Hi ha una paraula que durant molt de temps s’ha utilitzat per a etiquetar, per a separar, fins i tot per a riure’s de qui no encaixa dins d’un patró determinat: friki. Una paraula que, depenent de qui la diga i com la diga, pot sonar a burla o pot convertir-se en una bandera. Hui, cada vegada més, és això segon. I és una bona notícia.
Ser friki és, en realitat, una manera d’estar al món. És apassionar-se per coses que potser no són majoritàries, però que per a cada persona tenen un valor immens. És llegir sagues interminables, conéixer detalls absurds de pel·lícules o videojocs, gaudir de la ciència-ficció, del manga, dels jocs de rol, de la programació o de qualsevol univers que desperte curiositat i emoció. Però, sobretot, és tindre la valentia de mostrar-ho.
En una societat que sovint premia la uniformitat, on sembla que hi ha formes correctes de ser, de vestir, de parlar i fins i tot de tindre interessos, reivindicar el dret a ser diferent és un acte de llibertat. I això inclou totes les persones. Perquè quan parlem de “ser friki”, no estem parlant d’un perfil concret, sinó d’una diversitat enorme de persones amb gustos variats, identitats diverses i maneres úniques d’expressar-se.
El llenguatge inclusiu també té cabuda en este espai. Quan diem que totes les persones poden ser frikis, estem recordant que no hi ha gèneres, orientacions o identitats que tinguen el monopoli de la passió per la cultura, la tecnologia o la creativitat. Històricament, molts espais considerats “frikis” han estat masculinitzats o tancats, però això està canviant gràcies a la presència i la veu de totes aquelles persones que reclamen el seu lloc. I no sols el reclamen: el construeixen.
Ser friki amb orgull és també trencar amb la vergonya. Durant anys, moltes persones han amagat les seues aficions per por a no encaixar, a ser jutjades o a ser excloses. Però el món ha canviat, i continua canviant, gràcies a comunitats que comparteixen interessos, que creen espais segurs, que celebren allò que abans es veia com a estrany. Internet, els esdeveniments culturals, les trobades locals, tot això ha contribuït a visibilitzar que no estem a soles.
I hi ha una força molt poderosa en això de trobar gent amb qui compartir allò que ens emociona. Quan algú parla amb entusiasme d’una saga, d’un videojoc o d’un univers fictici, no està fugint de la realitat, sinó ampliant-la. Està creant vincles, està generant comunitat, està aprenent i ensenyant alhora. Eixa és la vertadera riquesa.
També cal reivindicar que el terme friki no és inferior a cap altre. No és menys vàlid que qualsevol altre tipus d’interés considerat “normal” o “adult”. De fet, moltes de les innovacions tecnològiques i culturals que hui formen part del nostre dia a dia venen, precisament, d’eixes persones que un dia es van atrevir a aprofundir en allò que els apassionava, encara que fora minoritari. Darrere de moltes idees que transformen el món hi ha mentalitats curioses, creatives i un poc obsessives. És a dir, frikis.
Apostar per ser una mateixa persona, amb tot allò que implica, és un exercici de salut emocional. Acceptar-se, mostrar-se i compartir-se és fonamental per a viure amb coherència. I això no significa no tindre dubtes o inseguretats, sinó caminar malgrat elles. Dir “soc friki i què” és, en el fons, dir “soc com soc i no passa res”.
Per això, cal continuar generant espais inclusius, respectuosos i oberts, on qualsevol persona puga expressar els seus interessos sense por. Espais on la diversitat siga celebrada i no qüestionada. On la identitat no siga una barrera, sinó un punt de partida.
Ser jo, ser friki, ser amb orgull, és una manera de resistir davant la uniformitat i de celebrar la pluralitat. És una invitació a mirar-nos amb més comprensió, a escoltar-nos amb més curiositat i a compartir amb més alegria. I, sobretot, és una afirmació clara: hi ha tantes maneres de ser com persones al món, i totes mereixen ser viscudes amb dignitat i amb orgull.