L’autocura ^

L’autocura és, sovint, una paraula que pronunciem sense pensar massa en el que conté. Sona suau, sembla amable, però en realitat és una de les tasques més complexes que tenim com a persones: aprendre a sostenir-nos, a escoltar-nos, a no fugir de nosaltres mateixes quan el soroll del món ens aclapara. L’autocura no és un ritual de veles ni una sèrie d’accions programades, sinó una manera d’habitar-nos amb més tendresa, amb més consciència, amb més veritat.

Hi ha dies en què tindre autocura és simplement reconéixer que estem cansades, que el cos pesa, que la ment corre massa. Acceptar-ho sense culpa ja és un acte de valentia. Vivim en una cultura que glorifica la productivitat, que ens diu que valem pel que fem i no pel que som, i que ens anima a ignorar els senyals interns fins que el cos crida. L’autocura, en canvi, és aprendre a escoltar abans que arribe el crit. És saber llegir la pròpia temperatura emocional i donar-nos el que necessitem, encara que siga silenci, pausa o un espai per plorar.

També és un exercici de sinceritat. Practicar l’autocura implica mirar de front allò que fa mal, allò que incomoda, allò que preferiríem evitar. No és un camí còmode, però sí profund. Quan ens atrevim a reconéixer les nostres ferides, les nostres pors, les nostres contradiccions, comença un procés de reparació que no sempre és visible, però que transforma. L’autocura és, en part, deixar de ser enemigues de nosaltres mateixes.

A vegades autocuidar-se és posar límits, dir que no, deixar de sostenir allò que ens trenca. Altres vegades és obrir la porta a qui ens fa bé, permetre que ens acompanyen, deixar de fer-ho tot a soles. L’autocura és relacional: no es construeix només en la intimitat, sinó també en la manera com ens vinculem amb les altres persones. Saber demanar ajuda, saber rebre-la, saber compartir el pes, també és autocura.

I hi ha un aspecte més subtil: l’autocura com a acte de memòria. Recordar-nos que mereixem descans, que mereixem afecte, que mereixem espais on no cal demostrar res. Recordar-nos que no som màquines, que no som inacabables, que no estem obligades a ser fortes sempre. Recordar-nos que la vulnerabilitat no és una derrota, sinó una forma d’honestedat.

En el fons, l’autocura és una manera de tornar a casa. No una casa física, sinó una casa interna: un lloc on podem respirar, on podem ser, on podem deixar de fingir. Un lloc on la vida no ens passa per damunt, sinó que la vivim amb més consciència, amb més calma, amb més respecte cap a nosaltres mateixes.

llegir més

Abril al Monestir del Puig: la veu que resignifica un país ^

El XXVIé Juliol Musical del Puig ha consolidat, un any més, la seua condició de cita imprescindible per entendre cap a on avança la música valenciana. Amb cinc nits de concerts repartits entre la Cartoixa d’Ara Christi i el Monestir del Puig, el festival ha combinat patrimoni, identitat i renovació artística. En aquest marc, l’actuació d’Abril ha destacat com una de les propostes més significatives, tant per la seua qualitat musical com pel que simbolitza en el context cultural del País Valencià.

Abril, artista de Benissa reconeguda com a Disc Revelació 2025 als Premis Ovidi i nominada als Premis MIN, Acadèmia de la Música i Premis Enderrock, va presentar Interludi, una gira que confirma la consolidació d’una veu emergent que ja no es pot considerar promesa: és una realitat artística en expansió. El seu directe al Monestir del Puig va ser una demostració de maduresa, sensibilitat i direcció musical precisa, amb una proposta que combina sonoritats electròniques, pulsacions orgàniques i una veu que destaca per la seua personalitat i capacitat expressiva.

Un espai carregat de significat

El Monestir del Puig, peça clau en la configuració històrica del País Valencià, no és un escenari neutre. És un espai que parla, que pesa, que condiciona. Situar-hi un concert com el d’Abril implica un diàleg entre memòria i contemporaneïtat, entre la solemnitat del patrimoni i la vitalitat de la nova creació. I Abril va saber llegir aquest espai amb intel·ligència artística: no va competir amb el lloc, sinó que el va resignificar.

La seua presència en un recinte tan carregat de simbolisme va adquirir una dimensió política. En un panorama musical on les dones continuen lluitant per ocupar espais centrals, que siga ella qui encapçale una de les nits del Juliol Musical és un gest que transcendeix la programació. Abril esdevé referent, recorda la necessitat de visibilitzar les creadores que renoven el mapa sonor valencià i reivindica que la cultura també es construeix des de la veu femenina.  

Aquest fet, lluny de ser anecdòtic, és estructural. La música valenciana necessita figures que trenquen silencis, que obrin camins i que situen la creativitat femenina en el centre del discurs cultural. Abril ho fa amb naturalitat, sense artifici, i això la converteix en una artista necessària.

Interludi: un pont entre arrel i futur

El concert va començar amb una atmosfera continguda, quasi ritual. Les primeres notes electròniques, subtils però precises, van establir un clima que es mantindria durant tota la nit: un equilibri entre la introspecció i la pulsió rítmica. Abril va demostrar una capacitat notable per construir espais sonors que no busquen l’espectacularitat immediata, sinó la immersió emocional.

La seua veu, alhora fràgil i contundent, va ser el fil conductor d’un repertori que explora temes com la identitat, la memòria, l’amor i la vulnerabilitat. Les lletres, carregades d’imatges i emocions, van connectar amb un públic atent, que va respondre amb silenci respectuós i ovacions llargues. Abril no interpreta: habita cada tema, i això es nota en la manera com el públic respira amb ella.

La fusió entre tradició i electrònica, un dels trets distintius del seu projecte, va funcionar especialment bé en un espai com el Monestir. Les textures digitals, lluny de desentonar, dialogaven amb la pedra, amb la història, amb la solemnitat del lloc. Aquesta combinació va reforçar la idea que la identitat valenciana pot ser contemporània sense renunciar a les arrels, i que la modernitat no implica trencament, sinó reinterpretació.

Una direcció artística clara

Abril va demostrar una direcció artística sòlida. No hi ha improvisació en el seu projecte: cada decisió sonora, cada silenci, cada entrada instrumental respon a una intenció clara. El concert va fluir amb coherència, sense altibaixos artificials, i va construir un relat que anava més enllà de la simple successió de cançons.

La posada en escena, minimalista però efectiva, va reforçar aquesta lectura. Sense excessos visuals, sense distraccions, Abril va situar la música al centre. La llum, subtil i ben treballada, va acompanyar el discurs emocional del repertori, i el so —nítid, equilibrat, respectuós amb l’espai— va permetre apreciar la complexitat de les capes electròniques i la calidesa de la veu.

Una artista que fa país

Hi ha artistes que canten, artistes que emocionen i artistes que, a més, fan país. Abril pertany a aquesta última categoria. No perquè busque explícitament un discurs identitari, sinó perquè la seua manera d’entendre la música —com a espai de memòria, de futur, de resistència i de cura— connecta amb una idea profunda de comunitat.

El seu concert al Monestir del Puig va ser una declaració: la cultura valenciana avança, es renova, es transforma, i ho fa amb veus que mereixen ser centrals. Abril no és una anècdota en el panorama musical; és una peça que ajuda a reconfigurar-lo.

El Juliol Musical, un espai de projecció

Amb aquesta actuació, el Juliol Musical del Puig reafirma la seua funció: ser un espai on el país escolta el que està naixent. La programació d’enguany, que combina patrimoni i nova creació, ha demostrat que el festival no només celebra tradició, sinó que aposta per la innovació i per la diversitat de veus.

Abril hi ha aportat una lectura contemporània de la identitat valenciana, una proposta que reclama escolta i que confirma que el futur musical del país passa per artistes que no tenen por d’experimentar, de barrejar, de emocionar.

Interludi és, en definitiva, una gira que consolida una artista en expansió i que deixa clar que Abril és una veu que mereix ser escoltada, celebrada i situada en el centre del relat cultural valencià.

llegir més

festes ^

Les festes populars i patronals formen part del teixit més profund que sosté la identitat d’un poble. No són només dates assenyalades en un calendari ni una successió d’actes pensats per omplir carrers. Són memòria, són transmissió de valors, són espais on la comunitat es reconeix i es fa present. A Sagunt, aquesta idea ha estat sempre viva, però en els darrers anys ha adquirit una dimensió renovada: les festes funcionen, i funcionen bé. I això no és fruit de l’atzar, sinó d’un procés de transformació que, des de 2015, ha permés recuperar espais, repensar usos i traure els casals del centre per crear un espai penyes més coherent, més habitable i més respectuós amb la vida quotidiana.

La paraula festa prové del llatí festum, que significa dia de celebració. Però en la nostra cultura, la festa és molt més que un dia especial: és un moment de suspensió de la rutina, un temps en què el poble es converteix en protagonista i en què la memòria col·lectiva es fa visible. És un espai de reconeixement mutu, de transmissió de valors i de creativitat compartida. Quan la festa perd aquest sentit profund i es converteix en un producte per a consumir, es desconnecta de les seues arrels i deixa de ser significativa. I això, malauradament, ha passat en molts indrets del territori valencià, on la massificació, la saturació sonora i la banalització dels símbols han desvirtuat celebracions que haurien de ser espais de convivència i identitat.

Sagunt, però, ha fet un pas diferent. Des de 2015, les festes han anat recuperant espais que havien quedat relegats o infrautilitzats. La decisió de traure els casals del centre i crear un espai penyes ha estat clau per descongestionar carrers, millorar la convivència i fer que la festa siga més habitable. Aquest canvi ha permés que el veïnat recupere tranquil·litat, que la mobilitat siga més fluida i que les celebracions tinguen un espai propi, pensat per a la participació i la cohesió. No es tracta només d’un canvi logístic, sinó d’una aposta per un model de festa que respecta el descans, que cuida l’entorn i que entén la cultura com un dret i no com una mercaderia.

La innovació en les festes no hauria de significar afegir més escenaris, incrementar la despesa en pirotècnia o allargar els dies de celebració sense criteri. Innovar és escoltar les persones que viuen la festa dia a dia: les que organitzen, les famílies, la gent gran, la joventut crítica, els infants. És garantir que les celebracions no deixen els carrers plens de plàstics, que no generen actes d’incivisme i que no convertisquen l’espai públic en un territori privatitzat. És apostar per un model sostenible, inclusiu i respectuós amb la diversitat.

Les festes poden ser una eina poderosa per reforçar vincles socials i transmetre valors com la solidaritat, el respecte i la pluralitat. Però per aconseguir-ho, cal que les administracions i la ciutadania treballen conjuntament amb criteris clars de mobilitat, neteja i participació. La cultura no pot ser tractada com un producte turístic que es ven al millor postor. Si una festa ha de ser d’interés turístic, que ho siga perquè representa de manera honesta una ciutat viva, crítica i compromesa amb el seu patrimoni, no perquè acumula espectacles sense sentit.

És fonamental que les festes recuperen el seu caràcter pedagògic i transformador. Han de ser espais on es visibilitzen les lluites socials, les cultures minoritzades i les expressions artístiques alternatives. Això implica obrir les programacions a col·lectius que sovint queden fora del relat oficial, i garantir que la festa no excloga, sinó que abrace. Quan les celebracions es construeixen des de baix, amb diàleg i respecte, es converteixen en motor de canvi i en reflex de la pluralitat que defineix un poble.

Sagunt ha demostrat que és possible avançar en aquesta direcció. La reorganització dels espais festius, la creació d’un espai penyes i la recuperació d’àrees que havien quedat invisibilitzades són exemples de com la festa pot evolucionar sense perdre la seua essència. Aquest model, lluny de la massificació i del soroll sense sentit, aposta per una convivència real, per una cultura compartida i per una celebració que enforteix la comunitat.

No tot val en nom de la tradició ni del turisme. La saturació sonora, la privatització de l’espai públic o la banalització dels símbols culturals són símptomes d’un model que cal revisar. Apostar per festes habitables és apostar per un futur on la cultura siga compartida, respectuosa i arrelada. És una oportunitat per imaginar celebracions que no sols ens entretinguen, sinó que ens enfortisquen com a ciutat.

No hem de conformar-nos amb repetir cada any un guió esgotat. Tenim la força, la creativitat i la riquesa humana per repensar les festes i convertir-les en un referent de convivència i dignitat col·lectiva. El futur de les nostres celebracions dependrà de la nostra capacitat per escoltar-nos, respectar-nos i imaginar conjuntament formes més justes i sostenibles de compartir l’alegria. Fer-ho possible no sols és desitjable, sinó que seria, sens dubte, digne de reconeixement.

llegir més

Maria Ladvenant i Quirante: la valenciana que va incendiar els escenaris del segle XVIII ^

Maria Ladvenant i Quirante, nascuda a València el 23 de juliol de 1741, és una d’aquelles figures que el teatre del segle XVIII va convertir en mite. La seua vida fou breu, intensa i marcada per una personalitat que trencava motles en un món on les dones artistes havien de lluitar contra prejudicis, censures i jerarquies. Amb només vint-i-cinc anys, ja havia deixat una empremta que dramaturgues i dramaturgs de l’època consideraven irrepetible.

Provinent d’una família d’actors, Maria va créixer entre bastidors, decorats i textos dramàtics. El teatre era casa, escola i futur. Als disset anys debutà a Madrid, en la companyia de José Parra, interpretant el paper de figurona, un rol còmic que exigia presència, agilitat i caràcter. Aquell primer pas fou suficient perquè el públic madrileny descobrira una actriu amb una energia que desbordava els límits del paper.

A partir d’eixe moment, la seua carrera va accelerar. Va actuar en espais emblemàtics com el Coliseo de la Cruz, el Buen Retiro o el Príncipe, i va interpretar obres de Lope de Vega, Rojas, Zorrilla o Calderón. El seu talent la va convertir ràpidament en primera actriu, i no sols això: també en empresària teatral, fundant la seua pròpia companyia en un temps en què la direcció artística era un terreny reservat quasi exclusivament als homes.

La seua trajectòria no estigué exempta de tensions. Va mantindre una rivalitat notable amb l’actriu valenciana Mariana Alcázar, una competició que, lluny de perjudicar-les, contribuí a elevar el nivell de les representacions i a consolidar el prestigi de les actrius valencianes a Madrid. En l’àmbit personal, es casà amb l’actor Manuel Rivas, amb qui acabà separant-se, i mantingué relacions amb diverses figures de l’aristocràcia, fet que alimentà rumors, enveges i vigilàncies en una societat obsessionada amb controlar la vida de les artistes.

En 1765 fou empresonada per una suposada desatenció a l’autoritat. L’episodi, breu però intens, va marcar-la físicament i emocionalment. Tot i això, tornà als escenaris amb la mateixa força, encara que la salut ja no era la mateixa. Morí a Madrid el 1 d’abril de 1767, amb només vint-i-sis anys, deixant una filla, Silveria María Rivas y Ladvenant.

La seua mort prematura no va impedir que es convertira en llegenda. Dramaturgues i dramaturgs com Cadalso, Moratín o Jovellanos la consideraven una figura excepcional, capaç de transformar cada paper en una experiència viva. La seua manera d’entendre el teatre, la seua capacitat per dirigir companyies i la seua presència escènica la situen com una de les grans dames del teatre del segle XVIII, una pionera que obrí camí a generacions posteriors.

Maria Ladvenant i Quirante és, encara hui, un símbol de talent, determinació i modernitat. Una valenciana que va desafiar les normes del seu temps i que va demostrar que l’escenari també podia ser un espai de llibertat, poder i creativitat per a les dones.

llegir més

El cervell ^

El cervell és una criatura curiosa. Diuen que és l’òrgan més sofisticat del cos, però sovint funciona com una ràdio antiga que només capta interferències. Quan la vida es complica, quan els salaris no arriben, quan la precarietat es menja els dies, el cervell entra en un estat primari: busca seguretat, ordre i explicacions ràpides que li permeten continuar respirant sense pensar massa. En eixe context, hi ha persones obreres que acaben votant a la dreta, no perquè hagen fet una anàlisi profunda, sinó perquè el cervell prefereix respostes simples a un món que percep com hostil.

La identitat de classe, que abans era un far, s’ha anat difuminant. Les feines són més fragmentades, els sindicats tenen menys presència i la sensació de comunitat s’ha afeblit. Davant d’eixa pèrdua de referents, el cervell busca noves brúixoles emocionals. I la dreta, que coneix bé els mecanismes de la por i de la pertinença, ofereix missatges que prometen protecció, estabilitat i un nosaltres reconfortant. Quan la vida és incerta, la promesa d’ordre pot sonar més atractiva que un programa polític complex.

El cervell confon sovint l’interés material amb l’interés emocional. L’interés material és tindre drets laborals, salaris dignes i serveis públics que funcionen. L’interés emocional és sentir que algú t’escolta, que formes part d’un grup, que tens valor en un món que sembla ignorar-te. La dreta treballa intensament eixa dimensió emocional, mentre que l’esquerra, de vegades, es queda atrapada en discursos tècnics que no connecten amb la vida quotidiana de qui se sent vulnerable.

Així, el cervell, que és mandrós i vol solucions immediates, pot acabar triant discursos que simplifiquen la realitat. És com si la dreta parlara amb un megàfon i l’esquerra amb un manual d’instruccions. En un moment de cansament col·lectiu, el megàfon guanya.

Al final, no és que les persones obreres voten a la dreta perquè no pensen. És que pensen amb un cervell dissenyat per sobreviure, no per fer anàlisis profundes sobre política i economia. El cervell és un sindicalista peculiar: negocia constantment amb la por, amb la inseguretat i amb la necessitat de pertinença. I quan la por guanya la votació interna, el resultat pot ser sorprenent, irònic i, sovint, contrari als interessos materials de qui treballa cada dia per arribar a final de mes.

llegir més