenem, cada afecte que cuidem i cada record que conservem és una manera de relacionar-nos amb el món. Per això, quan arribe Tots Sants, no pense només en els qui ja no hi són. Pense també en vosaltres. Perquè la memòria, al capdavall, és l’art de transmetre vida d’una generació a la següent.

llegir més

Les cures i el suport mutu: el ciment invisible de la societat

Quan es parla d'economia, de creixement o de desenvolupament, sovint l'atenció se centra en les empreses, les inversions o les infraestructures. No obstant això, existeix una realitat fonamental que moltes vegades passa desapercebuda: les cures. Sense les persones que cuiden, acompanyen, escolten i donen suport als altres, cap societat podria funcionar.

Les cures formen part de la vida humana des del mateix moment del naixement. Totes les persones, en algun moment, necessitem que algú ens cuide. Durant la infància depenem completament dels nostres familiars. Amb el pas dels anys, les necessitats canvien, però la dependència no desapareix. Una malaltia, una discapacitat o simplement l'envelliment poden convertir les cures en una necessitat quotidiana.

Durant molt de temps, aquestes tasques han sigut considerades una responsabilitat privada, assumida principalment per les famílies i, especialment, per les dones. Tanmateix, les cures són una qüestió col·lectiva. No es tracta únicament d'atendre necessitats materials, sinó també de proporcionar afecte, companyia i benestar emocional.

Al costat de les cures apareix un altre concepte igualment important: el suport mutu. Es tracta de la capacitat de les persones per ajudar-se entre elles de manera solidària i recíproca. Les xarxes de suport mutu han existit sempre, encara que no sempre les hem anomenades així. Les trobem en els veïnats, en les associacions, en els clubs esportius, en les entitats culturals i en els grups informals que s'organitzen davant les dificultats.

Quan una família travessa una situació complicada, quan una persona major viu sola o quan una comunitat afronta una emergència, el suport mutu es converteix en una ferramenta imprescindible. És la demostració que el benestar individual està estretament relacionat amb el benestar col·lectiu.

La pandèmia de la COVID-19 va posar de manifest aquesta realitat. Milers de persones van organitzar-se per portar aliments, medicaments o companyia a aquells que més ho necessitaven. Aquella experiència va recordar que la solidaritat no és una idea abstracta, sinó una pràctica quotidiana que contribueix a enfortir la cohesió social.

En una societat cada vegada més individualista, parlar de cures i suport mutu és també reivindicar el valor de la interdependència. Ningú no és completament autosuficient. Tots necessitem ajuda en algun moment de la nostra vida i, al mateix temps, tots tenim alguna cosa que podem aportar als altres.

Les administracions públiques tenen una responsabilitat important en aquest àmbit. Han de garantir serveis socials, sanitaris i assistencials adequats. Però l'acció institucional no pot substituir completament els vincles humans. Les relacions de proximitat continuen sent essencials per construir comunitats més fortes i resilients.

Per això, cal donar més visibilitat a les cures i reconéixer el seu valor social. Cuidar no és una activitat secundària ni una tasca menor. És una funció imprescindible per al sosteniment de la vida. Sense cures no hi ha educació, no hi ha salut, no hi ha benestar i tampoc no hi ha futur.

Les cures i el suport mutu constitueixen el ciment invisible que manté unida la societat. Sovint no apareixen en les estadístiques econòmiques ni ocupen titulars destacats, però són la base sobre la qual es construeixen les comunitats. Reconéixer-les, valorar-les i fomentar-les és una manera de fer una societat més humana, més justa i més solidària.

llegir més

Dos anys després de la DANA: memòria, responsabilitat i esperança

Hi ha dates que queden gravades per sempre en la memòria col·lectiva d’un poble. El 29 d’octubre de 2024 és una d’elles. Aquell dia, la DANA va colpejar amb una duresa extraordinària moltes poblacions valencianes, deixant darrere seu víctimes mortals, persones desaparegudes, habitatges destruïts, negocis arrasats i una ferida emocional que, dos anys després, continua oberta.

El temps passa, però hi ha absències que no s’omplin mai. Darrere de cada víctima hi havia una història, una família, unes amistats, uns somnis i una vida sencera. Quan es parla de balanços, xifres o estadístiques, correm el risc d’oblidar que cada número representa una persona que ja no podrà tornar a abraçar els seus éssers estimats. La memòria de totes elles mereix respecte, dignitat i record permanent.

Dos anys després, és inevitable mirar enrere i preguntar-nos què hem aprés. Les catàstrofes naturals formen part de la història de la Mediterrània. Les pluges torrencials han existit sempre, però cada vegada sembla més evident que els episodis extrems són més freqüents i més intensos. Davant d’aquesta realitat, no podem limitar-nos a lamentar-nos quan arriba la tragèdia. La prevenció, la planificació i la capacitat de resposta han de convertir-se en prioritats absolutes.

Recordar no és viure instal·lats en el passat. Recordar és un exercici de responsabilitat. És entendre que la millor manera d’honrar les víctimes és fer tot el possible perquè una situació semblant no torne a repetir-se amb les mateixes conseqüències. La memòria no és venjança; és justícia. És exigir que les administracions, les institucions i la societat en conjunt aprenguen dels errors i reforcen les mesures necessàries per protegir la ciutadania.

Durant aquells dies difícils també vam veure el millor de les persones. Centenars de voluntaris van eixir als carrers, van ajudar a retirar fang, van portar aliments, van oferir allotjament i van demostrar que la solidaritat continua sent una de les grans fortaleses del nostre poble. Quan tot semblava enfonsar-se, van ser moltes les mans que es van unir per alçar els qui més ho necessitaven. Eixa imatge és també part del llegat de la DANA i mereix ser recordada.

Tanmateix, la solidaritat ciutadana no pot substituir les obligacions de les administracions. Els voluntaris són imprescindibles, però la protecció de la població exigeix recursos, planificació, coordinació i inversions sostingudes en infraestructures i emergències. Les tragèdies no poden convertir-se en simples debats puntuals que desapareixen de l’agenda pública quan deixen d’ocupar titulars. Les persones afectades necessiten respostes molt després que les càmeres hagen marxat.

La cançó diu que “al meu país no sap ploure”. És una frase que ressona amb força cada vegada que una riuada torna a colpejar-nos. Però potser la reflexió hauria d’anar més enllà. Potser el problema no és només que ploga amb intensitat, sinó que massa sovint no acabem d’aprendre allò que les tragèdies intenten ensenyar-nos. Cada desastre deixa lliçons. La qüestió és si tenim la voluntat política i social d’escoltar-les.

Hui, dos anys després, el dolor continua present en moltes llars. Però també continua viva l’esperança. L’esperança de les famílies que han trobat la força per seguir endavant. L’esperança de les comunitats que han reconstruït allò que semblava irrecuperable. L’esperança que la memòria col·lectiva servisca per construir un futur més segur i més preparat.

Recordar el 29 d’octubre de 2024 és un acte de respecte. És una manera de dir als qui ja no hi són que no els oblidem. És una manera d’acompanyar les seues famílies. I és, sobretot, una crida a la responsabilitat perquè la memòria no es convertisca en una cerimònia buida, sinó en un compromís real amb la prevenció, la seguretat i la protecció de la vida.

Dos anys després, el millor homenatge no és només el silenci. És la memòria. És la reivindicació. És l’acció. I és la determinació de construir un país que siga capaç d’afrontar les tempestes sense deixar ningú enrere.

llegir més

Alfabetització: l'eina que transforma vides

L'alfabetització és una de les conquestes més importants de la humanitat. Gràcies a ella, les persones poden accedir al coneixement, comunicar-se, comprendre el seu entorn i participar activament en la societat. Encara que sovint s'associa únicament amb la capacitat de llegir i escriure, la realitat és que el seu significat és molt més ampli i profund.

Llegir i escriure no són simples habilitats acadèmiques. Representen una porta oberta al món. Una persona alfabetitzada pot interpretar un document, entendre una notícia, omplir un formulari administratiu o accedir a noves oportunitats laborals. Per contra, les dificultats en l'accés a aquestes competències poden limitar la inclusió social i el desenvolupament personal.

Al llarg de la història, l'alfabetització ha sigut un motor de progrés. Les societats amb nivells elevats d'educació han pogut impulsar la innovació, el desenvolupament econòmic i la participació democràtica. No és casualitat que l'expansió de l'escolarització haja anat acompanyada de millores en la qualitat de vida de milions de persones arreu del món.

Tanmateix, el segle XXI ha introduït nous reptes. Hui no n'hi ha prou amb saber llegir un text imprés. També és necessari comprendre continguts digitals, contrastar informació i desenvolupar una actitud crítica davant la gran quantitat de dades que rebem diàriament. Per això es parla cada vegada més d'alfabetització digital, mediàtica i informacional.

Les xarxes socials han democratitzat la producció de continguts, però també han facilitat la circulació de rumors, notícies falses i missatges manipuladors. Davant aquest fenomen, l'alfabetització es converteix en una ferramenta essencial per distingir entre informació fiable i continguts que poden induir a error. Una ciutadania crítica i formada és menys vulnerable a la desinformació.

A més, l'alfabetització no ha d'entendre's com una etapa limitada a la infància. L'aprenentatge continu és una necessitat en una societat en constant transformació. Les noves tecnologies, els canvis en el mercat laboral i l'evolució dels canals de comunicació obliguen a adquirir noves competències al llarg de tota la vida.

També cal recordar que l'alfabetització té una dimensió social. No beneficia únicament les persones que aprenen, sinó també el conjunt de la comunitat. Una població més formada participa amb major facilitat en la vida pública, contribueix al desenvolupament col·lectiu i disposa de més recursos per afrontar els reptes del futur.

L'alfabetització és molt més que aprendre l'abecedari. És una eina de llibertat, d'autonomia i de progrés. Permet comprendre el món, exercir els drets amb plenitud i construir una societat més justa i igualitària. En una època marcada pels canvis tecnològics i la sobrecàrrega informativa, continuar apostant per l'alfabetització en totes les seues formes és una aposta segura pel futur.

llegir més

Quan el temps s’atura sobre les vies

Hi ha notícies que ens colpegen amb una força difícil d’explicar. Hui, l’accident ferroviari ocorregut a la província de Toledo, amb víctimes mortals i nombroses persones afectades, ens ha deixat sense paraules. Les primeres informacions apunten a una col·lisió entre dos trens de passatgers en la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia, un succés que ha provocat una tragèdia humana de gran magnitud.

Davant d’esdeveniments com aquest, les xifres perden importància. Darrere de cada víctima hi havia una vida, una història, una família, amistats, somnis, projectes i persones que esperaven una telefonada o un retrobament. Quan es produeix una tragèdia així, no sols s’interromp un viatge; també canvia per sempre la vida de moltes persones.

Hui és un dia de dol. Un dia en què la societat sencera hauria d’aturar-se per reflexionar sobre la fragilitat de la vida. Eixim de casa pensant que serà una jornada normal, agafem un tren, un autobús o un cotxe, i no imaginem mai que un trajecte quotidià puga convertir-se en l’últim. És una realitat dura, però també un recordatori de la importància de valorar cada instant compartit amb les persones que estimem.

Vull traslladar des d’aquestes línies tot el meu afecte i solidaritat a les famílies de les víctimes. Cap paraula pot alleujar un dolor tan profund. No existeixen frases màgiques davant d’una pèrdua inesperada. Però sí que existeix l’escalf col·lectiu, la proximitat humana i la certesa que tota una societat acompanya en el sofriment aquelles persones que hui s’enfronten a l’absència més difícil.

També mereixen un reconeixement els professionals que treballen en l’emergència. Equips sanitaris, bombers, forces de seguretat, personal ferroviari i voluntariat que, des del primer instant, s’han mobilitzat per salvar vides, atendre ferits i donar suport a les famílies. Enmig del dolor, la seua dedicació representa el millor de la condició humana.

Les investigacions determinaran què ha passat exactament i quines circumstàncies han envoltat aquesta tragèdia. Serà el moment d’analitzar responsabilitats, d’aprendre i de reforçar totes les mesures necessàries perquè una catàstrofe semblant no torne a repetir-se. Però hui, per damunt de qualsevol altra consideració, és moment de les persones.

Moment de recordar les víctimes. Moment d’acompanyar els qui ploren. Moment de fer costat als ferits i a totes les persones afectades per una desgràcia que ha commocionat el conjunt del país.

Que el record de les persones que han perdut la vida perdure en la memòria de tots nosaltres. I que les seues famílies i amistats troben, dins del dolor immens, la força necessària per continuar endavant.

Descansen en pau. 🖤

llegir més

El patrimoni audiovisual: la memòria que es veu i s'escolta

Quan pensem en patrimoni, sovint ens venen al cap castells, esglésies, monuments o jaciments arqueològics. No obstant això, existeix un altre patrimoni igualment valuós, encara que de vegades menys visible: el patrimoni audiovisual. Es tracta del conjunt d'imatges, films, fotografies, enregistraments sonors, programes de ràdio, emissions de televisió i documents digitals que conserven la memòria d'una societat.

El patrimoni audiovisual té una característica que el fa especialment important. No sols explica la història, sinó que ens permet veure-la i escoltar-la. Una fotografia antiga mostra els carrers d'un poble en una època determinada. Un enregistrament de ràdio recupera les veus de persones que ja no hi són. Una filmació conserva costums, festes, tradicions i formes de vida que han desaparegut o han evolucionat amb el pas del temps.

Cada generació deixa una empremta audiovisual. Les fotografies familiars, els vídeos domèstics, les entrevistes, els documentals o els reportatges periodístics formen un enorme trencaclosques que ajuda a entendre qui som i d'on venim. Sense aquest llegat, una part important de la nostra memòria col·lectiva quedaria irremeiablement perduda.

En l'àmbit local, el patrimoni audiovisual adquireix una rellevància especial. Les imatges antigues dels barris, les gravacions de les festes populars, els testimonis dels majors o els arxius de les televisions i emissores locals constitueixen una font extraordinària per a reconstruir la història d'una comunitat. Sovint, són aquests documents els que permeten descobrir com era la vida quotidiana de la gent corrent, una realitat que no sempre apareix en els llibres d'història.

No obstant això, conservar el patrimoni audiovisual presenta nombrosos reptes. Les pel·lícules es deterioren, les cintes magnètiques es degraden i els formats digitals poden quedar obsolets en pocs anys. Quants vídeos enregistrats en sistemes antics ja no podem reproduir perquè han desaparegut els aparells necessaris? Quantes fotografies s'han perdut en discos durs avariats o en dispositius abandonats?

La digitalització ha facilitat enormement la conservació i la difusió dels arxius, però també ha incrementat la quantitat d'informació generada. Hui produïm més imatges i vídeos que qualsevol generació anterior. La paradoxa és que, malgrat aquesta abundància, moltes d'aquestes creacions podrien desaparèixer si no existeixen polítiques adequades de preservació.

Les administracions públiques, els arxius, les biblioteques, les universitats i les associacions culturals tenen un paper fonamental en aquesta tasca. Però també la ciutadania. Molts tresors documentals es troben en àlbums familiars, col·leccions particulars o gravacions casolanes que constitueixen testimonis únics del passat recent.

Preservar el patrimoni audiovisual no és un exercici de nostàlgia. És una inversió en el futur. Les generacions que vindran necessitaran aquestes imatges i aquests sons per comprendre com vivíem, què pensàvem i quines eren les nostres aspiracions. Igual que hui valorem les fotografies de principis del segle XX o les primeres filmacions cinematogràfiques, en el futur es valoraran els testimonis audiovisuals que deixem nosaltres.

En definitiva, el patrimoni audiovisual és molt més que una col·lecció d'arxius. És la memòria viva d'un poble, una finestra oberta al passat i una eina indispensable per construir la identitat col·lectiva. Protegir-lo, conservar-lo i difondre'l és una responsabilitat compartida, perquè allò que no es preserva acaba desapareixent, i un poble sense memòria és un poble que corre el risc d'oblidar-se de si mateix.

llegir més

La sogra: entre el mite i la realitat

Poques figures familiars han generat tants acudits, tòpics i comentaris com la sogra. Al llarg dels anys, la cultura popular l'ha convertida en protagonista d'innombrables històries humorístiques, sovint representada com una persona controladora, massa present o excessivament crítica. Però, més enllà dels estereotips, la realitat és molt més complexa i, generalment, molt més positiva.

La sogra ocupa una posició singular dins de la família. No és una mare pròpia, però tampoc una persona completament aliena. Forma part d'un vincle que sorgeix a través de la parella i que requereix un procés d'adaptació per totes les parts. En certa manera, és una relació que no es tria directament, sinó que arriba amb la construcció d'un projecte de vida compartit.

Els conflictes que de vegades apareixen entre sogres, gendres i nores solen tindre una explicació senzilla: les diferents expectatives. Una mare que ha dedicat anys a cuidar i educar els seus fills pot experimentar amb dificultat el canvi de rol quan aquests formen una nova família. Al mateix temps, les noves parelles solen reclamar autonomia i espais propis per a prendre les seues decisions sense interferències.

No obstant això, quan existeixen respecte i comunicació, la figura de la sogra pot convertir-se en un element fonamental de cohesió familiar. Les sogres aporten experiència, memòria familiar, suport emocional i, en moltes ocasions, una ajuda imprescindible en la cura dels fills i filles. Són moltes les famílies que no podrien conciliar la vida laboral i personal sense la col·laboració generosa dels avis i àvies.

La societat actual, marcada per un envelliment progressiu de la població i per nous models familiars, fa encara més visible aquesta realitat. Les relacions entre generacions s'han convertit en una xarxa de suport essencial. Les sogres i els sogres ja no són únicament figures d'autoritat familiar, sinó també companys de viatge que contribueixen al benestar col·lectiu.

Resulta curiós que una de les figures més caricaturitzades siga al mateix temps una de les més presents en la vida quotidiana de moltes famílies. Potser això s'explica perquè les relacions familiars són també les que desperten emocions més intenses. On hi ha afecte, hi ha discrepàncies; on hi ha convivència, hi ha friccions. Però també hi ha estima, solidaritat i ajuda mútua.

La realitat és que darrere de cada sogra hi ha una persona amb la seua pròpia història, les seues preocupacions i els seus afectes. Algú que, abans de ser sogra, va ser filla, amiga, treballadora, mare i protagonista de la seua pròpia vida. Reduir-la a un tòpic humorístic és ignorar tota aquesta complexitat.

Potser ha arribat el moment de revisar alguns prejudicis. Perquè, encara que els acudits sobre sogres continuaran existint, la majoria de les famílies saben que la realitat és molt més rica que qualsevol estereotip. Al cap i a la fi, una bona sogra no és un personatge de les bromes populars, sinó una persona que forma part d'allò més important que tenim: la nostra família.

llegir més

Front Valencià i la necessitat d'una veu pròpia per al País Valencià

En temps de desafecció política, de centralismes que sovint ignoren la realitat dels territoris i d'una ciutadania cansada de promeses incomplides, la irrupció de Compromís-Front Valencià representa una oportunitat per a recuperar una idea senzilla però poderosa: ningú defensarà els interessos del poble valencià millor que els qui viuen ací, treballen ací i compartixen els problemes quotidians de la nostra gent. La nova candidatura naix amb la voluntat de sumar sensibilitats progressistes valencianes i portar una veu pròpia al Congrés dels Diputats.

Durant massa temps, els valencians hem assistit a una situació paradoxal. Som un dels territoris més dinàmics de l'Estat, aportem riquesa, cultura, agricultura, indústria i talent, però continuem patint mancances històriques que afecten directament la qualitat de vida de la ciutadania. Per això resulta especialment important que existisquen forces polítiques que situen el País Valencià al centre del debat i de les seues prioritats. Compromís-Front Valencià s'ha presentat precisament amb aquesta vocació: ser una candidatura feta des del territori, pensada des del territori i liderada des del territori.

La seua aparició no és casual. És la conseqüència d'anys de reivindicacions, de la necessitat de construir una alternativa pròpia i de la voluntat de moltes persones de disposar d'una representació que no depenga de despatxos allunyats de la realitat valenciana. Compromís, Podem, Esquerra Unida del País Valencià i Esquerra Republicana del País Valencià han sigut capaços de trobar un espai comú per a presentar-se conjuntament sota una marca compartida i amb un objectiu clar: donar força a una veu valenciana pròpia a Madrid.

Joan Baldoví ha sigut una de les persones que millor ha sintetitzat aquest sentiment. Amb la seua trajectòria política ha defensat reiteradament que les decisions que afecten el nostre poble han de prendre's pensant en les necessitats reals dels valencians i les valencianes. La seua aposta per una candidatura "100% valenciana" no és un simple eslògan electoral; és una declaració de principis que reivindica l'orgull de ser valencians i la necessitat de defensar els nostres interessos sense tuteles externes.

En els seus últims discursos ha insistit en una idea que compartisc plenament: el País Valencià necessita diputats i diputades compromesos amb la seua terra, persones capaces de defensar els nostres interessos siga qui siga qui governe. La política útil és aquella que posa les persones en el centre, que escolta les seues preocupacions i que treballa per donar respostes concretes als seus problemes.

Quan Baldoví parla d'una "revolta cívica" apel·la precisament a la mobilització democràtica, a la participació i a la convicció que la ciutadania encara pot canviar les coses amb el seu vot i amb el seu compromís. La seua crida a la "revolta de les dones i els homes bons, la revolta dels qui estimen esta terra i esta gent" és una invitació a recuperar l'autoestima col·lectiva i a creure que el futur es construïx des de la implicació de cadascuna de les persones que formen part d'aquesta societat.

Però aquest projecte va molt més enllà del valencianisme polític. També incorpora una agenda social clara i necessària. L'habitatge, la sanitat, l'educació, la lluita contra la precarietat laboral, la protecció del medi ambient i la defensa dels serveis públics formen part de les seues prioritats. En un moment en què moltes famílies tenen dificultats per arribar a final de mes i molts joves veuen impossible emancipar-se, resulta imprescindible defensar polítiques valentes que garantisquen drets i oportunitats per a tothom.

També compartisc la defensa que fan de la llengua i de la cultura pròpies. Les llengües són molt més que un instrument de comunicació. Són memòria, identitat, història i futur. Quan es defensa la llengua valenciana no es defensa només un patrimoni cultural; es defensa també la capacitat d'un poble de continuar expressant-se amb normalitat en la llengua que ha passat de generació en generació.

Precisament per això em sembla especialment important destacar una persona que simbolitza moltes de les virtuts que hauria de tindre la política. Parle d'Àgueda Micó, candidata de Compromís-Front Valencià al Congrés dels Diputats per València.

Per a mi, Àgueda és molt més que una candidata. És una amiga i també una responsable política amb qui he compartit espais, reflexions i moments d'intensitat política i humana. He tingut l'oportunitat de veure de prop la seua manera de treballar, el seu nivell d'exigència i la seua capacitat per afrontar situacions complexes sense perdre mai la serenitat. En un món polític massa sovint marcat per l'espectacle, el titular fàcil i la confrontació permanent, Àgueda representa una altra manera d'entendre el servei públic: amb humilitat, amb treball i amb coherència.

Una de les coses que més admire d'ella és que ha sabut estar sempre en el seu lloc. Pot semblar una frase simple, però amaga una enorme profunditat. Ha sabut estar en el seu lloc quan tocava dirigir, quan tocava negociar, quan tocava escoltar i quan tocava assumir responsabilitats. Ha sabut estar en primera línia quan era necessari i en segon pla quan allò important era que el projecte col·lectiu avançara. No totes les persones són capaces d'entendre que el protagonisme autèntic no està en eixir més en les fotografies, sinó en contribuir perquè les coses funcionen.

En política hi ha qui busca càrrecs i hi ha qui assumix responsabilitats. La diferència és enorme. Àgueda forma part del segon grup. Les responsabilitats no sempre són còmodes, ni populars, ni fàcils. Sovint impliquen prendre decisions complicades, gestionar discrepàncies i assumir costos personals. Però precisament és en eixos moments quan es mesura l'autèntica talla d'una persona. I ella ha demostrat una vegada i una altra que està preparada per afrontar els reptes amb rigor, responsabilitat i compromís.

També destacaria la seua capacitat per escoltar. En una societat en què tots volem parlar i pocs estan disposats a escoltar, ella manté la virtut d'atendre les opinions dels altres, fins i tot quan són diferents de les seues. Aquesta capacitat de diàleg és fonamental per a construir consensos, arribar a acords i fer avançar qualsevol projecte polític.

Per això em genera una emoció especial veure-la encapçalant aquesta candidatura. No perquè siga una amiga, sinó perquè conec la persona que hi ha darrere del càrrec. Conec la seua dedicació, el seu esforç quotidià i el seu compromís sincer amb el País Valencià. Sé que no entén la política com una carrera personal, sinó com una ferramenta per a millorar la vida de les persones.

Quan parle d'Àgueda també parle d'esperança. L'esperança que encara és possible fer política amb honestedat. L'esperança que encara és possible construir projectes col·lectius que posen les persones per davant dels egos. L'esperança que encara hi ha dirigents disposats a treballar cada dia amb responsabilitat i vocació de servei.

I crec sincerament que aquesta manera d'entendre la política és precisament el que necessita el País Valencià. Necessitem persones preparades, però també persones honestes. Necessitem persones amb idees, però també amb sensibilitat. Necessitem persones que siguen capaces de defensar les seues conviccions sense perdre el respecte cap als qui pensen diferent. Necessitem persones que estimen aquesta terra i que estiguen disposades a deixar-se la pell per ella.

El futur del País Valencià dependrà, en gran mesura, de la capacitat que tinguem per construir projectes amplis, inclusius i útils. Dependrà de la nostra capacitat per superar divisions estèrils i centrar-nos en allò que realment importa: millorar la vida de la gent, protegir els serveis públics, garantir oportunitats per als joves, defensar la nostra llengua i aconseguir una veu pròpia forta allà on es prenen les decisions.

Per tot això, considere que Compromís-Front Valencià representa una oportunitat positiva per al nostre país. Perquè combina valencianisme, progrés social, defensa dels serveis públics i una voluntat clara de situar els interessos valencians al centre de l'acció política.

I perquè compta amb persones com Joan Baldoví, que continua reivindicant una veu valenciana pròpia, i amb persones com Àgueda Micó, que representen el compromís, la responsabilitat i la convicció que la política encara pot ser una ferramenta útil per a transformar la realitat.

Al final, més enllà de sigles i de campanyes electorals, tot es resumix en una pregunta molt simple: qui volem que defense el País Valencià? Jo ho tinc clar. Necessitem persones que coneguen aquesta terra, que l'estimen, que la visquen cada dia i que siguen capaces de defensar-la amb fermesa, però també amb responsabilitat. Persones que no obliden d'on venen ni per a qui treballen. Persones que entenguen que la política només té sentit quan està al servei de la gent. I eixa és, precisament, la idea que hui representa el Front Valencià.

llegir més