La Geperudeta, el Bon Succés i la identitat que encara no ens hem atrevit a mirar de cara ^

Hi ha debats que semblen menors fins que els mires amb calma i t’adones que, en realitat, parlen de coses molt més profundes. A Sagunt, la qüestió de per què les falles fan l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i no a la Mare de Déu del Bon Succés és un d’eixos temes que, a primera vista, pot semblar una anècdota litúrgica o un detall folklòric. Però quan gratem un poc, descobrim que parla de com entenem la nostra identitat, de com gestionem la nostra història i de com, massa sovint, deixem que siguen altres qui definisquen allò que som.

Sagunt és una ciutat amb una personalitat fortíssima, amb una història que travessa mil·lennis i amb una tradició religiosa pròpia que no necessita comparacions. La Mare de Déu del Bon Succés és la patrona de la ciutat des de fa segles, una devoció arrelada, estimada i vinculada a la memòria col·lectiva del poble. No és un símbol importat, ni una moda, ni una imposició. És una part essencial del relat saguntí.

I, tanmateix, quan arriben les falles, la imatge que rep les flors no és la patrona local, sinó la Mare de Déu dels Desemparats, una figura profundament estimada a tot el territori valencià, però que no forma part de la tradició pròpia de Sagunt. La pregunta, doncs, és inevitable: per què una festa local, organitzada per persones de la ciutat, que es viu als carrers de la ciutat i que forma part del calendari festiu de la ciutat, no s’adreça a la patrona de la ciutat?

La resposta més repetida és que les falles, com a festa nascuda a València, porten incorporada la devoció a la Geperudeta. És cert. Però també és cert que les falles, quan arriben a cada poble, s’adapten, es transformen i es fan pròpies. A Alzira, a Gandia, a Borriana o a Xàtiva, l’ofrena es fa a la patrona local. Ningú no qüestiona que siga així. Ningú no ho viu com una ruptura amb la tradició fallera. Al contrari: es viu com una expressió natural de la identitat del poble.

Per què, doncs, a Sagunt no passa el mateix? Per què acceptem com a inevitable una tradició que no és nostra, quan tenim una pròpia que podria ocupar perfectament eixe espai simbòlic?

La resposta no és senzilla, però té molt a veure amb la història recent de la ciutat. El Port de Sagunt, amb la seua identitat industrial i migratòria, va créixer amb una cultura pròpia, diferent de la del nucli històric. Moltes persones que arribaren al Port venien de València o de comarques on la Geperudeta era la referència espiritual. Les falles, que arrelaren primer al Port, van nàixer amb eixa mirada. I amb el temps, la tradició es va estendre a tot el municipi sense que ningú no es plantejara si tenia sentit adaptar-la a la realitat local.

Però que una cosa haja sigut així durant dècades no vol dir que haja de continuar sent-ho per sempre. Les tradicions no són peces de museu. Són organismes vius que evolucionen, que s’adapten i que, sobretot, haurien de respondre a la comunitat que les manté vives.

La qüestió de fons és si Sagunt vol continuar assumint una tradició importada o si vol reivindicar la seua pròpia identitat. No es tracta d’oposar la Geperudeta al Bon Succés, ni de crear falses rivalitats. Es tracta de preguntar-nos què diu de nosaltres que, en un dels actes més simbòlics de les falles, no aparega la nostra patrona. Què diu de la nostra autoestima col·lectiva. Què diu de la manera com entenem la nostra història i la nostra singularitat.

Hi ha qui diu que no cal tocar res, que la tradició fallera és la que és i que no convé complicar-la. Però aquesta postura, aparentment còmoda, amaga una renúncia. Renúncia a pensar-nos com a poble. Renúncia a reconéixer que Sagunt no és un barri de València, sinó una ciutat amb una identitat pròpia, amb una història pròpia i amb una patrona pròpia. Renúncia, en definitiva, a exercir la nostra autonomia cultural.

També hi ha qui defensa que la Mare de Déu dels Desemparats és la patrona del País Valencià i que, per tant, és normal que siga la imatge central de les falles. Però aquesta afirmació, repetida fins a la sacietat, no és exacta. La Geperudeta és patrona de la ciutat de València i és una figura estimada arreu del territori, però no existeix cap reconeixement jurídic que la declare patrona oficial de la Comunitat Valenciana. És una patrona simbòlica, emocional, cultural. I això està molt bé. Però no és un argument per invisibilitzar les patrones locals.

La pregunta que hauríem de fer-nos és una altra: què perdem si l’ofrena es fa a la Mare de Déu del Bon Succés? I la resposta és clara: no perdem res. Les falles no deixaran de ser falles. La festa no perdrà cap essència. Ningú no deixarà d’estimar la Geperudeta. Però guanyarem una cosa important: coherència. Arrelament. Respecte per la nostra pròpia història.

Imaginem per un moment una ofrena al Bon Succés. Imaginem les comissions entrant a la plaça, portant flors a la patrona que ha acompanyat la ciutat durant segles. Imaginem un acte que connecta la festa moderna amb la tradició antiga, que uneix el Sagunt històric i el Sagunt industrial, que reconcilia identitats que sovint han caminat en paral·lel. Imaginem una ciutat que s’atreveix a mirar-se al mirall i a reconéixer-se.

No es tracta d’imposar res a ningú. Es tracta d’obrir un debat que fa massa temps que evitem. Un debat que no és religiós, sinó cultural. Un debat que parla de com volem contar-nos com a poble. De com volem que ens vegen. De com volem que ens vegen les persones que vindran després de nosaltres.

Sagunt té una oportunitat preciosa per repensar la seua relació amb les falles i amb la seua pròpia identitat. No cal fer-ho de pressa ni de manera abrupta. Però cal fer-ho amb valentia, amb respecte i amb la convicció que les tradicions, quan s’arrelen en la realitat del poble, es fan més fortes, no més febles.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si volem continuar oferint flors a una imatge que no és la nostra patrona o si volem donar a la Mare de Déu del Bon Succés el lloc que li correspon en la festa més visible del calendari saguntí. Potser ha arribat el moment de deixar de repetir allò que sempre s’ha fet i començar a fer allò que té sentit per a nosaltres.

llegir més

Falles, tornar al poble ^

Les Falles són una de les expressions culturals més potents, complexes i fascinants que vertebren el País Valencià. Una festa que combina art, sàtira, identitat, llengua, carrer, comunitat i una manera particular d’entendre el món. Però també és una festa que, com tota manifestació cultural viva, es troba sotmesa a tensions, transformacions i contradiccions. Des de la declaració de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat en novembre de 2016, la festa ha viscut una profunda evolució que no sempre ha estat en sintonia amb allò que suposa aquest reconeixement. Les Falles, que haurien de ser un exemple de cultura participativa, popular i arrelada, també s’han vist atrapades entre mercantilització, massificació turística, pèrdua de valentia satírica i debilitament de vincles comunitaris.

Experts en la matèria, com el sociòleg i historiador Gil‑Manuel Hernández, han explicat que les Falles són un espill de la societat valenciana i que la festa ha anat modificant-se segons els canvis socials, econòmics i culturals. Hernández parla de les Falles com una festa polièdrica i ambivalent, capaç d’integrar creativitat i tradició, però també susceptible de convertir-se en producte de consum, en artefacte buidat de significats. Per la seua banda, Josep Lluís Marín, especialista en cultura festiva i autor de nombrosos estudis sobre llengua, identitat i festes, ha insistit en la necessitat d’una mirada crítica que vaja més enllà de la superfície i que situe la festa en el seu context històric i sociològic. Ambdós experts coincideixen que les Falles tenen un potencial extraordinari, però que necessiten reflexió, regulació sensible i compromís comunitari per evitar la banalització.

Quan observem l’evolució de les Falles de València i les dels pobles i ciutats falleres com Sagunt, Torrent, Xàtiva, Dénia, Alzira, Gandia o Borriana, resulta evident que la festa no és uniforme. Cada municipi ha desenvolupat una identitat pròpia, una estètica, uns ritmes i unes pràctiques singulars. Tanmateix, la centralitat de València ha condicionat la percepció global de la festa. La declaració de la UNESCO fou per a totes les Falles, però el relat institucional i mediàtic continua centrant-se en els grans monuments de la capital, en la màgia espectacular de les mascletaes i en la imatge turística de carrers plens i de nits interminables. Mentrestant, les Falles de molts pobles, que sovint conserven una dimensió més humana, reivindicativa i comunitària, queden relegades a un segon pla en la imaginació col·lectiva.

Especialistes en sociologia festiva assenyalen que aquesta desigualtat reflecteix un fenomen més ampli: la tensió entre la festa com a espai comunitari i la festa com a producte cultural. Quan la festa esdevé massa dependent del turisme o de la competició estètica, es corre el risc d’esborrar la seua dimensió social, que és precisament la que la fa mereixedora del reconeixement com a patrimoni immaterial. Les Falles no són sols monuments; són rituals, relacions, llenguatge, memòria i identitat compartida. Quan això es perd, tot el que queda és una postal.

Pel que fa a la tradició, és important recordar que aquesta no és mai estàtica. Com recorda Gil‑Manuel Hernández, les Falles han evolucionat constantment: des dels ninots menuts i reutilitzats de finals del segle XIX fins als monuments monumentals actuals; des de la sàtira política mordaç fins a un humor sovint edulcorat; des de la participació barrial fins a la dependència de patrocinis i pressupostos enormes. Aquesta evolució té moltes lectures possibles. D’una banda, ha permés la professionalització dels artistes fallers, que han aconseguit desenvolupar tècniques i llenguatges plàstics admirables. D’altra banda, ha generat una cursa de gigantisme que no sempre aporta profunditat i que pot invisibilitzar comissions menudes o barris amb menys recursos.

Inevolució és també una paraula que cal incorporar al debat. Davant l’augment de la competició per a aconseguir premis, davant la pressió turística i davant un model cada vegada més orientat a l’espectacle, alguns elements tradicionals s’han diluït. La sàtira, que havia sigut una eina poderosíssima per a qüestionar el poder i posar el dit en la nafra, ha sigut substituïda en molts casos per missatges inofensius o decoratius. Josep Lluís Marín ha denunciat en diverses ocasions la pèrdua de discurs crític i l’autocensura, fenomen que considera un empobriment cultural. Les Falles, per naturalesa, haurien de ser irreverents. Quan deixen de ser-ho, perden una part essencial de la seua identitat.

La llengua valenciana és un altre eix central. Les Falles haurien de ser un dels grans motors de normalització lingüística del país. I és cert que en molts llibrets, en moltes comissions i en moltes iniciatives culturals la llengua és present i viva. Però també és cert que en massa ocasions queda relegada a un pla secundari, substituïda per castellà o per anglicismes, especialment en cartelleria, actes públics o comunicació externa. Marín ha insistit en diverses ocasions que la llengua no és un afegit, sinó un element constitutiu de la festa. Sense llengua no hi ha identitat plena. Sense identitat, la festa corre el risc de convertir-se en espectacle exportable, però desarrelat.

El veïnat és un dels grans oblidats. La sociologia festiva ho ha estudiat clarament: una festa que ocupa el carrer necessita equilibris, consensos i regulacions que permeten compatibilitzar celebració i vida quotidiana. El problema no és la festa, sinó l’absència de mesures que garantisquen el descans, l’accessibilitat i la convivència. En molts barris, especialment a València, les persones residents han de reorganitzar la seua vida durant dies: soroll intens, carrers tallats, música nocturna, dificultat per dormir, impossibilitat de moure cotxes o accedir lliurement a l’habitatge. No es tracta de renunciar a la festa, sinó de repensar-la des d’una mirada que tinga en compte totes les persones. Si les Falles volen ser patrimoni viu, han de ser habitables.

La massificació i el turisme representen un altre dilema. L’arribada massiva de visitants pot aportar diners, però també desbordament, degradació de l’espai públic i pèrdua de qualitat de vida. Hernández ha advertit que la festa pot convertir-se en una fallera major global, una imatge estereotipada destinada al consum ràpid, desconnectada del seu teixit comunitari. Aquest model no és sostenible. Les Falles no poden competir en grandiositat amb ciutats globals, però sí poden oferir autenticitat, proximitat i cultura viva, sempre que es preserve la seua essència.

La sostenibilitat ecològica és un repte que la festa ja no pot ajornar. La quantitat de materials no reciclables, la petjada de carboni, el fum de la cremà, la generació de residus i el consum energètic són qüestions que cal abordar amb valentia. No es tracta d’eliminar rituals, sinó d’innovar. Artistes fallers, universitats i col·lectius culturals ja han començat a explorar nous materials més respectuosos i processos més nets. Però falta un compromís global i institucional que done suport real a aquestes iniciatives. La sostenibilitat social és igualment clau. Les Falles necessiten relleu generacional, inclusió, igualtat i espais on totes les persones puguen participar sense barreres econòmiques o culturals. Necessiten recuperar la dimensió crítica, potenciar els llibrets i fomentar una festa menys dependent del gigantisme.

En aquest context, la política té una responsabilitat central en el futur de les Falles, i això implica abandonar definitivament la utilització partidista de la festa. Les Falles no poden ser un escenari on les institucions busquen rèdits electorals aprofitant-se del treball de les comissions. La política ha d’acompanyar, escoltar i facilitar, no instrumentalitzar. Cal garantir espais estables de diàleg amb el món faller, el veïnat, els artistes i les persones expertes, per tal de construir una governança participativa que done resposta als reptes reals de la festa. La mirada política ha de ser estratègica i no oportunista, perquè les Falles necessiten planificació a llarg termini, no improvisacions anuals.

També és imprescindible que les administracions impulsen decididament una reforma profunda del model de convivència. La política no pot continuar delegant la responsabilitat en la paciència infinita del veïnat, sinó que ha de legislar i regular amb intel·ligència, sensibilitat i valentia. Cal establir horaris més equilibrats, avançar en mesures acústiques, garantir itineraris accessibles, revisar l’ocupació de l’espai públic i invertir en la professionalització de la gestió festiva. Les Falles poden conviure amb una ciutat habitable, però això només serà possible si les institucions deixen de tindre por a prendre decisions que, encara que no siguen populars en el curt termini, faran la festa més sostenible per al conjunt de la població.

La política ha d’assumir també la responsabilitat cultural. Les Falles són patrimoni immaterial de la humanitat i això exigeix polítiques públiques que vagen molt més enllà de subvencions puntuals. Cal invertir en tallers artesans, en innovació ecològica, en programes de formació per a artistes fallers, en promoció de la llengua valenciana, en investigació universitària sobre cultura festiva i en la preservació de l’arxiu i la memòria fallera. I cal, sobretot, un pacte institucional perquè les Falles siguen una prioritat cultural sostinguda en el temps. Una política cultural valenta és aquella que protegeix el patrimoni, fomenta el talent i dona sentit al futur de la festa sense renunciar als seus valors. Les Falles no necessiten una política que passe cada març a fer-se fotos: necessiten una política que les cuide cada dia de l’any.

La conclusió és inevitable: si les Falles volen continuar sent patrimoni de la humanitat, primer han de tornar a ser patrimoni del veïnat. No és tan complicat. Només caldria que la festa recordara que va nàixer al carrer, no als despatxos; que el seu motor és la gent, no els patrocinadors; que la seua força és la sàtira, no la correcció; i que la seua llengua natural és el valencià, no la traducció simultània per a influencers despistats. Recuperar això no és tornar al passat: és garantir que el futur no siga una versió low‑cost d’allò que vam ser.

I és que, si la sàtira fallera tinguera plena llibertat, probablement dedicaria un monument sencer a aquesta ironia col·lectiva que vivim: milions d’euros invertits en una festa que després diu que no té diners per a protegir els tallers dels artistes; carrers plens de llums led però buits de sentit crític; discursos grandiloqüents sobre el patrimoni mentre el fum negre de la cremà recorda que encara queda molt camí per recórrer en sostenibilitat. I al remat, sempre apareix algun polític reclamant-se defensor de la tradició mentre confon falla amb mascletà, o llibret amb catàleg de fallera major. La festa no necessita més voluntaris d’última hora; necessita responsables que entenguen el que gestionen.

Per això, la conclusió final és simple i contundent: les Falles sobreviuran només si es permeten ser el que sempre han sigut, no el que alguns volen convertir-les. Una festa irreverent, comunitària, creativa i plenament valenciana. Una festa que no demane permís per a fer crítica, que no tinga por de reinventar-se i que no es deixe domesticar per la pressa turística ni pels interessos de curta volada. Una festa que, com el foc, té força per transformar-ho tot, però que necessita que la cuidem perquè no s’apague. I si cal plantar un monument gegant que recorde això, que siga un ninot amb un cartell que diga, en l’idioma més nostre possible, que les Falles són del poble, i que qui vulga apropiar-se-les, almenys que tinga la decència de participar, treballar i escoltar. Només així la flama continuarà viva, i el març continuarà fent-nos sentir que aquesta terra, per damunt de tot, és festa, cultura i actitud.

llegir més

L’Ofrena a Sagunt i al Port: el fil que ens cus com a ciutat i com a poble ^

Arriben el 18 i 19 de març i, any rere any, Sagunt i el Port de Sagunt deixen de ser dos espais diferenciats per convertir-se en una sola emoció compartida. Els carrers es preparen, les bandes entonen les primeres notes i el perfum de les flors anuncia que està a punt de començar un dels moments més intensos de les Falles: l’Ofrena.

Ací, a casa nostra, l’Ofrena té una personalitat pròpia. Naix de la unió de barris diferents, de realitats diverses, de maneres d’entendre la vida que conviuen i es complementen. Sagunt, amb la seua llarga història, i el Port, amb el seu esperit obrer i acollidor, desfilen cap al mateix símbol compartit. És com si, durant dos vesprades, tota la ciutat fera una pausa per mirar-se dins i recordar-se que la identitat també es teixeix amb gestos d’afecte.

Cada fallera i cada faller que desfila porta amb ell molt més que un ramell. Porta el record d’anys de convivència, de jornades al casal, d’esmorzars interminables, de converses que només es poden tindre entre amics de falla. Porta també la història d’un poble que ha crescut amb la tradició però que ha aprés a fer-la seua d’una manera oberta i humana. A Sagunt i al Port, l’Ofrena és un espai on cap tothom, siga quin siga el seu origen, la seua edat o la seua manera d’entendre la festa.

Hi ha una emoció especial quan els grups avancen pels carrers estrets de Sagunt, amb les façanes antigues observant-los com si foren vells guardians del ritual. I hi ha també una emoció diferent però igual de profunda quan les comissions del Port recorren avingudes i places més amples, plenes de vida, d’un batec que sempre ha sabut acollir gent vinguda de molts llocs. Dos maneres d’arribar, però un mateix sentiment en arribar.

Quan els rams van formant el mantell, siga al peu del castell o a tocar del mar, la ciutat respira d’una manera distinta. Els més majors recorden quan desfilaven ells, potser amb un vestit prestat o amb un ram senzill, però amb el mateix orgull que hui porten les noves generacions. Els xiquets miren al seu voltant, descobrint que les Falles són molt més que coets i monuments: són persones caminant juntes, compartint un trosset del que són.

L’Ofrena és també un aprenentatge col·lectiu. Ens recorda que la valenciania no s’imposa, es viu. Que ser faller o fallera no és una etiqueta, sinó una manera de participar d’una comunitat que t’acull si la mires amb respecte i estima. Que Sagunt i el Port són llocs on la identitat es construeix sumant, mai restant.

Quan el silenci s’imposa per un instant i algú deixa el seu ram amb una mirada plena de sentiment, es veu clar: ací cabem totes les persones que estimem esta terra, siga d’on siga el nostre nom o on haja començat la nostra història. L’Ofrena és un gest senzill però immens: oferir bellesa, esperança i memòria en forma de flor.

I així, quan es fa de nit i les falles encara bateguen en cada casal, quedem amb la sensació dolça que, per unes hores, tota la ciutat ha caminat al mateix pas. Sagunt i el Port units, com sempre que ens ho creguem, com sempre que celebrem el que ens unix més que el que ens separa.

L’Ofrena és, en definitiva, el record que som un poble que sap emocionar-se compartint el camí. Un poble que cada 18 i 19 de març es retroba, es reconeix i es diu, amb flors, que vol continuar caminant junt.

llegir més

La fragilitat de la presumpció d’innocència en una societat que vol sentències immediates ^

La presumpció d’innocència és un dels pilars fonamentals de qualsevol sistema democràtic que aspire a ser just. És un principi que, en teoria, hauria de protegir qualsevol persona davant d’acusacions precipitades, judicis paral·lels i condemnes mediàtiques que poden destruir reputacions abans que un tribunal haja tingut temps d’escoltar proves i arguments. Els magistrats ho recorden sovint: la imputació no es pot basar en sospites i conjectures. Però la realitat social i política demostra que este principi, tan solemne sobre el paper, esdevé fràgil quan entra en contacte amb la pressió mediàtica, la polarització i la necessitat constant de trobar culpables immediats.

En els últims anys, la societat ha assistit a un fenomen que es repeteix amb una freqüència preocupant: la rapidesa amb què es jutja públicament una persona depén més del seu perfil, del seu càrrec o de la seua utilitat en el debat polític que no de la solidesa de les proves que hi haja en contra. Això genera una percepció estesa que la presumpció d’innocència no és un dret universal, sinó un privilegi que s’aplica de manera desigual. I esta percepció es resumeix en frases que circulen en converses quotidianes, en xarxes socials i en tertúlies, com ara: això ha servit per a Mónica Oltra? No. Això ha servit per al Fiscal General? No. Això ha servit per a Mazón? Sííí. Estes frases no són una anàlisi jurídica, sinó un reflex del malestar social davant d’una sensació de doble vara de mesurar.

Quan la ciutadania percep que unes persones són jutjades amb severitat immediata mentre que altres reben un tractament més prudent, es trenca la confiança en la imparcialitat del sistema. I sense confiança, la justícia deixa de ser un espai neutral per convertir-se en un camp de batalla simbòlic on cada cas es llig en clau partidista. Això no sols perjudica les persones afectades, sinó que erosiona la convivència democràtica, perquè alimenta la idea que la veritat importa menys que la utilitat política del moment.

La velocitat amb què circula la informació, i també la desinformació, contribueix a esta fragilitat. En un ecosistema mediàtic on les notícies es difonen en qüestió de segons i on les xarxes socials amplifiquen qualsevol sospita, la societat ha normalitzat un ritme que no és compatible amb els temps de la justícia. Els tribunals necessiten mesos o anys per investigar, contrastar i decidir. Però l’opinió pública, acostumada a la immediatesa, exigeix respostes instantànies. I quan no les obté, les substitueix per conjectures. Així, el principi que diu que la imputació no es pot basar en sospites i conjectures queda desbordat per una realitat on les sospites i conjectures són, sovint, el combustible principal del debat públic.

Això genera un cercle viciós. Quan una persona és acusada, encara que siga de manera preliminar, la societat demana explicacions immediates. Si la persona dimiteix, es dona per fet que hi havia motius. Si no dimiteix, es considera que s’està aferrant al càrrec. Si parla, se li retreu que interfereix en la investigació. Si calla, se li atribueix culpabilitat. En qualsevol cas, la presumpció d’innocència queda arraconada, perquè el relat públic ja ha decidit què ha passat abans que els fets estiguen clars.

La qüestió de fons és que la societat ha convertit la política en un espai on la imatge pesa més que la veritat. I això afecta tant les persones que ocupen càrrecs públics com les institucions que haurien de protegir-les de judicis precipitats. Quan es percep que unes persones són sotmeses a un escrutini implacable mentre que altres reben un marge de confiança molt més ampli, es reforça la idea que la justícia no és igual per a totes les persones. I esta percepció, encara que no sempre siga exacta, té conseqüències profundes, perquè erosiona la legitimitat del sistema.

També cal tindre en compte que la societat actual viu immersa en una polarització que dificulta qualsevol lectura matisada. Quan una persona és acusada, la reacció no depén tant dels fets com de la identitat política de qui parla. Les persones que simpatitzen amb la figura acusada tendeixen a defensar-la, mentre que les que s’hi oposen tendeixen a condemnar-la. Això converteix cada cas en un camp de batalla ideològic on la presumpció d’innocència es dissol entre consignes i titulars. I quan la justícia es percep com una extensió del debat polític, perd la seua autoritat moral.

En este context, les frases que circulen en l’opinió pública, com les que mencionàvem abans, expressen una frustració col·lectiva. No són una anàlisi jurídica, sinó una manera de dir que la ciutadania percep incoherències. Quan es diu que això ha servit per a unes persones i no per a altres, el que s’està expressant és la sensació que el sistema no tracta totes les persones amb el mateix criteri. I encara que esta percepció puga estar influïda per la polarització, no deixa de ser un indicador important del malestar social.

La solució a este problema no és senzilla, perquè implica transformar la manera com la societat entén la política, la justícia i la informació. Caldria recuperar la idea que la presumpció d’innocència no és un obstacle per a la transparència, sinó una garantia per a totes les persones. Caldria que els mitjans de comunicació assumiren una responsabilitat més gran a l’hora de tractar acusacions que encara no han sigut investigades. Caldria que la ciutadania aprenguera a distingir entre sospites i proves, entre conjectures i fets. I caldria que les institucions reforçaren la seua independència per evitar que cada cas es convertisca en un instrument de lluita política.

També seria necessari reflexionar sobre el paper de les xarxes socials, que han democratitzat la paraula però també han multiplicat la capacitat de difondre acusacions sense fonament. Quan qualsevol persona pot convertir una sospita en un titular viral, la frontera entre informació i rumor es fa difusa. I en este terreny inestable, la presumpció d’innocència esdevé una víctima fàcil.

La societat necessita recuperar una cultura del matís, de la prudència i de la responsabilitat. Això no significa protegir ningú de l’escrutini públic, perquè la transparència és essencial en una democràcia. Però sí que significa evitar que l’escrutini es convertisca en una condemna anticipada. Significa entendre que la justícia té els seus temps i que estos temps són necessaris per garantir que les decisions es prenen amb rigor i no amb pressa. Significa acceptar que la veritat no sempre és immediata i que, mentre no es demostre el contrari, qualsevol persona té dret a ser considerada innocent.

La presumpció d’innocència no és un detall tècnic, sinó una protecció fonamental que evita que la societat es convertisca en un tribunal permanent. Quan este principi es debilita, totes les persones hi perden, perquè qualsevol pot ser víctima d’una acusació injusta. I quan la ciutadania percep que este principi s’aplica de manera desigual, la confiança en les institucions es deteriora. Per això és tan important reivindicar-lo, no com una fórmula jurídica, sinó com un valor democràtic essencial.

En última instància, la pregunta que la societat hauria de fer-se no és si una persona concreta és culpable o innocent, perquè això ho han de decidir els tribunals, sinó si estem disposades a acceptar un sistema on la reputació d’una persona pot ser destruïda per sospites i conjectures. Si la resposta és que no, caldrà treballar col·lectivament per reforçar la cultura democràtica, per exigir responsabilitat als mitjans, per fomentar un debat públic més seré i per recordar que la justícia no pot ser un instrument al servei de la immediatesa ni de la conveniència política.

En un moment en què la societat viu accelerada, polaritzada i saturada d’informació, reivindicar la presumpció d’innocència és una manera de defensar la convivència, la serenitat i la igualtat de tracte. És una manera de dir que totes les persones mereixen ser escoltades abans de ser jutjades. I és, sobretot, una manera de recordar que la democràcia no es construeix amb sospites, sinó amb garanties.

llegir més

Sant Patrici ^

Hi ha símbols que neixen com a metàfores religioses i acaben convertits en instruments polítics. Irlanda és, potser, el laboratori perfecte per entendre aquesta metamorfosi. Sant Patrici, patró de l’illa, és un d’eixos personatges que mai no va imaginar que la seua figura seria utilitzada com a camp de batalla cultural. El seu llegat naix de la fe, continua en la tradició i desemboca, inevitablement, en el terreny de les identitats en disputa. El que va començar com la història d’un missioner que utilitzava un trèvol per explicar la Trinitat, ha acabat convertint-se en un camp semàntic on Irlanda projecta les seues lluites internes, els seus traumes colonials i les seues resistències seculars.

El trèvol, que a ulls del món és només una planta simpàtica, va esdevenir un símbol de rebel·lia política molt abans que es convertira en una icona turística. A finals del segle XVIII, quan els irlandesos desafien la dominació britànica, el trèvol es porta com a signe de resistència, una declaració silenciosa però potent: som ací, som irlandesos i no renunciem a la nostra identitat cultural. Així ho documenten fonts històriques, que expliquen com el moviment nacionalista va adoptar el shamrock com a marca de resistència i cohesió cultural durant la rebel·lió de 1798. Aquest símbol, que avui fem servir sense pensar-hi, porta cosit un passat polititzat que molts preferirien oblidar però que no es pot ignorar. [britannica.com]

D’altra banda, hi ha un símbol molt menys popular però igualment carregat: la Creu de Sant Patrici, la saltire roja sobre fons blanc. El seu origen no té res a veure amb reivindicacions culturals irlandeses, sinó amb decisions heràldiques i polítiques. Va ser formalitzada en el segle XVIII i incorporada al Regne Unit en 1801 per representar Irlanda dins de la nova bandera imperial. És un símbol que, paradoxalment, molts irlandesos no reconeixen com a propi. Perquè no ho és. És un símbol britànic, un símbol d’unió forçada, un símbol que recorda l’acte polític de subordinar l’illa a la corona. És normal, doncs, que siga vist amb reticència, especialment pels republicans, i que siga utilitzat principalment per institucions històricament vinculades a la Gran Bretanya, com confirma la documentació sobre el seu ús modern en entitats com Trinity College. [tartanvibe...othing.com] [jims-irish...parlor.com]

El nacionalisme irlandés ha sabut aprofitar el poder dels símbols. Tots. Des del trèvol fins al color verd. Des de l'himne fins a la bandera tricolor. Però Sant Patrici en si mateix no és un símbol de nacionalisme. És un símbol d’irlandesitat, que és una cosa diferent. La seua figura representa identitat, memòria, espiritualitat i orgull cultural. I és aquesta irlandesitat, més ampla que qualsevol ideologia, la que connecta indirectament Sant Patrici amb el moviment nacionalista. No perquè ell ho buscara, sinó perquè Irlanda ho necessitava. Fonts culturals expliquen com el mite de Sant Patrici s’ha vinculat amb els relats de resistència i autonomia, convertint-lo en un símbol de resiliència col·lectiva, encara que originàriament no fóra un líder polític ni un activista independentista. [alwaystheh...lidays.com]

I aquí apareix una qüestió sensible: l’IRA. L’IRA no utilitza Sant Patrici com a referència directa. Ni com a icona. Ni com a punt de partida ideològic. Però sí que s’insereix dins del mateix ecosistema cultural que ha reinterpretat els símbols tradicionals d’Irlanda. El verd, el trèvol, la tricolor: tot això forma part d’una iconografia que uneix l’orgull nacionalista, la memòria de l’opressió i la reivindicació d’un futur independent. Però confondre Sant Patrici amb la militància armada seria un error profund. Sant Patrici és cultura. L’IRA és política armada. Són mons separats que comparteixen, això sí, un territori simbòlic comú: la irlandesitat.

El problema és que els símbols mai no són neutres. I a Irlanda menys encara. El que per uns és identitat, per altres és provocació. El que per uns és memòria històrica, per altres és amenaça. La mateixa bandera irlandesa, que suposadament havia de representar la pau entre catòlics i protestants, és percebuda avui per alguns unionistes com un símbol republicà i fins i tot militant. Aquesta tensió es veu també en la percepció de la Creu de Sant Patrici: mentre que per alguns representa una herència cultural compartida, per molts altres és una imposició britànica que no reflecteix l’ànima de l’illa.

Potser la pregunta no és què simbolitza Sant Patrici, sinó per què necessitem que simbolitze alguna cosa. Per què tot ha de tindre un significat polític, una lectura identitària, un posicionament de partit? Irlanda ha viscut segles de dominació, resistència, divisió i reconstrucció. És natural que la societat busque ancoratges emocionals, punts de referència, miralls simbòlics on reconéixer-se. Per això Sant Patrici s’ha mantingut com una figura transversal: és religió, sí, però també és cultura. És tradició, però també és identitat. És festa, però també és record.

I tanmateix, és important recordar que Sant Patrici pertany a tothom. No és patrimoni d’un partit. No és patrimoni d’una bandera. No és patrimoni d’una trinxera política. És patrimoni d’un poble sencer, i fins i tot d’un diàspora global que es reconeix en ell com a símbol d’arrels, d’exili i de retorn.

A vegades pense que la major victòria d’Irlanda no ha sigut la política, sinó la capacitat de transformar el dolor en cultura. El país ha pres els seus símbols i els ha fet més grans que la seua història. Ha creat una narrativa que supera les fronteres, que supera les ferides i que continua avançant. I aquesta narrativa té en Sant Patrici una figura més alta que qualsevol conflicte.

Potser això és el que més m’agrada del personatge: que és immensament irlandés, però no necessita l’aprovació de cap bàndol. Que és estimat pels laics i pels religiosos. Que és celebrat igual per nacionalistes i per gent que no sap ni què significa la paraula nacionalisme. Que pot aparéixer en el Union Jack o en una bandera verda sense que això anul·le la seua essència. Que pot ser utilitzat políticament però sempre acaba sent recuperat emocionalment.

Això és, al final, el que fan els grans símbols: sobreviure a nosaltres.

Irlanda té molts símbols, però Sant Patrici continua sent, probablement, el més resistent. Perquè és un símbol que va començar en la fe i va acabar en l’ànima. Un símbol que no s’ha deixat atrapar del tot per la política, per més que algú ho haja intentat. Un símbol que, com el trèvol, pot ser arrencat i tornar a brotar. Un símbol que explica, millor que cap altre, que els països estan fets de persones, de memòries, de llengües, de lluites i de silencis que no es poden simplificar.

Quan pense en Sant Patrici, no pense en el nacionalisme ni en el conflicte. Pense en una illa que ha sabut fer de la seua fragilitat un orgull. Pense en un poble capaç de reconciliar-se amb la seua història. Pense en la bellesa que té resistir sense perdre identitat. I pense, sobretot, que hi ha símbols que són tan poderosos que sobreviuen fins i tot quan intentem redibuixar-los.

Potser això és el que necessitem recordar: que els símbols no ens pertanyen del tot. Que podem discutir-los, reinterpretar-los, reivindicar-los, però sempre seran més grans que nosaltres. Sant Patrici és un d’ells. I la Irlanda moderna, amb totes les seues cicatrius, continua trobant en ell un lloc on reflectir-se, un lloc on reconciliar-se i un lloc on celebrar-se.

I potser això, i només això, ja val la pena.

llegir més