La Festa ^

La Setmana Santa a Sagunt, declarada "Festa d'Interès turístic Nacional", s'ha consolidat com un fenomen social i religiós que es manté des de fa més de 500 anys. Els joves confrares que formen la ‘Majoralia' són els responsables de la preparació dels actes que es desenvolupen en la seua majoria en l'ermita de la Sang.

Comencen el Diumenge de Ramos amb la benedicció dels Palmells i la processó del mateix nom. Es realitza una representació, per actors saguntins, de la Passió de Crist, aquest acte comença en l'església de Santa María i continua pels carrers del casc antic fins al Calvari, on s'escenifica la Crucifixión. En la nit del Dimecres Sant transcorre la impressionant Processó del Silenci. El Jueves Sant se celebren solemnes oficis i es procedeix al trasllat de Jesús Sagramentat al Monument instal·lat en l'ermita de la Sang. 

El dia gran de la Setmana Santa Saguntina arriba el Divendres Sant que comença amb el Viacrucis des de l'ermita amb la imatge de Jesús Natzaré fins al Sant Calvari. A la vesprada, es procedeix a la tradicional subhasta de Saions i Passos en la plaça de l'ermita, on els Majorals sol·liciten la col·laboració econòmica dels saguntins. El "Sermó del Desenclavament" en l'església de Santa María i particularment la processó vespertina del Sant Enterrament són uns altres dels actes destacats. Els actes finalitzen amb la Missa de Resurrecció que se celebra en Santa María i a continuació un castell de focs artificials.

No sabem quins són els orígens de la Confraria de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist de Sagunt. Sabem que en el segle XVI estava establida en l'abandonada sinagoga jueva. Segons ho il·lustre el cronista Antonio Chabret, en la seua coneguda obra “Sagunt la seua història i monuments”: "La sinagoga estava en el barri de la Sang Vella, i va ser convertida en església de la Sang de Crist després de l'expulsió dels israelites. Avui, només queden del temple judaic quatre arcs ogivals en la part posterior de les cases núms. 7 a l'11 de l'indicat barri". 

Els pendons morats que obrin la processó del Sant Enterrament ens recorden als gremis que antigament existien en la vila de Morvedre, sent molt possible que aquestes organitzacions serien les autèntiques iniciadors de la commemoració de la Setmana Santa, sobretot de la processó del Divendres Sant. 

En 1492 Fernando el Catòlic va concedir franquícies i beneficis econòmics als quals van repoblar la jueria. Aquesta repoblació no va ser copiosa i va tardar més del que s'esperava. El barri, abans habitat per jueus, va ser ocupat pel gremi o confraria de “peraires” o teixidors de lli, és a dir menestrals dedicats a la fabricació de draps i teles. No és estrany doncs, que aquests artesans anaren els fundadors de la Confraria de la Sang. El que si sabem cert és que des dels seus inicis la Confraria tenia, i té, un càrrec anual fix, est és el de "majoral". 

La Setmana Santa de Sagunt, o millor, el Divendres Sant que es ve rememorant des de fa més de cinc-cents anys, constitueix l'eix principal de la commemoració. Dia que es viu amb intensitat, no solament pel Clavari i els seus Majorals o els prop d'1.500 confrares, amb el rostre cobert amb negra vesta, sinó per tot el poble saguntí. El Divendres Sant comença la vespra, el dijous, amb els "oficis" en l'ermita de la "Sang", la visita als "monuments", continuant a la nit amb la vetla del Santíssim que s'uneix al Divendres Sant amb la pujada al Calvari. És el Viacrucis. A Sagunt, des de sempre, només ha existit una Confraria, mentre que en altres ciutats i pobles proliferen les Germanors i Confraries. a Sagunt la rememoració es redueix al Sant Enterrament. El Divendres Sant és el dia d'obligada concurrència. Gents de la comarca i d'altres punts de la geografia provincial s'acosten, amb total fervor, a la nostra ciutat amb l'ànim de presenciar i viure, de bé a prop, el Divendres Sant, la piadosa processó del Sant Enterrament. Des dels inicis de la commemoració, a meitat del segle XV, fins avui, a penes s'ha alterat el cerimonial i els costums.

El poble paga la "festa", perquè és seua, es fa loteria, rifes, s'arreplega porta a porta per a mantenir una hisenda sanejada. Tot està fixat, reglamentat, els dies i les hores, l'ordre de les desfilades, les expressions, els cants, els vestits, “les vestes" i fins als menjars.

La processó del Sant Enterrament, el Divendres Sant, s'inicia a les sis del matí amb l'eixida del Viacrucis que transcorrerà des de l'ermita de la "Sang" fins a la muntanya del Calvari, on va ser crucificado i mort Jesucrist. 

Ixen de l'ermita els primers confrares, amb la imatge de Jesús. Molt abans que s'inicie el dia, seran gran nombre de saguntins, xiquets fins i tot, els que seguiran el tortuós camí de la muntanya del Calvari, al peu del castell. 

En finalitzar el Viacrucis, com ja és tradicional, es desdejunarà amb bunyols o xurros i xocolata. Mentrestant, en l'església de Santa Maria, un orador ens ofereix el sermó matinal. A partir de les dotze del mig dia, en l'ermita, tenen lloc els oficis i l'adoració de la Santa Creu. Des de temps immemorial, al peu de l'escalinata de l'ermita se celebra, a les quatre de la vesprada, la tradicional subhasta dels passos, el tambor i l'uniforme del "capitá dels saions" (vestits de romans). Es tracta d'un ritual quasi mític, entranyable; "trecentes pesetes donen per portar el tambor dels saions, a la una...". En la nostra llengua, la dels valencians, els mayorales acompanyant al clavari de l'any, amb veu forta, rotunda, van subhastant cadascun dels passos que prenen part en la "processó de les vestes". 

L'escenari de la subhasta és la pròpia escalinata de l'ermita, construïda en 1601, i aqueix petit espai urbà que més que un carrer més prompte sembla una petita plaça, la de Sang Nova. En finalitzar la subhasta dels passos i "saions" que han de formar part en la processó del Divendres Sant, en la parròquia de Santa Maria té lloc el "Sermó del Desclavament". 

Aquesta vegada l'escenari serà la plaça de la Trinitat, en aqueix espai urbà que antany, fins a 1933, on va estar situat el convent trinitario construït en 1275. Allí, el secretari de la Confraria, pujat sobre una pedra, que abans va estar en el convent, passarà llista de tots els confrares que han de participar en el Sant Enterrament. Seran més d'1.500 els confrares que, amb la vesta amb llarga cua i el rostre cobert, després de passar llista, en formació, es dirigiran per Camí ral a la plaça Major i, des d'ací, a l'ermita de la "Sang", des d'on, a les vuit de la vesprada, s'iniciarà el Sant Enterrament Saguntí i universal. 

La processó del Sant Enterrament, després de més de quatre hores de marxa, inicia la seua tornada a l'ermita de la "Sang" acompanyada per l'harmoniós redoblament dels tambors de les bandes de cornetes i tambors, sobreeixint, com si s'haguera apoderat del silenci, el "tambor dels saions", i al final, després de Vera Creu, la banda de música de la Societat Musical Lira Saguntina.

Un caramelet 

Es tradicional, des de temps inmemoriables, que els confrares en la processó del Sant Soterrament, el Divendres Sant, enteguen als xiquets, el “caramelet”: tradició tan significativa que seria quasi imposible el abolir aquesta costum en la nostra Setmana Santa a punt ja de cumplir més de cinc-cents anys de vigència.

El repartiment de caramels es tan tradicional con la resta dels actes que tenen lloc durant la Setmana de Passió, així doncs, els xiquets extenen la mà al temps que demanen, això sí en valencià com deu de ser, de forma inconfundible “un caramelet” al pas dels confraresamb vesta negra, cola i portant en la seua enguantada mà, l’hatxa, la cara coberta i en silenci entregant al peticionari el “caramelet”.

Coneixem diverses versions de les causes que motivaren a l’arraigo i costum de donar caramels el Divendres Sant Saguntí. Una d’elles, la més fiable, ens la va contar Tarsilo Caruana, persona ampliament vinculada a la “festa”. Segons el nostre comunicant fins ben entrada la década dels 30, el Divendres Sant es celebrava d’idèntica forma a l’actual amb la salvetat de que els pasos eren bastant més xicotets, es seguia la tradició d’entrar en totes les esglésies, ès a dir, entraven els pasos i els confraresen l’esglèsia del Salvador i en el convent de les monges servites se Santa Anna i al Peu de la Creu, en la de Santa Mariasols entrava la Vera Creu al pareixer per la dificultatde pujar les escales de la porta principal de l’esglèsia de Santa Maria. La tradició conta que en cada esglèsia, grups de xiquets ajudaven als confrares a arreplegar-se les coles així com a l’eixida extendre-les i com a pagament d’aquest servei, els confrares entregaven als xiquets uns “caramelets”. 

llegir més

La veu que sosté el poble: els plegadors ^

Hi ha figures que no necessiten presentació perquè formen part del nostre paisatge interior. No cal que ningú ens explique qui són, ni d’on venen, ni què fan. Simplement hi són, com si hagueren estat sempre, com si hagueren nascut amb nosaltres. Els plegaors de la Setmana Santa saguntina són una d’eixes presències que no es poden deslligar de la memòria col·lectiva. Quan pensem en la Setmana Santa, no pensem només en els passos, ni en els portadors, ni en els saions, ni en el Calvari. Pensem també en aquell crit que travessa l’aire com una fiblada solemne: Puríssima Sang de Jesucrist. I darrere del crit, el gest antic d’alçar la safata, el caramel que cau a la mà, la mirada d’agraïment, la complicitat entre qui dóna i qui rep. És un ritual senzill, però carregat d’una força que només entén qui l’ha viscut.

Els plegaors són, en aparença, una figura menuda dins del conjunt immens de la Setmana Santa. No porten passos, no obrin processons, no representen cap escena bíblica. No tenen la teatralitat dels saions ni la majestuositat dels portadors. Però tenen una cosa que no es pot mesurar: tenen la capacitat de connectar directament amb la gent. Són el pont entre la confraria i el poble, entre la solemnitat i el carrer, entre la tradició i la quotidianitat. Quan un plegaor s’acosta, no s’acosta només un membre de la Puríssima Sang; s’acosta una part de la nostra història, una part de la nostra infantesa, una part de la nostra identitat.

La seua funció és antiga, tan antiga com la pròpia confraria. Naix d’una necessitat pràctica: arreplegar diners per sostenir la Setmana Santa i les obres de caritat. Però amb el temps, com passa amb totes les tradicions que arrelen de veritat, aquella funció econòmica es va convertir en un gest ritual. I el gest, en símbol. I el símbol, en emoció. Hui, quan un plegaor alça la safata, no està simplement demanant un donatiu. Està recordant-nos que la Setmana Santa és una obra col·lectiva, que no pertany només a la confraria, sinó a tot el poble. Que cada caramel, cada moneda, cada somriure, cada crit, forma part d’un engranatge que només funciona perquè tots hi participem.

La seua vestimenta, tan característica, també forma part d’aquesta identitat. La vesta, el pas seriós, el gorret rodó que recorda vagament una kipa però que no té res de jueu, la safata de plata que brilla sota els fanals del carrer. És una imatge que tots tenim gravada, una imatge que no necessita explicacions. Quan els veus vindre, saps exactament què està passant. Saps que la processó està viva, que la tradició continua, que el poble respon.

I després hi ha el caramel. Quantes generacions de saguntins han crescut amb aquell caramel a la mà, com un tresor menut però carregat de significat. El caramel no és un premi, ni un pagament, ni una recompensa. És un símbol de reciprocitat. Tu dones, la confraria dona. Tu participes, la confraria t’ho agraeix a través del plegaor. És un gest que trenca la solemnitat i la fa humana. Un xiquet que rep un caramel d’un plegaor no està rebent només un dolç; està rebent una invitació a formar part d’una tradició que algun dia també serà seua.

Els plegaors apareixen en moments molt concrets de la Setmana Santa, i cadascun d’ells té un pes emocional diferent. El Dilluns Sant, quan la ciutat encara està despertant-se a la setmana gran, la seua presència és com un avís suau, una manera de dir-nos que ja estem dins, que ja no hi ha marxa enrere. El Divendres Sant al Calvari, en la pujada, caminen amb el poble però no demanen res. És un silenci respectuós, un acompanyament que parla sense paraules. Només en la baixada, quan el cansament es barreja amb la solemnitat i la ciutat torna a respirar, els plegaors tornen a alçar la veu i la safata. I finalment, en la processó del Sant Soterrar, esdevenen una peça imprescindible del ritual. El seu crit ressona entre els passos, entre els tambors, entre les mirades humides. És el moment en què la seua funció es fa més visible, més necessària, més simbòlica.

Els portadors, encara que la seua presència siga més discreta en aquest relat, són la força que sosté la imatge. No cal explicar massa: tots hem vist com baixen el pes amb una suavitat que sembla impossible, com giren un cantó amb una precisió que només dona l’experiència, com respiren alhora, com si foren un sol cos. No necessiten paraules perquè el seu llenguatge és el moviment. Són la musculatura silenciosa de la tradició, la part que no es veu però que fa possible que tot avance.

Els saions, per la seua banda, són l’ombra teatral que acompanya la Passió. No cal aprofundir en el seu origen medieval per entendre el que representen: són la tensió, el dolor, la part fosca del relat. El seu tambor marca un ritme que no és només musical, sinó emocional. Quan apareixen, el carrer canvia de temperatura. Són incòmodes, sí, però necessaris. Sense ells, la història quedaria incompleta.

Quan totes aquestes figures es troben en un mateix espai, quan els plegaors criden, els portadors avancen i els saions obrin pas, la Setmana Santa saguntina es converteix en una coreografia col·lectiva que no es pot explicar només amb paraules. És una experiència que es viu amb els sentits, amb la pell, amb la memòria. És un ritual que no necessita justificacions perquè forma part de nosaltres.

Quan arriba el Divendres Sant i la ciutat baixa del Calvari, cansada però unida, i els plegaors tornen a alçar la veu, hi ha un moment en què tot sembla encaixar. Però encara queda un últim batec, un últim sospir col·lectiu que només coneix qui ha entrat alguna vegada en la penombra de l’ermita de la Sang. Allí, quan el poble s’arremolina per besar la Vera Creu, els plegaors deixen de ser figures del carrer per convertir-se en guardians d’un ritme antic. Al costat de la Majoralia de l’any, sostenint la Creu que és símbol de la confraria i del cristianisme, marquen el compàs amb una solemnitat que no necessita paraules. És un compàs que no s’escolta només amb l’oïda, sinó amb la pell, amb la gola, amb la memòria. Un compàs que ordena el pas dels majorals, dels confrares i de tot un poble que avança lentament cap a la Creu, com si cada persona carregara amb ella una part de la història compartida.

En aquella foscor suau, trencada només per la llum tènue que acarona la fusta sagrada, els crits pelats de Puríssima Sang de Jesucrist ressonen com un eco primigeni. S’entrellacen amb el colp sec i profund del tambor dels saions, que batega com un cor antic i col·lectiu. És un instant en què tot cobra sentit: la fe, la tradició, el cansament, la devoció, la identitat. La Vera Creu passa de mà en mà, de llavi en llavi, i en cada bes hi ha una promesa silenciosa de continuïtat. Allí dins, en aquell espai menut que es fa immens, el sentiment d’un poble es reflecteix com en un mirall antic. I els plegaors, amb la seua vesta, la seua safata i la seua veu gastada, esdevenen el fil que cus el present amb el passat, el gest que manté viva la flama d’allò que som.

I quan l’últim bes es fon amb l’últim crit, quan el tambor s’apaga i la penombra torna a ser silenci, queda una sensació que no es pot explicar: com si el temps s’haguera detingut un instant per recordar-nos qui som. En eixa quietud sagrada, la Vera Creu ja no és només un símbol, sinó un pont entre generacions; els plegaors ja no són només figures, sinó memòria viva; i l’ermita, menuda i humil, esdevé un cor antic que continua bategant per tots nosaltres. Eixe és el miracle senzill i profund del Divendres Sant saguntí: que, en la foscor, el poble es reconeix, es retroba i es renova.

llegir més

Tres votacions. ^

Hi ha moments en què una comunitat es mira a l’espill i descobreix que la imatge que torna no és tan noble com pensava. Tres votacions i cinc anys de debat haurien d’haver sigut suficients per entendre que la igualtat no és una amenaça, sinó una oportunitat per enfortir allò que estimem. Però encara hi ha qui confon tradició amb exclusió, i qui defensa la identitat col·lectiva mentre nega drets a una part del mateix poble que diu representar.

La Cofradia de la Sang, arrelada al nucli històric i present en la memòria emocional de generacions, ha crescut gràcies a totes les persones que l’han sostinguda, no només a les que figuren en els llibres d’actes. Les mans que arreglen balcons, que netegen l’ermita, que organitzen famílies perquè criatures i joves puguen eixir a processonar, que ploren davant la Soledat i que entenen el dolor com un vincle compartit, també formen part d’aquesta història. Negar-los el dret a pertànyer-hi en igualtat és negar una part essencial del que la pròpia festa diu ser.

La decisió de celebrar una junta extraordinària barrejada amb la general no sols ha sigut un error de forma; ha sigut un error de fons. Ha projectat al món una imatge de tancament i por al canvi que no representa el caràcter obert i combatiu del nostre poble. I, malgrat les peticions de diàleg, la resposta ha sigut sempre la mateixa: una porta tancada i un discurs de tradició que s’utilitza com a escut per evitar parlar de drets.

Mentrestant, qui defensa la inclusió ha hagut de suportar comentaris feridors, insults i desqualificacions. S’ha atacat fins i tot a persones que, des de dins de la pròpia festa, han intentat construir ponts i fer pedagogia. Però la resistència no ha frenat el moviment; l’ha fet més fort. Cada dimarts, cada reunió, cada pas endavant és una mostra de dignitat col·lectiva.

El que està passant no és una anècdota. És un capítol important de la història contemporània de Sagunt. És la demostració que un poble pot estimar les seues tradicions i, alhora, exigir que siguen justes. Que pot honorar el passat sense condemnar el futur. Que pot defensar la fe, la cultura i la identitat sense excloure ningú.

La lluita per una Setmana Santa inclusiva no és només la lluita d’un grup concret; és la lluita per un model de convivència que volem deixar a les generacions que vindran. Un model on la igualtat no siga negociable, on la participació no depenga del gènere, i on la festa siga realment de totes les persones que la fan possible.

Sagunt és un poble que cau i es torna a alçar. Que sap unir-se quan cal. Que no té por de mirar de front les seues contradiccions. I és precisament eixa força la que farà possible que, més prompte que tard, la tradició i la igualtat caminen juntes.

Perquè la història no s’escriu només amb actes oficials. S’escriu amb coratge, amb perseverança i amb la convicció profunda que un poble és més digne quan ningú queda fora.

Puríssima Sang de Jesucrist.  

llegir més

Visibilitat Trans: quan la dignitat deixa de ser negociable ^

Hui és el Dia de la Visibilitat Trans. I, encara que vivim en un temps que es proclama modern i obert, continuem necessitant recordar allò més elemental: les persones trans existeixen, resisteixen i mereixen viure amb la mateixa dignitat que qualsevol altra. No és una demanda extraordinària, és una qüestió de drets humans.

La visibilitat no és un caprici. És una necessitat profunda. És el dret a existir sense haver de demanar permís, sense haver de justificar cada pas, cada document, cada mirada. És el dret a ser reconegudes com a persones completes, amb identitat, història i futur.

La visibilitat no és només existir, sinó poder participar. Quan una persona trans vol formar part d’una associació, d’una confraria, d’un equip esportiu o d’un espai comunitari, no està reclamant un privilegi. Està reivindicant el dret a ser ciutadania plena. La visibilitat és poder caminar pel carrer sense por, presentar-se amb el seu nom sense ser qüestionada, i formar part de la vida social sense haver de negociar la pròpia identitat.

Quan una institució decideix excloure persones trans, no està protegint cap tradició. Està protegint una jerarquia. Està dient que hi ha vides que valen més que altres, que hi ha identitats legítimes i identitats tolerades, que la porta només s’obri per a qui encaixa en un motlle antic. La visibilitat trans, hui, és també un mirall incòmode que mostra qui està disposat a avançar i qui prefereix quedar-se en un passat que ja no existeix.

La societat que volem no es construeix amb por, sinó amb valentia. La inclusió no trenca res, no destrueix tradicions, no esborra ningú. La inclusió amplia, enriqueix i humanitza. Les persones trans no busquen privilegis, busquen el mateix que qualsevol altra: ser estimades, ser respectades, ser reconegudes i ser lliures. I això no hauria de ser negociable.

Hui, la visibilitat és un acte de justícia. Cada persona trans que ix al carrer amb el cap alt està fent molt més que viure la seua vida: està obrint camí. Està fent possible que les generacions futures no hagen de lluitar pel que hauria d’haver estat garantit des del principi. La visibilitat és resistència, és memòria i és futur. I és, sobretot, un recordatori col·lectiu que no hi ha llibertat completa mentre hi haja persones que han de justificar la seua existència.

llegir més

Trans ^

La visibilitat trans no és una qüestió abstracta ni un debat llunyà. És una realitat que es juga cada dia als carrers, a les escoles, als centres de salut i, sobretot, als pobles on tothom es coneix i on la diferència encara pesa massa. En un context en què els discursos d’odi intenten guanyar terreny, reivindicar la dignitat i els drets de les persones trans és una responsabilitat col·lectiva que no pot quedar-se només en les grans ciutats o en les institucions estatals. Els pobles i els ajuntaments tenen un paper fonamental per transformar el present i garantir que totes les persones puguen viure amb llibertat i sense por.

La visibilitat trans no és només posar una bandera el 31 de març. És entendre que darrere de cada persona hi ha una història de resistència, de lluita i, massa sovint, de solitud. Als pobles, on la pressió social pot ser més intensa, moltes persones trans continuen sent invisibles per por al rebuig o a la incomprensió. Per això, els ajuntaments han de ser espais valents, capaços de trencar silencis i de generar entorns segurs. No es tracta de grans discursos, sinó de polítiques concretes i quotidianes que canvien vides.

Un poble que aposta per la visibilitat trans és un poble que forma el seu personal municipal en diversitat, que garanteix que els tràmits administratius respecten la identitat de cada persona, que impulsa activitats culturals i educatives on la diversitat siga present i natural. És un poble que dona suport a les famílies, que acompanya adolescents que busquen el seu lloc i que no permet que cap persona quede arraconada per ser qui és. La inclusió no és un gest simbòlic, és una pràctica constant.

També és imprescindible que els ajuntaments escolten les persones trans del seu propi municipi. No hi ha millor política pública que aquella que es construeix des de les experiències reals. Crear espais de participació, donar veu a les associacions i reconéixer la seua expertesa és una manera de demostrar que la diversitat no és un problema a gestionar, sinó una riquesa que cal cuidar.

La visibilitat trans als pobles és, en el fons, una aposta per un model de convivència més humà. Quan un municipi defensa la diversitat, està defensant la llibertat de totes les persones. Quan un ajuntament planta cara a la transfòbia, està enviant un missatge clar: ací no sobra ningú. I quan un poble es compromet amb la dignitat de les persones trans, està construint un futur on la diferència no siga motiu de violència, sinó d’orgull.

La visibilitat trans no és una moda ni una reivindicació puntual. És una exigència democràtica. I els pobles, amb la seua proximitat i la seua capacitat de transformar el dia a dia, poden ser el motor d’un canvi profund. Perquè la igualtat real no arribarà només des de les grans institucions. Arribarà quan cada plaça, cada escola i cada ajuntament siguen espais on totes les persones puguen ser, viure i estimar en llibertat.

llegir més