Joan Monleón, cultura pop valenciana ^

Joan Monleón és una icona que transcendeix el temps i la pantalla. Representa una manera d’entendre la cultura popular valenciana des de la proximitat, la ironia i la tendresa. En ell convivien la sàtira i la festa, la crítica i la complicitat, la televisió com a espai de trobada i no com a aparador. Monleón va ser molt més que un presentador: va ser un mirall —sense metàfora— d’un poble que volia reconèixer-se en la seua pròpia llengua i en els seus propis gestos.

La seua figura emergeix en un moment en què la televisió autonòmica buscava una veu pròpia. Canal 9 era aleshores un experiment d’identitat col·lectiva, i Monleón hi va posar el cor i la rialla. El seu programa, “El Show de Joan Monleón”, era una explosió de color, música i humor, però també una reivindicació de la quotidianitat. Les persones que hi participaven no eren celebritats: eren veïnes, treballadores, gent del carrer que trobava en aquell escenari una forma de ser visible. Monleón convertia la normalitat en espectacle, però sense ridiculitzar-la. La dignificava.

La cultura pop a la valenciana que ell encarnava no imitava models forans. Era autèntica, desacomplexada, feta de falles, de orxata, de sarcasme i de tendresa. Monleón sabia que la identitat no és una bandera, sinó una manera de mirar el món. I la seua mirada era inclusiva, festiva, crítica. Parlava en valencià amb naturalitat, sense impostura, i això ja era una declaració política. En una època en què la llengua sovint era motiu de confrontació, ell la convertia en pont, en riure compartit, en cançó.

La seua estètica era un carnaval permanent. Els vestits brillants, les coreografies impossibles, les cançons absurdes, tot formava part d’una poètica de l’excés que no buscava la perfecció, sinó la veritat emocional. Monleón entenia que la cultura popular és imperfecta, que la bellesa pot ser kitsch, que la sinceritat pot ser estrident. I en eixa estridència hi havia una forma de resistència: la de qui no vol ser invisible, la de qui reivindica el dret a existir amb alegria.

Amb el temps, la seua figura s’ha convertit en símbol d’una televisió que ja no existeix. Però més enllà de la nostàlgia, cal llegir Monleón com un precursor de la comunicació participativa. Abans que les xarxes socials democratitzaren la fama, ell ja havia obert la porta a la gent comuna. Abans que es parlara de diversitat, ell ja la practicava. En el seu programa hi cabien totes les edats, tots els accents, totes les maneres de ser. Era un espai on la diferència no es jutjava, es celebrava.

La seua mort va deixar un buit que encara pesa. No només per la pèrdua d’un artista, sinó per la desaparició d’una manera de fer televisió amb arrels. Monleón no era un producte, era una presència. I en un món cada vegada més mediatitzat, recordar-lo és recordar que la cultura popular necessita persones que la estimen, no empreses que la exploten. La seua herència és una invitació a recuperar la proximitat, la llengua, la festa com a espai de convivència.

Avui, quan la cultura valenciana busca noves formes d’expressió, Monleón continua sent una referència. No per repetir el seu estil, sinó per entendre el seu esperit. La seua manera de fer era radicalment democràtica: tothom podia participar, tothom podia ser protagonista. I això és el que la cultura necessita per ser viva: que siga compartida, que siga de totes les persones, que no tinga por de riure’s d’ella mateixa.

Reivindicar Joan Monleón és reivindicar una manera d’estimar el país sense solemnitat. És recordar que la identitat no es construeix amb discursos, sinó amb gestos, amb cançons, amb moments compartits. És defensar que la cultura popular no és menor, sinó essencial. Perquè en ella es reconeix la comunitat, la memòria, la diversitat. Monleón ho sabia, i per això el seu llegat és tan profund: va fer de la televisió un espai de poble, de festa i de pensament.

La cultura pop a la valenciana que ell va crear és un patrimoni que cal cuidar. No per museïtzar-lo, sinó per continuar-lo. Perquè cada nova expressió artística que parla en valencià, que celebra la vida amb humor i amb crítica, és hereva d’aquell esperit. Monleón ens va ensenyar que la cultura no és elit, sinó convivència. Que la festa pot ser reflexió. Que la rialla pot ser política.

En temps de pantalles globals, recordar Joan Monleón és recordar que la cultura també pot ser local, pròxima, humana. Que la televisió pot ser un espai d’inclusió i no de uniformitat. Que la llengua és una abraçada, no una frontera. I que la felicitat compartida és una forma de resistència. Monleón va fer de tot això una obra d’art col·lectiva. I encara avui, quan sona una cançó absurda o una frase seua reapareix en una conversa, el seu esperit torna a brillar, com aquella jaqueta morada que convertia la quotidianitat en festa.

llegir més

Les tortugues marines i la nostra incapacitat absoluta per no fer el ridícul com a espècie ^

Hi ha animals que, només de mirar-los, ja et fan sentir malament amb tu mateix. No perquè siguen agressius o perquè et jutgen, sinó perquè són tan increïblement millors que tu en tot, que et deixen en evidència. Les tortugues marines són exactament això. Un recordatori vivent que la natura funciona perfectament fins que apareix l’ésser humà amb una bossa de plàstic i un somriure de persona que no sap reciclar.

Les tortugues marines són animals que porten ací milions d’anys. Milions. Nosaltres portem quatre dies i ja hem aconseguit carregar-nos mitja festa. És com si elles foren les veteranes d’un festival que coneixen tots els trucs per sobreviure, i nosaltres els novatos que arriben, es cremen amb el sol, perden la motxilla i acaben dormint damunt d’un palet. I després encara preguntem per què ens miren amb eixa cara de resignació.

Quan una tortuga marina naix, ix de l’ou i corre cap a la mar com si li anara la vida, perquè efectivament li va la vida. És un moment èpic, digne d’una pel·lícula. I mentrestant, nosaltres, com a espècie, no som capaços ni d’arribar puntuals a una reunió de Zoom. Elles, amb dos minuts de vida, ja tenen més clar el seu futur que nosaltres amb trenta anys i tres màsters.

Les tortugues marines són un exemple de constància. Fan viatges de milers de quilòmetres, tornen exactament a la mateixa platja on van nàixer, i tot això sense Google Maps, sense GPS i sense que ningú els envie un missatge de “on estàs?”. Nosaltres, en canvi, necessitem un navegador per anar al supermercat i encara així ens perdem. I si ens canvien un carrer de sentit, ja és el caos absolut. Les tortugues no. Les tortugues tenen dignitat.

També tenen paciència. Una tortuga marina pot viure més de cent anys. Cent anys. Nosaltres, amb trenta, ja estem dient que estem cansats, que la vida és dura, que necessitem vacances. Elles no. Elles continuen, impertorbables, com si el temps no els afectara. I potser no els afecta perquè no tenen xarxes socials. No han de veure vídeos de gent fent ioga damunt d’un penya-segat. No han de llegir comentaris de persones enfadades perquè algú ha dit que la pizza amb pinya està bé. Les tortugues viuen tranquil·les perquè no saben què és Twitter.

Però el millor de les tortugues marines és que són elegants. Neden amb una calma que fa enveja. Són com eixes persones que entren a una festa i tot el món es gira. No perquè facen soroll, sinó perquè tenen una presència natural. Nosaltres, en canvi, entrem a una festa i el primer que fem és buscar el bany. O la taula del menjar. O eixir del grup de WhatsApp perquè ens fa ansietat. Les tortugues no tenen ansietat. Les tortugues tenen classe.

I ara ve la part trista. Les tortugues marines estan en perill. I no perquè siguen tontes, que no ho són. Són molt més intel·ligents que nosaltres. Estan en perill perquè nosaltres som un desastre. Perquè tirem plàstic a la mar. Perquè contaminem. Perquè construïm massa prop de la costa. Perquè deixem llums enceses que desorienten les cries. Perquè, en general, som com eixe veí que sempre fa soroll i mai recull el que embruta.

Les tortugues confonen les bosses de plàstic amb meduses. I això és culpa nostra. No és culpa d’elles. Elles no tenen per què saber que hem inventat un material que triga centenars d’anys a desfer-se i que, per alguna raó inexplicable, utilitzem per embolicar fruita que ja porta la seua pròpia pell. Si les tortugues pogueren parlar, ens dirien: de veritat era necessari embolicar un plàtan? I tindrien tota la raó.

També hi ha el tema de la pesca accidental. Les tortugues queden atrapades en xarxes que no són per a elles. És com si anares pel carrer i de sobte caigueres en una trampa per a senglars. I després la gent diguera: ai, quina mala sort. No és mala sort. És mala gestió. És mala planificació. És mala consciència. Les tortugues no haurien d’estar esquivant obstacles humans per sobreviure. Ja tenen prou amb els depredadors naturals. No necessiten depredadors artificials.

I després hi ha el canvi climàtic. Les tortugues marines depenen de la temperatura de la sorra per determinar el sexe de les cries. Si la sorra està massa calenta, naixen més femelles. I això, a llarg termini, és un problema. Un problema que no han creat elles. Un problema que hem creat nosaltres amb la nostra afició a cremar coses i a fer com si no passara res. Les tortugues no tenen la culpa que nosaltres siguem addictes a l’aire condicionat.

Però malgrat tot això, les tortugues continuen. Continuem veient-les tornar a les platges, pondre ous, lluitar per sobreviure. Són un exemple de resistència. Un exemple de dignitat. Un exemple de com es pot continuar endavant encara que el món s’haja tornat boig. I això és inspirador. Molt inspirador. Tant, que quasi fa vergonya ser humà.

Potser hauríem d’aprendre d’elles. Hauríem d’aprendre a moure’ns amb més calma. A no fer tant de soroll. A no destruir el lloc on vivim. A no confondre bosses de plàstic amb meduses, metafòricament parlant. A tindre una mica més de paciència. A no perdre’ns tant. A tornar als llocs que ens fan bé. A cuidar el que és fràgil. A entendre que no som el centre del món.

Les tortugues marines no ens necessiten. Nosaltres les necessitem a elles. Necessitem saber que encara hi ha animals que fan les coses bé. Que encara hi ha vida que funciona. Que encara hi ha esperança. I si volem que continuen existint, potser ha arribat el moment de deixar de comportar-nos com criatures que no saben què és una paperera.

Les tortugues marines són un regal. Un regal que no mereixem, però que encara tenim. I estaria bé conservar-lo. No per quedar bé. No per fer-nos fotos. No per penjar-ho a Instagram. Sinó perquè un món sense tortugues marines seria un món molt més trist. I ja tenim prou tristesa.

llegir més

El robatori silenciat i la retòrica que no arregla res ^

Si la xifra de 40.000 milions d’euros anuals atribuïda a la corrupció durant l’etapa de Mariano Rajoy s’acosta a la realitat, estem davant d’un saqueig que va més enllà de casos aïllats: és una pèrdua massiva de recursos públics que va empobrir la col·lectivitat mentre es justificaven retallades en salaris, prestacions i serveis essencials. Quan cada dia es desviaven milions d’euros, les conseqüències no eren només comptables; eren escoles amb menys recursos, hospitals amb llistes d’espera més llargues i famílies que van perdre seguretat econòmica.

Aquesta contradicció —robar a gran escala i, al mateix temps, retallar drets— revela una política que no només és corrupta sinó profundament injusta. La corrupció destrueix la confiança en les institucions i alimenta la desafecció política. Quan la gestió pública deixa de ser un instrument per al bé comú i esdevé una màquina per protegir privilegis, la democràcia es debilita i la convivència social es ressent.

Denunciar la corrupció és imprescindible, però cal evitar que la denúncia es converteixi en una arma retòrica buida. Quan dirigents com Feijóo utilitzen la corrupció com a ariet per atacar l’adversari, existeix el risc que el problema es banalitze i que la crítica es quedi en titulars sense propostes reals de canvi. La instrumentalització partidista pot desviar l’atenció de la necessitat de reformes institucionals profundes i de responsabilitats efectives.

El que cal és exigència i propostes concretes. No n’hi ha prou amb indignar-se; cal reclamar transparència veritable en les adjudicacions públiques, organismes independents amb recursos per investigar i perseguir irregularitats, i mecanismes que garanteixin responsabilitat penal i administrativa per a qui malversi fons públics. També cal posar en marxa polítiques socials que reparin el dany causat per anys de retallades i recuperar la centralitat de la vida de les persones en la política.

La ciutadania té un paper clau: fiscalitzar, organitzar-se i votar amb criteri. Les institucions no es transformen soles; les transformem entre totes i tots. Donar suport a iniciatives de transparència, pressionar perquè les reformes es tradueixin en canvis reals i exigir comptes són passos imprescindibles per recuperar la confiança i la justícia social.

Si aquestes xifres són certes, parlem d’un saqueig sistemàtic que va empobrir la societat i va legitimar retallades injustes. La denúncia és una obligació democràtica, però ha d’anar acompanyada d’un compromís col·lectiu per reconstruir les institucions i posar la vida de les persones al centre de la política. Utilitzar la corrupció només com a arma partidista és una traca retòrica que no arregla res; la ciutadania mereix justícia, transparència i polítiques que defensin el bé comú.

llegir més

Salut masculina: l’art ancestral de no anar al metge fins que ja és massa tard ^

Hi ha un misteri universal que la ciència encara no ha resolt: per què els homes, en general, tenen una relació tan complicada amb la salut. És com si hi haguera un pacte silenciós, una mena de tradició absurda que diu que un home no pot anar al metge fins que no està literalment a punt de fondre’s com una vela. I no és que no tinguen símptomes. És que els ignoren amb una disciplina quasi militar. Un dolor al pit? Serà gasos. Un bony estrany? Serà un múscul que s’ha despertat malament. Una febra de 39? Serà que fa calor. I així, fins que un dia, sorpresa, no era gasos.

La salut masculina és un tema que sempre s’ha tractat amb una barreja de vergonya i humor. Com si parlar-ne massa fora una amenaça a la masculinitat. Com si reconéixer que tens un cos que es fa vell, que es trenca, que necessita cures, fora un signe de feblesa. I això és un problema. Un problema gran. Perquè la salut no entén de gèneres, però els estereotips sí. I els estereotips, quan es posen a fer de metges, solen fer-ho molt malament.

Hi ha una idea molt arrelada que diu que un home ha de ser fort, resistent, indestructible. Una mena de superheroi de mercadillo que no pot mostrar dolor ni vulnerabilitat. I això té conseqüències. Conseqüències reals. Conseqüències que es veuen a les estadístiques, als hospitals, a les famílies. Conseqüències que fan que molts homes arriben tard a diagnòstics que podrien haver sigut fàcils, que podrien haver sigut lleus, que podrien haver sigut tractats a temps.

La salut mental és un altre capítol d’esta tragicomèdia. Parlar de sentiments continua sent, per a moltes persones, un esport de risc. Hi ha qui preferix córrer una marató abans que dir estic malament. Hi ha qui preferix fer-se malbé el fetge abans que dir necessite ajuda. Hi ha qui preferix enfonsar-se en silenci abans que trencar el mite de la fortalesa. I això mata. No és una metàfora. Mata.

Els homes tenen més risc de suïcidi. Més risc de consum problemàtic d’alcohol. Més risc de no demanar ajuda. No perquè siguen més febles, sinó perquè els hem educat per a no mostrar feblesa. I això és una bomba de rellotgeria emocional. Una bomba que esclata massa sovint. Una bomba que podríem desactivar si parlàrem més, si escoltàrem més, si deixàrem de dir frases com un home ha de ser fort o no plores, que no passa res.

La salut sexual també és un tema que es tracta amb un silenci còmplice. Molts homes preferixen buscar solucions a internet abans que parlar amb una persona professional. I internet, ja ho sabem, és un lloc meravellós per a perdre’s, però no per a cuidar-se. Problemes d’erecció, dolor, canvis hormonals, infertilitat, tot això continua sent tabú. I els tabús, quan es barregen amb la vergonya, creen monstres. Monstres que fan que moltes persones visquen amb por, amb inseguretat, amb dubtes que podrien resoldre’s amb una conversa de deu minuts.

També hi ha la qüestió del cos. El cos masculí sempre s’ha venut com una màquina robusta, preparada per a tot, capaç de suportar-ho tot. Però la realitat és que els cossos no són màquines. Són fràgils. Són vulnerables. Són imperfectes. I això està bé. El problema és que molts homes no coneixen el seu propi cos. No saben què és normal i què no. No saben què han de vigilar. No saben quins senyals són importants. I no ho saben perquè ningú els ho ha explicat. Perquè parlar del cos, per a molts, és incòmode. I el que és incòmode, es deixa per a després. I el després, massa vegades, arriba tard.

La prevenció és un altre drama. Les revisions periòdiques són com els unicorns: tothom sap que existeixen, però quasi ningú les ha vist. I això és un problema perquè moltes malalties es poden detectar molt abans del que pensem. Però per a detectar-les cal anar al metge. I per a anar al metge cal trencar eixa barrera absurda que diu que un home només hi va quan ja no pot caminar.

També hi ha una cosa que no solem dir: cuidar-se és un acte d’amor. No només cap a una mateixa o un mateix, sinó cap a les persones que t’estimen. Cap a la família, cap a les amistats, cap a la gent que et vol viu i bé. Cuidar-se no és egoista. És responsable. És necessari. És urgent. I no hauria de ser un tema de gènere. Però ho és. Perquè la societat encara espera que els homes siguen forts, i que les dones siguen cuidadores. I això és injust per a totes les persones.

La salut masculina necessita un canvi cultural. Un canvi profund. Un canvi que diga que ser vulnerable no és ser dèbil. Que demanar ajuda no és fracassar. Que cuidar-se no és una pèrdua de temps. Que parlar de sentiments no és una amenaça. Que anar al metge no és un drama. Que la salut és cosa de totes i de tots.

També necessitem parlar més de models positius. De persones que trenquen el silenci. De persones que expliquen les seues experiències. De persones que mostren que cuidar-se és normal. Que és humà. Que és necessari. Perquè els referents importen. I molt.

La salut masculina no és només una qüestió individual. És una qüestió social. És una qüestió de com eduquem, de com parlem, de com ens relacionem. És una qüestió de com entenem la masculinitat. De com la construïm. De com la transformem. I això no es fa d’un dia per a l’altre. Però es pot fer. I s’ha de fer.

Potser ha arribat el moment de deixar de fer humor amb el tema i començar a prendre’l seriosament. O, millor encara, fer humor però també prendre’l seriosament. Perquè l’humor ajuda a trencar murs, però la responsabilitat ajuda a construir ponts. I necessitem les dues coses.

La salut masculina és un tema que ens afecta a totes les persones. Perquè quan un home no es cuida, no només es fa mal a ell mateix. Fa mal a tot el que l’envolta. I quan un home es cuida, quan demana ajuda, quan parla, quan es revisa, quan es tracta, quan es posa al centre, tot millora. Ell millora. I el món també.

Potser és tan simple com això: cuidar-se és viure. I viure val la pena.

llegir més

Donar sang: l’acte més radicalment humà que encara no hem sabut valorar ^

Hi ha coses que fem en la vida que no tenen cap explicació racional. Com menjar-nos un gelat en ple hivern, com enamorar-nos de qui no toca o com continuar confiant que el tren de rodalia arribarà a l’hora. I després hi ha donar sang, que és exactament el contrari: un acte que té tota la lògica del món i que, malgrat això, encara no fem prou. És curiós. Ens costa més donar sang que donar opinions, i això que opinions en tenim per a exportar.

Donar sang és una d’eixes accions que et reconcilien amb la humanitat. No perquè siga heroica, que no ho és, ni perquè siga complicada, que tampoc. És perquè és una de les poques coses que fem sense esperar res a canvi. No hi ha medalles, no hi ha selfies que valguen, no hi ha un “m’agrada” que et faça sentir millor. Només hi ha un gest: estirar el braç i dir ací estic. I això, en un món que va accelerat i que sempre demana més, és quasi un acte de resistència.

Quan entres a un centre de donació, el primer que notes és el silenci. Un silenci estrany, d’eixos que no fan por. Un silenci que diu que la gent que està allí ha vingut a fer una cosa important. No solem pensar-ho, però donar sang és literalment donar temps. Donar oportunitats. Donar possibilitats. Donar vida. És com si, per uns minuts, el món deixara de ser un lloc caòtic i es convertira en un espai on les persones es cuiden les unes a les altres sense preguntar per què.

La sang no es pot fabricar. No es pot comprar. No es pot substituir. És una d’eixes veritats que haurien de fer-nos pensar. En un món on tot es pot replicar, sintetitzar, automatitzar o vendre, la sang continua sent un recordatori que hi ha coses que només poden vindre de persones reals. De cossos reals. De decisions reals. I això la fa preciosa. No en el sentit poètic, sinó en el sentit pràctic: sense donacions, el sistema sanitari s’atura. I quan el sistema sanitari s’atura, s’atura tot.

Però donar sang també és un acte polític, encara que no ho sembli. És una manera de dir que creus en els serveis públics, que confies en la sanitat, que entens que la salut no és una qüestió individual sinó col·lectiva. És una manera de dir que no vols un país on només es cura qui pot pagar. És una manera de dir que la vida de qualsevol persona val la pena, encara que no la conegues, encara que no la veuràs mai, encara que no sabràs mai què li ha passat després.

Hi ha qui diu que donar sang és un acte altruista. Jo crec que és un acte de responsabilitat. No responsabilitat moral, d’eixes que pesen i que fan sentir culpa, sinó responsabilitat comunitària. És entendre que vivim en una xarxa, que estem connectades i connectats, que el que li passa a una persona pot afectar moltes altres. És entendre que, si un dia ens toca a nosaltres, voldrem que algú haja tingut la mateixa generositat que ara tenim nosaltres.

També hi ha una cosa molt bonica en donar sang: la vulnerabilitat compartida. Totes les persones que estan allí estan fent exactament el mateix. No importa d’on vens, què penses, a qui estimes o com parles. Totes tenen un braç descobert, una agulla clavada i una bossa que s’ompli lentament. És un moment d’igualtat absoluta. Un moment en què totes les diferències desapareixen. Un moment en què som, literalment, sang.

I sí, donar sang fa un poc de respecte. A ningú li agrada que li punxen, que li trauen sang, que li diguen que ha d’esperar quinze minuts prenent un suc de taronja. Però també és cert que hi ha coses molt més doloroses en la vida. Com pagar un lloguer. Com fer cua a l’administració. Com escoltar segons quins discursos polítics. Comparat amb això, donar sang és quasi un spa.

El que realment fa mal és pensar en tota la gent que necessita eixa sang. Persones que han tingut accidents. Persones que estan en tractament. Persones que han de passar per una operació. Persones que lluiten contra malalties que no entenen de calendaris ni de pressupostos. Persones que, sense saber-ho, depenen de nosaltres. I això sí que colpeja. Perquè ens recorda que la vida és fràgil, que tot pot canviar en un segon, que hui dones i demà necessites.

També hi ha una cosa que no solem dir: donar sang és un acte d’amor. No un amor romàntic, d’eixos que fan sospirar, sinó un amor pràctic, útil, tangible. Un amor que no necessita paraules. Un amor que diu: no et conec, però vull que visques. No sé qui eres, però vull que tingues una oportunitat. No sé què t’ha passat, però vull que continues. És un amor que no demana res a canvi. I això, en un món tan transaccional, és revolucionari.

El País Valencià, com qualsevol territori, necessita sang. Necessita donacions constants. Necessita que la gent entenga que no és una cosa puntual, sinó una necessitat permanent. Les reserves baixen, les necessitats pugen, i el sistema fa equilibris com pot. I no hauria de ser així. No hauríem d’arribar mai a situacions de risc. No hauríem de dependre de campanyes d’urgència. Hauríem de tindre una cultura de la donació tan arrelada que donar sang fora tan normal com anar a esmorzar.

Però això només passarà si canviem la manera de parlar-ne. Si deixem de veure-ho com una obligació i comencem a veure-ho com una oportunitat. Una oportunitat de fer alguna cosa que realment importa. Una oportunitat de sentir-nos part d’alguna cosa més gran. Una oportunitat de deixar una petjada que no es veu, però que salva vides.

Donar sang no et fa millor persona. No et converteix en heroi. No et dona punts de karma. Però sí que et recorda que tens un poder que no sabies que tenies: el poder de salvar una vida sense ni tan sols moure’t de la cadira. I això és molt. Moltíssim.

Potser ha arribat el moment de normalitzar-ho. De parlar-ne amb naturalitat. De dir hui he donat sang amb la mateixa tranquil·litat amb què diem hui he anat al gimnàs o hui he fet la compra. Potser ha arribat el moment de deixar de buscar excuses. De deixar de pensar que ja ho farà una altra persona. De deixar de creure que no fa falta.

Perquè sí que fa falta. Sempre fa falta. I sempre farà falta.

I si no ho fem nosaltres, qui ho farà.

llegir més