Diversitat cultural per al diàleg i el desenvolupament en temps de l’extrema dreta ^

En un món que avança a una velocitat que sovint ens desborda, la diversitat cultural hauria de ser una de les nostres majors fortaleses col·lectives. La UNESCO ho recorda des de fa anys: la cultura és un bé públic mundial, un espai on els pobles dialoguen, cooperen i construeixen pau. No és només folklore ni patrimoni material; és identitat, memòria, llengua, creativitat, formes de viure i de conviure. És, en definitiva, la manera com una societat s’explica a si mateixa i al món.

Però aquesta idea, tan senzilla i tan humana, es troba hui sota una pressió creixent.

Les noves extremes dretes han convertit la diversitat en un camp de batalla. No és fruit de la improvisació. Forma part d’una estratègia política que necessita fabricar enemics interns, erosionar la convivència i reduir la complexitat social a un relat de por i confrontació. A l’Estat espanyol i a Europa, aquest discurs es manifesta en la criminalització de la immigració i de les cultures racialitzades, en el negacionisme de les desigualtats i en l’atac constant al feminisme i als drets de les persones LGTBIQ+, presentant-los com a ideologies que amenaçarien una identitat nacional fictícia. També es fa visible en la normalització del discurs d’odi, especialment en l’entorn digital, on aquestes narratives es viralitzen i esdevenen eines de polarització massiva.

Aquestes ofensives busquen desmantellar consensos democràtics bàsics com la igualtat, la convivència i el respecte a la diversitat. No són simples opinions; són projectes polítics que aspiren a transformar la societat des de la por i la divisió.

En aquest context, la celebració del Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament adquireix un sentit profundament polític. No és una efemèride folklòrica ni un recordatori simbòlic. És una defensa activa d’un model de societat on la diferència no és una amenaça, sinó una oportunitat. Les dades internacionals indiquen que la major part dels conflictes actuals es produeixen en països amb escàs diàleg intercultural. Reforçar-lo no és un luxe, és una necessitat per a la pau i la cohesió social. A més, el sector cultural i creatiu representa una part significativa de l’ocupació mundial i és un motor de desenvolupament sostenible. La diversitat no sols enriqueix; genera futur.

Per què la diversitat molesta tant a l’extrema dreta? Perquè qüestiona els relats simples. Perquè desmunta la idea d’una identitat homogènia i immutable. Perquè exigeix drets, igualtat i reconeixement. I perquè, sobretot, empodera comunitats que aquests moviments necessiten mantenir en silenci per a sostenir el seu projecte polític.

La diversitat cultural és, en essència, un projecte democràtic. És un espai on totes les persones poden existir sense por, expressar-se sense censura i participar en la vida col·lectiva amb igual dignitat. És una manera de construir societats més fortes, més creatives i més capaces d’afrontar els reptes globals.

En temps d’odi organitzat, defensar la diversitat cultural és un acte de valentia cívica. És apostar per una societat que no es trenca davant la diferència, sinó que la converteix en motor de creativitat, innovació i convivència. És recordar que la cultura no és un camp de batalla, sinó un pont. I cada vegada que el travessem, desmentim el relat de la por i fem possible un futur compartit.

llegir més

Menjar per ansietat, quan el cos parla més fort que la voluntat ^

Durant molts anys vaig pensar que menjava perquè m’agradava menjar. Que era tan simple com això. Però no ho era. Menjava perquè tenia ansietat, perquè el silenci em feia soroll, perquè la incertesa em cremava per dins i perquè el meu cos havia aprés que la manera més ràpida d’abaixar el volum del món era omplir-me l’estómac. El menjar era refugi, anestèsia i companyia. I també era una presó.

Hi ha una frase de la psicòloga Geneen Roth que sempre m’ha colpit: “Quan deixes de lluitar amb el menjar, comences a escoltar el que realment tens fam”. Jo no escoltava res. Només tapava. Tapava la por, la pressió, la solitud, la sensació de no arribar mai a tot. Tapava fins i tot la meua pròpia veu. I quan tapes massa, arriba un moment en què ja no saps què és teu i què és només soroll emocional.

El menjar per ansietat no és un caprici ni una falta de voluntat. És un mecanisme de supervivència. El cos busca una via ràpida per regular-se, i el sucre, els greixos i la sensació d’estar ple activen circuits de calma immediata. És biologia, no fracàs. Però també és un cercle que es tanca sobre tu. Com més ansietat, més menjar. Com més menjar, més culpa. Com més culpa, més ansietat. I així, una volta i una altra.

Jo vaig viure molts anys dins d’eixe cercle. I encara que ara parle en passat, no ho faig des de la superioritat de qui ja ho té tot resolt, sinó des de la consciència de qui sap que això és un camí llarg, irregular i profundament humà. Vaig perdre quasi noranta quilos, sí, però el pes no era el problema. El problema era la funció que complia el menjar en la meua vida. I això no desapareix amb una dieta. Això només canvia quan tu canvies.

Quan vaig deixar de menjar per ansietat, el buit va aparéixer de colp. Un buit real, físic, emocional. Un buit que abans s’omplia amb un impuls. I el cos, que és savi i tossut, va buscar una alternativa. Va ser aleshores quan vaig començar a fer esport. Al principi, només per moure’m. Després, per sentir-me millor. I finalment, sense adonar-me’n, per calmar-me. El gimnàs es va convertir en el meu nou refugi. I ací és on apareix la pregunta incòmoda: addicció per addicció?

La resposta no és tan senzilla. L’esport és saludable, sí. Però també pot convertir-se en una crossa emocional si és l’única via que tens per regular-te. Quan vaig començar a notar que si un dia no anava al gimnàs em pujava una mena d’inquietud, una sensació de desordre intern, vaig entendre que no havia resolt el problema, només l’havia traslladat. El menjar havia deixat de ser la meua vàlvula d’escapament, però la necessitat de tindre’n una continuava allí.

La psiquiatra Judson Brewer diu que “tota addicció és, en el fons, un intent de fugir del malestar”. I això em va fer pensar. No era el menjar. No era el gimnàs. Era el malestar. Era la manera com jo gestionava la pressió, la por, la incertesa. Era la necessitat de tindre un lloc on posar tot allò que no sabia com sostenir.

Això no vol dir que ara veja l’esport com un problema. Al contrari. L’esport m’ha donat salut, energia, estructura i una relació nova amb el meu cos. Però també m’ha obligat a mirar-me de front. A preguntar-me què passa quan no puc entrenar. Què passa quan tinc un mal dia. Què passa quan l’ansietat torna i no tinc una via ràpida per apagar-la. I ací és on he entés que el treball real no és deixar de menjar per ansietat ni substituir-ho per una rutina esportiva. El treball real és aprendre a escoltar-me.

He aprés que la regulació emocional no pot dependre d’una sola cosa. Ni del menjar, ni de l’esport, ni de cap hàbit que convertim en salvavides. He aprés que la calma no es construeix només amb accions, sinó amb comprensió. Amb paciència. Amb la capacitat de dir-me: “Estàs nerviós, estàs cansat, estàs espantat, i això està bé”. He aprés que el cos parla, i que si no l’escoltes, crida.

També he aprés que la vergonya és un dels motors més potents de l’addicció. La vergonya de menjar d’amagat. La vergonya de no controlar-te. La vergonya de sentir que no tens força de voluntat. Però la vergonya no cura res. Només t’aïlla. Només et fa més vulnerable. Només et fa buscar encara més allò que et calma de manera immediata. Per això, parlar-ne és tan important. Per això, escriure açò també és una manera de trencar el silenci.

Hi ha una cita de Brené Brown que m’acompanya sovint: “La vergonya no pot sobreviure si és parlada”. I és veritat. Quan vaig començar a explicar que menjava per ansietat, que no era una qüestió de gana, que era una qüestió de supervivència emocional, vaig començar a entendre’m millor. I quan vaig començar a entendre’m, vaig començar a canviar.

Ara, quan entrenar es converteix en una necessitat massa rígida, ho note. Quan el cos em demana descans i el cap em diu que no puc parar, ho identifique. Quan l’ansietat apareix i la primera idea és “ves al gimnàs i ja està”, m’ature un moment i em pregunte què està passant realment. No sempre ho aconseguisc, però ara almenys ho veig. I veure-ho ja és una forma de llibertat.

No crec que siga una addicció per una altra. Crec que és un procés. Un desplaçament. Una transició cap a una manera més sana de viure, però que encara necessita consciència i equilibri. L’esport és una eina, no una solució. La solució és entendre què estic intentant calmar. I això és un treball que no s’acaba mai, però que val la pena.

Perquè al final, el que busquem no és deixar de menjar per ansietat ni entrenar cada dia com si ens hi anara la vida. El que busquem és viure amb una mica més de pau. Amb una mica més de veritat. Amb una mica més de capacitat per sostenir-nos sense fugir de nosaltres mateixos.

I això, encara que coste, és possible.

llegir més

La vigilància digital no pot substituir la confiança laboral ^

El test Barbulescu ha tornat a posar damunt la taula un debat que en el sector tecnològic coneixem massa bé: fins on pot arribar el control empresarial sobre la nostra activitat laboral i on comença el dret irrenunciable a la intimitat. En un entorn on cada clic deixa rastre, on les eines digitals són imprescindibles i on la frontera entre el personal i el professional es difumina, la temptació de convertir la vigilància en rutina és enorme. Però que siga fàcil no vol dir que siga legítim, ni molt menys acceptable.

Com a delegat sindical d’USO a Indra, veig cada dia com la cultura del control es disfressa de necessitat operativa. Se’ns diu que és per garantir la productivitat, per assegurar la qualitat del servei, per protegir la informació. Però darrere d’aquest relat hi ha una realitat més crua: la desconfiança estructural cap a les persones treballadores i la voluntat de convertir la monitorització en un mecanisme permanent de disciplina. El test Barbulescu, amb els seus criteris de proporcionalitat, necessitat, transparència i informació prèvia, és un recordatori que els drets digitals no són un luxe, sinó una condició mínima per a un treball digne.

El problema és que massa vegades aquests principis es queden en paper mullat. En empreses grans com Indra, on la complexitat organitzativa pot servir d’excusa per a pràctiques opaques, és fàcil que la vigilància s’implante sense un debat real, sense consultar la plantilla i sense explicar clarament què es controla, per què i amb quin límit. I quan això passa, el missatge és clar: la persona treballadora deixa de ser subjecte de drets i passa a ser un recurs monitoritzable, un node més dins d’un sistema que prioritza el control per damunt de la confiança.

El test Barbulescu no és només un instrument jurídic. És una advertència. Ens diu que la vigilància indiscriminada no és admissible, que no es pot monitoritzar per si de cas, que no es pot convertir la sospita en política preventiva. Ens diu que la dignitat laboral no es negocia. I, sobretot, ens recorda que la tecnologia no pot ser una coartada per erosionar drets fonamentals.

En el sector TIC, on la pressió per complir terminis i objectius és constant, la vigilància pot convertir-se en una forma subtil de coerció. Quan saps que cada moviment pot ser registrat, que cada comunicació pot ser analitzada, que cada pausa pot ser interpretada, treballes amb por. I un treball fet amb por no és productiu, ni saludable, ni sostenible. La vigilància excessiva no millora el rendiment; només deteriora la confiança i alimenta el burnout.

Per això, des del sindicalisme, hem de reivindicar una altra manera d’entendre la gestió. No es tracta de negar la necessitat de certs mecanismes de control, sinó de situar-los en el seu lloc: com a últim recurs, no com a punt de partida. La informació prèvia, la transparència i la proporcionalitat no són tràmits administratius, sinó garanties democràtiques dins de l’empresa. Quan es vulneren, no només es posa en risc la validesa d’un acomiadament o d’una sanció; es posa en risc la salut laboral i la cohesió dels equips.

El futur del treball passa per la confiança, no per la vigilància. Passa per escoltar, no per monitoritzar. Passa per construir espais on la tecnologia siga una eina al servei de les persones, i no una eina per controlar-les. El test Barbulescu és un punt de partida, però la responsabilitat és col·lectiva: empreses, sindicats i persones treballadores hem de decidir quin model volem. I des de la meua posició, ho tinc clar: volem un model que respecte la dignitat, que defense la intimitat i que entenga que la productivitat real només naix quan hi ha llibertat i confiança.

llegir més

El brunzit que sosté la vida ^

Les abelles són una frontera silenciosa entre un món que continua i un món que s’afona. Són petites, quasi invisibles enmig del soroll que generem com a societat, però al mateix temps són una peça essencial perquè la vida prospere. Quan una abella visita una flor, no fa només un gest natural i instintiu: està sostenint una cadena que ens inclou a totes les persones, als ecosistemes i a la nostra alimentació quotidiana.

La importància de les abelles no és un relat idealitzat del camp, sinó una realitat biològica que sovint oblidem. Tres de cada quatre aliments que consumim depenen, d’una manera o altra, de la pol·linització. Sense elles, els horts que estimem, els paisatges que ens identifiquen i fins i tot les flors que formen part de les nostres festes i tradicions es veurien greument afectats. Les abelles són una infraestructura viva, un mecanisme natural que treballa sense descans perquè el món continue funcionant.

Tot i això, les estem posant en perill. L’ús intensiu de pesticides, la pèrdua d’hàbitats, els monocultius i la contaminació estan reduint les seues poblacions de manera alarmant. És una desaparició lenta, sense titulars, però amb conseqüències profundes. Quan una abella cau, no és només un insecte que es perd: és un avís que el sistema que ens manté vives i vius s’està debilitant.

La paradoxa és que, mentre invertim recursos en infraestructures de ciment i projectes que sovint es presenten com a símbols de progrés, descuidem allò que realment ens sosté. Una abella pesa menys que una moneda, però el seu treball té un valor incalculable. Ens recorda que la vida és interdependent i que no podem continuar vivint d’esquena a la natura sense pagar un preu altíssim.

Defendre les abelles no és només una qüestió ecologista. És una política de supervivència, una aposta per un futur habitable i una manera d’assumir que la nostra existència depén d’un equilibri que no hem creat nosaltres, però que sí podem trencar. Cuidar-les és cuidar-nos. És reconéixer que el planeta no és un recurs infinit, sinó un organisme viu que necessita respecte i responsabilitat.

Potser el primer pas és escoltar el brunzit. En eixe so hi ha un missatge clar: encara som a temps de fer les coses d’una altra manera. Encara podem apostar per una convivència més humil, més conscient i més alineada amb la realitat natural que ens envolta. Les abelles no ens necessiten per existir, però nosaltres sí que les necessitem per continuar.

llegir més

Llet materna, criar i sentir: una política del cos que encara incomoda ^

Hi ha paraules que semblen senzilles fins que les mirem de prop. Llet materna. Dona. Criar. Sentir. Quatre paraules que, quan es posen juntes, activen un terratrèmol de vivències, expectatives i judicis. Quatre paraules que haurien de parlar de vida i de llibertat, però que massa sovint acaben convertides en un camp de batalla social on tothom opina, tothom jutja i tothom marca el camí que suposadament és correcte.

La llet materna és un símbol potent. No només alimenta: connecta, calma, ordena el món d’un ésser que tot just arriba. Però també és un símbol que s’ha utilitzat per pressionar, per culpabilitzar i per convertir la criança en una cursa d’excel·lència. Sembla que la lactància haja de ser sempre idíl·lica, sempre fluida, sempre possible. I no ho és. No ho ha sigut mai. I no passa res. El problema no és la llet, sinó el relat.

Quan parlem de dona, parlem d’un cos que ha estat històricament regulat, vigilat i opinat. Un cos que ha hagut de justificar-se constantment: si dona el pit, si no el dona, si ho fa massa temps, si ho fa poc, si ho fa en públic, si ho fa en privat. La societat continua exigint que les dones siguen fortes però discretes, lliures però obedients, naturals però perfectes. I enmig d’aquesta contradicció impossible, la lactància esdevé un mirall de totes les pressions que encara pesen sobre els cossos feminitzats.

Criar és una paraula que s’ha romantitzat fins a l’extrem. Criar és amor, sí, però també és cansament, renúncia, dubte, por i una sensació constant de no arribar. Criar és una feina que no es paga, que no es veu i que no es reconeix. Una feina que es fa amb el cos, amb les hores, amb la pell i amb la paciència. I, tanmateix, és una feina que es jutja amb una facilitat insultant. Tothom sap com hauries de criar, menys tu, que ets qui ho fa cada dia.

I després hi ha el verb que ho travessa tot: sentir. Sentir és el que no es pot normativitzar. És el que no cap en manuals ni en consells. És el que passa a les tres de la matinada quan un cos menut busca refugi en un altre cos que també està cansat. És el que passa quan la lactància funciona i quan no funciona. És el que passa quan una persona decideix donar el pit, o quan decideix no fer-ho, o quan no pot, o quan no vol. Sentir és l’únic territori que hauria de ser inviolable, però és el primer que la societat colonitza amb opinions alienes.

La lactància no és només un acte biològic: és un acte polític. No perquè ho siga en essència, sinó perquè la societat l’ha convertit en un espai de control. Quan una persona dona el pit en públic, encara hi ha mirades que incomoden. Quan no dona el pit, encara hi ha comentaris que qüestionen. Quan allarga la lactància, hi ha qui opina que és massa. Quan la curta, hi ha qui diu que és poc. Sembla que la llibertat de decidir sobre el propi cos continue sent una assignatura pendent.

Per això cal reivindicar una cosa tan bàsica com aquesta: cada criatura, cada cos i cada família tenen dret a trobar el seu camí sense haver de demanar permís. La lactància no és una prova de validesa. No és un examen de maternitat ni de criança. No és un indicador de qualitat humana. És una possibilitat, no una obligació. I com tota possibilitat, només té sentit si es viu des de la llibertat i no des de la pressió.

També cal recordar que criar no és només alimentar. Criar és sostenir emocionalment, és acompanyar, és posar límits, és escoltar, és aprendre a deixar anar. La llet materna pot ser una part preciosa d’aquest procés, però no és l’única. Hi ha mil maneres de donar amor, i totes són vàlides quan es fan des del respecte i des de la cura.

El que realment importa és que les persones que crien puguen fer-ho sense por al judici, sense culpa i sense haver de justificar cada decisió. Que puguen sentir sense haver de traduir-ho. Que puguen descansar sense haver de demanar-ho. Que puguen existir com a subjectes complets, no com a eines de criança.

Potser algun dia aquestes quatre paraules deixaran de ser un camp de batalla i tornaran a ser el que haurien de ser: vida, cos, llibertat i vincle. Fins aleshores, cal continuar escrivint, parlant i reivindicant. Perquè la lactància és important, però encara ho és més la dignitat de qui la viu.

llegir més