Som patrimoni, però encara no hem trobat el manual d’instruccions. Sainet. ^

Al casal faller del Camp de Morvedre, una vesprada d’aquelles que et fan replantejar-te per què no t’has fet ermità, Pepet remenava un grapat de factures com si foren expedients top secrets. Eren rebuts de la carpa, del camió i d’alguna cosa misteriosa que posava “serveis extra”, però ell els examinava amb l’aire tràgic de qui està descobrint una conspiració internacional. En el fons sabia que, més prompte que tard, tot se li vindria damunt.

Roseta aparegué com una tempesta de sucre i entusiasme, carregada de bunyols i d’una notícia que ella vivia com si s’acabara d’escoltar a la BBC: “Som patrimoni de la UNESCO!” Pepet ni parpellejà. Amb la mirada cansada de qui ja ha sentit moltes vegades la mateixa cançoneta, recordà que això ja ho eren. Però Roseta insistia, convençuda que un reconeixement d’eixe calibre necessitava ser dit en veu alta cada dos mesos, perquè si no, igual et lleven el segell.

Llavors entrà la Tia Visantica, portant bosses del supermercat i l’actitud de qui ve a esbroncar algú. No era fallera, però patia les Falles com si li pagaren per això. Entre renys va explicar que, si ser patrimoni implicava despertar-la amb mascletaes a l’alba, preferia ser patrimoni d’un monestir silenciós. “La UNESCO que se’n vaja a dormir a casa meua una nit i ja voràs quin patrimoni!”, sentencià.

Micalet, el filòsof vocacional del casal, s’uní al grup amb un llibret sota el braç i un discurs preparat que ningú havia demanat. Es queixà, amb el dramatisme d’un actor de teatre aficionat, que mentre València es venia al món com una meravella universal, el Morvedre continuava sent “el rodapeu de la festa”. Un lloc que tothom veu però ningú reconeix. “Som nota a peu de pàgina”, insistia.

En aquell moment entrà la Regidora, amb posat de voler salvar la humanitat. Anuncià solemnement que impulsarien un “Pla Estratègic de la Festa”. Roseta quasi s’ennuegà, Pepet rodà els ulls i la Tia Visantica remarcà que, abans de fer plans, estaria bé tapar els forats del carrer, que eren patrimoni… però del caos absolut.

Entre bunyols i mistela, tots arribaren a una conclusió incòmoda però evident: el Camp de Morvedre és patrimoni, sí, però continua comportant-se com si necessitara permís per existir. Sagunt planta falles al costat de muralles romanes i ni s’adona de la sort que té. El Port té una memòria obrera digna de museu, però la disfressa darrere d’un “nosaltres res”. Faura, Gilet, Benifairó i Albalat tenen essències úniques, però ningú les reivindica amb orgull.

Quan parlaven de la crítica fallera, el sarcasme es féu present. Abans els llibrets disparaven amb punteria quirúrgica; ara tot són floretes de jardineria. “Ens hem tornat uns cagats”, remarcà Pepet. Micalet demanà recuperar la mala bava que donava vida a la festa.

La Regidora repetí que la Federació havia de liderar culturalment. La Tia Visantica contestà que, per liderar, primer cal saber on es va.

Finalment, entre crits, ironies i algun bunyol fred, tots acceptaren la veritat: el món ja els havia reconegut; els únics que no s’ho creien eren ells mateixos.

Pepet, amb un glop final de mistela, rematà:

“La UNESCO ja ha parlat. Ara falta que parlem nosaltres… i que, per una vegada, ens ho creguem.”

llegir més

Metamorfosi fallera ^

La metamorfosi fallera ha pres la forma d’un insecte digital que insinua el seu cos tecnològic en cada racó de la festa. Allò que era un ritual comunitari, amb olor de pólvora i serradures, s’ha vist substituït per una coreografia de càmeres, drons i alertes de mòbil. En comptes de mirades còmplices i converses al carrer, tenim timelines inacabables i una urgència per captar l’instant viral, talment si la festa ja no existira si no queda immortalitzada en un like.

Les comissions, en comptes de planificar sopars de paella i concursos de vers, han assumit el paper de productors de contingut. Els llibrets satírics, que antigament rul·laven de mà en mà amb la impremta de tinta fresca, ara són PDFs compartits en grups de missatges. Quan es parla de fallàtiques memòries, més val reservar espai al núvol que a l’armari de la iaia. Algunes persones fan i desfàn under the radar d’un gestor digital, però molts i moltes es troben desemparades davant l’exigència d’un protocol tecnològic que no han sol·licitat.

La cultura de la immediatesa i la gratificació instantània ha desplaçat la paciència i la reflexió que sempre han fertilitzat el terreny faller. Quan l’esperit crític vol dissimular la seua veu darrere d’un GIF o un filtre, la qüestió política es redueix a un tuit que s’esborra en 24 h. Les crítiques punyents que abans es llegien a la serenor d’un vers encertat ara competeixen amb l’ego de creadors i creadores que busquen impressionar l’algoritme abans que commoure la consciència col·lectiva.

Aquest perfil d’insecte tecnològic no encaixa gens amb la idea d’un cos comunitari que s’estima la festa perquè sent el batec humà. Quan la comissió esdevé un equip de social media managers, la prioritat deixa de ser generar teixit social i passa a ser la quantitat de reproduccions. El soroll digital eclipsa els debats en els casals, i es crea una distància insalvable entre aquelles persones que viuen la festa amb intensitat i les que cerquen la foto perfecta per al seu feed personal.

El dron que sobrevola la mascletà ha esdevingut símbol d’aquesta desconnexió. Ronda sobre el cap de les falleres i dels fallers, captura la pols real però transmet una imatge freda i desproveïda d’esperit. Allò que abans es percebia pel cos es filtra ara per sensors i lents. Quan el soroll de la pólvora ix de l’altaveu en lloc dels tubs de ferro, em sembla que estem vivint el simposi de qui no ha sentit mai l’esgarrifança del primer trapat de pólvora contra el cel.

La tradicional crema d’un monument era acte de renovació i purificació col·lectiva, un foc que unia generacions. Ara, en passar de l’altar de llenya al vídeo permanent que queda engravat en servidors, la destrucció simbòlica esdevé un acte de possessió tecnològica. Cremem el paper, cremem la construcció, però privilegiam guardar l’arxiu. Des de l’aparent empoderament que suposa conservar-ho tot no veiem que hem perdut la capacitat de deixar anar i de reconciliar-nos amb la transitorietat.

Quants i quantes han renunciat a participar presencialment perquè temen que la seua imatge no arribe amb bona qualitat? Quin percentatge de fallers i falleres han passat més temps assajant la il·luminació per al directe que escoltant-se uns als altres? Els espais de trobada s’han tornat assajos de plató, i la festa ha perdut part de la seva brutalitat poètica quan es cura obsessivament l’estètica de cadascuna de les escenes que es vol difondre.

La falsa democratització que proclamen algunes plataformes té un cost altíssim: uniformitzar experiències. Quan totes les comissions utilitzen les mateixes plantilles, els mateixos filtres i els mateixos jocs d’etiquetes, la diversitat creativa –l’ànima viva de les Falles– es desdibuixa. Vivim la paradoxa d’una festa que és cada vegada més visible però menys recognoscible, més nodrida de dades però més empobrida en matisos.

No tot és desencantament. Algunes veus alçades en eixe escenari digital han aconseguit recuperar el sentit crític amb tanta virulència que fan tremolar les estructures. El repte és aprofitar aquesta capacitat de difusió per reviure la radicalitat fallera, per rescatar la capacitat de sacsejar consciències des de la pantalla. Però això només serà possible si som capaces de desconnectar-nos de l’obsessió pel xifratge del clic i tornar a donar importància a l’alè d’un vers recitat en veu alta.

La metamorfosi fallera ja no és opcional ni reversible. Som davant d’un insecte digital que s’ha gairebé fer l'amo de la festa. Però encara no és massa tard per posar fre a la pèrdua d’humanitat. Si volem conservar la seua essència, cal recuperar la centralitat dels cossos i dels cors, del risc compartit de plantar, de cremar, de riure i de plorar junts. Només així podrem girar la mirada cap a aquell monstre kafkià i dir-li que ha de convertir-se en allò que sempre ha estat: l’espai vibrant d’una festa col·lectiva que no admet substituts ni simulacres.

llegir més

La tendresa radical com a projecte polític ^

Hi ha conceptes que, quan apareixen en el debat públic, semblen massa tous per a ser tinguts en compte. Massa delicats, massa emocionals, massa poc útils per a un món que ens exigeix duresa, rapidesa i eficàcia. La tendresa radical és un d’aquests conceptes. A primera vista pot sonar a consigna naïf, a frase de paret d’Instagram o a un recurs poètic per a fer més amable un discurs polític. Però quan s’explora amb profunditat, quan s’entén el seu origen i el seu potencial, la tendresa radical es revela com una de les eines més potents per a repensar la política, les relacions i la vida en comú.

Aquesta reflexió és, alhora, un exercici d’anàlisi i un compromís. Una anàlisi sobre què significa la tendresa radical i per què considere urgent incorporar-la a la nostra manera de fer política. I un compromís personal: el d’intentar aplicar-la en la meua acció política quotidiana, amb totes les contradiccions, dificultats i aprenentatges que això comporta.

La tendresa radical no és una emoció passatgera ni una actitud ingènua. És una pràctica política, una forma de resistència i una aposta per un altre tipus de relacions humanes. El terme s’ha anat consolidant en moviments feministes, queer i decolonials, que han entés que la vulnerabilitat no és una feblesa, sinó un espai de força compartida. Implica assumir la vulnerabilitat com a condició humana, construir relacions basades en el respecte i el reconeixement mutu, desactivar la lògica de la violència i la competitivitat que el capitalisme i el patriarcat han naturalitzat, fer del cuidar i del deixar-se cuidar una pràctica política i reconéixer el dolor propi i alié sense jerarquitzar-lo. És radical perquè va a l’arrel del problema, i és tendra perquè proposa una alternativa basada en la cura, la proximitat i la humanitat compartida.

La política tradicional ha estat marcada per la idea que les emocions són un obstacle. Que cal deixar-les fora, que la racionalitat és l’únic terreny legítim. Però aquesta visió és profundament patriarcal: separa el món públic del privat, assigna la cura a les dones i la decisió als homes, i construeix un model de ciutadania basat en la força, la seguretat i la distància emocional. La tendresa radical trenca aquest esquema i recorda que la política és també emoció, que la cura és una infraestructura social, que la vulnerabilitat és universal i que la violència no és inevitable. Quan un moviment polític incorpora la tendresa radical, deixa de veure les persones com a números, votants o masses, i comença a veure-les com a subjectes amb històries, dolors i esperances. I això transforma completament la manera de fer política.

La tendresa radical ha de traduir-se en pràctiques concretes. En les relacions personals dins dels moviments polítics pot ajudar a escoltar sense preparar la resposta, a reconéixer errors sense por a perdre autoritat, a celebrar els èxits d’altres sense sentir-los com una amenaça, a crear espais segurs on expressar el malestar i a practicar la paciència i la generositat en moments de conflicte. No significa evitar el conflicte, sinó gestionar-lo des d’un lloc diferent.

En la comunicació política pot transformar la manera de parlar i d’interpel·lar la societat. Fugint del llenguatge bel·licista i agressiu, posant al centre les persones i no només les dades, explicant les polítiques des de la vida quotidiana, mostrant vulnerabilitat sense perdre fermesa i reivindicant la cura com a eix de qualsevol projecte transformador. Una política que parla des de la tendresa no és una política feble, és una política que connecta.

En la presa de decisions implica tindre en compte l’impacte emocional i social de les mesures, prioritzar el benestar col·lectiu per damunt de la lògica del rendiment, incloure les veus que normalment queden fora i fer processos més lents però més inclusius. La tendresa radical no busca l’eficiència immediata, sinó la sostenibilitat humana.

Aplicar-la és difícil. Va en contra de tot allò que ens han ensenyat: que mostrar emocions és un signe de feblesa, que cal competir per ser escoltades, que la política és un espai de confrontació permanent, que la vulnerabilitat s’ha d’amagar. A més, exigeix coherència. No es pot predicar si després es reprodueixen dinàmiques de violència, menyspreu o arrogància. I això és difícil, perquè totes hem crescut en un sistema que ens ha socialitzat en la duresa. Però la dificultat no és un argument per a renunciar-hi, sinó un indicador del seu potencial transformador.

Ací entra la part personal. Per què, entre totes les eines possibles, he decidit que la tendresa radical ha de formar part del meu projecte polític. Perquè vull fer política sense perdre la humanitat. La política pot desgastar, embrutar, endurir. He vist persones que, amb el temps, han perdut la capacitat d’emocionar-se, de sorprendre’s, de cuidar. Jo no vull això. Vull fer política sense deixar de ser persona. Vull que la meua acció política siga coherent amb la meua manera d’entendre la vida.

També perquè crec que la gent necessita ser tractada amb dignitat i afecte. Vivim en un moment de crispació, de por, de solitud. La gent no només necessita polítiques públiques, necessita sentir-se vista, escoltada, reconeguda. La tendresa radical és una manera de dir: importes, i el que et passa importa. I perquè vull construir comunitat, no només organització. Les organitzacions polítiques són necessàries, però no suficients. El que transforma realment és la comunitat: els vincles, les cures, la confiança. La tendresa radical és el ciment d’eixes comunitats.

I, finalment, perquè vull ser part d’una política que no faça mal. Totes hem vist com la política pot fer mal: a les persones, als col·lectius, a nosaltres mateixes. La tendresa radical és un antídot. No elimina el conflicte, però evita que el conflicte es convertisca en violència.

Per això m’he proposat practicar una escolta activa i honesta, revisar el meu llenguatge, posar la cura al centre, reconéixer els meus errors, construir espais segurs i fer política des de la proximitat. No des de la torre d’ivori, sinó des del carrer, des de la conversa, des del contacte humà.

La tendresa radical no és una utopia, és una necessitat. Algunes diran que és massa idealista, que el món és dur i que cal respondre amb duresa. Però és just al contrari: el món és dur perquè hem renunciat a la tendresa. Perquè hem deixat que la violència simbòlica i material siga la norma. Perquè hem confós la fermesa amb la insensibilitat. La tendresa radical no és una fugida de la realitat, és una manera de transformar-la. No és ingenuïtat, és valentia. No és debilitat, és força compartida.

És un camí que vull recórrer. No sempre sabré aplicar-la. No sempre tindré la paciència, la serenitat o la generositat necessàries. Però vull intentar-ho. Vull que siga el fil conductor de la meua acció política. Vull que la política que defense siga coherent amb la vida que vull viure. Perquè, al final, la tendresa radical és això: una aposta per una vida més humana, més justa i més compartida. Una vida on la vulnerabilitat no siga motiu de vergonya, sinó de trobada. Una vida on la política no siga una guerra, sinó una construcció col·lectiva. I si aconseguim incorporar encara que siga una part d’aquesta tendresa radical en la nostra manera de fer política, ja haurem començat a transformar el món.

llegir més

Les Falles al Camp de Morvedre: creure’ns el que som abans que siga massa tard ^

Cada març, el Camp de Morvedre es transforma en un escenari col·lectiu on el foc, la música, la crítica i la convivència es barregen amb una naturalitat que ja voldrien altres territoris. Sagunt i el Port s’omplin de vida; Gilet i Faura mantenen viva una tradició que creix a escala humana; Benifairó de les Valls i Albalat dels Tarongers recorden que la festa no entén de mida, sinó de passió. I tanmateix, malgrat tot això, sembla que encara no ens hem cregut del tot que som patrimoni cultural immaterial de la humanitat. Ens ho van dir, ho vam celebrar i, després, a córrer, que tenim feina.

Però potser caldria parar, mirar-nos al mirall i reconéixer que les Falles del Camp de Morvedre tenen el mateix valor que qualsevol altre espai faller. No som un apèndix de ningú; som història, cultura i artesania. Som una comarca que viu, sent i respira Falles, però que sovint es conforma amb un paper secundari. I és hora de reclamar el protagonisme que ja tenim, encara que no sempre el reivindiquem.

Sagunt, amb les seues falles arrelades a un passat que barreja muralles romanes, memòria industrial i barris que han crescut al ritme de la vida, demostra que la festa és capaç de cosir realitats molt diferents. Al Port de Sagunt, les Falles tenen un caràcter propi, una força veïnal que naix de l’orgull d’un poble que mai ha renunciat a fer-se a si mateix. I allí, la pólvora té gust de resistència.

Gilet i Faura, cadascun amb el seu ritme, fan que les Falles tornen a la seua essència: poble, carrer i veïnat. Les comissions són petites en nombre, però immenses en significat. Hi ha places que s’omplin de vida només de veure un monument, encara que no siga el més gran ni el més fotografiat. I això, precisament això, és patrimoni pur.

A Benifairó de les Valls, la festa s’arrela en una identitat comarcal que sap estimar el que és propi sense renunciar al que és compartit. És una falla que creix amb la mateixa naturalitat amb què el poble es transforma; una festa que no perd la mirada local ni quan s’omple de visitants. I Albalat dels Tarongers recorda que les Falles també poden sobreviure en pobles menuts, i que precisament ahí és on la tradició es manté més fidel a la seua arrel: celebració, comunitat i un monument plantat perquè la gent el mire, el critique i el faça seu.

Les Falles no existirien sense les professions que els donen vida. Els artistes fallers, sovint invisibles fins que el monument està plantat, són els alquimistes d’aquesta festa. Transformen el cartró, la fusta i les idees en sàtira, bellesa i provocació. Són mestres artesans en un món que, de tant en tant, oblida que la cultura no ix de fàbriques, sinó d’hores de taller i de mans que treballen més del que reconeix qualsevol premi.

Els pirotècnics són els músics del fum, els que converteixen el cel en un llenç sonor que marca el ritme emocional de la festa. I la música de banda, eixa que ens acompanya a cada pas, és l’autèntic motor sentimental de les Falles. Sense elles, tot seria més silenciós i menys humà. I després hi ha tot un univers de professions que sovint passen desapercebudes: indumentaristes, floristes, modistes, maquilladores, electricistes, fusters, cambrers, fotògrafs. Totes formen part d’un ecosistema que sosté la festa com un gegant de moltes potes.

Però parlar de Falles també obliga a fer sàtira, perquè la festa és precisament això: un espill on riure’s de tot, inclosa la pròpia festa. Hem convertit les Falles en un projecte cada vegada més gran i més car, però no sempre més profund. De vegades sembla que ens oblidem que la festa no pertany a l’escaparata, sinó al carrer; que l’art no es mesura en metres, sinó en significat; que la cultura no és consum, sinó participació.

Potser ens hem obsessionat amb competir, amb quedar millor, amb tindre el monument més alt o la desfilada més llarga, i hem deixat de preguntar-nos si això ens fa més fallers o només més cansats. La sàtira fallera no hauria de quedar-se en el monument: hauria de recordar-nos que, quan perdem la perspectiva, perdem l’essència. Les Falles han de tornar a ser del poble i per al poble. Sense por a tornar a la crítica valenta, a la burla intel·ligent, a la festa que no busca agradar, sinó fer pensar, riure i compartir.

Som patrimoni de la humanitat, sí. Però només ho serem de veritat quan recuperem el que ens fa únics: l’esperit popular, la plaça plena, la crítica que pica però ens fa millors, el monument que conta qui som i no sols el que volem aparentar.

El Camp de Morvedre té les Falles que mereix. Ara només falta que se les crega. I que les defense. I que torne a fer d’elles el que sempre han sigut: cultura viva, cultura crítica, cultura del poble.

llegir més

El número pi i la política: un cercle que mai es tanca ^

El número pi ha fascinat la humanitat durant segles. Un nombre irracional, infinit, que mai es repeteix i que descriu la relació entre la circumferència i el seu diàmetre. Una constant matemàtica que pareix perfecta i, al mateix temps, impossible d’abastar del tot. Quan pense en la política, inevitablement em ve al cap aquesta mateixa idea: un espai que pretén ser racional, ordenat, simètric, però que en realitat funciona amb la mateixa lògica canviant, imprevisible i infinita de pi.

Pi és la mesura del cercle, i la política també ha acabat convertint-se en un cercle que es repeteix una i altra vegada. Un moviment constant entre promeses i decepcions, avanços i retrocessos, discursos que es tanquen sobre si mateixos. Com en una circumferència, la política gira, però costa saber si avança. Les societats intenten donar-li un diàmetre, una direcció, una línia recta que vaja d’un punt a l’altre, però la realitat sempre acaba descrivint arcs més complexos dels que voldríem.

També hi ha una lliçó profunda en la naturalesa irracional de pi. Podem aproximar-lo, podem acostar-nos molt als seus decimals, però mai el podem fixar del tot. En política passa alguna cosa semblant: per més que es busque una fórmula universal, un model perfecte o una resposta definitiva als problemes socials, sempre apareixen noves variables, nous contextos, noves realitats que obliguen a recalcular. El món canvia, i les solucions també. Pretendre que la política siga un resultat exacte és desconéixer la seua essència humana i imperfecta.

Pi també representa l’harmonia entre la part i el tot. La circumferència existeix gràcies a la relació entre un segment recte i una línia corba, entre la simplicitat i la complexitat. En política, la convivència democràtica depén d’eixe mateix equilibri: individus i col·lectius, drets particulars i interessos generals, llibertats i responsabilitats. Quan el diàmetre es desconnecta de la circumferència, quan la part vol imposar-se al tot o el tot anul·la la part, la figura es trenca i ja no hi ha equilibri possible.

Pi és, a més, un recordatori humil: hi ha coses que no podem controlar del tot. Les matemàtiques ens ho ensenyen d’una manera elegant. La política, en canvi, ens ho recorda d’una manera més abrupta. Tant de bo tinguérem una fórmula per a predir el comportament col·lectiu, l’evolució social o els canvis culturals. Però, com pi, la realitat política és infinita, imprevisible i plena de matisos. I això no és necessàriament un defecte; pot ser, també, la seua bellesa.

Però si pi ens ensenya alguna cosa útil és que, malgrat la seua infinitud, podem utilitzar-lo. No hem d’arribar al final dels seus decimals per construir ponts, edificis, satèl·lits o mecanismes de precisió. Amb una aproximació raonable, podem transformar el món. Potser la política també hauria d’aprendre això: no fa falta una perfecció impossible per a generar canvi. No cal esperar condicions ideals per avançar. Es pot treballar, es pot acordar, es pot impulsar el bé comú, encara que el sistema siga imperfecte.

Potser, al final, pi és una metàfora de la condició humana: sabem que no arribarem mai a la fórmula definitiva, però continuem intentant-ho. La política, quan és honesta, respon a la mateixa lògica. Intenta trobar sentit en un món canviant, construir estabilitat en una realitat que no para de moure’s, donar forma a un cercle que sempre pot ser més ampli, més just, més inclusiu.

Pi és infinit. La política, també. La diferència és que en matemàtiques l’infinit ens fascina, mentre que en política sovint ens esgota. I tanmateix, d’alguna manera, necessitem aprendre a conviure amb aquesta infinitud, a aproximar solucions sense exigir perfecció, a comprendre que la vida col·lectiva, com el cercle, només es sosté si entenem les relacions que la fan possible.

Potser per això, cada 14 de març, quan el món celebra el Dia de Pi, convé recordar que la política no hauria de ser una lluita per dominar el cercle, sinó un esforç constant per entendre’l.

llegir més