Mari Carmen i el dret a tindre una casa

Filla, hui vull contar-te una història real perquè crec que t'ajudarà a entendre millor algunes coses que passen al nostre voltant.

Potser alguna vegada has vist persones acampades en una plaça i t'has preguntat per què ho fan. Les places solen ser llocs per passejar, jugar o reunir-se amb els amics, però de vegades també es converteixen en espais on la gent intenta fer visible un problema i demanar que la societat l'escolte.

Això em fa pensar en Mari Carmen. Ella és una dona que ha passat per una situació molt dura: va perdre la seua casa. Imagina per un moment que algú et diguera que has de deixar l'habitació on dorms, els llibres que t'agraden, les fotografies de la família i tots els records que guardes. Segurament sentiries tristesa, por i molta inseguretat.

Quan una persona és desnonada, no només perd les parets i el sostre d'un habitatge. També pot perdre una part important de la seua estabilitat. La casa és el lloc on descansem, estudiem, compartim moments amb les persones que estimem i ens sentim protegits. Per això, quedar-se sense ella és una experiència molt difícil.

El cas de Mari Carmen va fer reflexionar moltes persones. No perquè siga algú conegut, sinó perquè ens recorda que qualsevol pot trobar-se en dificultats. A vegades pensem que aquests problemes només els pateixen els altres, però la realitat és que la vida pot canviar de manera inesperada.

Ací apareix una paraula important: pobresa. Hi ha qui creu que les persones són pobres perquè no s'esforcen prou, però les coses no sempre són tan senzilles. Moltes persones treballen cada dia i, tot i això, tenen problemes per pagar el lloguer, les factures o les despeses bàsiques. No totes les persones parteixen de les mateixes oportunitats ni afronten les mateixes dificultats.

Per això crec que una bona societat és aquella que tracta d'ajudar qui ho necessita. Quan una família passa per un moment complicat, no hauríem de jutjar-la sense conéixer la seua història. És més útil escoltar, comprendre i buscar solucions que permeten a les persones recuperar la seua dignitat.

La lliçó que m'agradaria que recordares és aquesta: darrere de cada pancarta, de cada protesta i de cada tenda de campanya hi ha persones reals, amb sentiments, preocupacions i esperances. Com Mari Carmen.

Perquè una casa és molt més que un edifici. És el lloc on una persona se sent segura, estimada i part d'una comunitat. I això és una cosa que totes les persones mereixen.

llegir més

El rostre invisible de la pobresa

Mireia, Aitana, hi ha paraules que solem pronunciar com si pertangueren a llocs llunyans. Pobresa és una d’elles. Quan apareix en les notícies, sovint ve acompanyada de xifres, informes o fotografies que ens fan pensar en una realitat distant. Però la pobresa no viu només en els mapes ni en les estadístiques. Viu també als nostres carrers, als portals que travessem cada dia, a les cases que no mostren el que passa darrere de les portes tancades. De vegades té un rostre cansat. Altres vegades passa desapercebuda. I això és el que la fa especialment difícil d’entendre. No sempre es veu, però sempre deixa marques.

Quan érem menuts, ens ensenyaven a identificar la pobresa a través de l’absència de coses. La falta de menjar, de roba o d’habitatge. Tot això continua existint i continua sent dolorosament real. Però amb els anys he descobert que la pobresa també és una altra cosa. És la preocupació constant que no deixa dormir. És haver de calcular cada despesa amb una precisió esgotadora. És renunciar abans de demanar. És sentir que qualsevol imprevist pot desequilibrar una vida sencera. Moltes persones treballen cada dia i continuen vivint prop d’aquest abisme discret. No els falta dignitat. Els falta marge. I viure sense marge desgasta l’ànima.

Vosaltres heu tingut la sort de créixer en una llar on les necessitats bàsiques han estat cobertes. No vos ho dic perquè sentiu gratitud obligada ni perquè penseu que això ens fa especials. Vos ho dic perquè la sort també existeix, encara que sovint preferim disfressar-la de mèrit. És cert que les persones prenen decisions, s’esforcen i treballen. Però també és cert que ningú escull la família on naix, el barri on creix ni moltes de les circumstàncies que condicionen la seua vida. Oblidar aquesta realitat ens porta a jutjar massa ràpidament els altres i a entendre massa poc el món.

Hi ha una manera de parlar de la pobresa que sempre m’ha incomodat. És aquella que converteix les persones pobres en una categoria abstracta, quasi com si foren un fenomen meteorològic. Parlem d’elles, però no amb elles. Les observem, però no les escoltem. És una forma subtil de distància. La pobresa deixa de ser una experiència humana per convertir-se en un concepte. I quan això passa, resulta més fàcil mirar cap a una altra banda. Per això crec que el primer exercici de justícia és recordar que darrere de cada situació hi ha una història. Unes esperances. Unes decepcions. Una vida tan complexa com la nostra.

Mireia, tu encara tens la tendresa espontània de preguntar per què algú dorm al carrer. Aitana, tu ja perceps que les respostes solen ser més complicades del que semblen. Entre les dos construïu una mirada que m’agrada. La curiositat de qui vol entendre i la consciència de qui sap que no existeixen explicacions simples. La pobresa no naix d’una única causa. Té a veure amb l’economia, amb les oportunitats, amb les desigualtats, amb les decisions polítiques i també amb els accidents de la vida. Qualsevol relat que vulga reduir-ho tot a una sola explicació probablement està ocultant una part de la veritat.

Vivim en una societat que admira l’èxit amb molta facilitat. Celebrem les històries de qui arriba lluny, de qui acumula reconeixement, diners o influència. No hi ha res dolent en admirar l’esforç. El problema apareix quan acabem pensant que el valor d’una persona depén dels seus resultats. Aleshores la pobresa es converteix en una espècie d’acusació silenciosa. Com si la situació econòmica explicara completament qui és algú. Però la vida real és molt més complexa. He conegut persones amb pocs recursos i una generositat immensa. I també persones privilegiades amb una pobresa moral difícil de descriure.

La nostra terra coneix bé aquestes contradiccions. Al País Valencià convivixen la bellesa de la mar i dels horts amb barris que acumulen dificultats des de fa dècades. Convivixen les grans oportunitats i les precarietats silencioses. De vegades els discursos oficials expliquen el progrés com si arribara a tots els racons amb la mateixa intensitat. Però basta caminar una mica, mirar una mica, escoltar una mica, per descobrir que la realitat és més desigual. No es tracta de negar els avanços. Es tracta de recordar que el desenvolupament d’una societat no es mesura només per la riquesa que crea, sinó per la manera com la compartix.

Hi ha una pobresa material i una altra pobresa que costa més de detectar. És la pobresa de qui se sent invisible. De qui pensa que la seua veu no importa. De qui deixa de participar perquè està convençut que ningú l’escoltarà. Aquesta forma de pobresa erosionada per la indiferència és especialment perillosa. Les persones necessitem aliments, habitatges i oportunitats, però també necessitem sentir que formem part d’alguna cosa. Que la nostra existència té un lloc. Que algú reconeix la nostra dignitat. Quan una comunitat deixa persones fora de la conversa, acaba empobrint-se tota sencera.

Vosaltres anireu descobrint amb els anys que ajudar no sempre significa donar coses. De vegades significa mirar amb atenció. Escoltar sense prejudicis. Negar-se a convertir els altres en estereotips. Significa comprendre que una societat decent no és aquella on tots tenen el mateix, sinó aquella on ningú és condemnat a la indiferència. Les grans decisions col·lectives són importants, però també ho són els gestos menuts. La manera com tractem les persones, la forma com parlem d’elles, les conclusions que extraiem sense conéixer-les. Cada mirada construeix una part del món que habitem.

Al final, filles meues, pense que la pobresa ens planteja una pregunta que va més enllà dels diners. Ens pregunta quin tipus de comunitat volem ser. Si preferim una societat que gira el cap davant del sofriment o una que s’atrevix a reconéixer-lo. Si mesurem les persones pel que tenen o pel que són. Si entenem la vida com una competició permanent o com una convivència imperfecta entre éssers humans vulnerables. No tinc respostes absolutes. Només la certesa que cada decisió, fins i tot les més petites, és una manera de relacionar-se amb el món. I que la pobresa comença a perdre força quan deixem de mirar-la des de lluny i ens atrevim a veure-hi el rostre d’algú que podria ser qualsevol de nosaltres.

llegir més

Manifest d'una persona exmilitant de Compromís: l'agenda valenciana, l'única obediència

Vaig militar a Compromís perquè creia en un projecte construït des del País Valencià, per al País Valencià i al servei dels valencians i valencianes. Vaig militar perquè pensava que era possible fer política sense subordinacions, sense tuteles externes i sense haver de demanar permís a ningú per defensar allò que és nostre.

Hui, des de la llibertat que dona haver abandonat la militància, considere que cal dir algunes veritats incòmodes.

El valencianisme polític no va nàixer per convertir-se en una peça més dels equilibris de la política espanyola. No va nàixer per adaptar el seu discurs a les necessitats de Madrid. No va nàixer per actuar en funció dels interessos d'altres territoris. Va nàixer per defensar els interessos dels valencians i valencianes.

I això només és possible amb una premissa irrenunciable:

 Obediència estrictament valenciana. Però de veritat. 

No una obediència valenciana de paraula mentre les decisions es condicionen des de fora. No una obediència valenciana que desapareix quan arriben les negociacions de despatx. No una obediència valenciana selectiva.

Parlem d'una obediència valenciana plena. Permanent. Sense excepcions.

Una obediència que pose per davant els interessos de les persones que viuen a Vinaròs, Morella, Castelló, València, Sagunt, Ademús, Alcoi, Elx, Oriola o qualsevol altre poble i ciutat del nostre país.

Una obediència que no pregunte què convé a un partit estatal sinó què necessita la societat valenciana.

Una obediència que defense amb la mateixa força les treballadores i els treballadors, els autònoms, les empresàries i els empresaris, els llauradors, els pescadors, la joventut, les persones pensionistes, les famílies, el món associatiu, la cultura i la ciència.

Perquè el País Valencià és plural. Divers. Obert. I el valencianisme només serà útil si és capaç de representar tota la societat valenciana.

• Necessitem una agenda valenciana inclusiva que no deixe ningú arrere.
• Necessitem un finançament just perquè puguem garantir uns serveis públics dignes.
• Necessitem infraestructures que connecten adequadament el nostre territori.
• Necessitem protegir l'horta, les nostres costes i els nostres espais naturals.
• Necessitem defensar la nostra llengua i la nostra cultura sense complexos.
• Necessitem polítiques d'habitatge que permeten als joves, in o tant joves, construir un projecte de vida.
• Necessitem ocupació de qualitat i una economia basada en la innovació, la indústria i el coneixement.
• Necessitem garantir la igualtat d'oportunitats independentment del lloc on es naixca, del barri on es visca, de l'edat, del gènere, de les creences o de la situació econòmica.

I necessitem, sobretot, recuperar una idea fonamental: cap agenda és més important que l'agenda valenciana.

Durant massa temps hem assumit silencis que no ens beneficiaven. Hem justificat renúncies que debilitaven la nostra veu. Hem acceptat que les prioritats valencianes podien esperar.

• Però el finançament no pot esperar.
• La transició ecològica no pot esperar.
• La despoblació de l'interior no pot esperar.
• La crisi de l'habitatge no pot esperar.
• La situació del camp valencià no pot esperar.
• La defensa de la llengua valenciana no pot esperar.
• El futur dels nostres joves no pot esperar.

 El País Valencià no pot continuar esperant. 

Per això cal reivindicar una nova etapa. Una etapa on les aliances siguen eines i no dependències. On la lleialtat principal siga amb la ciutadania valenciana. On els càrrecs públics rendisquen comptes davant del poble valencià i no davant d'interessos externs.

• No volem ser la sucursal de ningú.
• No volem ser el complement de ningú.
• No volem ser la quota valenciana de cap projecte alié.
• Volem ser la veu pròpia d'un poble que té dret a decidir les seues prioritats i a defensar-les amb fermesa.

El valencianisme polític només té sentit si és útil als valencians i valencianes.

I ser útil significa una cosa molt senzilla:

 Pensar en clau valenciana. Decidir en clau valenciana. Negociar en clau valenciana. I obeir exclusivament els interessos del poble valencià. 

Sense excuses.

Sense subordinacions.

Sense tuteles.

Sense renúncies.

Perquè l'agenda valenciana no ha de ser una bandera electoral.

Ha de ser un compromís.

I perquè l'única obediència que mereix el valencianisme és, i ha de ser sempre, la del poble valencià.

llegir més

Un poble que vota corruptes no és víctima, és còmplice

La frase «Un poble que vota corruptes no és víctima, és còmplice» s'ha convertit en una de les sentències polítiques més repetides de les darreres dècades. Sovint atribuïda a Julio Anguita, i en altres ocasions erròniament a George Orwell, el seu valor no resideix tant en l'autoria com en la qüestió que planteja: fins a quin punt la ciutadania és responsable de la qualitat dels seus governants? [1](https://colombiacheck.com/chequeos/el-pueblo-que-elige-corruptos-es-complice-una-frase-falsamente-atribuida-george-orwell)[2](https://factual.afp.com/doc.afp.com.9LB8QV)

La corrupció és un dels fenòmens que més indignació genera en qualsevol democràcia. Cada escàndol provoca titulars, declaracions solemnes i promeses de regeneració. Tanmateix, quan arriben les eleccions, no són pocs els casos en què alguns dels partits o dirigents assenyalats per pràctiques corruptes continuen obtenint suports significatius. És aleshores quan la frase adquireix tota la seua força.

Resulta còmode pensar que la ciutadania és sempre una víctima. De fet, en moltes ocasions ho és. Les persones pateixen les conseqüències d'una mala gestió, de l'espoli dels recursos públics o de decisions que prioritzen interessos particulars per damunt del bé comú. Però la democràcia no és un sistema en què els ciutadans siguen simples espectadors. És precisament un model basat en la participació, en l'elecció dels representants i en la rendició de comptes.

Quan un càrrec públic és condemnat per corrupció, la responsabilitat principal és seua. Això és indiscutible. No obstant això, quan una societat coneix reiteradament determinades conductes i, malgrat això, decideix ignorar-les o minimitzar-les, apareix una responsabilitat col·lectiva que no pot ser obviada. No és una culpabilitat penal ni jurídica, sinó una responsabilitat moral i cívica.

Sovint escoltem justificacions com «tots són iguals», «almenys roba però fa coses» o «els altres serien pitjors». Aquestes expressions reflecteixen una preocupant normalització de la corrupció. El problema és que quan la societat assumeix aquests arguments acaba degradant els estàndards ètics que exigeix als seus responsables públics. Si el missatge és que la corrupció no té cost electoral, la conclusió per a molts polítics serà que el risc val la pena.

Però també seria injust aplicar la frase de manera absoluta. Hi ha situacions en què la informació no és completa, en què els casos judicials encara no estan aclarits o en què els mecanismes de propaganda i desinformació dificulten un judici objectiu dels fets. A més, no tots els votants comparteixen les mateixes prioritats. Algunes persones poden considerar que altres qüestions, com l'economia, la seguretat o les polítiques socials, pesen més que els escàndols de corrupció.

Per això cal matisar. Un poble no és còmplice simplement perquè existisca corrupció. Ho és quan coneix la corrupció, l'accepta com a normal i continua premiant-la electoralment sense exigir responsabilitats. La diferència és important.

La frase també ens obliga a mirar més enllà dels polítics. La corrupció no naix exclusivament als despatxos institucionals. Sovint és el reflex d'una cultura que tolera els petits privilegis, els favors personals, les recomanacions interessades o la idea que les normes estan fetes per als altres. Quan aquests comportaments s'estenen en la vida quotidiana, es crea un terreny fèrtil perquè apareguen formes més grans i perjudicials de corrupció.

La qualitat democràtica d'un país no depén només dels seus dirigents. Depén també de la capacitat dels seus ciutadans per exigir honestedat, transparència i exemplaritat. Votar és un dret, però també una responsabilitat. La papereta no és únicament una expressió d'opinió; és una delegació de confiança.

Potser el valor més gran de la frase resideix precisament en la incomoditat que genera. Ningú vol sentir-se corresponsable dels problemes col·lectius. És molt més senzill assenyalar els culpables i desvincular-se de les conseqüències. Però la democràcia madura exigeix una altra actitud: entendre que la vigilància dels poders públics és una tasca permanent de la ciutadania.

Al cap i a la fi, els corruptes no apareixen del no-res. Arriben als càrrecs perquè algú els proposa, perquè algú els defensa i, finalment, perquè algú els vota. Per això la lluita contra la corrupció no es guanya només als tribunals. Es guanya també a les escoles, als mitjans de comunicació, a les associacions i, sobretot, a les urnes.

Perquè una democràcia saludable no és aquella on no hi ha corruptes, sinó aquella on els corruptes saben que la ciutadania no els perdonarà ni els recompensarà amb el seu vot. Això és el que converteix un poble en protagonista del seu futur i no en un simple observador resignat dels seus problemes.

llegir més

Novel·la o les històries que ens uneixen

L'any 2021, la UNESCO va instaurar la Setmana Mundial de la Novel·la amb la finalitat de promoure la producció, la publicació, la lectura i la influència d'aquest gènere literari arreu del món. La iniciativa naix del convenciment que les novel·les són molt més que simples obres d'entreteniment: constitueixen una de les expressions més valuoses de la creativitat humana.

Al llarg de la història, la novel·la ha sigut una finestra oberta a altres vides, altres cultures i altres formes d'entendre el món. A través de les seues pàgines hem viatjat sense moure'ns de casa, hem conegut societats llunyanes i hem compartit les alegries, les pors i les esperances de personatges que, moltes vegades, ens han ajudat a comprendre millor la realitat.

Llegir una novel·la és un exercici d'empatia. Quan ens endinsem en una història, veiem el món a través dels ulls d'una altra persona. Aquesta capacitat de generar comprensió i respecte mutu resulta especialment important en una societat cada vegada més globalitzada, on conviuen identitats, llengües i cultures diverses.

La Setmana Mundial de la Novel·la també és un reconeixement als escriptors i escriptores que dediquen anys de la seua vida a contar històries. Darrere de cada llibre hi ha hores de treball, investigació, reflexió i creació. Però també hi ha editors, traductors, il·lustradors, llibreters, bibliotecaris i molts altres professionals que fan possible que les obres arriben als lectors.

En un moment en què la immediatesa domina gran part del consum cultural, la novel·la representa una invitació a la pausa. Llegir exigeix temps, concentració i imaginació. És una activitat que ens allunya del ritme frenètic del dia a dia i ens permet reflexionar amb més profunditat sobre nosaltres mateixos i sobre la societat en què vivim.

A més, les novel·les contribueixen a preservar la diversitat cultural. Cada autor aporta una mirada única, influïda per la seua experiència, el seu entorn i la seua llengua. Per això, fomentar la lectura i la creació literària significa també protegir la riquesa cultural dels pobles.

La celebració d'aquesta setmana mundial és una oportunitat per recordar la importància dels llibres en la construcció d'una ciutadania crítica, lliure i compromesa. Les novel·les ens ofereixen preguntes més que respostes, ens conviden a qüestionar les certeses i ens ajuden a entendre millor la complexitat de la condició humana.

Potser per això, malgrat els canvis tecnològics i les noves formes de comunicació, la novel·la continua mantenint una vigència extraordinària. Les històries continuen captivant-nos perquè, al cap i a la fi, els éssers humans necessitem relats per comprendre el passat, interpretar el present i imaginar el futur.

La Setmana Mundial de la Novel·la és, en definitiva, una celebració del poder de la paraula escrita. Una invitació a obrir un llibre, a descobrir noves veus i a recordar que, de vegades, una història és capaç de canviar la nostra manera de veure el món.

llegir més