L'ofici de defensar ^

Els advocats i les advocades formen part d’un d’aquells oficis que tothom creu conéixer, però que molt poca gent entén de debò. Sovint se’ls imagina com a figures solemnes, vestides de toga, parlant en un llenguatge que sembla fet per allunyar la ciutadania. Però darrere d’aquesta imatge hi ha una realitat molt més humana, molt més complexa i, sobretot, molt més necessària. En un país on els drets no sempre són evidents i on la burocràcia pot convertir-se en un mur, els professionals del dret són, en essència, guardians de la dignitat.

La seua feina no és només interpretar lleis. És escoltar històries, ordenar el caos, donar forma jurídica al dolor, a la por, a la injustícia. Són persones que entren en contacte amb la fragilitat humana en totes les seues formes: famílies que es trenquen, empreses que s’enfonsen, persones que han sigut víctimes d’abusos, ciutadans que s’enfronten a l’administració, innocents acusats, culpables que també tenen dret a defensa. L’advocacia és, en el fons, un ofici de proximitat emocional, encara que sovint es dissimule darrere de codis i procediments.

En una societat democràtica, el dret a la defensa és un pilar fonamental. Però aquest dret seria paper mullat sense els professionals que el fan possible. L’advocat o advocada és la veu de qui no sap com parlar davant del poder. És la mà que acompanya quan el sistema es fa immens. És la persona que recorda a jutges, fiscals i administracions que darrere de cada expedient hi ha una vida concreta, amb noms i cognoms, amb circumstàncies que no caben en un formulari.

També és cert que l’advocacia viu tensions internes. La pressió del temps, la càrrega emocional, la responsabilitat de no fallar, la necessitat de mantindre’s al dia en un món jurídic que canvia constantment. I, per damunt de tot, la sensació que sovint han de lluitar contra un sistema que no sempre facilita la justícia, sinó que la complica. Però és precisament en aquesta lluita on es veu la grandesa del seu ofici: la capacitat de resistir, de persistir, de buscar escletxes de llum en estructures que semblen inamovibles.

Hi ha advocats i advocades que treballen en grans despatxos, gestionant litigis milionaris. N’hi ha que dediquen la seua vida al torn d’ofici, cobrint casos que ningú vol, sostenint la part més vulnerable de la societat. N’hi ha que es dediquen al dret laboral, al penal, al civil, al mercantil, al medi ambient, als drets humans. Cada especialitat té les seues batalles, però totes comparteixen una mateixa essència: la defensa de la persona davant del poder.

En un moment en què la desinformació circula amb facilitat i en què les xarxes socials converteixen qualsevol opinió en sentència, la figura de l’advocat o advocada és més necessària que mai. No per blindar privilegis, sinó per recordar que la justícia no és un espectacle, sinó un procés. Que no es pot condemnar algú en un tuit. Que els drets no són negociables. Que la veritat necessita temps, rigor i garanties.

També cal reconéixer que l’advocacia ha fet un camí important en termes d’igualtat. Durant dècades, va ser un món masculinitzat, tancat, jeràrquic. Hui, les advocades no només són majoria en moltes facultats, sinó que ocupen espais de lideratge, transformen la professió i aporten una mirada imprescindible. La justícia, com qualsevol estructura social, necessita diversitat per ser realment justa.

Quan pensem en els advocats i advocades, no hauríem de pensar només en judicis televisats o en pel·lícules de tribunals. Hauríem de pensar en aquella persona que ajuda una família a no perdre la casa. En qui defensa un treballador acomiadat injustament. En qui acompanya una víctima de violència. En qui lluita perquè una administració reconega un dret que ha negat. En qui, amb discreció i constància, fa possible que la democràcia no siga només un concepte, sinó una pràctica quotidiana.

L’advocacia és un ofici que combina intel·ligència, empatia i resistència. Un ofici que sovint es fa en silenci, sense reconeixement, però que sosté una part essencial del nostre sistema de drets i llibertats. En un món que tendeix a simplificar-ho tot, els advocats i advocades ens recorden que la realitat és complexa i que la justícia necessita persones capaces de navegar aquesta complexitat amb rigor i humanitat.

Potser, al final, la millor manera de descriure la seua feina és dir que són ponts. Ponts entre la llei i la vida, entre el paper i la realitat, entre el poder i la ciutadania. I en una societat que vol avançar sense deixar ningú enrere, aquests ponts són imprescindibles.

llegir més

Regular sense discriminar: com abordar l’accés a dependències municipals en casos d’ocultació del rostre ^

En els últims anys, diversos municipis han debatut sobre la possibilitat de regular l’accés a dependències públiques quan una persona accedeix amb el rostre cobert. Es tracta d’una qüestió delicada, perquè combina seguretat, funcionament administratiu i drets fonamentals. De fet, segons com es formule, pot convertir-se en una eina útil per garantir la correcta identificació o, per contra, en un instrument de discriminació encoberta.

Moltes de les propostes que arriben als plens tenen un problema d’origen: parteixen d’una mirada parcial, centrada en un tipus concret de vestimenta i no en el fenomen general que efectivament cal regular. Quan la normativa s’escriu pensant en col·lectius concrets —encara que no s’esmente explícitament— es corre el risc que el discurs que l’acompanya acabe projectant estereotips, temor o sospita cap a determinades persones pel seu origen o creences.

Tanmateix, és perfectament possible —i jurídicament més robust— regular aquesta qüestió des d’una perspectiva estrictament funcional. Una administració pública pot exigir la identificació visual en tràmits que així ho requerisquen, igual que pot exigir documentació, firma o presència física. El que no pot fer és dirigir la norma cap a una pràctica cultural, religiosa o estilística concreta.

La clau per a una regulació democràtica i no discriminatòria és distingir dues coses:

1. El que té a veure amb la seguretat i la identitat.

2. El que té a veure amb la llibertat personal i religiosa.

Quan una norma s’orienta només al primer punt, la població ho percep com una mesura de protecció i eficàcia administrativa. Quan es barreja amb el segon, el risc de caure en discursos d’exclusió augmenta.

Una redacció adequada no parla de “vels”, “burques” o “prendes religioses”, sinó de “ocultació integral del rostre, siga quin siga el seu origen o finalitat”. I encara més important: garanteix procediments respectuosos. La identificació pot fer-se en un espai reservat, per personal del mateix sexe, i només quan siga realment necessària. Això evita humiliacions i reforça la confiança de la ciutadania en les institucions.

A més, una bona norma delimita clarament l’àmbit d’aplicació. Cap ajuntament té competències per legislar la via pública, i intentar fer-ho no sols és il·legal, sinó que transmet un missatge d’alarma social injustificada. La regulació ha de concentrar-se únicament en dependències municipals, en moments concrets i justificats.

Un altre aspecte fonamental és la proporcionalitat. No totes les interaccions amb l’administració requereixen veure el rostre: deixar un document, recollir un full informatiu o registrar una instància no posa en risc la seguretat. Exigir la identificació només quan realment cal reforça la legitimitat de la mesura i evita la sensació d’arbitrarietat.

Finalment, cal recordar que les institucions públiques tenen una responsabilitat pedagògica. Una regulació ben dissenyada pot contribuir a una convivència serena i igualitària; una regulació mal enfocada pot alimentar prejudicis, por i divisió social. Les administracions tenen el repte —i el deure— de redactar normes que garantisquen els seus objectius sense convertir la diferència en sospita.

No es tracta de negar que hi haja situacions en què la identificació visual siga imprescindible, sinó de construir una regulació que ho garantisca sense assenyalar ningú. Una norma tècnica, neutral i proporcional és sempre més eficaç que un text que, sense voler-ho, pot projectar un eco de desconfiança cap a col·lectius concrets. El repte és regular sense discriminar, protegir sense estigmatitzar i governar sense fer-ho des de la por.

llegir més

Feijóo menteix, de nou ^

Hi ha moments en què la política es despulla de totes les seues excuses i deixa a la vista una manera de fer que no té res a veure amb el servei públic, sinó amb la necessitat de mantindre un relat, encara que siga a costa de la veritat i de la confiança de la ciutadania. El que va passar el 30 d’octubre de 2024 amb el desplaçament d’Alberto Núñez Feijóo a València, en plena emergència per la DANA, és un d’aquests moments que obliguen a mirar de front la distància entre el que es predica i el que es practica. I obliga també a preguntar-se fins a quin punt és acceptable que un líder polític utilitze el paraigua de la institucionalitat per justificar allò que, en realitat, és una agenda estrictament partidista.

La situació és coneguda: mentre la ciutadania rebia missatges insistents de prudència, mentre es demanava evitar desplaçaments, mentre moltes carreteres estaven tallades i mentre milers de persones veien alterada la seua vida quotidiana per una emergència meteorològica d’una gravetat excepcional, el president del Partit Popular va decidir acudir a València. No per coordinar res, no per assumir cap responsabilitat pública, no per participar en cap reunió d’emergència, sinó per fer una roda de premsa del seu partit. Una activitat que, per molt que es vulga disfressar, no té res d’institucional.

La justificació posterior, aquella apel·lació a un suposat “respecte institucional”, no resisteix la mínima revisió. El 30 d’octubre, Feijóo no estava citat a cap comissió parlamentària. La seua compareixença davant la comissió d’investigació de la DANA estava prevista per al dia següent, el 31. Per tant, el seu desplaçament del dia 30 no responia a cap obligació institucional. No hi havia cap acte oficial que exigira la seua presència. No hi havia cap funció pública que haguera de complir. No hi havia cap motiu relacionat amb la gestió de l’emergència que justificara circular per unes carreteres que, per a la resta de la població, estaven sotmeses a restriccions severes.

Aquesta és la primera veritat incòmoda: el desplaçament del 30 d’octubre no era institucional. Era polític. Era partidista. I era voluntari.

La segona veritat incòmoda és encara més greu: mentre la ciutadania assumia limitacions, mentre moltes persones no podien moure’s per motius laborals, familiars o de necessitat, mentre es demanava responsabilitat col·lectiva, un líder polític va circular sense impediments per fer allò que la resta no podia fer. No per ajudar, no per coordinar, no per aportar res a la gestió de la crisi, sinó per fer declaracions públiques en benefici del seu partit. Aquesta diferència de tracte, aquesta sensació de privilegi, és el que ha encés la indignació de molta gent. I és perfectament comprensible.

La política hauria de ser exemplar, especialment en moments de crisi. Quan es demana a la ciutadania que assumisca sacrificis, els representants públics haurien de ser els primers a donar exemple. No es pot exigir prudència mentre s’exerceix la impunitat. No es pot demanar responsabilitat mentre s’aprofita una emergència per fer comunicació partidista. No es pot parlar de respecte institucional mentre s’utilitza la institució com a excusa per justificar un acte que no té res d’institucional.

La tercera veritat incòmoda és la confusió interessada que s’ha intentat generar després. Feijóo i el seu entorn han barrejat, deliberadament, dos fets que no tenen cap relació entre si: la compareixença institucional del dia 31 i l’activitat de partit del dia 30. Aquesta barreja no és casual. És una estratègia. Si es presenta el desplaçament del dia 30 com una prolongació o una preparació de la compareixença del dia 31, es pot intentar donar-li una pàtina d’oficialitat. Però això no és cert. I no ho és perquè la institució no funciona així. Una citació parlamentària té una data i una hora concretes. No s’estén a voluntat del compareixent. No converteix en institucional tot allò que fa un dia abans. No transforma una roda de premsa de partit en un acte públic. No legitima un desplaçament que, en condicions normals, ja seria discutible, però que en plena emergència esdevé directament injustificable.

La quarta veritat incòmoda és que aquesta manera de fer política erosiona la confiança en les institucions. Quan un líder polític utilitza la paraula “institucional” per justificar un acte que no ho és, està buidant de contingut el concepte. Està convertint la institucionalitat en una etiqueta que es pot col·locar a conveniència. Està banalitzant allò que hauria de ser seriós. I està enviant un missatge perillós: que la institució és allò que el partit decideix que siga. Aquesta confusió entre partit i institució és un dels mals endèmics de la política espanyola, i episodis com aquest no fan més que aprofundir-la.

La cinquena veritat incòmoda és que aquest episodi no és un fet aïllat. Forma part d’una manera de fer política que prioritza el relat per damunt de la realitat. Una manera de fer que confon la comunicació amb la gestió, la imatge amb la responsabilitat, la presència mediàtica amb el servei públic. Una manera de fer que converteix qualsevol situació, fins i tot una emergència, en una oportunitat per marcar posició partidista. I això és profundament preocupant, perquè desdibuixa els límits entre allò que és legítim i allò que no ho és.

La sisena veritat incòmoda és que la ciutadania no és ingènua. Sap distingir entre un acte institucional i un acte de partit. Sap reconéixer quan se li està dient la veritat i quan se li està intentant vendre un relat. Sap identificar quan un polític actua amb responsabilitat i quan actua amb oportunisme. I sap, sobretot, quan se l’està tractant com si no tinguera criteri. La reacció social a aquest episodi no és fruit de la crispació ni de la polarització, sinó del cansament. Del cansament de veure com la política es permet allò que no permet a la ciutadania. Del cansament de veure com es manipulen els conceptes per justificar l’injustificable. Del cansament de veure com es confon la institució amb el partit, una vegada i una altra.

La setena veritat incòmoda és que la responsabilitat política no consisteix només a complir la llei. Consisteix també a actuar amb coherència, amb prudència i amb respecte a la ciutadania. Consisteix a entendre que el poder no és un privilegi, sinó un servei. Consisteix a assumir que, en moments de crisi, cal ser especialment escrupolós. I consisteix a reconéixer els errors quan es produeixen. En aquest cas, hauria sigut molt més honest admetre que el desplaçament del dia 30 va ser una decisió política i no institucional, i que, vist el context, va ser una decisió poc encertada. Però s’ha optat per la fugida cap avant, per la justificació forçada i per la confusió deliberada.

La huitena veritat incòmoda és que aquest episodi deixa una lliçó important: la institucionalitat no és un escut que es puga utilitzar a conveniència. És un compromís. És una manera de fer. És una exigència. I quan es trenca, quan es manipula, quan s’utilitza com a excusa, perd valor. I quan perd valor, també el perden les institucions que se suposa que representa.

La novena veritat incòmoda és que la política necessita més transparència i menys relat. Necessita més coherència i menys excuses. Necessita més responsabilitat i menys oportunisme. Necessita, sobretot, entendre que la ciutadania no és un decorat, sinó el centre de tot. I que, en moments de crisi, la confiança és un bé fràgil que cal cuidar amb molta cura.

La desena veritat incòmoda és que el que va passar el 30 d’octubre de 2024 no és només un error puntual, sinó un símptoma. Un símptoma d’una manera de fer política que confon la institució amb el partit, la responsabilitat amb la conveniència i la veritat amb el relat. Un símptoma que cal denunciar, perquè si no es denuncia, es normalitza. I si es normalitza, es perpetua.

En definitiva, el que va passar aquell dia és simple: no hi havia citació institucional, no hi havia obligació parlamentària, no hi havia funció pública a exercir. Sí hi havia una roda de premsa del PP. Sí hi havia una agenda de partit. Sí hi havia una decisió política. I sí hi havia una emergència que afectava milers de persones. Tot el que s’ha dit després és relat. I el relat, quan s’allunya dels fets, deixa de ser política per convertir-se en propaganda.

La ciutadania mereix una política que no abuse de les paraules, que no utilitze la institucionalitat com a excusa i que no confonga el servei públic amb la conveniència partidista. Mereix representants que entenguen que la seua responsabilitat és amb la societat, no amb el relat. I mereix, sobretot, que en moments de crisi, la política estiga a l’altura. El 30 d’octubre de 2024, no ho va estar.

llegir més

No soy presidente porque no quiero ^

No soy presidente porque no quiero. La frase, dita amb aquella autosuficiència que només pot exhibir qui confon la política amb un destí personal, ha ressonat hui amb una força inesperada. No per la seua profunditat, que no en té, sinó perquè condensa en sis paraules tota una manera d’entendre el poder: com un caprici, com una propietat natural, com una cadira reservada que el món, tossut, s’entesta a no entregar-li.

La compareixença d’Alberto Núñez Feijóo en la comissió d’investigació de la DANA ha sigut, en realitat, una prolongació d’eixa frase. Un exercici de desconnexió amb la realitat, de fugida cap avant, de construcció d’un relat alternatiu on ell sempre té raó, on els altres sempre menteixen i on les institucions, les víctimes i fins i tot la veritat són simples decorats en un escenari que considera seu.

Feijóo no ha anat a la comissió a explicar res. Ha anat a interpretar-se. A repetir el seu relat encara que els fets el contradiuen. A projectar una imatge de líder perseguit, víctima d’una conspiració, atacat per aquells que, segons ell, no suporten la seua honestedat. Però la comissió no era un escenari per a la seua epopeia personal, sinó un espai institucional per aclarir què va passar la vesprada de la DANA, per què va donar una versió que després ha rectificat i quina informació real tenia mentre el País Valencià vivia una tragèdia.

La qüestió central era simple: quan i com va ser informat de la magnitud del desastre. Durant mesos havia afirmat que Mazón l’havia mantingut al corrent en temps real. Ara admet que no va saber realment què estava passant fins poc abans de les huit de la vesprada, i que va ser ell qui va telefonar a Mazón, no a l’inrevés. Això no és un matís. És un canvi substancial. És la diferència entre un líder informat i un líder absent. Entre un relat de control i un relat de desconeixement. I, sobretot, és la prova que va mentir o que, com a mínim, va construir una versió falsa per protegir el seu aliat polític.

A això s’hi suma que només va aportar al jutjat els missatges que havia rebut, però no els que ell havia enviat. No és un oblit. És una selecció interessada. Una manera de manipular el relat documental. I quan se li han plantejat preguntes directes sobre això, ha desviat el debat cap a ETA i Otegi, un recurs que ha indignat diversos grups parlamentaris, que consideren que ha utilitzat un tema tan greu com la mort de persones per fer política partidista i evitar donar explicacions.

Compromís ha sigut especialment contundent. Joan Baldoví ha afirmat que espera que Feijóo acabe reconeixent que va mentir i que explique per què continua mantenint aforat Mazón després que s’haja demostrat que la seua versió no era certa. També han arribat a demanar la seua dimissió per mentir i per ocultar informació, i han recordat que la compareixença només s’ha produït perquè els missatges aportats al jutjat contradeien el relat oficial.

Àgueda Micó ha anat encara més enllà, denunciant que Feijóo ha convertit la comissió en un espectacle partidista i que ha faltat al respecte a les víctimes amb la seua actitud. Ha remarcat que no es pot tolerar que un líder polític utilitze una tragèdia per reforçar el seu relat i que, si realment volguera transparència, hauria aportat tots els missatges i no només els que li convenien. Micó ha insistit que la ciutadania mereix saber la veritat i que la veritat no pot dependre de la conveniència d’un partit.

Alberto Ibáñez, per la seua banda, ha posat el focus en la dimensió institucional del problema. Ha recordat que la DANA no és un debat partidista, sinó una qüestió de responsabilitat pública, i que la compareixença de Feijóo ha evidenciat una falta absoluta de respecte cap al treball de la comissió. Ibáñez ha denunciat que Feijóo ha anat a insultar, a provocar i a desviar l’atenció, i que això és incompatible amb el paper que hauria de tindre un líder de l’oposició en una democràcia madura. També ha remarcat que, si Mazón i Feijóo no tenen res a amagar, haurien de ser els primers interessats a aclarir els fets, no a ocultar-los.

Bildu, amb Oskar Matute al capdavant, ha mantingut un enfrontament directe amb ell. Matute li ha preguntat per la gestió i per les responsabilitats, però Feijóo ha respost amb referències a ETA fins al punt que la presidència de la comissió ha hagut de cridar-lo a l’ordre. Bildu li retreu que, davant una tragèdia amb víctimes mortals, recórrega a fantasmes del passat per no donar explicacions.

ERC també ha criticat durament la seua actitud. Consideren que Feijóo ha anat a la comissió a fer un míting i no a aclarir res, i que ha sigut incapaç de respondre cap pregunta concreta. Quan ha dit que el tranquil·litza que la seua compareixença no agrade a ERC i Bildu, els republicans ho han interpretat com una fugida d’estudi i una manera de desviar l’atenció del que realment s’estava investigant.

En conjunt, la compareixença ha deixat la sensació que Feijóo ha preferit confrontar i atacar abans que donar explicacions clares sobre què sabia, quan ho sabia i per què va mantindre durant mesos una versió que ara ell mateix ha hagut de rectificar. La política, per a ell, no sembla un exercici de responsabilitat, sinó un espai on la veritat és negociable. Quan la realitat no encaixa, la canvia. Quan els fets el contradiuen, els ignora. Quan les preguntes el comprometen, les desvia. Quan les institucions el controlen, les desacredita.

Açò no és només una crítica. És una reivindicació. Reivindiquem que les comissions d’investigació siguen espais de veritat i no de propaganda. Que els líders polítics responguen preguntes i no les esquiven. Que les víctimes d’una tragèdia no siguen utilitzades com a escuts. Que la veritat no siga un instrument partidista. Que la democràcia no siga un escenari per a l’ego d’uns pocs.

Torne a la frase inicial. No soy presidente porque no quiero. És una frase que revela una mentalitat. Una manera d’entendre el poder com un dret natural. Com si la presidència fóra un objecte que pot agafar quan li vinga de gust. Com si la democràcia fóra un tràmit. Com si el vot de milions de persones fóra secundari davant la seua voluntat personal.

La compareixença de hui ha sigut la demostració que, efectivament, no és president. Però no perquè no vulga. Sinó perquè la democràcia és més gran que ell. Perquè la veritat importa. Perquè les institucions, malgrat tot, encara tenen mecanismes per frenar la impunitat. Perquè la ciutadania mereix alguna cosa millor que un relat autoprotegit.

I perquè, al final, la política no és un mirall. És un servei. I hui, Feijóo ha demostrat que no està disposat a servir, sinó només a ser servit.

llegir més

La marjal que ens protegeix ^

En un dia com hui, dedicat als aiguamolls, costa entendre com encara hem d’alçar la veu per defensar espais que haurien de ser intocables. La Marjal dels Moros, reconeguda com a Zona d’Especial Protecció per a les Aus, no és només un paisatge estimat ni un racó de natura amable. És un organisme viu, un arxiu de memòria ecològica, un refugi imprescindible enmig d’un territori cada vegada més pressionat per l’urbanisme, la industrialització i la lògica extractiva que tot ho vol convertir en superfície útil, en sòl rendible, en espai domesticat.

La Marjal és, sobretot, un límit. Un recordatori que no tot pot ser transformat, que hi ha espais que tenen un valor que no es pot mesurar en euros ni en metres quadrats. I és precisament per això que incomoda. Perquè posa davant del mirall un model de desenvolupament que encara confon progrés amb ocupació, creixement amb destrucció, futur amb asfalt.

Quan parlem de la Marjal dels Moros, parlem d’un ecosistema que funciona com una xarxa delicada. Les aus que hi hivernen, les que hi crien, les que hi fan parada en les seues migracions, depenen d’un equilibri que no admet frivolitat. La biodiversitat no és un luxe; és una condició de supervivència. I cada vegada que es planteja una intervenció que posa en risc aquest espai, el que realment es posa en risc és la nostra capacitat de conviure amb el territori sense devorar-lo.

Els aiguamolls són els grans aliats invisibles de la vida humana. Regulen el clima, filtren l’aigua, esmorteixen inundacions, generen paisatge i cultura. Però, paradoxalment, són també els ecosistemes més maltractats. Durant dècades, es van drenar, es van omplir, es van convertir en camps, en polígons, en urbanitzacions. I encara hui, amb tota la informació científica disponible, amb tota la consciència climàtica que hem anat adquirint, continuen sent objecte de pressions que no tenen res a veure amb l’interés general.

La Marjal dels Moros és un exemple claríssim d’aquesta tensió. D’una banda, un espai protegit, reconegut internacionalment, amb un valor ecològic indiscutible. De l’altra, un territori envoltat d’interessos que sovint miren la marjal com un obstacle o com una oportunitat per a projectes que no tenen res a veure amb la conservació. I enmig, una ciutadania que estima aquest espai, que el recorre, que el fotografia, que el defensa, però que massa sovint veu com les decisions es prenen lluny, amb criteris que no sempre posen la natura al centre.

Defensar la Marjal dels Moros no és un caprici ecologista. És una obligació democràtica. Perquè els espais naturals protegits no són un luxe, sinó una infraestructura vital. Són la garantia que el territori manté una mínima capacitat de regeneració, que no tot està sacrificat a la immediatesa, que encara hi ha llocs on la vida pot desplegar-se sense ser sotmesa a la lògica del benefici.

En aquest dia dels aiguamolls, la Marjal dels Moros ens recorda que la protecció ambiental no és un discurs abstracte, sinó una pràctica concreta. Que conservar un aiguamoll és conservar un futur possible. Que cada vegada que defensem aquest espai, defensem també la nostra pròpia dignitat com a societat capaç de posar límits, de dir prou, de reconèixer que hi ha valors que no es poden negociar.

La marjal no necessita grans discursos; necessita respecte. Necessita que entenguem que la seua fragilitat és també la nostra. Que si desapareix, no perdrem només un paisatge, sinó una peça essencial del nostre equilibri ecològic i cultural. I que, en un món cada vegada més castigat per la crisi climàtica, renunciar a un aiguamoll és renunciar a una defensa natural que no podem substituir.

Per això, hui més que mai, cal reivindicar la Marjal dels Moros com el que és: un tresor ecològic, un patrimoni col·lectiu, un espai que ens recorda que la convivència amb la natura no és una opció, sinó una necessitat. I cal fer-ho amb fermesa, amb convicció i amb la certesa que defensar-la és defensar-nos.

llegir més