20.5.25

Les abelles: l’engranatge vital de la natura i la riquesa apícola del País Valencià

Les abelles són molt més que insectes voladors que fan mel. Són una peça fonamental en el funcionament dels ecosistemes, ja que gràcies a la seua tasca de pol·linització permeten la reproducció de moltes plantes i cultius que sostenen la biodiversitat i l’alimentació humana. Si desaparegueren, el planeta es veuria greument afectat.  

Per entendre la importància de les abelles, podem fer un símil amb la cançó *La Colmena* del grup de música. En aquesta peça, la colmena simbolitza una societat organitzada, on cada individu té una funció essencial per al bé comú. Les abelles, dins del seu eixam, treballen col·lectivament i de manera coordinada per garantir la supervivència, produint mel, protegint la reina i pol·linitzant l’entorn.  

Aquest model d’ordre i cooperació fa que les abelles siguen imprescindibles en la natura. Amb el seu treball incansable, faciliten que milers d’espècies vegetals es reproduïsquen. Sense elles, desapareixerien cultius essencials per a la nutrició humana com els fruiters, els cereals i les hortalisses.  

La seua desaparició no només afectaria l’agricultura, sinó també la fauna. Molts animals depenen de les plantes pol·linitzades per obtenir aliment i refugi, de manera que la pèrdua d’abelles podria desencadenar una crisi ecològica que afectaria mamífers, ocells i altres espècies.  

A la cançó *La Colmena*, es denuncia l’explotació del sistema i el tracte abusiu que s’exerceix sobre les persones treballadores. Aquest missatge es pot relacionar amb la situació de les abelles en l’actualitat. Malgrat la seua importància, es troben en perill per culpa de la contaminació, l’ús de pesticides, el canvi climàtic i la destrucció del seu hàbitat. La humanitat, en la seua recerca de productivitat i benefici econòmic, les està posant en risc.  

Els efectes del declivi de les poblacions d’abelles ja es noten en diverses parts del món. La disminució de la pol·linització natural obliga algunes regions a buscar alternatives artificials, com la pol·linització manual o la creació d’insectes robòtics. Però cap tecnologia pot substituir la complexitat i eficàcia del treball d’una abella.  

Cal prendre mesures urgents per protegir-les. La reducció de l’ús de pesticides, la conservació d’hàbitats naturals, la promoció de l’agricultura ecològica i la sensibilització social són accions necessàries per garantir que les abelles continuen exercint el seu paper en la natura.  

Podríem dir que les abelles són les treballadores de la natura, esforçant-se contínuament per mantindre l’harmonia i la prosperitat de l’ecosistema, igual que la cançó parla de les persones que sustenten la societat. Si aquests treballadors desapareixen, tot el sistema entra en crisi.  

A més, les abelles tenen una estructura social que reflecteix l’organització d’una societat cooperativa. En l’eixam, cada individu té una funció: les obreres recol·lecten nèctar i construeixen bresques, la reina garanteix la continuïtat de l’espècie i els abellots completen el cicle reproductiu. Aquest repartiment de tasques és essencial per al bon funcionament de la comunitat, tal com ocorre en una societat humana.  

La mel que produeixen les abelles és un dels regals més valuosos que ens ofereix la natura. No només té propietats alimentàries i medicinals, sinó que també representa la culminació de la seua tasca i l’esforç col·lectiu. És una prova de com la cooperació i l’organització poden generar resultats positius per al planeta.  

Ara bé, les abelles no treballen per nosaltres, sinó per la continuïtat del seu propi cicle vital. La relació simbiòtica que mantenim amb elles ens hauria de fer reflexionar sobre la responsabilitat que tenim de protegir-les.  

Així com la cançó fa una crida a la resistència davant d’un sistema explotador, també hauríem de defensar les abelles contra la destrucció del seu entorn. És un acte de justícia ecològica i, al mateix temps, una manera de protegir el futur de la vida en el planeta.  

Podem ajudar les abelles amb accions simples, com plantar flors que afavorisquen la pol·linització, recolzar l’apicultura local i exigir polítiques que protegisquen la biodiversitat. Cada gest, per petit que siga, pot marcar la diferència en la conservació d’aquests insectes tan essencials.  

Si deixem que les abelles desapareguen, no només estarem perdent un insecte; estarem trencant un equilibri que sustenta la vida tal com la coneixem. La seua absència seria un senyal que hem arribat a un punt de no retorn en la destrucció de la natura.  

A més, al País Valencià, la indústria de la mel té una gran importància econòmica i cultural. L’apicultura valenciana ha estat històricament una activitat fonamental, amb una producció de mel autòctona que destaca per la seua qualitat i diversitat. No obstant això, aquesta indústria s’enfronta a reptes com el canvi climàtic, la mort accelerada de les abelles i la falta de suport institucional.  

Les persones dedicades a l’apicultura han reivindicat la necessitat d’ajudes per a la producció i distribució de la mel, ja que la disminució de colmenes i professionals posa en perill la continuïtat d’aquesta activitat. La mel valenciana no només és un producte gastronòmic apreciat, sinó que també forma part del patrimoni cultural i històric del territori.  

Defensar les abelles i l’apicultura valenciana és protegir una tradició que ha contribuït al desenvolupament econòmic i ecològic del nostre país. La mel no és només un aliment, sinó el resultat d’un equilibri natural que hem de preservar per garantir un futur sostenible.

L’esport com a ferramenta d’inclusió: el projecte d’handbol adaptat

L’esport inclusiu s’ha convertit en una ferramenta poderosa de transformació social, oferint oportunitats perquè **totes les persones**, independentment de les seues capacitats, puguen disfrutar del joc i la competició en igualtat de condicions. En este sentit, la creació d’equips adaptats d’handbol representa un pas avant per a fer de l’esport un espai **més accessible i participatiu**.

L’activitat esportiva no només afavoreix la **millora física**, sinó que també té un gran impacte en l’autoestima i el benestar emocional de les persones. A través del joc i l’entrenament, es desenvolupen habilitats motrius, es millora la coordinació i la força, i s’impulsa una **major autonomia personal**.

A més, els equips inclusius són **un espai de socialització**, on es creen llaços entre les persones jugadores. L’esport col·lectiu permet que cada persona trobe un **sentiment de pertinença**, compartisca vivències i aprenga a treballar en equip, fomentant valors com la **solidaritat, el respecte i l'esperit d'equip**.

Un altre benefici fonamental d’estos projectes és la sensibilització de la societat. Iniciatives com esta visibilitzen la diversitat funcional i trenquen amb estereotips, ajudant a promoure una cultura **més empàtica i compromesa** amb la inclusió. A més, impulsen la participació de persones voluntàries i col·laboradores que contribuïxen activament a fer realitat estes activitats.

Mitjançant l’esport, es pot estimular la **superació personal**. Les persones que formen part dels equips adaptats aprenen a afrontar-se a nous reptes i a celebrar cada xicotet progrés, reforçant la confiança en elles mateixes i demostrant que **l’esport no té límits**. Cada entrenament es transforma en una oportunitat de creixement, tant individual com col·lectiu.

El suport de **associacions, clubs esportius i institucions** és clau per a impulsar estos equips i garantir el seu bon funcionament. Gràcies a la col·laboració entre diferents agents socials, es poden proporcionar **materials adaptats, espais adequats i personal qualificat** per a guiar els entrenaments i afavorir una pràctica esportiva segura i inclusiva.

Des de fa anys, el **Club Balonmano Morvedre** i **AVOCAM** han treballat conjuntament per a impulsar l’handbol inclusiu, consolidant un projecte que permet que persones amb diversitat funcional puguen disfrutar d’este esport en un entorn segur i adaptat. Esta col·laboració ha donat lloc a la creació d’un equip on les persones jugadores poden desenvolupar les seues habilitats, compartir vivències i formar part d’una comunitat esportiva que aposta per la igualtat d’oportunitats.

Esta iniciativa no només ha tingut un impacte positiu en les persones participants, sinó que també ha contribuït a **sensibilitzar la societat** sobre la importància de l’esport com a ferramenta d’inclusió. Amb el suport d’entitats locals i la implicació de persones voluntàries, el projecte ha anat creixent i consolidant-se, demostrant que l’handbol pot ser un espai per a totes les persones, independentment de les barreres que es puguen presentar.

Enguany, el **Club Balonmano Morvedre** ha reforçat el seu compromís amb la inclusió esportiva mitjançant la col·laboració amb l’**Associació InsProject**, una entitat que treballa per a millorar la qualitat de vida de les persones amb diversitat funcional a través d’activitats corporals, artístiques i esportives. Aquesta associació promou la participació activa i la visibilització de la diversitat, creant espais de convivència i intercanvi d’experiències que fomenten la igualtat d’oportunitats.

En el marc de la seua **trobada anual**, InsProject ha organitzat un sorteig especial en què s’ha rifat una **samarreta del Club Balonmano Morvedre**, com a símbol de suport i col·laboració entre les dues entitats. Este gest no només reforça els llaços entre el club i l’associació, sinó que també ajuda a conscienciar sobre la importància de l’esport com a ferramenta d’inclusió i integració social.

El president del **Club Balonmano Morvedre**, **Albert Llueca**, ha destacat la importància de continuar impulsant iniciatives inclusives dins del club. "L’handbol és molt més que un esport; és una ferramenta de transformació social que ens permet crear espais on totes les persones se senten valorades i representades. La nostra aposta per l’handbol inclusiu no és només un projecte esportiu, sinó un compromís ferm amb la igualtat d’oportunitats i la integració", ha afirmat Llueca.

A més, Llueca ha subratllat la rellevància de la col·laboració amb entitats com **AVOCAM** i **InsProject**, que han sigut fonamentals per a consolidar aquest projecte. "Treballar conjuntament amb associacions que comparteixen la nostra visió ens permet arribar més lluny i generar un impacte real en la societat. La inclusió no és només una idea, sinó una realitat que construïm dia a dia amb esforç, dedicació i p

assió", ha conclòs. ❤️🖤

19.5.25

Mireia i Aitana: La història darrere dels noms de les meues filles

Quan vaig haver de decidir els noms de les meues filles, vaig saber des del primer moment que volia fugir de les opcions tradicionals vinculades al santoral. Com a persona catòlica, la fe forma una part important de la meua vida, però també volia donar-los uns noms amb una història més profunda, connectada amb la literatura, la cultura i la memòria. Així va ser com vaig arribar als noms de Mireia i Aitana, dues paraules que carreguen una simbologia especial i que avui acompanyen les meues filles amb tot el seu significat.  

El nom de Mireia prové del poema Mirèio, escrit per Frédéric Mistral en 1859. Aquesta obra és un relat èpic en dotze cants que conta la història d’una jove provençal que es veu atrapada per les diferències socials i l’oposició de la seua família al seu amor per un humil treballador. Desesperada, emprén un viatge fins a Saintes-Maries-de-la-Mer, un lloc sagrat on confia que les santes li donaran la força necessària per véncer els obstacles que la separen de la seua felicitat.  

El poema no només és un relat de passió i sacrifici, sinó també un reflex de la cultura occitana. Mistral va escriure l’obra en occità, una llengua que durant segles havia estat marginada, per tal de preservar-la i reivindicar-la davant del món. Amb aquesta decisió, el poeta no només va immortalitzar la història de Mireia, sinó que també va donar veu a una identitat cultural que lluitava per sobreviure.  

L’impacte d’aquesta obra va ser enorme. Va inspirar la composició d’una òpera, Mireille, per part de Charles Gounod en 1864, i li va valdre a Mistral el Premi Nobel de Literatura en 1904, un reconeixement a la seua contribució a la literatura i la filologia occitana. A poc a poc, el nom de Mireia es va començar a estendre més enllà de França i va arribar a Catalunya, on es va convertir en un dels noms femenins més estimats.  

La raó per la qual vaig triar aquest nom per a una de les meues filles no va ser només per la seua bellesa sonora, sinó per tot el que representava. Mireia és un nom que evoca la lluita per l’amor, la determinació davant les adversitats i l’apreci per la cultura i la llengua pròpia. Per a mi, era una manera de donar-li un nom carregat de significat i força, que la poguera acompanyar al llarg de la vida amb orgull i identitat.  

Per a l’altra filla, vaig triar Aitana, un nom que també porta una història molt especial. Aquesta elecció es va inspirar en la vida del poeta Rafael Alberti i la seua companya, l’escriptora María Teresa León, qui en 1939 van haver de fugir d’Espanya després de la Guerra Civil. Des del port d’Alacant, l’última cosa que van veure de la seua terra va ser la Serra d’Aitana, una imatge que es va quedar gravada en la seua memòria per sempre.  

Dos anys després, ja a l’exili a Buenos Aires, van decidir posar-li a la seua filla el nom de Aitana, com un homenatge a aquell últim paisatge de la seua terra abans d’abandonar-la. Amb aquest gest, el nom es va convertir en un símbol de la memòria històrica, de la lluita per la llibertat i del dolor de l’exili.  

L’exili de Rafael Alberti i María Teresa León va ser un dels moments més tràgics de la història espanyola. Com tants altres intel·lectuals republicans, van haver de deixar enrere la seua llar, les seues arrels i tot allò que estimaven. No obstant això, mai van perdre l’esperança, ni van deixar de lluitar per la cultura i la literatura.  

Amb el pas del temps, el nom de Aitana va començar a popularitzar-se en moltes parts de l’Estat, especialment en la Comunitat Valenciana, però moltes persones desconeixen el significat profund que arrossega. Per a mi, el nom era una manera de connectar la meua filla amb aquesta memòria, amb aquesta història que ens recorda la importància de mantindre viu el record de qui va lluitar per la llibertat i la dignitat.  

Quan vaig decidir que les meues filles no tindrien noms amb santoral, no va ser una decisió impulsiva. La fe és important per a mi, però també volia que els seus noms representaren l’art, la cultura, la memòria i la identitat, valors que considere essencials en la vida. Volia que cada vegada que escoltaren el seu nom, sentiren que portaven amb elles una història única i plena de significat.  

Aquesta elecció va ser una manera de donar-los una identitat pròpia, una connexió amb la literatura i la història, més enllà de les tradicions religioses. Crec que un nom no només defineix una persona, sinó que també li dona un camí a seguir, una inspiració que la pot acompanyar al llarg de la vida.  

Ara, cada vegada que anomene Mireia i Aitana, recorde per què vaig triar aquests noms i tot el que representen. Mireia és la poesia, la lluita per l’amor i la defensa de la cultura. Aitana és la memòria, la resistència i l’esperança enfront de l’exili. Tots dos noms carregats de significat, de força i de bellesa.  

Veure-les créixer amb aquests noms em reafirma que la decisió va ser la correcta. Amb cada pas que donen en la vida, porten amb elles un nom que les connecta amb històries de lluita, de cultura i de memòria. Crec que no hi ha millor manera de donar-los un llegat que amb un nom ple de significat i identitat.  

Aquesta decisió també ha sigut una manera de reivindicar la importància de la literatura i la història en la nostra vida quotidiana. Els noms no són simples paraules, sinó que porten amb si records, emocions i històries que ens defineixen.  

Ara, Mireia i Aitana són noms que acompanyen les meues filles amb tot el seu pes simbòlic, noms que les connecten amb un passat i les impulsen cap al futur amb la força de la poesia i la memòria.  

Cada vegada que escolte aquests noms, sent que les meues filles porten amb elles alguna cosa més que una paraula bonica: porten una herència d’història, de lluita i d’amor per la cultura.  

El metge i metgessa de família: la base d’una sanitat equitativa i accessible

És fàcil donar per fet la presència dels metges i metgesses de família en la nostra vida quotidiana. Com a societat, hem normalitzat que existisquen professionals que escolten, guien i cuiden la població des del naixement fins als darrers anys de vida. No obstant això, és important reflexionar sobre el privilegi que representa comptar amb aquests especialistes dins d’una sanitat pública lliure i universal.  

L’existència d’un sistema sanitari que garantisca l’accés a la medicina familiar sense distincions de classe social, origen o situació econòmica no és un fet casual. És el resultat de dècades de lluites i decisions polítiques orientades a protegir el dret fonamental a la salut. En aquest sentit, el personal de medicina familiar és una peça clau d’un engranatge que sosté la justícia sanitària.  

Els metges i metgesses de família no només diagnostiquen i tracten malalties, sinó que acompanyen les persones al llarg de tota la seua vida. Coneixen l’historial mèdic dels seus pacients, comprenen les seues inquietuds i esdevenen aliats en la preservació del benestar físic i emocional. Aquesta relació continuada no només millora la qualitat de l’atenció, sinó que també facilita la detecció precoç de patologies i la prevenció de complicacions.  

La medicina familiar no és una especialitat menor. Al contrari, exigeix una formació exhaustiva que abraça múltiples àmbits del coneixement mèdic. Un metge o metgessa de família ha de ser capaç d’abordar des d’una infecció respiratòria comuna fins a la gestió de malalties cròniques complexes. Aquesta versatilitat el converteix en una peça imprescindible per a la sostenibilitat del sistema sanitari.  

L’Organització Mundial de Metges de Família (WONCA) va establir el Dia Mundial del Metge de Família per reconéixer la contribució d’aquests professionals a la salut pública. És una data que recorda la importància de valorar-los i defensar-los davant les amenaces que posen en perill la seua tasca, com les retallades pressupostàries o la sobrecàrrega assistencial.  

Disposar de metges i metgesses de família dins d’un sistema sanitari universal garanteix una atenció equitativa i de qualitat. En contrast amb els models privatitzats, on l’atenció depén de la capacitat econòmica de la persona, la sanitat pública permet que tota la població reba assistència sense distincions. Açò és especialment rellevant en la medicina de família, ja que les visites periòdiques i el seguiment continu contribueixen a reduir la desigualtat en l’accés a la salut.  

En el context actual, marcat per la crisi sanitària i l’envelliment de la població, la medicina de família adquireix encara més protagonisme. Les consultes de medicina familiar són el primer punt de contacte amb el sistema de salut i, per tant, tenen la responsabilitat d’afrontar l’augment de patologies cròniques i de malalties derivades de l’estrés social i laboral.  

Un aspecte fonamental de la medicina familiar és el seu enfocament preventiu. En una societat on moltes persones perceben la medicina com un recurs al qual només es recorre quan la malaltia ja s’ha manifestat, els metges i metgesses de família treballen per canviar aquesta mentalitat. Eduquen la població sobre la importància de fer-se revisions periòdiques, mantindre hàbits saludables i detectar precoçment les malalties. Aquesta tasca és clau per evitar complicacions i reduir la saturació dels hospitals.  

La medicina de família també ha de donar resposta a les necessitats sanitàries derivades de la diversitat de gènere i orientació sexual. Els metges i metgesses de família tenen un paper clau en la visibilització i l’atenció de les persones LGTBIQ+, garantint que reben un tracte adequat i lliure de discriminacions. Açò és especialment important en aspectes com la salut sexual i reproductiva, la transició de gènere o l’atenció psicològica davant possibles situacions de rebuig social.  

La presència d’aquests professionals en l’àmbit comunitari també permet una intervenció més directa en problemes socials amb repercussió sanitària, com la violència de gènere, les addiccions o les condicions de treball insalubres. Els metges i metgesses de família poden detectar indicis de situacions de risc i activar mecanismes de protecció per evitar conseqüències greus per a la salut de les persones afectades.  

Al mateix temps, la medicina de família té un paper educatiu essencial en la formació de les noves generacions de professionals sanitaris. Molts estudiants de medicina realitzen les seues primeres pràctiques en centres de salut, on aprenen directament dels metges i metgesses de família la importància de tractar les persones de manera integral. Per això, invertir en la qualitat d’aquesta especialitat és també invertir en el futur de la sanitat.  

En definitiva, la medicina de família no és només una especialitat mèdica, sinó un pilar fonamental de la sanitat pública. Sense aquest tipus d’atenció, el sistema sanitari perdria la seua capacitat de prevenció, de personalització i de proximitat amb la ciutadania. Per això, és essencial reconéixer la seua importància i continuar defensant un model que garantisca que totes les persones tinguen accés a una atenció mèdica equitativa i de qualitat.  

És responsabilitat de tota la societat protegir i reivindicar el paper dels metges i metgesses de família. Són professionals compromesos amb la salut de les comunitats i mereixen tot el reconeixement i suport necessari perquè puguen continuar exercint la seua tasca en condicions dignes. La defensa d’una sanitat pública que garantisca la presència d’aquests professionals és, en última instància, la defensa del dret fonamental a la salut per a totes les persones.

Joc net

El Dia Mundial del Joc Net, celebrat cada 19 de maig, representa una oportunitat per posar en valor el paper fonamental de l'esport en la construcció d'una societat més justa, respectuosa i igualitària. La decisió de l'ONU de proclamar aquesta jornada el 2025 evidencia la necessitat de promoure l'esport com a eina de convivència i desenvolupament social.

El joc net no és simplement una qüestió de complir les normes establertes en una competició. És una filosofia de vida que implica respecte per totes les persones participants, el reconeixement dels valors esportius i la renúncia a pràctiques injustes que puguen desvirtuar la competició.

A través de la història, l'esport ha servit per superar barreres i fomentar la pau entre pobles i cultures. Un exemple emblemàtic és la Copa del Món de Rugbi de 1995, on Nelson Mandela va demostrar com l'esport podia actuar com una eina de reconciliació en una societat profundament dividida.

L'esport d'elit sovint es veu com un espai de gran rivalitat, però en realitat està construït sobre principis de compromís, esforç i integritat. La imatge de persones esportistes ajudant rivals, acceptant decisions arbitrals sense protestar i celebrant el triomf del joc net ens recorda la seua essència.

El joc net no només influeix en les competicions esportives, sinó també en la vida diària. En els barris, escoles i centres esportius, s'ha de fomentar una cultura basada en el respecte, la inclusió i la solidaritat, per tal de garantir que l'esport siga una experiència positiva per a totes les persones.

L'impacte social de l'esport va més enllà del terreny de joc. Pot obrir oportunitats a persones que, per diverses raons, es troben en situacions de vulnerabilitat. Facilitar l'accés a la pràctica esportiva és clau per promoure la igualtat.

En aquest sentit, la lluita contra la pobresa i la desigualtat també forma part de la filosofia del joc net. Quan es creen programes esportius per a persones amb menys recursos, es contribueix a una societat més equitativa, on totes les persones tinguen les mateixes oportunitats.

Les federacions esportives i els clubs tenen una gran responsabilitat en la promoció del joc net. No es tracta només d'evitar el dopatge o les trampes, sinó de cultivar valors com la humilitat, la cooperació i l'esperit de superació.

En el món actual, on la competitivitat sovint prima sobre l'ètica, és necessari recordar que l'esport hauria de ser un espai de trobada i aprenentatge. La victòria és important, però mai ha de ser més rellevant que el respecte i la dignitat.

El Dia Mundial del Joc Net ens convida a reflexionar sobre el paper de l'esport en les nostres vides i a comprometre'ns amb una pràctica esportiva més inclusiva. No es tracta només de celebrar grans esdeveniments esportius, sinó de garantir que cada persona, siga qui siga, puga gaudir de l'esport amb les mateixes condicions.

En l'àmbit educatiu, inculcar el valor del joc net des d'una edat primerenca ajuda a crear societats més respectuoses i empàtiques. L'educació física no hauria de centrar-se només en el rendiment, sinó també en la formació de persones amb principis ferms.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials també tenen un paper crucial en la difusió del joc net. Mostrar actituds positives i condemnar comportaments antiesportius contribueix a consolidar una cultura basada en el respecte mutu.

El món de l'esport no hauria de ser un escenari de conflictes ni de divisió. Ha de ser un espai d'unió, on cada persona puga expressar-se lliurement i sentir-se part d'una comunitat.

Cada persona, independentment del seu nivell esportiu, pot contribuir al joc net. No és una qüestió exclusiva de competicions internacionals, sinó que comença en cada entrenament, en cada partit de barri o en cada activitat física quotidiana.

El Dia Mundial del Joc Net és un recordatoris de la importància de preservar els valors de l'esport. La competició és necessària, però mai hauria de prevaldre sobre l'honestedat, el respecte i la igualtat.

Aquest dia ens anima a fer de l'esport una eina de transformació social, on el joc net siga un principi fonamental en totes les disciplines. Com et sembla que podríem fomentar encara més aquesta cultura de respecte i inclusió?