“Qui cuida el temps i la comunitat sembra futur compartit”

Les dites populars són una de les formes més antigues de transmissió de coneixement col·lectiu. Han passat de generació en generació condensant experiències, pràctiques laborals, creences i maneres d’entendre el món. Al País Valencià, moltes d’estes expressions naixen d’una societat eminentment agrària, on el ritme de la vida estava marcat per les estacions, la llum solar i les necessitats del treball al camp.

Entre les més conegudes trobem “Qui matina fa farina”. Una frase curta, aparentment innocent, que durant segles ha servit per transmetre una idea molt concreta: l’esforç i la diligència tenen recompensa. En una societat en què cada hora de llum era valuosa i en què el treball manual determinava sovint la supervivència familiar, alçar-se prompte era una necessitat material abans que una elecció personal.

Tanmateix, les societats canvien. Les condicions laborals, els models familiars, les tecnologies, els reptes mediambientals i les reivindicacions socials han transformat profundament la nostra manera de viure. Les dites populars continuen sent valuoses perquè formen part del patrimoni cultural, però també poden ser reinterpretades perquè dialoguen amb el present.

Potser, al segle XXI, la dita podria reformular-se així: “Qui cuida el temps i la comunitat sembra futur compartit”. No es tracta només de matinar, sinó d’entendre com construïm col·lectivament una societat més justa, sostenible i humana.

El significat tradicional de “Qui matina fa farina” és senzill. La persona que s’alça prompte aprofita millor el dia, treballa més i obté millors resultats. La farina, element essencial de l’alimentació tradicional, simbolitza el fruit del treball. La idea central és que la constància i la iniciativa generen beneficis.

Este missatge conté una part de saviesa que conserva tota la seua vigència. L’organització, la responsabilitat i la capacitat d’actuar són qualitats positives. Però també reflectix una manera determinada d’entendre la productivitat. En el món rural tradicional, els ritmes personals quedaven subordinats a les necessitats del treball. Qui més treballava era considerat més valuós. Qui descansava podia ser percebut com algú mandrós o poc compromés.

Des d’una mirada contemporània, esta interpretació presenta algunes limitacions. Sabem que no totes les persones partixen de les mateixes condicions socials. No és igual afrontar el dia amb una vivenda digna que fer-ho amb precarietat habitacional. No és igual disposar de temps per descansar que treballar en diversos llocs per arribar a final de mes. Tampoc és igual ser una persona sense responsabilitats de cures que fer-se càrrec de menors, persones majors o familiars dependents.

La societat actual també ha qüestionat el mite meritocràtic segons el qual l’esforç individual explica per si mateix l’èxit o el fracàs de les persones. Milers de treballadores i treballadors s’alcen cada dia abans de l’alba, encadenen jornades extenses i continuen vivint en situacions d’inseguretat econòmica. Matinar, per si sol, no garanteix cap prosperitat.

A més, la cultura de la hiperproductivitat s’ha convertit en una de les grans contradiccions del nostre temps. Les xarxes socials estan plenes de missatges que glorifiquen les rutines extremes, els horaris impossibles i la disponibilitat permanent. Es presenta l’èxit com una qüestió d’esforç individual mentre es fan invisibles les desigualtats estructurals. Així, moltes persones acaben sentint culpa per no arribar a tot, quan en realitat el problema és un model econòmic que exigeix rendiments incompatibles amb una vida saludable.

La relectura contemporània de la dita ens obliga a preguntar-nos què ha canviat en la societat. Hui sabem que el descans és una necessitat humana fonamental. Les cures no són una activitat secundària sinó una dimensió central de la vida. També hem après que el benestar col·lectiu no depén únicament del creixement econòmic, sinó de factors com la salut mental, la cohesió social, la qualitat democràtica o la sostenibilitat ambiental.

La tecnologia ha alterat completament la relació amb el temps. Moltes persones ja no treballen segons l’horari del sol sinó segons algoritmes, correus electrònics, aplicacions de repartiment o reunions virtuals. La frontera entre vida personal i laboral és cada vegada més difusa. En este context, matinar deixa de ser la clau de l’èxit. El que realment importa és recuperar el control sobre el nostre temps.

També els feminismes han aportat una mirada imprescindible. Durant segles, una gran part del treball de cures va quedar ocult darrere dels discursos sobre l’esforç productiu. Mentrestant, moltes dones sostenien la vida familiar realitzant tasques imprescindibles però poc reconegudes. Quan pensem en qui “fa farina”, cal recordar que també genera benestar qui acompanya una persona dependent, qui educa una criatura o qui cuida una xarxa comunitària.

Des d’una perspectiva ecologista, la dita adquireix noves lectures. El planeta està mostrant els límits d’un model basat en produir i consumir cada vegada més. Ja no es tracta d’accelerar indefinidament. Potser el repte és aprendre a viure dins dels límits ecològics, respectant els recursos naturals i preservant el territori per a les generacions futures.

Al País Valencià, esta reflexió és especialment rellevant. Les sequeres recurrents, la pressió urbanística sobre la costa, la pèrdua d’espais agrícoles o els efectes del canvi climàtic ens recorden que la prosperitat no pot mesurar-se només en termes econòmics. Necessitem una cultura del temps compatible amb la protecció de l’Horta, de la marjal, de les muntanyes i dels pobles que mantenen viu el territori.

L’aplicació actual d’esta reinterpretació es pot observar en nombrosos àmbits. Una cooperativa que aposta per la conciliació familiar està generant més futur que una empresa que obliga a jornades infinites. Un centre educatiu que incorpora la coeducació, la inclusió i la participació democràtica està sembrant una farina més valuosa que qualsevol benefici immediat. Un projecte veïnal que recupera un espai públic degradat crea riquesa social encara que no aparega en cap indicador econòmic.

També ho veiem en els moviments que reivindiquen un accés digne a l’habitatge, la defensa dels serveis públics o la necessitat de reforçar la sanitat i l’educació. Estes lluites ens recorden que el progrés no és una competició individual sinó una construcció col·lectiva.

Fins i tot en l’entorn digital, la reinterpretació resulta útil. En lloc de premiar qui està permanentment connectat, potser hauríem de valorar qui compartix coneixement, combat la desinformació, construïx comunitat i promou relacions respectuoses. El temps invertit en reforçar els vincles humans és tan productiu com qualsevol activitat econòmica.

Per això, “Qui matina fa farina” continua contenint una intuïció valuosa, però necessita una actualització profunda. El repte contemporani no és simplement despertar abans. És preguntar-nos per a què utilitzem el temps, amb qui el compartim i quin futur estem construint.

La saviesa popular pot continuar orientant-nos si sabem llegir-la amb ulls nous. Hui sabem que la prosperitat no naix exclusivament de l’esforç individual. Naix també de les cures, de la solidaritat, de la defensa dels drets socials, de la sostenibilitat ambiental i de la capacitat de construir comunitats inclusives.

Potser la lliçó del segle XXI és que no cal matinar més que ningú per ser valuós. El que importa és contribuir a una societat en què totes les persones puguen viure amb dignitat. Eixa és la farina que realment necessitem produir. I eixe és el futur que val la pena sembrar.

llegir més

Quan la coherència desapareix de la política

Vivim en una època en què la política sembla haver abandonat qualsevol obligació de coherència. El debat públic ja no gira tant al voltant de les causes dels problemes ni de les possibles solucions, sinó de qui aconsegueix imposar un relat més útil per als seus interessos partidistes. La imatge compartida a les xarxes socials apunta precisament a aquesta contradicció: si es dona suport a determinades decisions internacionals que poden provocar una escalada de tensions, si després es rebutgen mesures destinades a esmorteir els seus efectes econòmics i, finalment, es culpa l'adversari de les conseqüències, alguna cosa no encaixa.

Més enllà dels noms propis o dels partits concrets, el que preocupa és un fenomen cada vegada més estès: la desaparició de la responsabilitat política. Sembla que ningú és responsable de res. Les conseqüències sempre són culpa d'un altre. Si puja el preu dels carburants, inflació, la culpa és de Brussel·les. Si hi ha una crisi energètica, la culpa és de la geopolítica internacional. Però poques vegades es reconeix que les decisions polítiques tenen efectes i que donar suport a unes determinades estratègies implica assumir també els seus costos.

La ciutadania mereix alguna cosa millor que eslògans i acusacions creuades. Mereix explicacions honestes. Mereix saber qui defensa cada política, qui vota cada proposta i quines conseqüències poden derivar-se'n. Perquè la democràcia no consisteix només a dipositar una papereta cada quatre anys; consisteix també a exigir coherència als representants públics.

El més preocupant és que aquestes contradiccions s'han normalitzat. Els partits polítics saben que una part important del debat es consumeix a través de titulars, vídeos breus i publicacions de xarxes socials. En aquest context, la veritat completa importa menys que la capacitat de mobilitzar els propis simpatitzants. L'objectiu deixa de ser convèncer amb arguments i passa a ser mantenir la fidelitat del bloc electoral.

Aquesta dinàmica empobreix la democràcia. Quan les decisions es valoren només segons qui les proposa i no segons el seu contingut, desapareix la possibilitat d'un debat racional. Una mateixa mesura pot ser qualificada d'encert o de desastre segons qui l'impulse. Una mateixa conseqüència econòmica pot ser atribuïda a causes completament diferents depenent del relat que convinga.

Per això és necessari reivindicar l'esperit crític. No amb els partits que pensen diferent de nosaltres, sinó també amb aquells que diuen representar-nos. La ciutadania no hauria d'actuar com una afició esportiva que defensa els seus colors sense qüestionar res. Hauria d'exigir coherència, transparència i responsabilitat.

Si una força política dona suport a determinades decisions, hauria d'explicar-ne també les conseqüències. Si rebutja mesures correctores, hauria d'oferir alternatives. I si després critica els efectes de la situació, hauria d'assumir la part de responsabilitat que li corresponga. Això és el mínim exigible en una democràcia madura.

El problema no és que existisquen discrepàncies. Les discrepàncies són saludables. El problema és la incoherència convertida en estratègia. I mentre la ciutadania accepte sense qüestionar aquests discursos contradictoris, la qualitat del debat públic continuarà deteriorant-se. La política necessita menys propaganda i més honestedat. Menys relats prefabricats i més rendició de comptes. Perquè una societat crítica no és aquella que creu cegament els seus dirigents, sinó aquella que els exigeix explicacions, siga quin siga el color de la seua bandera.

llegir més

Ens preocupa la intel·ligència artificial, però no el que ja tenim davant

Vivim temps curiosos. Mai no havíem tingut tanta informació a l’abast de la mà i, tanmateix, sovint sembla que la nostra atenció es concentra en allò que és nou, espectacular o desconegut, mentre ignorem problemes que fa anys que condicionen la vida de milions de persones. La irrupció de la intel·ligència artificial n’és un exemple evident. Cada setmana apareixen nous debats sobre si les màquines substituiran els treballadors, si els algoritmes prendran decisions per nosaltres o si estem davant d’una revolució comparable a la industrial. Són preguntes legítimes i necessàries. Però hi ha una altra qüestió que també hauríem de plantejar-nos: per què ens preocupa tant la intel·ligència artificial mentre prestem tan poca atenció a amenaces que ja estan provocant conseqüències reals?

No es tracta de menystindre els riscos de la IA. Com qualsevol tecnologia poderosa, necessita regulació, supervisió i un debat públic responsable. El problema apareix quan convertim aquesta preocupació en una obsessió que acaba eclipsant altres qüestions molt més immediates. Mentre discutim què podria passar en el futur, sovint oblidem allò que està passant ara mateix.

Per exemple, el creixement dels discursos autoritaris i reaccionaris és una realitat visible en molts països. Idees que semblaven superades han tornat a ocupar espais polítics i mediàtics. Es qüestionen drets socials, es criminalitzen col·lectius vulnerables i es promouen relats basats en la por i la confrontació. No estem parlant d’una amenaça hipotètica creada per una màquina. Estem parlant de decisions humanes que afecten la convivència democràtica i que poden erosionar drets conquistats després de dècades de lluites socials.

També resulta sorprenent la normalitat amb què assumim una desigualtat econòmica cada vegada més gran. Durant anys ens han repetit que el progrés acabaria beneficiant tothom. No obstant això, mentre els beneficis empresarials i els patrimonis més elevats continuen creixent, moltes famílies tenen dificultats per accedir a un habitatge digne, omplir la cistella de la compra o garantir un futur estable als seus fills. La precarietat laboral no és una predicció futurista. És una realitat quotidiana per a milers de persones.

En aquest context, els fons voltor s’han convertit en un dels símbols més evidents de com el mercat pot desconnectar-se de les necessitats socials. Habitatges que haurien de complir una funció social es transformen en simples actius financers. Barris sencers canvien la seua composició perquè els lloguers es disparen. Famílies que han viscut durant dècades en un mateix entorn es veuen obligades a marxar perquè ja no poden assumir els costos. I tot això ocorre sense generar la mateixa alarma pública que desperta qualsevol novetat relacionada amb la intel·ligència artificial.

Però si hi ha una qüestió que mereix molta més atenció de la que rep és el canvi climàtic. Potser perquè és un procés gradual o perquè les seues conseqüències no sempre apareixen de manera uniforme, existeix la tendència a considerar-lo un problema futur. Res més lluny de la realitat. Les onades de calor extremes, les sequeres prolongades, les inundacions cada vegada més freqüents o els fenòmens meteorològics intensos formen part del nostre present. No és un escenari de ciència-ficció. És el món en què ja vivim.

Resulta paradoxal que una part de la societat tema que una intel·ligència artificial puga prendre decisions sobre les nostres vides mentre accepta sense massa resistència que factors econòmics i polítics ja les condicionen profundament. Ens alarma que un algoritme puga discriminar una persona, però sovint no reaccionem amb la mateixa contundència davant desigualtats estructurals que exclouen milions d’éssers humans. Ens preocupa perdre la feina per culpa de la tecnologia, però assumim amb resignació condicions laborals cada vegada més inestables.

És possible que la diferència siga psicològica. La IA representa una incertesa nova, una amenaça encara indefinida que desperta curiositat i por al mateix temps. En canvi, la pobresa, la desigualtat, els discursos d’odi o la degradació ambiental formen part del paisatge quotidià. Ens hem acostumat a la seua existència. I allò que es normalitza deixa de generar indignació, encara que continue fent mal.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials també tenen un paper important. La tecnologia proporciona titulars fàcils, impactants i carregats de futur. Un robot que escriu textos o genera imatges desperta més interès immediat que una estadística sobre pobresa energètica o sobre l’augment del preu de l’habitatge. Però la rellevància d’un problema no hauria de mesurar-se per la seua capacitat de captar clics.

La societat necessita una mirada més equilibrada. Hem de parlar de la intel·ligència artificial i dels seus riscos, evidentment. Però també hem de parlar de qui concentra la riquesa, de qui controla l’accés a l’habitatge, de com protegim el medi ambient i de com defensem les institucions democràtiques davant l’autoritarisme. La tecnologia no existeix en un buit. Les eines digitals poden amplificar problemes que ja existeixen, però no són l’origen de tots els mals.

Potser la pregunta correcta no és si la intel·ligència artificial transformarà el món. Segurament ho farà. La pregunta és si serem capaços de prestar la mateixa atenció als problemes que ja tenim davant dels ulls. Perquè mentre discutim sobre els riscos del futur, hi ha amenaces molt reals que continuen avançant en el present. I ignorar-les no les farà desaparèixer. Al contrari: les farà més fortes. El veritable repte no és decidir si hem de preocupar-nos per la IA, sinó evitar que aquesta preocupació ens faça oblidar tot allò que, des de fa temps, ja està condicionant la nostra vida col·lectiva.

llegir més

La paella: molt més que un plat, una manera d'entendre la vida

Hi ha poques coses que definisquen millor el poble valencià que una paella feta un diumenge al migdia. La paella no és només una recepta; és una excusa per a reunir la família, per a conversar sense presses i per a celebrar allò que som. En un món que corre massa de pressa, la paella ens obliga a aturar-nos, a encendre el foc, a vigilar el caldo i a compartir taula. És cultura popular, patrimoni i identitat valenciana.

Com a valencians, sovint hem hagut d'explicar que la paella no és qualsevol arròs amb ingredients tirats a l'atzar. De fet, la recepta tradicional està associada a uns ingredients molt concrets, vinculats a l'horta, a les explotacions agrícoles i ramaderes valencianes i a la tradició dels llauradors que la van crear. 

La Denominació d'Origen Arròs de València i les entitats que vetlen per la tradició han fixat els ingredients bàsics de la paella valenciana: arròs, oli d'oliva, pollastre, conill, ferradura o bajoqueta, garrofó, tomaca, aigua, sal i safrà. A partir d'ací, segons les comarques i la temporada, també poden aparéixer ingredients tradicionals com els caragols, la carxofa, el romer o l'ànec. 

Cada ingredient té la seua funció. El garrofó aporta una textura cremosa inconfusible; la ferradura dona el contrapunt vegetal; el pollastre i el conill enriqueixen el caldo; la tomaca crea la base del sofregit, i el safrà aporta l'aroma que immediatament ens transporta a qualsevol poble valencià un diumenge de festa. 

L'arròs mereix una menció especial. Sense un bon arròs valencià, la paella perd part de la seua essència. Els arrossars de l'Albufera formen part del nostre paisatge, de la nostra economia i de la nostra història. Quan mengem una paella feta amb Arròs de València estem degustant també el treball de generacions de llauradors que han modelat aquest entorn únic. 

Per això molts valencians ens posem nerviosos quan veiem anomenar "paella valenciana" a plats amb xoriço, pèsols o ingredients que mai no han format part de la recepta tradicional. Ningú discuteix que existisquen moltes variants d'arròs, totes elles respectables, però la paella valenciana és una recepta concreta, amb una història i uns ingredients que cal preservar. 

Tanmateix, el més important no és la polèmica gastronòmica. El més important és allò que representa. Una paella és el so de les cadires traent-se al carrer, les discussions sobre si ja toca afegir l'arròs, la vigilància perquè isca un bon socarrat i la conversa que s'allarga després de dinar. És un ritual col·lectiu que continua viu generació rere generació. 

La paella és, probablement, la millor ambaixadora del País Valencià. Ha recorregut el món, però manté les seues arrels a l'horta, als pobles i a les cases valencianes. I mentre continue havent-hi persones disposades a reunir-se al voltant d'una paellera, la nostra cultura continuarà viva.

Perquè la paella no és només un plat. La paella és València. És família. És amistat. És tradició. I, sobretot, és una manera molt valenciana d'entendre la vida. 🍚🔥🇻🇦 (valenciana, clar).

llegir més

Quan el neonazisme va robar l’estètica skinhead de la classe obrera anglesa

Durant dècades, molta gent ha identificat automàticament la paraula skinhead amb el racisme, el neonazisme i la violència. Però la realitat històrica és molt diferent. El moviment skinhead va nàixer a finals dels anys seixanta als barris obrers d’Anglaterra com una subcultura multiracial influïda tant pels mods britànics com pels rude boys jamaicans. La seua banda sonora era l’ska, el rocksteady i el primer reggae, música creada principalment per artistes negres jamaicans.

Els primers skinheads compartien espais, música i formes de vestir amb els fills de la immigració caribenya. El que els unia no era la raça, sinó la pertinença a la classe treballadora. Les botes, els tirants, els texans i els cabells curts eren símbols d’orgull obrer en una època de canvis socials.

La situació va canviar durant la segona meitat dels anys setanta. Davant la crisi econòmica, l’atur i el descontentament social, grups d’extrema dreta com el National Front van veure en alguns sectors de la joventut obrera un terreny fèrtil per al reclutament. Aprofitant la visibilitat de l’estètica skinhead, aquests moviments van començar a presentar-se com els seus representants, deformant completament els orígens de la subcultura. 

El que va ocórrer no va ser que els skinheads es tornaren neonazis, sinó que una minoria neonazi va apropiar-se d’una imatge que ja existia. Els mitjans de comunicació van amplificar aquesta confusió fins al punt que, per a gran part de l’opinió pública, ser skinhead va passar a significar ser racista. 

La resposta no es va fer esperar. Molts skinheads van reivindicar les seues arrels obreres i multiculturals. El 1987 va nàixer a Nova York SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), un moviment creat per recuperar la identitat original skinhead i combatre la manipulació neonazi. SHARP recordava que una cultura nascuda al ritme del reggae jamaicà no podia ser patrimoni dels supremacistes blancs. 

Per això, afirmar que «tots els skinheads són nazis» és tan incorrecte com afirmar que tots els punks són anarquistes. Històricament, el neonazisme no va crear la cultura skinhead; va intentar segrestar-la. I encara hui, milers de skins arreu del món continuen defensant les autèntiques arrels de la seua cultura: orgull de classe, música negra jamaicana, companyonia i rebuig als prejudicis racials.

llegir més