La Mocadorà, l’amor que parla en valencià

Cada poble conserva tradicions que expliquen qui és, d’on ve i quins valors vol transmetre a les generacions futures. Al País Valencià, una de les celebracions més estimades i singulars és, sens dubte, la Mocadorà, una festa que cada 9 d’Octubre ompli carrers, aparadors i llars de color, dolçor i afecte. Coincidint amb la festivitat de Sant Dionís, considerat el patró dels enamorats valencians i valencianes, aquesta tradició ens recorda que l’amor també forma part del nostre patrimoni cultural.

La Mocadorà és molt més que un regal gastronòmic. És una expressió de sentiments que ha travessat segles i que continua mantenint tota la seua força emocional. El costum consisteix a regalar fruites i hortalisses de massapà, elaborades artesanalment, embolicades en un mocador. Aquest senzill gest simbolitza l’estima, la delicadesa i el desig de compartir la vida amb aquelles persones que ocupen un lloc especial en els nostres cors.

En una època marcada per la rapidesa, les comunicacions instantànies i les relacions condicionades per les presses del dia a dia, la Mocadorà ens convida a fer una pausa. Ens recorda que els sentiments més profunds sovint es manifesten a través de detalls aparentment menuts. Un mocador ple de massapans no és simplement un obsequi; és una declaració d’afecte, una forma de dir “t’estime” sense necessitat de paraules.

Aquesta celebració està íntimament vinculada a la identitat valenciana. El 9 d’Octubre commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238 i el naixement del poble valencià com a comunitat històrica. Al llarg dels anys, aquesta data ha adquirit un significat doble: d’una banda, representa l’orgull de pertinença i la defensa de la nostra cultura; de l’altra, es converteix en una jornada dedicada a l’amor i als sentiments.

Precisament aquesta fusió entre identitat i afecte és una de les característiques que fan única la Mocadorà. Celebrar-la significa reivindicar la llengua, les tradicions i els costums valencians, però també transmetre valors universals com el respecte, la generositat i la convivència. És una demostració que les arrels culturals poden conviure perfectament amb una visió oberta, moderna i inclusiva de la societat.

Perquè la Mocadorà del segle XXI és una festa per a totes les persones. Ja fa temps que aquesta tradició va deixar de limitar-se a una única manera d’entendre les relacions afectives. Hui és una celebració de totes les formes d’amor construïdes des del respecte, la llibertat i la igualtat. Les parelles joves que inicien un projecte de vida compartit, les que han superat dècades de convivència, les parelles heterosexuals, homosexuals o bisexuals, així com qualsevol altra expressió afectiva basada en el consentiment i l’afecte mutu, troben en la Mocadorà un espai propi.

Aquest caràcter inclusiu és especialment important en una societat diversa com l’actual. L’amor no entén de gèneres, orientacions, procedències ni edats. Les emocions formen part de l’experiència humana compartida i ens igualen més que qualsevol altra circumstància. Quan celebrem la Mocadorà, celebrem també la capacitat de cada persona d’estimar i ser estimada sense por, sense prejudicis i sense exclusions.

Però la festa va encara més enllà de l’àmbit de la parella. Cada vegada són més les persones que aprofiten aquesta data per expressar estima als seus familiars, amistats o persones significatives. Regalar una Mocadorà pot ser una manera d’agrair el suport incondicional d’una mare o un pare, la complicitat d’una amistat de tota la vida o l’afecte d’aquelles persones que ens acompanyen en els moments importants. Al cap i a la fi, l’amor adopta moltes formes i totes mereixen ser reconegudes.

També cal destacar el paper fonamental dels forners i pastissers valencians, autèntics guardians d’aquesta tradició. Cada any elaboren amb gran dedicació les figures de massapà que donen vida a la Mocadorà. Les fruites, les hortalisses i els tradicionals petardets dolços formen part d’un llegat artesanal que combina creativitat, esforç i coneixement transmés de generació en generació. Gràcies a ells, aquesta celebració continua viva i adaptada als nous temps sense perdre la seua essència.

La pervivència de la Mocadorà demostra que les tradicions no són peces de museu destinades a romandre immòbils. Al contrari, continuen existint perquè són capaces d’evolucionar i d’incorporar nous significats. La societat valenciana de hui no és la mateixa que la de fa cent anys, però l’esperit de la Mocadorà continua sent plenament vigent. El que canvia són les formes de viure-la i d’interpretar-la, mentre que el missatge central roman intacte: compartir afecte amb les persones que estimem.

En aquest sentit, la Mocadorà pot entendre’s com una lliçó de convivència. Ens recorda que una societat forta no es construeix únicament sobre infraestructures o institucions, sinó també sobre vincles humans. Les relacions personals, la solidaritat, l’amistat i l’amor són elements imprescindibles per crear comunitats cohesionades i felices. Quan regalem una Mocadorà, estem participant simbòlicament en aquesta xarxa de relacions que dona sentit a la vida col·lectiva.

A més, aquesta festa ens convida a valorar la tendresa en un temps en què sovint es prioritzen altres actituds. Mostrar afecte no és una mostra de feblesa, sinó de fortalesa emocional. Saber estimar, cuidar i respectar les persones que ens envolten és una de les capacitats més nobles que podem desenvolupar com a éssers humans. La Mocadorà ens recorda precisament això: que els sentiments compartits tenen un valor incalculable.

El futur d’aquesta tradició dependrà de la capacitat de continuar transmetent-la a les noves generacions. És important que els més joves coneguen el significat de la festa, la seua història i els valors que representa. No es tracta només de conservar un costum, sinó de mantenir viu un missatge que continua sent necessari: la importància d’expressar afecte, de respectar la diversitat i de sentir orgull per la pròpia cultura.

Per tot això, cada 9 d’Octubre la Mocadorà es converteix en molt més que una tradició gastronòmica o una celebració romàntica. És un símbol d’identitat valenciana, una mostra de convivència i una invitació a celebrar totes les formes d’amor. Uneix passat i futur, patrimoni i modernitat, arrels i inclusió. Ens recorda que la nostra cultura és més rica quan és capaç d’acollir la diversitat i que els sentiments compartits són una de les grans forces que mouen el món.

Feliç Mocadorà i feliç Sant Dionís. Que mai ens falten motius per estimar, compartir i celebrar la diversitat de l’amor.

#Mocadorà #SantDionís #9dOctubre #IdentitatValenciana #Diversitat #Amor #Sentiments #ValenciansIValencianes

llegir més

La llengua invisible de les arrels

Mireia, Aitana, hi ha una pregunta que sembla senzilla però que es fa més gran a mesura que passen els anys. Què significa ser valencianes? Quan sou menudes, la resposta pareix fàcil. És el lloc on viviu, els carrers que coneixeu, els noms de les persones que estimeu, les paraules que escolteu a casa. Però després arriben els matisos. Descobriu que hi ha moltes maneres de viure una mateixa identitat, moltes formes de sentir-se part d’un lloc. I aleshores enteneu que ser valencianes no és una etiqueta enganxada al naixement. És una relació. Una conversa lenta entre el que hem heretat i el que decidim conservar.

M’agradaria que mai pensàreu la identitat com una frontera. Hi ha qui la viu com una muralla, com una línia que separa els qui són d’ací dels qui no ho són. Jo sempre l’he sentida d’una altra manera. Per a mi s’assembla més a una casa amb les finestres obertes. Una casa que existix perquè algú la cuida, però que no deixa d’airejar-se. Ser valencià no consisteix a tancar-se dins d’un relat antic. Consisteix a saber d’on vens mentre continues caminant. Les identitats que fan por als altres solen nàixer de la inseguretat. Les que saben qui són no necessiten demostrar res constantment.

Vosaltres heu nascut en un món ple de pantalles on les distàncies semblen desaparéixer. Podeu parlar amb persones de qualsevol lloc, escoltar música creada a milers de quilòmetres o aprendre coses que abans exigien anys de viatges. És una meravella. Però també comporta un risc discret. Quan tot es pareix massa, quan totes les ciutats aspiren a semblar-se, quan totes les converses es fan en les mateixes llengües i amb les mateixes referències, hi ha una part de la diversitat humana que es va apagant sense fer soroll. No desapareix de colp. Es diluïx lentament, com una fotografia que perd color.

Per això la llengua importa tant. No perquè una llengua siga millor que una altra. No perquè parlar valencià convertisca ningú en una persona més digna. Importa perquè cada llengua és una manera de mirar el món. Hi ha paraules que contenen segles d’experiència, formes d’anomenar la realitat que expliquen qui hem sigut. Quan parle amb vosaltres en valencià, no estic fent un acte heroic ni excepcional. Estic fent una cosa molt més senzilla. Estic allargant un fil que va començar molt abans de nosaltres. Un fil que va passar pels avis, pels besavis i per moltes persones anònimes que mai coneixerem.

Aitana, tu comences a descobrir que les identitats també entren en conflicte amb els interessos, la política i el poder. Mireia, tu encara vius moltes coses des de la naturalitat de qui no necessita explicar-les. Les dos perspectives són valuoses. Al llarg de la vida trobareu persones que vos diran que aquestes qüestions no tenen importància. Altres vos diran que són l’única cosa important. Jo desconfie dels dos extrems. La identitat no hauria d’ocupar-ho tot, però tampoc hauria de ser invisible. És com les arrels d’un arbre. No són el tronc, ni les branques, ni els fruits. Però sense elles, tard o d’hora, tot acaba debilitant-se.

De vegades pense en els llocs que formen la nostra vida. Els camps que encara resistixen entre urbanitzacions, les places on la gent major continua parlant sota l’ombra, les festes que omplin els carrers, l’olor de la mar quan canvia el vent. Res d’això és etern. Tot depén de decisions. Decidim què preservem, què transformem i què deixem perdre. Per això la identitat no és una herència passiva. És una responsabilitat compartida. No consisteix a repetir el passat com si fóra una pregària. Consisteix a dialogar amb ell. A preguntar-se què mereix continuar viu i com adaptar-ho als temps que arriben.

Hi ha una idea que m’agradaria que conservàreu sempre. Ser valencianes no hauria de limitar el vostre horitzó. Al contrari. Hauria d’ajudar-vos a entendre millor els altres. Quan una persona està reconciliada amb el que és, acostuma a tindre menys por de la diferència. Qui estima la seua llengua sol entendre millor el valor de les altres llengües. Qui estima el seu territori comprén amb més facilitat l’estima que altres senten pel seu. L’arrelament saludable no construïx murs. Construïx ponts. És una manera d’arribar al món sense haver d’esborrar-se a si mateix.

També hi ha moments en què ser valencianes significarà resistir una mica. No una resistència grandiloqüent ni èpica. Una resistència quotidiana. Continuar parlant una llengua quan seria més còmode abandonar-la. Defensar una manera de viure quan la uniformitat sembla més fàcil. Recordar una història compartida quan tot convida a l’oblit. Les coses importants rarament desapareixen per una gran catàstrofe. Solen desaparèixer per acumulació de petites renúncies. Per això les decisions menudes tenen tanta força. Cada conversa, cada lectura, cada costum conservat o abandonat participa d’una història més llarga del que imaginem.

Quan vos observe créixer, pense sovint que la identitat és semblant a la relació amb la família. Ningú la viu exactament igual. Cada persona la interpreta, la transforma i la fa seua. Vosaltres sereu valencianes d’una manera diferent de la meua. I això és normal. Seria estrany que no fóra així. Les identitats vives canvien perquè les persones canvien. El que importa no és copiar fidelment allò que hem rebut. El que importa és mantindre una conversa honesta amb aquesta herència, escoltant-la sense convertir-la en una gàbia ni en una relíquia.

Al final, filles meues, crec que ser valencianes és una forma concreta d’estimar el món. És mirar la realitat des d’un lloc determinat sense oblidar que hi ha molts altres llocs possibles. És saber que les paraules que utilitzem porten memòria. És entendre que els paisatges tenen una història i que nosaltres només en som un fragment breu. És assumir que cada generació rep un petit llegat i decideix què fer-ne. I és descobrir, amb el temps, que la identitat no és una resposta definitiva. És una pregunta que es renova cada dia, en cada gest, en cada elecció i en cada mirada amb què decidim habitar la vida.

llegir més

9 D’OCTUBRE: TERRITORI DE RESISTÈNCIA

El 9 d’Octubre ens arriba en un moment de tensió col·lectiva, en un país que sembla caminar sobre un fil cada vegada més prim. Les vagues s’estenen com una resposta desesperada a la pèrdua de drets; la baixada del valencià es fa visible en escoles, carrers i institucions; i els símbols que ens han sostingut durant segles són qüestionats, menystinguts o directament atacats. No és temps de discursos tous. És temps de trinxera, de recuperar la consciència que la nostra identitat mai ha estat un regal, sinó una conquesta permanent.

Som un poble que ha après a resistir en condicions adverses. No venim de comoditats, sinó de guerrilles, de decisions dures, de supervivència cultural i política. La nostra història és una successió de moments en què ens han volgut més petits, més silenciosos, més obedients. Però cada 9 d’Octubre recorda que, malgrat tot, hem continuat en peu.

Quan Jaume I, en 1248, es dirigeix a “tots els habitants del seu castell, vila, arrabal i terme”, no parla d’un país dòcil. Parla d’un país que havia resistit dominacions, revoltes i expulsions. Un país que, enmig de tensions i fractures, es reorganitzava per continuar existint. Aquell gest, aparentment administratiu, és en realitat una declaració de guerra contra l’oblit: un reconeixement explícit que el territori valencià era, ja aleshores, un espai de resistència.

Hui, segles després, la situació no és tan diferent com voldríem. La pèrdua de drets laborals, la precarització, la pressió sobre els serveis públics, la degradació de la vida comunitària i la substitució progressiva del valencià per altres llengües més “útils” o “neutres” formen part d’una mateixa ofensiva. No és casual. No és espontani. És una estratègia que busca desactivar la capacitat d’un poble per pensar-se, per organitzar-se, per defensar-se.

La llengua és una trinxera. Cada paraula dita en valencià és una posició defensada. Cada dret mantingut és una barricada que no han pogut tombar. Cada símbol que continua viu —la senyera, la memòria de Jaume I, el 9 d’Octubre mateix— és una bandera que es manté dreta enmig del fum.

El País Valencià és, encara, territori de resistència. I això no és una metàfora: és una realitat política, cultural i emocional. Resistim quan defensem l’educació pública. Resistim quan exigim drets laborals dignes. Resistim quan parlem valencià en espais on ens volen en silenci. Resistim quan recordem que la nostra història no és un decorat folklòric, sinó una genealogia de lluites.

El 9 d’Octubre no és només una celebració. És una reafirmació. És un crit que diu: “Som ací, i no pensem retrocedir.” És la consciència que, si el país trontolla, és perquè encara hi ha qui empeny per fer-lo caure. I és també la certesa que, si continuem en peu, és perquè hi ha qui no es resigna.

No celebrem: ens alcem.  

No aplaudim: ens preparem.  

No recordem: combatem l’oblit.

El 9 d’Octubre és la data en què el País Valencià es mira al mirall i es reconeix: un poble que ha resistit dominacions, silencis i imposicions. Un poble que, malgrat les vagues, les retallades, la pèrdua de drets i la pressió sobre la llengua, continua avançant. Un poble que sap que la identitat no és un luxe, sinó una trinxera que cal defensar cada dia.

I enguany, més que mai, el 9 d’Octubre ens recorda que la batalla continua. Que la llengua és un front. Que els drets són un front. Que la memòria és un front. Que els símbols són un front. I que nosaltres, com sempre, som la línia que no es trenca.

llegir més

Hui en faig 44: celebrar la vida, el camí i tot el que encara està per vindre

Hui en faig 44. És una xifra que, dita ràpidament, sembla simplement un nombre més. Però quan un s’atura uns instants a pensar en tot el que representen quaranta-quatre anys de vida, descobreix que darrere d’aquestes dues xifres hi ha milers de dies, infinitat d’experiències, persones que han deixat empremta i una quantitat incalculable de moments que han contribuït a construir la persona que soc hui.

Cada aniversari és una parada simbòlica en el camí. No és només el recordatori que passa el temps, sinó també una oportunitat per mirar enrere amb gratitud, observar el present amb consciència i contemplar el futur amb il·lusió. Hui celebre precisament això: el privilegi d’estar viu, d’haver arribat fins ací i de continuar tenint horitzons per descobrir.

Quaranta-quatre voltes al sol donen per a molt. Donen per a encerts i errors, per a alegries immenses i per a algunes decepcions. Donen per a aprendre que les coses importants no sempre són les més visibles i que l’èxit no es mesura únicament pels objectius aconseguits, sinó també per la capacitat de mantindre’s fidel als propis valors.

Al llarg dels anys he après que les cicatrius també formen part de la nostra història. Sovint es parla dels èxits, dels moments feliços i de les victòries, però són les dificultats les que moltes vegades ens ensenyen les lliçons més valuoses. Les caigudes ens recorden la importància d’alçar-nos. Les pèrdues ens ajuden a valorar el que tenim. Els fracassos ens preparen per als reptes futurs. I les ferides, amb el temps, es converteixen en símbols de resistència.

Hui puc dir que tinc més experiència que fa un any, més coneixement que fa una dècada i una perspectiva molt diferent de la que tenia quan era jove. Amb el pas del temps he entés que no cal saber-ho tot, que no sempre es pot controlar el que ocorre al nostre voltant i que moltes vegades la millor resposta és simplement continuar endavant amb serenitat.

Com a bon Libra, continue buscant l’equilibri. Eixe equilibri que de vegades sembla tan fàcil d’imaginar i tan difícil d’aconseguir. L’equilibri entre la responsabilitat i els somnis. Entre les obligacions del dia a dia i els projectes que alimenten la il·lusió. Entre la prudència que aporta l’experiència i l’atreviment necessari per continuar explorant nous camins.

Potser eixa recerca constant és una de les característiques que més m’han definit al llarg de la vida. Mai no he deixat d’interessar-me per les coses que passen al meu voltant. Sempre he procurat aportar el meu granet d’arena en els espais on he participat, ja siga en l’àmbit personal, professional, associatiu o social. Crec profundament en el valor del compromís i en la importància de deixar el món una miqueta millor de com l’hem trobat.

Quan un arriba als 44 anys també descobreix que les persones són el més valuós que té. Els objectes es perden, els càrrecs passen i moltes circumstàncies canvien, però els vincles humans continuen sent el principal patrimoni emocional de qualsevol vida.

Per això, en un dia com hui, el meu pensament va inevitablement cap a totes les persones que han format part del meu camí. Cap a la família que sempre ha estat al meu costat. Cap als amics que han compartit moments bons i moments difícils. Cap als companys amb qui he coincidit en diferents etapes de la vida. Cap a aquelles persones que em van ensenyar alguna cosa important, encara que només coincidiren amb mi durant un breu instant.

Totes elles han contribuït a construir la persona que soc. Algunes ho han fet amb paraules de suport. Altres amb exemples que m’han inspirat. Altres, fins i tot, amb les discrepàncies que m’han obligat a reflexionar i créixer. Al cap i a la fi, cada persona que es creua en el nostre camí deixa una petita petjada.

També sent una profunda gratitud per tots els records acumulats al llarg dels anys. Hi ha records que provoquen somriures immediats. Altres desperten una certa nostàlgia. Alguns ens transporten a una època que sembla haver passat fa només uns dies, encara que en realitat hagen transcorregut dècades.

Els records són una mena de tresor invisible. Ens recorden qui hem sigut i ens ajuden a entendre qui som. No es tracta de viure ancorats en el passat, sinó d’aprendre d’ell i de valorar-lo. Perquè cada experiència, cada conversa, cada projecte i cada aventura forma part d’una història única i irrepetible.

Però si hi ha una cosa que caracteritza un aniversari és la mirada cap al futur. Fer anys no és només sumar temps viscut; és també mantindre viva l’esperança del que encara queda per viure.

Hui no pense només en els anys que han passat. Pense també en els anys que estan per arribar. En els projectes pendents. En les idees encara per desenvolupar. En les persones que encara he de conéixer. En els llocs que encara no he visitat. En les històries que encara estan per escriure.

La vida continua oferint oportunitats per aprendre, crear i compartir. I això és una de les coses més boniques que he descobert amb el pas del temps. Sempre hi ha un nou horitzó al qual dirigir la mirada. Sempre hi ha una nova meta, un nou repte o una nova il·lusió esperant.

Arribar als 44 anys no significa haver arribat al final de cap camí. Al contrari. Significa continuar avançant amb una motxilla plena d’experiències, amb una millor comprensió del que realment importa i amb una gratitud més gran per cada moment viscut.

Per això hui celebre la vida. Celebre les alegries i també els obstacles superats. Celebre les persones que m’acompanyen. Celebre els records que m’han format. Celebre els aprenentatges que encara continuen arribant. I celebre, sobretot, la possibilitat de continuar construint nous capítols.

Gràcies a totes les persones que, d’una manera o d’una altra, formen part d’aquest viatge. Gràcies per les paraules, pels gestos, per la companyia i per les experiències compartides. Sense vosaltres, aquest camí no hauria sigut el mateix.

Hui en faig 44. I ho celebre amb la mateixa il·lusió de qui sap que encara queden moltes pàgines per escriure, molts somnis per perseguir i molts moments per compartir.

Perquè la vida, al cap i a la fi, no es mesura pels anys que acumulem, sinó per tot allò que som capaços de viure, estimar, aprendre i recordar al llarg del camí.

🎉 Feliços 44. Que continuen els somnis, els records i els nous horitzons. 💛✨

llegir més

Sagunt davant unes eleccions que arriben tard

La convocatòria d’eleccions generals per part de Pedro Sánchez ha sigut presentada com una resposta a un bloqueig parlamentari. Potser és cert. Però, vist des de Sagunt, la sensació és una altra: el president ha decidit apel·lar a les urnes després d’esgotar una legislatura en què moltes de les grans promeses per al territori han avançat més lentament del que s’havia anunciat. Ara, de sobte, es demana confiança a la ciutadania quan encara hi ha massa interrogants oberts sobre el futur econòmic i social del Camp de Morvedre.

Durant els últims anys, Sagunt ha aparegut una vegada i una altra als discursos oficials de Madrid com un exemple de la nova industrialització verda. Ministres, secretaris d’Estat i representants del Govern han visitat la ciutat per presentar projectes estratègics, anunciar inversions i reivindicar la transformació industrial del municipi. Tanmateix, la realitat quotidiana és sempre més complexa que les fotografies institucionals. Les expectatives creades han sigut enormes, però una part important de la ciutadania continua preguntant-se quan es traduiran definitivament en ocupació estable, habitatge accessible i millors serveis públics.

Aquest és probablement el gran problema del govern de Pedro Sánchez respecte a Sagunt. Ha estat molt hàbil construint relats, però molt menys eficaç a l’hora de garantir que les conseqüències positives dels grans anuncis arriben amb la mateixa velocitat a les famílies treballadores. La ciutat viu una transformació sense precedents, però també observa com augmenta la preocupació per l’accés a la vivenda, per la saturació d’algunes infraestructures i per la falta d’una planificació pública capaç d’acompanyar el creixement econòmic.

Resulta paradoxal que les eleccions hagen sigut convocades precisament arran d’un conflicte relacionat amb l’habitatge. Si hi ha una ciutat valenciana on aquesta qüestió està adquirint una dimensió estratègica és Sagunt. La perspectiva d’un fort desenvolupament industrial està pressionant el mercat immobiliari en un municipi que ja arrossegava dificultats importants. Malgrat els discursos progressistes del Govern central, la realitat és que els problemes per accedir a una vivenda digna continuen afectant milers de persones, especialment joves i treballadors amb salaris modestos.

També és legítim preguntar-se què ha passat amb les infraestructures que haurien d’acompanyar aquest nou cicle industrial. El Govern estatal ha insistit reiteradament en la importància estratègica de Sagunt, però la ciutadania continua esperant actuacions que permeten consolidar el paper de la ciutat com un node logístic de primer ordre. Durant anys s’ha repetit que Sagunt és fonamental per al futur econòmic valencià i espanyol. Si això és cert, costa entendre per què moltes inversions continuen avançant a un ritme inferior al que reclama la realitat.

La crítica resulta encara més necessària perquè la ciutat ha demostrat una enorme capacitat de resiliència. Després de la llarga crisi industrial que va marcar diverses generacions, Sagunt ha sabut reinventar-se i atraure noves oportunitats econòmiques. Aquest esforç col·lectiu mereix una resposta institucional a l’altura. No és suficient que Madrid utilitze la ciutat com a símbol del seu model econòmic si després les necessitats concretes del municipi queden subordinades als càlculs electorals o als equilibris parlamentaris de cada moment.

Les eleccions també obliguen a reflexionar sobre una qüestió més profunda. Durant la legislatura, el Govern central ha buscat sovint el suport dels territoris perifèrics quan necessitava majories parlamentàries. Tanmateix, quan arriba el moment de repartir inversions o d’afrontar reformes estructurals, les prioritats continuen definint-se majoritàriament des d’una lògica centralista. El cas de Sagunt il·lustra perfectament aquesta contradicció. És una ciutat imprescindible per a determinats projectes industrials, però continua lluitant perquè les seues demandes tinguen el mateix pes polític que els seus serveis estratègics.

Des d’una perspectiva valencianista, aquesta és probablement la principal lliçó de la convocatòria electoral. Els interessos del Camp de Morvedre no poden quedar lligats a la sort d’un partit concret, siga el PSOE o qualsevol altre. Les inversions, les infraestructures, l’habitatge o els serveis públics són necessitats permanents que haurien d’estar garantides independentment de qui ocupe temporalment la Moncloa. La dependència excessiva dels anuncis i de les estratègies de comunicació acaba generant desconfiança i frustració entre una ciutadania que necessita certeses.

Pedro Sánchez ha decidit que siguen les urnes les que resolguen la crisi política oberta a Madrid. Està en el seu dret. Però a Sagunt la qüestió no és tant qui guanyarà les eleccions com què passarà l’endemà. Els veïns i veïnes continuaran necessitant habitatges assequibles, ocupació estable, infraestructures modernes i una administració capaç d’anticipar els efectes d’una transformació industrial sense precedents. El govern espanyol arriba a aquesta cita electoral amb un balanç que combina anuncis ambiciosos i resultats desiguals. I és precisament aquesta distància entre les expectatives creades i les realitats encara pendents la que explica per què molts ciutadans contemplen la convocatòria electoral amb més escepticisme que entusiasme.

llegir més