Eclipsi, política i la coreografia de la previsió ^

Hi ha fenòmens naturals que revelen més sobre un país que qualsevol baròmetre polític. No per la seua força física, sinó per la manera com les institucions reaccionen. L’eclipsi total de 2026 ha sigut un d’eixos miralls: un esdeveniment astronòmic que, de sobte, ha mobilitzat ministeris, protocols, rodes de premsa i una narrativa d’unitat estatal que feia temps que no veiem. I la pregunta inevitable és: per què ara sí, i durant la DANA no?

La resposta és incòmoda, però transparent: la política estima la previsió quan és bella, i la defuig quan és caòtica.

---

El país que es prepara per a la foscor, però no per a la pluja

Un eclipsi és un regal per a l’administració: arriba amb data, hora i trajectòria exactes. No hi ha sorpreses, no hi ha improvisació, no hi ha responsabilitats difuses. És un fenomen que permet exhibir ordre, ciència, coordinació i fins i tot orgull nacional. És l’escenari perfecte per a desplegar una macrocomissió de 13 ministeris i fer-ho passar per “planificació estratègica”.

Una DANA, en canvi, és tot el contrari: irregular, imprevisible, fragmentada. No dona fotos boniques, ni turistes, ni titulars celebratius. Dona fang, danys, retrets competencials i preguntes incòmodes. I la política, que és experta en evitar allò que no pot controlar, prefereix delegar-ho a tècnics, ajuntaments i emergències autonòmiques.

La diferència no és meteorològica. És narrativa.

---

La política com a escenografia

Quan el Govern activa una macroestructura per a un eclipsi, no està gestionant un risc: està gestionant un relat. El relat d’un país que es prepara, que coordina, que anticipa. El relat d’un estat que funciona quan el cel es torna espectacle.

Però quan el cel es torna amenaça, la política es retira. No perquè no puga actuar —Espanya té una de les millors xarxes d’emergències d’Europa— sinó perquè la gestió del desastre no és rendible. No hi ha glamour en evacuar barris, ni en tallar carreteres, ni en assumir que la infraestructura no estava preparada. La previsió meteorològica no és un esdeveniment; és una responsabilitat.

I les responsabilitats, a diferència dels eclipsis, no venen amb data exacta.

---

El país que celebra la ciència, però ignora la vulnerabilitat

És revelador que un eclipsi mobilitze més recursos polítics que una DANA que pot inundar comarques senceres. És revelador que la foscor temporal del sol genere més atenció institucional que la foscor real de les cases que es queden sense llum després d’un temporal.

Això ens diu que la política espanyola continua sent reactiva en allò que importa, i proactiva en allò que lluïx. Que preferim la previsió estètica a la previsió útil. Que ens agrada més preparar-nos per a un fenomen extraordinari que per a un problema recurrent.

I que, en el fons, encara no hem assumit que el futur no vindrà en forma d’eclipsi, sinó en forma de DANA.

---

Conclusió: la previsió com a miratge

L’eclipsi ha servit per a demostrar que, quan vol, l’Estat pot coordinar-se. Pot anticipar, pot planificar, pot comunicar. Però també ha servit per a evidenciar que la previsió política és selectiva: s’activa quan el fenomen és espectacular, i s’esvaeix quan el fenomen és incòmode.

La pregunta no és per què hi ha macrocomissió per a l’eclipsi. La pregunta és per què no hi ha la mateixa ambició per a la pluja que cada any ens recorda que vivim en un país vulnerable.

Potser la resposta és que la política prefereix la foscor poètica del sol eclipsat a la foscor real d’un carrer inundat.

llegir més

La joventut al País Valencià: entre l’esperança i l’oblit ^

Parlar de la joventut al País Valencià és parlar del futur. És una afirmació tan repetida que corre el risc de convertir-se en un tòpic buit. Tanmateix, darrere d’aquesta frase hi ha una realitat incontestable: les decisions que prenem hui determinaran si les noves generacions podran construir un projecte de vida digne a la terra on han nascut o si es veuran obligades a buscar oportunitats lluny de casa.

La joventut valenciana és una de les més preparades de la nostra història. Mai no havia existit un accés tan ampli a l’educació secundària, la formació professional o els estudis universitaris. Les noves generacions dominen les tecnologies digitals, tenen una major consciència ambiental i social i han crescut en un context de globalització que els permet mirar el món amb una perspectiva oberta. Però aquesta preparació contrasta amb unes dificultats que semblen cronificar-se any rere any.

L’accés a l’habitatge és probablement el principal problema. Per a molts joves, emancipar-se s’ha convertit en un objectiu quasi impossible. Els preus dels lloguers continuen augmentant en nombroses ciutats valencianes, mentre que els salaris d’entrada al mercat laboral no permeten assumir aquestes despeses amb garanties. La conseqüència és evident: milers de joves continuen vivint amb les seues famílies més temps del que desitjarien, no per elecció pròpia sinó per necessitat econòmica.

A aquesta situació s’afegeix la precarietat laboral. És cert que les dades d’ocupació han millorat en alguns moments dels darrers anys, però encara existeix una realitat marcada per la temporalitat, els contractes inestables i els salaris insuficients. Molts joves acumulen titulacions, cursos i experiència, però continuen trobant dificultats per accedir a llocs de treball que es corresponguen amb la seua formació.

El problema és encara més visible en moltes comarques de l’interior valencià. Els joves que volen quedar-se als seus pobles es troben amb una falta d’oportunitats laborals, de transport públic i de serveis bàsics. Com a conseqüència, es produeix una emigració constant cap a les grans àrees urbanes. Aquest fenomen no només afecta les persones que marxen; també posa en risc la supervivència de molts municipis que veuen com perden població i capacitat de renovació generacional.

Però seria injust reduir la joventut als seus problemes. Els joves valencians són també protagonistes d’innombrables iniciatives culturals, esportives, socials i empresarials. Són els voluntaris que participen en associacions, els emprenedors que impulsen projectes innovadors, els artistes que mantenen viva la cultura valenciana i els esportistes que representen les nostres ciutats i pobles arreu del món.

La participació juvenil, però, continua sent una assignatura pendent per a moltes institucions. Sovint es parla dels joves sense escoltar-los. Es dissenyen polítiques per a la joventut sense comptar prou amb la seua opinió. Es reclamen més espais de participació real, no simples exercicis simbòlics. La joventut no necessita que ningú parle en nom seu; necessita canals efectius perquè la seua veu siga escoltada i tinguda en compte.

També és necessari reivindicar la relació entre joventut i llengua. El valencià continua sent una eina de cohesió social i una part essencial del nostre patrimoni cultural. Les noves generacions han de poder viure amb normalitat en la seua llengua, utilitzar-la en l’àmbit educatiu, laboral, cultural i digital sense obstacles ni limitacions. Defensar el valencià no és mirar cap al passat; és garantir que forme part del futur.

La salut mental constitueix un altre dels grans reptes. La pressió acadèmica, la incertesa laboral, les dificultats econòmiques i l’omnipresència de les xarxes socials han incrementat l’impacte emocional sobre molts joves. És imprescindible reforçar els recursos públics d’atenció psicològica i eliminar els estigmes que encara existeixen al voltant d’aquests problemes.

El País Valencià necessita una política de joventut que vaja més enllà dels titulars i de les campanyes institucionals puntuals. Calen mesures decidides en habitatge, ocupació, educació, mobilitat i participació. Però també és necessari un canvi de mentalitat que deixe de considerar els joves com un problema o com una simple categoria estadística.

La joventut valenciana no demana privilegis. Demana oportunitats. Demana poder estudiar sense que el seu origen determine el seu futur. Demana accedir a una ocupació digna. Demana emancipar-se sense haver de destinar la major part del salari a un lloguer. Demana poder viure als seus pobles si així ho desitja. En definitiva, demana allò que qualsevol societat justa hauria de garantir als seus ciutadans.

El futur del País Valencià dependrà en gran part de la resposta que donem a aquestes demandes. Si continuem ajornant les solucions, correm el risc de perdre talent, creativitat i capital humà. Si apostem decididament pels joves, estarem invertint en una societat més innovadora, més cohesionada i més pròspera.

Perquè la joventut no és només el futur. És també el present. I és ara quan necessita ser escoltada, valorada i recolzada. Només així podrem construir un País Valencià on les noves generacions no hagen de resignar-se a sobreviure, sinó que puguen aspirar a viure amb dignitat i esperança.

llegir més

Integració ^

Esmorze en un bar del Port de Sagunt, en aquell barri que va créixer amb l’arribada de persones andaluses i murcianes als anys seixanta, quan la indústria tèxtil i el metall obrien portes a qui buscava una vida més estable. Famílies que venien amb el que podien, que parlaven diferent, que portaven costums que no sempre encaixaven amb el que ja hi havia. Famílies que, durant un temps, també van ser considerades “les altres”.

A la taula del costat, cinc homes majors conversen amb la tranquil·litat de qui parla des de la rutina. Un d’ells deixa anar una frase que cau com una ombra damunt del matí: «Los moros son lo peor, porque no se integran ni quieren aprender el idioma». La contundència amb què ho diu contrasta amb la fragilitat de la memòria del barri on ho pronuncia.

El Port és un espai construït per la migració. Les persones que hi van arribar fa seixanta anys tampoc sabien valencià, tampoc coneixien les festes, tampoc entenien les normes socials del lloc. Van ser mirades amb recel, amb aquella barreja de paternalisme i por que acompanya sempre l’arribada de qui és nou. Amb el temps, es van integrar. No perquè foren millors que ningú, sinó perquè la integració és un procés compartit, lent, que necessita oportunitats, respecte i convivència. Exactament el mateix que necessiten les persones que arriben hui des del Marroc, Algèria, Síria o Pakistan.

La frase del bar no és nova. Es repeteix en molts espais, com si la ignorància tinguera dret a convertir-se en opinió. Però la realitat és una altra. L’aprenentatge de l’idioma depén de l’accés a formació. La integració depén de les condicions materials i de la voluntat col·lectiva. La convivència es construeix des de la igualtat, no des de la jerarquia moral. El racisme no descriu el món; el simplifica per no haver d’entendre’l.

El que passa en aquell bar del Port diu molt del que som. Diu que hem oblidat d’on venim. Diu que hem convertit la memòria en una arma selectiva. Diu que ens incomoda mirar als ulls a qui arriba ara, perquè ens recorda massa qui érem abans. En un barri que va nàixer de la migració, negar la dignitat de les persones que migren és negar la pròpia història.

La integració no és un examen que unes persones aproven i altres suspenen. És una obra col·lectiva. I quan algú afirma que “los moros son lo peor”, el que fa és renunciar a la memòria del seu propi barri. El racisme és, sobretot, una forma de desmemòria.

llegir més

La memòria que encara respira entre el fum ^

Hi ha actes que no són només actes. Són respiracions col·lectives, maneres de dir-nos que encara som capaços de mirar de front allò que ens va fer poble i allò que ens va fer mal. L’homenatge del 11 d’agost a les persones mortes en la indústria minero-siderúrgica és un d’eixos moments en què la comunitat es reuneix per recordar, però també per reconéixer que la història industrial del Port de Sagunt no és un relat neutre, ni un inventari de màquines, ni un museu de ferro. És una història feta de cossos, de jornades interminables, de sirenes que marcaven el ritme de la vida i, massa sovint, de silencis que anunciaven la tragèdia. 🕯️

Cada any, quan la plaça Alameda acull este acte, es fa evident que el record és una forma de justícia. Les persones que van morir en accident laboral no són xifres ni estadístiques. Eren veïnes, familiars, amistats, persones que compartien carrers, bars, converses i projectes. La seua mort no va ser inevitable: va ser conseqüència d’un sistema productiu que prioritzava la producció per damunt de la seguretat, que considerava el risc com una part natural del treball, com si la vida humana fóra un recurs més, substituïble i prescindible. Recordar-les és denunciar que aquell model industrial tenia un preu massa alt, un preu que es va pagar amb sang i absències.

Però hi ha una part de la memòria que encara costa més de verbalitzar. Les morts lentes, invisibles, les que no apareixen en cap registre oficial perquè no van ocórrer dins la fàbrica, sinó anys després, en hospitals, en cases on la tos no deixava dormir, en diagnòstics que arribaven tard. La indústria minero-siderúrgica no només va provocar accidents; va sembrar malalties respiratòries, càncers, patologies que es van transmetre com una ombra silenciosa entre generacions. Eixes morts també són conseqüència directa de la fàbrica, encara que no tinguen monument ni data concreta. Són les víctimes que no van tindre homenatge, les que van patir en silenci, les que van veure com el seu cos es convertia en testimoni d’un passat industrial que no sempre va saber protegir la seua gent. 🌫️

És hora de dir-ho clar: la memòria industrial no pot limitar-se a les morts en accident. Si volem una memòria completa, honesta i digna, hem d’incloure també les persones que van morir per malalties derivades de l’exposició a substàncies tòxiques, a pols, a fums, a condicions que hui consideraríem intolerables. No és una qüestió de culpabilitzar el passat, sinó de reconéixer-lo. Sense este reconeixement, la memòria queda incompleta, com un llibre al qual li falta un capítol fonamental.

L’acte del 11 d’agost és un pas important perquè manté viva la consciència col·lectiva. Ens recorda que el patrimoni industrial no és només arquitectura o arqueologia del ferro; és també la història humana que hi ha darrere. És la vida de les persones que van construir el Port de Sagunt amb les seues mans, amb el seu esforç i, massa sovint, amb la seua salut. Quan la Unió Musical Porteña o La Llavòr Dolçaina i Tabal acompanyen este homenatge, no només posen música: posen emoció, posen comunitat, posen un fil que uneix el passat amb el present.

Però cal anar més enllà. La societat actual té l’obligació de revisar el llegat industrial amb una mirada crítica. No podem caure en la nostàlgia fàcil ni en el relat heroïcista que glorifica la fàbrica sense parlar de les seues conseqüències. La siderúrgia va donar treball, sí, va donar identitat, va donar cohesió social. Però també va donar dolor, va donar malaltia, va donar morts que encara no han sigut reconegudes com a part del mateix procés industrial. La memòria completa és aquella que abraça totes les cares del passat, no només les que ens resulten còmodes.

Reivindicar les víctimes invisibles és també una manera de defensar el futur. En un moment en què es parla tant de transició ecològica, de nous models productius, de sostenibilitat, recordar el que va passar és una forma de garantir que no es repetisca. La memòria és una eina política, una brúixola que ens indica cap a on no volem tornar. I és també una forma de cura: cura per a les famílies que van patir, cura per al poble que necessita reconciliar-se amb la seua pròpia història, cura per a les generacions que mereixen saber d’on venen i per què és important exigir condicions laborals dignes.

El Port de Sagunt és un lloc on la memòria industrial encara respira. Respira en el monument de la Alameda, en les converses de la gent major, en les fotografies en blanc i negre, en les històries que es conten en les associacions de patrimoni. Però també respira en les absències, en les cadires buides, en els noms que ja no es pronuncien. Este homenatge és una manera de tornar-los la veu, de dir-los que no han sigut oblidats, que la seua vida forma part de la nostra història compartida.

La memòria és un acte de responsabilitat. I este 11 d’agost, quan el poble es reunisca davant del monument, no només recordarà les persones mortes en accident laboral. També, encara que siga en silenci, recordarà les que van morir després, les que van patir malalties que mai van ser reconegudes com a conseqüència de la fàbrica. Eixe silenci també és part de l’homenatge. Eixe silenci també és justícia. 🕊️

llegir més

La batalla per la visibilitat: Benialí, el bar i l’eco del vell silenci ^

La imatge és senzilla: un matí qualsevol, un cafè, el soroll dels gots, la ràdio de fons. I, de sobte, una frase que cau com una pedra: “Ara totes són lesbianes, n’hi ha massa.” Ho he sentit hui al bar, a Sagunt, mentre llegia sobre l’agressió homòfoba a Benialí. Una frase dita amb la naturalitat d’un comentari meteorològic, però carregada d’un pes antic, d’un eco que ve de lluny.  

Li he contestat amb calma: no n’hi ha més. N’hi ha les mateixes de sempre. El que passa és que ara hi ha llibertat, i això fa que siguen visibles. I la visibilitat, per a alguns, és una amenaça. Perquè la visibilitat trenca el relat còmode d’un món uniforme, d’un poble on tothom és igual, estima igual, viu igual. La diversitat no és nova; el que és nou és que ja no es pot amagar.

L’agressió a les xiques de Benialí —menors, adolescents, vulnerables— és exactament això: un intent de restaurar el silenci. Els insults, els colps, els crits de “Viva Franco” i “Viva Vox” no són espontanis. Són símbols. Són consignes d’un projecte cultural que vol esborrar tot allò que no encaixa en la seua idea estreta de normalitat. No és només violència física: és violència simbòlica, és la voluntat de tornar a posar pany i clau a la diferència.

Quan un grup de joves agredeix unes xiques per estimar-se, no és un problema de joventut. És un problema de discurs. De referents. De la manera com alguns adults, alguns polítics, alguns altaveus mediàtics han convertit la diversitat en un enemic. I els adolescents, que busquen identitat i poder, ho imiten. Reprodueixen l’odi com qui repeteix un eslògan sense entendre’l del tot, però amb la convicció que els dona pertinença.

Per això el comentari del bar no és banal. És la versió amable, quotidiana, del mateix mecanisme. És la idea que la diversitat és una moda, una exageració, una invasió. I no: la diversitat és real. Ha estat sempre ací. El que passa és que ara té rostre, té nom, té veu. I això és bo. És profundament bo. Perquè la visibilitat salva vides, obri camins, dona referents, trenca la vergonya i la por.

Els que criden “Viva Franco” o “Viva Vox” volen exactament el contrari: invisibilitzar. Volen que tornem a un temps on la gent vivia amb por, on estimar era un risc, on la diferència era un secret. Volen que la societat siga un decorat uniforme, sense esquerdes, sense matisos. Però la realitat és tossuda: la diversitat existeix, creix, es mostra, es reivindica.

I no tornarem a ser invisibles. Ni a Benialí, ni a Sagunt, ni en cap bar on algú diga que “ara n’hi ha massa”. La veritat és que n’hi ha les mateixes. El que passa és que, per fi, no estan soles.

llegir més