16.6.25

90 anys fent camí

"90 anys fent camí" no és només un lema commemoratiu, sinó una declaració d’intencions. És el reconeixement d’una trajectòria col·lectiva feta de passes petites i grans, de reptes superats i de somnis compartits. Com escrivia Carmelina Sánchez-Cutillas, “el camí és llarg, però la memòria és ampla”, i en aquesta memòria hi habiten les veus, les mans i els cors de totes les persones que han fet possible el projecte educatiu del CEIP Cronista Chabret.

Aquest camí ha estat teixit amb la paciència i la constància de moltes generacions. Com Maria Beneyto, que parlava de la paraula com a eina de resistència i esperança, l’escola ha sigut un espai on la llengua i la cultura pròpies han arrelat amb força, malgrat els vents adversos. “Fent camí” vol dir també defensar allò que som, amb orgull i amb estima, i transmetre-ho a les noves generacions com un llegat viu.

L’AMPA, al llarg d’aquests 90 anys, ha sigut part essencial d’aquest caminar. Ha estat el pont entre famílies i escola, entre el quotidià i el comunitari. Com deia Isabel-Clara Simó, “educar és un acte d’amor i de rebel·lia”, i l’AMPA ha sabut estimar i rebel·lar-se, sempre des del compromís, per fer de l’escola un lloc millor per a tothom.

“Fent camí” també vol dir mirar endavant, amb la mirada clara i el cor obert. Com ens recorda la poeta Begonya Pozo, “caminar és resistir, però també és imaginar”. Imaginar una escola més justa, més inclusiva, més creativa. Imaginar un futur on cada infant trobe el seu lloc, on cada família se senta part d’una comunitat que escolta, acull i transforma.

El CEIP Cronista Chabret celebra enguany el seu 90 aniversari, una fita que transcendeix el simple pas del temps. És una efemèride que ens convida a mirar enrere amb orgull i agraïment, però també a projectar-nos cap al futur amb esperança i compromís. Nou dècades d’història educativa són testimoni d’una trajectòria sòlida, coherent i fidel a uns principis que han sabut resistir els embats del temps.

Aquest centre educatiu, ubicat al cor de Sagunt, ha sigut testimoni i protagonista de profundes transformacions socials, culturals i pedagògiques. Ha sabut adaptar-se als canvis sense perdre mai la seua essència, mantenint-se com un referent de qualitat i innovació dins del sistema educatiu valencià.

El Cronista Chabret no és només un lloc on s’imparteixen coneixements. És un espai viu, dinàmic, on es construeixen relacions, es formen ciutadans i ciutadanes, i es cultiva el pensament crític. És una escola que educa amb el cap i amb el cor.

Els trets d’identitat del centre són molt més que un document institucional: són una guia ètica i pedagògica que orienta totes les accions del dia a dia. Són el reflex d’una comunitat educativa que creu en l’educació com a eina de transformació social.

El pluralisme i els valors democràtics són el fonament sobre el qual es construeix l’organització del centre. Cada decisió, cada projecte, cada activitat es fonamenta en el respecte a la diversitat d’opinions, en la llibertat de pensament i en la participació activa de tots els membres de la comunitat educativa.

En aquest sentit, la solidaritat, la responsabilitat i el respecte a les minories no són només valors abstractes, sinó actituds que es promouen i es practiquen cada dia a les aules, al pati i en totes les interaccions escolars.

L’arrelament al medi és un altre dels pilars fonamentals del projecte educatiu del Cronista Chabret. L’escola entén que no es pot educar des de la desconnexió amb l’entorn, i per això fa del territori un recurs didàctic de primer ordre.

La cultura local, la història del poble, el paisatge i les tradicions formen part del currículum viu que l’alumnat experimenta, interpreta i universalitza. Així, l’escola esdevé un pont entre el coneixement local i el saber global.

Aquesta connexió amb el territori es reforça amb una aposta decidida per la normalització lingüística i cultural. El Cronista Chabret ha sigut, des dels seus inicis, un centre pioner en l’ensenyament en valencià.

En un context històric on la llengua pròpia ha patit discriminació i invisibilització, aquest centre ha defensat amb fermesa el dret de l’alumnat a aprendre en valencià i a viure la seua cultura amb orgull i naturalitat.

L’ensenyament en valencià no és només una qüestió lingüística, sinó una aposta per la igualtat d’oportunitats, per la cohesió social i per la construcció d’una identitat col·lectiva arrelada i oberta al món.

El Cronista Chabret ha demostrat que és possible fer una escola de qualitat, innovadora i inclusiva en valencià, i ha sigut un exemple per a molts altres centres del territori.

L’acofessionalitat respectuosa és un altre dels valors que defineixen el centre. L’escola no imposa cap creença, però tampoc no les ignora: promou el respecte a la diversitat religiosa i espiritual des d’una perspectiva laica i inclusiva.

Aquesta postura garanteix un espai de convivència on cada persona pot expressar-se lliurement, sense por a ser jutjada o exclosa per les seues conviccions.

El tractament individual de la diversitat és una pràctica consolidada al centre. Cada alumne i alumna és únic, amb les seues capacitats, ritmes i necessitats, i així és com se l’acompanya en el seu procés d’aprenentatge.

Aquesta atenció personalitzada permet que ningú quede enrere, que cada xiquet i xiqueta trobe el seu lloc i se senta valorat i estimat pel que és.

La coeducació és un compromís ferm i transversal. El Cronista Chabret treballa per eliminar les discriminacions de gènere i per construir una escola on totes les persones, independentment del seu sexe o identitat, tinguen les mateixes oportunitats.

Això implica revisar constantment les pràctiques educatives, el llenguatge, els materials i les actituds per garantir una educació realment igualitària.

La metodologia dinamitzadora és una de les claus de l’èxit pedagògic del centre. El professorat actua com a guia, facilitador i model crític, fomentant l’autonomia i la participació activa de l’alumnat.

L’aprenentatge es construeix a través del diàleg, l’experimentació i el treball cooperatiu, en un ambient que estimula la curiositat i el pensament crític.

L’esforç és valorat com a motor de superació personal. Al Cronista Chabret es reconeix la importància de perseverar, de no rendir-se davant les dificultats i de donar el millor de cadascú.

Aquesta cultura de l’esforç es combina amb una mirada compassiva i comprensiva, que entén que cada procés d’aprenentatge és diferent i que l’error forma part del camí.

La creativitat és un valor fonamental que es promou en totes les àrees del currículum. L’escola entén que pensar de manera original, imaginar i crear són competències essencials per al segle XXI.

Per això, es fomenta un ambient on l’alumnat pot expressar-se lliurement, experimentar i desenvolupar el seu potencial artístic, científic i emocional.

La gestió participativa és un exemple de democràcia real. El Consell Escolar i el claustre funcionen amb una direcció col·legiada i rotativa, que distribueix les responsabilitats i fomenta la implicació de tots els sectors.

Aquesta estructura organitzativa reflecteix la confiança en la intel·ligència col·lectiva i en la capacitat de la comunitat per autogestionar-se de manera eficient i justa.

En aquest ecosistema educatiu, l’AMPA juga un paper fonamental. No només organitza activitats, sinó que vertebra la vida social del centre, connectant famílies, alumnat i professorat.

Les festes de la primavera, l’hivern i l’estiu són moments màgics que no serien possibles sense la dedicació i l’entusiasme de l’AMPA. Són espais de convivència, de celebració i de construcció de comunitat.

Celebrar 90 anys és molt més que bufar espelmes. És reconéixer una trajectòria exemplar, agrair a totes les persones que han fet possible aquest projecte i renovar el compromís amb una educació pública, valenciana i transformadora.

Per molts anys més, CEIP Cronista Chabret. Que continueu sent llum, arrel i futur per a generacions d’alumnes que, com tants altres abans, trobaran en vosaltres una escola on créixer, aprendre i estimar.

No podem parlar de 90 anys d’història sense fer un reconeixement profund i sentit a totes les mestres i mestres que han passat per les aules del CEIP Cronista Chabret. Gràcies per la vostra dedicació, per la vostra paciència infinita i per la vostra capacitat de sembrar llavors de coneixement, valors i estima en cada generació d’alumnes.

Cada docent que ha format part d’aquest centre ha deixat una empremta única. Amb el seu esforç diari, han contribuït a construir una escola viva, compromesa i transformadora. Han sigut molt més que transmissors de continguts: han sigut guies, referents i, sovint, figures inspiradores per a l’alumnat.

També volem agrair de tot cor a totes les persones que, al llarg d’aquestes nou dècades, han format part de l’AMPA del centre. Famílies que, de manera voluntària i generosa, han dedicat temps, energia i il·lusió per fer de l’escola un lloc millor per a tothom.

Gràcies per organitzar festes, per col·laborar en activitats, per defensar l’escola pública i per estar sempre al costat del professorat i de l’alumnat. Sense vosaltres, moltes de les iniciatives que han donat vida al centre no haurien sigut possibles.

Aquest aniversari també és vostre. És un homenatge a la vostra implicació, a la vostra estima per l’educació i a la vostra capacitat de construir comunitat. Per molts anys més de complicitat, de treball conjunt i de somnis compartits. Gràcies, de tot cor.

Aquest 90 aniversari és, per tant, una fita i una invitació. Una fita per celebrar tot el que s’ha aconseguit, i una invitació a continuar caminant plegats. Perquè el camí no s’acaba: es renova amb cada pas, amb cada veu, amb cada gest de complicitat. I com diu la gran poeta Maria-Mercè Marçal, “a cada pas, una llavor”. Que el CEIP Cronista Chabret continue sembrant futur, amb l’AMPA com a companya de viatge imprescindible.

La corrupció: una ombra que persisteix?

L'any 2025 havia de ser el moment en què les pràctiques corruptes quedaren arraconades en la història, un mal record d’una època en què la política i els interessos privats es barrejaven de manera vergonyosa. Però no ha sigut així. Ernesto Urtasun, portaveu de Sumar, assenyala el que moltes persones ja temien: la corrupció encara existix dins les institucions.  

Les paraules de Urtasun ressonen amb força: és extremadament greu el que ha passat. És increïble que en ple 2025, després de crisis com la immobiliària, hi haja qui encara accepte suborns per obra pública. La denúncia no és nova, però sí alarmant. La corrupció política, lluny d’haver sigut erradicada del tot, continua deixant rastre.  

Una xacra històrica que no desapareix  

La corrupció no és un fenomen nou. Al llarg de la història, les institucions han patit els efectes d’esta pràctica, sempre lligada a la falta de transparència i a la impunitat d’aquelles persones que ostenten el poder. Ja fa més d’una dècada de la crisi immobiliària que sacsejà l’Estat espanyol, posant en evidència la relació perversa entre política i economia. Casos de suborns, adjudicacions irregulars i malversació de fons públics van dominar els titulars i alimentaren la desconfiança ciutadana.  

El que és realment preocupant és que, tot i les reformes institucionals, les lleis anticorrupció i les promeses de regeneració democràtica, encara hi ha qui opta per enriquir-se a costa dels diners públics. En un moment en què la societat exigix més transparència, les revelacions sobre nous casos de corrupció són una autèntica vergonya.  

El PSOE i la càrrega del passat  

Que un partit com el PSOE continue arrossegant escàndols d’esta naturalesa genera una gran decepció. No es tracta d'un cas aïllat, sinó de pràctiques que han esquitxat la formació en diferents moments de la seua trajectòria. Quan una organització que ha governat l’Estat espanyol durant dècades encara s’enfronta a casos de corrupció dins les seues files, la pregunta és inevitable: quin control real exercixen els dirigents sobre el seu propi funcionament intern?  

La credibilitat política no es guanya només amb bones intencions i discursos grandiloqüents, sinó amb accions contundents contra la corrupció. Malauradament, el que es veu encara hui és una gran resistència a aplicar mesures reals de regeneració.  

La desafecció ciutadana: el gran perill  

Cada nou cas de corrupció alimenta una sensació de desconfiança en les institucions. La població està esgotada de veure com el poder polític es convertix, una vegada i una altra, en un terreny propici per a l’abús i la impunitat. La frase “totes les persones polítiques són iguals” no és només una crítica injusta, sinó el resultat de dècades de promeses incomplides i de falta de conseqüències reals per als corruptes.  

Esta desafecció política té conseqüències greus. No només debilita la democràcia, sinó que obri la porta a opcions populistes que prometen acabar amb el sistema però que, en molts casos, no fan més que perpetuar-lo amb altres formes de corrupció i amiguismes.  

Solucions reals, no només discursos  

La qüestió que queda sobre la taula és qui està disposat a posar fi, d’una vegada per totes, a esta xacra. En un país que diu defensar la corrupció zero, cal més que discursos indignats. Cal acció, valentia i mesures reals.  

Algunes propostes per combatre la corrupció de manera efectiva podrien ser: transparència total en els contractes públics, amb accés directe de la ciutadania a tota la informació, regulació estricta dels conflictes d’interessos, per evitar que els càrrecs públics puguen beneficiar-se de decisions administratives, pena més severa per als delictes de corrupció, assegurant que no queden impunes i mecanismes de control extern que vigilen de manera independent les actuacions dels governants i administradors de fons públics.  

Només així es podrà dir que la corrupció és realment cosa del passat.  

El ritme del cacique

ESCENA PRIMERA  

(Plaça Major, la nit està en el seu punt àlgid. Els fanals il·luminen els balcons plens de banderes, la gent riu, brinda, i la música ressona per tota la plaça. L’alcalde, Don Ignasi, i el regidor d’educació, Enric, vestits de gala, es troben enmig del festeig de l'església ortodoxa.)  

DON IGNASI: –Ah, regidor, mira quina festa més lluïda! Qui diria que este poble és capaç de tanta harmonia!  

ENRIC: (mirant de reüll a un grup de músics de la banda municipal, que murmuren a un costat de la plaça) –Sí, sí, alcalde... Harmonia, dius? Si escoltares als músics, vories que per a ells la melodia està ben desafinada.  

DON IGNASI: (arrufant el nas) –No em vingues ara en disgustos! Per una vegada que el poble està de festa, vols que posem cara de funeral?  

ENRIC: –És que la banda està feta un garbuix! Hi ha disputes, retrets... i Pep, com sempre, fent i desfent al seu gust.  

(Just en eixe moment, ressona un tambor fort. Tothom gira el cap. Entra Pep, el cacique, amb el pas segur d’algú que sap que mana. La gent fa un pas arrere, expectant.)  

PEP: (amb un to entre burleta i solemne) –Molt bé, senyors! Ací ballant i rient, mentre la nostra banda es desfà. Això és governar?  

(Un grup de músics l’acompanya, assentint amb gest seriós.)  

DON IGNASI: (mirant a Enric, incomodat) –Ja estem... Pep, per favor, avui no és el dia!  

PEP: (creuant-se de braços) –No, clar, avui és per a festes, no per a arreglar el poble. Però la banda no toca el que hauria, i açò s’ha d’arreglar. I jo sé com.  

(Els murmuris en la plaça es tornen més intensos. Alguns veïns xiuxiuegen, uns altres assenteixen, i l’ambient es carrega d’una tensió silenciosa.)  

ESCENA SEGONA  

(Despatx de l’ajuntament. L’alcalde seu darrere del seu gran escriptori, menejant un llapis entre els dits. Enric s'asseu en una butaca, amb els braços creuats. Pep, desafiant, es recolza en la taula com si fora seua. Hi ha una pila de papers desordenats, tots relacionats amb la banda municipal.)  

DON IGNASI: (fatigat) –A veure, Pep, què vols exactament?  

PEP: –Molt senzill: ordenar la banda. I això vol dir que jo dic qui toca, qui dirigeix, i quin repertori fem. Això de democràcia musical s’ha acabat!  

ENRIC: (amb sarcasme) –Home, no sé si la música funcionaria millor per decret.  

PEP: (amb un somriure astut) –Ja ho veurem... Jo només sé que sense mi, no es toca res.  

(De sobte, es sent un colp en la porta. Entra un grup de músics indignats.)  

MÚSIC 1: –Això no pot ser, Pep! No pots decidir-ho tot tu!  

MÚSIC 2: –Nosaltres som la banda, nosaltres decidim la música!  

PEP: (amb falsa innocència) –Ah, sí? I qui paga els instruments? I qui posa la sala d’assaig?  

(Enric intenta calmar els ànims, però la discussió puja de to. L’alcalde es frega el front, cansat, mentre mira pel finestró com la plaça es va omplint de gent encuriosida per la baralla política.)  

ESCENA FINAL  

(La Plaça Major torna a ser l’escenari del destí de la banda. Veïns, músics, polítics, tots miren el gran escenari muntat per al concert. Hi ha una gran pancarta: “Banda Municipal: Qui decideix?” La tensió s’escampa per l’aire com una tempesta a punt d'esclatar.)  

ENRIC: (pujant a l’escenari amb un paper a la mà) –Poble! La solució està clara: crearem una gestora!  

MÚSIC 3: –I qui la formarà?  

PEP: (alçant la mà, somrient) –Jo, per descomptat.  

(Crits. Rebombori. Vots improvisats. La plaça esdevé un caos.)  

DON IGNASI: (desesperat, cridant sobre el soroll) –Ja n’hi ha prou! Si el poble vol una gestora, que el poble decidisca de veritat!  

(Finalment, entre crits i discussions, s’acorda un sistema de votació. Els músics pugen a l’escenari, es reuneixen, discuteixen... fins que, de sobte, sona una música inesperada: un pasdoble desafinat que desmunta tota la serietat. La gent esclata en rialles, i entre bromes i apunts, la banda, siga com siga, segueix tocant.)  

PEP: (a mitja veu, a Enric) –Açò no ha acabat...  

(Final de sainet. La música continua, i el poble, com sempre, acaba adaptant-se al ritme que el moment li imposa.)   

15.6.25

Porta Ferro, el barri inabastable: la croada contra el transport públic

Hi ha problemes en este món que preocupen moltes persones: el canvi climàtic, la inflació, la qualitat de l’aire... Però a Porta Ferro, la preocupació més gran és que, un dia, un autobús o un tren puga arribar fins al seu territori i portar persones alienes a la seua comunitat.  

Porta Ferro no té cap accés directe al transport públic, cosa que al principi va ser considerada un inconvenient, però a poc a poc es va convertir en una qüestió d’orgull local. La gent del barri veu la seua desconnexió com una victòria, un triomf sobre les persones forasteres que podrien envair la seua tranquil·litat. La presidenta de l’associació veïnal ho va deixar clar en una reunió: ningú vol un autobús que puga descarregar gent estranya en la seua perfecta bombolla social. Altres veïnes i veïns van expressar la seua preocupació per la idea que persones desconegudes pogueren deambular pels seus carrers sense control ni restriccions, com si el barri fóra un lloc públic obert a qualsevol.  

La idea de construir una muralla va sorgir en una d’aquestes reunions, amb opinions diverses sobre com s’hauria de dissenyar. Algunes persones volien una estructura visible, imponent, mentre que altres defensaven una barrera invisible que, d’alguna manera, impedira el pas sense que es notara. Al final, es va optar per una solució més pràctica i econòmica: col·locar tests de plantes aromàtiques en l’entrada principal, en un intent de marcar territori sense gastar massa diners.  

La paranoia per la possible arribada d’un autobús va arribar al seu punt àlgid quan algú va veure un vehicle acostant-se a les proximitats del barri. Immediatament es va desfermar el pànic. Veïnes i veïns van córrer a barricadar els carrers amb mobiliari urbà i plantes decoratives, disposats a bloquejar qualsevol intent d’entrada. Més tard es va descobrir que l’autobús només estava fent una maniobra per girar, però la llegenda de l’autobús fantasma es va quedar gravada en la memòria col·lectiva de Porta Ferro.  

Una altra de les grans preocupacions del barri era el possible traçat d’una línia ferroviària que connectara Porta Ferro amb la resta del municipi. La idea d’un tren acostant-se a la localitat va provocar una reunió d’emergència, on les veïnes i veïns van exposar les raons per oposar-se frontalment a aquest projecte. La possibilitat que persones forasteres baixaren del tren, passejaren pel barri i fins i tot es quedaren a viure era massa per a suportar.  

La solució a aquest problema, com no podia ser d’altra manera, va ser la redacció d’una carta al govern municipal, una missiva carregada de súpliques i arguments tan convincents com el perill que representaven les motxilles massa grans o el trauma acústic que podria causar el pas d’un tren en una zona tan tranquil·la. La resposta mai va arribar, però tampoc es va dur a terme cap projecte ferroviari, cosa que es va interpretar com una victòria per al barri.  

La gran celebració per l’èxit del bloqueig del transport públic va durar poc. Les persones residents de Porta Ferro es van adonar, amb el pas del temps, que la falta d’accés als autobusos i trens no només les protegia de la resta del món, sinó que també les deixava atrapades en el seu propi territori. No podien anar al mercat, al centre de salut ni a la biblioteca sense organitzar expedicions en cotxe privat, en caravana, com si fugiren d’una zona en conflicte. La dependència del transport privat es va convertir en un problema seriós, amb llargues cues per eixir del barri en les hores punta.  

Les primeres dificultats van començar a aparéixer en el dia a dia. La falta de repartiment de pa es va fer notar quan les veïnes i veïns van descobrir que les persones repartidores no podien accedir sense un permís especial. El mateix va passar amb el correu i la fruita fresca, que van deixar d’arribar al barri perquè ningú volia passar per les complicades verificacions d’entrada.  

Per tal de solucionar el problema del transport, es va proposar una alternativa sorprenent: crear un servei exclusiu de transport privat, accessible només per a les persones residents de Porta Ferro. El projecte incloïa una flota de vehicles decorats amb l’escut del barri i conductors uniformats. La idea era que cap persona aliena poguera utilitzar el servei, cosa que implicava la necessitat d’un sistema de verificació d’identitat.  

El gran obstacle d’aquest pla va ser que ningú volia assumir la responsabilitat de conduir els vehicles. La solució era que les mateixes persones del barri feren de conductores, però la majoria no volia fer el curs intensiu de conducció segura. Al final, el servei privat mai va arribar a funcionar, i les persones del barri van continuar atrapades en el seu propi territori, sense una solució real al problema que elles mateixes havien creat.  

Amb el pas del temps, algunes veïnes i veïns van començar a qüestionar si la decisió d’aïllar-se havia sigut la millor opció. La falta d’accés als serveis bàsics es feia cada vegada més evident, i la idea d’un transport públic pròxim començava a sonar menys terrible.  

El govern municipal, conscient del caos que s’havia generat, va proposar una solució intermèdia: establir una línia d’autobús que arribara als voltants del barri, sense entrar-hi directament. Després d’un intens debat, les veïnes i veïns van acceptar la proposta com un primer pas cap a la reconciliació amb la realitat.  

Porta Ferro aprengué la lliçó d’una manera dura: potser la seguretat extrema era un ideal, però la vida no podia funcionar dins d’una bombolla. Amb la nova línia d’autobús, les persones residents van recuperar una certa normalitat, encara que algunes continuaven amb la sospita que, tard o d’hora, el transport públic acabaria portant persones forasteres fins al cor del seu barri.  

Mal Disseny Urbà Saludable

Sagunt és una ciutat amb una trajectòria històrica que la convertix en un referent cultural i econòmic al territori valencià. Amb el seu castell imponent, el teatre romà i un port industrial de gran rellevància, ha sigut un punt de connexió fonamental al llarg dels segles. Tot i això, més enllà del seu llegat, la ciutat es troba davant d’un gran repte: millorar la qualitat urbana per a fer-la més habitable, saludable i respectuosa amb el medi ambient.  

Segons l’Índex de Disseny Urbà Saludable, Sagunt ocupa una posició preocupant dins la classificació d’àrees urbanes xicotetes. Este índex analitza elements clau com el disseny urbà, l’accés a espais verds, la mobilitat i la qualitat ambiental. Les dades evidencien una manca de densitat residencial adequada, una escassa permeabilitat del sòl i una limitada infraestructura per a caminar o anar en bicicleta, factors que repercutixen directament en la qualitat de vida de la ciutadania.  

Densitat urbana i eficiència dels espais habitables

Un dels aspectes més significatius és la baixa densitat de vivendes27 vivendes per hectàrea, molt lluny dels valors considerats òptims. Esta xifra reflectix un urbanisme dispers que dificultarà la consolidació de serveis pròxims i eficients. En un model de ciutat saludable, una densitat equilibrada permet reduir la necessitat de desplaçaments motoritzats, fomenta la creació d’espais comunitaris i millora la interacció social.  

Quan una ciutat està estructurada amb una densitat adequada, es reduïx la dependència del vehicle privat, es maximitza l’aprofitament dels serveis i es genera un teixit urbà més connectat i viu. L’actual configuració de Sagunt no facilita estos beneficis i podria afavorir una fragmentació del territori que afecte la seua dinàmica social i econòmica.  

La mobilitat sostenible, una assignatura pendent

La mobilitat és un dels pilars fonamentals en el disseny urbà saludable. Sagunt presenta indicadors preocupants en este aspecte. Només un percentatge reduït de les infraestructures viàries està destinat a vianants i ciclistes, la qual cosa dificultarà opcions de desplaçament més saludables i menys contaminants.  

Caminar i anar en bicicleta són alternatives sostenibles que reduïxen la contaminació i fomenten un estil de vida més actiu. No obstant això, si les condicions urbanes no ho afavorixen, els desplaçaments continuaran basant-se en l’ús del vehicle privat. Això implica majors emissions de gasos contaminants, saturació del trànsit i una pèrdua de qualitat ambiental en el nucli urbà.  

L’accés al transport públic tampoc és satisfactori. Només una mínima part de la població viu a menys de tres-cents metres d’una parada d’autobús. Això dificulta enormement l’ús del transport col·lectiu i fomenta la dependència del cotxe. L’optimització de la xarxa de transport públic amb més freqüències i millor cobertura seria una mesura essencial per revertir esta situació.  

Els espais verds com a oportunitat per a un entorn més saludable

Sagunt compta amb aspectes positius que poden ser un punt de partida per a la millora de l’urbanisme. La qualitat de l’aire es manté dins de paràmetres acceptables, especialment en relació amb la presència de partícules en suspensió i diòxid de nitrogen. A més, quasi la meitat de la població viu en àrees amb un bon índex de vegetació, fet que indica que la ciutat té una base sobre la qual treballar per a millorar la qualitat ambiental.  

Els espais verds tenen un paper fonamental en la salut de les persones. Reduïxen l’estrés, fomenten l’activitat física, milloren la qualitat de l’aire i actuem com a reguladors climàtics. No obstant això, el seu accés no és òptim. Només un percentatge reduït de la població té un espai verd pròxim al seu domicili.  

Este dèficit fa necessari un reforç de la infraestructura verda a la ciutat. La creació de nous parcs i jardins i la millora dels existents garantiria que un major nombre de persones poguera gaudir dels seus beneficis. Els espais naturals no només són fonamentals per a la salut individual, sinó que també afavorixen la cohesió social i fomenten el sentiment de comunitat.  

Propostes per a una Sagunt més saludable i habitable

Davant estos desafiaments, és imprescindible plantejar accions que fomenten un disseny urbà més equilibrat i sostenible. Algunes mesures podrien ser:  

- Augmentar la densitat urbana amb criteris de sostenibilitat per a consolidar barris més connectats i eficients  

- Millorar la infraestructura per a vianants i ciclistes, ampliant carrils bici i zones peatonals  

- Potenciar el transport públic, amb una xarxa més accessible i amb millor cobertura  

- Expandir els espais verds urbans per a garantir un accés equitatiu a les àrees naturals  

- Aplicar mesures per a reduir la contaminació i mitigar els efectes de les illes de calor  

Sagunt té potencial per a convertir-se en una ciutat més equilibrada i sostenible, però per a aconseguir-ho és necessari un compromís ferm de les administracions i la participació de la ciutadania. L’urbanisme no és només una qüestió d’infraestructures, sinó un element clau per a garantir el benestar col·lectiu. Cal decidir si es vol avançar cap a un model urbà que responga als reptes del segle XXI i proporcione una major qualitat de vida.  

La transformació de Sagunt depén de les decisions que es prenguen hui.