Hi ha cançons que no són només melodies, ni paraules, ni records. Són una manera d’entendre el món. Una manera de caminar-lo. Una manera de resistir-lo. Quan una cançó parla del passat com si fóra present, quan evoca batalles d’altres segles i les fa dialogar amb les lluites d’avui, no està fent arqueologia emocional; està traçant un fil roig que uneix generacions, que connecta la memòria amb la responsabilitat, que converteix la història en un compromís. Hi ha peces que no es limiten a descriure un temps, sinó que el transformen en brúixola. I això és el que passa amb aquella música que ens recorda que ahir, avui i demà formen part d’un mateix combat.
Quan pense en aquell imaginari de resistència, inevitablement em ve al cap la tardor de 1707, no com una data llunyana, sinó com un símbol. Aquell any no és només un punt en els llibres d’història; és una ferida que encara supura, un record que encara pesa, una lliçó que encara interpel·la. Les tropes del rei avançant pels carrers, les classes populars defensant el que era seu, les pedres absorbint la memòria de la dignitat col·lectiva. No és només un episodi del passat; és un mirall. Perquè, salvant totes les distàncies, hi ha moments en què el present sembla repetir patrons antics. No perquè la història siga circular, sinó perquè els mecanismes del poder, quan no troben resistència, tendeixen a reproduir-se.
Quan avui parlem de lluites al País Valencià, no ho fem des d’una nostàlgia romàntica, sinó des d’una constatació: hi ha batalles que canvien de forma, però no de fons. La lluita per la llengua, per exemple, no és una qüestió folklòrica ni sentimental; és una batalla per la dignitat, per la igualtat, per la supervivència cultural. Quan un poble ha de justificar que la seua llengua és digna d’existir, d’ensenyar-se, de viure als carrers, és que alguna cosa no funciona. I quan determinats discursos polítics intenten arraconar-la, ridiculitzar-la o convertir-la en un problema, el que estan fent és repetir, amb altres paraules, aquella lògica uniformitzadora que ja coneixem massa bé.
Però la llengua no és l’únic front obert. La qüestió de l’habitatge s’ha convertit en una de les grans emergències socials del nostre temps. No és casualitat que tanta gent jove —i no tan jove— visca amb la sensació que el futur se li escapa de les mans. Quan un dret tan bàsic com tindre un sostre digne es converteix en un privilegi, quan els preus del lloguer es disparen mentre els salaris continuen estancats, quan els fons d’inversió especulen amb el que hauria de ser un bé essencial, és evident que hi ha un conflicte de fons. I aquest conflicte no és molt diferent del que es vivia fa segles: la lluita entre qui vol viure amb dignitat i qui vol convertir la vida en mercaderia.
També hi ha un altre element que plana sobre el present: l’ascens de l’extrema dreta. Un fenomen que no és exclusiu del País Valencià, però que ací té particularitats pròpies. Quan discursos d’odi, de simplificació, de confrontació identitària i de negació de drets comencen a guanyar espai, no és només un problema polític; és un problema social, cultural i democràtic. L’extrema dreta no apareix del no-res; creix en terrenys abonats per la frustració, la precarietat, la por i la desinformació. I quan aconsegueix influir en les institucions, les conseqüències són palpables: retrocessos en drets lingüístics, culturals, educatius i socials; discursos que criminalitzen col·lectius vulnerables; polítiques que afavoreixen la divisió en lloc de la convivència.
Davant d’aquests reptes, la pregunta és inevitable: què significa resistir avui? Què vol dir continuar el camí que altres van començar? Què implica mantindre viu aquell esperit que diu que el combat d’ahir és també el d’avui i el de demà?
Resistir avui no és exactament el mateix que resistir fa tres segles, però tampoc és tan diferent. Avui la resistència no es fa amb pedres als carrers, sinó amb organització, amb consciència, amb mobilització, amb cultura, amb educació, amb xarxes de suport mutu. Avui la resistència passa per defensar la llengua en cada conversa, en cada aula, en cada espai públic. Passa per exigir polítiques d’habitatge que posen les persones per davant dels beneficis. Passa per combatre els discursos d’odi amb arguments, amb empatia, amb fermesa. Passa per no deixar que la por marque l’agenda.
Quan pense en la idea de prendre els carrers, no ho interprete com una crida a la confrontació física, sinó com una reivindicació del carrer com a espai polític. El carrer és on es fa visible el que sovint queda ocult. És on la gent es troba, es reconeix, s’organitza. És on es trenquen les bombolles individuals i es construeix comunitat. Quan milers de persones ixen al carrer per defensar la llengua, per reclamar habitatge digne, per denunciar la violència masclista, per exigir polítiques climàtiques valentes, estan fent exactament el mateix que feien aquelles generacions que defensaven les seues llibertats: estan dient que no accepten un futur imposat.
Hi ha qui diu que les lluites socials són inútils, que res canvia, que tot està decidit. Però la història desmenteix aquesta visió derrotista. Cap dret que tenim avui ha caigut del cel. Tot ha sigut fruit de lluites, de renúncies, de sacrificis, de perseverança. I si avui podem parlar en valencià amb normalitat en molts espais, si tenim serveis públics que garanteixen una mínima igualtat d’oportunitats, si existeixen lleis que protegeixen col·lectius vulnerables, és perquè hi ha hagut gent que no ha abaixat els braços. Gent que ha entés que la dignitat no és negociable.
Quan una cançó parla de punys alçats, jo no pense en violència, sinó en determinació. En la imatge d’un poble que no es resigna. En la força col·lectiva que naix quan la gent s’adona que no està sola. Els punys alçats són símbol de resistència, però també d’alegria. Perquè resistir no és només patir; és també celebrar la vida, celebrar la comunitat, celebrar la possibilitat d’un futur diferent. I això és una cosa que el poder —qualsevol poder que vulga uniformitzar, controlar o silenciar— no pot suportar: la capacitat de la gent de somriure malgrat tot.
Quan pense en les lluites actuals del País Valencià, veig una societat que, malgrat les dificultats, continua avançant. Veig col·lectius que defensen la llengua amb creativitat i perseverança. Veig moviments per l’habitatge que denuncien abusos i proposen alternatives. Veig associacions feministes que no es cansen de reivindicar una vida lliure de violències. Veig joves que s’organitzen per defensar el clima, per protegir el territori, per imaginar un futur que no siga una còpia empobrida del present. Veig persones migrants que lluiten per drets que haurien de ser evidents. Veig mestres que, malgrat les pressions, continuen educant en valors democràtics. Veig artistes que converteixen la cultura en arma i refugi.
I també veig obstacles. Veig discursos que intenten dividir-nos. Veig polítiques que busquen recentralitzar competències i arraconar la diversitat. Veig intents de convertir la llengua en un problema en lloc d’un patrimoni. Veig especulació urbanística disfressada de progrés. Veig precarietat laboral que condemna generacions senceres a viure sense horitzó. Veig un model econòmic que prioritza el turisme massiu per damunt del benestar de la gent que viu ací. Veig una extrema dreta que aprofita cada escletxa per expandir el seu relat.
Però també veig una cosa més important: veig resistència. Una resistència que no és heroica ni espectacular, sinó quotidiana. La resistència de qui parla valencià encara que li responguen en un altre idioma. La resistència de qui denuncia un lloguer abusiu. La resistència de qui no riu les bromes masclistes. La resistència de qui defensa la sanitat pública. La resistència de qui no es deixa arrossegar per la por. La resistència de qui continua creient que un altre País Valencià és possible.
Quan una cançó diu que la nostra actitud sempre serà de combat, jo ho interprete com una declaració de principis. No un combat contra persones, sinó contra injustícies. No un combat per imposar res, sinó per defensar drets. No un combat per destruir, sinó per construir. I aquesta actitud no caduca. No depén de qui governe, ni de les modes, ni de les conjuntures. És una manera d’estar al món.
La memòria és important, però no per quedar-nos-hi atrapades, sinó per aprendre. La memòria ens recorda que hi ha hagut moments foscos, però també moments de llum. Que hi ha hagut derrotes, però també victòries. Que hi ha hagut imposicions, però també resistències. I que, al final, el que perdura no és el poder, sinó la dignitat.
Quan pense en el futur del País Valencià, no puc evitar imaginar-lo com una continuació d’aquest fil roig que ve de lluny. Un futur on la llengua siga un pont i no una frontera. On l’habitatge siga un dret i no un luxe. On la diversitat siga una riquesa i no una amenaça. On la política siga una eina de transformació i no un espectacle. On la gent puga viure sense por, sense precarietat, sense haver de renunciar als seus somnis.
Potser és una visió idealista, però les lluites sempre comencen amb una idea. I les idees, quan arrelen en la gent, es converteixen en força. I la força, quan es comparteix, es converteix en canvi.
Per això, quan escolte aquella música que parla d’ahir, d’avui i de demà, no la sent com un record del passat, sinó com una invitació al present. Una invitació a continuar caminant, a continuar lluitant, a continuar somrient. Una invitació a no deixar que el poder —qualsevol poder que vulga limitar-nos— marque els nostres límits. Una invitació a recordar que la història no està escrita del tot. Que encara hi ha pàgines per omplir. Que encara hi ha combats per guanyar.
I que, malgrat tot, hi ha una cosa que no canvia: la voluntat de viure amb dignitat. Ahir, avui i demà.