La revolta docent té rostre de dona ^

La revolta docent que ha esclatat estes setmanes als carrers del País Valencià té un element que destaca per damunt de qualsevol altre: el seu accent de dona. No és una percepció subjectiva ni una lectura interessada. És una realitat que es pot comprovar tant en les estadístiques oficials com en les imatges que han circulat per les xarxes i els mitjans. Més del setanta per cent del professorat valencià són dones, i quan observem les manifestacions, les assemblees improvisades i les concentracions davant dels centres, és evident que són elles les que sostenen la protesta amb la mateixa força amb què sostenen, dia rere dia, l’escola pública.

Esta feminització del sector educatiu no és cap novetat. Fa dècades que l’educació infantil, primària i bona part de la secundària descansen sobre el treball constant, silenciós i sovint infravalorat de milers de mestres i professores. Són professionals que han assumit tasques que van molt més enllà de la docència: cuidar, escoltar, detectar problemes socials, gestionar conflictes, suplir mancances familiars, fer de psicòlogues, de mediadores i, en molts casos, de referents emocionals per a l’alumnat. Tot això, sovint sense el reconeixement institucional que mereixen i amb unes condicions laborals que no reflecteixen la importància del seu paper.

Quan ara ixen al carrer, no ho fan per caprici ni per rutina sindical. Ho fan perquè la situació ha arribat a un punt insostenible. La burocràcia desbordada, les retallades encobertes, la falta de recursos, l’augment de la pressió social sobre l’escola i la sensació que les administracions governen d’esquena al professorat han creat un malestar profund. I este malestar té rostre de dona perquè són elles les que, majoritàriament, carreguen amb el pes d’un sistema que confia en la seua entrega però no en la seua veu.

La feminització del sector, lluny de ser un motiu d’orgull institucional, ha servit massa vegades com a excusa per a infravalorar-lo. Les professions feminitzades solen ser professions mal pagades, poc reconegudes i carregades de responsabilitats emocionals que no apareixen en cap decret. És legítim preguntar-se si la resposta política i social seria la mateixa si el professorat fóra majoritàriament masculí. La història laboral i social del nostre país ens dona pistes clares: quan una professió està ocupada sobretot per dones, el prestigi i la remuneració solen quedar per davall del que correspondria a la seua importància real.

Per això, la revolta docent és també una revolta feminista, encara que no sempre es formule explícitament així. És la reivindicació d’un col·lectiu que ha estat essencial per a la cohesió social, per a la igualtat d’oportunitats i per a la transmissió de valors democràtics. Quan les mestres diuen prou, no estan defensant només els seus drets laborals. Estan defensant la dignitat d’un servei públic que és fonamental per al futur del país. Estan recordant-nos que sense una escola pública forta, inclusiva i ben dotada, no hi ha projecte de societat que puga avançar.

Les imatges de les manifestacions mostren un país que es mobilitza, però també mostren una realitat incòmoda: l’escola pública ha estat massa temps sostinguda per la vocació i el sacrifici personal de les seues professionals. I la vocació, per molt noble que siga, no pot ser l’únic pilar d’un sistema educatiu. Calen recursos, respecte institucional, estabilitat laboral i una escolta real a les demandes del professorat. Ignorar-les seria un error històric.

Esta revolta, amb el seu accent de dona, ens interpel·la a totes i tots. Ens recorda que darrere de cada aula hi ha una persona que treballa molt més del que diu el seu horari, que assumeix responsabilitats que no li pertoquen i que, malgrat tot, continua creient en la importància de l’educació pública. Quan eixes persones alcen la veu, el mínim que podem fer com a societat és escoltar-les. I, sobretot, actuar en conseqüència.

llegir més

«No vaig conéixer una victòria més gran que compartir amb tu una derrota» ^

La frase «No vaig conéixer una victòria més gran que compartir amb tu una derrota» té una força que desborda el terreny de joc i entra directament en l’espai íntim de les emocions col·lectives. És una d’eixes sentències que, malgrat la seua senzillesa, conté una càrrega simbòlica enorme. No parla només de futbol, ni tan sols només d’afició; parla d’identitat, de comunitat i d’una manera molt concreta d’entendre què significa estar juntes i junts en un món que sovint mesura el valor de les coses només pels resultats. En el cas del Rayo Vallecano, esta frase es converteix en una mena de declaració de principis, una síntesi perfecta del que representa un club que ha fet de la resistència i del sentiment de barri la seua bandera.

Quan una persona diu que la major victòria és compartir una derrota amb algú, està invertint l’ordre lògic del futbol modern. En un esport dominat per les estadístiques, els diners, les classificacions i els triomfs efímers, esta frase reivindica un altre relat possible. Un relat on el marcador no és el centre, on el que realment importa és el vincle que es crea entre l’equip i la seua gent. És una manera de dir que la derrota no és un fracàs quan es viu des de la lleialtat, la companyonia i l’orgull compartit. La derrota, en este cas, es transforma en un espai segur, un lloc on la comunitat es reconeix, es cuida i es reafirma.

El Rayo Vallecano és un club que ha crescut en un context molt particular. Vallecas no és només un barri: és un símbol de lluita, de dignitat i de resistència. És un territori on la gent ha hagut d’aprendre a defensar el que és seu, a organitzar-se, a no abaixar el cap davant les adversitats. Esta identitat col·lectiva impregna també la manera d’entendre el futbol. Per això, frases com esta ressonen amb tanta força entre la seua afició. No és només que el Rayo siga un equip modest que sovint ha de lluitar contra pressupostos, estructures i dinàmiques que li són desfavorables; és que la seua gent ha convertit esta lluita en una part essencial del seu orgull.

Quan es diu que la victòria no és el marcador sinó el vincle, s’està afirmant que el futbol pot ser una experiència emocional profunda, capaç de generar comunitat i sentit de pertinença. És una manera de recordar que hi ha equips que no es trien pels títols, sinó per la manera com representen una manera d’estar al món. El Rayo és un d’eixos equips que no necessita grans trofeus per tindre una afició fidel. La seua força naix d’un altre lloc: de la coherència entre el que és i el que representa.

La frase també té una lectura poètica molt potent. Té l’estructura d’una declaració d’amor, d’eixes que es diuen amb la veu baixa però que deixen una petjada profunda. Si substituïm el “contigo” per “contigo, Rayo”, la frase continua funcionant com una confessió íntima. És una manera de dir que l’afició no és racional, que no respon a criteris objectius, que no es pot explicar només amb paraules. És un sentiment que es viu, que es comparteix i que es transmet de generació en generació. És fidelitat, és afecte, és una forma d’incondicionalitat que no necessita justificació.

Des d’una perspectiva sociològica, la frase trenca amb la lògica del futbol-espectacle. En un moment en què els clubs es converteixen en marques, els estadis en centres comercials i les aficions en clients, reivindicar la derrota com un espai de victòria emocional és un acte de resistència. És una manera de dir que hi ha una altra manera de viure l’esport, una manera que no passa per l’èxit immediat ni per la rendibilitat econòmica. És una aposta per la comunitat, per la memòria col·lectiva, per la idea que el futbol pot ser un espai de trobada i no només un producte de consum.

També hi ha una lectura emocional que va més enllà del futbol. La derrota, quan es viu acompanyada, deixa de fer mal. Es transforma en un lloc on una persona pot sentir-se sostinguda, reconeguda i valorada. És una metàfora de la vida mateixa: hi ha moments difícils que només es poden suportar perquè hi ha algú al costat. En este sentit, la frase parla de cura, de companyia i de la importància de caminar juntes i junts, fins i tot quan el camí es fa costa amunt.

La frase és una declaració d’identitat. No és només una manera bonica de parlar del Rayo Vallecano; és una manera de reivindicar un model de futbol i, en última instància, un model de societat. Una societat on el valor de les coses no es mesura només pels triomfs, sinó per la capacitat de crear vincles, de construir comunitat i de mantindre viva la dignitat fins i tot en els moments més difícils. La major victòria, en este cas, no és guanyar un partit, sinó compartir el camí, siga quin siga el resultat.

I potser per això esta frase ha transcendit el seu origen i ha arribat a tanta gent. Perquè parla d’un sentiment universal: la necessitat de sentir que no estem a soles, que hi ha algú que camina amb nosaltres, que la derrota no és tan amarga quan es viu en companyia. En un món que sovint ens exigeix èxit constant, esta frase ens recorda que hi ha altres formes de victòria, més profundes, més humanes i més duradores.

llegir més

Monika Ertl i la dignitat que incomoda ^

Monika Ertl és una d’aquelles figures que incomoden perquè trenquen totes les categories fàcils. La seua vida és un relat que travessa continents, ideologies i identitats, i que obliga a mirar de front les contradiccions del segle XX. Filla d’un càmera del règim nazi, criada en un entorn de privilegis i silencis, acaba convertint-se en una guerrillera de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional bolivià, compromesa amb la lluita contra les dictadures militars i amb la memòria del Che Guevara. La seua trajectòria és un desafiament a la idea que el passat determina el futur, i també una invitació a pensar què significa prendre partit en un món que sovint premia la indiferència.

La història d’Ertl comença a Alemanya, però és a Bolívia on es transforma. El seu pare, Hans Ertl, fuig d’Europa després de la derrota nazi i s’instal·la a La Paz, on refà la vida envoltat d’altres exiliats que busquen amagar el seu passat. Monika creix en un ambient aparentment tranquil, però carregat de silencis i d’ombres. És en aquest context on comença a qüestionar-se el món que l’envolta, i on descobreix que la neutralitat és, sovint, una forma de complicitat. El seu procés de politització no és immediat, però sí profund: passa de ser una jove europea desorientada a una militant que entén la lluita com una forma de dignitat.

La seua acció més coneguda, l’execució del coronel Roberto Quintanilla a Hamburg el 1971, és un acte que ha generat debats intensos. Quintanilla havia estat responsable de la captura, mort i mutilació del Che Guevara, i havia actuat amb una impunitat que simbolitzava la força bruta de les dictadures llatinoamericanes. Ertl decideix actuar allà on els estats miraven cap a un altre costat. Per a unes persones, és un acte de justícia poètica; per a altres, una venjança. Però, siga com siga, és un gest que denuncia la hipocresia internacional i que recorda que la memòria dels vençuts no sempre troba camins institucionals per a ser reparada.

La seua mort, el 1973, també està envoltada d’opacitat. Agents del règim bolivià la localitzen i l’assassinen, i el seu cos mai no és retornat a la família. És una desaparició que parla de la brutalitat d’aquells anys, però també de la voluntat d’esborrar les dissidències. Ertl es converteix així en una figura que incomoda tant a les dretes autoritàries com a les esquerres que prefereixen relats més nets i menys contradictoris. La seua vida és un recordatori que la lluita política no és un espai de puresa, sinó de tensions, errors i decisions difícils.

Quan pensem en Monika Ertl des del País Valencià, la comparació no és literal, però sí simbòlica. No compartim contextos de guerrilla ni dictadures militars com les de Bolívia, però sí compartim una història marcada per silencis, memòries esborrades i lluites per la dignitat col·lectiva. La seua figura ens interpel·la perquè ens obliga a preguntar-nos qui ha tingut dret a contar la nostra història i qui ha quedat fora del relat. Durant dècades, la memòria de la Guerra Civil, de la repressió franquista, de la llengua i de la cultura pròpia ha estat subordinada a discursos oficials que buscaven uniformitzar i domesticar la diversitat del país. Encara hui, la memòria democràtica continua sent un camp de batalla on es disputa què es recorda, com es recorda i amb quines veus.

Ertl també ens parla de la dissidència com a motor de canvi. Al País Valencià, la dissidència ha pres formes diferents: moviments culturals que han mantingut viva la llengua, col·lectius veïnals que han defensat el territori, sindicats que han lluitat per drets laborals, moviments feministes que han qüestionat estructures patriarcals, o iniciatives comunitàries que han resistit l’abandonament institucional. No és la mateixa lluita que la d’Ertl, però comparteix un fil comú: la voluntat de no resignar-se davant les injustícies. La seua història ens recorda que la dissidència no és un luxe, sinó una necessitat per a qualsevol comunitat que aspire a ser lliure.

Un altre element que connecta amb la realitat valenciana és la relació amb els poders externs. La vida d’Ertl està marcada per la ingerència de potències estrangeres, per la presència de serveis secrets i per la influència de projectes polítics que superaven les fronteres nacionals. Al País Valencià, salvant totes les distàncies, també hem viscut tensions entre autonomia real i dependències polítiques, econòmiques i mediàtiques. La nostra història recent està travessada per decisions preses lluny del territori, per interessos que no sempre coincideixen amb les necessitats de la ciutadania i per una lluita constant per definir un projecte propi. La pregunta que deixa Ertl és fins a quin punt som capaces de construir un futur que no estiga condicionat per forces que ens superen.

La dignitat és un altre punt de trobada. Ertl actua per dignitat, per la del Che, per la dels pobles oprimits, per la seua pròpia. Al País Valencià, la dignitat col·lectiva s’ha expressat en moments clau: en la defensa de l’ensenyament en valencià, en la protecció del territori davant projectes especulatius, en la reivindicació de serveis públics de qualitat, en la lluita per una cultura viva i arrelada. La seua història ens convida a preguntar-nos quines formes de dignitat estem disposades a defensar hui, i quines renúncies estem assumint sense adonar-nos-en.

Monika Ertl no és un model a imitar, però sí un mirall que ens obliga a pensar. La seua vida és un recordatori que la identitat no és una herència, sinó una decisió; que la memòria és un espai de disputa; que la justícia no sempre arriba per vies institucionals; i que la dissidència és una forma de dignitat. Des del País Valencià, la seua figura ens ajuda a mirar-nos amb més honestedat i a reconéixer que les nostres lluites, encara que diferents, també busquen un mateix objectiu: construir una comunitat que no renuncie a la seua memòria, a la seua llengua, a la seua cultura i a la seua capacitat de decidir qui és i qui vol ser.

llegir més

Per què s’ha arribat a este extrem? ^

Hi ha moments en què una societat es mira a l’espill i descobreix que allò que semblava una tradició inofensiva és, en realitat, una fractura que s’ha anat obrint durant dècades. La investigació penal oberta per la Fiscalia arran de l’exclusió de les dones en la Setmana Santa de Sagunt no és un llamp caigut del cel, ni una ingerència sobtada de l’Estat en assumptes religiosos, ni una moda ideològica passatgera. És la conseqüència lògica d’un conflicte alimentat a foc lent, any rere any, votació rere votació, silenci rere silenci. La pregunta no és per què la Fiscalia actua ara, sinó per què s’ha permés arribar fins ací.

Per entendre-ho, cal assumir una veritat incòmoda: quan una pràctica discriminatòria es manté durant més de mig segle, no és només perquè un grup reduït la defense; és perquè, durant molt de temps, s’ha preferit no afrontar el problema. La Setmana Santa de Sagunt és un símbol potent, carregat d’història i d’identitat. Però també és un espai públic, reconegut institucionalment, subvencionat, celebrat i projectat com a patrimoni col·lectiu. I quan una tradició esdevé patrimoni, deixa de ser només d’uns pocs.

La primera clau per entendre per què s’ha arribat a este extrem és la confusió deliberada entre tradició i privilegi. La tradició és viva, evoluciona, s’adapta, incorpora nous actors i nous relats. El privilegi, en canvi, és estàtic: es manté perquè beneficia a qui ja està dins i exclou a qui podria qüestionar-lo. Quan una confraria vota tres vegades en vint-i-cinc anys si les dones poden entrar i tres vegades diu que no, no està defensant una tradició; està blindant un privilegi. I quan ho fa en un context social on la igualtat és un principi constitucional, el conflicte és inevitable.

La segona clau és la falta de voluntat interna per resoldre el problema. Les entitats religioses i les associacions tradicionals tenen autonomia, sí, però també tenen responsabilitat. Podrien haver adaptat els estatuts, podrien haver escoltat les dones que volien participar, podrien haver llegit els signes dels temps. No ho han fet. I quan una organització que rep reconeixements públics i gaudeix d’un prestigi social decideix mantindre una discriminació explícita, està convidant —literalment— a la intervenció dels poders públics. No per ideologia, sinó per obligació legal.

La tercera clau és el paper de les institucions. El Síndic de Greuges, el Ministeri d’Igualtat, el Ministeri d’Indústria i Turisme, el ple municipal… Tots han anat advertint, amb més o menys contundència, que la situació no era sostenible. No ha sigut una actuació sobtada, sinó un procés llarg, documentat i reiterat. Quan una festa aspira a mantindre el títol de Festa d’Interés Turístic Nacional, ha de complir uns mínims de representativitat i inclusió. Quan una associació vol ser considerada patrimoni cultural, ha de demostrar que és patrimoni de totes les persones, no només d’un segment. I quan una pràctica vulnera drets fonamentals, la Fiscalia té l’obligació d’investigar-ho.

La quarta clau és la pressió social. Durant anys, moltes dones han callat per no generar conflicte, per no ser assenyalades, per no trencar la pau social d’un poble que estima la seua Setmana Santa. Però el silenci no és consens; és resignació. I la resignació, quan es trenca, ho fa amb força. Les veus que reclamen una Setmana Santa inclusiva, les persones joves que no entenen per què les seues filles no poden participar en allò que els seus fills sí, les famílies que volen una festa oberta… Tot això ha anat creant un clima on la discriminació ja no es pot justificar amb arguments històrics. La història no és una excusa per vulnerar drets.

La cinquena clau és la lectura errònia del moment social. Vivim en un temps en què la igualtat no és només un principi abstracte, sinó una exigència quotidiana. Les institucions, els tribunals i la ciutadania són cada vegada més sensibles a les discriminacions estructurals. Quan el Tribunal Constitucional afirma que l’àmbit religiós no està exempt del marc constitucional, no està atacant la religió; està recordant que els drets fonamentals són universals. I quan la Fiscalia obri diligències, no està perseguint una tradició; està investigant si una associació amb impacte públic pot discriminar legalment.

Però hi ha una última clau, potser la més important: la por al canvi. Moltes vegades, darrere de la defensa aferrissada d’una pràctica excloent no hi ha mala fe, sinó temor. Temor a perdre identitat, a trencar l’harmonia interna, a obrir la porta a un futur desconegut. Però la identitat que necessita excloure per sobreviure és una identitat fràgil. I la convivència que depén del silenci de les dones no és convivència, és submissió.

Per què s’ha arribat a este extrem? Perquè s’ha confós tradició amb intocabilitat. Perquè s’ha deixat passar massa temps. Perquè s’ha ignorat el malestar de moltes persones. Perquè s’ha volgut mantindre un model que ja no encaixa amb els valors democràtics actuals. I perquè, al final, quan els conflictes no es resolen, els tribunals acaben fent-ho.

La investigació penal no és un càstig; és un símptoma. El símptoma d’un temps en què la igualtat ja no és negociable. El símptoma d’una festa que necessita repensar-se per continuar viva. El símptoma d’un poble que estima la seua Setmana Santa, però que també vol que siga de totes les persones.

Potser este extrem era inevitable. O potser no. Però ara que hi hem arribat, tenim una oportunitat: decidir què volem que siga la Setmana Santa de Sagunt en el segle XXI. Una tradició tancada en si mateixa o un patrimoni compartit. Un espai de privilegis o un espai de convivència. Una història que es repeteix o una història que avança.

La resposta, com sempre, no està en els tribunals. Està en la manera com decidim avançar.

llegir més

El mite de l’ésser humà racista per naturalesa ^

Hi ha idees que tornen una i altra vegada, com si foren pedres arrossegades pel riu de la història. Una d’elles és la temptació de pensar que l’ésser humà és racista per definició, que la discriminació és una mena de reflex biològic inevitable. Aquesta afirmació, tan contundent com simplista, mereix ser desmuntada amb calma, perquè darrere amaga una visió reduccionista de la condició humana i, sobretot, una renúncia a la responsabilitat col·lectiva. Si el racisme fóra natural, no hi hauria res a fer; si és cultural, aleshores és transformable. I ací és on comença el debat interessant.

La ciència social i la psicologia han insistit durant dècades que el que és universal no és el racisme, sinó la tendència humana a classificar. El cervell, per pura economia cognitiva, agrupa estímuls, persones i situacions. Aquesta categorització és neutra: és el mateix mecanisme que ens permet distingir una poma d’una pera o recordar qui forma part del nostre cercle afectiu. El problema apareix quan aquestes categories es carreguen de jerarquia, por o desconfiança. I això no és un procés biològic, sinó social. Les societats decideixen quines diferències importen i quines no, quines es converteixen en fronteres simbòliques i quines es dissolen en la convivència quotidiana.

Això explica per què el racisme no es manifesta igual en totes les cultures ni en tots els moments històrics. Hi ha comunitats que han viscut segles de contacte intercultural sense desenvolupar sistemes rígids de discriminació, mentre que altres han construït estructures de poder basades en la raça, la sang o la suposada superioritat moral. Si el racisme fóra innat, aquesta variabilitat seria impossible. El que és innat és la capacitat d’aprendre, i és precisament aquesta plasticitat la que fa que els prejudicis es transmeten amb tanta eficàcia quan les institucions, els discursos polítics o els mitjans els reforcen.

Una pregunta avançada que sovint apareix és si el racisme és un problema individual o estructural. La resposta més honesta és que és totes dues coses alhora. Les actituds racistes naixen en persones concretes, però no apareixen en el buit: s’alimenten d’un ecosistema cultural que les legitima. Una persona pot tindre prejudicis sense adonar-se’n perquè ha crescut en un entorn que els presenta com a normals. I, al mateix temps, una societat pot tindre lleis igualitàries però continuar reproduint desigualtats si no revisa els seus hàbits, els seus imaginaris i les seues pràctiques quotidianes. El racisme és una estructura que es reprodueix a través de mil gestos menuts, de silencis, de bromes, de pors heretades i de discursos polítics que juguen amb la inseguretat.

Una altra qüestió complexa és si el racisme és inevitable en societats diverses. Hi ha qui defensa que la convivència entre grups diferents genera tensions que, tard o d’hora, es transformen en discriminació. Però aquesta visió oblida que la diversitat no és el problema; el problema és la desigualtat. Quan dos grups conviuen en condicions d’igualtat, amb oportunitats semblants i espais de trobada, els prejudicis disminueixen. Quan un grup té més poder, més recursos o més legitimitat simbòlica, aleshores la diferència es converteix en frontera. No és la diversitat la que crea racisme, sinó la jerarquia.

També és pertinent preguntar-se per què el racisme persisteix fins i tot en societats que es consideren modernes i democràtiques. La resposta és incòmoda: perquè el racisme és útil. Serveix per justificar desigualtats econòmiques, per canalitzar frustracions, per construir identitats col·lectives basades en l’oposició a un altre grup. Quan una societat passa per moments d’incertesa, és més fàcil assenyalar un culpable que revisar les pròpies estructures. Per això els discursos que busquen enemics interns tenen tant d’èxit: ofereixen una explicació senzilla a problemes complexos. I, sobretot, ofereixen una sensació de control.

Ara bé, si el racisme és après, també pot ser desaprés. Aquesta és la part esperançadora del debat. Les investigacions mostren que el contacte positiu entre grups redueix els prejudicis, que l’educació crítica ajuda a identificar estereotips i que les polítiques públiques poden transformar la convivència. Però res d’això funciona si no hi ha voluntat col·lectiva. No n’hi ha prou amb condemnar el racisme; cal revisar els privilegis, qüestionar els relats dominants i escoltar les experiències de les persones que el pateixen. I això implica un esforç constant, perquè els prejudicis no desapareixen per inèrcia.

També cal assumir que el racisme no és només una qüestió de comportaments explícits. Moltes vegades es manifesta en formes subtils: en qui rep el benefici del dubte i qui no, en qui és percebut com a “normal” i qui com a “excepció”, en qui pot cometre un error sense que això es convertisca en un estigma col·lectiu. Aquestes formes de racisme quotidià són difícils de detectar perquè estan incrustades en la vida diària. Però són igualment nocives, perquè perpetuen la idea que hi ha persones que pertanyen plenament a la comunitat i altres que només hi són de pas.

Una última pregunta avançada és si algun dia podrem eradicar completament el racisme. La resposta depén de què entenguem per eradicar. Si esperem un món on ningú tinga mai cap prejudici, probablement ens frustrarem. Però si aspirem a una societat on els prejudicis no es convertisquen en desigualtats, on les institucions no reproduïsquen discriminacions i on la diversitat siga viscuda com una riquesa, aleshores sí que és possible. No es tracta d’eliminar la tendència humana a categoritzar, sinó d’evitar que aquesta categorització es convertisca en jerarquia.

Dir que l’ésser humà és racista per definició és una manera de renunciar a la responsabilitat. És més fàcil pensar que el problema és biològic que acceptar que és cultural, perquè el que és cultural ens interpel·la directament. Ens obliga a revisar-nos, a escoltar, a canviar. Però també ens dona poder: si el racisme és après, podem construir societats que ensenyen una altra cosa. Societats que no convertisquen la diferència en amenaça, sinó en oportunitat. Societats que no busquen enemics, sinó aliances. Societats que entenen que la humanitat no està definida pel rebuig, sinó per la capacitat de crear vincles.

La pregunta no és si som racistes per naturalesa, sinó què fem amb la nostra capacitat d’aprendre. I aquesta resposta, a diferència de la biologia, està en les nostres mans.

llegir més

Morvedre, la pàtria ^

Morvedre és una pàtria menuda, però intensa. Una pàtria que no necessita mapes per existir, perquè viu en la pell de qui la trepitja i en la memòria de qui la recorda. Morvedre és un territori que no es pot explicar només amb dades, ni amb fronteres, ni amb discursos institucionals. Morvedre és una emoció. Una manera de mirar el món. Una forma de resistir. Una veu que, malgrat els segles, continua dient ací estem. I ací seguirem.

Quan parlem de Morvedre, parlem d’un espai que ha sabut ser moltes coses alhora: port i muralla, refugi i trinxera, pont i frontera. Parlem d’un lloc que ha vist passar imperis, guerres, revoltes i silencis, i que encara així ha mantingut una coherència íntima, quasi obstinada. La història de Morvedre no és només un relat antic; és una brúixola que continua marcant-nos el nord, encara que de vegades preferim no mirar-la.

Morvedre és una pàtria que s’ha construït a colps de lluita. No una lluita grandiloqüent, d’eixes que omplin llibres de text, sinó una lluita quotidiana, feta de persones que han defensat la seua terra, la seua llengua i la seua dignitat. Des de les primeres muralles iberes fins a les fàbriques que van donar vida a generacions senceres, Morvedre ha sigut un espai on la gent ha sabut organitzar-se, resistir i reinventar-se. I això, en un món que canvia massa ràpid i massa superficialment, és una revolució en si mateixa.

Però també és cert que Morvedre ha patit. Ha patit l’oblit, la desídia, la manca de respecte institucional, la mirada paternalista de qui només veu un poble menut i no entén que darrere hi ha una comunitat amb una identitat col·lectiva potentíssima. Ha patit la destrucció del patrimoni, la pèrdua de memòria, la precarització del treball, la fugida de joves que no han trobat futur. Ha patit la desconnexió entre el que som i el que ens deixen ser.

I, malgrat tot, Morvedre continua. Perquè Morvedre sempre continua.

Hi ha qui diu que la pàtria és un invent, una construcció emocional que ens ajuda a donar sentit al món. Potser sí. Però si és així, Morvedre és una de les millors construccions que hem fet mai. Perquè no és una pàtria excloent, ni uniforme, ni rígida. És una pàtria feta de capes, de contradiccions, de diversitats. Una pàtria que abraça la mar i la muntanya, la indústria i la tradició, la memòria i el futur. Una pàtria que no necessita banderes per sentir-se viva, perquè ja batega en cada carrer, en cada plaça, en cada persona que diu amb orgull: jo soc de Morvedre.

Morvedre és també un espai de revolució. No una revolució violenta, sinó una revolució de consciència. Una revolució que passa per reconéixer qui som, què hem sigut i què volem ser. Una revolució que ens obliga a mirar-nos al mirall i preguntar-nos si estem fent prou per defensar allò que estimem. Perquè estimar una terra no és només celebrar-la quan guanya; és cuidar-la quan trontolla, és reivindicar-la quan la menystenen, és lluitar per ella quan la volen convertir en un decorat sense ànima.

La revolució de Morvedre és la revolució de la dignitat. La dignitat de les persones que van treballar en les fàbriques, que van construir el port, que van mantindre viva la llengua quan no era fàcil parlar-la. La dignitat de les persones que continuen creant cultura, que organitzen associacions, que defensen el patrimoni, que eduquen, que cuiden, que fan comunitat. La dignitat de les persones que no es resignen a veure com el seu poble es converteix en un espai de pas, en un lloc sense projecte, en una postal buida.

Morvedre necessita ser reivindicat. Necessita que el mirem amb ulls crítics, però també amb estima. Necessita que entenguem que no és un territori qualsevol, sinó un espai amb una força simbòlica enorme. Necessita que deixem de demanar permís per existir i comencem a exigir el respecte que mereix. Necessita que recuperem la memòria, que defensem el patrimoni, que apostem per un futur que no renegue del passat.

Però, sobretot, Morvedre necessita que creguem en ell. Que creguem en nosaltres. Que entenguem que la pàtria no és un lloc on naixes, sinó un lloc que tries. I Morvedre, amb totes les seues imperfeccions, és un lloc que val la pena triar.

Quan caminem pel castell, quan escoltem el vent que baixa de la muntanya, quan veiem el port alçar-se com una promesa, quan sentim la remor de la gent al mercat, quan celebrem una victòria esportiva o plorem una derrota col·lectiva, estem fent pàtria. Estem fent Morvedre. Estem construint un relat que no ens poden llevar, perquè és nostre, perquè és viu, perquè és necessari.

Morvedre és una pàtria que no vol ser museu, sinó futur. Una pàtria que no vol ser record, sinó projecte. Una pàtria que no vol ser silenciada, sinó escoltada. Una pàtria que no vol ser petita, sinó digna.

I és responsabilitat nostra fer-la possible.

Per això cal continuar lluitant. Lluitant contra l’oblit, contra la indiferència, contra la resignació. Lluitant per un Morvedre que siga més just, més lliure, més viu. Lluitant per un Morvedre que no tinga por de dir el seu nom en veu alta. Lluitant per un Morvedre que siga, de veritat, la nostra pàtria.

Perquè Morvedre no és només un lloc. És una manera de ser. Una manera de resistir. Una manera d’estimar.

I això, en un món que sovint ens vol desconnectats, desmemoriats i desorientats, és una revolució preciosa.

llegir més

Eid al-Adha ^

Eid al-Adha, la Festa del Sacrifici, és una de les celebracions més importants de l’islam. Però, més enllà del seu significat religiós, és també una oportunitat per repensar com les societats occidentals poden integrar, reconéixer i celebrar la diversitat que ja forma part del seu teixit quotidià. No es tracta només d’“acceptar” una festa; es tracta d’entendre que la ciutat és de totes les persones que la viuen, i que les seues tradicions formen part del patrimoni compartit.

Eid al-Adha recorda el valor de la generositat, de la solidaritat i del compromís amb la comunitat. És una festa que posa al centre la cura de les persones més vulnerables, la redistribució i el sentit de pertinença. En un moment en què les societats occidentals sovint es veuen atrapades en discursos de por o de confrontació, aquesta celebració pot ser una finestra per mirar-nos d’una altra manera: com una comunitat plural que es construeix des del respecte i la convivència.

Les ciutats tenen un paper clau en aquest procés. No n’hi ha prou amb tolerar; cal reconéixer. No n’hi ha prou amb permetre; cal facilitar. Un ajuntament que vol ser realment inclusiu ha d’entendre que la diversitat cultural no és un problema a gestionar, sinó una riquesa a incorporar. Això implica habilitar espais públics perquè les comunitats musulmanes puguen celebrar l’oració col·lectiva amb dignitat, garantir que els serveis municipals entenen les necessitats específiques d’aquest dia i fomentar activitats que apropen la ciutadania a la festa, explicant-ne el sentit i el valor.

Integrar Eid al-Adha no significa convertir-lo en un espectacle folklòric ni desnaturalitzar-lo. Significa reconéixer que forma part de la vida de milers de persones que són veïnes, companyes de feina, amistats, ciutadania plena. Significa assumir que la ciutat no és un espai neutre, sinó un espai que es construeix amb les aportacions de totes les cultures que l’habiten. I significa, sobretot, entendre que la convivència real no es fa des de la imposició d’un únic model cultural, sinó des de la capacitat de compartir i d’aprendre.

Quan una ciutat integra Eid al-Adha, envia un missatge potent: que totes les persones compten, que totes les tradicions tenen un lloc, que la diversitat no és una amenaça sinó una oportunitat per créixer. I això, en un món cada vegada més plural, és una aposta valenta per un futur on la diferència no separa, sinó que enriqueix.

llegir més

Estic fart d'estar fart ^

Hi ha un punt en què el cansament deixa de ser una sensació passatgera i es convertix en una manera d’estar al món. Jo ja estic ahí. Estic fart. Fart de lluitar cada dia, de discutir, de justificar, de repetir una vegada i una altra coses que haurien de ser evidents. Estic fart de pelear contra el feixisme, contra la dreta que retalla drets, contra aquelles persones que menyspreen la llengua que parle, que dubten de la importància del valencià com si fora una nosa i no una riquesa. Estic fart de defensar el que hauria de ser normal.

No és només una qüestió ideològica. És vital. És personal. Cansa haver de reafirmar-te constantment, haver de demostrar que el que defenses no és cap caprici, sinó una qüestió de dignitat. Perquè quan defenses la sanitat pública, no estàs parlant d’un concepte abstracte: estàs parlant de vides. Quan defenses una educació pública de qualitat, en valencià i per a tothom, estàs parlant de futur. I, tot i això, cada dia hi ha qui ho qüestiona com si foren luxes prescindibles.

Estic fart de tindre que explicar què és la igualtat. De veritat, encara? Encara hem d’explicar que totes les persones mereixen els mateixos drets i oportunitats independentment del seu origen, del seu gènere o de la seua situació econòmica? Encara hem de justificar la inclusió com si fora una opció i no una obligació moral? Encara hem de defensar la migració com una realitat humana i no com una amenaça?

El problema no és només haver de donar aquestes explicacions. El problema és la sensació constant de remar contra corrent. De sentir que cada avanç és provisional, que qualsevol dret pot ser qüestionat, retallat o eliminat si no estàs vigilant. Eixa tensió permanent desgasta. Fa que cada conversa siga una batalla potencial. Fa que cada notícia siga una punxada més en aquest cansament acumulat.

I mentrestant, hi ha coses que haurien de ser senzilles. Parlar valencià, per exemple. Viure la teua llengua amb normalitat, sense haver de canviar-la constantment, sense sentir-te jutjat o menystingut. Però no. Fins i tot això es convertix en una trinxera. Has de defensar que el valencià és important, que forma part de qui som, que no és un obstacle sinó una ferramenta de cohesió i cultura. Has de justificar la teua identitat, com si fora negociable.

Ser valencià, a vegades, es fa pesat. No per la identitat en si, que és estimada i sentida, sinó per la necessitat constant de defensar-la. És esgotador haver d’explicar una i altra vegada que una llengua no resta, suma. Que protegir-la no és imposar-la, sinó garantir que no desaparega. Que la diversitat no és un problema, sinó un valor.

També estic fart de la frivolitat amb què es tracten qüestions fonamentals. Es parla de sanitat pública com si fora una despesa, i no una inversió. Es parla d’educació com si fora un camp de batalla ideològic, i no un dret universal. Es parla d’igualtat com si fora una moda, i no una necessitat. I enmig d’això, els qui intentem mantindre una postura coherent, basada en valors, acabem esgotats.

Perquè defensar el que hauria de ser normal cansa. Cansa haver de justificar que ningú hauria de quedar enrere. Cansa haver d’argumentar que les persones migrants no són enemics, sinó persones amb històries, amb necessitats, amb drets. Cansa haver de recordar que la inclusió no debilita una societat, sinó que la fa més forta.

I, malgrat tot, ací estem. Farts, sí. Però encara drets. Perquè el cansament no elimina les conviccions. Les posa a prova. Les fa més difícils de mantindre, però també més necessàries. Perquè si els qui estem farts deixem de parlar, deixem de defensar, deixem de resistir, aleshores sí que perdem.

Hi ha dies en què tot pesa massa. En què sembla que no val la pena discutir una vegada més, explicar una vegada més, insistir una vegada més. Dies en què voldries simplement viure sense haver de lluitar constantment. Sense haver de portar damunt aquesta responsabilitat de defensar drets bàsics com si foren privilegis en perill.

Però després tornes a mirar al teu voltant. Veus les injustícies, les desigualtats, els discursos d’odi. I entens que el silenci no és una opció. Que encara que estigues fart, encara que estigues cansat de ser valencià en un context que sovint no ho posa fàcil, encara que estigues esgotat de reafirmar les teues conviccions, no pots rendir-te del tot.

Perquè al final, tot això no va només de política. Va de persones. Va de la societat que volem ser. Va de decidir si acceptem un món més injust per cansament, o si, malgrat tot, continuem lluitant perquè siga un poc millor.

Sí, estic fart. Fart de estar fart. Però també sé que aquest cansament és la prova que m’importa. I mentre m’importe, encara hi haurà una part de mi disposada a continuar. Encara que siga a poc a poc. Encara que siga amb menys força. Encara que siga simplement per no deixar que el que és normal deixe de ser-ho.

llegir més

CVC, inclusió i la setmana santa saguntina ^

La publicació de l’informe del Consell Valencià de Cultura sobre la necessitat d’una Setmana Santa saguntina plenament inclusiva no arriba en un desert ni en un silenci còmode. Arriba enmig d’una realitat que moltes persones de Sagunt coneixen bé: fa almenys cinc anys que es lluita obertament, amb constància i amb coratge, per aconseguir que totes les persones puguen participar en igualtat en una festa que és patrimoni de tota la ciutat. I encara més: ja en 1999 hi hagué un primer intent de trencar la barrera de gènere en les confraries, un intent que va topar amb resistències que, més de vint anys després, encara no han desaparegut del tot. Per això, l’informe del CVC no és un punt de partida, sinó un punt d’inflexió.

El CVC ho expressa amb claredat: la tradició no pot convertir-se en dogma. Quan una tradició es blinda contra qualsevol canvi, deixa de ser cultura viva i es transforma en un mecanisme d’exclusió. I si una festa pública, reconeguda i estimada, impedeix que una part de la població participe en igualtat, aleshores no estem parlant de cultura compartida, sinó de privilegis disfressats de costum. La Setmana Santa saguntina és un element identitari potent, però precisament per això ha de ser també un espai on totes les persones tinguen cabuda.

La lluita per la inclusió no ha sigut mai silenciosa. Ha sigut sostinguda, argumentada, pública i valenta. Durant aquests cinc anys, moltes persones han alçat la veu, han escrit, han debatut, han demanat explicacions i han defensat que la festa no pot continuar reproduint estructures de gènere que ja no tenen sentit en una societat democràtica. I si retrocedim fins a 1999, trobem un precedent que demostra que aquesta reivindicació no és cap moda ni cap ocurrència recent. Fa més de dues dècades que Sagunt té pendent aquesta conversa. I quan una ciutat arrossega un debat durant tant de temps, és que hi ha una necessitat real que no s’ha volgut atendre.

El CVC recorda que la sacralització de la festa no pot servir d’excusa per mantindre rols diferenciats per gènere. La resistència al canvi, diu, és en realitat resistència a modificar un sistema de gènere que ha funcionat durant segles. Però que haja funcionat no vol dir que siga just. I que siga antic no vol dir que siga sagrat. Les tradicions sempre han canviat, encara que de vegades preferim oblidar-ho. Les processons no han sigut sempre iguals, ni les confraries, ni els rituals. El que passa és que, quan el canvi qüestiona privilegis, apareix la por.

En ple segle XXI, continuar excloent les dones de determinades funcions dins de la Setmana Santa és una contradicció amb els valors democràtics que proclamem. No és una qüestió simbòlica, sinó de drets i llibertats. Si una festa pública impedeix la participació plena d’una part de la població, està vulnerant el principi d’igualtat. I això no és opinable: és un fet. Per això sorprén que, després de cinc anys de reivindicacions explícites i d’un intent fallit en 1999, encara hi haja qui defense que “sempre s’ha fet així” com si això fóra un argument suficient.

Dir que la tradició és intocable és una manera de dir que els privilegis també ho són. Però l’ordre social no és natural ni immutable. És construït per persones i, per tant, modificable. Quan el CVC afirma que la tradició ha de ser una eina creadora de cultura i participativa, està recordant-nos que les festes no són peces de museu, sinó espais de convivència. I la convivència només és real quan totes les persones poden formar-ne part en igualtat.

Sagunt és una ciutat amb una història marcada per la diversitat, per la defensa de la dignitat i per la capacitat de reinventar-se. No té cap sentit que una ciutat així mantinga estructures excloents en una de les seues celebracions més emblemàtiques. A més, la inclusió no resta, sinó que suma. Quan les dones participen plenament en les confraries, en les processons i en els espais de decisió, la festa es fa més rica, més representativa i més fidel a la realitat social. No es perd autenticitat; al contrari, es guanya veritat.

La resistència al canvi sovint es presenta disfressada d’arguments estètics o de defensa de la continuïtat formal. Però darrere d’aquests discursos hi ha, moltes vegades, la incomoditat davant la idea que les dones ocupen espais que tradicionalment han sigut masculins. És una incomoditat que no s’atreveix a dir el seu nom, però que es manifesta en frases com “no cal trencar la tradició”. Però si no s’haguera trencat mai cap tradició injusta, les dones no votarien, no estudiarien, no treballarien en professions qualificades i no ocuparien càrrecs públics. La història de la igualtat és la història de qüestionar allò que semblava inamovible.

L’informe del CVC no imposa res. No dicta normes ni obliga ningú. El que fa és recordar que les institucions públiques tenen la responsabilitat de vetlar perquè les festes siguen coherents amb els valors democràtics. I això implica revisar pràctiques que exclouen. No es tracta d’atacar la Setmana Santa, ni de secularitzar-la, ni de menysprear-la. Es tracta de garantir que siga un espai on totes les persones puguen participar sense barreres.

La inclusió no és una amenaça. No destrueix la festa ni la desnaturalitza. La transforma, sí, però la transforma per fer-la més justa. I una festa justa és una festa més forta. Les tradicions que sobreviuen no són les que es tanquen, sinó les que s’obrin, les que escolten, les que s’adapten. La Setmana Santa saguntina té una oportunitat magnífica per demostrar que és una tradició viva, capaç de mirar cap al futur sense renunciar al seu passat.

Sagunt té davant seu una oportunitat històrica. No per trencar res, sinó per construir. No per dividir, sinó per sumar. No per imposar, sinó per obrir. La inclusió no és una exigència externa ni una moda: és una necessitat democràtica. I quan una festa abraça aquesta necessitat, es fa més forta, més bella i més humana.

La Setmana Santa saguntina pot ser, i ha de ser, una festa de totes les persones. I això no li lleva valor a la tradició: li dona sentit.

llegir més

La inflació que no arriba al carrer que no ix a l’IPC ^

incomoda. Per què tot allò que és essencial per a viure dignament es fa cada vegada més car, mentre allò que és destructiu es manté accessible? Per què és més fàcil trobar un gram barat que un lloguer assequible? Per què és més senzill aconseguir una substància que et desconnecte que una teràpia que t’ajude? Potser perquè el primer depén de xarxes que operen al marge del sistema, i el segon depén d’un sistema que sovint no sap o no vol cuidar.

La droga barata és un símptoma, no una anècdota. És un indicador social tan revelador com el preu de la llum o la taxa d’atur. Ens diu que hi ha una part de la societat que viu en un estat de resistència constant, buscant maneres de suportar una realitat que no sempre és amable. Ens diu que la precarietat no és només econòmica, sinó emocional. Ens diu que hi ha un malestar que no es resol amb discursos polítics ni amb campanyes institucionals.

També ens obliga a mirar de cara una contradicció: el sistema penalitza el consum, però no aborda les causes que el fan necessari. Es persegueix la substància, però no la desesperació. Es criminalitza la persona consumidora, però no la realitat que l’empeny a consumir. És com si tinguérem una política de drogues que mira el dit i no la lluna, que es concentra en el símptoma i ignora la malaltia.

La pregunta real no és per què la droga no puja. La pregunta és com hem arribat a un punt on la droga és una de les poques coses que es manté estable en un món que s’encareix sense parar. La pregunta és què diu això de nosaltres, de les nostres prioritats, de la nostra manera d’organitzar la vida col·lectiva. La pregunta és per què acceptem que allò que ens fa mal siga accessible, mentre allò que ens faria bé siga un luxe.

Potser la resposta és que el sistema econòmic no està pensat per cuidar, sinó per produir. I quan la vida es fa massa dura, el mercat il·legal ofereix una via d’escapament que el mercat legal no sap o no vol oferir. És una resposta imperfecta, destructiva, però immediata. I en un món on tot és urgent, la immediatesa guanya.

Al final, la droga barata és un mirall. Un mirall brut, incòmode, però sincer. Reflecteix una societat que no ha sabut garantir condicions de vida dignes per a totes les persones. Reflecteix un sistema que permet que el pa puge, que la llum puge, que el lloguer puge, però que no pot permetre que puge el preu d’allò que moltes persones utilitzen per no trencar-se. Reflecteix una realitat que no apareix en cap gràfic de l’INE, però que està present en cada barri, en cada nit, en cada vida que busca una pausa.

Potser algun dia tindrem un IPC que mesure també el malestar. Potser algun dia entendrem que la inflació emocional és tan important com la inflació econòmica. Potser algun dia deixarem de sorprendre’ns perquè la droga no puja i començarem a sorprendre’ns perquè la vida és tan cara que moltes persones necessiten fugir-ne.

Fins aleshores, continuarem vivint en aquesta paradoxa: un món on tot puja menys allò que ningú vol reconéixer que forma part de la cistella de consum real. Un món on la droga és barata perquè la desesperació és cara. Un món que ens diu, sense dir-ho, que hi ha moltes coses que no funcionen, i que no es resolen amb estadístiques, sinó amb valentia col·lectiva.

llegir més

José Romeu i Parras ^

Va nàixer en la casa situada en el número 5 del carrer Tintorers (actualment carrer Romeu).

A causa de l'elevada posició de la seua família, va rebre una acurada educació. Aquesta educació, juntament amb el seu caràcter amable, va fer que es guanyara l'estima dels seus conciutadans. A açò se li va unir el seu valor i la seua perícia per a manejar a les gents, el que li va valdre per a ser nomenat comandant de les milícies de Morvedre.

En 1800 contrau matrimoni amb María Correa i Navarro, jove natural de San Roque (Cadis). Poc després de contraure matrimoni, mor el seu pare, obligant-li a fer-se càrrec dels negocis familiars. La casa de comerç Romeu i Comp. es dedicava al subministrament de vins i licors així com també va ser l'encarregada d'abastir a l'exèrcit i a l'armada, prestant per aquest motiu importants serveis a la pàtria que no sempre van ser recompensats com es mereixien, fins i tot ocasionant grans pèrdues durant la guerra de la independència que van propiciar la fallida d'esta important casa. Fruit del seu matrimoni, Romeu va tenir 3 fills: José (1804), Ana Matilde (1807) i Matilde.

La Guerra

El 25 de maig de 1808 s'allista en l'exèrcit segons una ordre expedida per la Junta de València obligant al allistament de tots els homes útils des dels 16 als 40 anys. Es crea a Sagunt una Junta per a activar l'organització i l'armament de les milícies, segons les ordres que arribaven des de València, de la qual formava part Romeu.

Al juny del mateix any va ser nomenat comandant de les milícies de Morvedre per la Junta. Va recórrer els pobles propers a Sagunt amb la finalitat de captar gent. Va arribar a reunir 2.000 home. Eixe mateix mes es van presentar a Sagunt tots els homes reclutats, enfront de l'esplanada de San Francisco. Allí formats Romeu els encoratjà amb les següents paraules:

“Volemos, hijos de Sagunto, volemos al campo del honor. Preso nuestro rey, vilmente hollada nuestra patria, juremos no doblar jamás la cerviz al yugo afrentoso de esos advenizos engañadores que, so color de amistad, pretenden tiranizarnos: Vencer ó Morir sea el juramento irrevocable de la división saguntina”

La columna va partir amb Romeu al capdavant de la divisió des de l'esplanada de San Francisco pel Camí Reial direcció a València. En València van vèncer els espanyols a les ordres de Saint-Marcq als francesos, però abans van patir derrotes en el pont de Pajazo i en Cabrilla. No se sap segur si Romeu va prendre part en aquestes desgraciades accions, però sembla indicar que així va ser. El que sí és segur és que Romeu va combatre a les ordres de Saint-Marcq a València. Després de vèncer als francesos a València va regressar Romeu a Sagunt i allí va estudiar tàctica militar.

Al setembre de 1808 viatja a Madrid per a atendre assumptes de família en les oficines de l'Estat. Roman allí fins a desembre d'aqueix mateix any, quan Napoleó entra amb el seu exèrcit a Madrid. En lloc de tornar a la seua ciutat, Romeu s'ofereix al tinent general D. Manuel Miranda Gayoso, el qual li atorga un lloc preferent en les portes de Recoletos i Veterinària. A pesar de rendir-se la Vila de Madrid, Romeu aconsegueix escapar. En la seua fugida és ferit per una descàrrega en el seu braç esquerre. Ferit en un braç i sense els diners i els seus documents que li havien fet viatjar a Madrid, va tornar a la seua ciutat.

En 1809 és nomenat Capità de la Companyia de Granadero que es va organitzar en Morvedre. Al capdavant d'aquesta companyia, Romeu va marxar a Morella, que es trobava assetjada, a combatre sota les ordres del General Roca. Des d'ací va anar A Albentosa (Teruel) on va aconseguir arravassar diversos convois als francesos.

Al març de 1810, el Mariscal Suchet avançava cap a València i Romeu va picar incessantment el seu retaguardia. Al pas dels francesos per Morvedre, aquests es van venjar i van destrossar les seues pertinences. Es van apoderar també dels seus diners i altres papers a pesar que l'esposa de Romeu els havia amagat en un hort de la seua propietat.

En eixe mateix mes va ser nomenat comandant dels dos batallons de milícies honrades de Xest i Xiva, que componien el cinquè cos saguntí.

En 1811, el 25 d'octubre, es lliura la batalla de Sagunt amb derrota per als espanyols. Romeu, al capdavant dels 2 batallons de les Milícies Honrades de Xest i Xiva, s'aquartera a Riba-roja de Túria per a la defensa del pont sobre el Turia d'aquesta població. Per a l'exèrcit francès, que venia d'Aragó, aquest era pas obligat abans d'assetjar València. A pesar de la derrota, Romeu va merèixer el reconeixement per la defensa del pont del General Blake.

Quan es va rendir València als francesos es van dissoldre quasi totes les milícies organitzades en el Regne de València. Romeu es va dirigir llavors a Alacant a oferir els seus serveis a la Junta de Guerra d'aquella ciutat. Mentrestant, la seua dona s'amagava en les muntanyes amb els seus 3 fills.

En 1812 organitza aixecaments populars en diversos pobles d'Alacant. Creua les forests d'Elx i dispersa una partida enemiga que intentava tallar-li el pas en les Pedreres. Des d'ací continua cap a Novelda, des d'on acudeix a reunir-se amb els camperols en “Els Salinetes”. Acudeixen voluntaris de Caudete, Font de la Figuera, Ibi, Cocentaina, Bocairent, i assoleix formar un complet grup de guerrillers. En Ontinyent s'entrevista amb el guerriller Cortès, i junts reuneixen ja uns vuit-cents homes, que com baptisme real de sang tindran un dur enfrontament entre Xixona i Mutxamel.

Després d'organitzar els escamots de la vall d'Albaida, Romeu parteix a noves destinacions. Combats a Cocentaina, Alcoi, Petrer, Albaida.

Prompte els francesos es van adonar dels coneixements militars que tenia i de les seues habilitats per a alçar l'ànim als espanyols, i van començar a perseguir-li activament. Romeu es va refugiar en Alatoz, al peu de la serra de Chinchilla en els límits de les províncies d'Albacete i Cuenca i es converteix en el lloc de recluta i entrenament dels voluntaris.

De tal manera es van atemorir els francesos, que contra el campament dirigeixen els atacs de la Brigada de Maupoint, composta del 4º regiment de Caçadors Napolitans, part del 16 de Húsares i del 11º de Caçadors de línia. Els resultats obtinguts són que cada atac és un fracàs francès i un nou motiu d'orgull per a Romeu i els seus. Rebuts reforços, Maupoint ataca de nou i torna a patir nou daltabaix. La mateixa sort va córrer el general Pàris que va intentar en va recuperar l'honor perdut pel seu antecessor.

No podent capturar a Romeu els francesos, van intentar atraure-li per mitjà de la persuasió. El Comandant Major de València, Anné, li va remetre un plec per conducte de Jacomet, governador de Bunyol, en el qual li oferia totes les consideracions i tot tipus de protecció si regressava pacífic a la seua llar. Romeu va rebutjar l'oferta per escrit i ho va tornar a intentar el general Suchet. Aquesta vegada, també va rebutjar Romeu l'oferta escrivint-li:

“Que mientras hubiese un palmo de terreno libre en España, le había de defender como buen patriota y fiel súbdito de su augusto monarca el señor D. Fernando VII, y que la suerte de su patria había de ser la suya.”

Poc temps després va rebre una ordre del seu cap immediat el Excel·lentíssim senyor Luis de Bassecourt per la qual reclamava tots els oficials, sergents, caps i soldats dispersos que se li havien unit i que formaven el gruix del seu exèrcit. Va protestar Romeu però va acabar cedint, quedant quasi desemparat i sol.

Suchet dóna ordres que diverses faccions del seu exèrcit recórreguen l'ala esquerra de la província d'Alacant que era el lloc on operava Romeu. Romeu va pujar fins a Bunyol on va sorprendre a una columna francesa a la qual va derrotar. Açò va enfurir encara més a Suchet que va reiterar les ordres que se li perseguira sense descans. Jacomet li va presentar batalla a Dosaigües, el que va suposar un nou daltabaix. Romeu organitza les seues tropes sobre el terreny i disposa que 160 infants se situen en les altures immediates al terreny sobre el qual ell mateix evolucionaria amb el seu Cos d'infants i cavalleria. Jacomet , en unió amb el comandant de Requena, el coronel Mr. Merche, va intentar de nou atrapar-lo. Nou atac de Cabrera, Villetar-Laquerrie, Merche i Jacomet a la columna de Romeu. El bon fer d'aquest li duu a derrotar novament aquella important formació francesa, després d'un arrollador atac portat a terme el dia 30 de maig de 1812

A causa de els continus atacs de Romeu contra els convois francesos, Suchet es va veure obligat a formar nombroses columnes perquè estigueren en la seua contínua persecució i evitar així que els interceptaren queviures i correspondència.

Captura i mort

Així, al juny de 1812, el que no van poder aconseguir les tropes franceses, ho va aconseguir la traïció d'un espanyol. Suchet havia promès una recompensa a qui lliurarà a Romeu. Aquest paisà, conegut amb el malnom de “Recelós”, va seguir a Romeu per les muntanyes, avisant al comandant Saint-Georges que es trobava a Llíria, que Romeu es dirigiria amb sols 40 cavalls en direcció a Sot de Xera, en les muntanyes de la Regió muntanyenca Valenciana, on solia pernoctar. Eixa nit del 6 de juny, Saint-Georges, va manar 4 divisions amb uns 1800 soldats perquè caigueren sobre Sot de Xera sobre la matinada. Romeu es va veure sorprès i no va tenir ni temps d'empunyar un arma i vendre cara la seua vida.

Al matí següent, el 7 de juny, Romeu va ser conduït a València, on Suchet esperava que Romeu es convertira a la causa gal·la, influint en els seus conciutadans i arribar a així la pacificació de la província. Mazzuchelli, el governador superior de València, envia al tinent Gavilán a convèncer a Romeu que s'unisca a la causa francesa. Romeu, indignat li va contestar:

Diga Ud. a su general que Romeu es un español, y un español que nació en Sagunto”.

Saint-Cyr i Mazzuchelli, queden admirats de la seua honradesa però intenten convèncer-lo per altres mitjans. Sabent que Romeu era amic de D. Manuel Domingo Morales, de l'Audiència, i D. Juan Álvarez Posadilla, fiscal de la mateixa, Suchet va ordenar que els seus amics li feren saber per escrit que si reconeixia a José I com rei, ho declararien presoner de guerra, i en cas contrari ho condemnarien a mort.

Romeu rep la carta dels seus amics però els contesta amb una nova negativa en una carta escrita.

“(…) Cuando tomé las armas en 1808 juré muy tranquilo, pero muy decidido, vencer ó morir en defensa de la causa justa, y este pensamiento lo cumpliré muy gustoso, porque yo no soy español sólo en el nombre, sino un español que desprecia la vida, siempre que mis deberes lo exigen, como en el caso presente (…)”

Durant el consell de guerra va continuar amb la mateixa actitud heroica, deslligant la ira de Mazzuchelli. Malgrat tot, la comissió de guerra no es va atrevir a fallar en un procés que l'acusat havia de considerar-se com un presoner de guerra. Malgrat això Suchet, va preguntar quan se li va informar si Romeu s'havia retractat en la seua declaració i si s'havia sotmès al govern de S. M. A l'informar-li que no, Suchet va dir “Doncs tampoc es retracta el Mariscal de l'Imperi” i va prendre la ploma i va escriure:

D. José Romeu morirá precisamente ahorcado dentro de doce horas, y sus bienes serán prontamente confiscados.

Suchet li va oferir novament perdonar-li la vida en canvi de que es retractara. Novament es va negar.

Així, el matí del 12 de juny de 1812, va entrar Romeu a la plaça del Mercat, on s'havia alçat un cadafal i situat enfront del patibul va exclamar:

“Oh patíbulo ignominioso… hoy va Romeu a honrarte con su sangre !”

Romeu va ser penjat amb 34 anys d'edat, deixant en el major abandó i misèria dona i 3 fills. Les seues restes van ser acompanyats pels confrades de la Cofradia de la Verge dels Desemparats fins al cementiri de Carraixet, a Tavernes Blanques. El cementiri, al costat del barranc del Carraixet, està dedicat exclusivament per als ajusticiats. Allí reposen les restes mortals de Romeu en una fossa comuna.

llegir més

Ser jo, ser friki, ser amb orgull ^

Hi ha una paraula que durant molt de temps s’ha utilitzat per a etiquetar, per a separar, fins i tot per a riure’s de qui no encaixa dins d’un patró determinat: friki. Una paraula que, depenent de qui la diga i com la diga, pot sonar a burla o pot convertir-se en una bandera. Hui, cada vegada més, és això segon. I és una bona notícia.

Ser friki és, en realitat, una manera d’estar al món. És apassionar-se per coses que potser no són majoritàries, però que per a cada persona tenen un valor immens. És llegir sagues interminables, conéixer detalls absurds de pel·lícules o videojocs, gaudir de la ciència-ficció, del manga, dels jocs de rol, de la programació o de qualsevol univers que desperte curiositat i emoció. Però, sobretot, és tindre la valentia de mostrar-ho.

En una societat que sovint premia la uniformitat, on sembla que hi ha formes correctes de ser, de vestir, de parlar i fins i tot de tindre interessos, reivindicar el dret a ser diferent és un acte de llibertat. I això inclou totes les persones. Perquè quan parlem de “ser friki”, no estem parlant d’un perfil concret, sinó d’una diversitat enorme de persones amb gustos variats, identitats diverses i maneres úniques d’expressar-se.

El llenguatge inclusiu també té cabuda en este espai. Quan diem que totes les persones poden ser frikis, estem recordant que no hi ha gèneres, orientacions o identitats que tinguen el monopoli de la passió per la cultura, la tecnologia o la creativitat. Històricament, molts espais considerats “frikis” han estat masculinitzats o tancats, però això està canviant gràcies a la presència i la veu de totes aquelles persones que reclamen el seu lloc. I no sols el reclamen: el construeixen.

Ser friki amb orgull és també trencar amb la vergonya. Durant anys, moltes persones han amagat les seues aficions per por a no encaixar, a ser jutjades o a ser excloses. Però el món ha canviat, i continua canviant, gràcies a comunitats que comparteixen interessos, que creen espais segurs, que celebren allò que abans es veia com a estrany. Internet, els esdeveniments culturals, les trobades locals, tot això ha contribuït a visibilitzar que no estem a soles.

I hi ha una força molt poderosa en això de trobar gent amb qui compartir allò que ens emociona. Quan algú parla amb entusiasme d’una saga, d’un videojoc o d’un univers fictici, no està fugint de la realitat, sinó ampliant-la. Està creant vincles, està generant comunitat, està aprenent i ensenyant alhora. Eixa és la vertadera riquesa.

També cal reivindicar que el terme friki no és inferior a cap altre. No és menys vàlid que qualsevol altre tipus d’interés considerat “normal” o “adult”. De fet, moltes de les innovacions tecnològiques i culturals que hui formen part del nostre dia a dia venen, precisament, d’eixes persones que un dia es van atrevir a aprofundir en allò que els apassionava, encara que fora minoritari. Darrere de moltes idees que transformen el món hi ha mentalitats curioses, creatives i un poc obsessives. És a dir, frikis.

Apostar per ser una mateixa persona, amb tot allò que implica, és un exercici de salut emocional. Acceptar-se, mostrar-se i compartir-se és fonamental per a viure amb coherència. I això no significa no tindre dubtes o inseguretats, sinó caminar malgrat elles. Dir “soc friki i què” és, en el fons, dir “soc com soc i no passa res”.

Per això, cal continuar generant espais inclusius, respectuosos i oberts, on qualsevol persona puga expressar els seus interessos sense por. Espais on la diversitat siga celebrada i no qüestionada. On la identitat no siga una barrera, sinó un punt de partida.

Ser jo, ser friki, ser amb orgull, és una manera de resistir davant la uniformitat i de celebrar la pluralitat. És una invitació a mirar-nos amb més comprensió, a escoltar-nos amb més curiositat i a compartir amb més alegria. I, sobretot, és una afirmació clara: hi ha tantes maneres de ser com persones al món, i totes mereixen ser viscudes amb dignitat i amb orgull.

llegir més

2027: l’hora del poble ^

2027: l’hora del poble no és només un lema, és una declaració d’intencions que connecta amb una manera d’entendre la política des de baix, des dels carrers i des de la gent que fa poble cada dia. És la voluntat d’una ciutadania que no es resigna, que mira cap al futur amb determinació i esperança. Queda un any per a les eleccions, i això no és un compte enrere qualsevol: és el moment d’activar-nos, de tornar a fer-nos escoltar i de demostrar que el canvi continua sent possible.

Durant anys, moltes persones han treballat perquè les institucions estiguen al servei de la ciutadania, i Compromís ha sigut una eina clau per a fer-ho realitat. Amb errors i encerts, però amb una coherència clara, s’ha defensat una manera de governar basada en la proximitat, la transparència i la defensa del territori. Ara, davant una dreta que està afavorint la degradació dels serveis públics, toca fer un pas endavant sense dubtes ni complexos.

Cada vegada és més evident el deteriorament de l’educació pública, amb falta de recursos, aules saturades i dificultats creixents per garantir la igualtat d’oportunitats. La sanitat pública també pateix una situació preocupant, amb llistes d’espera més llargues i una pressió constant sobre professionals i pacients. A tot això s’afegeix el debilitament dels serveis socials, del transport públic i de les polítiques d’habitatge, que haurien de garantir drets bàsics però que massa sovint queden en segon pla davant interessos privats.

Davant d’esta realitat, és necessari construir un moviment col·lectiu que naixa de la ciutadania. No des de dalt, sinó des de la militància, des de les persones simpatitzants, des de les associacions i des de totes aquelles que creuen que un altre model és possible. Cal tornar a connectar amb el veïnat, escoltar activament i construir propostes arrelades a la vida quotidiana. La política que transforma és aquella que es fa amb la gent i per a la gent.

També és una crida a recuperar la il·lusió. En un context marcat per la desafecció, l’esgotament i el soroll, convé reivindicar que la política pot ser útil, digna i pròxima. Que cada avanç en drets socials és fruit de lluites i decisions valentes, i que pot desaparéixer si no es defensa amb fermesa. Guanyar no és només arribar a governar, sinó protegir i ampliar allò que és de totes i tots.

Compromís representa per a moltes persones eixa veu valenciana que no es resigna, que defensa la llengua, la cultura i un model més just i sostenible. Una veu que aposta per reforçar els serveis públics i per posar la vida al centre. Davant la confrontació estèril d’altres opcions, és imprescindible reivindicar una política que suma, que escolta i que construeix des del respecte.

L’hora del poble és l’hora de defensar el que és col·lectiu, de plantar cara a la degradació dels drets i de tornar a creure en la força de la ciutadania organitzada. El camí cap a 2027 comença ara, i cada pas compta. #FemQuePasse és una invitació a implicar-nos i a ser protagonistes del nostre futur compartit.

llegir més

Despensa ^

 Este matí, amb les finestres baixades i el cotxe serpentant per la carretera costanera que duu a una de les cales més tranquil·les del litoral valencià, la ràdio s’ha convertit en molt més que una companya de viatge. La veu del locutor ha trencat l’encanteri suau del trajecte: Espanya ha esgotat ja, a 23 de maig, els recursos naturals que la Terra pot regenerar enguany. La música que sonava abans ha quedat en silenci dins meu, substituïda per una espècie d’eco inquiet que em ressonava entre els pensaments.

M’he mirat l’horitzó amb uns altres ulls. El cel era net, quasi d’agost. L’olor de mar i el sol intens convidaven al bany, a estirar-se sobre la tovallola, a oblidar. Però alguna cosa no quadrava. Estàvem encara al mes de maig i l’estiu ja era ací, avançat com si el calendari haguera patit una empenta. Potser no és només el clima que s’ha accelerat: també ho ha fet la nostra manera de consumir, de relacionar-nos amb el món, de devorar el que ens envolta.

La despensa del planeta, com diuen els qui estudien la petjada ecològica, és finita. Cada any, la Terra ens ofereix una quantitat limitada de recursos: aliments, energia, aigua, biodiversitat. Quan els gastem abans d’acabar l’any, entrem en dèficit ecològic. No és cap metàfora: és una realitat que, com la calor que ens sorprèn massa aviat, ens recorda que vivim per damunt de les nostres possibilitats planetàries. En el cas d’Espanya, aquest 2025 hem cremat la nostra quota anual a finals de maig. Això significa que el que queda de l’any, el vivim a crèdit, com si tinguérem més planetes dels que existeixen.

És estrany sentir tot això mentre un va de camí a la platja. És com si la bellesa del paisatge s’enfrontara a la cruesa del missatge. Estem gaudint d’una costa magnífica, d’un sol radiant, d’un dia que podria ser perfecte. I alhora, estem esgotant el món que ens ho permet. Aquest contrast fa pensar. No és que no tinguem dret a gaudir, a descansar, a estimar les coses senzilles. Però potser cal fer-ho des d’un altre lloc, des d’una altra consciència.

La reflexió no és només meua, ni hauria de ser-ho. És col·lectiva. Perquè el consum excessiu, la dependència de combustibles fòssils, la producció desmesurada de residus, l’agricultura intensiva o el malbaratament alimentari no són responsabilitats que es poden carregar a un sol múscul. Són conseqüències d’un sistema que ens empeny a viure ràpid, a comprar molt, a renovar sense parar. Un sistema que confon el progrés amb el creixement il·limitat, i que ignora que el planeta té límits, igual que els nostres cossos, igual que les emocions.

Mentre aparcava prop de les dunes i caminava cap a la vora de la mar, mirava al meu voltant amb una mena de tendresa preocupada. Les persones que prenien el sol, les que jugaven a pales, les que s’endinsaven a l’aigua clara... totes formem part d’aquest moment. I totes, en alguna mesura, contribuïm a la situació que denuncia l’informe de la Global Footprint Network. No des de la culpa, sinó des de la responsabilitat compartida. Perquè si alguna cosa ens pot salvar, no és la por ni el càstig, sinó el compromís i l’empatia.

És temptador pensar que tot això queda molt lluny, que és cosa de governs, d’experts, d’entitats internacionals. Però no. Està ací mateix, en com ens desplacem, en què mengem, en com tractem allò que ja no utilitzem. Està en cada gest quotidià, en les decisions petites que, sumades, marquen la diferència. I també està en la manera com eduquem, com parlem dels problemes, com posem en valor el que realment ens fa viure bé.

La idea de consumir com si tinguérem dos o tres planetes és profundament absurda. Però ho fem. Ho fem en nom del confort, de la productivitat, del desig constant de novetats. Vivim accelerats, sovint sense adonar-nos que en eixa carrera frenètica ens deixem la capacitat d’estimar el món amb pausa. Esgotem no sols els recursos, sinó també la serenitat, l’equilibri, la connexió amb allò que ens envolta.

Potser la resposta no està en canviar-ho tot de colp. Potser està en parar, en observar, en escoltar. En reconéixer que el nostre benestar depén del benestar del planeta. Que el que avui gaudim, demà pot faltar. I que aquesta falta no serà uniforme: afectarà més les persones vulnerables, les comunitats empobrides, els ecosistemes fràgils. La justícia ambiental no és una etiqueta: és una necessitat profunda d’equitat entre les persones i entre les generacions.

He estat molta estona pensant en tot això mentre la mar em refrescava els peus. I m’ha vingut al cap la idea que potser el gran repte no és tècnic ni científic. Potser és emocional. És aprendre a estimar el planeta com qui estima casa seua. No des de l’obligació, sinó des de l’afecte. Reaprendre a relacionar-nos amb la natura amb cura, amb gratitud, amb respecte. No perquè sigui fràgil, sinó perquè és fonamental.

Els informes com el que parlava la ràdio no han de servir per espantar, sinó per activar. Per posar damunt la taula que el canvi climàtic, el col·lapse ecològic o la pèrdua de biodiversitat no són fantasmes futurs: són realitats presents. I que encara hi ha temps, encara hi ha espai, encara hi ha força per fer les coses d’una altra manera.

Estava ja tombat a l’arena, amb els ulls tancats, sentint les veus que m’envoltaven, quan he pensat que potser el primer pas és compartir el que sentim. Parlar-ne amb les persones del voltant, fer preguntes, escoltar respostes, construir possibilitats. Potser no salvaré el planeta en una sola acció. Però puc començar per viure conscientment, per reduir el que no necessite, per reutilitzar allò que encara serveix, per repensar els meus hàbits.

La platja, al capdavall, és una imatge del que podem perdre i del que podem preservar. És un lloc que convida a la contemplació, a la connexió, al gaudi. I també pot ser un espai de transformació, de reflexió col·lectiva, d’empoderament. No cal renunciar al plaer. Cal aprendre a integrar-lo amb la responsabilitat.

Quan torne a casa, sé que eixa notícia no quedarà en l’oblit. Perquè cada vegada que mire un arbre, una font, un aliment, em recordarà que és fruit d’un sistema viu, complex i fràgil. I que el nostre paper no és ser consumidors passius, sinó protagonistes d’un canvi que ja no pot esperar. Enmig de la calor avançada, del soroll d’estiu, de les ganes de desconnectar, potser cal tornar a connectar amb el que importa. I no deixar-ho passar.

llegir més

Constitució del 1876 ^

La Constitució de 1876 ha estat sovint presentada com un text fundacional d’estabilitat, un punt d’inflexió que va permetre a l’Estat espanyol entrar en una etapa de relativa calma després de dècades de convulsions polítiques. Però quan s’observa amb deteniment el seu impacte sobre els territoris que conformaven l’Estat, especialment sobre el País Valencià, la imatge es transforma. Allò que per a alguns sectors de poder fou un pacte de convivència, per a moltes comunitats perifèriques va ser un cadenat institucional que limitava qualsevol possibilitat d’autogovern, d’expressió cultural plena i de participació política real. El País Valencià, com tantes altres realitats territorials, va quedar encaixat en un model centralista que prioritzava l’ordre per damunt de la pluralitat i la uniformitat per damunt de la diversitat.

La Constitució de 1876 va nàixer amb la voluntat explícita de posar fi a la inestabilitat que havia caracteritzat el Sexenni Democràtic. El sistema polític que instaurava, conegut com la Restauració canovista, es basava en una alternança pactada entre dos grans partits, el conservador i el liberal, que es repartien el poder mitjançant un mecanisme de torn pacífic. Aquest torn, però, no era fruit d’una competència electoral lliure, sinó d’un entramat de manipulació, caciquisme i control administratiu que garantia que els resultats sempre s’ajustaren a les necessitats del règim. La ciutadania, especialment la de les zones rurals i perifèriques, quedava atrapada en una democràcia formal que no es traduïa en una participació efectiva.

Per al País Valencià, aquest sistema significava que les decisions polítiques que afectaven la vida quotidiana de la població es prenien lluny, en despatxos madrilenys, sense que les institucions locals tingueren capacitat real d’incidència. Les Diputacions i els Ajuntaments estaven sotmesos a un control jeràrquic que limitava la seua autonomia i reforçava la figura del cacic local, que actuava com a intermediari entre el poder central i la població. Aquest model no sols perpetuava desigualtats socials, sinó que també dificultava la formació d’un teixit polític propi, capaç de defensar els interessos valencians amb veu pròpia.

La Constitució de 1876 consolidava un Estat profundament centralista. No reconeixia cap forma d’autogovern territorial i establia una estructura administrativa uniformitzadora que ignorava les particularitats històriques, culturals i lingüístiques de territoris com el País Valencià. Mentre que altres regions, com el País Basc i Navarra, van aconseguir mantenir o renegociar certes formes de concert econòmic, el País Valencià no va rebre cap mecanisme compensatori. La seua realitat quedava subsumida en un projecte estatal que no contemplava la diversitat com un valor, sinó com un obstacle.

Aquest centralisme tenia conseqüències directes sobre la cultura i la llengua. La Constitució proclamava drets i llibertats, però sempre condicionats a lleis posteriors que podien limitar-los. Això permetia que la censura i el control ideològic continuaren presents, especialment en moments de tensió política. En aquest context, la llengua valenciana, que ja havia patit segles de subordinació, trobava dificultats per a normalitzar-se en àmbits educatius, administratius i culturals. La Renaixença valenciana, tot i els seus esforços, no va poder desenvolupar-se amb la mateixa força que en altres territoris, en part perquè el marc polític no facilitava la consolidació d’un moviment cultural amb projecció social i institucional.

La Constitució de 1876 també establia un Estat confessional, on la religió catòlica mantenia un paper central. Tot i que es reconeixia una certa tolerància religiosa, aquesta era limitada i condicionada. Aquest model reforçava una visió homogènia de la societat que no deixava espai per a expressions culturals o espirituals diverses. En territoris com el País Valencià, on la religiositat popular tenia formes pròpies i on coexistien tradicions diverses, aquesta uniformització contribuïa a diluir elements identitaris que podrien haver servit de base per a un projecte col·lectiu més plural.

Un altre aspecte rellevant és l’impacte econòmic. La Restauració va coincidir amb un procés de modernització econòmica que afectava especialment les zones industrials i agrícoles. El País Valencià, amb una economia basada en l’agricultura d’exportació i en una indústria incipient, va experimentar canvis importants. Tanmateix, la manca d’autonomia fiscal i la dependència de les decisions estatals limitaven la capacitat del territori per a orientar el seu desenvolupament econòmic segons les seues necessitats. Les infraestructures, les polítiques comercials i les inversions públiques responien sovint a criteris centralistes que no sempre beneficiaven les comarques valencianes.

La durabilitat de la Constitució de 1876, que va estar vigent durant quasi mig segle, és sovint presentada com una prova del seu èxit. Però aquesta longevitat també pot interpretar-se com la persistència d’un sistema que, tot i ser estable, era profundament excloent. La seua estabilitat es basava en la limitació de la participació política, en el control social i en la manca de mecanismes que permeteren a les diverses comunitats de l’Estat expressar-se i autogovernar-se. Per al País Valencià, aquesta estabilitat no es va traduir en progrés institucional, sinó en estancament i dependència.

Quan es mira amb perspectiva, la Constitució de 1876 representa un moment clau en la configuració de l’Estat espanyol contemporani. Va establir les bases d’un model centralista que, amb variacions, ha perdurat fins avui. Però també va contribuir a generar tensions territorials que encara formen part del debat polític actual. El País Valencià, com altres territoris, va quedar encaixat en un marc que no reconeixia la seua singularitat ni li permetia desenvolupar un projecte propi. Aquesta manca de reconeixement institucional ha tingut conseqüències duradores en la identitat, la cultura i la política valencianes.

Esta Constitució de 1876 pot ser vista com un instrument d’estabilitat per a l’Estat central, però també com un mecanisme d’exclusió per a les comunitats que aspiraven a un major autogovern i a una expressió cultural plena. Per al País Valencià, va significar la continuïtat d’un silenci institucional que dificultava la construcció d’un futur basat en la pròpia veu. La seua herència és, per tant, ambivalent: estabilitat per a uns, estancament per a altres. I és en aquesta tensió on es pot entendre millor la història política valenciana contemporània.

llegir més

La paradoxa matemàtica de la papa i el descens cap a l’extrema dreta ^

La paradoxa matemàtica de la papa descriu un fenomen aparentment absurd: si a una patata li lleves aigua, el seu percentatge de matèria seca augmenta de manera desproporcionada, fins a punts que desafien la intuïció. Una xicoteta variació en un component pot alterar tot el conjunt.  

Aquesta imatge és útil per pensar què passa quan les administracions, davant del malestar social, decideixen baixar cap al terreny discursiu de l’extrema dreta. El moviment pot semblar menut, quasi imperceptible, però altera profundament l’equilibri polític i social. El que era marginal esdevé central. El que era excepcional es normalitza. I el que era una patata amb un poc menys d’aigua es converteix, de sobte, en una altra cosa.

Quan una administració adopta part del llenguatge, de les prioritats o de les lògiques de l’extrema dreta, encara que siga només un matís, el percentatge simbòlic d’aquell discurs augmenta. No perquè siga majoritari, sinó perquè el marc general es desplaça. Igual que en la paradoxa de la papa, un canvi menut en un element altera tota la proporció.

Això passa sovint per por a perdre suport electoral, per la simplificació del debat públic o per la desconfiança creixent en les institucions. Davant d’un malestar real, algunes administracions opten per fer seu un relat basat en la por, la desconfiança o la confrontació. Però aquest gest, que pretén ser tàctic, acaba sent estratègic en el pitjor sentit: reforça allò que volia frenar.

La paradoxa és clara: com més s’hi baixa, més s’hi cau. Quan una administració assumeix el marc de l’extrema dreta, no la desactiva, sinó que la legitima. Quan intenta competir en el seu terreny, sempre va un pas darrere, perquè l’extrema dreta no té els mateixos límits democràtics ni institucionals. I quan desplaça el centre cap a posicions més excloents, el centre deixa de ser centre.

El risc és perdre el nord democràtic. Les institucions no es defensen imitant els discursos que les erosionen, sinó reforçant els valors que les sostenen: la igualtat, la convivència, els drets humans, la pluralitat i la responsabilitat pública.  

La paradoxa matemàtica de la papa ens recorda que una xicoteta renúncia pot alterar tot el conjunt. Que un matís pot canviar la proporció. Que un gest aparentment pragmàtic pot tindre conseqüències profundes.  

La resposta passa per polítiques socials que reduïsquen desigualtats, per discursos públics que no alimenten l’odi, per institucions transparents que recuperen la confiança i per una educació crítica que ajude a entendre com funcionen les manipulacions emocionals.  

No és ingenuïtat. És una aposta democràtica. És entendre que, si deixem que la patata perda massa aigua, el resultat final ja no serà una patata, sinó una altra cosa que no reconeixerem.

llegir més

Pentecostés ^

Pentecostés és, al capdavall, una imatge potentíssima del que passa quan les persones es troben i s’escolten sense por de la diferència. No és només un episodi antic, ni una escena llunyana en un text sagrat. És un relat que parla de nosaltres, de les nostres ciutats on conviuen llengües diverses, de les nostres places on cada veu porta un món i cada accent obri una finestra nova.

El relat conta que, de sobte, la gent s’entenia. No perquè totes les persones parlaren igual, sinó perquè cadascuna podia escoltar l’altra en la seua pròpia llengua. Aquesta és la clau: no es tracta d’un miracle que uniformitza, sinó d’un gest que reconeix i dignifica la pluralitat. Pentecostés no dissol les diferències, sinó que les fa dialogar. No anul·la cap llengua, sinó que les fa totes vàlides.

En un món que sovint confon unitat amb homogeneïtat, Pentecostés recorda que la diversitat és la condició natural de la humanitat. Les llengües no són murs que separen, sinó ponts que connecten. Són la manera com cada comunitat ha après a explicar la vida, la memòria, la festa i el dolor. Quan una societat aposta pel plurilingüisme, no està fent un exercici decoratiu, sinó un acte de justícia profunda: permetre que cada persona puga expressar-se des de la seua veu i no des d’una veu imposada.

Pentecostés també ens diu que entendre’ns no significa parlar igual. L’entesa naix de la voluntat d’escoltar, de la capacitat de reconéixer l’altra persona com a legítima, de la humilitat de saber que no tot el que és important passa per la pròpia llengua. En un territori com el nostre, on conviuen el valencià, el castellà i moltes altres llengües que han arribat amb les migracions, el repte no és decidir quina llengua guanya, sinó com fem que totes sumen. El plurilingüisme no és un problema a resoldre, sinó una riquesa a celebrar.

Si portem el relat al present, Pentecostés es converteix en una invitació a una política de la cura. Una política que no veja la diversitat com una amenaça, sinó com una oportunitat per ampliar la comunitat. Entendre’ns vol dir fer espai perquè l’altra persona puga parlar des de la seua experiència i des de la seua llengua. Vol dir assumir que la convivència no es construeix amb silencis forçats, sinó amb paraules compartides. Vol dir reconéixer que cada llengua aporta una manera distinta de mirar el món i que totes aquestes mirades són necessàries.

Pentecostés, en definitiva, ens recorda que la humanitat avança quan les llengües conviuen i no quan competeixen. Que la comunicació és més profunda que el vocabulari. Que la diversitat no és un obstacle, sinó la condició mateixa de la vida en comú. I que parlar, escoltar i deixar-se tocar per la paraula de l’altra persona és, sempre, un acte de generositat i de cura.

llegir més

Quan les direccions dimiteixen, el sistema educatiu parla ^

Les dimissions de les direccions de centres educatius valencians no són un gest administratiu ni una maniobra política. Són un crit. Un crit que ve de lluny, que s’ha anat fent més profund amb cada curs, amb cada aula massificada, amb cada protocol que arriba tard, amb cada reunió on es demana paciència i comprensió mentre la realitat educativa es va fent més pesada. Quan una direcció dimiteix, no ho fa per gust ni per estratègia. Ho fa perquè ja no pot garantir allò que és essencial: que el centre educatiu siga un espai segur, digne i pedagògicament viable.

La societat sovint imagina les direccions com figures d’autoritat, com si foren peces d’un engranatge burocràtic que sempre funciona. Però la realitat és molt més humana i molt més fràgil. Les direccions són docents que han assumit una responsabilitat enorme, moltes vegades sense els recursos necessaris. Són persones que han de gestionar conflictes, famílies, personal, burocràcia, projectes, urgències i, sobretot, han de sostenir un centre que massa sovint depén més de la seua capacitat de resistència que de la planificació institucional. Quan aquestes persones diuen prou, el que estan dient és que el sistema ha arribat a un punt de fractura.

Les dimissions recents no són un cas aïllat. Formen part d’un malestar que s’ha anat acumulant i que ha esclatat perquè ja no hi ha marge per continuar tapant forats. Les direccions han denunciat reiteradament que les ràtios són insostenibles, que les infraestructures no responen a les necessitats reals, que la diversitat a les aules no està prou atesa, que la burocràcia ofega i que la comunicació amb l’administració és insuficient. No parlen de capricis ni de demandes extravagants. Parlen de condicions mínimes per poder fer la seua feina amb dignitat.

Quan una direcció dimiteix, ho fa perquè ha esgotat totes les vies. Ha enviat informes, ha participat en reunions, ha signat manifestos, ha advertit del risc de col·lapse. I, malgrat tot, ha vist com les seues demandes quedaven en un calaix. La dimissió és l’últim recurs, l’única manera de fer visible un problema que, mentre es resolia internament amb esforç i sacrifici, semblava no existir per a qui té la responsabilitat de governar el sistema educatiu.

La resposta institucional, sovint, ha sigut defensiva. S’ha intentat minimitzar el conflicte, reduir-lo a una qüestió ideològica o presentar-lo com una exageració. Però la realitat és tossuda: quan centenars de direccions, milers de docents i desenes de milers de famílies expressen el mateix malestar, no estem davant d’un relat partidista. Estem davant d’un diagnòstic compartit. L’escola pública valenciana està sostenida per la professionalitat de qui hi treballa, no per la solidesa d’un sistema que fa anys que acumula tensions.

La dimissió d’una direcció és també un acte de responsabilitat. És reconéixer que no es pot continuar assumint una càrrega que supera qualsevol límit raonable. És evitar que el centre es convertisca en un espai on el desgast i la improvisació siguen la norma. És, en definitiva, posar per davant la qualitat educativa i la salut de la comunitat escolar. I és també un gest de valentia, perquè implica exposar-se públicament, assumir crítiques i trencar amb la idea que cal aguantar sempre, siga com siga.

La societat ha reaccionat amb un suport massiu. Famílies i docents han entés que les dimissions no són un abandonament, sinó una denúncia. Una manera de dir que l’educació pública no pot continuar depenent de l’heroisme quotidià de les direccions i del professorat. Que cal una planificació real, una inversió sostinguda i una escolta activa. Que no es pot governar l’educació des de la distància, sense trepitjar els centres, sense entendre què significa gestionar un conflicte en un pati, una aula amb necessitats diverses o un claustre esgotat.

La crisi actual és també una oportunitat. Una oportunitat per repensar el model de direcció, per reduir la burocràcia, per dotar els centres de més autonomia i més recursos, per reforçar els equips de suport, per garantir que les ràtios siguen humanes i que les infraestructures siguen dignes. Una oportunitat per reconéixer que l’educació és un pilar fonamental i que no pot estar sotmesa a improvisacions ni a decisions preses sense diàleg.

Però perquè aquesta oportunitat siga real, cal un canvi d’actitud. Cal que l’administració deixe de veure les direccions com a executores i les veja com a aliades. Cal que la comunicació siga fluida, que les decisions es prenguen amb criteris pedagògics i no només econòmics, que es valore la veu de qui està cada dia al peu del canó. Cal, sobretot, que es recupere la confiança. Una confiança que s’ha trencat perquè massa vegades les direccions han sentit que parlaven a una paret.

La dimissió és un gest extrem, però també és un gest esperançador. És la prova que encara hi ha qui creu que l’educació pública mereix ser defensada amb contundència. Que no tot s’hi val. Que no es pot normalitzar el deteriorament. Que cal dir prou quan el sistema posa en risc la qualitat educativa i el benestar de la comunitat escolar.

El futur de l’educació valenciana dependrà de la capacitat de transformar aquesta crisi en un punt d’inflexió. Si l’administració escolta, si es comprometen mesures concretes i verificables, si es reconeix el valor de les direccions i del professorat, aquesta crisi pot ser el principi d’una nova etapa. Una etapa en què l’educació pública siga tractada amb la dignitat que mereix.

Si, en canvi, es continua negant l’evidència, si es respon amb desqualificacions o amb gestos simbòlics, el conflicte s’enquistarà i el sistema continuarà degradant-se. I això no ho pagarà cap govern. Ho pagaran les persones més vulnerables: l’alumnat que necessita una escola forta, estable i capaç d’oferir oportunitats reals.

Les dimissions de les direccions no són un final. Són un avís. Un avís que diu que encara som a temps de salvar el que és essencial. Que encara som a temps de construir un sistema educatiu que no depenga del sacrifici constant de qui el sosté. Que encara som a temps de posar l’educació al centre, no només en els discursos, sinó en les decisions.

I potser, només potser, aquest crit que ara ressona amb força serà el que ens obligue a escoltar allò que fa massa temps que sabem: que sense condicions dignes no hi ha educació pública possible. I que quan les direccions dimiteixen, el que realment està dimitint és la paciència d’un sistema que ja no pot més.

llegir més

És l’hora del poble ^

És l’hora del poble. Una frase que ressona com un colp sec enmig d’un temps estrany, un temps on les ciutats semblen caminar amb un ritme que no és el seu, amb una inèrcia que no naix de la gent, sinó d’una manera de governar que ha anat apagant la il·lusió col·lectiva. Han passat tres anys des que Sagunt i València van canviar de rumb, tres anys que han deixat una sensació amarga: la d’haver retrocedit en allò que semblava guanyat, la d’haver perdut un impuls que posava les persones al centre, la d’haver deixat escapar una manera de fer política que escoltava, que dialogava, que construïa comunitat.

Tres anys poden semblar poca cosa en el calendari, però en la vida d’un poble són un món. En tres anys es poden consolidar projectes o es poden desfer. Es pot avançar cap a un model de ciutat més justa, més verda, més humana… o es pot tornar a un esquema vell, burocràtic, desconnectat de la realitat quotidiana. I això és el que moltes persones senten hui: que la ciutat ha perdut aquella energia que la feia avançar amb pas ferm, que ha deixat de mirar-se en el futur i ha tornat a caminar amb els ulls posats en el passat.

La política municipal no és una abstracció. És el carrer que trepitgem, és el barri que habitem, és la manera com ens relacionem, com ens cuidem, com ens reconeixem. Quan una ciutat deixa d’escoltar la seua gent, quan es governa des de la distància, quan es prioritzen els gestos buits per damunt de les decisions valentes, la vida quotidiana se’n ressent. I això és el que ha passat en molts àmbits: projectes que s’han alentit o s’han aturat, espais que han perdut dinamisme, serveis que han deixat de millorar, comunitats que han vist com la participació es diluïa.

No es tracta de nostàlgia. Es tracta de constatar que hi havia una manera de fer política que posava la ciutadania al centre, que entenia la ciutat com un ecosistema viu, que apostava per la cultura, per la sostenibilitat, per la cohesió social, per la dignitat dels barris. Una manera de governar que no era perfecta —cap ho és— però que tenia una direcció clara: avançar. Hui, en canvi, moltes persones tenen la sensació que la ciutat s’ha quedat en pausa, que ha perdut ambició, que ha deixat de somiar.

I això importa. Importa perquè les ciutats no són només espais físics: són projectes col·lectius. I quan un projecte col·lectiu perd impuls, la comunitat també el perd. Per això, quan mirem enrere i pensem en què ha passat en aquests tres anys, no ho fem per lamentar-nos, sinó per entendre què ens ha faltat i què podem recuperar. Perquè queda un any. Un any que no és un compte enrere electoral, sinó un compte enrere emocional, cívic, comunitari. Un any per recordar-nos que la ciutat no és d’aquells que la gestionen des d’un despatx, sinó de la gent que la viu cada dia.

És l’hora del poble. I això no és un eslògan: és una responsabilitat. És el moment de tornar a preguntar-nos quin model de ciutat volem, quin futur imaginem, quins valors volem que guien les decisions públiques. És el moment de reivindicar que la política municipal ha de ser valenta, ha de ser propera, ha de ser transformadora. Que no pot limitar-se a administrar, sinó que ha de impulsar, ha de innovar, ha de cuidar.

En aquests tres anys hem vist com es desdibuixaven prioritats que abans eren clares: la defensa dels serveis públics, la cultura com a eix vertebrador, la participació real, la protecció del territori, la mirada social que no deixa ningú enrere. Hem vist com es perdia aquella manera de fer que convertia la política en una eina de transformació i no en una gestió rutinària. I això ens interpel·la. Ens obliga a preguntar-nos què podem fer com a ciutadania per recuperar el fil, per tornar a posar la ciutat en moviment.

Perquè la política no és només cosa de qui governa. És cosa de totes. És la capacitat de la gent per organitzar-se, per exigir, per proposar, per imaginar alternatives. És la força col·lectiva que fa avançar els pobles quan els governs no ho fan. I és ací on entra la idea central d’aquest moment: és l’hora del poble. L’hora de tornar a ocupar l’espai públic, de tornar a fer sentir la veu, de tornar a construir comunitat. L’hora de recordar que la ciutat és nostra i que el futur també ho és.

Queda un any. Un any per recuperar la convicció que les coses poden fer-se d’una altra manera. Un any per tornar a posar la vida al centre. Un any per reivindicar que la política municipal ha de ser valenta, ha de ser honesta, ha de ser coherent amb les necessitats reals de la gent. Un any per tornar a creure en la força transformadora de la comunitat. Un any per tornar a mirar-nos als ulls i reconéixer-nos com a protagonistes del futur de la ciutat.

No es tracta d’esperar que algú altre faça el canvi. Es tracta d’entendre que el canvi comença en nosaltres. En la manera com ens organitzem, com participem, com defensem allò que estimem. En la capacitat de dir prou quan cal i de dir endavant quan toca. En la voluntat de no resignar-nos, de no acceptar que la ciutat siga menys del que pot ser.

Per això, quan diem que és l’hora del poble, no estem fent una proclama buida. Estem afirmant una veritat profunda: que els pobles avancen quan la gent s’alça, quan la gent es mou, quan la gent decideix que no vol quedar-se al marge. I aquest any que queda és precisament això: una invitació a no quedar-se al marge. A tornar a implicar-se. A tornar a construir. A tornar a imaginar.

Sagunt i València mereixen una ciutat viva, valenta, amb mirada llarga. Mereixen una política que no tinga por de transformar. Mereixen una ciutadania que no es conforme. I això, ara mateix, depén de nosaltres. Depén de la nostra capacitat de tornar a creure en el poder col·lectiu, en la força de la comunitat, en la idea que les ciutats són projectes compartits.

Queda un any. Un any per tornar a posar-nos en marxa. Un any per recuperar el fil. Un any per tornar a fer-nos sentir.  

És l’hora del poble.

llegir més