Arqueologia i Sagunt: excavar el passat per construir el futur ^

Cada vegada que es commemora el Dia Internacional de l'Arqueologia convé recordar una veritat que sovint passa desapercebuda: l'arqueologia no és una disciplina destinada exclusivament als experts ni una activitat reservada als museus. És una ferramenta fonamental per entendre qui som, d'on venim i quina història compartim com a societat. I si hi ha una ciutat on esta afirmació cobra un sentit especial, eixa és Sagunt.

Poques ciutats valencianes poden presumir d'un patrimoni arqueològic tan extraordinari. Ibers, romans, visigots, musulmans i cristians han deixat la seua empremta en una ciutat que acumula més de dos mil anys d'història documentada. El castell, el teatre romà, les restes del fòrum, les vies antigues o les contínues troballes que apareixen en nombroses intervencions urbanes converteixen Sagunt en un autèntic llibre d'història a l'aire lliure.

Tanmateix, l'arqueologia no consisteix únicament a descobrir objectes antics. La seua vertadera importància resideix en la capacitat de reconstruir vides. Darrere de cada mur, de cada ceràmica o de cada inscripció hi ha persones reals que van habitar els mateixos carrers que hui recorrem. L'arqueologia ens ajuda a entendre com vivien, què menjaven, com comerciaven o quines eren les seues creences.

A Sagunt, esta connexió amb el passat és especialment intensa. Els veïns conviuen cada dia amb monuments que formen part de la seua identitat col·lectiva. No és habitual que una ciutat moderna conserve un llegat tan potent integrat dins de la seua vida quotidiana. Però esta riquesa també comporta una responsabilitat. El patrimoni no es conserva per inèrcia. Necessita inversió, investigació, manteniment i, sobretot, estima.

De vegades sembla que només ens recordem de l'arqueologia quan apareix una troballa espectacular o quan s'anuncia una nova excavació. Però la protecció del patrimoni hauria de ser una prioritat permanent. Cada resta destruïda, cada espoliació o cada intervenció inadequada representa una pàgina de la nostra història que desapareix per sempre. El patrimoni arqueològic és un recurs irreemplaçable.

A més, l'arqueologia també és una oportunitat de futur. Sagunt pot convertir la seua herència històrica en un motor cultural, educatiu i econòmic. El turisme patrimonial genera activitat, crea ocupació i projecta una imatge de qualitat de la ciutat. Però per aconseguir-ho cal fugir de la simple explotació turística i apostar per la divulgació rigorosa, l'educació i la investigació científica.

Resulta paradoxal que moltes persones viatgen milers de quilòmetres per visitar jaciments arqueològics mentre alguns ciutadans passen cada dia davant del castell o del teatre sense ser plenament conscients de la seua transcendència. Per això és tan important acostar l'arqueologia a les escoles, als barris i a la ciutadania. Conéixer el patrimoni és el primer pas per protegir-lo.

En una època marcada per la immediatesa i les xarxes socials, l'arqueologia ens ensenya una lliçó valuosa: les societats no es construïxen d'un dia per a un altre. Cada generació deixa una empremta que serà observada per les que vindran després. Els saguntins actuals som hereus d'una història mil·lenària, però també responsables de transmetre-la en les millors condicions possibles.

Per això, celebrar el Dia Internacional de l'Arqueologia a Sagunt hauria de ser molt més que una efemèride. Hauria de servir per reflexionar sobre el valor del nostre patrimoni i sobre la necessitat de protegir-lo de manera decidida. Perquè cada pedra del castell, cada fragment ceràmic recuperat i cada excavació no ens parlen només del passat. També ens ajuden a imaginar el futur d'una ciutat que té en la seua història una de les seues majors fortaleses.

Sagunt no seria Sagunt sense la seua arqueologia. I precisament per això, defensar el patrimoni arqueològic no és una qüestió de nostàlgia. És un acte de responsabilitat amb la nostra identitat, amb la cultura i amb les generacions que encara estan per vindre.

llegir més

Reivindicar el carrer: una ciutat pensada per als vianants ^

Durant dècades, les nostres ciutats han sigut dissenyades principalment per als vehicles. Carrers cada vegada més amples, places convertides en aparcaments i voreres estretes han anat configurant un model urbà on caminar semblava una activitat secundària. Però una ciutat no és una carretera. Una ciutat és, abans de res, un espai de convivència humana. Per això, cal reivindicar el paper dels vianants i apostar decididament per municipis pensats per a les persones.

Caminar és la forma més natural de desplaçar-se. És saludable, sostenible i accessible per a la majoria de la població. Tanmateix, moltes vegades els vianants es troben amb obstacles continus: voreres insuficients, passos de zebra mal ubicats, barreres arquitectòniques o un excés de trànsit que dificulta la mobilitat quotidiana. La paradoxa és evident: tots som vianants en algun moment del dia, fins i tot aquells que utilitzen el vehicle privat de manera habitual.

Les ciutats que han apostat per la mobilitat a peu han demostrat que els beneficis van molt més enllà de la simple ordenació del trànsit. Quan un carrer es pacifica, augmenta la seguretat, disminueix la contaminació acústica, millora la qualitat de l'aire i es fomenta el comerç de proximitat. Els negocis locals solen beneficiar-se de la presència de persones que passegen, observen aparadors i fan vida al carrer. Els centres urbans es transformen en espais més atractius i dinàmics.

A Sagunt, com en moltes altres ciutats, este debat està plenament vigent. La convivència entre vehicles, bicicletes i vianants planteja reptes constants. No es tracta d'iniciar una guerra contra els cotxes ni de dificultar la mobilitat de ningú. Es tracta de trobar un equilibri que situe les persones en el centre de les decisions urbanístiques. Les ciutats més avançades han entés que l'espai públic és un recurs limitat i que la seua distribució ha de respondre a criteris d'interés general.

Especial atenció mereixen les persones majors, els infants i aquells ciutadans amb mobilitat reduïda. Per a ells, una vorera mal dissenyada o un pas de vianants insegur no és una simple molèstia, sinó una barrera que condiciona la seua autonomia i qualitat de vida. Una ciutat amable ha de garantir que qualsevol persona puga desplaçar-se amb seguretat i dignitat independentment de la seua edat o condició física.

Els vianants també aporten vida als barris. Una ciutat amb gent caminant és una ciutat més segura, més activa i més humana. Els carrers deixen de ser simples llocs de pas per convertir-se en espais de trobada. Les converses, el joc dels xiquets, les terrasses o l'activitat comercial generen una vitalitat que resulta impossible d'obtenir en zones dominades exclusivament pel trànsit motoritzat.

El futur de les ciutats passa necessàriament per una mobilitat més sostenible. L'emergència climàtica, la necessitat de reduir emissions i la recerca d'una millor qualitat de vida obliguen a replantejar moltes de les decisions adoptades durant el segle XX. En este context, caminar no és un pas enrere, sinó una aposta de futur.

Defensar els vianants és defensar una manera de concebre la ciutat. No es tracta només de construir més voreres o més zones de vianants. Es tracta d'entendre que l'espai públic ha de ser, abans que res, un lloc per a les persones. Quan una ciutat és bona per als vianants, acostuma a ser també una ciutat millor per a tothom. Per això, reivindicar els drets dels qui caminen no és una qüestió menor, sinó una aposta per una societat més saludable, més sostenible i més humana.

llegir més

L’ermita de Sant Roc: una joia patrimonial i devocional de Sagunt ^

Cada 16 d’agost, la festivitat de Sant Roc recorda una de les devocions més antigues i arrelades de la ciutat de Sagunt. Encara que la celebració ha perdut part de la projecció popular que tingué en altres èpoques, la figura del sant continua estretament vinculada a un dels edificis religiosos més emblemàtics del nucli històric: l’ermita de Sant Roc.

Situada al costat de la pujada al castell, en ple casc antic de Sagunt, l’ermita constitueix una de les mostres més destacades de l’arquitectura religiosa popular de la ciutat. El temple, de dimensions modestes però de gran valor històric, forma part del paisatge urbà tradicional que acompanya els visitants en el recorregut cap a la fortalesa i el teatre romà.

La devoció a Sant Roc es va estendre per tota Europa durant els segles XV i XVI. Considerat protector davant les epidèmies, especialment de la pesta, moltes poblacions van alçar temples sota la seua advocació com a mostra de gratitud o per a implorar la seua protecció en temps difícils. Sagunt no fou una excepció. La importància comercial i estratègica de la ciutat la va exposar repetidament a episodis de malalties contagioses, fet que contribuí a reforçar la veneració al sant.

L’ermita de Sant Roc es convertí durant segles en un punt de referència espiritual per als saguntins. Les celebracions religioses, les rogatives i les processons congregaven nombrosos fidels que acudien a demanar salut i protecció per a les seues famílies. Aquella funció religiosa anava més enllà de la fe individual: actuava també com un element de cohesió social en moments de dificultat col·lectiva.

Arquitectònicament, l’edifici destaca per la seua senzillesa i pel seu encaix harmònic dins la trama urbana del centre històric. La seua façana blanca, característica de moltes ermites valencianes, transmet una imatge d’humilitat que contrasta amb la monumentalitat dels grans edificis històrics de Sagunt. Precisament eixa senzillesa és part del seu encant i del seu valor patrimonial.

La festa de Sant Roc manté viu el record d’una època en què les ermites exercien un paper fonamental en la vida quotidiana dels barris. Més que simples edificis religiosos, eren espais de trobada, de convivència i d’identitat col·lectiva. L’ermita de Sant Roc continua evocant aquella realitat i recorda la profunda relació entre la història de la ciutat i el seu patrimoni religiós.

Hui, quan els visitants recorren els carrers empedrats de la Vila de Sagunt, l’ermita apareix com un testimoni silenciós del pas dels segles. La seua presència ens parla de les creences, les preocupacions i les esperances de generacions de saguntins que trobaren en Sant Roc una figura protectora davant les adversitats.

Cada 16 d’agost, la commemoració del sant és també una oportunitat per a reivindicar la importància de conservar este patrimoni. L’ermita de Sant Roc no és només un edifici religiós; és una part inseparable de la memòria històrica de Sagunt, un símbol de la seua identitat i una mostra del ric llegat cultural que la ciutat ha sabut preservar al llarg del temps.

llegir més

Mare de Déu de Begonya: la patrona del Port de Sagunt, símbol d'identitat i devoció ^

La Mare de Déu de Begonya és una de les figures religioses més estimades i representatives del Port de Sagunt. La seua història està profundament lligada al naixement i creixement d'esta ciutat obrera, convertint-se al llarg dels anys en un símbol d'unió, esperança i identitat col·lectiva per a generacions de portenys.

La devoció a la Mare de Déu de Begonya arribà al Port de Sagunt durant les primeres dècades del segle XX, coincidint amb l'expansió de la Companyia Siderúrgica del Mediterrani i l'arribada de nombroses famílies procedents de Biscaia. Molts d'aquells treballadors bascos portaren amb ells la veneració a la Verge de Begonya, patrona de Biscaia, una advocació mariana de gran arrelament a Bilbao i la seua comarca.

A mesura que el nucli urbà del Port anava consolidant-se al voltant de la indústria siderúrgica, també creixia la necessitat de disposar d'espais de culte i de referents espirituals propis. La Mare de Déu de Begonya va anar adquirint protagonisme fins a convertir-se en la patrona del Port de Sagunt, una distinció que encara manté hui en dia amb gran orgull la població.

Les festes patronals dedicades a la Mare de Déu de Begonya constitueixen un dels moments més importants del calendari festiu local. Cada mes d'agost, els carrers s'omplin d'actes religiosos, culturals i lúdics que congreguen milers de persones. Processons, misses solemnes, activitats populars, concerts i actes tradicionals formen part d'una programació que reflectix tant la devoció religiosa com el caràcter participatiu i festiu dels veïns.

L'església de Nostra Senyora de Begonya és un dels principals referents patrimonials del Port de Sagunt. Situada al centre de la ciutat, representa molt més que un edifici religiós. Ha sigut testimoni del desenvolupament social, econòmic i humà del municipi, acompanyant diverses generacions en moments de celebració, dificultat i esperança.

La figura de la patrona també simbolitza els orígens diversos del Port de Sagunt. En una ciutat construïda gràcies a l'esforç de persones arribades des de diferents territoris d'Espanya, la Mare de Déu de Begonya es convertí en un element d'integració que ajudà a crear un sentiment de comunitat i pertinença compartida.

Hui, més d'un segle després del naixement del Port de Sagunt modern, la Mare de Déu de Begonya continua ocupant un lloc especial en el cor de molts ciutadans. Més enllà de les creences religioses de cadascú, representa una part fonamental de la memòria col·lectiva, de les tradicions i de la identitat d'una ciutat que ha sabut mantindre viu el seu llegat històric.

La patrona del Port de Sagunt és, en definitiva, molt més que una advocació mariana. És un símbol de les arrels, de l'esforç de les generacions que construïren la ciutat i de la capacitat d'un poble per preservar les seues tradicions mentre mira cap al futur.

llegir més

La qualitat de l'aire: el dret invisible que continuem ignorant ^

Respirar és probablement l'acció més democràtica que existeix. Tots ho fem, sense excepció. No podem deixar de respirar durant hores mentre esperem que milloren les condicions ambientals. Tanmateix, continuem actuant com si l'aire net fora un luxe i no un dret fonamental.

Durant dècades, el progrés s'ha associat a més carreteres, més trànsit, més activitat industrial i més consum energètic. Aquest model ha generat riquesa i desenvolupament, però també ha deixat una factura ambiental que cada vegada resulta més evident. L'aire contaminat no entén de fronteres administratives ni de nivells de renda. Viatja, s'acumula i acaba afectant tota la població, encara que els seus efectes solen castigar especialment els més vulnerables: la infància, les persones majors i aquelles que pateixen malalties respiratòries o cardiovasculars.

Al País Valencià coneixem bé aquesta realitat. Les grans àrees metropolitanes suporten una elevada intensitat de trànsit, mentre que determinades zones industrials conviuen amb emissions que generen preocupació entre la ciutadania. Alhora, els episodis de calor extrema afavoreixen la formació de contaminants atmosfèrics que empitjoren encara més la situació.

El problema és que hem normalitzat l'anormalitat. Ens hem acostumat a veure files interminables de vehicles cada matí, a escoltar notícies sobre superacions dels límits de contaminació i a assumir que tot això forma part inevitable de la vida moderna. Però no hauria de ser així. Ningú acceptaria de bon grat que l'aigua que consumeix estiguera contaminada. Per què hauríem d'acceptar-ho amb l'aire?

Una de les grans contradiccions de la política ambiental és que moltes administracions reconeixen la necessitat de millorar la qualitat de l'aire mentre continuen prioritzant models de mobilitat basats quasi exclusivament en el vehicle privat. Es fan declaracions solemnes sobre sostenibilitat, però després resulta difícil ampliar xarxes de transport públic, crear carrils bici segurs o avançar cap a ciutats més saludables.

La qüestió no és demonitzar el cotxe ni culpabilitzar els ciutadans. Moltes persones no tenen alternatives reals per desplaçar-se. El problema és precisament aquest: durant massa temps no s'han creat alternatives suficients. Quan el transport públic és escàs, lent o ineficient, la ciutadania acaba optant pel vehicle privat perquè no té una altra opció viable.

També cal parlar de la dimensió social del problema. Els barris més pròxims a grans vies de circulació o a determinades activitats industrials solen suportar una càrrega ambiental superior. Això significa que les desigualtats econòmiques acaben convertint-se també en desigualtats de salut. Qui disposa de més recursos pot buscar zones més tranquil·les o habitatges millor condicionats. Qui no en té ha d'assumir les conseqüències d'aquesta situació.

La contaminació atmosfèrica és un d'aquells problemes que sembla difús perquè no sempre es veu a simple vista. No té l'impacte visual d'un abocament ni la immediatesa d'un incendi forestal. Però els seus efectes són persistents i acumulatius. Entren als nostres pulmons cada dia, formen part de la nostra rutina i condicionen silenciosament la salut de milions de persones.

Però aquest debat no pot limitar-se a descriure problemes. També ha de reivindicar solucions. Necessitem més inversió en transport públic, més espais verds urbans, més control de les emissions industrials i un compromís real amb la transició energètica. Necessitem planificació urbana pensada per a les persones i no únicament per als vehicles. Necessitem que la salut estiga al centre de les decisions polítiques.

Aquest debat és especialment rellevant per a les noves generacions. Els joves heretaran les conseqüències de les decisions que prenem hui. Si no actuem amb determinació, els efectes de la contaminació i de l'escalfament global seran cada vegada més visibles. Si, per contra, apostem per models més sostenibles, estarem construint ciutats més habitables, saludables i atractives.

L'aire és invisible, però els seus efectes no ho són. Les malalties respiratòries, els problemes cardiovasculars i la degradació ambiental tenen conseqüències molt reals sobre la vida de les persones. Per això resulta sorprenent que continue sent un tema secundari en molts debats públics. Sovint discutim sobre infraestructures, creixement econòmic o expansió urbana sense preguntar-nos quin impacte tindran sobre la salut col·lectiva.

Potser ha arribat el moment de deixar de considerar la qualitat de l'aire com una qüestió tècnica reservada a experts. Respirar aire net no és una aspiració ecologista, ni una moda, ni un caprici ideològic. És una necessitat bàsica i un dret col·lectiu.

Perquè una societat avançada no es mesura només pel que produeix o consumeix. També es mesura per la qualitat de l'aire que deixa respirar als seus ciutadans. I en aquest aspecte, encara tenim molt camí per recórrer.

llegir més