L'IA en el sector públic una qüestió de governança, no de catàleg tecnològic ^

En els últims anys, la intel·ligència artificial (IA) s’ha convertit en una paraula gairebé omnipresent en qualsevol debat sobre el futur de l’administració pública. Des de les oficines locals fins a les institucions europees, es parla constantment de projectes innovadors, d’eines predictives, d’automatització de processos i de transformació digital. Tanmateix, massa sovint aquesta conversa queda atrapada en una visió reduccionista: la IA es concep com una llista de tecnologies a adoptar, una mena de catàleg de productes que cal adquirir o implementar. Aquesta visió és errònia. La intel·ligència artificial en el sector públic no és —o no hauria de ser— una qüestió de tecnologia, sinó de governança.

Entendre la IA com un problema de governança significa assumir que el que està en joc no és només quines eines utilitzem, sinó com es prenen les decisions, qui les pren, amb quins criteris i amb quins mecanismes de control. En l’àmbit públic, la tecnologia mai no és neutral: integra valors, prioritats i biaixos. Per tant, introduir sistemes d’IA en l’administració no és simplement modernitzar processos, sinó reconfigurar la manera com l’Estat interactua amb la ciutadania.

Històricament, les administracions públiques han incorporat tecnologia amb una certa inèrcia funcional: primer s’adopta la solució i després es reflexiona sobre les seues implicacions. Amb la IA, aquest enfocament és especialment perillós. Els algoritmes poden influir en decisions tan sensibles com la concessió d’ajudes socials, la detecció de frau fiscal, la gestió de recursos sanitaris o fins i tot la seguretat pública. Si aquestes decisions es deleguen a sistemes automatitzats sense una governança adequada, el risc de generar injustícies, opacitat i pèrdua de drets és real.

Per això, la clau no és preguntar-se quina és la millor eina d’IA disponible en el mercat, sinó quin model de governança volem per a la seua aplicació. Això implica establir principis clars: transparència, explicabilitat, responsabilitat i equitat. No es tracta només que els algoritmes funcionen bé tècnicament, sinó que siguen comprensibles per als ciutadans i auditables per les institucions. Una administració que utilitza IA ha de poder explicar per què ha pres una decisió i garantir que aquesta decisió pot ser revisada.

A més, la governança de la IA requereix una visió estratègica que supere la fragmentació habitual de les administracions. Massa sovint, cada departament impulsa el seu propi projecte tecnològic sense coordinació, generant un mosaic desordenat d’iniciatives. Això no només és ineficient, sinó que dificulta l’establiment de criteris comuns. Cal, per tant, una política pública integral que articule la implantació de la IA amb una mirada transversal, definint estàndards, protocols i mecanismes de supervisió compartits.

Un altre element fonamental és la participació ciutadana. La governança de la IA no pot ser un procés exclusivament tècnic o burocràtic. Les decisions sobre com s’utilitza aquesta tecnologia afecten directament els drets i la vida de les persones. Per això, cal obrir espais de deliberació pública, incorporar la societat civil i garantir que els col·lectius més vulnerables tenen veu en el procés. La IA no ha de ser una caixa negra imposada des de dalt, sinó una eina construïda amb legitimitat democràtica.

També és imprescindible abordar la qüestió de les capacitats internes de l’administració. Sovint, els governs depenen de proveïdors externs per desenvolupar i gestionar sistemes d’IA. Aquesta dependència pot limitar la capacitat de control i generar riscos de captura tecnològica. La governança, en aquest sentit, implica invertir en talent públic, formar professionals i desenvolupar infraestructures pròpies que permeten una gestió més autònoma i responsable.

En aquest context, cal evitar el que podríem anomenar el “tecnosolucionisme”, és a dir, la idea que la tecnologia pot resoldre per si sola problemes complexos. La IA pot ser una eina poderosa, però no substitueix la política ni el judici humà. Problemes com la desigualtat, la pobresa o la ineficiència administrativa no es resolen simplement introduint algoritmes. De fet, si no es gestionen correctament, aquests algoritmes poden amplificar les desigualtats existents.

Un exemple clar és el risc de biaix algorítmic. Si els sistemes d’IA es desenvolupen a partir de dades històriques que reflecteixen desigualtats, aquests biaixos poden reproduir-se i consolidar-se. Una governança adequada ha d’incloure mecanismes per detectar i corregir aquests problemes, així com protocols d’avaluació contínua. No n’hi ha prou amb implementar un sistema: cal supervisar-lo, revisar-lo i, si cal, retirar-lo.

La dimensió legal també és clau. La IA planteja desafiaments importants en termes de responsabilitat. Qui és responsable d’una decisió errònia presa per un sistema automatitzat? Com es garanteix el dret a recórrer? Com es protegeixen les dades personals? Aquestes preguntes no es poden respondre amb tecnologia, sinó amb marcs normatius sòlids. La governança implica, per tant, una articulació estreta entre innovació tecnològica i regulació jurídica.

A més, en un món globalitzat, la governança de la IA en el sector públic no pot ser exclusivament local. Les decisions adoptades a nivell europeu o internacional tenen un impacte directe. Iniciatives com la regulació europea de la IA apunten precisament en aquesta direcció: establir un marc comú que garantisca un ús responsable i ètic. Però la implementació concreta d’aquests principis depén de cada administració, i ací és on la governança local adquireix un paper fonamental.

La intel·ligència artificial no és un simple instrument tecnològic que es pot incorporar a l’administració com qui afegeix una nova aplicació informàtica. És una eina que transforma la manera de governar, de decidir i de relacionar-se amb la ciutadania. Reduir-la a un catàleg tecnològic és no entendre la seua profunditat ni els seus riscos.

El veritable repte no és saber quina tecnologia comprar, sinó com construir institucions capaces d’utilitzar-la de manera justa, transparent i democràtica. Això exigeix lideratge polític, capacitat tècnica, participació ciutadana i un compromís ferm amb els drets fonamentals. En última instància, la qüestió no és quina IA volem, sinó quin tipus d’administració pública volem ser en l’era digital.

Perquè, en realitat, parlar d’intel·ligència artificial en el sector públic és parlar de poder: de qui decideix, de com decideix i amb quines garanties. I això, inevitablement, és una qüestió de governança.

llegir més

La por com a ombra i mestra: una mirada estoica al nostre temps ^

La por és una companya silenciosa que travessa totes les etapes de la vida. No sempre es mostra de manera explícita; sovint es disfressa de prudència, de responsabilitat o fins i tot de sentit comú. Però quan gratem un poc, descobrim que moltes de les decisions que prenem, i moltes de les que evitem, estan condicionades per aquesta presència difusa. L’estoïcisme, amb la seua mirada directa i sense ornaments, ens ofereix una manera d’entendre la por que no busca eliminar-la, sinó situar-la en el seu lloc. No es tracta de negar-la, sinó d’aprendre a conviure amb ella sense que governe la nostra vida. Aquesta reflexió vol explorar com les principals pors humanes —la mort, l’error, el rebuig, la pèrdua, el fracàs, la incertesa i el dubte— poden ser reinterpretades des d’una actitud estoica que ens permeta viure amb més serenitat i llibertat.

La por és una presència constant en la vida humana. No cal dramatitzar-la ni convertir-la en un monstre, però tampoc podem fingir que no hi és. La por és discreta, subtil, persistent. S’insinua en les decisions quotidianes, en els silencis que triem, en les oportunitats que deixem passar. I, tanmateix, quan la mirem de prop, descobrim que moltes de les seues formes són ombres que nosaltres mateixos projectem. L’estoïcisme, amb la seua mirada serena i radicalment honesta, ens recorda que la major part del sofriment prové de la resistència al que és inevitable, no del fet en si mateix.

La mort és un bon exemple. Ens acompanya des del primer instant, però vivim com si fora una intrusa que potser no arribarà mai. L’estoicisme no ens demana que la desitgem, sinó que la reconeguem com una part natural del cicle. Quan acceptem que la mort arribarà igualment, la vida es torna més intensa, més present, més nostra. La por a morir sovint és la por a no haver viscut com voldríem. I això sí que depén de nosaltres. La mort no és una amenaça, és un recordatori. Ens diu que el temps és finit i que, precisament per això, té valor.

També tenim por d’equivocar-nos. L’error és vist com una taca, com una prova d’incapacitat. Però l’error és inevitable i, sobretot, útil. Forma part del camí, no és una desviació. Qui no s’equivoca no aprén. Qui no aprén no creix. L’estoicisme ens convida a mirar l’error amb curiositat, no amb vergonya. A preguntar-nos què ens mostra, què ens revela sobre nosaltres, què ens permet millorar. L’error no és un enemic, és un mestre. I un mestre pacient, perquè sempre torna quan el necessitem.

El rebuig és una altra de les grans pors que ens condicionen. Volem agradar, ser acceptades, ser reconegudes. Però el rebuig parla més dels altres que de nosaltres. No podem controlar les preferències, les inseguretats o les projeccions alienes. L’estoicisme ens recorda que el nostre valor no depén de l’aprovació externa. Depén de la coherència amb els nostres principis, de la manera com actuem, de la serenitat amb què afrontem les situacions. Quan deixem de buscar validació constant, guanyem llibertat. I la llibertat és un espai ampli on la por té menys lloc.

Relacionat amb això, el judici alié és una font inesgotable d’angoixa. Ens preocupa què pensaran, què diran, com ens veuran. Però el judici dels altres és soroll. Soroll que no podem controlar i que, sovint, ni tan sols té a veure amb nosaltres. L’estoicisme ens anima a centrar-nos en allò que sí depén de nosaltres: la nostra conducta, la nostra intenció, la nostra coherència. Quan deixem de lluitar contra opinions que no podem governar, recuperem energia per a allò que realment importa.

La por a perdre algú és una de les més profundes. Estimar implica vulnerabilitat, i la vulnerabilitat implica risc. Però la pèrdua és inevitable, perquè res és per sempre. Aquesta impermanència no resta valor a les relacions; al contrari, el multiplica. Saber que tot pot acabar ens convida a viure amb més presència, a cuidar amb més consciència, a estimar amb més intensitat. La pèrdua és dolorosa, però també és la prova que hi ha hagut amor. I l’amor, encara que siga fràgil, és una de les experiències més poderoses que podem viure.

El fracàs és una altra ombra que ens paralitza. Temem no estar a l’altura, no aconseguir allò que ens proposem, decebre’ns o decebre a altres. Però el fracàs no és un final, és un punt de pas. Sempre podem tornar a començar. Sempre podem redirigir el camí. L’estoicisme ens recorda que el que importa no és la perfecció, sinó la perseverança. No és la velocitat, sinó la direcció. El fracàs és una oportunitat de reajustar, de repensar, de créixer. Quan deixem de veure’l com una sentència, es converteix en un aliat.

La incertesa és, potser, la por més universal. Volem tindre-ho tot clar, tot previst, tot controlat. Però la vida no funciona així. La vida és canvi, moviment, sorpresa. L’estoicisme ens convida a acceptar que mai ho tindrem tot clar, i que això no és un problema, sinó una condició natural. La incertesa no és un abisme, és un espai obert. I en aquest espai podem triar com caminar. Podem triar amb quina actitud afrontem el desconegut. Podem triar si la incertesa ens paralitza o ens impulsa.

Davant de totes aquestes pors, l’acció és una resposta poderosa. Sovint fa menys mal actuar que quedar-se amb el dubte. El dubte etern és una presó. L’acció, encara que siga imperfecta, és llibertat. Ens permet avançar, experimentar, descobrir. Ens permet comprovar que moltes de les coses que temíem no eren tan grans com semblaven. L’estoicisme no ens demana impulsivitat, sinó decisió. Ens convida a actuar amb criteri, amb serenitat, amb consciència. Però actuar, al cap i a la fi.

Quan unim totes aquestes reflexions, apareix una idea central: no és el que passa el que ens limita, sinó la resistència al que passa. La por és resistència. L’acceptació és llibertat. Acceptar no és resignar-se, és deixar de lluitar contra allò que no podem canviar i dedicar la nostra energia a allò que sí depén de nosaltres. És un exercici de lucidesa i de valentia. És reconéixer que la vida és fràgil, incerta i finita, però també plena de possibilitats, d’aprenentatges i de moments que valen la pena.

L’estoïcisme no és una filosofia freda ni distant. És una invitació a viure amb més profunditat, amb més consciència, amb més autenticitat. Ens recorda que la serenitat no és absència de dificultats, sinó capacitat d’afrontar-les amb claredat. Ens mostra que la llibertat no és fer el que volem sempre, sinó no ser esclaves de les nostres pors. Ens ensenya que la força no és rigidesa, sinó flexibilitat. I que la felicitat no és un estat permanent, sinó una manera d’habitar el món.

llegir més

Quan la música tapa els drets ^

La suspensió del Festival de les Arts ha obert un debat necessari que València ha ajornat massa temps. No és un incident puntual ni una mala coordinació administrativa. És la conseqüència d’anys de decisions preses sense escoltar prou les persones que viuen als barris afectats. Quan un festival supera els límits acústics i impedeix el descans del veïnat, el conflicte no és cultural, sinó social i de salut pública. I la ciutat no pot continuar funcionant com si el soroll fóra un mal menor.

El soroll no és una simple molèstia. L’Organització Mundial de la Salut ha advertit repetidament que l’exposició continuada a nivells elevats de decibels provoca insomni, estrès, problemes cardiovasculars i deteriorament cognitiu. Quan un festival sobrepassa els límits legals, no està animant la ciutat, està vulnerant drets fonamentals. I quan això passa, l’administració té l’obligació d’actuar. No és una qüestió d’opinió, sinó de responsabilitat.

Darrere de cada nit sense dormir hi ha persones que l’endemà han d’anar a treballar, infants que es desperten sobresaltats, persones majors que necessiten tranquil·litat, malalts que no poden descansar. El soroll excessiu no és cultura, és una agressió que afecta la salut i la convivència. I quan es normalitza, la ciutat perd qualitat de vida.

València ha volgut projectar una imatge de ciutat viva, oberta i plena d’activitat. Però massa sovint ha confós vitalitat amb saturació. Festivals, concerts, terrasses, esdeveniments esportius, festes populars i activitats de tota mena han anat ocupant espais sense una planificació adequada. Quan l’oci es concentra en zones residencials sense mesures de protecció, el resultat és una ciutat que prioritza el consum i l’espectacle per damunt del benestar de les persones que hi viuen.

La Ciutat de les Arts i les Ciències és un exemple clar. És un espai emblemàtic, però també és un espai envoltat d’habitatges. Pretendre que pot funcionar com un recinte de festivals de gran format és ignorar la realitat urbana i social del lloc. No es pot demanar al veïnat que suporte nivells de soroll que superen els límits legals només perquè la postal quede bonica o perquè l’esdeveniment tinga un impacte econòmic. Una ciutat no pot convertir-se en un parc temàtic de l’oci a costa de la salut de les persones.

La sentència judicial que obliga a controlar estrictament el soroll no és un obstacle per a la cultura. És un recordatori que els drets fonamentals no es poden ignorar. Quan un jutjat determina que s’ha vulnerat el dret al descans, no està atacant la música ni els festivals. Està protegint persones que han vist com la seua vida quotidiana quedava alterada per decisions que no han tingut en compte les seues necessitats.

Si un festival no pot complir els límits acústics, el problema no és la sentència. El problema és el festival i la manera com està plantejat. La cultura no necessita trencar timpans per emocionar. Necessita espais adequats, bona sonorització, planificació i respecte. El que perjudica la música no és la normativa acústica, sinó la mala gestió i la falta de previsió.

És injust presentar el veïnat com a enemic de la cultura. Demanar dormir no és un acte d’egoisme. Exigir que es complisquen les lleis no és un atac a la creativitat. Les persones que viuen als barris no volen acabar amb els festivals. Volen que els festivals no acaben amb elles. Volen poder descansar, treballar, estudiar i viure amb normalitat. I això és perfectament compatible amb una oferta cultural rica i diversa, sempre que es planifique amb criteri.

El cas de Les Arts hauria de servir per replantejar el model d’oci i cultura de València. Si la ciutat vol continuar acollint grans esdeveniments, necessita espais adequats, allunyats d’habitatges, amb infraestructures preparades i amb garanties de compliment de la normativa. Altres ciutats europees ja han fet aquest pas. Berlín, Amsterdam, Lisboa o Copenhaguen disposen de recintes específics per a grans concerts i festivals. No improvisen. No juguen amb la salut del veïnat. No confonen dinamització cultural amb saturació acústica.

València ha d’aprendre d’aquests models i deixar de dependre de solucions improvisades. Cal invertir en nous espais, descentralitzar l’oferta cultural i garantir que qualsevol activitat massiva es faça en condicions que respecten el descans i la salut. El futur de la ciutat no passa per fer més soroll, sinó per fer les coses millor.

Defensar el dret al descans no és ser antipatia ni ser contrari a la cultura. És defensar una ciutat més justa, més habitable i més equilibrada. Una ciutat que respecta el descans és una ciutat que respecta la vida. I això ha d’estar per damunt de qualsevol festival, per molt atractiu que siga.

Reivindicar el descans és reivindicar un model de ciutat que posa les persones al centre. Un model que entén que la cultura és essencial, però que no pot construir-se a costa de la salut del veïnat. Un model que sap que la convivència és un valor col·lectiu que cal protegir. I un model que reconeix que els drets fonamentals no es negocien.

València té l’oportunitat de redefinir el seu futur cultural i urbà. Però només ho farà si escolta de veritat les persones que hi viuen. El descans no és un luxe. És una necessitat vital. I una ciutat que no el protegeix és una ciutat que es perd a si mateixa.

llegir més

Sant Pare ^

Aprofitant la seua visita a Espanya, ens atrevim a remetre-li unes reflexions sobre la religiositat popular que es viu a Sagunt.

Sagunt, tradicionalment i des de l’Edat Mitjana, ha commemorat i celebrat amb fervor la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor.  

Aquesta devoció forma part de la més profunda identitat dels saguntins, s’ha canalitzat i continua fent-se a través de la Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist.

Aquesta confraria enfonsa les seues arrels en el segle XV, es manté viva i vigorosa per haver donat resposta a les necessitats religioses de la societat saguntina. Al llarg dels segles ha anat evolucionant i responent a les sensibilitats dels temps, però mantenint l’esperit fundacional.

Els membres de la confraria han sigut només hòmens, com no podia ser d’altra manera en una societat, ja superada, on la diferència de gèneres i de comeses socials era clara.  

Igualment, no calia, per obvi, que els membres d’aquesta confraria estigueren batejats, ni que hagueren de formar-se religiosament, ni que una part important del seu quefer com a institució fora la caritat.

Hui les coses han canviat, la nostra societat és molt distinta, és eminentment laica i està descristianitzada en general; vivim en un món en què la immediatesa de la comunicació i els avanços tecnològics són norma comuna, però també ho són la igualtat entre els gèneres i la igualtat de drets i obligacions entre els components de la societat.

La nostra Confraria de la Sang està formada per més de mil sis-cents confrares, la major part joves i adolescents; la seua vinculació amb la Confraria és com a mínim de deu anys, anys precisament de formació. Molts d’ells, l’única relació que tenen amb l’Església institució és el seu pas per la Confraria de la Sang.

Cada any un grup determinat de confrares organitza i dirigeix els actes de la Setmana Santa de manera regulada i seguint pautes ancestrals. Hi ha equips inscrits per a dirigir aquestes celebracions (Majoralies) fins més enllà dels anys cinquanta.

Si culturalment i identitàriament s’ha aconseguit que la Setmana Santa i la Confraria de la Sang siguen signes d’identitat, la seua actualització i projecció cristiana de futur no s’ha assolit.  

Continua prohibint-se de manera taxativa que la dona puga integrar-se amb tots els drets i totes les obligacions en la Confraria, mentre que continua oberta als no batejats.

Seguim amb els mateixos estereotips; és un veto incomprensible, encara que la igualtat intel·lectual, econòmica i de responsabilitats en la societat és la mateixa.  

La formació religiosa dels confrares, l’Oració i la Dimensió caritativa no han sigut posades al dia.

És difícil d’entendre i explicar a les noves generacions que en aquests temps en què l’Església aposta per la inclusió, l’obertura, la sinodalitat, la igualtat i la solidaritat, a Sagunt, la Confraria de la Sang —que a tots ens representa, que molts estimem i que encarna les essències del poble— vete a la meitat de la seua població pel simple fet de ser dona.

Hui la nostra societat no coneix els límits de gènere i no podem sentir que l’Església els tinga. És incomprensible per a les noves generacions, especialment per a les dones més religiosament compromeses que s’il·lusionaren amb les paraules de Francesc que “cavem tots, tots”, que no veuen impediments, i que es mantinga tancada l’entrada i crispada l’actitud.

Hem d’aprofitar eixe immens desig de joves saguntins, hòmens i dones, de pertànyer a una entitat eclesial; és una gran oportunitat de mostrar a adolescents i joves el vertader rostre de la nostra Església.

Hem de saber transformar les tradicions perquè perduren i no es queden anquilosades i mortes. Hem de recordar on està l’essencial, on està l’accessori i en tot, Amor.  

Sol·licitem una paraula orientadora, que facilite i permeta l’accés de la dona a la Confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Sagunt, una gestió sanadora que òbriga les portes a aquelles dones batejades que desitgen pertànyer a aquesta confraria.

Sabem que som part de l’Església que camina a València i n’estem orgullosos; necessitem la paraula de l’Església de Vicent i de Joan de Ribera, que posaren al dia, en les seues èpoques, l’Església valenciana. Sol·licitem el seu consell i el consol del Pastor.

Esperem que el fet d’haver escrit aquestes línies, aprofitant la repercussió de la vinguda a Espanya de la vostra Santedat i exposades les nostres inquietuds, servisca per a fer un pas avant en aquest objectiu i ens faça a tots millors.

Volem finalitzar amb una oració sincera pels membres de la nostra Confraria, els seus dirigents, el poble, els consagrats de Sagunt i el nostre pastor diocesà, amb qui caminem units en l’amor, i per vós, que ens presidiu a tots en la caritat.

Setmana Santa Sagunt Inclusiva.

En Sagunt, a 12 de maig de 2026.

Però cal reflexionar..

La història de les confraries és la història d’un poble que busca Déu a través de signes concrets, rituals compartits i comunitats que donen sentit a la fe. Però tota tradició viva necessita respirar, créixer i deixar-se interpel·lar pels temps nous. Quan una institució eclesial es tanca a una part del Poble de Déu, corre el risc de convertir-se en un símbol buit, més preocupat per conservar que per evangelitzar.

La inclusió de la dona no és una concessió moderna, sinó un acte de justícia evangèlica. Les dones han sostingut la fe de generacions, han educat, han servit, han pregat i han mantingut viva la flama cristiana en moments de foscor. Negar-los un espai ple en la vida confrarial és negar una part essencial del rostre de l’Església.

També és necessari recordar que la joventut saguntina, tan present en la Confraria, necessita coherència. No podem demanar-los que siguen cristians compromesos mentre els transmetem estructures que no reflecteixen la igual dignitat de tots els batejats. La fe arrela quan és creïble, i és creïble quan és justa, oberta i transparent.

La Setmana Santa de Sagunt té un potencial immens per a ser un espai d’evangelització, de trobada i de comunió. Però només ho serà plenament si reflecteix la bellesa del Regne, on no hi ha excloses ni exclosos, on cada persona aporta el seu do i la seua mirada. Obrir les portes a les dones no és perdre identitat, sinó aprofundir-la.

Finalment, la transformació que es demana no és una ruptura, sinó una fidelitat més profunda a l’Evangeli. És posar al centre el que Jesús posà al centre: les persones, especialment aquelles que han estat invisibilitzades. És un camí que demana valentia, discerniment i amor, però que pot convertir la Confraria de la Sang en un signe encara més lluminós de la presència de Crist en Sagunt.

llegir més

Cínic ^

Hi ha paraules que, amb el temps, perden el seu significat original i n’adopten un altre de més cru, més quotidià i, sovint, més trist. Una d’aquestes paraules és cínic. En teoria, el cinisme naix com una escola filosòfica que qüestionava convencions socials i defensava una vida austera i coherent. Però en la pràctica política contemporània, el terme ha evolucionat fins a descriure una actitud molt més prosaica: la de qui diu una cosa davant del públic i en fa una altra quan ningú no mira. La de qui converteix els principis en eslògans i els compromisos en decorats. La de qui confon governar amb posar-se davant d’una càmera.

En molts municipis, i també en institucions més grans, s’ha fet habitual veure responsables polítics que proclamen un amor profund per la llengua pròpia, que es fan fotos en actes culturals, que publiquen missatges en valencià a les xarxes socials i que, tanmateix, no l’empren en la seua gestió diària. És un fenomen que es repeteix: discursos plens de paraules boniques, però documents oficials, atencions administratives i comunicacions internes exclusivament en castellà. I quan arriba un toc d’atenció del Síndic de Greuges, recordant-los que la ciutadania té dret a ser atesa en valencià, aleshores apareix la sorpresa, la justificació o el silenci. És com si la defensa de la llengua fóra un vestit que es posa per a les fotos, però que es guarda en un calaix quan toca treballar.

Aquest comportament no és només incoherent; és profundament injust amb la ciutadania que sí que fa un esforç per mantindre viva la llengua en el seu dia a dia. També és injust amb el personal tècnic i administratiu que intenta complir la normativa lingüística i que sovint es troba amb traves polítiques o amb una falta absoluta de voluntat. I és injust, sobretot, amb la idea mateixa de servei públic, que hauria de basar-se en la coherència, la transparència i el respecte als drets de totes les persones.

Però el cinisme polític no es limita a la qüestió lingüística. També es manifesta en la relació amb el territori, amb el medi ambient i amb els col·lectius que el defensen. És habitual veure responsables polítics que apareixen en fotografies al costat de plataformes veïnals, associacions ecologistes o moviments ciutadans que lluiten per preservar un paratge natural. S’hi fan la foto, somriuen, prometen escoltar i asseguren que comparteixen la preocupació. Però, mentrestant, en els despatxos, els informes tècnics que podrien frenar projectes agressius continuen avançant, les autoritzacions es tramiten i les decisions que afecten el territori es prenen sense cap voluntat real de protecció.

Aquesta doble cara és especialment dolorosa quan es tracta d’espais naturals que la ciutadania estima i defensa. Quan un col·lectiu es mobilitza per salvar una muntanya, un bosc, una marjal o un paisatge agrícola, ho fa perquè entén que el territori és un patrimoni compartit, un llegat que no es pot substituir. Quan un governant es fa la foto amb aquest col·lectiu però no actua per protegir-lo, està convertint la participació ciutadana en un simple decorat. I això erosiona la confiança en les institucions, que és un dels pilars fonamentals de qualsevol democràcia.

El problema de fons és que el cinisme polític no és una anècdota, sinó un sistema. Funciona perquè és còmode. Funciona perquè permet quedar bé amb tothom sense assumir responsabilitats. Funciona perquè, en un món saturat d’imatges i titulars, la coherència sembla menys important que la posada en escena. Però aquesta manera de fer política té conseqüències profundes. Quan la ciutadania percep que els discursos no es corresponen amb els fets, es genera desafecció. Quan veu que les promeses no es compleixen, es genera frustració. I quan comprova que la defensa del territori o de la llengua es queda en paraules buides, es genera indignació.

La política hauria de ser l’espai on es prenen decisions que milloren la vida de les persones. Però quan es practica des del cinisme, es converteix en un exercici de supervivència personal, en una competició per controlar el relat, en una successió de gestos buits. I això no sols perjudica la ciutadania; també perjudica la pròpia institució, que perd credibilitat i autoritat moral.

És important recordar que la coherència no és un luxe, sinó una obligació. Un governant que defensa el valencià en públic hauria d’emprar-lo també en la gestió quotidiana. Un governant que diu estimar el territori hauria de demostrar-ho amb informes rigorosos, amb decisions valentes i amb una defensa real dels espais naturals. Un governant que es fa la foto amb un col·lectiu hauria d’escoltar-lo de veritat i actuar en conseqüència. La política no pot ser un teatre on cada persona interpreta un paper diferent segons el públic que tinga davant.

També és important que la ciutadania continue exigint coherència. Les persones que defensen la llengua, el territori o els serveis públics no ho fan per caprici, sinó perquè entenen que són elements essencials per a una societat justa i viva. Quan un governant actua amb cinisme, cal dir-ho. Quan un governant promet una cosa i en fa una altra, cal recordar-li-ho. Quan un governant utilitza els col·lectius socials com a decorat, cal denunciar-ho. La democràcia no és només votar cada quatre anys; és també vigilar, exigir i participar.

Potser algun dia recuperarem el sentit original de la paraula cínic, aquell que qüestionava convencions i defensava la coherència radical. Però, mentre això no arriba, convé tindre clar que el cinisme polític és un perill real. No perquè siga escandalós, sinó perquè és subtil. No perquè siga sorollós, sinó perquè és silenciós. No perquè siga excepcional, sinó perquè s’ha normalitzat. I precisament per això cal combatre’l amb fermesa, amb arguments i amb una exigència constant de transparència i responsabilitat.

La política necessita persones que creguen en allò que diuen i que facen allò que prometen. Necessita gestió, però també honestedat. Necessita eficàcia, però també respecte. Necessita, sobretot, coherència. Perquè sense coherència, la política deixa de ser un servei públic i es converteix en un espectacle. I la ciutadania no mereix espectacles; mereix institucions que la respecten i que treballen de veritat pel bé comú.

llegir més