La ciència per a la pau i el desenvolupament: invertir en coneixement és invertir en futur

Cada 10 de novembre se celebra el Dia Mundial de la Ciència per a la Pau i el Desenvolupament, una efemèride impulsada per la UNESCO per recordar el paper fonamental de la investigació científica en la construcció de societats més justes, sostenibles i pacífiques.

Massa sovint associem la ciència als laboratoris, a les universitats o a tecnologies complexes que semblen allunyades de la vida quotidiana. Tanmateix, la ciència està present en pràcticament tot allò que ens envolta. Des dels medicaments que milloren la nostra salut fins als sistemes de comunicació que connecten el món, passant per les innovacions agrícoles, energètiques i mediambientals que fan possible una vida millor. 

Parlar de ciència és parlar també de desenvolupament. Els països que invertixen en investigació, innovació i educació disposen de més eines per afrontar els reptes econòmics, socials i ambientals. La ciència permet combatre malalties, reduir la pobresa, millorar la producció d'aliments, gestionar millor els recursos naturals i avançar cap a models més sostenibles. 

Però la ciència també és una eina per a la pau. La cooperació científica travessa fronteres, ideologies i conflictes. Investigadors de diferents països treballen conjuntament per trobar solucions a problemes globals com el canvi climàtic, les pandèmies o la seguretat alimentària. Aquesta col·laboració crea espais de diàleg i confiança que contribuïxen a una convivència més estable entre les nacions. 

La UNESCO destaca la necessitat d'apropar la ciència a la ciutadania i de fomentar una societat informada, capaç de participar en els debats sobre els avanços científics i tecnològics. La ciència no ha de ser patrimoni exclusiu dels experts; ha de ser un bé comú al servei de tota la societat.

En un moment marcat per la desinformació i la proliferació de notícies falses, resulta especialment important promoure el pensament crític. La cultura científica ajuda a prendre decisions basades en evidències i no en prejudicis o rumors. Una societat amb més coneixement és també una societat més lliure i més preparada per afrontar els desafiaments del futur.

La ciència necessita recursos, però també necessita confiança. Sense suport públic, sense vocacions científiques i sense una aposta decidida de les institucions, és difícil mantindre el ritme d'innovació que exigix el segle XXI. Invertir en ciència no és una despesa; és una inversió en salut, benestar, prosperitat i qualitat de vida.

Per això, quan parlem de la ciència per a la pau i el desenvolupament, no estem parlant només de descobriments o de tecnologia. Estem parlant de les persones. D'un coneixement que servix per reduir desigualtats, per protegir el planeta i per construir un futur millor per a les generacions que vindran. Perquè el progrés real no es mesura només en infraestructures o riquesa econòmica, sinó també en la capacitat d'utilitzar el coneixement al servei del bé comú.

llegir més

L’antifeixisme: una defensa de la democràcia i les llibertats

L’antifeixisme és un corrent social, cultural i polític que naix com a resposta al feixisme, una ideologia caracteritzada per l’autoritarisme, el rebuig del pluralisme polític i la limitació de drets i llibertats. Al llarg del segle XX, l’oposició als règims feixistes va reunir persones de sensibilitats molt diverses que compartien un objectiu comú: evitar la desaparició de les institucions democràtiques i de les llibertats fonamentals.

Més enllà de les seues diferents interpretacions, l’antifeixisme ha estat històricament associat a la defensa de valors com la convivència democràtica, el respecte als drets humans, la llibertat d’expressió i la participació ciutadana. La seua importància es va fer especialment visible durant els anys en què Europa va viure l’ascens dels totalitarismes i els conflictes derivats d’aquests.

La història ens recorda que les democràcies no són una realitat immutable. Necessiten institucions sòlides, una ciutadania crítica i una cultura política basada en el respecte a les diferències. Quan augmenten la intolerància, l’odi o la deshumanització de qui pensa diferent, la convivència es deteriora i apareixen riscos per a la cohesió social.

Parlar d’antifeixisme en l’actualitat també és reflexionar sobre la memòria històrica. Conéixer els errors del passat ajuda a evitar que es repetisquen. Les societats que estudien la seua història amb rigor disposen de més eines per identificar actituds autoritàries i per preservar els valors democràtics.

Tanmateix, és important que el debat públic es desenvolupe des del respecte. Les discrepàncies formen part de qualsevol sistema democràtic saludable. La defensa de les idees pròpies no hauria de justificar mai la desqualificació personal ni l’enfrontament permanent. Una democràcia madura necessita debat, però també capacitat d’escolta.

L’antifeixisme, entés des d’una perspectiva democràtica, planteja una reflexió que continua sent vigent: com protegir les llibertats, la pluralitat i els drets de totes les persones davant qualsevol forma d’autoritarisme. És una qüestió que transcendeix generacions i que convida a valorar la importància de les institucions democràtiques, la participació ciutadana i el respecte mutu.

En definitiva, l’antifeixisme forma part de la història contemporània d’Europa i del debat sobre la defensa de les llibertats col·lectives. Comprendre el seu origen i el seu significat permet entendre millor els reptes de les societats actuals i la necessitat de preservar una convivència basada en el diàleg, els drets humans i els principis democràtics.

llegir més

Urbanisme: construir ciutats per a les persones

L’urbanisme és una de les eines més poderoses que tenen les administracions per transformar la vida quotidiana de la ciutadania. No es tracta únicament de decidir on es construiran edificis, carrers o places. L’urbanisme determina com ens movem, com convivim, quins espais compartim i, en definitiva, quina qualitat de vida tenim.

Durant dècades, moltes ciutats van créixer amb una prioritat clara: facilitar el trànsit de vehicles. Carrers més amples, grans avingudes i noves zones urbanitzables es convertiren en símbols de progrés. Aquell model va permetre el desenvolupament de nombrosos municipis, però també va generar problemes que encara arrosseguem: contaminació, congestió, pèrdua d’espais verds i barris pensats més per als cotxes que per a les persones.

Hui la societat reclama una altra manera d’entendre l’espai urbà. Cada vegada hi ha una major consciència sobre la necessitat de disposar de carrers accessibles, places vives, zones verdes de qualitat i espais que afavorisquen la convivència. L’urbanisme modern ja no es mesura només en metres quadrats edificats, sinó també en benestar, sostenibilitat i cohesió social.

Una ciutat ben planificada és aquella que permet a qualsevol persona desplaçar-se amb comoditat, siga caminant, en bicicleta, en transport públic o amb vehicle privat. És aquella que pensa en la infància, en les persones majors i en aquelles que tenen mobilitat reduïda. Quan una ciutat és amable amb els col·lectius més vulnerables, acaba sent millor per a tota la població.

Els espais verds mereixen una menció especial. Els parcs i jardins no són un luxe, sinó una necessitat. Ajuden a combatre els efectes de les altes temperatures, milloren la qualitat de l’aire i es converteixen en punts de trobada que reforcen les relacions socials. En un context de canvi climàtic, incorporar la natura a les ciutats ha deixat de ser una opció per convertir-se en una obligació.

L’urbanisme també és una qüestió d’identitat. Els carrers, les places i els edificis expliquen la història d’un poble o una ciutat. Protegir el patrimoni arquitectònic i cultural és tan important com impulsar nous desenvolupaments. El progrés no hauria de significar l’eliminació de la memòria col·lectiva, sinó la seua integració en la ciutat del futur.

Tanmateix, un dels grans reptes actuals és l’accés a l’habitatge. La planificació urbanística pot ajudar a generar sòl residencial, fomentar habitatges assequibles i evitar processos d’especulació que expulsen veïns i veïnes dels seus barris. Una ciutat només és justa si les persones que la fan possible poden continuar vivint-hi.

La participació ciutadana és un altre element fonamental. L’urbanisme no pot ser una decisió presa exclusivament als despatxos. Els veïns i les veïnes coneixen millor que ningú les necessitats dels seus barris, les mancances dels espais públics i les oportunitats de millora. Escoltar-los és imprescindible per construir municipis més cohesionats i eficients.

En definitiva, l’urbanisme és molt més que ordenar el territori. És una eina per definir quin model de societat volem. Cada plaça reformada, cada parc creat, cada carrer pacificat o cada edifici rehabilitat és una decisió que influeix en la vida de les persones durant dècades.

Per això, quan parlem d’urbanisme, en realitat estem parlant de futur. Del futur de les nostres ciutats, dels nostres barris i de la manera com volem viure i conviure. Perquè les millors ciutats no són les que tenen més edificis o més asfalt, sinó aquelles que saben posar les persones al centre de totes les decisions.

llegir més

La precampanya electoral: el temps de les idees o de les impressions?

La precampanya electoral s’ha convertit en una fase cada vegada més important de la vida política. Tot i que oficialment encara no s’han convocat les eleccions o no ha començat la campanya legal, els partits, els candidats i les candidates ja treballen per posicionar-se davant de la ciutadania. És un període en què es construeixen relats, es defineixen lideratges i es posen sobre la taula les qüestions que marcaran el debat públic durant els mesos següents.

En teoria, la precampanya hauria de ser el temps de les idees. El moment en què les formacions polítiques reflexionen sobre els problemes reals de la societat, escolten la ciutadania i elaboren propostes per donar resposta als reptes col·lectius. Hauria de ser un espai per al debat seré, per a la participació i per a la construcció de projectes de futur.

La realitat, però, sovint és una altra. Les xarxes socials, la immediatesa informativa i la necessitat de captar l’atenció han convertit la precampanya en una competició permanent per generar titulars. De vegades sembla que importa més la frase impactant del dia que no la proposta que podria millorar la vida de les persones. La política corre el risc de transformar-se en una successió d’eslògans mentre els problemes estructurals continuen esperant solucions.

També és el temps de les expectatives. És quan apareixen nous lideratges, quan es produeixen moviments interns als partits i quan moltes persones decideixen fer un pas endavant per assumir responsabilitats. La precampanya és una oportunitat per renovar equips, incorporar talent i generar il·lusió col·lectiva. Sense il·lusió, és difícil mobilitzar una societat cada vegada més desencantada amb les institucions.

Però la il·lusió necessita anar acompanyada de credibilitat. La ciutadania és cada vegada més exigent i valora no sols allò que es promet, sinó també allò que s’ha fet. Els compromisos han de ser realistes, assumibles i coherents amb l’acció política desenvolupada al llarg dels anys. La confiança costa molt de guanyar i es perd amb una facilitat enorme.

En l’àmbit local, la precampanya adquireix una dimensió especial. Els veïns i les veïnes coneixen de prop els seus representants, saben qui ha estat al seu costat quan hi havia problemes i qui només apareix quan s’acosten les urnes. Les relacions personals, la presència als barris i la capacitat d’escoltar es converteixen en factors determinants.

Cal reivindicar una precampanya basada en el respecte. La discrepància és legítima i necessària en democràcia, però la confrontació permanent només contribueix a augmentar la desafecció. Les eleccions haurien de servir per contrastar projectes, no per alimentar enemistats. Una societat madura necessita debats intensos, però també honestedat, educació i voluntat d’entesa.

Al final, la precampanya és molt més que una etapa prèvia a la votació. És una oportunitat per definir quin tipus de política volem. Una política centrada en les persones, en les propostes i en el futur, o una política basada exclusivament en la confrontació i l’espectacle. La decisió correspon als partits, però també a la ciutadania, que amb la seua participació i el seu esperit crític marca el nivell d’exigència democràtica.

Perquè abans dels cartells, dels mítings i de les paperetes, hi ha una pregunta fonamental que tota precampanya hauria d’ajudar a respondre: quin futur volem construir entre totes i tots?

llegir més

Quan el silenci fa mal

Mireia, Aitana, hi ha ferides que no deixen blaus. No sagnen. No apareixen en una radiografia. No obliguen a portar una bena. I, tanmateix, poden acompanyar una persona durant anys. Quan pense en la violència entre iguals, en l’assetjament escolar i en eixa extensió permanent que hui habita dins dels telèfons i les pantalles, no pense primer en els insults ni en les burles. Pense en el silenci. En aquell moment en què una persona comença a sentir que està sola davant d’un grup. En aquell instant discret en què algú deixa de parlar a classe, deixa d’alçar la mà o deixa de ser exactament qui era perquè ha aprés que mostrar-se tal com és pot tindre conseqüències. Poques coses em semblen tan injustes.

Quan sou menudes, el món sembla senzill. Les amistats naixen amb naturalitat. Un joc compartit pot convertir dos desconegudes en companyes inseparables durant una vesprada sencera. Però a mesura que creixeu descobriu que els grups humans són més complexos. Hi apareixen les jerarquies invisibles, les inseguretats, la necessitat d’encaixar, la por de quedar fora. I és ací on, de vegades, apareix la crueltat. No sempre perquè les persones siguen malvades. Moltes vegades apareix perquè algú necessita sentir-se fort i troba en la vulnerabilitat d’un altre un refugi temporal per a les seues pròpies febleses. Entendre això no justifica res. Però ajuda a comprendre que darrere de moltes agressions hi ha també una pobresa emocional que rara vegada sabem anomenar.

Mireia, tu encara tens l’edat de preguntar per què algú faria mal a una altra persona. Aitana, tu ja saps que les respostes no caben en una frase. La vida està plena de contradiccions. Persones capaces de gestos preciosos poden participar en exclus ions injustes. Persones que es consideren bones poden guardar silenci davant d’un sofriment evident. Per això l’assetjament no és només un problema entre qui agredix i qui patix. També parla dels qui observen. Dels qui riuen sense convicció. Dels qui miren cap a una altra banda. Dels qui intueixen que alguna cosa no està bé però temen convertir-se en el següent objectiu. La indiferència, de vegades, és la forma més discreta de participació.

Quan jo era menut, moltes situacions d’assetjament quedaven confinades a un espai i a un horari. La campana sonava i, almenys en teoria, el dia escolar acabava. Hui les coses són diferents. El ciberassetjament ha esborrat moltes fronteres. Les paraules poden perseguir una persona fins a la seua habitació. Els comentaris poden reproduir-se infinitament. Una burla que abans desapareixia amb el pas de les hores ara pot quedar registrada, compartida i multiplicada. Les tecnologies són eines extraordinàries, però també amplifiquen els comportaments humans. Quan hi ha generositat, la multipliquen. Quan hi ha crueltat, també. La pantalla no inventa la violència. Només li oferix noves formes de circular.

El que més m’impressiona és que moltes vegades l’assetjament naix de coses que haurien de ser motius de celebració. Una manera de parlar, una afició diferent, una característica física, una sensibilitat particular, una identitat pròpia. El grup assenyala allò que destaca perquè la diferència resulta visible. I, tanmateix, és precisament la diferència la que fa interessant el món. Imagineu una societat on totes les persones pensaren igual, parlaren igual i sentiren igual. Seria una societat extraordinàriament pobra. La diversitat no és un problema que cal resoldre. És una riquesa que cal aprendre a habitar. Però això exigix una maduresa que no sempre apareix espontàniament.

Com a valencianes, vos agradarà pensar que formeu part d’una terra que ha aprés a conviure amb influències múltiples, llengües, costums i històries diverses. Però la convivència no és un estat natural. És una decisió. Cada generació ha d’aprendre-la de nou. També a les escoles. També als patis. També als grups de missatges. Cada vegada que una persona és ridiculitzada per ser qui és, tots perdem una oportunitat d’eixamplar la nostra mirada. Cada vegada que la diferència es converteix en un motiu d’exclusió, la comunitat es fa una mica més estreta. Una mica més pobra. Una mica menys humana.

No vull parlar-vos d’aquest tema des de la por. La por té poca capacitat educativa. Preferisc parlar-vos des de la responsabilitat. Al llarg de la vida us trobareu en diferents posicions. Hi haurà moments en què vos sentireu fortes i integrades. Altres en què experimentareu la fragilitat de no encaixar del tot. I potser alguns dies observareu situacions injustes sense saber exactament què fer. En eixos moments, recordeu una cosa senzilla. Les persones no som només allò que ens passa. També som la manera com responem al que veiem. El caràcter es construïx moltes vegades en decisions petites que quasi ningú no observa.

De vegades pense que la societat dedica massa energia a ensenyar competències i massa poca a ensenyar empatia. Aprenem matemàtiques, idiomes i tecnologia, totes elles coses valuoses, però no sempre aprenem a reconéixer el dolor alié. I sense aquesta capacitat, qualsevol coneixement es queda incomplet. No es tracta de convertir-se en heroïnes ni de carregar sobre les espatlles totes les injustícies del món. Es tracta d’aprendre a mirar. De no riure quan una burla humilia. De no compartir allò que pot fer mal. De preguntar com està una persona que sembla quedar-se sola. Els gestos menuts no solucionen tots els problemes, però sovint canvien el dia d’algú.

Mireia, algun dia llegiràs aquestes paraules amb més anys dels que tens ara. Aitana, algun dia les llegiràs des d’una vida diferent de la que habites hui. Llavors entendreu millor que l’assetjament no és només una qüestió escolar. És una expressió d’una pregunta més profunda. Què fem amb la vulnerabilitat dels altres? Ens n’aprofitem, la ignorem o la protegim? Aquesta pregunta apareix als patis, a les xarxes socials, als llocs de treball i fins i tot a la política. Apareix allà on hi ha éssers humans compartint espais. I cada generació oferix una resposta a través dels seus actes quotidians.

Al final, filles meues, crec que la vida és una successió de mirades. Hi ha qui mira per dominar. Hi ha qui mira per jutjar. Hi ha qui mira només per confirmar els seus prejudicis. Però també hi ha una altra manera de mirar. Una mirada capaç de reconéixer l’altre com una persona completa, amb les seues pors, els seus somnis i la seua dignitat. Pot semblar poca cosa, però és l’inici de quasi tot allò que val la pena. Quan una persona deixa de sentir-se sola, quan descobrix que algú la veu de veritat, una part de la violència perd força. I tal vegada això és el que importa. No construir un món perfecte, sinó contribuir cada dia a un món on ningú haja d’amagar qui és per sentir-se acceptat.

llegir més