Quan la meitat de la població continua sent invisible

Hi ha una pregunta que hauríem de fer-nos com a societat: com és possible que una etapa vital que afecta pràcticament totes les dones continue sent tractada com una qüestió secundària per la investigació, la sanitat i les administracions públiques?

La menopausa no és una malaltia. És una fase natural de la vida. Però això no significa que no comporte problemes de salut importants. Fogots, insomni, canvis hormonals, ansietat, depressió, pèrdua de massa òssia, augment del risc cardiovascular o problemes cognitius poden afectar de manera significativa la qualitat de vida de milions de dones. Malgrat això, continua existint una enorme falta d'inversió en recerca i atenció especialitzada.

La situació resulta encara més incomprensible si tenim en compte que les dones passaran aproximadament un terç de la seua vida en etapa postmenopàusica. Tot i això, la ciència ha dedicat molts més recursos a estudiar altres processos fisiològics que afecten molta menys població.

Però el problema no és únicament econòmic. És també cultural.

Durant dècades, la medicina ha utilitzat el cos masculí com a model universal. Allò que passava als homes es considerava vàlid per a tota la població. Les dones han estat sistemàticament infrarepresentades en nombrosos estudis clínics i biomèdics, generant un buit de coneixement amb conseqüències directes en diagnòstics, tractaments i protocols sanitaris.

I és ací on apareixen situacions que semblen una sàtira, però que reflecteixen un problema molt real. Fins i tot en qüestions relacionades amb la salut femenina, continuen apareixent referències i recomanacions basades en investigacions realitzades majoritàriament sobre homes. Això evidencia fins a quin punt alguns biaixos històrics continuen presents en la investigació científica i en la presa de decisions públiques.

Cal repetir-ho perquè sembla increïble.

Parlem d'una etapa biològica exclusivament femenina que, durant massa temps, no ha rebut l'atenció científica que mereix. No estem davant d'un error menor. Estem davant d'una mostra de com determinades necessitats de salut de les dones han quedat relegades a un segon pla.

Algú imaginaria una guia sobre el càncer de pròstata basada principalment en estudis fets amb dones? Evidentment no. Però quan es tracta de la salut femenina, massa sovint s'ha actuat com si qualsevol aproximació fora suficient.

El missatge implícit és devastador: les dones continuen sent considerades una variant del model masculí.

Aquesta situació no és nova. Durant anys, nombrosos estudis sobre envelliment han ignorat l'impacte de la menopausa, malgrat que aquesta etapa pot influir en molts dels processos fisiològics associats a l'edat. La conseqüència és un coneixement incomplet que dificulta el desenvolupament de tractaments i estratègies preventives més eficaces.

Les conseqüències van molt més enllà dels laboratoris.

Quan no hi ha investigació suficient, hi ha menys coneixement. Quan hi ha menys coneixement, hi ha pitjors diagnòstics. Quan els diagnòstics són pitjors, augmenta el patiment de les pacients. És una cadena perfectament identificable que acaba afectant milions de dones.

Mentrestant, moltes continuen sentint que els seus símptomes són banalitzats. Se'ls diu que és una etapa normal, que cal aguantar, que forma part de l'edat. Però que siga normal no significa que haja de ser ignorada.

També és una qüestió econòmica. Les baixes laborals associades a la menopausa, la reducció de productivitat derivada de l'insomni o dels problemes cognitius i la necessitat de tractaments específics tenen un impacte directe sobre les economies. No obstant això, els governs continuen actuant com si fora un assumpte privat que cada dona ha de gestionar individualment.

Aquesta invisibilització respon a una realitat incòmoda: la societat continua tenint dificultats per parlar de l'envelliment femení. Es parla de maternitat, d'embaràs o de fertilitat, però la menopausa continua envoltada de silencis, prejudicis i estereotips.

Per això no és suficient reclamar més consultes mèdiques o més tractaments. Cal una transformació profunda de les polítiques públiques.

Necessitem més investigació específica, més formació per al personal sanitari, més unitats especialitzades, més educació social i més recursos públics. Necessitem que la menopausa deixe de ser una nota a peu de pàgina en les estratègies de salut.

Perquè no és acceptable que la meitat de la població continue esperant l'atenció que mereix.

I perquè si en ple segle XXI encara hem d'explicar que la menopausa s'ha d'estudiar amb el rigor i l'atenció que mereixen les dones, el problema no és només científic. El problema és també social i polític.

La salut de les dones mereix alguna cosa millor que la indiferència institucional. Mereix respecte, coneixement i recursos. I els mereix ara.

llegir més

Sagunt, patrimoni viu: la urgència d’un registre municipal per al patrimoni immaterial

Cada 17 d’octubre, el món celebra el Dia Internacional del Patrimoni Cultural Immaterial. És una data que convida a mirar més enllà de les pedres, dels monuments, dels arxius. És una crida a reconéixer allò que no es pot tocar però que ens toca profundament: les festes, les tradicions, els jocs, els rituals, les expressions que conformen l’ànima d’un poble. I si hi ha un lloc on eixa ànima batega amb força, és Sagunt.

Sagunt és molt més que el seu teatre romà, que el seu castell mil·lenari, que els Alts Forns del Port. Sagunt és també la xopà que obri les festes patronals, el bolot que es juga entre rialles i picades d’ullet, la crida fallera que ressona entre barris, la processó de la Puríssima Sang que puja al Calvari, la cavalcada dels Reis Mags que il·lusiona infants i majors. Sagunt és la memòria viva que es transmet de generació en generació, que es transforma, que es reivindica, que es celebra.

Però eixe patrimoni immaterial, tan ric i tan arrelat, no té encara la protecció que mereix. No té un registre públic, accessible i actualitzat, que el documente, el preserve i el pose en valor. No té un instrument municipal que el reconega com a part essencial de la identitat local. I això, en ple segle XXI, és una mancança que cal corregir amb urgència.

Les Falles de Sagunt i del Port, per exemple, ja compten amb reconeixement oficial. Són Bé d’Interés Cultural immaterial des de 2012 i formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des de 2016. Són festa, crítica, art, emoció. Són un espai de creació col·lectiva, de transmissió intergeneracional, de convivència. Però més enllà de les Falles, hi ha tot un univers festiu que espera ser reconegut.

La Setmana Santa Saguntina, organitzada per la Cofradía de la Puríssima Sang des del segle XV, és una de les més antigues del País Valencià. Amb el Via Crucis al Calvari, les representacions de la Passió i el Sant Enterrament, combina espiritualitat, dramatització i patrimoni. És una expressió de fe, però també de cultura popular, de teatre al carrer, de memòria compartida.

Les festes patronals de Sagunt, celebrades entre juliol i agost, han sigut recentment declarades Festa d’Interés Turístic Autonòmic. I no és per casualitat. La xopà, el xupinazo, el sopar d’olla, les entrades de bous, les orquestres, les activitats infantils... tot conforma un calendari festiu que mobilitza barris, penyes, famílies, generacions. És una festa que no es limita a l’oci, sinó que articula vincles, reforça identitats, genera complicitats.

El Festival Sagunt a Escena, que transforma el teatre romà en escenari contemporani, és una altra mostra de patrimoni immaterial en acció. Música, dansa, dramatúrgia, poesia... tot es barreja amb la pedra antiga per crear experiències noves. És una aposta per la cultura viva, per la projecció artística, per la connexió entre passat i present.

I no podem oblidar el bolot, eixe joc de cartes saguntí que es practica en bars, penyes i associacions. Amb estratègia, humor i picardia, el bolot és molt més que un entreteniment. És una forma de socialització, una expressió de la identitat local, una tradició que mereix ser reconeguda com a Bé Immaterial de Rellevància Local. L’Ajuntament ja ha iniciat els tràmits, però cal que eixa protecció es traduïsca en accions concretes: documentació, difusió, pedagogia, transmissió.

També cal parlar dels bous al carrer i del bou embolat, tradicions arrelades en el nucli històric i al Port, especialment durant les festes patronals. Amb estructures pròpies, rituals i debats, formen part del calendari festiu i de la memòria col·lectiva. La seua continuïtat genera controvèrsia, però la seua existència és innegable. I com a tal, mereix ser registrada, estudiada, contextualitzada.

La cavalcada dels Reis Mags, celebració hivernal amb gran participació infantil, és una altra expressió del patrimoni immaterial saguntí. Amb escenificacions, carrosses, música i emoció, connecta generacions i reforça el vincle comunitari. És una festa que combina tradició, fantasia i pedagogia.

I no podem obviar les festes aragoneses i andaluses, organitzades per comunitats migrants residents a Sagunt. Amb gastronomia, música, devoció i expressió cultural pròpia, són mostra de la diversitat que enriqueix el teixit social saguntí. Són patrimoni compartit, construït des de la convivència i el respecte.

Totes aquestes manifestacions, i moltes més, conformen el patrimoni immaterial de Sagunt. Són vives, canviants, plurals. Són la veu del poble, la memòria en moviment, la cultura que no es pot encabir en vitrines. Però per a cuidar-les, preservar-les i posar-les en valor, cal un instrument públic, estable i compromés. Cal un registre municipal del patrimoni immaterial.

Un registre que documente festes, rituals, jocs, expressions, sabers. Que reculla testimonis, fotografies, vídeos, textos. Que implique les entitats locals, les associacions, les escoles, les persones majors. Que siga accessible, dinàmic, pedagògic. Que no es limite a l’arxivística, sinó que promoga la participació, la transmissió, la projecció.

Un registre que permeta protegir el patrimoni immaterial amb força local, però també amb projecció autonòmica i estatal. Que facilite la declaració de nous BIC, que impulse la candidatura de manifestacions a reconeixements superiors, que connecte Sagunt amb altres municipis, amb altres territoris, amb altres cultures.

Un registre que reconega la diversitat, la inclusió, la transformació. Que no es quede en la nostàlgia, sinó que abrace la innovació, la reinterpretació, la mirada crítica. Que done espai a les noves formes de festa, a les expressions digitals, als llenguatges juvenils, als formats híbrids.

Un registre que siga eina de governança cultural, de planificació estratègica, de promoció turística, de educació patrimonial. Que permeta fer polítiques públiques amb base, amb rigor, amb sensibilitat. Que convertisca el patrimoni immaterial en motor de cohesió, de creativitat, de desenvolupament.

I eixe registre ha de ser impulsat per l’Ajuntament. No pot recaure només en la iniciativa ciutadana, en la voluntat d’entitats o en la memòria oral. Ha de ser una responsabilitat institucional, una aposta política, una acció prioritària. Perquè el patrimoni immaterial no és un luxe, és una necessitat. No és un afegit, és un fonament.

L’Ajuntament de Sagunt té l’oportunitat de liderar eixa protecció. Té el coneixement, les complicitats, els recursos. Té una xarxa d’entitats culturals, festives, educatives, socials que poden contribuir activament. Té un teixit associatiu viu, divers, compromés. Té una ciutadania que estima les seues tradicions, que les viu, que les transforma.

Impulsar un registre municipal del patrimoni immaterial seria un gest de reconeixement, de respecte, de responsabilitat. Seria una forma de dir: això que som, això que celebrem, això que compartim, té valor. Té dignitat. Té futur.

Seria també una forma de protegir allò que és fràgil, allò que pot desaparéixer, allò que necessita ser cuidat. Perquè el patrimoni immaterial no és etern. Depén de la transmissió, de la pràctica, de la vivència. I per això cal documentar-lo, difondre’l, revitalitzar-lo.

Seria, en definitiva, una forma de construir comunitat. De reforçar els vincles, de generar identitat, de promoure la participació. De fer de Sagunt no només un lloc amb un gran patrimoni, sinó un poble que el coneix, el cuida i el projecta. Un poble que fa del seu patrimoni immaterial una eina de transformació, de cohesió, de futur.

Perquè el patrimoni immaterial no és només folklore. És identitat, és resistència, és creativitat. És la manera com un poble es conta a si mateix, com es reconeix, com es transforma. És la veu de les persones majors que expliquen com era la festa fa cinquanta anys. És la mirada de les xiquetes que preparen el seu primer vestit faller. És el gest de qui embolta el bou amb respecte i emoció. És el vers improvisat, la dansa compartida, el crit col·lectiu.

I per això cal protegir-lo. No per congelar-lo, sinó per donar-li espai per créixer. No per convertir-lo en museu, sinó per fer-lo motor de vida. No per tancar-lo en expedients, sinó per obrir-lo a la comunitat.

Un registre municipal del patrimoni immaterial seria una ferramenta potent per a fer-ho possible. No com una llista tancada, sinó com un arxiu viu, participatiu, en constant actualització. Un espai on les entitats pogueren aportar, on les escoles pogueren consultar, on les persones pogueren reconéixer-se.

Seria també una manera de fer justícia a tantes persones que han mantingut viva la tradició sense reconeixement institucional. A tants col·lectius que han creat cultura des de la base, des de la quotidianitat, des de la passió. A tants moments que han marcat la vida d’un poble i que mereixen ser preservats.

I seria una aposta per la inclusió. Perquè el patrimoni immaterial no és homogeni. És divers, plural, contradictori. Inclou festes religioses i laiques, rituals antics i pràctiques noves, expressions locals i influències globals. Inclou també les veus que han estat silenciades, les mirades que han estat ignorades, les formes que han estat menystingudes.

Un registre municipal hauria de ser feminista, intercultural, intergeneracional. Hauria de reconéixer les aportacions de les dones, de les persones migrants, de les persones joves, de les persones majors. Hauria de donar espai a les noves formes de festa, a les expressions digitals, als llenguatges híbrids.

I hauria de ser pedagògic. Perquè el patrimoni immaterial no es pot estimar si no es coneix. Cal que les escoles el treballen, que els instituts el debaten, que les famílies el compartisquen. Cal que forme part del currículum, de les activitats extraescolars, de les programacions culturals.

Un registre municipal podria generar materials didàctics, exposicions, tallers, itineraris. Podria connectar amb les biblioteques, amb els museus, amb les associacions. Podria ser font d’inspiració per a artistes, per a escriptors, per a creadors digitals. Podria ser motor de creativitat.

I també podria ser motor turístic. Però no un turisme superficial, consumista, desarrelat. Sinó un turisme cultural, respectuós, participatiu. Un turisme que vinguera a conéixer, no només a mirar. Que vinguera a compartir, no només a consumir. Que vinguera a formar part, no només a passar.

Sagunt té potencial per a ser referent en patrimoni immaterial. Té història, té diversitat, té creativitat. Té Falles reconegudes per la UNESCO, té una Setmana Santa centenària, té festes patronals declarades d’interés turístic, té jocs locals en tràmit de protecció, té festivals amb projecció internacional. Té tot el que cal. Només li falta una cosa: voluntat política.

L’Ajuntament ha de fer eixe pas. Ha de assumir la responsabilitat de cuidar el patrimoni immaterial com cuida el patrimoni arquitectònic. Ha de destinar recursos, personal, temps. Ha de crear el registre, però també ha de activar-lo. Ha de fer que siga útil, viu, transformador.

I ha de fer-ho amb complicitat. Amb les entitats festives, culturals, educatives. Amb les persones que han mantingut viva la memòria. Amb les veus que volen ser escoltades. Amb les mirades que volen ser reconegudes.

Perquè el patrimoni immaterial no és de ningú, però és de totes. No és propietat, és vincle. No és possessió, és relació. I per això cal cuidar-lo amb estima, amb respecte, amb responsabilitat.

Sagunt pot ser exemple. Pot ser referent. Pot ser motor. Però per a això cal fer el pas. Cal crear el registre municipal del patrimoni immaterial. Cal protegir allò que ens fa poble. Cal posar en valor allò que ens fa viure.

I cal fer-ho ja. Perquè cada festa que no es documenta, cada tradició que no es transmet, cada expressió que no es reconeix, és una oportunitat perduda. És una part de nosaltres que s’esborra. És una memòria que s’apaga.

El patrimoni immaterial és el cor de Sagunt. I el cor, si no es cuida, deixa de bategar. Que bategue fort. Que bategue viu. Que bategue compartit.

llegir més

Votar canvia res?

Cada cert temps reapareix a les xarxes socials una frase que s'ha convertit en una consigna per a moltes persones desencantades amb la política: «Si l'abstenció servira per a canviar alguna cosa, seria obligatori votar. Si votar servira per a canviar el sistema, estaria prohibit votar». Més enllà de qui en siga l'autor, el seu èxit rau en la capacitat de resumir en poques paraules una profunda desconfiança cap a les institucions i cap a la utilitat del vot.

És una frase brillant. Irònica. Provocadora. Fa pensar. Especialment a aquells ciutadans que observen com les promeses electorals sovint es perden pel camí, mentre els problemes quotidians continuen existint governe qui governe. Però precisament per la seua aparent contundència convé analitzar-la amb una certa calma.

La primera idea que transmet és que l'abstenció representa una arma política d'enorme poder. Tan poderosa que, si realment fora efectiva per a transformar la societat, els qui controlen el poder intentarien impedir-la. La realitat, però, és molt més complexa. L'abstenció pot expressar protesta, cansament, indiferència o desafecció política, però difícilment es tradueix en canvis concrets. Els governs es formen amb els vots emesos, no amb els que es queden a casa.

Quan una persona decideix no participar en unes eleccions pot estar enviant un missatge. El problema és que ningú sap exactament quin és. Potser rebutja tots els partits. Potser considera que cap candidatura la representa. Potser està satisfeta amb la situació actual. O simplement potser aquell dia no tenia interés a votar. Totes aquestes motivacions acaben agrupades sota una mateixa etiqueta estadística: l'abstenció.

Per això resulta difícil convertir-la en una eina de transformació política. El sistema no sap interpretar silencis. Les urnes sí que saben comptar paperetes.

Els defensors d'aquesta frase solen argumentar que votar pot canviar governs, però mai el sistema. És una afirmació que té una part de veritat. Cap elecció, per si sola, provoca una revolució instantània ni transforma radicalment una societat d'un dia per a un altre. Les democràcies modernes estan pensades precisament per a afavorir canvis graduals i evitar ruptures brusques.

Ara bé, si observem la història, comprovarem que els sistemes també evolucionen. Han canviat drets, llibertats, formes de governar, polítiques socials i models econòmics. Els avanços en educació, sanitat, drets laborals, igualtat jurídica o protecció social no van aparéixer per generació espontània. Van ser el resultat de dècades de reivindicacions socials, però també de decisions polítiques adoptades per representants elegits democràticament.

Votar no és una vareta màgica, però tampoc és un gest inútil.

De fet, si el vot no tinguera cap capacitat d'influència, costaria entendre per què els partits polítics inverteixen tants recursos a intentar convéncer la ciutadania. Tampoc s'explicaria l'interés dels grups de pressió, dels mitjans de comunicació o dels moviments socials per influir en els resultats electorals. Tots ells actuen precisament perquè saben que el resultat de les urnes condiciona les decisions públiques.

Una altra qüestió és si votar és suficient. I probablement ací es troba el vertader debat.

La democràcia no hauria de limitar-se a introduir una papereta en una urna cada quatre anys. Una societat democràtica necessita ciutadans actius, associacions, sindicats, entitats cíviques, moviments veïnals i espais de debat públic. Necessita persones disposades a fiscalitzar els seus governants, a reclamar canvis i a implicar-se en els assumptes col·lectius.

El problema apareix quan es confon el desencant amb la impotència. És comprensible sentir frustració davant les limitacions de la política. És legítim criticar els partits, denunciar incoherències o mostrar escepticisme davant certes promeses electorals. Però una cosa és qüestionar el funcionament del sistema i una altra molt diferent assumir que qualsevol forma de participació és inútil.

La resignació difícilment ha canviat mai res.

Quan la ciutadania abandona els espais de participació, siguen les urnes o qualsevol altre àmbit de la vida pública, aquests espais no desapareixen. Senzillament són ocupats per altres persones. I els qui renuncien a participar acaben tenint menys capacitat d'influir en les decisions que afecten la seua vida quotidiana.

Potser la frase continuarà circulant durant molts anys perquè connecta amb una sensació real de desencís. Però, més enllà de l'enginy de la formulació, amaga una simplificació excessiva de la realitat.

Ni l'abstenció canvia el món per ella mateixa ni el vot és capaç de transformar-lo tot. Els canvis profunds solen ser el resultat de processos llargs, complexes i sovint imperfectes. Processos en els quals intervenen les idees, la mobilització social, el debat públic i, també, els resultats electorals.

Per això, davant el fals dilema entre votar i no votar, potser convé recordar una veritat molt menys espectacular, però molt més útil: la democràcia no funciona només quan votem, sinó quan participem. I participar sempre és més difícil que limitar-se a contemplar la realitat des de la barrera.

llegir més

Mari Carmen i el dret a tindre una casa

Filla, hui vull contar-te una història real perquè crec que t'ajudarà a entendre millor algunes coses que passen al nostre voltant.

Potser alguna vegada has vist persones acampades en una plaça i t'has preguntat per què ho fan. Les places solen ser llocs per passejar, jugar o reunir-se amb els amics, però de vegades també es converteixen en espais on la gent intenta fer visible un problema i demanar que la societat l'escolte.

Això em fa pensar en Mari Carmen. Ella és una dona que ha passat per una situació molt dura: va perdre la seua casa. Imagina per un moment que algú et diguera que has de deixar l'habitació on dorms, els llibres que t'agraden, les fotografies de la família i tots els records que guardes. Segurament sentiries tristesa, por i molta inseguretat.

Quan una persona és desnonada, no només perd les parets i el sostre d'un habitatge. També pot perdre una part important de la seua estabilitat. La casa és el lloc on descansem, estudiem, compartim moments amb les persones que estimem i ens sentim protegits. Per això, quedar-se sense ella és una experiència molt difícil.

El cas de Mari Carmen va fer reflexionar moltes persones. No perquè siga algú conegut, sinó perquè ens recorda que qualsevol pot trobar-se en dificultats. A vegades pensem que aquests problemes només els pateixen els altres, però la realitat és que la vida pot canviar de manera inesperada.

Ací apareix una paraula important: pobresa. Hi ha qui creu que les persones són pobres perquè no s'esforcen prou, però les coses no sempre són tan senzilles. Moltes persones treballen cada dia i, tot i això, tenen problemes per pagar el lloguer, les factures o les despeses bàsiques. No totes les persones parteixen de les mateixes oportunitats ni afronten les mateixes dificultats.

Per això crec que una bona societat és aquella que tracta d'ajudar qui ho necessita. Quan una família passa per un moment complicat, no hauríem de jutjar-la sense conéixer la seua història. És més útil escoltar, comprendre i buscar solucions que permeten a les persones recuperar la seua dignitat.

La lliçó que m'agradaria que recordares és aquesta: darrere de cada pancarta, de cada protesta i de cada tenda de campanya hi ha persones reals, amb sentiments, preocupacions i esperances. Com Mari Carmen.

Perquè una casa és molt més que un edifici. És el lloc on una persona se sent segura, estimada i part d'una comunitat. I això és una cosa que totes les persones mereixen.

llegir més

El rostre invisible de la pobresa

Mireia, Aitana, hi ha paraules que solem pronunciar com si pertangueren a llocs llunyans. Pobresa és una d’elles. Quan apareix en les notícies, sovint ve acompanyada de xifres, informes o fotografies que ens fan pensar en una realitat distant. Però la pobresa no viu només en els mapes ni en les estadístiques. Viu també als nostres carrers, als portals que travessem cada dia, a les cases que no mostren el que passa darrere de les portes tancades. De vegades té un rostre cansat. Altres vegades passa desapercebuda. I això és el que la fa especialment difícil d’entendre. No sempre es veu, però sempre deixa marques.

Quan érem menuts, ens ensenyaven a identificar la pobresa a través de l’absència de coses. La falta de menjar, de roba o d’habitatge. Tot això continua existint i continua sent dolorosament real. Però amb els anys he descobert que la pobresa també és una altra cosa. És la preocupació constant que no deixa dormir. És haver de calcular cada despesa amb una precisió esgotadora. És renunciar abans de demanar. És sentir que qualsevol imprevist pot desequilibrar una vida sencera. Moltes persones treballen cada dia i continuen vivint prop d’aquest abisme discret. No els falta dignitat. Els falta marge. I viure sense marge desgasta l’ànima.

Vosaltres heu tingut la sort de créixer en una llar on les necessitats bàsiques han estat cobertes. No vos ho dic perquè sentiu gratitud obligada ni perquè penseu que això ens fa especials. Vos ho dic perquè la sort també existeix, encara que sovint preferim disfressar-la de mèrit. És cert que les persones prenen decisions, s’esforcen i treballen. Però també és cert que ningú escull la família on naix, el barri on creix ni moltes de les circumstàncies que condicionen la seua vida. Oblidar aquesta realitat ens porta a jutjar massa ràpidament els altres i a entendre massa poc el món.

Hi ha una manera de parlar de la pobresa que sempre m’ha incomodat. És aquella que converteix les persones pobres en una categoria abstracta, quasi com si foren un fenomen meteorològic. Parlem d’elles, però no amb elles. Les observem, però no les escoltem. És una forma subtil de distància. La pobresa deixa de ser una experiència humana per convertir-se en un concepte. I quan això passa, resulta més fàcil mirar cap a una altra banda. Per això crec que el primer exercici de justícia és recordar que darrere de cada situació hi ha una història. Unes esperances. Unes decepcions. Una vida tan complexa com la nostra.

Mireia, tu encara tens la tendresa espontània de preguntar per què algú dorm al carrer. Aitana, tu ja perceps que les respostes solen ser més complicades del que semblen. Entre les dos construïu una mirada que m’agrada. La curiositat de qui vol entendre i la consciència de qui sap que no existeixen explicacions simples. La pobresa no naix d’una única causa. Té a veure amb l’economia, amb les oportunitats, amb les desigualtats, amb les decisions polítiques i també amb els accidents de la vida. Qualsevol relat que vulga reduir-ho tot a una sola explicació probablement està ocultant una part de la veritat.

Vivim en una societat que admira l’èxit amb molta facilitat. Celebrem les històries de qui arriba lluny, de qui acumula reconeixement, diners o influència. No hi ha res dolent en admirar l’esforç. El problema apareix quan acabem pensant que el valor d’una persona depén dels seus resultats. Aleshores la pobresa es converteix en una espècie d’acusació silenciosa. Com si la situació econòmica explicara completament qui és algú. Però la vida real és molt més complexa. He conegut persones amb pocs recursos i una generositat immensa. I també persones privilegiades amb una pobresa moral difícil de descriure.

La nostra terra coneix bé aquestes contradiccions. Al País Valencià convivixen la bellesa de la mar i dels horts amb barris que acumulen dificultats des de fa dècades. Convivixen les grans oportunitats i les precarietats silencioses. De vegades els discursos oficials expliquen el progrés com si arribara a tots els racons amb la mateixa intensitat. Però basta caminar una mica, mirar una mica, escoltar una mica, per descobrir que la realitat és més desigual. No es tracta de negar els avanços. Es tracta de recordar que el desenvolupament d’una societat no es mesura només per la riquesa que crea, sinó per la manera com la compartix.

Hi ha una pobresa material i una altra pobresa que costa més de detectar. És la pobresa de qui se sent invisible. De qui pensa que la seua veu no importa. De qui deixa de participar perquè està convençut que ningú l’escoltarà. Aquesta forma de pobresa erosionada per la indiferència és especialment perillosa. Les persones necessitem aliments, habitatges i oportunitats, però també necessitem sentir que formem part d’alguna cosa. Que la nostra existència té un lloc. Que algú reconeix la nostra dignitat. Quan una comunitat deixa persones fora de la conversa, acaba empobrint-se tota sencera.

Vosaltres anireu descobrint amb els anys que ajudar no sempre significa donar coses. De vegades significa mirar amb atenció. Escoltar sense prejudicis. Negar-se a convertir els altres en estereotips. Significa comprendre que una societat decent no és aquella on tots tenen el mateix, sinó aquella on ningú és condemnat a la indiferència. Les grans decisions col·lectives són importants, però també ho són els gestos menuts. La manera com tractem les persones, la forma com parlem d’elles, les conclusions que extraiem sense conéixer-les. Cada mirada construeix una part del món que habitem.

Al final, filles meues, pense que la pobresa ens planteja una pregunta que va més enllà dels diners. Ens pregunta quin tipus de comunitat volem ser. Si preferim una societat que gira el cap davant del sofriment o una que s’atrevix a reconéixer-lo. Si mesurem les persones pel que tenen o pel que són. Si entenem la vida com una competició permanent o com una convivència imperfecta entre éssers humans vulnerables. No tinc respostes absolutes. Només la certesa que cada decisió, fins i tot les més petites, és una manera de relacionar-se amb el món. I que la pobresa comença a perdre força quan deixem de mirar-la des de lluny i ens atrevim a veure-hi el rostre d’algú que podria ser qualsevol de nosaltres.

llegir més