Montiber no es ven, Montiber es defensa ^

A Montiber, la terra no és un recurs abstracte ni una superfície disponible per a qualsevol macroprojecte disfressat de futur. A Montiber, la terra és vida, és treball, és memòria i és dignitat. Per això la macroplanta de PowerCo no és només un projecte industrial més, sinó una agressió directa a un territori que ja ha patit massa silencis i massa renúncies. I és precisament per això que la Plataforma en Defensa de Montiber ha alçat la veu amb una contundència que ja no admet matisos: prou de convertir Montiber en una zona de sacrifici.

La destrucció de fanecades de camps en producció no és un dany col·lateral, és una decisió política i empresarial que menysprea el valor real del territori. A Montiber, cada camp és el resultat de generacions de treball, de cures, de coneixement agrari i de resistència. Arrasar-los per a instal·lar una macroplanta és un acte de violència territorial que s’intenta justificar amb discursos de modernitat i sostenibilitat, però que en realitat respon a una lògica de concentració de poder i de benefici privat.

La Plataforma ho ha dit clar: no s’oposa a les energies renovables, s’oposa a un model que utilitza la paraula “renovable” com a escut per a legitimar la destrucció. La transició energètica no pot basar-se en repetir els mateixos esquemes extractius que han degradat el territori durant dècades. No pot ser que, en nom del clima, es condemne a Montiber a perdre el seu teixit agrari, la seua biodiversitat i la seua identitat. No pot ser que es presente com a inevitable allò que és, en realitat, una elecció interessada.

PowerCo i les institucions que li fan de crossa han intentat vendre el projecte com una oportunitat històrica. Però a Montiber, la gent sap perfectament què significa una oportunitat que comença destruint allò que funciona. Els camps en producció no són un obstacle per al progrés, són un pilar de sobirania alimentària, de diversitat econòmica i de cohesió social. Substituir-los per una macroplanta és apostar per un futur més pobre, més dependent i més vulnerable.

A més, la macroplanta no arriba sola. Arriba amb un model que concentra el poder energètic en mans d’una multinacional, que decideix des de fora què es fa i què es desfa a Montiber. Arriba amb una infraestructura que multiplicarà l’impacte ambiental i paisatgístic. Arriba amb un relat que presenta el territori com un espai buit, com si la vida que hi ha no comptara, com si la gent que hi viu fóra un detall menor en un pla estratègic.

La Plataforma en Defensa de Montiber ha denunciat també la falta de transparència i la pressió institucional. Massa decisions s’han pres d’esquena al territori, massa documents s’han tramitat amb presses, massa promeses s’han fet sense garanties. I mentre tant, les persones que treballen la terra han hagut d’escoltar que els seus camps són “substituïbles”, que el seu treball és “poc rendible”, que el seu paisatge és “millorable”. És una falta de respecte intolerable.

A Montiber, la gent no demana privilegis, demana justícia. Demana que la transició energètica siga realment sostenible, no només en termes d’emissions, sinó també en termes socials i territorials. Demana que abans d’arrasar camps productius es prioritzen teulades, polígons, espais degradats i superfícies ja alterades. Demana que les renovables siguen una oportunitat per a democratitzar l’energia, no per a reforçar el poder de les grans corporacions. Demana que es respecte la vida que ja existeix abans de prometre una vida futura que només beneficia uns pocs.

La Plataforma ho ha expressat amb una claredat que incomoda: Montiber no és un solar industrial, Montiber és un territori viu. I un territori viu no es pot gestionar com si fóra un tauler de joc. Quan es destrueix un camp, no es perd només un espai físic, es perd una manera de relacionar-se amb la terra, es perd biodiversitat, es perd economia local, es perd futur. I això no es compensa amb diners ni amb discursos.

La macroplanta de PowerCo és un símbol d’un model que cal frenar. No perquè les renovables siguen un problema, sinó perquè la manera com s’estan implantant és profundament injusta. La Plataforma en Defensa de Montiber no està defensant el passat, està defensant la possibilitat d’un futur que no passe per la destrucció del present. Un futur on la transició energètica siga compatible amb la vida agrària, amb el paisatge, amb la biodiversitat i amb la dignitat de les persones que habiten el territori.

A Montiber, la gent ha dit prou. I quan un territori diu prou, el que està fent és recordar que té dret a existir, a decidir i a ser respectat. La macroplanta de PowerCo no és inevitable. El que és inevitable és que Montiber continue defensant-se mentre hi haja qui vulga convertir-lo en un espai sacrificable.

Montiber no es ven. Montiber es defensa. I eixa defensa és, hui, una de les lluites més justes i més necessàries del nostre país.

llegir més

Catorze ^

El 14 de febrer no és només el Dia dels Enamorats. És també el Dia Mundial del Cine, el Dia Mundial de l’Energia, el Dia de les Cardiopaties Congènites, el Dia Europeu de la Salut Sexual i el Dia Mundial dels Sons Curatius. Massa commemoracions per a un sol dia? Potser sí. Però també és el marc perfecte per construir una història on tot encaixa com un bon pla seqüència.

Així naix “Catorze”, un relat cinematogràfic amb un toc de gir inesperat digne de Tarantino — però sense sang ni samarretes tacades.

🎞️ Una ciutat que batega a ritme de cinema

El Cinema Imperial lluïa una façana brillant, quasi màgica. El gran cartell del dia anunciava:

“14 de febrer – Marató especial: Amor, Energia i Vida”

La plaça era un formiguer de gent, parelles fent-se fotos, estudiants, curiosos, apassionats del cine i fins i tot algun científic despistat. Entre ells, Clara, una cardiòloga acostumada a escoltar silencis de cor. Tenia la mirada decidida i una carpeta plena d’informes.

Al seu costat, Dani, tècnic de so i amant del seté art, lluitava amb un cable rebel.

—Estàs segur que açò funcionarà? —li preguntà Clara.

—Hui és 14 de febrer. Quan tot el món celebra l’amor, fins i tot els cables es porten bé, —respongué Dani.

Però just en aquell moment, un batec fort i estrany, amplificat pels altaveus, els féu callar.

🔥 Un experiment que uneix ciència, so i sentiments

Dins del cinema, la sala principal s’havia transformat en un espai semiartístic, semicientífic: altaveus terapèutics, bicicletes que generen energia, pantalles múltiples i un escenari improvisat. Clara prengué la paraula davant del públic.

—Hui el cinema serà més que imatges. Serà vibració, energia i vida. Volem demostrar com el so pot curar, com l’energia pot transformar i com l’amor… bé, l’amor ja fa la seua part.

Dani llançà una seqüència de sons curatius, vibracions que pareixien bategar amb la sala.

Just després, començava la projecció: un curtmetratge sobre una xiqueta amb una cardiopatia congènita que somiava ser directora de cinema. Entre llàgrimes i aplaudiments, el públic s’emocionava. L’energia generada per les bicicletes il·luminava un mural:

“L’amor també és salut.”

Tot era perfecte. Massa perfecte.

I és llavors quan aparegué Juli, l’exparella de Clara, amb un ram de roses i un aire d'antagonista de pel·lícula.

—Clara, hem de parlar.

—Ara no.

—És important.

Es féu un silenci tens. Tarantino hauria somrigut.

💥 El gir final que ningú esperava

Juli pujà a l’escenari i mostrà una pen drive com si fos una peça clau d’un thriller.

—Açò canvia la vostra projecció. I la meua vida.

La posà al projector. A la pantalla aparegué un vídeo casolà on ell mateix instal·lava equips de so i muntava escenes.

Clara el mirava sense entendre res.

—Eixe curt que heu vist… l’he produït jo, digué Juli.

La sala murmurava. Dani parpellejava, confós.

—Volia demanar-te perdó, Clara. No vaig saber estar quan havies de cuidar cors —i el teu era el primer. Vaig fer aquesta pel·lícula perquè el cinema m’ha ensenyat a escoltar. I perquè sabia que Dani t’ajudaria a reconstruir allò que jo vaig trencar.

Clara i Dani es miraren. La sala contingué la respiració.

—Això… no m’ho esperava, murmurà Dani.

—Jo tampoc, respongué Clara amb un somriure trist però agraït.

Juli féu una última reverència.

—Si l’amor és energia, Clara… jo només vull que la teua siga renovable.

La sala esclatà en somriures, aplaudiments i alguna llàgrima emocionada.

Clara es girà cap a Dani.

—Si vols… podem continuar este camí junts. Ciència, cinema i cors amb ritme propi.

I ell, tímid però segur:

—Només si fem pel·lícules que salven vides.

Els sons curatius tornaren a sonar. La pantalla final mostrava:

“14 de febrer: estima, vibra i viu.”

llegir més

Ocupació, Indústria i Promoció de la Ciutat: Oportunitats per a un Futur Compartit ^

"El desenvolupament local comença amb oportunitats per a tothom."

En un món globalitzat i canviant, les ciutats han deixat de ser simples espais de residència per convertir-se en motors de desenvolupament econòmic, innovació i cohesió social. El desenvolupament local no és només una qüestió d’infraestructures o inversions, sinó de generar oportunitats reals per a totes les persones. I això comença amb polítiques actives d’ocupació, suport a la indústria, promoció del comerç local i una aposta clara per la sostenibilitat i la projecció exterior.

Els ajuntaments, com a administracions més pròximes a la ciutadania, tenen un paper fonamental en aquest procés. No poden crear ocupació directament, però sí poden crear les condicions perquè aquesta es genere: amb formació, amb suport a l’emprenedoria, amb infraestructures adequades i amb una visió estratègica del territori.

Promoció econòmica i foment de l’ocupació: polítiques actives per a la inclusió L’ocupació és la clau de la inclusió social. Sense treball digne, no hi ha autonomia, ni igualtat, ni futur. Per això, els ajuntaments han d’impulsar polítiques actives d’ocupació que responguen a les necessitats reals del territori i de les persones.

Això implica oferir orientació laboral, formació adaptada al mercat, programes d’ocupació per a col·lectius vulnerables (joves, majors de 45 anys, dones, persones amb diversitat funcional), i suport a l’emprenedoria i l’economia social. També cal col·laborar amb empreses, sindicats i centres educatius per crear itineraris d’inserció laboral efectius.

Una ciutat que aposta per l’ocupació és una ciutat que aposta per la dignitat.

Desenvolupament industrial i innovació: indústria arrelada i de futur La indústria continua sent un sector clau per a l’economia local. Genera ocupació estable, valor afegit i capacitat d’innovació. Però ha de ser una indústria arrelada al territori, sostenible i adaptada als nous reptes tecnològics i ambientals.

Els ajuntaments poden facilitar sòl industrial ben equipat, promoure la rehabilitació de polígons, donar suport a la digitalització i fomentar la col·laboració entre empreses. També poden impulsar clústers sectorials i espais d’innovació compartida.

La innovació no és només una qüestió de grans centres tecnològics. Pot nàixer també de la petita empresa, del taller, de la cooperativa. Cal crear ecosistemes que connecten talent, recerca i producció.

Universitat, ciència i transferència de coneixement: aliances per al progrés La col·laboració entre el món acadèmic i el món local és fonamental per al desenvolupament intel·ligent del territori. Les universitats i centres d’investigació poden aportar coneixement, talent i innovació a les polítiques municipals i al teixit productiu.

Els ajuntaments poden establir convenis amb universitats per desenvolupar projectes conjunts, fomentar la recerca aplicada, impulsar la formació contínua i facilitar la transferència de coneixement a les empreses locals. També poden promoure la presència universitària al municipi, amb campus, aules o laboratoris.

Una ciutat que aposta per la ciència és una ciutat que aposta pel futur.

Comerç local i mercats municipals: vida als barris El comerç local és molt més que una activitat econòmica. És un element clau de la vida urbana, de la cohesió social i de la identitat dels barris. Per això, cal protegir-lo i dinamitzar-lo davant dels grans centres comercials i les plataformes digitals.

Els ajuntaments poden impulsar campanyes de promoció, facilitar la modernització dels establiments, millorar l’accessibilitat i la logística urbana, i fomentar la digitalització del comerç de proximitat. També poden revitalitzar els mercats municipals com a espais de compra, però també de trobada i cultura.

Comprar al barri és invertir en la comunitat.

Defensa del consumidor (OMIC): garantir drets i confiança Una economia justa necessita consumidors informats i protegits. Les Oficines Municipals d’Informació al Consumidor (OMIC) són un servei essencial per garantir els drets de la ciutadania en les seues relacions de consum.

Els ajuntaments han de reforçar aquestes oficines, oferint atenció personalitzada, mediació en conflictes, formació i campanyes de sensibilització. També poden col·laborar amb escoles i entitats per fomentar el consum responsable i crític.

La defensa del consumidor és també una eina de justícia social.

Turisme sostenible i promoció exterior: mostrar-se al món amb responsabilitat El turisme pot ser una font important de riquesa i ocupació, però només si es gestiona amb criteris de sostenibilitat, equitat i respecte al territori. Cal evitar la massificació, la turistificació dels barris i la destrucció del patrimoni.

Els ajuntaments han de definir estratègies de promoció turística que posen en valor la cultura local, el patrimoni natural, la gastronomia i les festes populars. També han de regular els allotjaments turístics, garantir la convivència i fomentar el turisme responsable.

La promoció exterior de la ciutat ha d’anar més enllà del turisme: ha de mostrar el seu potencial econòmic, cultural i humà. Participar en xarxes internacionals, establir agermanaments i atraure inversions són accions clau per a la projecció global.

Gestió i dinamització de les platges: natura, oci i economia Les platges són un recurs natural, turístic i social de primer ordre. Però també són espais fràgils que cal gestionar amb cura. Els ajuntaments costaners tenen la responsabilitat de garantir-ne la neteja, la seguretat, l’accessibilitat i la qualitat ambiental.

A més, poden dinamitzar-les amb activitats culturals, esportives i educatives que respecten l’entorn i fomenten l’ús cívic. També poden promoure la restauració del litoral, la protecció de la biodiversitat i la sensibilització ambiental.

Una platja ben gestionada és un espai de benestar per a la ciutadania i un actiu per a l’economia local.

Conclusions: una ciutat d’oportunitats per a tothom El desenvolupament local no és una qüestió de creixement per si mateix. És una aposta per generar oportunitats reals, per reduir desigualtats i per construir una economia arrelada, innovadora i sostenible. I això només és possible amb una acció municipal decidida, coordinada i compromesa.

Per això, cal una ciutat que:

• Fomente l’ocupació digna i inclusiva.
• Done suport a la indústria i la innovació.
• Col·labore amb el món acadèmic i científic.
• Protegisca i dinamitze el comerç local.
• Defenga els drets de les persones consumidores.
• Promocione el seu atractiu amb responsabilitat.
• Gestione els seus recursos naturals amb visió de futur.

Una ciutat que crea oportunitats és una ciutat que creix amb justícia. I això comença des del més pròxim: des del barri, des del mercat, des del taller, des de l’aula. Des de la política local.

llegir més

13F ^

El 13 de febrer és una data que passa desapercebuda per a la majoria de persones. És la vespra de Sant Valentí, el dia en què els aparadors s’omplin de cors rojos, de peluixos que abracen missatges cursis i de rams de roses que prometen un amor etern que, sovint, dura menys que la flor mateixa. Però si parem atenció, si mirem més enllà del romanticisme prefabricat, descobrim que el 13 de febrer podria ser, perfectament, el dia de les connexions digitals, de les relacions que no encaixen en el model tradicional, de les persones que viuen l’afecte i el desig d’una manera més flexible, més contemporània, més pròpia del segle XXI.

És el dia de les persones solteres, de les que no volen o no poden encaixar en la parella monògama de tota la vida. El dia de les persones que són infidels, siga per impuls, per rutina o per insatisfacció. El dia de les amants, de les relacions paral·leles, dels vincles que no es poden explicar en un dinar familiar. El dia de les amigues d’internet, d’aquelles persones que es coneixen a través d’una pantalla i que, malgrat no haver-se vist mai, comparteixen confidències, desitjos i complicitats. I, per què no, també el dia del preservatiu, aquest objecte tan simple i tan fonamental que acompanya moltes d’aquestes trobades, siga en un hotel, en un cotxe, en un pis compartit o en un encontre improvisat.

En un món on Tinder, Grindr i altres aplicacions han redefinit la manera com ens relacionem, no té sentit continuar fingint que només existeix un tipus de relació legítima. Les pantalles han obert un ventall immens de possibilitats: des de converses que duren minuts fins a històries que s’allarguen anys; des de trobades purament sexuals fins a amistats profundes; des de fantasies compartides fins a projectes de vida. Les aplicacions no són només eines per a lligar: són espais on es negocien identitats, desitjos, límits i expectatives. Són llocs on la gent experimenta, prova, s’equivoca, torna a provar i, de vegades, troba allò que no sabia que buscava.

El 13 de febrer podria ser, doncs, una jornada per reconéixer aquesta realitat. Per deixar de banda els prejudicis i acceptar que les relacions humanes són molt més diverses del que ens han contat. Per entendre que no totes les persones volen un amor romàntic, exclusiu i per a tota la vida. Que hi ha qui prefereix la llibertat, la multiplicitat, la intensitat breu o la connexió intermitent. Que hi ha qui troba més autenticitat en un match espontani que en una relació que es manté per inèrcia. Que hi ha qui viu la sexualitat com un espai d’exploració i no com una obligació moral.

També seria una oportunitat per parlar de salut sexual sense tabús. El preservatiu, sovint relegat a un segon pla en les converses públiques, continua sent una eina essencial. No és només un objecte de làtex: és un símbol de responsabilitat, de cura mútua, de respecte. En un context on les trobades poden ser breus, inesperades o digitals, protegir-se és una manera de dir a l’altra persona: m’importes, encara que siga només per aquesta nit. El preservatiu és, en certa manera, un pacte silenciós entre dos cossos que es troben sense saber si es tornaran a veure.

A més, el 13 de febrer podria servir per reflexionar sobre com les aplicacions han canviat la nostra manera d’entendre el desig. Abans, conéixer algú requeria temps, espais compartits, coincidències. Ara, amb un dit, podem accedir a centenars de perfils, cadascun amb una història, unes intencions i unes fantasies. Aquesta abundància pot ser excitant, però també aclaparadora. Ens obliga a redefinir què significa triar, comprometre’s, connectar. Ens convida a pensar si busquem persones o experiències, si volem intimitat o validació, si ens relacionem amb els altres o amb la idea que tenim d’ells.

Les aplicacions també han democratitzat el desig. Han permés que persones LGTBIQ+, persones no monògames, persones amb cossos diversos o identitats no normatives troben espais on expressar-se sense por. Han obert portes a relacions que abans quedaven ocultes, clandestines o estigmatitzades. Han creat comunitats, xarxes de suport, espais de trobada. I això també mereix ser celebrat.

Però no tot és idíl·lic. El 13 de febrer també podria ser un dia per reconéixer les ombres d’aquest nou ecosistema afectiu. Les aplicacions poden fomentar la superficialitat, la deshumanització, la sensació que les persones són intercanviables. Poden generar addicció, frustració, dependència emocional. Poden convertir el desig en un mercat on el valor d’una persona es mesura en likes, matches o missatges no contestats. Poden fer-nos creure que sempre hi ha algú millor a un dit de distància, i això pot erosionar la capacitat de compromís, de paciència, d’escolta.

També és cert que la immediatesa pot fer-nos oblidar que darrere de cada perfil hi ha una persona amb vulnerabilitats, inseguretats i històries. Que no tot és joc, que no tot és sexe, que no tot és lleugeresa. Que, de vegades, una conversa aparentment banal pot ser l’únic espai on algú se sent escoltat. Que una trobada casual pot tindre conseqüències emocionals inesperades. Que la llibertat afectiva no implica absència de responsabilitat emocional.

Per això, aquest hipotètic Dia Internacional de les Connexions Digitals no hauria de ser només una celebració, sinó també una invitació a la reflexió. A preguntar-nos com volem relacionar-nos, què esperem dels altres, què estem disposats a donar i què necessitem rebre. A revisar els nostres límits, els nostres desitjos, les nostres contradiccions. A reconéixer que la diversitat relacional és una riquesa, però també un repte.

El 13 de febrer podria ser un espai simbòlic per reivindicar que l’amor no és patrimoni exclusiu del romanticisme tradicional. Que el desig no és un pecat ni una debilitat. Que les relacions poden ser múltiples, canviants, híbrides, digitals, breus o profundes. Que no hi ha una única manera correcta d’estimar o de desitjar. Que cadascú té dret a construir els seus vincles com millor li convinga, sempre que siguen consentits, respectuosos i honestos.

També podria ser una ocasió per reivindicar la importància de la comunicació. En un món on tot és tan ràpid, tan immediat, tan efímer, parlar clar és un acte revolucionari. Dir què volem, què no volem, què ens fa sentir bé o malament. No jugar amb les expectatives dels altres. No utilitzar les persones com a entreteniment temporal. No confondre llibertat amb irresponsabilitat. La sinceritat és, potser, l’únic antídot contra la confusió emocional que sovint generen les aplicacions.

I, finalment, el 13 de febrer podria ser un recordatori que, malgrat la tecnologia, continuem sent humans. Que busquem connexió, encara que siga fugaç. Que necessitem sentir-nos desitjats, valorats, vistos. Que darrere de cada match hi ha una història que podria ser insignificant o podria canviar-nos la vida. Que, de vegades, una conversa de matinada amb una persona desconeguda pot ser més autèntica que una relació de mesos. Que la intimitat no sempre necessita un marc tradicional per ser real.

El 13 de febrer podria ser el dia en què reconeguem que les relacions del segle XXI són complexes, diverses i fascinants. Que les pantalles no han substituït l’afecte, sinó que l’han transformat. Que Tinder i altres aplicacions no són enemigues de l’amor, sinó eines que reflecteixen les nostres inquietuds, els nostres desitjos i les nostres contradiccions. Que el preservatiu continua sent un aliat imprescindible. Que la llibertat afectiva és un dret, però també una responsabilitat.

Potser no cal que aquest dia siga oficial. Potser n’hi ha prou amb recordar, cada 13 de febrer, que estimar i desitjar són actes que adopten formes infinites. Que no hi ha un únic camí. Que cadascú escriu el seu. I que, siga com siga, val la pena celebrar-ho.

llegir més

Un espai plurinacional d’esquerres… amb veu valenciana pròpia ^

En un estat que encara arrossega inèrcies centralistes, parlar d’un espai d’esquerres plurinacional no és cap caprici ideològic: és una necessitat democràtica. Les realitats nacionals de l’Estat són diverses, i ignorar-les només perpetua desigualtats. Però si aquest espai ha de tindre sentit, ha de nàixer d’un principi irrenunciable: cada poble ha de parlar amb veu pròpia, i en el nostre cas, això vol dir que el País Valencià no pot ser un apèndix de ningú.

En els últims anys, s’han multiplicat les crides a construir aliances àmplies entre forces progressistes de diferents territoris. La idea és atractiva: sumar per tindre més força a Madrid, coordinar estratègies i evitar que l’agenda social i territorial quede segrestada pels grans partits estatals. Però aquestes aliances només funcionen si respecten l’equilibri intern. I ací és on cal ser clars: Compromís ha de tindre un pes central, no ornamental.

El País Valencià té reivindicacions pròpies —finançament just, infraestructures dignes, protecció de la llengua, model productiu sostenible— que sovint queden invisibilitzades en espais estatals. Si entrem en una coalició plurinacional sense garanties, correm el risc que la nostra agenda quede diluïda entre altres prioritats. No per mala fe, sinó perquè cada territori defensa el que considera urgent. Per això, qualsevol espai compartit ha d’estar construït des del respecte i la simetria.

Compromís ha demostrat que pot ser útil, valent i innovador. Ha sabut fer política des del territori, amb proximitat i amb una manera de fer que molts altres espais envegen. Renunciar a aquesta identitat seria un error estratègic i emocional. El País Valencià necessita una força que parle des d’ací, amb accent propi, amb autonomia real i amb capacitat de decisió.

Un espai plurinacional d’esquerres? Sí, però no a qualsevol preu.  

Un espai compartit? També, però sense renunciar a la centralitat valenciana.  

Una aliança que sume? Per descomptat, però sense que ningú marque el ritme per nosaltres.

Si volem un futur progressista i plural, cal construir-lo des de la igualtat i el respecte mutu. I això només serà possible si Compromís manté el seu pes, la seua personalitat i la seua força. Perquè sense una veu valenciana potent, l’Espanya plurinacional queda coixa.

llegir més