18.11.26

El port de Sagunt i la logística: connectar el territori per construir el futur

El port de Sagunt ha sigut un element fonamental en el desenvolupament econòmic i social de la ciutat. La seua història està estretament relacionada amb la siderúrgia, el transport de mercaderies i la construcció del nucli urbà del Port de Sagunt. Hui, en un context marcat per la implantació de PowerCo, l’expansió de Parc Sagunt i la transformació dels sistemes productius, el recinte portuari torna a ocupar una posició decisiva.

Sagunt disposa d’una situació geogràfica privilegiada. Es troba al costat d’un dels principals eixos de comunicació del Mediterrani, pròxim a València i connectat amb una extensa àrea industrial. A més, el seu port compta amb espai i capacitat per créixer. Aquestes condicions poden convertir el municipi en una plataforma logística de primer ordre, però la geografia per si sola no garanteix l’èxit.

La competitivitat d’un port no depén únicament de la superfície disponible, del nombre de molls o de la capacitat per acollir vaixells. També està determinada per la rapidesa amb què les mercaderies poden entrar i eixir del recinte, per la qualitat dels accessos terrestres i per la connexió amb els principals corredors econòmics. Per això, el futur del port de Sagunt està directament vinculat al desenvolupament dels seus accessos ferroviaris.

Durant massa temps, el ferrocarril de mercaderies no ha rebut l’atenció que mereixia. La major part del transport terrestre continua depenent de la carretera, amb les conseqüències que això provoca: més trànsit pesant, més emissions contaminants, major deteriorament de les infraestructures i més risc d’accidents. Un port modern no pot basar la seua activitat quasi exclusivament en milers de camions circulant diàriament pels mateixos accessos.

El nou impuls industrial augmentarà considerablement les necessitats logístiques. PowerCo, les empreses auxiliars i les companyies que s’instal·len a Parc Sagunt I i II necessitaran rebre matèries primeres, components i maquinària, així com distribuir els seus productes. Si aquest creixement no va acompanyat d’una xarxa ferroviària adequada, les carreteres de la comarca podrien arribar a una situació de saturació.

Per tant, els accessos ferroviaris al port no són una infraestructura complementària ni una millora que puga ajornar-se indefinidament. Són una condició imprescindible per a la viabilitat del nou model industrial. Les inversions al port, a Parc Sagunt i al ferrocarril han de planificar-se de manera coordinada. No tindria sentit construir grans zones empresarials sense garantir prèviament com es mouran les mercaderies que generaran.

Aquesta planificació ha d’incloure una connexió efectiva amb el Corredor Mediterrani. Aquest eix ferroviari és essencial per integrar el País Valencià en les xarxes europees de transport. Sagunt no pot limitar-se a contemplar el pas del corredor pel seu territori. Ha de convertir-se en un dels seus punts logístics principals, facilitant que les empreses puguen enviar i rebre mercaderies per ferrocarril de manera competitiva.

La connexió amb l’ample ferroviari internacional permetria millorar l’accés als mercats europeus, reduir temps i costos i augmentar l’atractiu de Sagunt per a noves inversions. També afavoriria una logística més sostenible, especialment per a les mercaderies pesants o per als trajectes de llarga distància. Un tren pot transportar la càrrega de desenes de camions, amb un consum energètic i unes emissions proporcionalment menors.

Tanmateix, el desenvolupament logístic no pot consistir únicament a moure més contenidors. Sagunt ha d’aspirar a retenir una part major del valor generat. Si les mercaderies només travessen el territori, els beneficis locals seran limitats. En canvi, si al voltant del port es desenvolupen activitats de transformació, emmagatzematge especialitzat, distribució, reparació, manteniment, digitalització i serveis avançats, es crearà una ocupació més diversa i qualificada.

Per aconseguir-ho, és necessari fomentar la formació professional en logística, transport, comerç internacional, gestió portuària, manteniment ferroviari i tecnologies digitals. La logística actual ja no consisteix simplement a carregar, descarregar i emmagatzemar productes. Les cadenes de subministrament utilitzen sistemes automatitzats, dades en temps real, intel·ligència artificial, traçabilitat digital i plataformes capaces de coordinar empreses situades en diferents països.

Els centres educatius del Camp de Morvedre haurien de participar activament en aquesta transformació. Cal impulsar titulacions, certificats professionals i programes de Formació Professional Dual relacionats amb les necessitats reals del port i de Parc Sagunt. Les empreses, al mateix temps, han d’assumir un compromís amb la formació i la contractació digna, evitant que el creixement logístic es traduïsca exclusivament en ocupacions precàries, jornades imprevisibles o subcontractacions permanents.

La qualitat de l’ocupació és una qüestió central. El sector logístic pot generar molts llocs de treball, però també presenta riscos relacionats amb la temporalitat, la pressió productiva, els horaris i la seguretat laboral. L’expansió del port ha d’anar acompanyada del respecte als convenis col·lectius, la prevenció de riscos, la negociació amb els representants sindicals i l’estabilitat de les plantilles.

També és necessari garantir la convivència entre l’activitat portuària i la ciutat. El port forma part de Sagunt, però es troba al costat d’espais residencials, platges i entorns naturals especialment valuosos. El creixement de l’activitat no pot produir-se d’esquena a les persones que viuen al Port de Sagunt ni a la resta de la comarca.

Això implica controlar les emissions, el soroll, la pols i el trànsit de vehicles pesants. També exigeix establir itineraris adequats perquè els camions no travessen zones residencials i desenvolupar mesures de protecció sobre el litoral i els espais naturals pròxims, especialment la Marjal dels Moros. La competitivitat no pot utilitzar-se com a excusa per rebaixar els controls ambientals.

La transició energètica representa una altra oportunitat. El port de Sagunt podria avançar en l’electrificació dels molls, l’eficiència energètica dels edificis, la utilització d’energies renovables i la reducció de les emissions dels vehicles i de la maquinària portuària. El desenvolupament de combustibles més nets i de sistemes de transport descarbonitzats pot convertir el recinte en un referent de logística sostenible.

No obstant això, aquestes transformacions han de respondre a una estratègia pública i transparent. Les administracions, l’autoritat portuària, les empreses, els sindicats i les entitats socials han de compartir informació i coordinar les seues decisions. Sagunt necessita conéixer les inversions previstes, els terminis dels accessos ferroviaris, l’impacte estimat sobre el trànsit i les mesures ambientals que s’aplicaran.

També cal una visió comarcal. El desenvolupament logístic afectarà tot el Camp de Morvedre. Els municipis de la comarca poden aportar empreses auxiliars, professionals, espais formatius i serveis, però també poden patir un increment del trànsit i de la pressió territorial. La cooperació entre ajuntaments és imprescindible per repartir oportunitats, anticipar problemes i evitar que cada municipi tracte de resoldre pel seu compte una transformació que supera els límits administratius.

El port de Sagunt té capacitat per convertir-se en una gran porta industrial i logística del Mediterrani. Aquesta aspiració, però, no es complirà simplement ampliant instal·lacions o celebrant l’augment del trànsit de mercaderies. Cal connectar el port amb Parc Sagunt, el Corredor Mediterrani i les xarxes europees, al mateix temps que es protegeix el territori i es genera ocupació de qualitat.

El verdader èxit consistirà a transformar l’avantatge geogràfic de Sagunt en benestar col·lectiu. El port ha de ser més competitiu, però també més ferroviari, sostenible, innovador i integrat en la comarca. No volem ser només un lloc de pas per a les mercaderies. Volem que la logística cree coneixement, activitat empresarial i treball digne. Connectar el port significa, en definitiva, connectar Sagunt amb el seu futur.

Quatre colors, una manera de ser: per què el verd fluorescent, el magenta, el blanc i el negre em representen

Hi ha decisions que semblen purament estètiques, però que amaguen una manera d'entendre la vida. Triar els colors amb què volem presentar-nos al món n'és una. Quan vaig decidir renovar la meua identitat visual, tenia clar que no volia una combinació discreta, elegant en el sentit més convencional de la paraula, ni una imatge que intentara agradar a tothom. Volia alguna cosa que parlara de mi, de les meues contradiccions, de les meues conviccions i de tot allò que m'ha anat construint al llarg dels anys. Per això vaig triar quatre colors que, aparentment, poden semblar difícils de combinar: el verd fluorescent, el magenta, el blanc i el negre.

No és una elecció casual. Tampoc no pretenc atribuir als colors un significat universal, perquè cadascú els interpreta des de la seua experiència, la seua cultura i la seua sensibilitat. Però sí que crec que podem construir un llenguatge propi a través d'ells. I jo he volgut que el meu parle de vida, de rebel·lia, de memòria, de sensibilitat i de compromís.

El verd fluorescent, amb el codi hexadecimal #8CFF1A, és probablement el color més inesperat d'aquesta identitat. Tradicionalment, el verd s'associa amb la natura, l'esperança, la renovació i el creixement. Però aquest no és un verd tranquil. No és el verd dels paisatges que contemplem des d'una finestra ni el de les fulles que es mouen lentament amb el vent. És un verd que irromp, que reclama atenció, que sembla voler eixir de la pantalla. I això m'interessa especialment, perquè mai no he entés la vida com un exercici de resignació.

Sempre he tingut la necessitat de fer coses, de participar, de proposar, de qüestionar allò que sembla immutable. La tecnologia, la cultura, la política, el sindicalisme, l'escriptura o la participació en les entitats del meu poble han estat, en diferents moments, maneres d'expressar aquesta inquietud. No sempre he encertat, evidentment. He comés errors, he canviat d'opinió i he descobert que moltes de les certeses que tenim als vint anys es transformen quan arribem als quaranta. Però hi ha una cosa que no ha canviat: la voluntat de continuar avançant.

Aquest verd representa precisament això. La curiositat que no s'apaga. La capacitat de començar projectes nous. La necessitat de continuar aprenent. També representa la meua preocupació pel territori, per la sostenibilitat i per un futur que no podem deixar exclusivament en mans dels qui prenen decisions lluny de nosaltres. És un color que, en la meua interpretació, no parla d'esperar que les coses milloren, sinó de posar-se a treballar perquè milloren.

Des del punt de vista del disseny, el verd fluorescent té una funció molt concreta. És un color d'activació. Serveix per a identificar enllaços, botons i elements interactius. Quan apareix sobre un fons negre, genera un contrast visual intens que atrau immediatament la mirada. No necessita grans ornaments perquè ja té prou personalitat. És directe, contemporani i una mica irreverent. Exactament el que buscava.

El magenta, #FF0099, representa una altra dimensió de la meua personalitat. Si el verd és moviment, el magenta és intensitat. Si el verd mira cap al futur, el magenta connecta amb les emocions que ens fan humans. És un color que pot evocar creativitat, llibertat, inconformisme i una certa voluntat de trencar amb les convencions. Però, per a mi, té sobretot un significat relacionat amb la sensibilitat.

Durant massa temps hem assumit que la fortalesa consistia a ocultar les emocions, que mostrar vulnerabilitat era una debilitat i que les persones compromeses amb les causes socials havien de mantindre una aparença permanent de duresa. Mai no m'he sentit còmode amb aquesta idea. Crec que podem ser contundents defensant els nostres principis i, al mateix temps, emocionar-nos amb una cançó, amb un llibre, amb una absència o amb un record que torna quan menys l'esperem.

La meua manera d'escriure té molt a veure amb això. M'interessen les persones i les seues contradiccions. Les promeses que fem i les que no podem complir. Les paraules que no vam dir. Els llocs que ens han vist créixer. Les relacions que ens transformen. La memòria de les persones que ja no hi són i la necessitat de continuar estimant malgrat les absències. En aquest univers emocional, el magenta funciona com una declaració: no vull renunciar a la sensibilitat per semblar més fort.

Però també és un color reivindicatiu. El vincule a la defensa de la diversitat, de la igualtat, dels drets socials i de la llibertat de ser qui som. M'agrada perquè qüestiona determinades convencions estètiques i perquè no demana permís per a ocupar espai. Té una energia que encaixa amb la meua manera d'entendre el compromís públic: defensar les conviccions sense necessitat de convertir-les en una cuirassa emocional.

En el disseny, el magenta apareix en els destacats, en les etiquetes i en aquells elements que necessiten una atenció especial. No pretenc que domine tota la composició. Preferisc que aparega amb intenció, que marque un accent, que interrompa la uniformitat i que recorde que darrere de qualsevol projecte hi ha persones, històries i emocions.

Tanmateix, una identitat construïda exclusivament amb verd fluorescent i magenta podria resultar excessiva. Dos colors tan intensos necessiten espai per a respirar. I és ací on entren el blanc i el negre, dos colors aparentment oposats que, en realitat, fan possible l'equilibri de tota la proposta.

El blanc representa la pausa. L'espai buit. El silenci necessari entre dues frases. En una societat que ens exigeix opinar constantment, reaccionar immediatament i estar sempre disponibles, reivindicar el blanc és també reivindicar el dret a pensar. No totes les preguntes necessiten una resposta instantània. No totes les discussions han de convertir-se en una confrontació. No totes les emocions poden explicar-se amb una frase.

M'agrada imaginar el blanc com una pàgina encara per escriure. Com una oportunitat de començar de nou. Com aquell moment en què obrim un document i ens quedem mirant el cursor intermitent, buscant les paraules adequades per a explicar alguna cosa que encara no sabem ordenar del tot. Hi ha una bellesa especial en aquesta possibilitat de construir des del buit.

En termes de disseny, el blanc és imprescindible perquè proporciona claredat, facilita la lectura i permet que els altres colors tinguen protagonisme sense saturar la composició. És el fons principal del meu web, l'espai on les paraules poden respirar i on les imatges troben el seu lloc. La seua aparent neutralitat no significa absència de personalitat, sinó una manera conscient d'organitzar-la.

El negre, en canvi, és estructura. És contundència. És profunditat. És el color de les paraules impreses, dels llibres que guardem, dels documents que consultem i de les idees que volem deixar escrites perquè no desapareguen amb el temps. També el relacione amb la memòria, una dimensió que ocupa un lloc fonamental en la meua manera d'entendre la vida.

La memòria personal, però també la col·lectiva. La de les persones que ens han precedit, la dels barris que han canviat, la dels espais que han desaparegut, la de les lluites socials que han fet possibles drets que ara semblen evidents. La memòria de Sagunt, del seu patrimoni, de la seua gent i de totes aquelles històries que mereixen ser contades abans que el temps les convertisca en silenci.

No crec en una memòria que ens condemne a viure permanentment en el passat. Crec en una memòria que ens ajude a entendre el present i a construir el futur. Per això el negre no representa per a mi únicament la solemnitat o la tristesa. Representa també la coherència, la responsabilitat i la necessitat de donar solidesa a les nostres conviccions.

Visualment, és el color que sosté tota la identitat. Els textos principals són negres perquè la llegibilitat ha d'estar per damunt de qualsevol experiment estètic. Els contorns i les estructures també utilitzen aquest color perquè aporta definició i permet que el verd i el magenta destaquen amb més força.

La combinació dels quatre colors construeix una estètica que beu del pop-art, del cartellisme reivindicatiu, de la cultura gràfica contemporània i d'aquelles expressions visuals que mai no han tingut por de resultar incòmodes. M'interessa especialment aquesta connexió amb el llenguatge del carrer, amb els cartells que anuncien concerts, amb les publicacions alternatives i amb les imatges que utilitzen el contrast per a transmetre un missatge sense necessitat de grans explicacions.

No busque una identitat corporativa convencional. No soc una empresa que necessite transmetre una falsa neutralitat ni una institució que haja d'amagar les seues contradiccions darrere d'una paleta de colors previsibles. Soc una persona que escriu, que participa, que treballa, que s'equivoca, que estima, que recorda i que intenta aportar alguna cosa als espais dels quals forma part.

Per això volia una identitat visual capaç d'acompanyar realitats molt diferents. Un article sobre els drets laborals. Una reflexió sobre el futur de Sagunt. Una reivindicació cultural. Una fotografia quotidiana. Una publicació sobre les Falles. Una iniciativa solidària. La presentació d'una novel·la. Un text sobre la memòria o una reflexió íntima sobre el pas del temps. Tots aquests àmbits formen part de la meua vida i no volia construir identitats diferents per a cadascun.

També hi ha una qüestió de coherència digital. Vivim envoltats d'imatges i missatges que competeixen constantment per captar la nostra atenció. En aquest context, disposar d'una identitat visual recognoscible ajuda a donar continuïtat als continguts. Però la identitat no hauria de convertir-se en una simple estratègia per a aconseguir més visites o interaccions. Per a mi, ha de ser sobretot una expressió honesta d'allò que vull comunicar.

Això exigeix, igualment, una certa disciplina en el disseny. No es tracta d'omplir-ho tot de verd i magenta. La intensitat necessita mesura. Els colors fluorescents funcionen especialment bé en elements concrets, però poden dificultar la lectura quan s'utilitzen sense criteri. Per això reserve el blanc per als fons principals, el negre per als textos, el verd per a les interaccions i el magenta per als destacats. També procure que les combinacions mantinguen un contrast adequat, perquè una identitat visual no pot considerar-se ben resolta si deixa persones fora de la lectura.

L'accessibilitat no és un detall secundari. Forma part de la mateixa idea de compromís que vull transmetre. No tindria sentit defensar una societat més inclusiva i construir, al mateix temps, una comunicació visual que dificultara l'accés a la informació. El disseny també expressa valors a través de les decisions més quotidianes.

Al final, aquesta combinació de colors és una manera de reconciliar diferents parts de mi mateix. La persona que treballa amb tecnologia i la que necessita escriure. La que participa en debats públics i la que busca moments de silenci. La que mira cap al futur i la que no vol oblidar el passat. La que defensa les seues conviccions i la que continua fent-se preguntes.

No pretenc que quatre colors expliquen tota una vida. Seria absurd reduir una persona a una paleta cromàtica. Però sí que poden funcionar com una metàfora visual, com una manera de recordar què considerem important i quina actitud volem mantindre davant del món.

He triat colors que no passen desapercebuts perquè tampoc no vull passar per la vida des de la indiferència. He triat colors que contrasten perquè sé que les contradiccions formen part de nosaltres. He triat colors intensos perquè no vull renunciar a sentir. I he triat el blanc i el negre perquè, entre tanta intensitat, continue necessitant claredat, memòria i una mica de silenci.

Potser aquesta és, en realitat, la millor explicació de la meua nova identitat visual. No és una qüestió de moda ni un intent de semblar més modern. És una manera de posar imatges a una idea que m'acompanya des de fa temps: podem canviar, evolucionar i reinventar-nos sense renunciar a allò que ens fa ser qui som.

El verd és la voluntat de continuar. El magenta és el dret a sentir. El blanc és l'espai per a pensar. El negre és la memòria que ens acompanya.

I entre aquests quatre colors hi ha moltes de les coses que m'importen: les persones, les paraules, el territori, la cultura, la llibertat, la justícia social, els afectes i les històries que encara queden per contar.

Verd per a continuar. Magenta per a sentir. Blanc per a pensar. Negre per a recordar.

Perquè, al capdavall, no es tracta només de triar els colors amb què vull que em vegen.

Es tracta de no oblidar mai els colors amb què vull continuar mirant el món.

17.11.26

Indústria i ocupació: l’oportunitat històrica que Sagunt no pot deixar escapar

Sagunt ha sigut sempre una ciutat marcada per la indústria. La seua història contemporània no es pot entendre sense la siderúrgia, el moviment obrer, el creixement del Port de Sagunt i les lluites socials que van construir una identitat col·lectiva pròpia. Ara, dècades després de la reconversió industrial, el municipi i el conjunt del Camp de Morvedre tornen a trobar-se davant d’un moment decisiu. La implantació de PowerCo, el desenvolupament de Parc Sagunt I i la consolidació de Parc Sagunt II anuncien una transformació econòmica capaç de condicionar el futur de diverses generacions.

La primera reacció davant d’aquestes inversions és, lògicament, positiva. La comarca necessita activitat econòmica, oportunitats laborals i projectes que permeten a la joventut construir el seu futur sense haver de marxar. Tanmateix, celebrar l’arribada de grans empreses no és suficient. La qüestió important no és només quants milions s’invertiran, sinó com es distribuiran els beneficis d’aquesta industrialització, quina ocupació es crearà i quin paper tindrà la societat del Camp de Morvedre.

No podem limitar-nos a convertir Sagunt en un espai on les empreses instal·len fàbriques mentre les decisions, els professionals més qualificats i els beneficis es concentren fora del territori. La indústria només serà una oportunitat històrica si genera ocupació de qualitat, reforça el teixit productiu local i contribueix a millorar els serveis públics, les infraestructures i les condicions de vida de la població.

Per això, el primer compromís exigible és la creació de treball estable i digne. Les administracions han de fer un seguiment públic dels llocs de treball directes i indirectes generats per PowerCo i per les empreses que s’instal·len a Parc Sagunt. No n’hi ha prou de presentar estimacions en una roda de premsa. Cal conéixer quants contractes són indefinits, quins perfils professionals es necessiten, quines condicions salarials s’ofereixen i quina presència tenen les dones, les persones joves i els col·lectius amb més dificultats d’inserció laboral.

També s’ha d’evitar que la nova ocupació industrial depenga d’una successió interminable de subcontractes. L’externalització pot ser necessària per a determinades activitats especialitzades, però no pot convertir-se en una fórmula per reduir salaris, fragmentar plantilles o diluir responsabilitats en matèria de seguretat laboral. La indústria del futur no pot repetir les pitjors pràctiques del passat. Necessitem empreses modernes, competitives i innovadores, però també compromeses amb el diàleg social, la negociació col·lectiva i la prevenció de riscos.

La formació serà una de les claus d’aquest procés. La fabricació de bateries, l’automatització, la robòtica, l’electromecànica, la logística avançada, el manteniment industrial, la ciberseguretat i les energies renovables exigeixen coneixements específics. Si no preparem la població de la comarca per ocupar aquests llocs, podem arribar a la paradoxa de tindre milers d’oportunitats laborals al costat de casa i, al mateix temps, una part de la ciutadania sense possibilitats reals d’accedir-hi.

Els instituts, els centres de Formació Professional i les universitats han de coordinar-se amb les empreses i les administracions. Cal adaptar les titulacions a les necessitats industrials sense convertir l’educació pública en una simple acadèmia al servei d’una companyia concreta. La formació ha d’oferir competències útils per a diferents empreses i sectors, perquè les persones treballadores mantinguen la seua autonomia professional i puguen evolucionar al llarg de la seua vida laboral.

La Formació Professional Dual pot ser una ferramenta molt valuosa si es desenvolupa amb garanties. Les pràctiques han d’estar correctament tutoritzades, relacionades amb els estudis i orientades a una inserció laboral real. L’alumnat no pot ser utilitzat com a mà d’obra barata ni substituir llocs de treball estructurals. Igualment, cal facilitar la requalificació de persones adultes que ja tenen experiència en la indústria, la construcció, la logística o el manteniment, però necessiten actualitzar les seues competències.

La nova industrialització també ha de beneficiar les petites i mitjanes empreses. El Camp de Morvedre disposa de tallers, empreses de serveis, professionals autònoms i negocis amb dècades d’experiència. Aquest teixit local ha de tindre oportunitats reals per integrar-se en la cadena de proveïdors de PowerCo, Parc Sagunt i el port. Per aconseguir-ho, cal impulsar programes de modernització, digitalització, certificació, internacionalització i accés al finançament.

No es tracta de concedir privilegis, sinó d’ajudar les empreses locals a competir en condicions adequades. Les grans inversions han de deixar valor afegit al territori. Si la major part dels serveis, subministraments i contractes s’adjudiquen sistemàticament a empreses externes, la comarca assumirà els impactes de la industrialització sense aprofitar plenament els seus beneficis.

També hem de parlar de la qualitat del desenvolupament. Una indústria avançada no és simplement aquella que incorpora robots o intel·ligència artificial, sinó la que utilitza l’energia i l’aigua de manera eficient, redueix residus, reutilitza materials i respecta l’entorn. La fabricació de bateries pot situar Sagunt en el centre de la transició cap a la mobilitat elèctrica, però aquesta posició implica una responsabilitat ambiental especial. Les administracions han de garantir controls exigents, transparència i participació ciutadana.

La industrialització plantejarà, a més, importants efectes sobre l’habitatge, la mobilitat i els serveis públics. L’arribada de població pot incrementar el preu dels lloguers i augmentar la pressió sobre els centres sanitaris, les escoles, les carreteres i el transport públic. Per això, la planificació no pot arribar després del creixement. Ha d’anticipar-se. Cada nova inversió industrial ha d’anar acompanyada d’una previsió sobre habitatge assequible, mobilitat sostenible, recursos educatius i assistència sanitària.

La relació entre Sagunt i la resta del Camp de Morvedre també mereix una atenció especial. Els beneficis de la industrialització no poden quedar concentrats exclusivament en el terme municipal on s’instal·len les fàbriques. Els municipis de la comarca poden aportar treballadors, empreses, habitatge, serveis i espais logístics. Cal establir mecanismes de cooperació perquè el creixement contribuïsca a equilibrar el territori i no genere noves desigualtats.

Per damunt de tot, necessitem governança i transparència. La ciutadania ha de conéixer els compromisos assumits per les administracions i les empreses, les ajudes públiques concedides, les infraestructures previstes i els resultats obtinguts. També cal crear espais permanents de participació amb representants municipals, sindicats, empreses, centres educatius, associacions veïnals i entitats ambientals. Una transformació d’aquesta magnitud no pot gestionar-se únicament des dels despatxos.

Sagunt té davant seu una oportunitat extraordinària, però cap inversió garanteix automàticament el progrés. El verdader èxit no serà inaugurar una gran fàbrica, sinó aconseguir que una persona jove puga formar-se, trobar un treball digne, accedir a un habitatge i desenvolupar el seu projecte de vida a la comarca. Serà enfortir les empreses locals, recuperar talent i construir una economia diversificada, innovadora i sostenible.

La nova indústria ha d’arrelar al territori i formar part d’un projecte col·lectiu. PowerCo i Parc Sagunt poden marcar l’inici d’una etapa de prosperitat, però només si les institucions actuen amb previsió i la societat participa en les decisions. No hauríem de conformar-nos a ser l’escenari de la transformació industrial. Sagunt i el Camp de Morvedre han de ser-ne protagonistes.

Guillem Agulló: trenta-tres anys de vergonya, trenta-tres anys de dignitat, trenta-tres anys de lluita antifeixista

Trenta-tres anys. Trenta-tres anys perquè l'Estat espanyol reconega allò que el poble valencià fa dècades que denuncia: que Guillem Agulló va ser assassinat per l'odi feixista. Trenta-tres anys perquè una família aconseguisca que les institucions escolten una veritat que mai no hauria d'haver sigut qüestionada. Trenta-tres anys de silencis, d'obstacles, de reivindicacions i de dignitat. Hui arriba un reconeixement institucional necessari, però arriba escandalosament tard. I cal dir-ho sense mitges tintes: no estem davant d'un regal del poder, sinó davant d'una reparació que la perseverança popular ha aconseguit arrancar a les institucions. Hui no és el dia de les medalles polítiques ni de les fotografies institucionals. Hui és el dia de Guillem, de la seua família i d'un País Valencià que mai no ha acceptat l'oblit.

L'11 d'abril de 1993, a Montanejos, un grup de neonazis va acabar amb la vida d'un jove de Burjassot de només díhuit anys. Guillem era antifeixista, antiracista, independentista i defensor de la identitat valenciana. Tenia idees, conviccions, amistats, somnis i tota una vida per davant. No era cap delinqüent ni cap amenaça per a la convivència democràtica. Era un jove compromés que exercia el seu dret a pensar, a expressar-se i a defensar el país que estimava. Però l'odi feixista va convertir aquella diferència ideològica en una condemna de mort. La sentència va castigar l'autor de la punyalada, però no va reconéixer el mòbil polític que havien sostingut la instrucció i la fiscalia. Aquella decisió va contribuir a una injustícia que ha travessat generacions.

I és precisament ací on comença una altra història, tan dolorosa com extraordinària: la resistència de la família Agulló. Perquè hi ha una violència que assassina i una altra que obliga les víctimes a demostrar constantment que mereixen ser escoltades. Durant més de tres dècades, els pares de Guillem han hagut de convertir el dol en una batalla pública contra l'oblit. Han hagut d'explicar una vegada i una altra allò que hauria d'haver sigut evident. Han hagut de suportar el pes de l'absència i, al mateix temps, defensar la dignitat del seu fill davant de les institucions. Cap família hauria d'haver de passar per això. Cap mare ni cap pare hauria de necessitar trenta-tres anys per a obtindre una reparació institucional tan elemental.

Per això, hui, abans d'agrair res a cap govern, cal mirar cap a Guillem Agulló i Lázaro i Carme Salvador, els seus pares, i reconéixer la seua extraordinària dignitat. Ells han fet més per la memòria democràtica d'este país que moltes institucions carregades de pressupostos, discursos i competències. Han mantingut viva una causa quan altres preferien passar pàgina. Han defensat la veritat quan resultava incòmoda. Han convertit una tragèdia familiar en una exigència col·lectiva de justícia. I han demostrat que la memòria no necessita autorització administrativa per a existir. El reconeixement arriba ara, però la dignitat ja era seua. La victòria moral ja l'havien aconseguida. El que faltava era que l'Estat deixara de mirar cap a un altre costat i assumira la responsabilitat institucional que li corresponia.

Però Guillem no és únicament una història familiar. Guillem és també la història d'un País Valencià que ha conegut massa bé la violència de l'extrema dreta. Un territori on el valencianisme polític i cultural ha patit agressions, amenaces, intimidacions i campanyes d'odi. Un país on defensar la llengua, reivindicar la identitat pròpia o qüestionar determinats discursos dominants ha comportat, massa vegades, exposar-se a la intolerància. No podem entendre l'assassinat de Guillem sense recordar eixe context. No podem separar la seua mort de la violència política que va marcar una part de la nostra història recent. I no podem construir una democràcia madura mentre continuem tractant determinades expressions del feixisme com si foren simples excessos juvenils, incidents aïllats o problemes de convivència sense contingut ideològic.

Guillem representa, precisament, el País Valencià que es nega a acceptar eixa normalització. El país que no demana perdó per parlar valencià. El país que defensa la seua cultura sense complexos. El país que reivindica la seua història i la seua personalitat política sense necessitat d'amagar-se. El país que entén que l'antifeixisme no és una etiqueta decorativa, sinó un compromís amb la llibertat i els drets humans. Guillem és el símbol d'un valencianisme valent, popular, solidari i inconformista. D'un valencianisme que no es conforma amb les celebracions folklòriques mentre es menysprea la llengua i es qüestionen els drets col·lectius. D'un valencianisme que sap que estimar la terra també significa defensar les persones que hi viuen, vinguen d'on vinguen i pensen com pensen.

I convé dir una altra cosa que sovint incomoda: l'antifeixisme no pot ser una declaració solemne reservada als aniversaris. No podem homenatjar Guillem un dia i tolerar l'endemà discursos que assenyalen les persones migrants, criminalitzen la diversitat o converteixen els drets humans en moneda de canvi. No podem parlar de memòria democràtica mentre banalitzem la dictadura franquista o presentem l'autoritarisme com una alternativa política respectable. No podem proclamar que totes les víctimes mereixen reconeixement i després aplicar criteris diferents segons la ideologia dels assassinats. La democràcia exigeix coherència. I la coherència obliga a combatre la intolerància també quan resulta electoralment incòmode. L'antifeixisme no consisteix a perseguir idees discrepants, sinó a garantir que ningú torne a ser perseguit per defensar-les pacíficament.

El reconeixement anunciat hui hauria de provocar també una reflexió profunda sobre el funcionament de les institucions. Per què ha calgut esperar tant? Per què una família ha hagut de mantindre una mobilització permanent per a aconseguir allò que considerava una reparació justa? Quines lliçons hem aprés sobre la violència política d'extrema dreta? I, sobretot, què estem disposats a canviar perquè una situació semblant no torne a repetir-se? Reconéixer Guillem com a víctima del terrorisme és important, però no pot convertir-se en el punt final de cap política de memòria. Cal investigar, documentar, explicar i reparar. Cal incorporar estes històries a l'educació democràtica. Cal protegir les víctimes i les seues famílies. I cal deixar clar que cap ideologia pot justificar mai la violència contra qui pensa diferent.

Hui també cal reivindicar el paper de la societat civil valenciana. Sense els col·lectius antifeixistes, les associacions culturals, els moviments juvenils, els músics, els escriptors, els periodistes compromesos i les persones anònimes que han mantingut viva la memòria de Guillem, probablement este reconeixement no hauria arribat. Durant trenta-tres anys, el seu nom ha recorregut carrers, places, concerts, manifestacions, llibres i murals. Ha passat de generació en generació com una lliçó de resistència. Molts joves que encara no havien nascut en 1993 han crescut sabent qui era Guillem Agulló. I això és una victòria extraordinària contra l'oblit. Perquè el poder pot retardar un reconeixement administratiu, però no pot esborrar fàcilment una memòria quan un poble ha decidit fer-la seua.

Ara bé, tampoc no podem permetre que el símbol ens faça oblidar la persona. Guillem no va nàixer per a convertir-se en una bandera, en una consigna o en un mural. Guillem volia viure. Volia créixer, estimar, equivocar-se, descobrir el món i construir el seu futur. Tenia díhuit anys. Díhuit anys! Tota una existència encara per escriure. El feixisme li va arrabassar eixa possibilitat, i cap reconeixement institucional podrà retornar-li els anys perduts. Per això, darrere de cada homenatge, hauríem de recordar sempre el jove que hi havia abans del símbol. El fill, l'amic, el company. Perquè la grandesa de la seua memòria no està únicament en les idees que defensava, sinó en la vida humana que va ser brutalment interrompuda.

I si hui Guillem és un símbol del País Valencià, és perquè representa una pregunta que continua plenament vigent: quin país volem ser? Un país resignat, silenciós i disposat a normalitzar l'odi? O un país orgullós de la seua diversitat, compromés amb la justícia social i capaç de plantar cara democràticament a qualsevol forma d'autoritarisme? Jo tinc clara la resposta. Vull un País Valencià que no abaixe el cap. Que defense la llengua, la cultura i les llibertats. Que no accepte la discriminació com una cosa inevitable. Que no confonga la convivència amb el silenci davant de la injustícia. Un país on cap jove haja de témer per la seua vida a causa de les seues conviccions polítiques, culturals o personals.

Trenta-tres anys després, el reconeixement de Guillem Agulló és una victòria de la perseverança contra l'oblit, però també una denúncia de tot el temps que hem perdut. Hui no toca repartir medalles ni convertir el dolor d'una família en propaganda institucional. Hui toca reconéixer una injustícia, assumir les responsabilitats que pertoquen i renovar un compromís col·lectiu. Que la memòria de Guillem siga present a les escoles, als carrers i a les institucions. Que la seua història ens ajude a identificar els perills de l'odi abans que siga massa tard. Que cap altra família haja de lluitar durant dècades perquè es reconega la dignitat d'un fill assassinat. I que ningú oblide que els drets democràtics no són una herència garantida per sempre.

Guillem Agulló tenia díhuit anys quan el feixisme li va arrabassar la vida. Hui en tindria cinquanta-un. Trenta-tres anys d'absència que cap govern podrà reparar completament. Però hi ha una cosa que els seus assassins no van aconseguir: fer-lo desaparéixer de la memòria del poble valencià. Volien imposar la por i el seu nom s'ha convertit en un símbol de dignitat. Volien silenciar unes idees i han contribuït, contra la seua voluntat, a fer que generacions senceres coneguen la seua història. Hui Guillem és més que un record: és una exigència de justícia, una responsabilitat democràtica i una part irrenunciable de la nostra memòria col·lectiva. Perquè un país que oblida les víctimes del feixisme renuncia a comprendre el seu passat i a protegir el seu futur.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó a la violència feixista.

No ens heu vençut. No ens fareu callar. No renunciarem a la memòria, a la llengua, a la llibertat ni a la dignitat.

Perquè Guillem és memòria. Guillem és dignitat. Guillem és antifeixisme.

I Guillem és, per sempre, País Valencià.

16.11.26

Sagunt Patrimoni Mundial: fins quan esperarem?

Cada vegada que es parla del futur de Sagunt apareix la mateixa pregunta: pot arribar a ser Patrimoni Mundial de la UNESCO? La resposta és senzilla. Sí, pot. El que resulta més difícil d'entendre és per què una ciutat que va canviar el curs de la història de la Mediterrània continua sense ocupar el lloc que li correspon en les prioritats de l'Estat. Mentre altres territoris han rebut durant dècades inversions, promoció i estratègies de projecció internacional, Sagunt continua depenent massa sovint de l'esforç local i de reivindicacions que semblen eternes. El debat ja no és si té patrimoni suficient. El debat és si existeix una voluntat política real perquè aquest patrimoni siga reconegut com mereix.

Una ciutat que va canviar la història

No estem parlant d'un municipi qualsevol. El nom de Sagunt apareix en llibres d'història de tot el món perquè el setge d'Anníbal a la ciutat va desencadenar la Segona Guerra Púnica, un dels conflictes més transcendents de l'antiguitat. Pocs llocs poden afirmar que els esdeveniments ocorreguts entre les seues muralles van influir en el destí de continents sencers. A aquesta transcendència històrica se suma un patrimoni arqueològic excepcional, amb un castell monumental, un teatre romà únic, una jueria medieval singular i un llegat industrial que explica una part essencial de la modernització d'Espanya. Si aquests arguments no són suficients per a plantejar una candidatura seriosa, costa imaginar quins ho serien.

El problema no és el patrimoni

Quan es compara Sagunt amb ciutats que ja són Patrimoni Mundial, les diferències no sempre estan en el valor dels seus monuments. Sovint es troben en la capacitat institucional per construir un relat potent, captar recursos i mobilitzar voluntats polítiques. Mentre altres territoris han comptat amb estratègies estatals sostingudes durant anys, Sagunt ha hagut de conformar-se massa vegades amb inversions insuficients i projectes fragmentats. El castell continua necessitant actuacions de conservació més ambicioses. La connexió patrimonial entre Sagunt i Port de Sagunt podria ser molt més intensa. I encara falta una aposta decidida que presente el conjunt com una història contínua de més de dos mil anys d'ocupació humana.

Què ha de dir l'Estat?

Ha arribat el moment que l'Estat espanyol deixe de mirar cap a una altra banda. Si realment existeix un compromís amb la protecció del patrimoni històric, el primer pas és reconéixer que Sagunt és un candidat natural a una futura declaració de la UNESCO. Això implica incorporar la ciutat a les estratègies culturals nacionals, augmentar les inversions en conservació, reforçar la investigació arqueològica i impulsar una candidatura ambiciosa davant dels organismes internacionals. L'Estat hauria de dir amb claredat que Sagunt és una prioritat patrimonial, igual que ho han sigut altres conjunts històrics durant les darreres dècades. Callar o ajornar aquest debat és perpetuar un greuge que dura massa temps.

Una candidatura que unisca tot el municipi

L'error seria plantejar una candidatura limitada al teatre romà o al castell. El valor de Sagunt està precisament en la seua diversitat patrimonial. La ciutat ibera, la romana, la medieval, la industrial i la contemporània formen part d'un mateix relat. El Forn Alt número 2, la memòria obrera del Port, la jueria, les muralles, les inscripcions romanes o la marjal dels Moros són peces d'un mosaic molt més ampli. La UNESCO valora els paisatges culturals i les narratives complexes. Sagunt té sobre la taula una oportunitat única per explicar al món una història de continuïtat, resistència i transformació que travessa més de vint segles.

Deixar de conformar-nos

També cal una autocrítica local. Durant massa anys s'ha assumit que determinades reivindicacions eren impossibles o excessivament ambicioses. Eixa cultura de la resignació és incompatible amb qualsevol objectiu de projecció internacional. Cap ciutat arriba a ser Patrimoni Mundial per casualitat. Fa falta lideratge polític, consens social, complicitat acadèmica i una ciutadania convençuda del valor del seu patrimoni. Sagunt no ha de limitar-se a demanar més recursos. Ha de reclamar el reconeixement que li correspon i exigir que les administracions estiguen a l'altura de la seua història.

El temps de les excuses s'ha acabat

Sagunt no necessita que ningú li invente un passat gloriós. El té. No necessita exagerar la seua importància. La demostren els fets històrics. El que necessita és que les administracions autonòmiques i estatals assumisquen que preservar i projectar aquest llegat és una responsabilitat compartida. Si Espanya vol presentar al món alguns dels seus millors exemples de patrimoni cultural, Sagunt ha de formar part d'eixa llista. Per això la pregunta ja no és si Sagunt pot arribar a ser Patrimoni Mundial. La pregunta és molt més incòmoda: per què encara no s'ha iniciat amb tota la determinació política necessària el camí per aconseguir-ho?