La precampanya electoral: el temps de les idees o de les impressions?

La precampanya electoral s’ha convertit en una fase cada vegada més important de la vida política. Tot i que oficialment encara no s’han convocat les eleccions o no ha començat la campanya legal, els partits, els candidats i les candidates ja treballen per posicionar-se davant de la ciutadania. És un període en què es construeixen relats, es defineixen lideratges i es posen sobre la taula les qüestions que marcaran el debat públic durant els mesos següents.

En teoria, la precampanya hauria de ser el temps de les idees. El moment en què les formacions polítiques reflexionen sobre els problemes reals de la societat, escolten la ciutadania i elaboren propostes per donar resposta als reptes col·lectius. Hauria de ser un espai per al debat seré, per a la participació i per a la construcció de projectes de futur.

La realitat, però, sovint és una altra. Les xarxes socials, la immediatesa informativa i la necessitat de captar l’atenció han convertit la precampanya en una competició permanent per generar titulars. De vegades sembla que importa més la frase impactant del dia que no la proposta que podria millorar la vida de les persones. La política corre el risc de transformar-se en una successió d’eslògans mentre els problemes estructurals continuen esperant solucions.

També és el temps de les expectatives. És quan apareixen nous lideratges, quan es produeixen moviments interns als partits i quan moltes persones decideixen fer un pas endavant per assumir responsabilitats. La precampanya és una oportunitat per renovar equips, incorporar talent i generar il·lusió col·lectiva. Sense il·lusió, és difícil mobilitzar una societat cada vegada més desencantada amb les institucions.

Però la il·lusió necessita anar acompanyada de credibilitat. La ciutadania és cada vegada més exigent i valora no sols allò que es promet, sinó també allò que s’ha fet. Els compromisos han de ser realistes, assumibles i coherents amb l’acció política desenvolupada al llarg dels anys. La confiança costa molt de guanyar i es perd amb una facilitat enorme.

En l’àmbit local, la precampanya adquireix una dimensió especial. Els veïns i les veïnes coneixen de prop els seus representants, saben qui ha estat al seu costat quan hi havia problemes i qui només apareix quan s’acosten les urnes. Les relacions personals, la presència als barris i la capacitat d’escoltar es converteixen en factors determinants.

Cal reivindicar una precampanya basada en el respecte. La discrepància és legítima i necessària en democràcia, però la confrontació permanent només contribueix a augmentar la desafecció. Les eleccions haurien de servir per contrastar projectes, no per alimentar enemistats. Una societat madura necessita debats intensos, però també honestedat, educació i voluntat d’entesa.

Al final, la precampanya és molt més que una etapa prèvia a la votació. És una oportunitat per definir quin tipus de política volem. Una política centrada en les persones, en les propostes i en el futur, o una política basada exclusivament en la confrontació i l’espectacle. La decisió correspon als partits, però també a la ciutadania, que amb la seua participació i el seu esperit crític marca el nivell d’exigència democràtica.

Perquè abans dels cartells, dels mítings i de les paperetes, hi ha una pregunta fonamental que tota precampanya hauria d’ajudar a respondre: quin futur volem construir entre totes i tots?

llegir més

Quan el silenci fa mal

Mireia, Aitana, hi ha ferides que no deixen blaus. No sagnen. No apareixen en una radiografia. No obliguen a portar una bena. I, tanmateix, poden acompanyar una persona durant anys. Quan pense en la violència entre iguals, en l’assetjament escolar i en eixa extensió permanent que hui habita dins dels telèfons i les pantalles, no pense primer en els insults ni en les burles. Pense en el silenci. En aquell moment en què una persona comença a sentir que està sola davant d’un grup. En aquell instant discret en què algú deixa de parlar a classe, deixa d’alçar la mà o deixa de ser exactament qui era perquè ha aprés que mostrar-se tal com és pot tindre conseqüències. Poques coses em semblen tan injustes.

Quan sou menudes, el món sembla senzill. Les amistats naixen amb naturalitat. Un joc compartit pot convertir dos desconegudes en companyes inseparables durant una vesprada sencera. Però a mesura que creixeu descobriu que els grups humans són més complexos. Hi apareixen les jerarquies invisibles, les inseguretats, la necessitat d’encaixar, la por de quedar fora. I és ací on, de vegades, apareix la crueltat. No sempre perquè les persones siguen malvades. Moltes vegades apareix perquè algú necessita sentir-se fort i troba en la vulnerabilitat d’un altre un refugi temporal per a les seues pròpies febleses. Entendre això no justifica res. Però ajuda a comprendre que darrere de moltes agressions hi ha també una pobresa emocional que rara vegada sabem anomenar.

Mireia, tu encara tens l’edat de preguntar per què algú faria mal a una altra persona. Aitana, tu ja saps que les respostes no caben en una frase. La vida està plena de contradiccions. Persones capaces de gestos preciosos poden participar en exclus ions injustes. Persones que es consideren bones poden guardar silenci davant d’un sofriment evident. Per això l’assetjament no és només un problema entre qui agredix i qui patix. També parla dels qui observen. Dels qui riuen sense convicció. Dels qui miren cap a una altra banda. Dels qui intueixen que alguna cosa no està bé però temen convertir-se en el següent objectiu. La indiferència, de vegades, és la forma més discreta de participació.

Quan jo era menut, moltes situacions d’assetjament quedaven confinades a un espai i a un horari. La campana sonava i, almenys en teoria, el dia escolar acabava. Hui les coses són diferents. El ciberassetjament ha esborrat moltes fronteres. Les paraules poden perseguir una persona fins a la seua habitació. Els comentaris poden reproduir-se infinitament. Una burla que abans desapareixia amb el pas de les hores ara pot quedar registrada, compartida i multiplicada. Les tecnologies són eines extraordinàries, però també amplifiquen els comportaments humans. Quan hi ha generositat, la multipliquen. Quan hi ha crueltat, també. La pantalla no inventa la violència. Només li oferix noves formes de circular.

El que més m’impressiona és que moltes vegades l’assetjament naix de coses que haurien de ser motius de celebració. Una manera de parlar, una afició diferent, una característica física, una sensibilitat particular, una identitat pròpia. El grup assenyala allò que destaca perquè la diferència resulta visible. I, tanmateix, és precisament la diferència la que fa interessant el món. Imagineu una societat on totes les persones pensaren igual, parlaren igual i sentiren igual. Seria una societat extraordinàriament pobra. La diversitat no és un problema que cal resoldre. És una riquesa que cal aprendre a habitar. Però això exigix una maduresa que no sempre apareix espontàniament.

Com a valencianes, vos agradarà pensar que formeu part d’una terra que ha aprés a conviure amb influències múltiples, llengües, costums i històries diverses. Però la convivència no és un estat natural. És una decisió. Cada generació ha d’aprendre-la de nou. També a les escoles. També als patis. També als grups de missatges. Cada vegada que una persona és ridiculitzada per ser qui és, tots perdem una oportunitat d’eixamplar la nostra mirada. Cada vegada que la diferència es converteix en un motiu d’exclusió, la comunitat es fa una mica més estreta. Una mica més pobra. Una mica menys humana.

No vull parlar-vos d’aquest tema des de la por. La por té poca capacitat educativa. Preferisc parlar-vos des de la responsabilitat. Al llarg de la vida us trobareu en diferents posicions. Hi haurà moments en què vos sentireu fortes i integrades. Altres en què experimentareu la fragilitat de no encaixar del tot. I potser alguns dies observareu situacions injustes sense saber exactament què fer. En eixos moments, recordeu una cosa senzilla. Les persones no som només allò que ens passa. També som la manera com responem al que veiem. El caràcter es construïx moltes vegades en decisions petites que quasi ningú no observa.

De vegades pense que la societat dedica massa energia a ensenyar competències i massa poca a ensenyar empatia. Aprenem matemàtiques, idiomes i tecnologia, totes elles coses valuoses, però no sempre aprenem a reconéixer el dolor alié. I sense aquesta capacitat, qualsevol coneixement es queda incomplet. No es tracta de convertir-se en heroïnes ni de carregar sobre les espatlles totes les injustícies del món. Es tracta d’aprendre a mirar. De no riure quan una burla humilia. De no compartir allò que pot fer mal. De preguntar com està una persona que sembla quedar-se sola. Els gestos menuts no solucionen tots els problemes, però sovint canvien el dia d’algú.

Mireia, algun dia llegiràs aquestes paraules amb més anys dels que tens ara. Aitana, algun dia les llegiràs des d’una vida diferent de la que habites hui. Llavors entendreu millor que l’assetjament no és només una qüestió escolar. És una expressió d’una pregunta més profunda. Què fem amb la vulnerabilitat dels altres? Ens n’aprofitem, la ignorem o la protegim? Aquesta pregunta apareix als patis, a les xarxes socials, als llocs de treball i fins i tot a la política. Apareix allà on hi ha éssers humans compartint espais. I cada generació oferix una resposta a través dels seus actes quotidians.

Al final, filles meues, crec que la vida és una successió de mirades. Hi ha qui mira per dominar. Hi ha qui mira per jutjar. Hi ha qui mira només per confirmar els seus prejudicis. Però també hi ha una altra manera de mirar. Una mirada capaç de reconéixer l’altre com una persona completa, amb les seues pors, els seus somnis i la seua dignitat. Pot semblar poca cosa, però és l’inici de quasi tot allò que val la pena. Quan una persona deixa de sentir-se sola, quan descobrix que algú la veu de veritat, una part de la violència perd força. I tal vegada això és el que importa. No construir un món perfecte, sinó contribuir cada dia a un món on ningú haja d’amagar qui és per sentir-se acceptat.

llegir més

El romaní i les paraules que han entrat al valencià

Les llengües són el resultat de segles de convivència entre pobles. El valencià, com qualsevol llengua viva, ha incorporat paraules procedents de nombroses cultures i idiomes. Entre aquestes influències destaca la del romaní, la llengua històrica del poble gitano, que ha deixat una empremta significativa en la parla popular valenciana. 

El romaní va arribar a Europa amb les migracions del poble gitano des del nord de l’Índia fa aproximadament un mil·lenni. A la península Ibèrica, el contacte amb les llengües locals va donar lloc al caló, una varietat que va incorporar vocabulari romaní sobre una base gramatical hispànica. Moltes de les paraules del caló acabaren entrant en el castellà i, posteriorment, també en el valencià col·loquial.

Una de les paraules més conegudes és xaval. Aquest terme prové del romaní čhavo, que significava “xiquet” o “fill”. Amb el temps, ha passat a designar qualsevol persona jove i és una expressió habitual en la conversa quotidiana. 

També és molt popular la paraula calés, utilitzada com a sinònim de diners. Moltes persones la fan servir de manera habitual sense conéixer que les seues arrels es troben en el vocabulari del poble gitano.

Altres mots d’origen romaní o caló que han arribat al nostre llenguatge són camelar, amb el significat d’enamorar o convéncer; paripé, referit a una actuació fingida; i xatxi, que expressa admiració o valoració positiva.

Igualment, paraules com paio, cangueli, guipar, pispar o dinyar-la formen part del vocabulari col·loquial que encara es pot escoltar en diversos àmbits socials. Algunes s’utilitzen amb més freqüència que altres, però totes constitueixen una mostra de la influència cultural i lingüística del poble gitano en la societat valenciana.

La presència d’aquestes paraules ens recorda que la cultura valenciana és diversa i plural. Durant segles, gitanos i no gitanos han compartit espais, mercats, barris, oficis i experiències vitals. D’aquesta convivència han nascut costums, expressions i paraules que avui formen part del nostre patrimoni lingüístic. 

Tanmateix, la contribució del poble gitano a la llengua i a la cultura sovint ha estat invisibilitzada. Reconéixer l’origen romaní d’una part del nostre vocabulari és també una manera de valorar una comunitat que ha contribuït a enriquir la societat valenciana malgrat haver patit episodis de discriminació i exclusió al llarg de la història.

El valencià és una llengua oberta que continua evolucionant amb les aportacions de moltes cultures. Les paraules d’origen romaní són un exemple magnífic de com els contactes humans deixen petjada en la manera de parlar. Cada vegada que diem xaval, calés o camelar, estem utilitzant paraules que ens connecten amb una història compartida i amb la riquesa cultural que caracteritza el nostre poble. 

llegir més

L’assetjament escolar i el ciberassetjament: una ferida que no podem ignorar

Educar és protegir

L’assetjament escolar no és una broma, ni una etapa inevitable de la infància o l’adolescència. És una forma de violència que deixa ferides profundes en qui la pateix i que pot marcar una vida sencera. Quan aquesta persecució es trasllada a les xarxes socials, als grups de missatgeria o als videojocs en línia, parlem de ciberassetjament, una realitat encara més difícil d’aturar perquè pot perseguir la víctima les vint-i-quatre hores del dia.

Durant massa temps, moltes situacions d’assetjament han sigut minimitzades amb frases com «són coses de xiquets» o «ja s’espavilarà». No obstant això, darrere de cada insult repetit, de cada humiliació pública o de cada missatge ofensiu, hi ha una persona que pateix, que perd autoestima i que, sovint, sent que està sola davant del problema.

El silenci també fa mal

L’assetjament escolar no afecta únicament qui el rep. També interpel·la els companys que ho observen, el professorat, les famílies i tota la societat. Quan un alumne és ridiculitzat cada dia davant de la resta de la classe i ningú intervé, s’està transmetent un missatge molt perillós: que la violència és acceptable.

Moltes víctimes no expliquen allò que els passa per por, vergonya o perquè creuen que ningú les ajudarà. Aquest silenci és un dels grans aliats dels assetjadors. Per això és tan important crear espais segurs on els menors puguen expressar-se sense por a ser jutjats.

Quan la pantalla es converteix en una arma

Les xarxes socials han aportat molts beneficis, però també han obert noves formes d’agressió. Una fotografia compartida sense consentiment, un vídeo humiliant, un perfil fals o una campanya de burles poden arribar a centenars de persones en qüestió de minuts.

El ciberassetjament és especialment cruel perquè no acaba quan sona el timbre de l’escola. La víctima pot trobar-se amb els insults en mirar el telèfon, en connectar-se a internet o fins i tot mentre està a casa. Allò que abans quedava limitat a un pati escolar ara pot expandir-se de forma immediata i permanent.

A més, la sensació d’anonimat que ofereix internet fa que moltes persones escriguen coses que mai dirien cara a cara. Oblidem massa sovint que darrere de cada pantalla hi ha una persona amb sentiments.

La responsabilitat de tots

Combatre l’assetjament no és només responsabilitat dels centres educatius. Les famílies han d’estar atentes als canvis de comportament dels seus fills i filles: tristesa persistent, aïllament, pèrdua d’interés per activitats habituals o rebuig a anar a classe poden ser senyals d’alarma.

Els centres educatius han de comptar amb protocols clars, recursos suficients i formació específica per detectar i actuar davant qualsevol situació de violència. Però també és necessari fomentar l’empatia, el respecte i la convivència des de les primeres etapes educatives.

Els companys i companyes tenen igualment un paper fonamental. No cal ser l’agressor per contribuir al problema. Riure una humiliació, compartir contingut ofensiu o mirar cap a un altre costat també ajuda a perpetuar el patiment.

Una societat que cuide la infància

La manera com tractem els nostres infants i adolescents defineix la societat que volem construir. No podem exigir respecte, tolerància i convivència als adults si no som capaços de garantir aquests valors en les escoles, instituts i espais digitals.

Cada menor té dret a créixer en un entorn segur, lliure de violència i de por. Davant de qualsevol indici d’assetjament o ciberassetjament, la resposta no pot ser la indiferència. Cal escoltar, actuar i protegir.

Perquè darrere de cada cas hi ha una persona que només demana una cosa tan senzilla com essencial: poder anar a classe, relacionar-se i viure sense por. I això no hauria de ser mai un privilegi, sinó un dret garantit per a tots i totes.

llegir més

Quinze anys des que va nàixer Aitana: tot allò que ha canviat en la meua vida

Hi ha dates que marquen una vida. No perquè apareguen als llibres d’història ni perquè siguen recordades per tothom, sinó perquè divideixen la nostra existència en un abans i un després. En el meu cas, una d’eixes dates és el dia que va nàixer Aitana.

Han passat quinze anys. Dit així sembla una eternitat. Tanmateix, quan mire enrere, tinc la sensació que va ser ahir quan la vaig veure per primera vegada. Quinze anys després, ella ja no és aquella xiqueta que descobria el món amb ulls de sorpresa. I jo tampoc soc aquell home que intentava entendre què significava realment ser pare.

Si haguera de resumir què ha canviat en la meua vida durant estos quinze anys, diria que ha canviat tot.

Quan Aitana va arribar, jo encara estava construint moltes coses. Professionalment continuava creixent en el món de la informàtica. Políticament començava una etapa intensa que em duria poc després a convertir-me en regidor de l'Ajuntament de Sagunt. Culturalment participava en projectes, escrivia, col·laborava amb entitats i intentava trobar el meu lloc. Pensava que tenia clar qui era i què volia ser.

Però la paternitat té una capacitat extraordinària: et fa replantejar totes les certeses.

De sobte, les decisions deixen de prendre's pensant només en un mateix. Cada pas, cada risc, cada projecte i cada somni passen per un filtre nou: què és el millor per a ella?

Aitana em va ensenyar una responsabilitat que cap càrrec públic, cap empresa i cap llibre m'havien pogut ensenyar abans.

També em va ensenyar la paciència.

Qui em coneix sap que soc una persona inquieta, acostumada a voler canviar les coses, a buscar solucions i a intentar que els projectes avancen ràpidament. Però els fills tenen els seus ritmes. Creixen al seu temps. Aprenen al seu temps. Maduren al seu temps.

I entendre això és una de les grans lliçons de la vida.

Durant estos quinze anys he viscut moments extraordinaris. He vist créixer projectes professionals. He escrit llibres. He treballat en política. He participat en iniciatives culturals. He conegut persones meravelloses. He tingut alegries immenses.

Però també hi ha hagut dificultats.

La vida no és una línia ascendent. Hi ha dies de victòria i dies de derrota. Hi ha pèrdues. Hi ha decepcions. Hi ha moments en què un dubta de tot.

I, precisament en eixos moments, la presència d'un fill actua com una brúixola.

Quan la vida es complica, continua havent-hi algú que et recorda que val la pena continuar endavant.

Aitana m'ha ajudat a veure el món amb uns altres ulls. A observar els detalls. A valorar allò que abans passava desapercebut. A entendre que la felicitat moltes vegades no està en les grans conquestes sinó en les xicotetes rutines: una conversa, una abraçada, un somriure inesperat o una vesprada compartida.

També he après que els fills acaben educant els pares.

Ens pensem que som nosaltres qui els ensenyem, però moltes vegades són ells els qui ens obliguen a créixer.

M'han canviat les prioritats.

Amb els anys he descobert que hi ha coses que semblaven imprescindibles i que en realitat no ho eren tant. He après a relativitzar problemes. A donar menys importància al soroll i més importància a allò que realment importa.

Potser eixa és una de les grans transformacions que Aitana ha provocat en mi.

M'ha fet més humà.

M'ha fet més sensible.

M'ha fet millor.

Quan va nàixer, jo encara era un home que intentava demostrar moltes coses. Quinze anys després, ja no sent la necessitat de demostrar tant. Preferisc construir. Cuidar. Acompanyar.

I això també és gràcies a ella.

Mire enrere i veig quinze anys plens de canvis. Canvis professionals, personals i emocionals. He deixat enrere etapes. He assumit nous reptes. He tancat portes. N'he obert d'altres. He conegut l'èxit i he conegut el fracàs.

Però si hi ha alguna cosa que s'ha mantingut constant durant tot este temps és la meua voluntat d'estar al seu costat.

Perquè, siga quina siga l'edat que tinga un fill, mai deixes de ser pare.

Ara Aitana entra en una etapa fascinant. Té tota la vida per davant. Comença a construir els seus propis somnis, les seues amistats, les seues conviccions i el seu futur.

I jo observe amb orgull com es converteix en la persona que està destinada a ser.

No sé què ens portaran els pròxims quinze anys. Ningú ho sap. Però sí que tinc una certesa: el millor regal que m'ha fet la vida és haver compartit estos primers quinze amb ella.

Perquè, al final, quan passen els anys i fem balanç del camí recorregut, les persones són el que queda.

I en el meu balanç vital, Aitana ocupa un lloc immens.

Quinze anys després del seu naixement, sóc una persona diferent.

Més serena.

Més conscient.

Més agraïda.

Més feliç.

I gran part d'eixa transformació té nom propi.

Aitana

llegir més