Maricarmen no és un cas aïllat: quan els fons voltor governen les nostres ciutats

El desnonament de Maricarmen, una dona de 87 anys que havia viscut més de setanta anys a la mateixa casa, no és només una notícia trista. És el símbol d'un model de societat que ha decidit convertir l'habitatge en una mercaderia abans que en un dret. Malgrat la mobilització veïnal, les propostes de negociació i fins i tot l'oferiment d'ajuda econòmica per a afrontar el lloguer, el desnonament es va executar finalment després de la negativa de la propietat a acceptar alternatives. 

Quan una persona de 87 anys, amb discapacitat reconeguda, és expulsada de la casa on ha construït tota la seua vida, alguna cosa falla. Pot ser legal, però la legalitat no sempre és sinònim de justícia. Una societat digna hauria de preguntar-se si els drets patrimonials d'un fons d'inversió poden estar sempre per damunt del dret humà a un habitatge digne.

Durant dècades ens han repetit que el mercat s'autoregula i que la intervenció pública és un problema. Però la realitat és la contrària. Els grans fons d'inversió acumulen habitatges, condicionen els preus i transformen barris sencers en espais d'especulació. L'objectiu no és construir comunitat ni garantir un sostre a les famílies. L'objectiu és maximitzar rendibilitats. 

Els anomenats fons voltor no compren habitatges perquè els vulguen habitar. Els compren perquè els consideren actius financers. En eixa lògica, una veïna de tota la vida és simplement un obstacle per a augmentar el benefici. Maricarmen pagava un lloguer assumible, però després de la compra de l'immoble se li van exigir quantitats molt superiors que no podia afrontar amb la seua pensió. 

El problema és també polític. Durant massa anys, governs de diferents colors han deixat que l'habitatge passara de ser un dret social a convertir-se en un producte financer. Mentrestant, cada vegada hi ha més persones treballadores que dediquen la meitat del sou a pagar un lloguer, més joves que no poden emancipar-se i més majors que viuen amb la por d'una carta certificada o d'una demanda judicial.

Necessitem una política que torne a posar les persones en el centre. Una política que no tinga por d'enfrontar-se als interessos especulatius. Això significa limitar l'acumulació d'habitatges en mans de grans tenidors, ampliar de manera decidida el parc públic de vivenda, protegir els contractes de lloguer estables i garantir que cap persona vulnerable puga ser desnonada sense una alternativa habitacional real.

També significa entendre que els barris no són una oportunitat de negoci. Són espais de convivència, de memòria i de relacions humanes. Quan una veïna és expulsada de la casa on ha viscut tota la vida, no només perd ella. Perdem tots. Perdem una part de la identitat col·lectiva del barri.

El cas de Maricarmen ha commogut milers de persones perquè qualsevol va veure reflectida la seua mare, la seua àvia o fins i tot el seu propi futur. Ningú vol arribar als últims anys de la seua vida amb la incertesa de no saber on dormirà l'endemà. 

Per això la lliçó que ens deixa aquest desnonament és clara: l'habitatge no pot continuar depenent exclusivament de la lògica del mercat. Si una societat és capaç de protegir els beneficis d'un fons d'inversió però no la dignitat d'una anciana de 87 anys, el problema no és només immobiliari. És un problema moral i democràtic.

Les ciutats han de ser per a viure, no per a especular. I la política ha d'estar al servei de les persones, no dels fons voltor. Aquesta és la gran reivindicació que deixa Maricarmen: recordar-nos que darrere de cada habitatge hi ha una vida, una història i una dignitat que no haurien de tindre preu.

llegir més

La democràcia no pot tindre dues vares de mesurar

Hi ha moments en què els fets importen menys que qui els protagonitza. És una de les grans debilitats del debat públic actual. Massa sovint reaccionem d'una manera o d'una altra no en funció de la gravetat dels actes, sinó segons la simpatia o antipatia que sentim cap als seus autors.

Això és especialment preocupant quan parlem de les institucions democràtiques. El respecte al Parlament, als representants públics i a les normes bàsiques de convivència hauria de ser una exigència compartida per qualsevol persona que es considere demòcrata. Sense excepcions. Sense excuses. Sense relativismes.

Per això convé fer un exercici d'honestedat intel·lectual. Quan es produeix un incident greu en una institució, la pregunta no hauria de ser qui l'ha protagonitzat, sinó què ha passat i quines conseqüències té. Si considerem intolerable una conducta quan la realitza un adversari ideològic, també hauríem de considerar-la intolerable quan la protagonitza algú pròxim a les nostres idees.

La polarització política ens ha anat acostumant a una mena de tribalització del pensament. Cada bàndol tendeix a justificar els errors propis mentre magnifica els aliens. El resultat és una societat cada vegada més dividida, on la coherència ha deixat de ser una virtut i on la indignació sembla funcionar amb criteris selectius.

La democràcia necessita una ciutadania crítica, però sobretot una ciutadania coherent. No podem reclamar respecte institucional només quan ens convé. No podem exigir responsabilitats únicament als altres. No podem defensar uns principis al matí i abandonar-los a la vesprada perquè l'autor dels fets ens resulta ideològicament proper.

El veritable compromís democràtic consisteix justament en això: mantindre els mateixos criteris independentment del color polític dels protagonistes. Quan renunciem a aquesta coherència, deixem de defensar principis i passem simplement a defensar sigles.

Potser ha arribat el moment de preguntar-nos menys qui ho ha fet i més si estaríem reaccionant igual en cas que ho haguera fet una altra persona amb una altra ideologia. És una pregunta incòmoda, però necessària.

Perquè la credibilitat de la democràcia no depén només de les lleis ni de les institucions. També depén de la nostra capacitat per ser justos en els judicis, conseqüents en les opinions i igual d'exigents amb tots. Sense excepcions. Sense coartades. Sense dobles vares de mesurar.

llegir més

La Mare de Déu de la Mercè, Jaume I i la identitat valenciana

Cada 24 de setembre se celebra la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, una advocació mariana profundament vinculada a la Corona d'Aragó i a la figura de Jaume I. Segons la tradició, la Mare de Déu es va aparéixer l'any 1218 a Pere Nolasc, a Ramon de Penyafort i al mateix rei Jaume I per inspirar la fundació de l'Orde de la Mercè, dedicat al rescat de captius cristians. 

Per als valencians, aquesta història no és una simple anècdota religiosa. És també part dels orígens del nostre poble. Jaume I no sols fou el conqueridor que va fundar el Regne de València; també va contribuir a estendre una espiritualitat que deixaria una empremta profunda en les nostres terres. Els mercedaris van arribar ben prompte al territori valencià i es van establir en llocs tan emblemàtics com el Puig. 

Parlar de la Mare de Déu de la Mercè al País Valencià obliga a parlar del Reial Monestir de Santa Maria del Puig. Aquest santuari, alçat per voluntat de Jaume I després de la decisiva Batalla del Puig, està encomanat des del segle XIII a l'Orde de la Mercè i continua sent custodiat pels religiosos mercedaris. 

El Monestir del Puig és molt més que un edifici històric. És un símbol de la naixença del Regne de València. Allí es venera la Mare de Déu del Puig, considerada patrona del Regne de València des de 1237, un títol que connecta directament amb els orígens de la nostra identitat col·lectiva. 

En la societat actual, massa sovint oblidem les arrels que han configurat el nostre territori. La història valenciana no es pot entendre sense Jaume I, però tampoc sense institucions com el Monestir del Puig ni sense la tasca desenvolupada pels mercedaris al llarg de segles. Aquells religiosos no sols predicaven la fe; també representaven els valors de la solidaritat i de l'alliberament dels qui patien captivitat, fins al punt d'assumir un quart vot dedicat a la redempció dels captius. 

La Mare de Déu de la Mercè ens recorda precisament la importància de la misericòrdia i del compromís amb els més vulnerables. Són valors que continuen plenament vigents en una societat que afronta noves formes d'exclusió i pobresa. Potser ja no existeixen els mateixos captius que al segle XIII, però continuen existint persones atrapades per la desigualtat, la soledat o les dificultats econòmiques.

Per això, la celebració de la Mercè hauria de ser també una ocasió per reflexionar sobre el nostre passat i sobre el futur que volem construir. El Monestir del Puig, la Mare de Déu patrona del Regne de València, els mercedaris i la memòria de Jaume I formen part d'un mateix llegat. Un llegat que transcendeix les creences personals i que ens parla de la història compartida dels valencians.

Conéixer-lo, preservar-lo i valorar-lo és una manera de continuar enfortint la nostra identitat com a poble. Perquè els pobles que recorden els seus orígens estan més preparats per afrontar els reptes del futur.

llegir més

M'agrada la tardor? Encara no ho tinc clar

Cada any, quan arriba la tardor, em faig la mateixa pregunta: m'agrada realment aquesta estació? La resposta, lluny de ser senzilla, canvia segons el dia, l'hora i fins i tot l'estat d'ànim amb què contemple els seus primers senyals. Potser per això, després de tants anys, encara no ho tinc clar.

La frase atribuïda a Albert Camus afirma que «la tardor és una segona primavera on cada fulla és una flor». És una manera bonica de mirar allò que, en aparença, és un procés de decadència. Les fulles cauen, els dies s'escurcen i la natura sembla preparar-se per al repòs hivernal. Tanmateix, hi ha qui veu en els tons rojos, taronges i grocs una explosió de color comparable a qualsevol floració primaveral.

Jo no sé si arribe a veure-la així.

Per una banda, m'agrada la tardor perquè representa un canvi. Després dels mesos de calor intensa que sovint patim al Camp de Morvedre, les primeres nits fresques es reben com una benedicció. Tornar a dormir sense aire condicionat, eixir al carrer sense l'angoixa de la calor i recuperar una certa normalitat resulta agradable. A més, hi ha una sensació de retorn als costums, a les rutines i als projectes que durant l'estiu semblaven haver quedat suspesos.

Però la tardor també té una altra cara. Els dies es fan cada vegada més curts. Quan encara no has acabat la jornada laboral i ja és fosc, apareix una certa sensació d'enyorança difícil d'explicar. No és tristesa exactament, però tampoc alegria. És com si la llum, que durant l'estiu sembla infinita, començara una retirada lenta i inevitable.

Potser és precisament aquesta contradicció la que em fa dubtar. La tardor és l'estació dels començaments i dels finals al mateix temps. Comença el curs escolar, tornen moltes activitats culturals i esportives, es reprenen projectes i objectius. Però també s'acaben les vacances, les vesprades llargues i aquella il·lusió estiuenca que ens fa creure que tot és possible.

A Sagunt, a més, la tardor té una personalitat especial. De vegades arriba puntual, amb algun dia de pluja que refresca l'ambient i neteja els carrers. Altres vegades sembla que no vulga presentar-se i ens regala setmanes d'un estiu interminable. Potser per això la percebem més com una transició que com una estació plenament definida.

Quan pense en la tardor, em venen al cap imatges contradictòries. M'agrada veure els arbres canviant de color, encara que al nostre entorn mediterrani el fenomen siga més discret que en altres llocs. M'agrada la llum suau de les vesprades. M'agrada l'olor de terra mullada quan finalment plou. Però no m'agrada tant comprovar que l'any s'acosta al final i que el temps continua avançant sense aturar-se.

Potser la tardor ens incomoda perquè ens recorda una evidència que sovint preferim ignorar: tot canvia. Les fulles cauen, els dies passen i nosaltres també evolucionem. No és una estació de l'exuberància ni del descans absolut; és una estació de transformació.

I tal vegada és per això que encara no sé si m'agrada o no. Hi ha dies en què la contemple amb admiració i dies en què la veig amb una certa melangia. Hi ha moments en què celebre el seu aire fresc i altres en què enyore la llum de l'estiu.

Segurament la resposta més sincera siga que no estime la tardor de manera incondicional, però tampoc la rebutge. La respecte. La observe. La visc. I cada any intente entendre-la una mica millor.

Potser la gràcia de la tardor no és decidir si ens agrada o no, sinó acceptar que és una estació feta de contradiccions, igual que nosaltres. I mentre una fulla cau lentament d'un arbre, encara em quede pensant si realment és una flor o simplement l'anunci que una nova etapa està a punt de començar.

llegir més

Tots i totes som bisexuals

Hi ha afirmacions que, d’entrada, semblen una provocació. “Tots i totes som bisexuals” és una d’elles. Moltes persones reaccionaran immediatament negant-la: els heterosexuals perquè saben que només se senten atrets per persones de l’altre sexe; els homosexuals perquè tenen clar que només senten atracció pel mateix sexe; i fins i tot moltes persones bisexuals perquè consideren que la seua orientació no ha de ser universalitzada. Tanmateix, darrere d’aquesta frase hi ha una reflexió interessant sobre la complexitat dels desitjos humans i sobre la manera en què la societat ha classificat les persones al llarg de la història.

Cal deixar clar des del principi que no es tracta d’afirmar que totes les persones s’identifiquen com a bisexuals ni que experimenten la seua sexualitat de la mateixa manera. La qüestió és una altra: fins a quin punt les etiquetes rígides que utilitzem per definir-nos reflecteixen la realitat de les emocions i dels afectes humans?

Durant molt de temps, la societat ha funcionat amb categories aparentment simples. Eres heterosexual o homosexual. Blanc o negre. D’esquerres o de dretes. Creient o ateu. Però la realitat acostuma a ser molt més complexa. Les persones solem habitar zones intermèdies, espais de matís que no encaixen fàcilment en definicions absolutes.

La sexualitat n’és un exemple evident. Al llarg de la vida, moltes persones experimenten formes diverses d’atracció. De vegades és física, de vegades emocional, de vegades intel·lectual. Hi ha qui pot no sentir mai atracció sexual pel mateix sexe però sí admiració profunda o una connexió emocional extraordinària. Hi ha qui es considera completament heterosexual i, tanmateix, reconeix que una determinada persona del seu mateix sexe li sembla atractiva. Hi ha qui s’identifica com a homosexual i admet haver tingut relacions afectives significatives amb persones de l’altre sexe.

La conclusió no és necessàriament que totes aquestes persones siguen bisexuals en el sentit estricte del terme. Però sí que posa en qüestió la idea que les fronteres entre orientacions siguen sempre tan clares com ens agrada pensar.

Potser el gran error és considerar la sexualitat com una sèrie de compartiments estancs. Les etiquetes són útils perquè ens ajuden a entendre’ns i a explicar-nos davant dels altres. Però quan les convertim en presons conceptuals deixen de servir-nos. Una persona no és només la seua orientació sexual. És també la seua història, les seues experiències, els seus vincles i les seues emocions.

La frase “tots i totes som bisexuals” podria entendre’s, per tant, com una metàfora. No una descripció literal, sinó una invitació a reconéixer que la diversitat humana és més rica del que indiquen les categories tradicionals. Parla de la possibilitat que qualsevol persona siga capaç d’establir connexions profundes amb altres persones independentment del sexe o del gènere. Parla de la capacitat humana d’estimar més enllà de les etiquetes.

També hi ha una dimensió cultural en aquest debat. Moltes de les nostres idees sobre la sexualitat han estat condicionades per normes socials, religioses i morals. Allò que en una època es considerava impensable pot ser perfectament normal en una altra. Les formes en què les persones expressen els seus afectes no són immutables; evolucionen juntament amb la societat.

Això no vol dir que les orientacions sexuals siguen una elecció. No ho són. Però sí que significa que la manera com les interpretem i les classifiquem està influïda pel context en què vivim. Potser en una societat completament lliure de prejudicis moltes persones descobririen facetes de si mateixes que mai no s’han atrevit a explorar. O potser no. Ningú no pot saber-ho amb certesa.

El valor de la frase “tots i totes som bisexuals” no està en la seua exactitud científica, sinó en la pregunta que planteja. Quantes de les nostres conviccions sobre nosaltres mateixos provenen d’una experiència personal autèntica i quantes provenen de les expectatives socials? Quantes possibilitats descartem abans fins i tot de considerar-les?

Al final, potser la idea més important no és que tots siguem bisexuals, sinó que tots som més complexos del que indiquen les etiquetes. La identitat humana no és una casella en un formulari. És un procés continu, una conversa permanent entre el que sentim, el que pensem i el que vivim.

I potser, precisament per això, la frase continua tenint força. No perquè siga literalment certa per a totes les persones, sinó perquè ens recorda que la diversitat humana és massa ampla per quedar reduïda a definicions absolutes. En un món obsessionat amb classificar-ho tot, reconéixer els matisos pot ser un acte de llibertat.

llegir més