Les Falles i valencià, llengua materna ^

Hi ha dies que semblen fets a mida per recordar-nos qui som, d’on venim i cap a on anem. El Dia Internacional de la Llengua Materna és un d’eixos moments en què el món s’atura un instant per mirar-se al mirall i preguntar-se quina veu utilitza per contar-se. I ací, en terres valencianes, la coincidència amb les Falles no és només una casualitat del calendari: és una metàfora perfecta. Perquè si hi ha un lloc on la llengua materna no només es parla, sinó que es crema, es canta, es critica, es balla i es planta enmig del carrer amb orgull, és precisament en aquesta festa que transforma la ciutat en un escenari col·lectiu.

La llengua materna, per a nosaltres, no és un concepte abstracte. No és una etiqueta sociolingüística ni un apunt de manual. És la veu que ens ha contat rondalles, la que ens ha renyat, la que ens ha fet riure, la que ens ha explicat què és un ninot, què és una mascletà i per què la pólvora té el poder de fer-nos sentir vius. És la llengua que s’escola entre les taules del casal, que s’alça en els discursos de les falleres majors, que es filtra en els llibrets i que es manté tossuda, com una flama que no vol apagar-se.

I és precisament aquesta tossuderia la que molesta a alguns. Perquè el valencià, quan es mostra amb naturalitat, quan ocupa l’espai públic sense demanar permís, quan es fa visible i audible, recorda que existim. I això, per a determinats sectors que preferirien un país silenciat, és un problema. Però les Falles, amb tota la seua exuberància, són un antídot contra la invisibilitat. Són una festa que no sap callar, que no vol callar i que, de fet, no pot callar. I en eixe soroll, en eixa música, en eixa sàtira, la llengua es fa forta.

La cultura festiva valenciana té una virtut que sovint passa desapercebuda: és una escola de llengua sense que ningú ho haja planificat. No hi ha un currículum oficial, ni un decret, ni una assignatura. Hi ha vida. Hi ha convivència. Hi ha tradició. Hi ha un teixit social que funciona com una xarxa de transmissió lingüística més eficient que moltes campanyes institucionals. En un casal, el valencià no és una opció; és l’ambient. És la manera natural de parlar de la loteria de Nadal, de la paella del diumenge, del monument que enguany “ha eixit més car que mai”, del president que no troba voluntaris per a muntar la carpa, de la xiqueta que s’ha aprés el vers de presentació i el recita amb una gràcia que faria plorar a qualsevol iaia.

I és que les Falles tenen una cosa que cap política lingüística pot comprar: afecte. La llengua que es parla en festa és una llengua estimada, compartida, celebrada. No és una llengua imposada ni defensada amb dents i ungles per obligació. És una llengua que es viu. I quan una llengua es viu, es transmet. Quan una llengua es transmet, perd la por. I quan perd la por, es fa indestructible.

Per això resulta tan irònic que, mentre el món celebra el Dia de la Llengua Materna, ací encara hi haja qui es pregunta si el valencià “serveix per a alguna cosa”. Com si una llengua necessitara justificar-se. Com si no fora suficient ser la llengua que ha contat la nostra història, que ha posat nom als nostres carrers, que ha descrit els nostres paisatges i que ha donat forma a la nostra manera d’entendre el món. Com si no fóra prou ser la llengua que ha creat una de les tradicions festives més potents d’Europa.

La sàtira fallera, per exemple, és un monument lingüístic en si mateixa. És un exercici de llibertat que només pot existir en una llengua viva. Els llibrets són un espill de la societat, un espai on la crítica política, social i cultural es fa amb humor, amb mala bava i amb una creativitat que ja voldrien molts columnistes. I tot això, en valencià. No perquè siga obligatori, sinó perquè és natural. Perquè la festa parla com parla la gent. I la gent, quan es deixa de complexos, parla valencià.

La música també juga el seu paper. Els pasdobles, les cançons populars, les melodies que acompanyen les cercaviles i els actes oficials formen part d’un imaginari compartit que només té sentit en la nostra llengua. Quan sona Paquito el Chocolatero, no cal traducció. Quan una banda interpreta un pasdoble dedicat a una falla, la llengua que el titula i el contextualitza és la nostra. I això crea comunitat. Crea identitat. Crea memòria.

Però potser el més important de tot és el paper de les comissions infantils. Eixes xiquetes i xiquets que, sense adonar-se’n, aprenen valencià mentre juguen, mentre assagen un ball, mentre preparen una presentació o mentre escolten els majors discutir sobre si enguany la falla gran és massa moderna o massa clàssica. La llengua entra per osmosi, sense esforç, sense pressió. I això és un regal. Un regal que moltes llengües minoritzades del món no tenen. Un regal que no podem donar per fet.

Perquè sí, el valencià és una llengua minoritzada. No minoritària, que és una altra cosa. Minoritzada. És a dir, una llengua que ha sigut arraconada, menystinguda, invisibilitzada i, en alguns moments de la història, directament prohibida. I malgrat tot, ací està. Plantada com un monument faller, resistint al vent, a la pluja i a les modes. I quan arriba la nit de la cremà, no s’apaga. Al contrari: renaix. Perquè la llengua no és de cartó pedra. La llengua és de carn i ossos. És de veu i de memòria. I això no es crema.

Hi ha qui diu que les Falles són una festa del passat. Que si el fum, que si el soroll, que si la tradició és massa antiga per al món modern. Però el que no entenen és que precisament en eixa barreja de tradició i actualitat hi ha la força de la festa. Les Falles són un organisme viu que s’adapta, que evoluciona, que incorpora noves formes d’expressió sense perdre l’essència. I eixa essència és, en gran part, lingüística. Perquè una festa sense llengua és només un decorat. I ací no fem decorats: fem vida.

El Dia de la Llengua Materna ens recorda que cada idioma és un patrimoni que cal protegir. Però ací, més que protegir-lo, el vivim. El defensem sense necessitat de pancartes, simplement parlant-lo. El reivindiquem sense discursos solemnes, simplement fent-lo servir. El celebrem sense museus, simplement vivint-lo en el carrer. I això és el que fa del valencià una llengua tan poderosa: que no necessita justificacions. Només necessita espais. I les Falles li’n donen a cabassos.

És cert que encara hi ha reptes. Que encara hi ha qui es nega a utilitzar-lo en l’àmbit públic. Que encara hi ha institucions que el tracten com si fóra un caprici folklòric. Que encara hi ha prejudicis, complexos i pors. Però també és cert que cada vegada hi ha més gent que el parla amb naturalitat, que el transmet als fills, que el reivindica en el treball, que el utilitza en xarxes socials, que el incorpora a la seua vida quotidiana sense demanar permís. I això és imparable.

Les Falles, en aquest sentit, són un termòmetre social. Quan una festa tan massiva, tan popular i tan transversal utilitza el valencià com a llengua vehicular, vol dir que la llengua està viva. I no només viva: està forta. Està arrelada. Està estimada. I això és el millor indicador de futur que podem tindre.

Per això, en un dia com hui, cal dir-ho sense por: el valencià és la nostra llengua materna, la nostra veu i la nostra festa. És la llengua que ens fa poble, que ens fa comunitat, que ens fa sentir part d’una història compartida. És la llengua que ens connecta amb els nostres avantpassats i que, al mateix temps, ens projecta cap al futur. És la llengua que ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, criticar el poder, celebrar la vida i plorar quan toca.

I mentre hi haja Falles, hi haurà valencià. Perquè la festa és un refugi, un escenari i un altaveu. És un espai on la llengua no només sobreviu, sinó que brilla. I això, en un món on tantes llengües desapareixen cada any, és un miracle. Un miracle que no cau del cel, sinó que construïm entre totes i tots. Amb cada paraula, amb cada vers, amb cada llibret, amb cada conversa de casal, amb cada crit de “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.

El valencià no és només una llengua. És una manera de ser. I les Falles no són només una festa. Són una declaració d’intencions. Una manera de dir al món que no ens rendim, que no ens amaguem, que no renunciem a la nostra identitat. Que som un poble que parla, que canta, que riu i que crema. I que, malgrat tot, continua.

I això, al cap i a la fi, és el que significa tindre una llengua materna: tindre una veu pròpia. Una veu que no s’apaga. Una veu que, com la flama fallera, sempre troba la manera de renàixer.

llegir més

El valencià arraconat: crònica d’una renúncia política i manual d’insubmissió democràtica ^

Hi ha decisions que no s’anuncien amb rodes de premsa ni amb grans documents programàtics. S’executen en la discreció quotidiana, en la tria de cada paraula, en l’elecció de cada canal i en el to de cada missatge. La política lingüística a les xarxes socials institucionals n’és un exemple nítid: no es decideix una sola vegada, sinó cada dia, cada hora, cada cop que una administració opta per visibilitzar o amagar la llengua pròpia. Quan el valencià desapareix del fil de notícies, quan queda relegat a un racó folklòric o a escletxes puntuals en un mar de publicacions en castellà, no ens trobem davant d’un descuit ingenu, sinó d’un patró sostingut. És la política dels fets consumats, una forma de governar sense dir-ho, de transformar el paisatge comunicatiu per la via de la pràctica, i d’instal·lar una idea terrible: que el valencià és prescindible en el cor de la vida pública.

Aquest desplaçament s’esdevé en un context on la llei és explícita i l’esperit democràtic encara més. El marc normatiu del nostre territori no és ambigu pel que fa a la llengua pròpia: el valencià és llengua de l’administració i ha de ser preferent en la comunicació institucional. No és una recomanació ni una declaració lírica. És un mandat. I, tanmateix, massa sovint observem com la realitat digital institucional s’allunya d’aquesta obligació, amb justificacions que semblen raonables a primer colp d’ull però que, analitzades amb deteniment, revelen una renúncia fonda i continuada. Quan una institució pública comunica majoritàriament en castellà en els seus perfils d’alt abast, quan la llengua pròpia només compareix en formats marginals o en dates assenyalades, el missatge que rep la ciutadania és inequívoc: a la casa de tots, el valencià no fa falta.

El problema no és merament lingüístic. És democràtic i cultural. Allò que una administració decideix fer —o deixar de fer— amb la llengua marca un estàndard que la societat imita o, com a mínim, normalitza. El que no es veu als canals amb més audiència, als espais on la ciutadania passa hores cada dia, acaba interpretant-se com a innecessari. I una llengua que es jutja innecessària a l’administració, difícilment rebrà el respecte i l’atenció que mereix a l’empresa, a l’escola, a l’entitat de barri, al comerç o a la comunicació del club esportiu. Les institucions no només emeten informació; també eduquen en què és normal i què no ho és. Quan l’administració instaura una normalitat on el valencià és l’excepció, tot l’entorn social rep una lliçó silenciosa d’inferioritat.

La defensa d’una inclusió mal entesa s’ha convertit en coartada recurrent. Se’ns diu que emprar el castellà assegura que tothom entén el missatge i que, per tant, és la tria més inclusiva i eficient. Però la inclusió real no consisteix a eliminar la llengua pròpia, sinó a garantir-ne l’ús preferent allí on el poder públic té responsabilitat directa, assegurant alhora la comprensió universal amb els recursos necessaris. És perfectament possible i desitjable que les institucions comuniquen de manera que tothom tinga accés a la informació, sense sacrificar la centralitat simbòlica i operativa del valencià. Quan s’opta per substituir la llengua pròpia en comptes d’afegir, no estem davant d’una decisió tècnica; estem davant d’una opció política que consolida una jerarquia lingüística.

Aquesta jerarquia s’aprèn per acumulació de gestos. Avui és una urgència que s’emet en castellà perquè cal reaccionar de pressa. Demà és una campanya de gran abast que, per inèrcia de l’agència subcontractada, es planifica només en castellà. L’endemà és l’excusa de la continuïtat gràfica i, amb el temps, la ciutadania interioritza que els canals que realment marquen agenda municipal parlen en castellà. Per al valencià es reserven perfils específics, sovint amb menys impacte, menys pressupost i menys freqüència de publicació. Al remat, el que no apareix al timeline de la institució queda fora de la conversa pública. Així funciona la pedagogia de la invisibilitat.

Si assumim que el digital és el camp central de la comunicació contemporània, com podem admetre que, precisament ací, la llengua pròpia siga marginal? Si el gran aparador del que som com a comunitat està en els feeds institucionals, quin relat estem projectant quan el valencià hi és anecdòtic? Cap pla de foment de la llengua sobreviu si el poder públic, a les pantalles on es decideix la percepció col·lectiva, decideix que la llengua pròpia és un convidat de pedra. Una llengua pot resistir en llibres, aules i escenaris; pot subsistir en cercles de resistència i en espais de memòria. Però si no ocupa la plaça principal del present —que avui és digital—, queda sempre en posició subalterna.

No es tracta d’una crida a la uniformitat acrítica ni a l’exclusió d’altres llengües. Es tracta d’instal·lar una normalitat coherent amb el nostre marc democràtic: que el valencià siga la llengua de referència de l’administració, la que estructura la seua veu en públic, la que dona forma a la identitat institucional. I que, des d’aquesta posició central, es despleguen mecanismes de comunicació perquè els missatges arriben sense barreres a tota la ciutadania. El que és incompatible amb una democràcia lingüística madura és convertir l’accessibilitat en pretext per a la substitució sistemàtica del valencià.

Quan s’aborda aquesta qüestió s’acostuma a pensar de seguida en recursos, en capacitats tècniques, en equips i en terminis. És legítim i necessari parlar-ne. Però abans de qualsevol consideració logística hi ha una decisió de fons que no cal disfressar: la voluntat política de fer del valencià el marc per defecte de la comunicació. Si aquesta voluntat existeix, els recursos apareixen, l’organització s’adapta i els professionals canvien rutines. Si aquesta voluntat no existeix, tot seran perquès i peros, i el resultat serà el mateix: una absència que es fa norma.

El respecte a la llei no s’esgota en el compliment literal. Respectar-la implica entendre el perquè, abraçar l’esperit que la inspira i portar-lo a la pràctica amb ambició. El nostre ordenament no va nàixer per ancorar el valencià en la nostàlgia, sinó per garantir-ne la normalitat en el dia a dia de les institucions i, a través d’elles, en el conjunt de la societat. El que una administració publica a Instagram, a X o a Facebook té més impacte que cap ple municipal i que moltes rodes de premsa. És allí on la llei troba o perd la seua eficàcia. Una publicació no és un tràmit: és una afirmació de qui som.

També cal parlar de responsabilitats i de cadenes de decisió. Quan l’ús del valencià depén del zel particular d’una sola persona, l’atzar marca l’agenda lingüística. Una política pública que descansa en la voluntat d’un tècnic o d’una tècnica és fràgil per definició. L’ús normal de la llengua pròpia ha de formar part d’uns objectius clars, compartits per tots els nivells de l’organització. El personal de comunicació, els gabinets, les regidories i els equips directius han d’entendre que la llengua no és un afegit estètic, sinó una dimensió troncal del servei públic. Si aquest convenciment arrela, s’imposarà una disciplina natural i l’ús del valencià deixarà de ser un esforç heroïc per a esdevenir allò que sempre hauria d’haver estat: la rutina.

Cal dir amb claredat que la ciutadania té dret a comprovar aquesta rutina. L’obligació de retre comptes no es limita a la gestió pressupostària o a la contractació. També abasta l’àmbit lingüístic, i més encara quan està en joc una obligació legal explícita. Per això és tan important que la informació sobre l’ús del valencià als canals institucionals siga transparent, verificable i pública. No es tracta de convertir la llengua en un quadre de comandament fred, sinó de fer visible el compromís i de permetre que la crítica i la millora troben terreny fèrtil. Quan una institució mostra què fa, com ho fa i amb quins resultats, desactiva la sospita i convida la societat a implicar-s’hi.

La relació amb el teixit extern és igualment decisiva. Amb massa freqüència, la producció digital que sustenta els perfils institucionals s’externalitza a agències i empreses que, a falta d’un marc clar, treballen amb els seus hàbits de sempre. I els hàbits de sempre acostumen a passar pel castellà. El sector privat pot operar com vulga quan fa feina per a clients privats, però si gestiona recursos públics i construeix la veu digital de l’administració, ha d’ajustar-se al mandat públic. Això té una traducció senzilla: contractes que especifiquen exigències lingüístiques, criteris d’avaluació que valoren la competència en valencià i, si cal, penalitzacions quan es desatén el compromís. No es tracta de sancionar per sancionar; es tracta d’alinear incentius amb finalitats públiques.

El debat sobre recursos reapareix ací amb tota la seua intensitat. Es diu que produir continguts en valencià duplica l’esforç, que no hi ha mans suficients, que el pressupost s’estira fins on s’estira. Però hi ha maneres intel·ligents d’abordar aquest repte. Si l’estratègia parteix d’una producció nadiua en valencià, no de la traducció tardana d’un contingut pensat en castellà, els costos s’estabilitzen i la qualitat lingüística millora. Les plantilles, els bancs de recursos, els glossaris i els manuals d’ús estalvien hores, redueixen errors i donen coherència. No cal inventar la roda cada setmana; cal construir una infraestructura lingüística que permeta que el valencià fluïsca amb la mateixa naturalitat amb què flueix qualsevol altre element de la identitat institucional.

La dimensió emocional d’aquest debat no és menor. Durant massa temps, parlar en valencià en l’espai públic s’ha presentat com un exercici de militància que calia justificar constantment. Aquesta fatiga acumulada ha deixat un pòsit de resignació que cal superar. El valencià no necessita excuses; necessita normalitat. Necessita ser la llengua amb què la institució saluda, informa, convoca, resol, explica i celebra. Necessita ocupar l’espai central no per expulsar ningú, sinó per reflectir el que som de fet: un poble amb una llengua pròpia que vol viure en la seua llengua sense que això siga una extravagància.

Enfront d’aquesta reivindicació s’oposen sovint unes quantes idees fixes que convingut desmuntar. Es diu que la gent interactua més en castellà, com si la llengua fora l’única variable que determina l’abast i el compromís. En realitat, la qualitat del contingut, la seua rellevància, el moment de publicació, el tractament visual i el coneixement de l’audiència pesen més que la llengua triada. Es diu també que la urgència no dona temps, com si la professionalitat fóra incompatible amb la responsabilitat lingüística. Una organització que planifica amb anticipació, que disposa de recursos preparats i que estableix rols clars pot reaccionar amb celeritat sense sacrificar la llengua. Finalment, es planteja que el valencià és barrera, quan en realitat la barrera la crea el desús, no la presència. Com més es veu i s’escolta, més natural és per a tots.

La política lingüística digital, si vol ser creïble, ha d’acompanyar-se d’una narrativa pública que no titubege. No cal caure en l’epopeia ni en la retòrica grandiloqüent; cal explicar amb serenitat que el valencià és la llengua de l’administració perquè és la llengua del país. Cal fer visible que comunicar en valencià no és tancar-se, sinó obrir-se amb identitat, i que la coexistència amb el castellà està garantida quan la informació ho exigeix. Cal insistir que la defensa de la llengua no perjudica ningú, però beneficia la comunitat en el seu conjunt, perquè vincula la institució amb la seua base social, dona continuïtat cultural i reforça la cohesió.

Els mecanismes de garantia institucional juguen ací un paper que no s’ha d’infravalorar. Quan la ciutadania detecta una disfunció, quan comprova que la llei s’ignora o s’aplica de manera erràtica, té dret a recórrer a les vies que el sistema posa a disposició per corregir rumbs. Aquestes instàncies no haurien de ser l’últim recurs després d’anys de paciència, sinó un instrument normal de vigilància democràtica. Quan actuen, quan recomanen, quan assenyalen un incompliment, cal que aquesta veu tinga efecte en el terreny on més es nota: en el calendari editorial, en la composició dels equips, en la redacció de contractes i en l’avaluació periòdica.

No tot recau, però, en l’administració. La societat civil, el teixit cultural, els mitjans locals, les associacions i les empreses que treballen en el nostre ecosistema poden reforçar o debilitar aquesta aposta. Quan una entitat de referència decideix fer visible el valencià en els seus canals, quan una falla, un club o una cooperativa aposten per la llengua pròpia amb naturalitat, contribueixen a eixamplar la zona de confort col·lectiva. Quan l’empresa concessionària presenta propostes creatives en valencià sense esperar que li ho exigisquen, envia un missatge de maduresa professional i de respecte pel context on opera. Són detalls que canvien climes.

La resistència al canvi sovint es refugia en el cansament. Hi ha qui pensa que ja s’ha dit tot, que el debat és cíclic, que la realitat digital és massa veloç per a imposar-hi pautes públiques i que convé resignar-se a un bilingüisme de circumstàncies. Però la resignació no construeix drets, només els erosiona. La constància és menys espectacular que la protesta, però és més efectiva a mitjà termini. Una queixa reiterada amb bones maneres, una carta ben documentada, una proposta concreta, una reunió amb dades i solucions, una petició de transparència, una insistència amable i persistent poden obrir portes que semblaven tancades. La normalitat es fabrica amb una suma de gestos que es van encadenant.

Cal recordar que la llengua no és una peça de museu. És una eina viva que serveix per fer coses. Quan la institució la fa servir, la ciutadania ho percep i s’anima a usar-la també per a fer la seua vida. Quan la institució la substitueix per defecte, la ciutadania aprén que, en l’espai que més pesa, el valencià sobra. És una lliçó que no ens podem permetre. El nostre futur cultural no es conserva a base de declaracions solemnes, sinó amb la pràctica diària de cada perfil públic. El país que volem es construeix també a la pantalla del mòbil i del portàtil, en la llengua amb què s’explica a si mateix en temps real.

Tot plegat desemboca en una pregunta essencial que convé fer-se sense embuts. Quin tipus de comunitat volem ser? Volem una comunitat que tracta la seua llengua com un ornament, una música de fons agradable que es puja o baixa segons la circumstància? O volem una comunitat que entén que la llengua és columna vertebral de la seua identitat cívica, que la posa al centre amb serenitat i que la conjuga amb l’obertura i la pluralitat del nostre entorn? La resposta, si és honesta, demana coherència. I la coherència, en el món que habitem, es mesura en allò que fem al digital.

L’objectiu no és fer soroll, ni buscar una superioritat moral. L’objectiu és restituir una normalitat que ja està escrita en la nostra norma, però que necessita caminar amb pas ferm sobre el terreny relliscós de la comunicació contemporània. És cert que hi haurà moments d’error, que hi haurà dies d’urgència, que hi haurà peces que s’escapen. Però la direcció ha d’estar meridianament clara, sense excuses. Quan la institució s’hi posa de veritat, es nota. Es nota en el to, en l’abundància de contingut de qualitat, en la naturalitat amb què el valencià travessa formats i registres, en la manera com s’explica la ciutat o el poble a si mateix.

La millor notícia és que aquest canvi és possible i, de fet, és relativament senzill si hi ha convicció. Requereix una revisió de processos, una definició de rols, una aliança amb proveïdors que compartisquen criteris i una aposta per la formació del personal que gestiona xarxes. Requereix també valentia per a dir que, a partir d’ara, l’ordre natural de la casa és un altre i que la llengua pròpia en serà l’eix. No cal demanar perdó a ningú per exercir un dret col·lectiu; cal oferir un servei millor, més coherent i més digne.

Arribats a aquest punt, convé trencar l’última resistència: la por a quedar malament. Sovint s’evita un canvi perquè es tem la crítica, l’acusació d’exclusió o el retret d’instrumentalització. Però la millor forma d’esvair aquests fantasmes és fer bé la feina i explicar-la. Si la ciutadania rep una comunicació clara, pròxima i útil, si la institució demostra que continua garantint l’accés a la informació a tothom, si el relat s’argumenta amb serenitat i s’exemplifica amb constància, la polèmica s’apaga i queda la realitat. I la realitat que cal construir és la d’un espai públic on el valencià és present de forma natural, sense exhibicionismes i sense demanar permís.

El futur no espera. Cada dia que passa amb el valencià fora de l’aparador digital institucional és un dia en què la normalitat s’esquerda un poc més. Cada dia que el valencià entra per la porta gran d’aquests canals és un dia en què la confiança col·lectiva s’enforteix. No hi ha neutralitat possible en aquesta matèria. O s’aposta amb fets per una política lingüística que s’encarna en la pràctica, o s’accepta una residualització lenta que cap discurs compensarà. Fer país avui vol dir, també i sobretot, explicar el país en la llengua que el fa distint.

La democràcia es reconeix en detalls. En la cura de la forma, en el respecte a la llei, en la coherència de les institucions i en el valor que donen a allò que les defineix. Quan una administració decideix que la seua veu pública parla en valencià, està dient molt més que una tria de codi lingüístic: està dient que entén qui és i a qui serveix. I quan aquesta veu s’apaga, quan barreja el compromís amb la inèrcia, quan confon la comoditat amb la igualtat, la democràcia perd una part de la seua musculatura.

Per això, més que un clam, aquesta és una invitació a la serenitat exigent. Es tracta de fer el que s’ha de fer amb constància, de recompondre hàbits vells i d’instal·lar-ne de nous, de tractar la llengua pròpia com una evidència que no cal discutir cada dia. Es tracta de convertir la pantalla en el que hauria d’haver estat sempre: un espai de representació fidel d’allò que som. Quan això passe, comprovar l’ús del valencià a les xarxes institucionals deixarà de ser una gimcana, i els debats sobre si cal o no cal ja no tindran sentit. La normalitat haurà tornat al seu lloc, que és el centre.

I si algú encara es pregunta per què tanta insistència, la resposta és simple. Perquè les institucions no estan per posar excuses, sinó per posar exemple. I el primer exemple que cal donar és parlar al poble en la llengua del poble, sense ostentació i sense complexos, cada dia, a cada canal, en cada missatge. Així és com es fa política lingüística de veritat. Així és com es fa país. Així és com es garanteix que el futur no s’escriga d’esquena a la nostra identitat, sinó amb la tinta que li pertoca des de sempre.

llegir més

Opinions i responsabilitat ^

Hi ha moments en què un vídeo breu, quasi anecdòtic, és capaç de sacsejar-nos més que un llibre sencer. El fragment que he vist, protagonitzat per un professor de filosofia que interpel·la el seu alumnat sobre la idea que totes les opinions són respectables, és un d’eixos instants de lucidesa que ens obliguen a parar i pensar. No importa qui siga el docent ni la seua trajectòria; el que importa és la claredat amb què exposa un problema que travessa la nostra societat de dalt a baix. Vivim en un temps en què s’ha confós el dret a opinar amb la qualitat de les opinions, i eixa confusió està erosionant la nostra capacitat de conviure, de dialogar i fins i tot de comprendre el món.

L’article que segueix és una reflexió extensa sobre eixa qüestió. No pretén ser una lliçó magistral, sinó una invitació a recuperar el sentit crític i a assumir que pensar és una responsabilitat compartida. El vídeo és només el punt de partida d’un debat molt més profund.

El professor comença amb una pregunta aparentment senzilla: és veritat que totes les opinions són respectables? La majoria de persones, com el seu alumnat, respondrien que sí sense dubtar-ho. Però ell diu que no, i ho diu amb una contundència que sorprén perquè trenca un tabú contemporani. Hem convertit el respecte en una mena d’obligació universal, com si qualsevol idea, per absurda o injusta que siga, mereixera la mateixa consideració. Però això no és cert. El que és respectable és el dret a expressar una opinió sense por a represàlies, sense censura i sense inquisicions. El contingut de l’opinió, en canvi, pot ser perfectament criticable.

Aquesta distinció, que hauria de ser òbvia, s’ha anat diluint fins al punt que moltes persones la consideren ofensiva. Però és imprescindible recuperar-la. El dret a opinar és universal; la qualitat de les opinions no ho és. Hi ha opinions que són fruit de la ignorància, de la desinformació, de la mala fe o del prejudici. Hi ha opinions que fan mal, que exclouen, que degraden. I dir-ho no és intolerància, sinó responsabilitat.

Vivim en una cultura que ha convertit la subjectivitat en dogma. La frase “tinc dret a la meua opinió” s’utilitza com un escut per evitar qualsevol examen crític. És com si el simple fet de sentir una cosa la convertira automàticament en vàlida. Però no és així. Tindre dret a una opinió no significa que eixa opinió siga encertada, informada o moralment acceptable. El professor ho expressa amb naturalitat: hi ha opinions estúpides, injustes, racistes, blasfemes. I cal poder dir-ho sense que això es convertisca en un drama.

Aquesta confusió ha generat una renúncia progressiva al sentit crític. Hem passat d’un optimisme naïf que afirmava que totes les persones són bones a una versió intel·lectual igualment perillosa: totes les opinions són bones. I no, no ho són. Algunes són simplement errònies. Altres són perilloses. Altres són profundament injustes. I si no som capaços de distingir-les, acabem convertint el debat públic en un soroll caòtic on la veritat i la mentida pesen exactament el mateix.

El professor parla d’una abdicació del pensament crític, i té tota la raó. Aquesta abdicació té moltes causes. Una d’elles és la por al conflicte. Criticar una opinió s’ha convertit en sinònim d’atacar una persona. Això fa que moltes persones preferisquen callar abans que qüestionar. Una altra causa és la cultura de la immediatesa. Les xarxes socials han creat un ecosistema on el que importa no és pensar, sinó reaccionar. I reaccionar ràpid. L’argumentació, que necessita temps, matís i esforç, queda fora de joc.

També hi ha un component educatiu. Durant anys hem posat l’accent en l’expressió personal, en la creativitat, en la participació. Tot això és valuós, però insuficient. Hem oblidat que expressar-se sense criteri no és un acte de llibertat, sinó de desorientació. I finalment, hi ha una interpretació errònia de la democràcia. Que totes les persones tinguen dret a parlar no significa que totes les opinions tinguen el mateix valor. La igualtat de drets no implica igualtat de criteri.

El professor assenyala un altre problema fonamental: la crisi de l’argumentació. I ací toca un punt especialment delicat: la pèrdua de la capacitat lectora. Els arguments necessiten temps, profunditat i un cert entrenament mental que només es cultiva amb la lectura sostinguda. Però hui llegim menys, llegim pitjor i llegim més ràpid del que el pensament pot assimilar. Les noves tecnologies han creat un ecosistema de missatges breus que són excel·lents per entretenir, però nefastos per pensar. El cervell s’acostuma a la gratificació immediata i rebutja l’esforç cognitiu que implica seguir un argument complex.

Això genera una peresa argumental que és devastadora per a la vida democràtica. Quan l’opinió substitueix el coneixement, la ignorància es converteix en força política. I quan la ignorància es converteix en força política, la societat retrocedeix. És així de simple i així de greu.

Un exemple clar és la proliferació d’afirmacions que es presenten com a opinions però que en realitat són errors factuals. Quan algú diu que les vacunes no funcionen, que la Terra és plana o que el canvi climàtic és un invent, no està expressant una opinió, sinó una falsedat. Però en una cultura que idolatra la subjectivitat, qualsevol afirmació es presenta com a legítima només perquè algú la sent com a pròpia. Això és profundament perillós.

Una societat democràtica no es manté només amb urnes. Es manté amb persones capaces de deliberar. I deliberar implica escoltar, analitzar, contrastar i argumentar. Sense això, la democràcia es converteix en una competició de consignes buides. I les consignes buides són el terreny fèrtil del populisme. El professor ens recorda que l’argumentació no és un luxe intel·lectual, sinó una necessitat cívica. Sense arguments, no hi ha debat. Sense debat, no hi ha consens. Sense consens, no hi ha convivència.

La responsabilitat última recau en cadascuna de nosaltres. Pensar és un acte voluntari. Requereix esforç, disciplina i humilitat per reconéixer quan ens equivoquem. I sobretot, requereix valentia per acceptar que no totes les opinions són iguals. Que hi ha opinions que mereixen ser refutades. Que hi ha idees que mereixen ser combatudes. Que hi ha discursos que no mereixen respecte, sinó resposta.

Una societat madura no és aquella on totes les persones pensen igual, sinó aquella on el desacord és possible sense que es trenque la convivència. Però això només és possible si entenem que criticar una opinió no és atacar una persona. El professor ho diu amb una simplicitat desarmant: la respecte o no la respecte, depén de com siga la seua opinió. Això és exactament el que hem oblidat. Hem convertit el respecte en una obligació incondicional, quan hauria de ser una conseqüència del contingut.

Respectar una opinió injusta és una forma de complicitat. Respectar una opinió racista és una forma de violència. Respectar una opinió ignorant és una forma de negligència. El respecte no és automàtic: es guanya.

Si volem revertir aquesta crisi, cal repensar l’educació. Necessitem tornar a ensenyar lògica, retòrica, lectura profunda, capacitat de síntesi i, sobretot, capacitat de discutir amb rigor. No es tracta de formar oradores, sinó persones capaces de comprendre el món i de participar en ell amb criteri. No es tracta de guanyar debats, sinó de construir pensament.

El vídeo que he vist és breu, però el seu missatge és immens. Ens recorda que la democràcia, la convivència i fins i tot la veritat depenen de la nostra capacitat d’argumentar. I que aquesta capacitat està en perill. No podem permetre que la comoditat intel·lectual substituïsca el pensament crític. No podem permetre que la por al conflicte ens impedisca dir que una opinió és dolenta. No podem permetre que la superficialitat de les xarxes socials definisca la profunditat del nostre pensament.

Respectem el dret a opinar, sí. Però exigim que les opinions estiguen a l’altura del món que volem construir. Perquè només amb arguments podem avançar. I només amb arguments podem defensar-nos de la ignorància disfressada de llibertat.

llegir més

Llengua materna i turisme ^

Hi ha dies al calendari que, quan se’ls mira junts, revelen una coherència profunda. El Dia de la Llengua Materna i el Dia Internacional del Guia de Turisme formen precisament aquest díptic discret però poderós: un ens recorda que la paraula primera que ens nombra el món és arrel i futur, l’altre que eixa paraula necessita cossos, mirades i oficis que la facen circular pels carrers, pels museus i pels paisatges. Si ho pensem bé, reivindicar la llengua pròpia i dignificar la professió del guia són dues maneres d’exigir el mateix: el dret a visitar, entendre i estimar el nostre patrimoni sense renunciar a la pell lingüística que ens fa qui som.

No és una qüestió folklòrica ni un detall pintoresc per a fullets promocionals. La llengua materna és el primer mapa cognitiu amb què tracem la realitat. Quan arribem a un monument, a una ruta natural o a un barri històric, el relat que ens l’explica pot obrir o tancar portes. Una explicació feta en una llengua aliena pot ser útil per a casos concrets, però si eixa és l’única via, estem empobrint l’experiència i expulsant, subtilment, molta gent. La llengua no és només un instrument; és memòria, és humor, és matís, és complicitat. Un guia que parla la teua llengua és capaç de transmetre el batec de la història amb aquelles paraules que te la fan pròxima i viva. I eixa proximitat no és un caprici: és la diferència entre consumir un producte i participar d’una herència.

Ens agrada repetir que el turisme ha d’evolucionar cap a un model sostenible, però parlem massa poc de sostenibilitat cultural i lingüística. De què ens servix limitar fluxos i protegir ecosistemes si, alhora, uniformitzem el relat fins al punt de convertir cada visita en una còpia global, intercanviable, desconnectada del lloc que diu descriure. La sostenibilitat també és que una família puga recórrer un poblat ibèric, una alqueria o una fàbrica siderúrgica sabent que el fil narratiu es teixirà en la seua llengua, amb referents compartits i amb una pedagogia que no els faça sentir estrangers a casa. Quan això passa, naix un turisme que cuida, perquè el llenguatge amb què mires el patrimoni determina la cura que li dispenses.

El Dia de la Llengua Materna ens interpel·la sobre les desigualtats que travessen les llengües. En molts territoris, la llengua pròpia viu en una contradicció amarga: és part fonamental del producte turístic, però queda relegada en la mediació professional. S’utilitza per fer marca, per posar títols i lemes, per fotografiar rètols bonics, però s’esvaeix quan toca explicar el fons. Hi ha visites guiades on la llengua local apareix com a decorat, mentre el discurs principal transcorre en una llengua franca que, per pragmatisme comercial, s’ha convertit en regla. Això no és inevitable. És una decisió, i tota decisió pot ser revisada si tenim clar el que ens juguem: la capacitat d’interpretar el nostre món des de la nostra mirada.

La figura del guia de turisme és crucial en aquest debat. Un guia no és un altaveu que recita dates i noms. És un mediador cultural que tria quin relat preval, quines veus es rescaten, quin vocabulari es normalitza i quin queda al marge. Quan un guia pot treballar plenament en la llengua del públic local, el relat guanya profunditat i confiança. Quan pot alternar registres, citar referents literaris propis, fer humor contextual, posar noms a les coses amb les paraules d’ací, es produeix una aliança entre lloc i llenguatge que transforma la visita en una experiència d’autoestima col·lectiva. Al contrari, quan la llengua pròpia queda sempre en segon plat, el missatge subliminal és devastador: per a entendre el que som, cal canviar de veu.

No es tracta d’enfrontar llengües ni de tancar-se al món. El plurilingüisme és una riquesa, i un bon sistema de guiatge ha d’oferir opcions per a visitants de procedències diverses. Però el problema comença quan el plurilingüisme s’entén com una excusa per prescindir de la llengua local en el seu propi territori. Si a un museu o en una ruta patrimonial és fàcil trobar opcions en llengües globals i difícil reservar un torn en la llengua del país, hi ha un desequilibri que cal corregir. El dret a ser atés i comprés en la pròpia llengua no és un privilegi identitari, és una peça bàsica de la democràcia cultural. I en el turisme, que és una escola informal potentíssima, eixe dret ha de ser exigible.

La professionalització i la dignificació del sector són part de la solució. Necessitem que les administracions i les empreses entenguen que la formació lingüística específica per a guies no és un extra, és un requisit de qualitat. Cal dotar d’eines perquè els equips puguen treballar amb materials, glossaris, relats i metodologies en les llengües del territori, amb criteris rigorosos i actualitzats. Cal retribuir eixa competència, reconéixer-la en la contractació pública i privada, i fer-la visible en la comunicació. Quan un visitant local entra a una web de reserves i comprova que hi ha torns en la seua llengua, que els fullets i les audioguies no són simples traduccions maldestres, que l’atenció telefònica és realment bilingüe o plurilingüe, comprén que aquell espai és casa seua també en la paraula.

La llengua materna no és només un mitjà per a rebre informació; és l’espai on habiten les emocions. El record que queda d’una visita no és una llista de dades, sinó un grapat d’imatges lligades a paraules que ens han tocat. Per això un mateix relat pot ser oblit en una llengua i memòria en una altra. Per això una guia que et parla en la teua llengua pot transformar un carrer, un pont o una peça de ceràmica en una història que voldràs contar a algú estimat. Si el turisme vol de veres ser transformador, no pot renunciar a eixa connexió íntima que només es produeix quan el llenguatge no és una barrera, sinó una llar.

No ens enganyem: hi ha resistències. Encara hi ha qui pensa que apostar per la llengua pròpia és tancar mercats. És just el contrari. Quan un territori mostra orgull i solvència en la seua llengua, suma valor, singularitat i credibilitat. Les persones que ens visiten no busquen una còpia més del discurs global; busquen autenticitat. I l’autenticitat comença per la manera com ens contem. Si som incapaços de fer-ho en la llengua que ens ha fet, l’autenticitat es queda en una màscara decorativa. Reforçar l’oferta en la llengua local no exclou ningú; al contrari, convida a compartir un tresor amb qui ve de fora i necessita traduccions, però també amb qui viu a prop i vol reconéixer-se.

El Dia Internacional del Guia de Turisme és una ocasió magnífica per recordar que darrere de cada bona visita hi ha persones que investiguen, que s’actualitzen, que escolten i que es deixen la veu perquè la ciutat o el paisatge tinguen paraules a l’altura. A eixes persones cal donar-los condicions dignes, estabilitat i una política lingüística clara que els permeta treballar sense demanar perdó per usar la llengua del lloc. El Dia de la Llengua Materna, per la seua banda, ens recorda que les llengües viuen quan s’usen en tots els espais, també en els que aparentment són només d’oci. No hi ha àmbit neutral: si la llengua pròpia no és protagonista en el turisme, acabarà sent figurant en la resta d’escenaris.

La crida, per tant, és directa. A les institucions, perquè planifiquen i exigisquen ofertes reals en la llengua del territori a museus, jaciments, parcs naturals i empreses de visites, i perquè incorporen la competència lingüística com a criteri de qualitat i de contractació. Als operadors i empreses, perquè deixen d’entendre la llengua local com un cost i l’assumisquen com una inversió en identitat, diferenciació i fidelitat. Als guies, perquè reclamen espais, formació i reconeixement i, quan puguen, continuen sembrant relat en la llengua que els vincula al lloc. A les escoles i famílies, perquè trien propostes en la llengua pròpia i convertisquen les eixides culturals en un acte de transmissió lingüística alegre. I a cadascú de nosaltres, perquè quan reservem una visita demanem, de manera natural, que ens atenguen en la nostra llengua, i si no és possible, preguntem per què.

Celebrar el Dia de la Llengua Materna i el Dia Internacional del Guia de Turisme alhora és recordar-nos que el viatge més important és el que fem cap a nosaltres mateixos. Visitar un lloc en la nostra llengua no és quedar-se tancats en cap identitat estreta; és obrir les finestres perquè l’aire entre i renove la casa. És fer que allò que veiem prenga el color exacte que li correspon al nostre pensament i al nostre cor. És garantir que el futur del turisme no siga només sostenible en números i en ecosistemes, sinó també en dignitat. Ara és el moment de fer-ho possible. Demanem-ho, exigim-ho, programem-ho i fem-ho. Perquè un territori es cuida també en la manera com es conta, i la manera més honesta, més humana i més potent de contar-nos és, sempre, en la llengua que ens va ensenyar a dir món.

llegir més

Epíleg: La Política Municipal com a Eina de Transformació Democràtica ^

"La política municipal no és només gestió: és esperança, és comunitat, és democràcia en estat pur."

Quan pensem en política, sovint ens venen al cap els grans debats parlamentaris, les decisions estatals o les cimeres internacionals. Però la política més propera, la que realment transforma la vida quotidiana de les persones, és la que es fa als municipis. És la política que es viu al carrer, al barri, al mercat, a l’escola, al centre de salut. És la política municipal.

En aquest epíleg, volem reivindicar el valor profund de la política local com a espai de transformació social, com a laboratori de democràcia i com a eina per construir ciutats més justes, sostenibles i humanes.

La proximitat com a força transformadora La política municipal té una virtut que cap altra escala de govern pot igualar: la proximitat. Els ajuntaments són l’administració més pròxima a la ciutadania, la que coneix millor les seues necessitats, la que escolta de primera mà les preocupacions i aspiracions de la gent.

Aquesta proximitat no és només geogràfica, sinó també emocional i social. És la que permet construir relacions de confiança, generar participació real i adaptar les polítiques a la realitat concreta de cada comunitat. Quan una persona pot parlar amb la seua alcaldessa o regidor al carrer, quan veu que les seues propostes es tenen en compte, la democràcia es fa tangible.

La política del quotidià La política municipal no tracta de grans discursos, sinó de respostes concretes: una plaça accessible, un autobús que arriba a temps, una escola pública de qualitat, un centre de dia per a la gent gran, un hort urbà, una biblioteca oberta, un habitatge digne. És la política del quotidià, la que afecta directament la qualitat de vida de les persones.

I és precisament per això que és tan important. Perquè és en el dia a dia on es construeix o es trenca la confiança en les institucions. Una ciutat ben gestionada, amb serveis públics eficients i amb espais de participació, genera ciutadania activa i compromesa.

El municipi com a espai de drets Els municipis no són només gestors de serveis. Són garants de drets. Dret a l’habitatge, a la mobilitat, a la cultura, a la salut, a la igualtat, a la participació. I són també espais de lluita contra les desigualtats, contra l’exclusió i contra la discriminació.

La política municipal pot —i ha de— ser feminista, ecologista, intercultural, inclusiva. Pot posar en marxa polítiques valentes per protegir els col·lectius més vulnerables, per redistribuir oportunitats i per construir comunitats més cohesionades.

La innovació des del local Sovint es pensa que la innovació només pot vindre de les grans capitals o de les institucions estatals. Però la realitat és que molts dels avanços més significatius en polítiques públiques han nascut als municipis. Des de pressupostos participatius fins a comunitats energètiques locals, des de plans de mobilitat sostenible fins a xarxes de suport mutu.

Els ajuntaments tenen la capacitat d’experimentar, d’adaptar-se ràpidament i de col·laborar amb la societat civil, les universitats i el teixit empresarial. Són espais privilegiats per a la innovació social i democràtica.

La democràcia que es toca En un moment de desafecció política i de crisi de confiança en les institucions, la política municipal pot ser un antídot. Perquè és la democràcia que es toca, que es veu, que es viu. Quan una persona participa en un procés participatiu, quan veu que el seu barri millora, quan sent que la seua veu compta, es reforça el vincle democràtic.

Però això només és possible si els governs locals aposten per la transparència, la rendició de comptes i la participació real. No n’hi ha prou amb obrir canals: cal escoltar, incorporar i transformar.

El municipalisme com a projecte de futur El municipalisme no és només una forma de governar, és una manera d’entendre el món. És posar la vida al centre, és construir des de baix, és pensar globalment i actuar localment. És reconéixer que les grans transformacions comencen en el més pròxim.

En un món marcat per la incertesa, les ciutats poden ser fars de resistència i d’esperança. Poden liderar la lluita contra el canvi climàtic, la defensa dels drets humans, la innovació educativa, la cultura de pau. Però per a això, cal dotar-les de recursos, competències i autonomia.

El valor de la política com a servei públic En temps de cinisme i individualisme, cal reivindicar la política com a servei públic. I això es veu amb especial claredat en l’àmbit municipal. Les persones que es dediquen a la política local —sovint amb pocs recursos i molta pressió— ho fan per millorar la vida de la seua comunitat. Són persones que escolten, que gestionen conflictes, que busquen solucions.

La política municipal és exigent, però també gratificant. Perquè permet veure els resultats, tocar les transformacions, compartir els èxits amb la gent. És una escola de democràcia i una trinxera de dignitat.

Cap a una nova cultura política Perquè la política municipal siga realment transformadora, cal també una nova cultura política. Una cultura basada en la col·laboració, en la cura, en la proximitat, en la humilitat. Una cultura que supere la lògica de la confrontació i que pose el bé comú per damunt dels interessos partidistes.

Aquesta nova cultura política ha de ser feminista, intergeneracional, intercultural i ecològica. Ha de reconéixer la diversitat com a riquesa i la participació com a dret. I ha de construir-se des de la confiança mútua entre institucions i ciutadania.

Conclusions: la ciutat com a espai d’esperança La ciutat no és només un espai físic. És un projecte col·lectiu. És el lloc on podem construir una societat més justa, més lliure i més solidària. I la política municipal és l’eina per fer-ho possible.

Per això, cal cuidar-la, enfortir-la i dignificar-la. Cal dotar-la de recursos, de reconeixement i de participació. I cal, sobretot, creure en el seu potencial transformador.

Perquè, com deia l’eslògan, el desenvolupament local comença amb oportunitats per a tothom. I aquestes oportunitats es construeixen des del compromís, des de la proximitat i des de la política feta amb cor i amb cap.

La ciutat del futur es construeix hui. I es construeix des del municipi.

llegir més