Un espai plurinacional d’esquerres… amb veu valenciana pròpia ^

En un estat que encara arrossega inèrcies centralistes, parlar d’un espai d’esquerres plurinacional no és cap caprici ideològic: és una necessitat democràtica. Les realitats nacionals de l’Estat són diverses, i ignorar-les només perpetua desigualtats. Però si aquest espai ha de tindre sentit, ha de nàixer d’un principi irrenunciable: cada poble ha de parlar amb veu pròpia, i en el nostre cas, això vol dir que el País Valencià no pot ser un apèndix de ningú.

En els últims anys, s’han multiplicat les crides a construir aliances àmplies entre forces progressistes de diferents territoris. La idea és atractiva: sumar per tindre més força a Madrid, coordinar estratègies i evitar que l’agenda social i territorial quede segrestada pels grans partits estatals. Però aquestes aliances només funcionen si respecten l’equilibri intern. I ací és on cal ser clars: Compromís ha de tindre un pes central, no ornamental.

El País Valencià té reivindicacions pròpies —finançament just, infraestructures dignes, protecció de la llengua, model productiu sostenible— que sovint queden invisibilitzades en espais estatals. Si entrem en una coalició plurinacional sense garanties, correm el risc que la nostra agenda quede diluïda entre altres prioritats. No per mala fe, sinó perquè cada territori defensa el que considera urgent. Per això, qualsevol espai compartit ha d’estar construït des del respecte i la simetria.

Compromís ha demostrat que pot ser útil, valent i innovador. Ha sabut fer política des del territori, amb proximitat i amb una manera de fer que molts altres espais envegen. Renunciar a aquesta identitat seria un error estratègic i emocional. El País Valencià necessita una força que parle des d’ací, amb accent propi, amb autonomia real i amb capacitat de decisió.

Un espai plurinacional d’esquerres? Sí, però no a qualsevol preu.  

Un espai compartit? També, però sense renunciar a la centralitat valenciana.  

Una aliança que sume? Per descomptat, però sense que ningú marque el ritme per nosaltres.

Si volem un futur progressista i plural, cal construir-lo des de la igualtat i el respecte mutu. I això només serà possible si Compromís manté el seu pes, la seua personalitat i la seua força. Perquè sense una veu valenciana potent, l’Espanya plurinacional queda coixa.

llegir més

Carnestoltes ^

Carnestoltes és una de les celebracions més antigues i estimades de la nostra cultura mediterrània. És una festa que anuncia l’arribada de la Quaresma i que convida, abans de la moderació, a un període breu però intens de llibertat, color i desordre volgut. Durant aquests dies, els carrers s’omplin de disfresses, de crítica dissimulada darrere d’una màscara i d’un ambient que trenca la rutina i enalteix la imaginació.

Els orígens de Carnestoltes s’arrelen en civilitzacions molt anteriors a la nostra. Grecs i romans celebraven festivitats que permetien capgirar l’ordre social habitual. En les Dionisíaques o en les Saturnals, els rols es posaven del revés i els límits socials s’esvaïen. Aquest esperit de subversió controlada ha travessat els segles i s’ha adaptat, amb el temps, als ritmes i necessitats de cada societat. Amb la cristianització, la festa es convertí en l’última disbauxa abans del temps d’austeritat que representa la Quaresma, una mena de respir festiu que marca el calendari.

En molts pobles, aquesta festa gira al voltant d’una figura central: el Rei Carnestoltes. Representa l’excés, la llibertat i la llicència per dir allò que no sempre es pot dir. Sovint se’l retrata amb un aire grotesc o exagerat, com un esperit burlaner que presideix els actes i dicta discursos en què la ironia i la sàtira són protagonistes. La festa sol cloure amb el seu judici i la seua crema o soterrament. Aquest acte simbolitza el final de la disbauxa, però no és un final definitiu. Cada any, el personatge renaix i recorda que la vida necessita moments per a somriure, exagerar i desfogar-se.

El caràcter irreverent de Carnestoltes és un dels seus trets més particulars. Les disfresses són un joc, però també un instrument que permet protestar, reivindicar o ridiculitzar allò que, en altres contextos, seria més difícil d’expressar. És una festa de creativitat col·lectiva que, a través de la sàtira, mostra una realitat alternativa i permet mirar el món des d’una altra perspectiva, més lliure i espontània.

Al País Valencià, la festa adopta formes diverses segons el municipi. Hi ha llocs on predominen els passacarrers amb música de xaranga, comparses que desfilen amb temàtiques variades i tradicions que s’han mantingut vives al llarg de generacions. En altres poblacions, encara perduren rituals com el soterrament simbòlic de la sardina o actes que barregen humor, costumisme i participació popular. L’escola també és un espai destacat en aquesta celebració, on xiquets i xiquetes experimenten amb disfresses, colors i imaginaris diversos, gaudint d’un dia en què tot és possible.

Carnestoltes és, sobretot, un patrimoni emocional compartit. Uneix persones molt diferents sota un mateix esperit festiu. Els majors recuperen records de com vivien aquesta festa en temps passats; els joves la reinventen amb noves idees; i els menuts la viuen amb l’entusiasme propi de qui tot ho descobreix per primera vegada. Representa un espai de llibertat, humor i imaginació que, any rere any, renova la seua força.

És una celebració que ens recorda que, de tant en tant, la societat necessita un marge per a trencar motles, per a burlar-se de si mateixa i per a transformar els carrers en un escenari on reina la fantasia. Quan arriba Carnestoltes, el món es gira del revés durant unes hores i, paradoxalment, aquest desordre ens ajuda a recompondre’l amb una mirada més fresca quan la festa s’acaba.

llegir més

Sagunt, Napoleó i l’Arc de Triomf de París: quan una ciutat mediterrània es converteix en símbol universal ^

Hi ha ciutats que semblen condemnades a viure a l’ombra de les grans capitals, com si la història només poguera escriure’s en lletres majúscules a París, Roma o Londres. I després hi ha Sagunt, una ciutat que, sense buscar-ho, ha anat deixant empremtes inesperades en llocs on ningú no pensaria trobar-la. Una d’aquestes empremtes, potser la més sorprenent, és la seua presència al Arc de Triomf de París, el monument que Napoleó va concebre com a gran altar de la glòria militar francesa.  

Que una ciutat mediterrània, de poc més de 60.000 habitants en l’actualitat, aparega inscrita en un dels monuments més icònics del món és una d’aquelles ironies delicioses de la història. Però no és casualitat. Sagunt representa una idea que Napoleó admirava profundament: la resistència heroica, la defensa fins a l’últim alè, la fidelitat a uns principis encara que això supose la destrucció. I aquesta idea, més que qualsevol victòria militar, és la que ha sobreviscut al pas dels segles.

Una ciutat que es nega a desaparèixer

Sagunt és una ciutat que ha viscut moltes vides. Ibèrica, romana, medieval, industrial… Cada etapa ha deixat capes superposades que encara hui es poden llegir en el paisatge urbà. Però si hi ha un episodi que ha marcat la seua identitat fins a convertir-la en mite, és el setge d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.  

La història és coneguda: Sagunt, aliada de Roma, es va negar a sotmetre’s a Cartago. Anníbal, irritat per aquella insolència, va assetjar la ciutat durant mesos. Els saguntins, lluny de rendir-se, van resistir fins al final, fins que la ciutat va caure i molts habitants van preferir la mort abans que la submissió.  

Aquest episodi, narrat per autors clàssics com Tit Livi, va convertir Sagunt en un símbol de lleialtat i sacrifici. No era només una ciutat derrotada; era una ciutat que havia triat morir dempeus. I aquesta imatge, poderosa i tràgica, va travessar els segles fins arribar a l’Europa del segle XIX.

Napoleó i la fascinació per la història antiga

Napoleó Bonaparte no era només un militar brillant; era també un home profundament obsessionat amb la història clàssica. Veia en Roma i en Grècia els models de grandesa que França havia d’imitar. Quan va ordenar construir l’Arc de Triomf el 1806, després de la victòria d’Austerlitz, no volia només un monument commemoratiu. Volia un símbol que connectara la França napoleònica amb les gestes immortals de l’antiguitat.

Per això, l’Arc de Triomf no és només un catàleg de batalles franceses. És també un compendi de referents històrics que Napoleó considerava exemplars. I entre aquests referents, sorprenentment, hi havia Sagunt.

Per què? Perquè per a Napoleó, Sagunt representava exactament allò que ell volia projectar: coratge, resistència, honor. No importava que la ciutat haguera sigut destruïda. El que importava era el missatge: hi ha causes que mereixen ser defensades fins al final.

Sagunt al cor de París

Quan un visitant s’acosta a l’Arc de Triomf, veu un monument imponent, carregat de noms, dates i relleus. Entre aquests noms, gravat en pedra, apareix “SAGONTÉ”, la versió francesa de Sagunt. No és un detall menor. És un reconeixement solemne, inscrit en un monument que simbolitza la memòria col·lectiva de França.

És fascinant pensar que, mentre milions de turistes passen cada any per aquell arc, fent fotos i admirant la seua grandiositat, pocs saben que un dels noms que hi apareixen pertany a una ciutat valenciana. Sagunt, silenciosa i discreta, observa des de la pedra parisenca com el món desfila davant d’ella.

Aquest fet, que podria semblar anecdòtic, diu molt sobre la capacitat d’una ciutat per transcendir el seu territori. Sagunt no és només un punt al mapa; és una idea. I les idees, quan són poderoses, viatgen lluny.

La paradoxa de la glòria: victòria o resistència?

Hi ha una paradoxa interessant en tot això. L’Arc de Triomf celebra victòries, però Sagunt no va guanyar. Sagunt va perdre, i va perdre de manera devastadora. Però la història, capritxosa com sempre, ha decidit que la seua derrota siga més memorable que moltes victòries.

Això planteja una reflexió profunda: què és realment la glòria?  

És triomfar en una batalla o és mantindre’s fidel a uns principis encara que això supose la derrota?  

Napoleó, que va conéixer tant la glòria com la caiguda, ho tenia clar. Per a ell, la grandesa no estava només en vèncer, sinó en resistir. I Sagunt era l’exemple perfecte.

Sagunt com a metàfora del Mediterrani

Sagunt és, en molts sentits, una metàfora del Mediterrani: una terra que ha sigut encreuament de cultures, escenari de conflictes i espai de resistència. El Mediterrani és un mar de memòria, i Sagunt és una de les seues veus més antigues.

Quan Napoleó va incloure Sagunt en el seu monument, estava reconeixent també la importància d’aquest llegat mediterrani. França, que sempre ha mirat cap al sud amb una barreja de fascinació i ambició, trobava en Sagunt un pont simbòlic amb aquella antiguitat que tant admirava.

El valor de recordar

En un món que avança a una velocitat vertiginosa, on les notícies duren hores i les modes minuts, monuments com l’Arc de Triomf ens recorden que hi ha històries que mereixen ser preservades. Sagunt, amb la seua inscripció discreta però persistent, és una d’aquestes històries.

Recordar Sagunt és recordar que la identitat d’un poble no es construeix només amb victòries, sinó també amb sacrificis. És recordar que la memòria col·lectiva no és un catàleg de triomfs, sinó un mosaic complex de lluites, resistències i decisions difícils.

Sagunt hui: entre la història i el futur

La Sagunt actual és una ciutat que combina orgull històric i dinamisme contemporani. El seu teatre romà restaurat, el castell que domina la vall, el barri jueu, les restes industrials de la siderúrgia… tot això conviu amb una ciutat viva, que mira cap al futur sense oblidar el seu passat.

I potser ací està la clau: Sagunt no viu de la nostàlgia. No és un museu a l’aire lliure. És una ciutat que continua reinventant-se, que continua resistint, que continua sent fidel a la seua essència. I això, en el fons, és el que la connecta amb aquell esperit que Napoleó va voler immortalitzar.

Un nom gravat en pedra

Quan pensem en Sagunt inscrit a l’Arc de Triomf, no hauríem de veure-ho com una curiositat turística, sinó com un símbol. Un símbol de com la història pot unir llocs aparentment llunyans. Un símbol de com una ciutat pot transcendir la seua geografia. Un símbol de com la memòria pot convertir una derrota en un triomf moral.

Sagunt no va triar aparéixer a París. No va demanar-ho. Però la seua història, la seua resistència i el seu llegat van ser tan potents que van acabar gravats en pedra a mil quilòmetres de distància.

I això, siga com siga, és una forma de victòria.

llegir més

11 de febrer, la ciència que encara exclou massa veus ^

Cada 11 de febrer es commemora el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta en la Ciència, una jornada que vol celebrar la presència femenina en el món científic, però sobretot denunciar allò que continua sense canviar. La ciència, aquesta eina poderosa que transforma societats, encara avança amb una desigualtat estructural que silencia talents, limita perspectives i priva el món de solucions més justes, creatives i completes.

Les xifres globals continuen revelant una realitat alarmant: les dones representen aproximadament una tercera part del personal investigador, i aquest percentatge porta massa temps estancat. Tot i que més dones que mai arriben a l’educació superior, la presència femenina en estudis científics, tecnològics, d’enginyeria i matemàtiques continua sent limitada. Aquesta bretxa no és fruit de la casualitat; és el resultat de dècades d’estereotips, expectatives socials diferents i models educatius que encara no són capaços de corregir els biaixos que comencen en la infantesa.

En les escoles, les xiquetes encara creixen escoltant, explícitament o de manera subtil, que la ciència és cosa de xics. Ho noten en la manera com se les tracta quan dubten, en la poca presència de referents femenins als llibres, en l’atenció que rep el seu interès quan volen destacar en matemàtiques o física. Aquesta falta de suport i reconeixement impacta directament en la seua confiança. Les xiquetes, moltes vegades, no deixen de ser bones en ciències: deixen de creure que ho són.

Quan arriben a batxillerat i han de triar itineraris, la pressió social i els estereotips pesen més que les dades i les capacitats. I més endavant, fins i tot quan arriben a la universitat, la segregació per gènere és encara evident: hi ha carreres on la presència femenina és minúscula, i no per falta d’aptitud, sinó perquè durant anys se’ls ha transmés que no és el seu lloc.

Però la barrera no acaba en l’accés. Les dones que aconsegueixen entrar en el món científic i tecnològic sovint es troben amb un terreny ple d’obstacles: menys finançament per als seus projectes, menys opcions de promoció, més càrrega de cures i, massa sovint, entorns laborals que no són segurs o no valoren la seua aportació de la mateixa manera que la dels homes. La famosa “tuberia que degota” és real: moltes dones entren en la carrera científica, però molt poques aconsegueixen mantindre’s fins als nivells alts de la professió.

La desigualtat no és només injusta per a elles; és un problema per a tota la societat. Quan la ciència es fa sense la mirada de les dones, es fan diagnòstics incomplets, es dissenyen productes que no contemplen totes les realitats i es reprodueixen biaixos que afecten la vida quotidiana de milions de persones. Les tecnologies d’intel·ligència artificial que no reconeixen bé les veus femenines, els protocols mèdics dissenyats majoritàriament amb dades d’homes, o les investigacions que passen per alt qüestions que afecten sobretot dones són només alguns exemples de les conseqüències d’aquesta desigualtat.

Tot açò ens porta a una conclusió clara: no n’hi ha prou amb celebrar un dia. Calen canvis profunds. Es necessita una educació que anime les xiquetes a sentir-se capaces i benvingudes en la ciència des de ben menudes. Fan falta programes de mentoria, referents visibles i polítiques reals de conciliació perquè ningú haja de renunciar a la seua carrera científica per falta de suport. Necessitem institucions que avaluen i correigisquen els seus propis biaixos, que garantisquen transparència en la promoció i en el finançament, i que tinguen tolerància zero davant de qualsevol mena de discriminació o assetjament.

La ciència ha de ser un espai on totes les ments puguen aportar i créixer. No és només una qüestió d’equitat; és una qüestió de qualitat científica i de progrés social. Quan les xiquetes veuen dones fent ciència, quan escolten les seues històries i entenen que no hi ha barreres que no es puguen trencar, s’obri una porta que ja no es tanca.

El 11 de febrer no ha de ser un dia per a felicitar-nos, sinó un dia per a exigir més. Més coherència, més accions, més responsabilitat i més valentia per transformar un sistema que, encara avui, continua deixant fora massa talent. La ciència necessita totes les veus, i el futur del món depén que les escoltem i les incorporem com cal.

llegir més

Trencar el sistema per alliberar la ciència: una urgència feminista ^

“La ciència no té gènere, però el sistema sí. Trenquem-lo.” Amb esta frase contundent, Teresa Lozano posa el dit en la nafra d’una de les grans contradiccions del nostre temps. La ciència, en la seua essència, hauria de ser un espai de recerca objectiva, oberta, universal. Però la realitat és ben distinta: el sistema que envolta la ciència —les institucions, les jerarquies, les oportunitats, els reconeixements— està profundament travessat per desigualtats de gènere, de classe, d’origen i de moltes altres formes de discriminació. I això no només perjudica les persones que en queden fora, sinó que empobreix el coneixement col·lectiu.

Durant segles, les dones han estat excloses de la ciència. No perquè no tingueren capacitat, sinó perquè el sistema les ha invisibilitzades, menystingudes o directament expulsades. Quan pensem en científics famosos, ens venen al cap noms com Newton, Darwin, Einstein. Però quantes dones científiques coneixem? I quantes d’elles apareixen als llibres de text? La història de la ciència està plena de dones brillants que van fer aportacions fonamentals, però que van ser silenciades o relegades a un segon pla. Rosalind Franklin, per exemple, va ser clau en el descobriment de l’estructura del DNA, però el reconeixement se’l van endur Watson i Crick. I com ella, tantes altres.

Aquesta invisibilització no és cosa del passat. Encara hui, les dones i les persones no normatives troben molts més obstacles per a accedir, progressar i ser reconegudes en l’àmbit científic. Les dades són clares: hi ha menys dones en carreres STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), menys dones en càrrecs de responsabilitat, menys dones premiades, menys dones citades. I això no és perquè no hi haja talent, sinó perquè el sistema està dissenyat per a reproduir privilegis.

El sistema científic està travessat per una cultura patriarcal que valora la competitivitat per damunt de la col·laboració, que premia la hiperproductivitat i penalitza la maternitat, que associa l’autoritat amb la masculinitat i que perpetua estereotips de gènere. A més, moltes vegades, les dones han de demostrar el doble per a ser considerades iguals. Han de lluitar contra el sostre de vidre, contra el terra enganxós, contra el biaix inconscient i contra la violència simbòlica —i de vegades també física— que encara existeix en molts espais acadèmics i científics.

Però no tot són obstacles. També hi ha resistències, aliances i transformacions. Cada vegada més dones estan alçant la veu, reclamant el seu lloc, creant xarxes de suport i impulsant una ciència més inclusiva, més diversa i més justa. El feminisme ha entrat en els laboratoris, en les aules, en les institucions, i està qüestionant no només qui fa ciència, sinó també com es fa i per a qui es fa. Perquè no es tracta només d’afegir dones al sistema existent, sinó de transformar-lo des de les arrels.

Una ciència feminista no és una ciència “de dones”, sinó una ciència que reconeix la diversitat de mirades, d’experiències i de sabers. És una ciència que posa la vida al centre, que escolta les necessitats de les comunitats, que trenca amb la idea de neutralitat per a assumir una responsabilitat social. És una ciència que entén que el coneixement no és patrimoni d’una elit, sinó un bé comú que ha de servir per a millorar la vida de totes les persones.

També cal parlar de la importància de l’educació. Si volem una ciència més igualitària, hem de començar per les escoles. Hem de trencar amb els estereotips que diuen que les xiquetes no són bones en matemàtiques o que la tecnologia és cosa de xics. Hem de oferir referents diversos, fomentar la curiositat, valorar la creativitat i construir espais d’aprenentatge lliures de sexisme. Perquè la ciència no naix a la universitat, sinó molt abans, quan una criatura es pregunta per què plou o com vola un ocell.

A més, és fonamental que les institucions científiques assumisquen el seu paper en aquest canvi. No n’hi ha prou amb declaracions de bones intencions. Calen polítiques actives d’igualtat, protocols contra l’assetjament, mesures de conciliació, criteris d’avaluació que no penalitzen la maternitat ni la diversitat de trajectòries. Cal reconéixer i valorar les aportacions de totes les persones, siguen com siguen, i garantir que ningú quede fora per motius de gènere, origen, orientació sexual o condició social.

Trencar el sistema no vol dir destruir-lo, sinó reconstruir-lo des d’una altra mirada. Vol dir qüestionar allò que hem donat per fet, obrir espais de diàleg, escoltar les veus silenciades i imaginar noves formes de fer ciència. Vol dir entendre que la igualtat no és una amenaça, sinó una oportunitat per a fer millor ciència, més rigorosa, més rellevant, més humana.

La frase de Teresa Lozano és una crida a l’acció. Ens recorda que la ciència no és aliena a les estructures de poder, i que si volem una ciència realment universal, hem de lluitar contra les desigualtats que la travessen. Ens convida a trencar el sistema, no per caprici, sinó per justícia. Perquè només trencant el sistema podrem construir un món on la ciència siga de veritat per a totes i tots.

I és que, al cap i a la fi, la ciència no és només una eina per a entendre el món. És també una eina per a transformar-lo. I per a fer-ho, cal que totes les mans, totes les ments i tots els cors hi tinguen cabuda.

llegir més