Les Tretze Roses: memòria d'unes vides truncades ^

La història de les Tretze Roses és una de les més conegudes i simbòliques de la postguerra espanyola. Amb aquest nom es recorda tretze joves dones afusellades a Madrid el 5 d'agost de 1939, només uns mesos després de la fi de la Guerra Civil. La seua mort s'ha convertit amb el pas del temps en un referent de la memòria històrica i en un símbol de les víctimes de la repressió política de la dictadura franquista.

Les tretze joves tenien entre 18 i 29 anys. Moltes d'elles estaven vinculades a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), una organització juvenil que havia tingut una destacada participació durant la Segona República i la Guerra Civil. Després de l'entrada de les tropes franquistes a Madrid i de la derrota de la República, nombrosos militants i simpatitzants d'organitzacions d'esquerra van ser detinguts en el marc de la repressió exercida sobre els vençuts.

Segons la documentació històrica conservada, les Tretze Roses van ser processades en un consell de guerra sumaríssim i condemnades per un delicte d'adhesió a la rebel·lió. Dos dies després de la sentència van ser executades al Cementeri de l'Almudena, juntament amb desenes d'homes condemnats en el mateix context repressiu.

Entre les joves afusellades es trobaven Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Blanca Brisac Vázquez, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Adelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García i Luisa Rodríguez de la Fuente. Els seus noms han quedat units per sempre a un episodi que forma part de la història contemporània d'Espanya.

Una de les figures més recordades és Julia Conesa, a causa de les paraules que va deixar escrites abans de la seua execució. La frase «Que el meu nom no s'esborre de la història» s'ha convertit en una expressió emblemàtica associada a la memòria de les Tretze Roses i al record de totes les víctimes de la repressió.

Els historiadors han estudiat àmpliament les circumstàncies que van envoltar les detencions i els judicis. Diverses investigacions han destacat el clima de persecució política existent en els primers mesos de la postguerra, quan milers de persones van ser empresonades, jutjades o executades per la seua vinculació real o presumpta amb organitzacions republicanes, socialistes, comunistes o sindicals.

Amb el pas dels anys, les Tretze Roses han transcendit l'àmbit estrictament històric. La seua història ha inspirat llibres, investigacions acadèmiques, monuments commemoratius, documentals i produccions cinematogràfiques. Aquest interés ha contribuït a acostar els fets a noves generacions i a mantindre viu el debat sobre la memòria històrica i la necessitat de preservar el coneixement del passat.

Actualment, cada aniversari del seu afusellament dona lloc a actes de record i homenatge. Associacions memorialistes, entitats culturals, familiars i investigadors continuen treballant perquè la seua història siga coneguda i preservada.

Les Tretze Roses representen molt més que un episodi concret de la postguerra. La seua història ens recorda les conseqüències humanes dels conflictes polítics, el dolor de la repressió i la importància de mantindre viva la memòria de les persones que van patir les conseqüències d'un dels períodes més difícils de la història contemporània espanyola. El seu llegat continua sent objecte d'estudi, reflexió i record més de huit dècades després dels fets.

llegir més

Caminar i escoltar el món ^

Caminar pot ser una forma de pensar, i a vegades també una forma de mirar el món amb més claredat. Ahir, baixant pel Camí Reial cap al gym, Aitana i jo avançàvem sense pressa, com si cada pas fora una excusa per obrir finestres internes. Parlàvem de la vida, però no d’eixes converses solemnes que busquen conclusions, sinó d’eixa mena de reflexions espontànies que naixen quan algú jove et diu el que pensa sense filtres, amb la sinceritat de qui encara no ha aprés a dissimular el cansament.

Aitana em contava que, en el seu grup d’amistats, sovint se sent fora de lloc. No perquè siga diferent en allò essencial, sinó perquè li sorprén que encara hi haja qui discuteix coses que haurien de ser evidents. Em deia que li costa entendre per què hi ha persones que encara qüestionen que les dones són importants, que la diversitat és una necessitat social, que ser antifeixista és una postura de dignitat i no una extravagància. Parlava amb una barreja de serenitat i desgast, com si cada explicació que ha de repetir li llevara un trosset de paciència.

Mentre caminàvem, jo la mirava i pensava que és una sort que tinga eixa mirada tan clara. Hi ha persones adultes que no han arribat mai a eixa lucidesa, que continuen atrapades en discursos que confonen igualtat amb privilegi, diversitat amb amenaça, llibertat amb caprici. Aitana, en canvi, ho té clar: els drets no cauen del cel, no són un regal ni una concessió. Són el resultat de lluites, de renúncies, de gent que va decidir que la vida podia ser més justa. I ella ho entén amb una naturalitat que impressiona.

Però també hi havia en les seues paraules una fatiga que em va fer mal. Em deia que està cansada d’explicar sempre el mateix, d’haver de defensar les seues idees com si foren una excentricitat. Cansada de justificar que la diversitat és una riquesa, que la igualtat és un mínim, que la llibertat és un dret i no un luxe. Cansada de sentir que, en alguns espais, ser coherent és una batalla i no una conversa.

Eixa fatiga diu molt del món que habitem. Vivim en una societat que es proclama moderna, oberta, tolerant, però que encara obliga a justificar allò que hauria de ser obvi. Encara hi ha qui es molesta quan escolta la paraula feminisme, com si fora una amenaça personal. Encara hi ha qui es posa nerviós quan algú defensa la diversitat, com si la diferència fora un perill i no una oportunitat. Encara hi ha qui es riu o menysprea el compromís antifeixista, com si la memòria històrica fóra una mania i no una advertència.

Aitana, amb la seua joventut, es troba enmig d’eixe soroll. I el que em va colpir és que, tot i el cansament, no renuncia a explicar-se. No renuncia a defensar allò que creu. No renuncia a ser coherent. Però és injust que haja de fer-ho tant. És injust que una persona jove haja de gastar tanta energia en justificar la dignitat. És injust que el món li demane pedagogia constant mentre altres viuen còmodament en la ignorància.

Caminant pel Camí Reial, vaig pensar que créixer és això: saber qui eres, però també aprendre a resistir sense que el cansament et devore. Aprendre a mantindre la coherència sense perdre la tendresa. Aprendre a defensar les idees sense que es convertisquen en una càrrega insuportable. Aitana ho fa amb una força que sorprén, però també amb una vulnerabilitat que mereix ser escoltada.

La seua veu és necessària. No perquè siga perfecta, sinó perquè és honesta. No perquè tinga totes les respostes, sinó perquè té preguntes que incomoden. No perquè represente una generació, sinó perquè representa una manera de mirar el món que no vol resignar-se. I escoltar-la és un recordatori que la lluita per la dignitat no és patrimoni de ningú, sinó una responsabilitat compartida.

Potser tot això que escric naix d’eixa caminada. D’eixe moment en què vaig entendre que el cansament d’Aitana no és només seu, sinó un símptoma d’un món que encara no ha aprés a escoltar. Un món que continua exigint explicacions a qui defensa la igualtat, mentre premia el silenci de qui perpetua la injustícia. Un món que encara confon la llibertat amb la comoditat, i la diversitat amb el desordre.

Però també vaig entendre que hi ha esperança en eixa fatiga. Perquè si Aitana està cansada, és perquè no calla. Si està cansada, és perquè parla. Si està cansada, és perquè creu que el món pot ser millor i no es conforma amb el que hi ha. I eixa obstinació és, al cap i a la fi, una forma de resistència.

Caminar amb ella, encara que siga només pel Camí Reial, és recordar que la llibertat no es defensa una vegada, sinó cada dia. És recordar que la igualtat no és una meta, sinó un camí. És recordar que la diversitat no és un debat, sinó una realitat. I és recordar que, malgrat el cansament, hi ha veus que continuen avançant, que continuen explicant, que continuen lluitant.

Aitana és una d’eixes veus. I escoltar-la és una manera de no oblidar que el món encara necessita persones que no es cansen de dir el que és just, encara que els canse.

llegir més

Lactància materna: si la societat la defensa, ha de facilitar-la ^

Cada any escoltem discursos que exalten la importància de la lactància materna. Institucions, professionals sanitaris i campanyes de sensibilització recorden els seus beneficis per a la salut de la mare i del nadó. Tot això està molt bé, però crec que existeix una contradicció evident: com a societat diem a les dones que alletar és important, però massa sovint no els oferim les condicions necessàries per a fer-ho amb tranquil·litat.

La meua opinió és que la lactància materna ha de ser protegida, respectada i promoguda. Però també pense que aquesta defensa ha de partir d'un principi fonamental: la llibertat de les dones. Una mare no hauria de sentir-se culpable ni per alletar ni per no fer-ho. Les decisions sobre la criança pertanyen a cada família, però quan una dona decideix apostar per la lactància, la societat té l'obligació de donar-li suport real i no només bones paraules.

Massa vegades es trasllada tota la responsabilitat a les mares. Se les anima a donar el pit, però després es troben amb permisos de maternitat insuficients, dificultats per a conciliar, falta d'espais adequats als llocs de treball o comentaris inoportuns quan alleten en espais públics. És una incoherència enorme. No podem defensar la lactància amb una mà mentre amb l'altra mantenim barreres que la dificulten.

Encara em sorprén que en ple segle XXI hi haja persones que s'escandalitzen quan una dona dona el pit al seu fill o filla en un parc, en una cafeteria o en qualsevol altre espai públic. Alimentar un bebé és una necessitat bàsica, no un acte que haja de ser amagat. La sexualització constant del cos femení acaba provocant situacions absurdes en les quals una acció tan natural com la lactància és objecte de mirades o crítiques. Això no és un problema de les mares; és un problema de la societat.

Al mateix temps, considere que la lactància no hauria de ser presentada com una carrera d'obstacles que cada dona haja de superar en solitari. Les famílies necessiten una xarxa de suport formada per professionals sanitaris, administracions públiques, empreses i entorns familiars compromesos. Quan una mare rep informació contradictòria, manca d'acompanyament o es veu obligada a reincorporar-se massa prompte al treball, la decisió d'abandonar la lactància moltes vegades no és realment lliure.

També cal parlar de conciliació. Si de veritat considerem que els primers mesos de vida són essencials per al desenvolupament dels xiquets i xiquetes, hem d'apostar per mesures que permeten a les famílies dedicar-los temps de qualitat. No és acceptable que les exigències laborals acaben determinant aspectes tan importants de la criança. La productivitat econòmica no pot estar sempre per damunt del benestar familiar.

A més, la lactància no és només una qüestió privada. Té una dimensió social evident. Una societat que cuida les mares està invertint en salut, en prevenció i en futur. Per això les polítiques públiques han de garantir informació rigorosa, suport sanitari especialitzat i condicions laborals compatibles amb la criança.

Ara bé, reivindicar la lactància no significa convertir-la en una imposició moral. Hi ha dones que no poden alletar, que no volen fer-ho o que opten per altres alternatives. També mereixen respecte. La defensa de la lactància no pot transformar-se en un nou mecanisme per a jutjar les mares. La llibertat reproductiva i la llibertat de criança inclouen el dret a prendre decisions diferents sense sentir-se assenyalades.

Per això la reivindicació que considere més necessària és molt simple: menys discursos i més suport real. Menys consells no sol·licitats i més recursos. Menys pressió sobre les dones i més corresponsabilitat de tota la societat.

Si de veritat creiem que la lactància és beneficiosa, deixem de considerar-la un assumpte exclusiu de les mares. Convertim-la en una responsabilitat col·lectiva. Perquè la millor manera de defensar la lactància no és dir a les dones el que han de fer, sinó garantir que puguen fer allò que lliurement decidisquen.

llegir més

La planificació familiar és una qüestió de llibertat ^

Hi ha drets que solem donar per garantits perquè formen part de la normalitat de moltes societats occidentals. Un d'ells és el dret a decidir si volem ser mares o pares, quan volem ser-ho i quantes vegades. Tanmateix, no hauríem d'oblidar que la planificació familiar continua sent una reivindicació vigent i necessària.

La meua opinió és clara: l'accés a la planificació familiar no és un luxe, ni una qüestió secundària, ni una concessió de les administracions. És un dret fonamental que hauria d'estar garantit per a totes les persones, independentment de la seua situació econòmica, del lloc on viuen o de les seues circumstàncies personals.

Sovint es parla de la natalitat, de l'envelliment de la població o de les necessitats del mercat laboral, però massa poques vegades es posa el focus sobre la llibertat individual. Cap govern, cap religió, cap tradició i cap pressió social haurien de decidir sobre un aspecte tan íntim i transcendental de la vida humana. Les persones han de ser les úniques propietàries de les seues decisions reproductives.

Per això em preocupa especialment l'existència de discursos que intenten qüestionar l'educació sexual o limitar l'accés als mètodes anticonceptius. La ignorància mai ha evitat els embarassos no desitjats. Al contrari. La falta d'informació només genera més vulnerabilitat, més desigualtat i més sofriment. Educar no és adoctrinar. Educar és oferir coneixements perquè cada persona puga prendre decisions responsables i conscients.

També considere que la planificació familiar és una eina poderosa per a combatre les desigualtats socials. Qui té recursos econòmics sol trobar alternatives encara que existisquen obstacles. En canvi, les persones més vulnerables són les que pateixen amb més intensitat les conseqüències de la falta d'accés a serveis sanitaris, informació o anticonceptius. Quan es retallen drets reproductius, quasi mai pateixen els més privilegiats; pateixen els qui tenen menys oportunitats.

Hi ha, a més, una qüestió de perspectiva de gènere que no podem ignorar. Durant massa temps el pes de la reproducció i de la contracepció ha recaigut principalment sobre les dones. Encara avui, moltes decisions continuen condicionades per rols tradicionals que limiten la llibertat femenina. Avançar en planificació familiar també significa avançar en igualtat, corresponsabilitat i autonomia personal.

Defensar la planificació familiar no significa estar en contra de la maternitat o la paternitat. Tot el contrari. Significa defensar que cada fill o filla arribe quan hi haja un desig real, una decisió conscient i unes condicions adequades per a oferir-li una vida digna. La maternitat i la paternitat són experiències massa importants perquè siguen resultat de la desinformació, de la pressió o de la falta d'alternatives.

Per això crec que les institucions públiques han d'apostar decididament per una educació afectivosexual de qualitat, per una sanitat accessible i per la gratuïtat dels recursos bàsics relacionats amb la salut reproductiva. No és una despesa. És una inversió en salut, en igualtat i en llibertat.

La planificació familiar és molt més que una qüestió sanitària. És una qüestió de drets humans. Una societat és més lliure quan les persones poden construir el seu projecte de vida sense imposicions ni barreres. I poques decisions són tan importants per a aquest projecte com la de decidir si volem tindre fills, quants en volem tindre i quan volem fer el pas. Defensar la planificació familiar és, al cap i a la fi, defensar la llibertat de les persones per a escriure la seua pròpia història.

llegir més

Ceuta, Melilla i la frontera emocional d’Europa ^

Hi ha fronteres que es dibuixen amb filferros, murs i patrulles, i n’hi ha d’altres que es dibuixen en la imaginació col·lectiva. Ceuta i Melilla són totes dues coses alhora: dos punts diminuts en el mapa que, tanmateix, concentren una càrrega simbòlica desmesurada. Són el lloc on Europa diu que comença, el lloc on Àfrica diu que no vol acabar, i el lloc on Espanya es mira al mirall i no sempre li agrada el que veu. Quan apareixen imatges de centenars de persones saltant la tanca, el debat polític es transforma en una batalla emocional. I en eixa batalla, Marruecos juga amb avantatge perquè coneix perfectament com funciona la psicologia de la frontera.

La idea que Marruecos utilitza els fluxos migratoris com a instrument de pressió no és nova. Diverses persones expertes en geopolítica ho han assenyalat al llarg dels anys, i els episodis de tensió solen coincidir amb moments diplomàtics delicats. Quan Espanya fa un moviment que Rabat interpreta com una falta de respecte, una provocació o una amenaça als seus interessos, la frontera es converteix en un escenari. No és casual que les avalanxes massives apareguen en moments de fricció política. No és casual que la imatge de la tanca es convertisca en un missatge. I no és casual que la pressió sempre arribe per la via més vulnerable: persones que fugen de la pobresa, de la repressió o de la falta d’oportunitats, i que es transformen en peons involuntaris d’un joc diplomàtic que no han triat.

La relació entre Marruecos i Israel, així com amb els Estats Units, és un element clau per entendre este joc. Marruecos s’ha posicionat com un aliat estratègic en el nord d’Àfrica, i això li dona una força que va més enllà del seu pes econòmic o militar. Quan un país és útil per a les potències, rep suport, tolerància i, sovint, silenci davant de pràctiques que en altres contextos serien criticades. La cooperació militar, els acords comercials i la diplomàcia de seguretat han consolidat un eix que situa Rabat en una posició privilegiada. I Espanya, que manté relacions irregulars amb Israel i amb els Estats Units, es troba enmig d’un tauler on no sempre pot moure fitxa amb llibertat.

A l’altra banda del tauler hi ha Algèria, un país amb el qual Marruecos manté una rivalitat profunda, històrica i territorial. El conflicte pel Sàhara Occidental és el nucli d’esta tensió. Algèria dona suport al Front Polisario i defensa el dret d’autodeterminació del poble sahrauí, mentre que Marruecos manté el control del territori i rebutja qualsevol via que pose en qüestió la seua sobirania. Quan Espanya va acollir el líder del Polisario per motius mèdics, Rabat ho va interpretar com una traïció. I la resposta va arribar per la frontera, com sol passar. La coincidència temporal entre aquell episodi i una nova avalanxa migratòria no és una prova concloent, però tampoc és una casualitat innocent. En geopolítica, les casualitats solen tindre intenció.

La migració, en este context, es converteix en una arma. No en el sentit militar, sinó en el sentit simbòlic i emocional. Les persones que intenten creuar la tanca no són enemigues de ningú, però la seua imatge pot ser utilitzada per generar por, indignació o rebuig. Quan una societat veu un flux massiu de persones arribant de sobte, la reacció instintiva és pensar que hi ha una amenaça, que hi ha un descontrol, que hi ha un perill. I eixa reacció és fàcil d’explotar. Marruecos ho sap. Les potències aliades ho saben. I els governs europeus ho saben també, encara que sovint preferixen parlar de “crisi migratòria” en lloc de parlar de “estratègia diplomàtica”.

Espanya, mentrestant, es mou en un equilibri fràgil. Necessita mantenir relacions estables amb Marruecos per motius econòmics, comercials i de seguretat. Necessita, alhora, mantindre una relació sòlida amb Algèria, que és un soci energètic essencial. I necessita, a més, gestionar la seua pròpia opinió pública, que sovint reacciona amb visceralitat davant de qualsevol imatge de frontera desbordada. En este triangle, cada moviment té conseqüències. Cada gest diplomàtic pot desencadenar una resposta. I cada resposta pot convertir-se en titular.

El drama és que, enmig de tot este joc, les persones migrants són les que paguen el preu més alt. Són persones que fugen de la repressió, de la pobresa o de la falta de futur. Són persones que arriben amb l’esperança d’una vida millor i que es troben atrapades en una disputa que no és seua. Quan es parla de “avalanches”, “pressió migratòria” o “crisi”, sovint s’oblida que darrere de cada cos hi ha una història, una família, un dolor i una esperança. Convertir-les en arma és una forma de violència política que no sempre es denuncia amb la contundència que mereix.

Ceuta i Melilla són, per tant, molt més que dos enclavaments. Són un termòmetre de les relacions internacionals, un mirall de les contradiccions europees i un recordatori constant que la frontera és un espai on es mesura la dignitat humana. Quan la política exterior es juga amb persones vulnerables, el debat hauria de ser més profund, més honest i més valent. No es tracta només de controlar la tanca, sinó de preguntar-se per què hi ha tanta gent disposada a arriscar la vida per creuar-la. No es tracta només de denunciar les maniobres de Marruecos, sinó d’entendre per què funcionen. I no es tracta només de parlar de sobirania, sinó de parlar de responsabilitat.

Europa, i Espanya en particular, ha de decidir si vol una frontera que siga un mur o una frontera que siga un pont. Un mur és fàcil de construir, però difícil de sostenir. Un pont és més difícil de imaginar, però més útil per a construir futur. Ceuta i Melilla continuaran sent un espai de tensió mentre la política exterior es base en equilibris fràgils i en silencis interessats. Però també poden ser un espai de reflexió, si som capaços de mirar més enllà del soroll i entendre que la frontera no és només un lloc, sinó una responsabilitat compartida.

llegir més