Coclear ^

Parlar de l’implant coclear és com parlar d’una frontera entre dos mons: el del silenci i el del soroll que es torna llenguatge. No és una vareta màgica ni una promesa publicitària, és una tecnologia complexa que transforma el so en impulsos elèctrics que estimulen directament el nervi auditiu perquè el cervell els puga interpretar. Això vol dir que no retorna una audició “normal”, però pot oferir una representació útil del món sonor i obrir converses, advertiments i afectes que sense el dispositiu quedarien esmorteïts o inaccessibles. És, per tant, una porta que s’obri amb paciència, rehabilitació i expectatives realistes, i que requereix un acompanyament seriós per part del sistema sanitari i de la societat. 

A Espanya, l’implant coclear està contemplat dins la sanitat pública per a qui complix els criteris mèdics, i la cobertura abasta el dispositiu, la cirurgia, el seguiment audiològic i la rehabilitació, amb matisos segons la comunitat autònoma. La part interna sol tindre vocació de durar molts anys, mentre que el processador extern té cicles de renovació i manteniment concrets, habitualment amb una vida útil estimada d’uns set anys, i hi ha recanvis bàsics coberts, encara que altres despeses poden recaure en les famílies. Açò, si no s’explica bé des del minut zero, genera ansietat i desigualtats d’accés al mateix dret. La informació clara, l’agilitat en derivacions i l’equitat territorial no poden dependre del codi postal. 

La realitat material importa. Parlem de dispositius de tecnologia avançada, cirurgies, programacions, mapatges, sessions de logopèdia i meses de cuina plenes de piles, bobines i cables que cal gestionar sense que et furte la vida. Qui reduïx l’implant a una compra amb preu tancat no ha trepitjat mai una consulta de reprogramació. El procés és un viatge. Primer es cicatritza, després s’activa, i després comença la corba d’aprenentatge, diferent per a cada persona i família. L’implant és una interfície cervell-màquina que funciona de manera provada, però necessita temps, disciplina i esperança per a traure-li profit. Qui promet miracles a curt termini ven fum. Qui calla les limitacions, també. 

Per això és tan valuós que hi haja veus que conten la seua experiència sense edulcorants ni victimismes. Loles Sancho ho va fer amb “SOS Mi hija es sorda”, un llibre escrit a colps de vida on narra el diagnòstic de la seua filla Aitana, la hipoacúsia profunda, l’operació, la rehabilitació i la reinvenció familiar que tot això va exigir. No és una hagiografia de la tecnologia, és una història de sentiments reals, de pors i d’alegries que ajuda a altres famílies a orientar-se en el caos dels primers mesos i a traure forces d’on pareix que no n’hi ha. Quan ella conta que necessitava posar en paraules la sacsejada, està fent un servei públic que molts professionals no arriben a cobrir per falta de temps o d’eines. 

Aitana, a més, no és un nom qualsevol en este relat. És una xiqueta que ha crescut amb implants coclears i que, segons compartix la seua mare, va celebrar set anys d’implant en 2018 i havia assolit una autonomia notable en l’ús de les pròtesis. Hi ha vídeos de quan tenia sis, set o huit anys que mostren llenguatge espontani, joc simbòlic i una vida que batega amb naturalitat. Eixes imatges desdramatitzen i, alhora, recorden que res d’això es fa sense un esforç sostingut, amb teràpia auditivoverbal i suport familiar. No és propaganda; és una finestra a la realitat, amb les seues ombres i llums. 

Enmig d’este mosaic de vivències, cal ser crítics amb el marc que envolta la sordesa i els implants. Hem convertit massa vegades els drets en gimcanes administratives. El sistema públic cobreix, sí, però la ruta per a arribar-hi pot ser sinuosa i desigual. La rehabilitació és clau i, no obstant això, moltes famílies topeten amb llistes d’espera o amb la necessitat d’anar per la via privada per a no perdre finestres d’oportunitat, especialment en la primera infància. El manteniment del processador, les pèrdues, els danys, les actualitzacions i el ball d’accessoris poden suposar maldecaps econòmics i logístics que no sempre estan previstos ni acompanyats. En una tecnologia que pot canviar vides, l’equitat no és un extra, és la clau de volta. 

També és saludable recordar que els implants no són l’únic camí. Hi ha qui opta per la llengua de signes i per una identitat sorda que no busca “curar-se” de res, sinó viure plenament amb una altra manera d’escoltar el món. Les famílies mereixen informació completa, sense biaixos i sense pressions, per a decidir amb serenitat. El que sí que hauria d’estar fora de dubte és que, quan l’implant és l’opció triada, es garantisca la millor preparació, l’accés a professionals formats i una cadena de cures sense talls. El futur de la criatura no pot dependre de si al seu hospital hi ha una licitació amb una marca o amb una altra ni de si el seu municipi té un servei o un altre. 

Ací el llibre de Loles és incòmode en el millor sentit, perquè desmunta tòpics. Mostra el dol de reordenar expectatives, la ràbia que es cola sense permís, la culpa que no serveix per a res i la força que apareix quan es deixa d’idealitzar la perfecció. També recorda una cosa essencial: la vida continua, amb running, amb humor, amb un Javier que acompanya, amb una Aitana que creix i amb comunitats que s’organitzen per fer més fàcil el difícil. El relat posa nom i cognoms a una estadística, i això activa empatia, que és el primer combustible per a qualsevol política pública decent. 

El nostre deure com a societat és doble. D’una banda, elevar el llistó institucional: més cribatge neonatal ben explicat a les famílies, derivacions ràpides quan els audífons no basten, calendaris de cirurgia i d’activació transparents, i logopèdia garantida amb continuïtat, sense que cada curs escolar siga tornar a començar. D’altra banda, fer cultura accessible: aules amb bucles magnètics, actes amb intèrprets, televisió i continguts digitals subtitulats amb rigor, espais esportius i de lleure que no expulsen quan cau l’aigua i es fa malbé una bobina. Ja sabem com funciona un implant, però encara ens falta aprendre com funciona una comunitat que no deixe ningú arrere. 

Ser reivindicatius ací és una qüestió de justícia. Exigim que els pressupostos contemplen no sols la cirurgia i el primer processador, sinó la vida real del dispositiu i de la persona. Exigim formació a professionals d’atenció primària perquè no es perda temps en derivacions. Exigim que la rehabilitació no depenga del zel individual d’una família esgotada. Exigim que els centres educatius tinguen protocols clars per a l’ús de micròfons, emissores i suports que eviten que l’aula siga un soroll indescifrable. L’implant és tecnologia; l’èxit és ecosistema. 

I acabem amb una crida a l’acció. Si eres mare, pare o tutor i et trobes al principi d’este camí, busca xarxa, llig experiències com la de Loles, pregunta sense vergonya i envolta’t de professionals que expliquen i escolten. Si ets docent, forma’t i adapta l’aula amb criteri perquè cada veu siga comprensible. Si gestiones un servei sanitari, revisa on es perden setmanes i arregla-ho. Si tens responsabilitat política, posa diners on poses la boca i tanca el forat entre la llei i la vida. I si ets veí, amic o company, aprén a parlar mirant a la cara, no crides per instint i comprén que la comunicació és cosa de dos. L’implant coclear pot ser una oportunitat extraordinària, però la diferència entre un èxit i un patiment innecessari la marca el nostre compromís col·lectiu. Aitana escolta, parla i juga perquè darrere hi ha hagut cirurgia, logopèdia i amor, però també perquè hi ha hagut una família que s’ha organitzat i una comunitat que, quan toca, sap estar. Fem que això no siga qüestió de sort ni d’atzar. Que siga un dret exercible, sostingut i amable. I que, quan una nova família llija “SOS Mi hija es sorda”, trobe no sols consol, sinó també una porta oberta amb el cartell ben gran de “Passeu, ací us esperem”. 

Si estàs pensant a escriure o difondre, fes-ho. La teua veu pot ser el mapa que algú necessita a les tres de la matinada. I si estàs en posició de decidir, decidix a favor d’una audició possible, d’una educació comprensible i d’una vida compartida. No demanem miracles, demanem serietat, recursos i respecte. El silenci pot ser una identitat, una opció o un moment. Que mai siga una condemna per desídia.

llegir més

La comissió de la DANA: quan la política juga amb el dolor ^

Hi ha moments en què la política institucional mostra la seua cara més crua. No perquè siga especialment agressiva o perquè els partits s’esbatussen amb més intensitat que de costum, sinó perquè es fa evident que, per a alguns actors, el patiment de la gent és un instrument i no un límit. La sessió d’ahir de la comissió d’investigació de la DANA a Les Corts Valencianes n’és un exemple dolorós. No només per la tensió que es va viure a les portes del parlament, amb les víctimes escridassant Rubén Gisbert, sinó perquè tot plegat revela una manera d’entendre el poder que erosiona la confiança democràtica i converteix un espai que hauria de servir per reparar en un escenari de confrontació calculada.

La DANA del 29 d’octubre de 2024 va deixar 230 persones mortes i una ferida col·lectiva que encara supura. Les famílies han hagut d’esperar més d’un any per poder parlar en la comissió, un retard que ja diu molt del lloc que ocupen en les prioritats polítiques. Quan finalment han sigut convocades, ho han fet en una sessió compartida amb figures que no busquen aclarir res, sinó imposar un relat alternatiu que qüestiona la investigació judicial i alimenta sospites sense fonament. És difícil imaginar una falta de sensibilitat més gran.

La comissió, controlada per PP i Vox, va nàixer ja envoltada de polèmica. El pla de treball aprovat per la majoria conservadora va situar en primer lloc les compareixences de tècnics i d’associacions com Liberum, coneguda per les seues posicions conspiratives, abans que les de les víctimes. L’oposició ho va denunciar des del primer moment, advertint que es pretenia construir un relat polític abans d’escoltar les persones afectades. El temps els ha donat la raó. La sessió d’ahir, amb la presència de Gisbert just després de les associacions majoritàries de víctimes, és la culminació d’aquesta estratègia.

Per entendre què significa donar veu a Rubén Gisbert en aquest context, cal recordar quin paper està jugant en el procediment judicial. Gisbert, youtuber i president de l’associació Solo el pueblo salva al pueblo, exerceix com a lletrat d’una de les acusacions populars que qüestionen la versió oficial de la tragèdia. Ha convertit la causa en un escenari mediàtic on difon teories que apunten a una suposada manipulació institucional, i ha arribat a acusar la jutgessa instructora de prevaricació. Segons ell, la magistrada hauria permés que el seu marit actuara en funcions judicials, una afirmació que forma part del relat que ell mateix impulsa i que no té cap base provada. Aquesta estratègia, més pròpia de la propaganda que del dret, ha tensat encara més un procés ja prou complex.

La seua compareixença a Les Corts no és un fet aïllat. Forma part d’un moviment més ampli que busca erosionar la credibilitat de les institucions i presentar la DANA com una mena de conspiració encoberta. És un discurs que encaixa perfectament amb la línia política de Vox i amb la deriva del PP valencià, que des de l’inici de la legislatura ha assumit un marc narratiu cada vegada més radicalitzat. Donar-li altaveu en la mateixa sessió que les víctimes no és una casualitat: és una manera de situar al mateix nivell el dolor real i les teories interessades, com si totes dues coses tingueren el mateix valor democràtic.

Les víctimes, però, no estan disposades a acceptar-ho. Ahir ho van deixar clar. Quan Gisbert va arribar a Les Corts, va ser rebut amb crits de fora, fora, sensevergonya i caradura. No era una reacció improvisada, sinó la resposta d’unes famílies que se senten utilitzades i menystingudes. Per a elles, la comissió hauria de ser un espai per aclarir què va fallar, per exigir responsabilitats i per garantir que una tragèdia així no es repetisca. En canvi, s’han trobat amb un escenari on el seu testimoni es veu diluït entre figures que busquen imposar un relat alternatiu que no té res a veure amb la realitat que van viure.

La indignació de les víctimes és perfectament comprensible. Han hagut de lluitar perquè se les escoltara, han hagut de suportar mesos de silencis i d’inacció, i ara veuen com el seu dolor es converteix en matèria primera per a una batalla política que no han triat. La comissió, que hauria de ser un instrument de reparació, s’ha convertit en un espai de confrontació on el patiment queda en segon pla. És una mostra més de com la política pot fallar quan perd de vista la seua funció essencial: protegir la ciutadania.

El context polític explica bona part del que està passant. El govern valencià de PP i Vox ha fet de la confrontació amb el Govern central i amb les institucions judicials una part central del seu discurs. La DANA, amb la seua magnitud i el seu impacte emocional, és un terreny propici per alimentar aquest relat. Presentar la tragèdia com un cas d’ocultació, d’irregularitats o de negligències deliberades permet reforçar la idea que hi ha un enemic intern que cal combatre. És una estratègia que ja hem vist en altres àmbits, com la gestió de la pandèmia o la política migratòria, i que respon a una lògica de polarització constant.

La comissió d’investigació, lluny de buscar la veritat, sembla orientada a reforçar aquest marc. Les compareixences s’han ordenat de manera que primer parlen aquelles veus que qüestionen la versió oficial, després les víctimes i, finalment, els responsables polítics. És una seqüència que no és innocent: permet que el relat conspiratiu impregne el debat abans que les persones afectades puguen explicar què van viure. I quan finalment ho fan, el seu testimoni queda contaminat per la sospita sembrada prèviament.

Aquesta manera de procedir té conseqüències profundes. No només dificulta arribar a conclusions rigoroses, sinó que alimenta la desconfiança en les institucions. Quan un parlament dona veu a figures que difonen teories sense fonament, està enviant un missatge perillós: que totes les opinions valen igual, que la veritat és relativa i que el dolor de les víctimes és només una peça més en un tauler polític. És una deriva que erosiona la qualitat democràtica i que obri la porta a discursos cada vegada més extremistes.

El paper de Gisbert en tot això és simptomàtic. No és un expert en emergències, ni un tècnic, ni una persona afectada. És un agitador que ha trobat en la DANA un espai per projectar-se políticament i mediàticament. La seua presència en la comissió no aporta cap informació rellevant per aclarir què va passar, però sí que contribueix a reforçar un relat que interessa a la majoria parlamentària. És una operació política disfressada de pluralitat democràtica.

Mentrestant, les víctimes continuen reclamant el que hauria de ser obvi: respecte, veritat i responsabilitats. Ahir van explicar, amb serenitat i dolor, què va significar la tragèdia per a elles. Van denunciar la falta de previsió, la confusió en els protocols d’emergència i la sensació d’abandonament que van viure. Van reclamar que la comissió no siga un circ polític, sinó un espai útil. I van advertir que no permetran que el seu dolor siga manipulat.

La pregunta és si algú les escoltarà. Perquè, més enllà de les declaracions públiques, el que es va veure ahir és que la comissió avança cap a un final ja escrit. PP i Vox tenen la majoria i, per tant, controlen les conclusions. Tot indica que el dictamen final insistirà en la idea que hi va haver negligències greus per part del Govern central i que la responsabilitat política recau en altres. És un relat que encaixa amb la seua estratègia i que els permetrà continuar alimentant la confrontació.

Però la veritat és tossuda. I, malgrat els intents de manipular-la, acaba emergint. Les víctimes, amb la seua dignitat i la seua persistència, són la millor garantia que la memòria de la DANA no serà segrestada per interessos partidistes. La seua presència a Les Corts, encara que tardana i mal gestionada, és un recordatori que darrere de cada xifra hi ha vides trencades, famílies que busquen respostes i una societat que mereix institucions a l’altura.

La comissió encara no ha acabat, però el que hem vist fins ara és preocupant. No només per la manera com s’està gestionant, sinó pel que revela sobre la cultura política que s’està imposant. Una cultura que prioritza el relat per damunt de la veritat, que utilitza el dolor com a arma i que no dubta a donar altaveu a figures que erosionen la confiança pública. És una deriva que no podem normalitzar.

El que va passar ahir hauria de fer reflexionar a totes les persones que creuen en una política al servei de la ciutadania. Les institucions no poden convertir-se en escenaris de propaganda. Les víctimes no poden ser utilitzades com a decorat. I la veritat no pot ser substituïda per teories interessades. La DANA va ser una tragèdia massa gran per permetre que siga instrumentalitzada.

Potser la lliçó més important d’ahir és que la societat civil continua sent un contrapès imprescindible. Les víctimes, amb la seua valentia, van demostrar que no estan disposades a callar. I això, en un moment en què la política institucional sembla cada vegada més allunyada de la realitat, és una llum d’esperança. Perquè, al final, la democràcia no és només el que passa en un parlament, sinó el que la ciutadania està disposada a defensar.

llegir més

El Baròmetre de Fad Juventud, mirall d’una generació que reclama ser escoltada ^

Cada nova edició del Baròmetre de Fad Juventud és una finestra oberta a les inquietuds, contradiccions i esperances de les persones joves de l’Estat espanyol. No és només un estudi sociològic: és un termòmetre emocional, polític i cultural que ens ajuda a entendre com es transforma la mirada d’una generació que sovint és jutjada, però poques vegades escoltada amb profunditat. En aquesta ocasió, el baròmetre ens ofereix dades que, comparades amb les edicions anteriors, dibuixen un panorama complex, ple de tensions internes i de moviments de fons que mereixen ser analitzats amb calma i amb voluntat de comprensió.

Una de les primeres coses que crida l’atenció és la davallada en la identificació amb el feminisme. Si en edicions anteriors el percentatge de joves que es definien com a feministes havia anat creixent de manera sostinguda, ara observem un retrocés que no pot ser interpretat com un simple canvi d’opinió conjuntural. És un símptoma. Un senyal que alguna cosa s’ha trencat en el relat públic, en la manera com el feminisme és percebut, instrumentalitzat i discutit. El baròmetre mostra que quasi la meitat de les persones joves creuen que el feminisme s’utilitza com a eina de manipulació política. Aquesta percepció, que en edicions anteriors era minoritària, ha anat guanyant pes fins a convertir-se en una tendència preocupant.

Aquesta evolució no es pot deslligar del context mediàtic i polític dels últims anys. El feminisme ha passat de ser un moviment social transversal a convertir-se en un camp de batalla discursiu. Les xarxes socials, amb la seua lògica de polarització i simplificació, han contribuït a generar una imatge distorsionada del moviment, sovint reduït a caricatures o a titulars incendiats. En edicions anteriors del baròmetre, la identificació amb el feminisme creixia perquè es percebia com un espai d’alliberament i de justícia. Ara, en canvi, moltes persones joves el veuen com un terreny de confrontació, com un espai on és fàcil sentir-se jutjat o exclòs. Aquesta mutació en la percepció és un dels grans reptes que el moviment feminista haurà d’afrontar en els pròxims anys.

Un altre element que destaca en la comparativa amb edicions anteriors és la manera com les persones joves interpreten la violència de gènere. Si bé la majoria reconeix la seua existència i gravetat, també augmenta el percentatge de qui relativitza o qüestiona determinades formes de violència. Aquest fenomen ja s’intuïa en baròmetres anteriors, però ara es fa més evident. No és que les persones joves siguen menys sensibles a la violència; és que conviuen amb un ecosistema informatiu saturat de discursos negacionistes, de desinformació i de narratives que intenten desdibuixar els límits del que és violència i del que no ho és. Aquesta confusió no és casual. És el resultat d’una batalla cultural que es lliura en temps real i que té conseqüències directes en la manera com la joventut entén les relacions afectives, el consentiment i la desigualtat.

Pel que fa a la salut i el benestar, el baròmetre mostra una recuperació respecte a l’edició anterior, marcada encara pels efectes de la pandèmia. La majoria de persones joves valoren la seua salut com a bona o molt bona, però aquesta dada, aparentment positiva, amaga una realitat més matisada. La salut mental continua sent un dels punts febles, amb nivells de malestar emocional que, tot i haver disminuït lleugerament, continuen sent preocupants. En comparació amb edicions anteriors, es detecta una certa estabilització, però no una millora profunda. És com si la joventut haguera après a conviure amb el malestar, a normalitzar-lo, a integrar-lo en la seua quotidianitat. I això, lluny de ser un signe de resiliència, és un indicador de precarietat emocional.

La soledat no desitjada, que en edicions anteriors havia augmentat de manera alarmant, es manté com una presència persistent. No és només una qüestió de falta de relacions socials, sinó de falta de vincles significatius, de comunitats que sostinguen, de temps compartit que no estiga mediatitzat per pantalles o per la pressió constant de la productivitat. La joventut actual viu en un món hiperconnectat, però sovint se sent profundament sola. Aquesta paradoxa, que ja apareixia en baròmetres anteriors, es consolida com una de les grans problemàtiques generacionals.

Un dels aspectes més valuosos del baròmetre és que permet observar l’evolució de les tendències al llarg d’una dècada. Quan comparem les dades actuals amb les de fa deu anys, emergeix un retrat generacional que trenca molts tòpics. La joventut no és apàtica ni desinteressada, com sovint s’afirma. És una generació profundament polititzada, però d’una manera diferent a la de generacions anteriors. No confia en les institucions tradicionals, però sí en les causes. No creu en els partits, però sí en els moviments. No s’identifica amb etiquetes rígides, però sí amb valors com la igualtat, la diversitat i la sostenibilitat. Aquesta manera d’entendre la política, més emocional i menys institucional, ja apareixia en edicions anteriors, però ara es consolida com un tret definitori.

També és interessant observar com ha evolucionat la percepció de la desigualtat. Fa uns anys, la desigualtat econòmica era percebuda com el principal problema. Ara, sense deixar de ser-ho, comparteix espai amb altres formes de desigualtat: la de gènere, la racial, la territorial, la digital. La joventut entén la desigualtat com un fenomen multidimensional, interconnectat, que no es pot abordar amb solucions simples. Aquesta mirada més complexa i més crítica és una de les aportacions més valuoses d’aquesta generació, i el baròmetre ho reflecteix amb claredat.

Però no tot són avanços. El baròmetre també mostra una certa fatiga política, una sensació de desconnexió i de frustració davant d’un sistema que no respon a les necessitats reals de la joventut. Aquesta fatiga ja apareixia en edicions anteriors, però ara es fa més intensa. Les persones joves se senten atrapades entre expectatives inassolibles i oportunitats escasses. Viuen en un mercat laboral precaritzat, en un sistema educatiu que no sempre s’adapta a les seues realitats i en un context econòmic que dificulta l’emancipació. Aquesta sensació de bloqueig, de no poder avançar, és un dels fils conductors que travessa totes les edicions del baròmetre, però en aquesta última es fa especialment evident.

Un altre concepte clau que el baròmetre ajuda a entendre és el de la identitat. Les persones joves construeixen identitats més fluides, més híbrides, més obertes. Ja no es tracta de triar una etiqueta i quedar-s’hi, sinó de transitar entre diferents espais identitaris segons el context, les relacions i les experiències. Aquesta flexibilitat, que en edicions anteriors començava a intuir-se, ara és una realitat consolidada. I això té implicacions profundes en la manera com la joventut entén el gènere, la sexualitat, la pertinença i la comunitat.

També cal destacar la relació de la joventut amb la tecnologia. En comparació amb edicions anteriors, augmenta la consciència crítica sobre l’impacte de les xarxes socials en la salut mental, en l’autoestima i en les relacions. Si fa uns anys predominava una visió més optimista i desacomplexada, ara hi ha una mirada més matisada, més prudent. La tecnologia continua sent un espai de socialització i d’expressió, però també un espai de pressió, de comparació constant i de vulnerabilitat emocional. Aquesta ambivalència és un dels trets més característics de la generació actual.

En definitiva, elPerfecte, Albert. Ací tens l’article d’opinió que em demanes: unes 2.000 paraules, en valencià, amb llenguatge inclusiu, sense negretes ni enllaços ni enumeracions, i incorporant el paper de Gisbert en el procediment judicial, l’evolució de la comissió i el context polític que explica tot plegat. El text està basat en la informació disponible als mitjans .

El Baròmetre de Fad Juventud ens mostra una generació que viu en tensió constant: entre l’esperança i el desencant, entre la voluntat de transformar i la sensació de no tindre les eines per fer-ho, entre la necessitat de comunitat i la realitat d’una societat que fomenta l’individualisme. És una generació que reclama ser escoltada, no només estudiada. Que necessita espais de participació real, no només consultes simbòliques. Que vol formar part de les decisions que afecten el seu futur, no ser un simple objecte d’anàlisi.

La conclusió crítica i reivindicativa és clara: no podem continuar utilitzant el baròmetre només com un instrument de diagnòstic. Cal convertir-lo en una eina de transformació. Les dades no poden quedar-se en informes que llig poca gent. Han de traduir-se en polítiques públiques valentes, en programes educatius que fomenten el pensament crític, en espais de participació juvenil que siguen reals i no decoratius. La joventut no és el futur: és el present. I un present que mereix ser reconegut, respectat i escoltat.

Si volem una societat més justa, més igualitària i més democràtica, hem de començar per prendre seriosament allò que la joventut ens diu. El baròmetre ens ho posa davant dels ulls. Ara falta que tinguem el coratge de respondre.

llegir més

La finestra d’Overton i la política local ^

Hi ha conceptes que, tot i nàixer lluny del nostre entorn immediat, acaben descrivint amb una precisió sorprenent allò que vivim cada dia. La finestra d’Overton és un d’aquests. Aquest marc teòric, que explica quines idees són considerades acceptables en un moment determinat, ajuda a entendre per què en alguns municipis el debat públic sembla viu i expansiu, mentre que en altres es percep com un espai reduït, fràgil i sovint condicionat per silencis que pesen més que les paraules. Sagunt, amb la seua complexitat territorial, la seua història industrial i la seua diversitat social, és un d’aquests llocs on la finestra d’Overton sembla haver-se anat fent més estreta amb el pas del temps.

Quan es parla amb persones del municipi, siga al nucli històric o al Port, siga en entitats culturals, associacions veïnals o espais informals, apareix una sensació compartida: hi ha temes que es poden tractar amb naturalitat i d’altres que, tot i ser importants, es perceben com a incòmodes. No perquè no importen, sinó perquè s’ha instal·lat la idea que és millor no tocar-los. Aquesta autocensura col·lectiva, sovint subtil, és un símptoma clar que la finestra d’Overton s’ha reduït. I quan això passa, el municipi perd capacitat de pensar-se, de projectar-se i de discutir-se amb maduresa.

La política local, que hauria de ser l’espai més pròxim i més permeable a les necessitats de la ciutadania, es veu afectada per aquesta dinàmica. Quan determinades qüestions desapareixen del debat públic, no ho fan perquè s’hagen resolt. Ho fan perquè s’ha assumit que qüestionar-les pot generar tensions, incomoditats o reaccions adverses. I així, a poc a poc, el que era debat es converteix en tabú, i el que era discrepància legítima es transforma en silenci.

Un dels àmbits on això es percep amb més claredat és en la relació entre Sagunt i el Port. Aquesta dualitat territorial, que ha marcat la història recent del municipi, continua sent un tema sensible. Moltes persones expressen que parlar-ne obertament pot generar malentesos o ser interpretat com una presa de posició. Això fa que, sovint, es preferisca evitar el tema o tractar-lo de manera superficial. Però evitar un debat no resol les tensions que l’originen; simplement les amaga. I quan un municipi no pot parlar amb naturalitat de la seua pròpia estructura territorial, la finestra d’Overton s’ha fet massa estreta.

Un altre exemple és la gestió del patrimoni històric i industrial. Sagunt és un municipi amb un llegat excepcional: des del teatre romà fins al patrimoni siderúrgic, passant per espais naturals i elements arquitectònics que expliquen segles d’història. Tot i això, moltes persones perceben que la discussió sobre com preservar, restaurar o donar ús a aquest patrimoni es fa amb una prudència excessiva. Hi ha qui considera que qualsevol crítica pot ser interpretada com una oposició frontal, i qui pensa que qualsevol proposta alternativa pot ser vista com una extravagància. Aquesta por a desentonar limita la capacitat del municipi per imaginar projectes ambiciosos i per discutir amb profunditat quin paper ha de jugar el patrimoni en el futur de la ciutat.

També hi ha un silenci notable al voltant del model econòmic i industrial. Sagunt ha estat, històricament, un municipi marcat per la indústria, i continua sent-ho. Però parlar del futur econòmic, de la diversificació, de l’impacte de les grans empreses o de la sostenibilitat del model productiu és, sovint, un exercici que es fa amb cautela. Algunes persones expliquen que expressar posicions crítiques pot ser percebut com un atac a l’ocupació, mentre que defensar determinades transformacions pot ser vist com una ingenuïtat. Aquesta tensió fa que el debat siga menys ric del que podria ser, i que moltes idees queden fora de la finestra d’Overton simplement perquè no encaixen en el marc del que es considera realista.

A tot això s’hi suma un fenomen que moltes persones del municipi comenten en veu baixa: la percepció que l’alcalde, siga qui siga en cada moment, pot generar simpatia personal, i que aquesta simpatia actua com un amortidor del debat. Hi ha qui diu que veu coses que no li agraden, que detecta decisions discutibles o que percep mancances en la gestió, però que no les verbalitza perquè l’alcalde cau bé, perquè és proper, perquè té bona imatge o perquè resulta incòmode qüestionar algú que genera afinitat. Aquesta dinàmica, que no és exclusiva de Sagunt però que ací es fa especialment visible, contribueix a estretejar encara més la finestra d’Overton. Quan la simpatia personal pesa més que la necessitat de debat, el municipi perd capacitat crítica. I quan la ciutadania calla per no trencar una harmonia aparent, el silenci es converteix en norma.

La conseqüència d’aquesta reducció del debat és que moltes persones tenen la sensació que les decisions es prenen en un espai massa tancat, massa condicionat per allò que es pot dir i allò que no. Quan la finestra d’Overton es fa estreta, les veus que queden fora no desapareixen: simplement deixen de ser escoltades. I això genera frustració, desconnexió i una percepció que la política local no reflecteix la pluralitat real del municipi.

Però Sagunt és un municipi que, històricament, ha sabut reivindicar-se. La seua trajectòria està plena de moments en què la ciutadania ha demostrat capacitat d’organització, de resistència i de creativitat. Aquesta energia continua viva, i moltes persones reclamen que el debat públic siga més valent, més obert i més capaç d’assumir la complexitat del municipi. Reclamen que es puguen plantejar alternatives sense que siguen etiquetades automàticament com a radicals o inviables. Reclamen que es puga parlar del futur sense por de desentonar. Reclamen, en definitiva, una finestra d’Overton més ampla.

Reobrir aquesta finestra no significa imposar cap agenda concreta. Significa, simplement, permetre que totes les agendes puguen ser escoltades. Significa recuperar la capacitat de discutir amb profunditat, d’acceptar el desacord i d’entendre que el debat no és una amenaça, sinó una eina. Significa reconéixer que un municipi amb la història, la diversitat i la vitalitat de Sagunt mereix un debat públic a l’altura.

Per aconseguir-ho, cal que la ciutadania se senta empoderada per expressar-se sense por. Cal que les institucions fomenten espais de participació real, on les idees no siguen filtrades per la seua comoditat política, sinó valorades pel seu potencial transformador. Cal que els mitjans locals, les entitats i els col·lectius socials contribuïsquen a ampliar el marc del debat, no a restringir-lo. I cal, sobretot, que es reconega que la pluralitat no és un problema, sinó una riquesa.

Sagunt no és un municipi petit. No ho és en història, ni en identitat, ni en ambició. És un municipi que ha sabut reinventar-se moltes vegades, i que continua tenint per davant reptes enormes i oportunitats extraordinàries. Però per aprofitar-les, necessita un debat públic que no tinga por de mirar lluny, de qüestionar-se i de reinventar-se. Necessita una finestra d’Overton que no siga una escletxa, sinó una obertura ampla i lluminosa.

Potser ha arribat el moment que el municipi recupere aquesta amplitud. Potser ha arribat el moment que la ciutadania torne a sentir que pot parlar de tot, sense por i sense límits artificials. Potser ha arribat el moment que Sagunt, amb tota la seua força i la seua diversitat, torne a obrir la finestra.

llegir més

Sagunt, patrimoni en espera ^

Hi ha ciutats que carreguen amb un llegat tan immens que, paradoxalment, sembla que ningú sap ben bé què fer-ne. Sagunt és una d’eixes ciutats. El seu castell, el seu teatre romà i el seu patrimoni industrial i arqueològic formen un mosaic únic a la Mediterrània. Però també formen un mirall incòmode: el d’un poble que porta dècades reclamant el que li correspon mentre les administracions superiors, tant de Madrid com de València, es passen la pilota, anuncien plans, fan visites solemnes i, al final, deixen que el temps continue fent la faena que no fan elles.

L’últim episodi d’esta història interminable és la visita conjunta del Govern d’Espanya, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Sagunt, que han tornat a anunciar un pla director per al Teatre Romà i el Castell. Un document que, segons expliquen, aportarà una visió global, coherència i una estratègia a llarg termini. Paraules que sonen molt bé, però que tenen un problema enorme: el pla director ja era obligatori i el van deixar caducar.

La pregunta, per tant, és inevitable. Com podem confiar en un nou anunci quan ni tan sols han sigut capaces de mantindre vigent l’instrument bàsic de planificació que ja existia?

El ritual dels anuncis: una litúrgia buida

S’ha destacat el caràcter històric de la trobada entre les tres administracions. És cert que no és habitual veure-les juntes, però això no converteix l’acte en històric. El que seria realment històric, i fins i tot revolucionari, seria que, per una vegada, el compromís es traduïra en pressupost real, continuat i suficient.

Sagunt no necessita més fotos, ni més declaracions solemnes, ni més promeses de futur. Necessita diners, personal, manteniment, excavacions sistemàtiques, museïtzació i una gestió que tracte el seu patrimoni com el que és: un tresor d’importància estatal, no un decorat per a visites institucionals.

I això no és una opinió, és una realitat visible. El castell continua mostrant zones en ruïna, estructures inestables, restes arqueològiques sense estudiar i espais sense cap ús. El teatre romà, després de dècades de polèmica, continua sense un projecte museogràfic integral. El patrimoni industrial del Port de Sagunt, malgrat alguns avanços puntuals, continua esperant una aposta clara i sostinguda.

Mentrestant, cada cert temps arriba una delegació, fa un recorregut, anuncia actuacions urgents i se’n torna. I el cicle es repeteix, com si el patrimoni poguera aguantar indefinidament sense una intervenció seriosa.

El pla director: obligatori, caducat i ara ressuscitat

El punt més greu de tota esta història és el que quasi passa desapercebut: el pla director és obligatori. No és un caprici, no és un extra, no és un regal. És una exigència legal per a la gestió d’un Bé d’Interés Cultural d’esta magnitud.

I, malgrat això, el pla va caducar. Ningú el va renovar. Ningú va activar el procés per actualitzar-lo. Ningú va assumir responsabilitats. Simplement, es va deixar morir.

Ara, el Ministeri anuncia que en 2026, dos anys més tard, adjudicarà la redacció d’un nou pla. Açò significa dos anys més sense instrument de planificació i, després, quan s’adjudique, encara vindran mesos o anys de redacció, revisió, aprovació i aplicació.

Sagunt no pot esperar tant. El seu patrimoni tampoc.

La comparació incòmoda: Xàtiva com a exemple

La comparació amb el Castell de Xàtiva és inevitable. I és dolorosa. No perquè Xàtiva no mereixca el que té, sinó perquè evidencia el que Sagunt no té.

Xàtiva compta amb un pla director vigent i aplicat, inversions continuades, personal estable, una estratègia turística coherent, una museïtzació atractiva i funcional i una imatge de marca consolidada.

Sagunt, en canvi, té un pla director caducat, intervencions puntuals i disperses, manteniment insuficient, zones tancades o degradades, restes arqueològiques sense estudiar i un relat turístic fragmentat.

La diferència no és casual. És política, pressupostària i estructural.

El paper de les associacions i de la ciutadania: les úniques que no fallen

Si Sagunt no ha perdut el seu patrimoni és, en gran part, gràcies a les associacions culturals, patrimonials i veïnals que porten dècades lluitant. Són estes entitats i persones les que han denunciat l’abandonament, les que han organitzat activitats, les que han pressionat les administracions, les que han mantingut viva la memòria i la reivindicació.

Per això és imprescindible una cosa que encara no s’ha dit prou alt: Sagunt ha de decidir sobre Sagunt. No Madrid. No València. No despatxos llunyans que no trepitgen el castell més que un dia cada dos anys.

El pla director, si realment vol ser útil, ha d’incloure participació real de les associacions, consultes públiques vinculants, transparència absoluta en pressupostos i calendari i un òrgan de seguiment amb representació local majoritària. Sense això, serà un document més per a un calaix.

El problema de fons: el patrimoni com a decorat, no com a projecte

El que passa a Sagunt no és un cas aïllat. És un símptoma d’un model de gestió patrimonial que tracta els monuments com a escenaris per a fotos institucionals, no com a projectes de país.

Quan el patrimoni es converteix en decorat, les actuacions són puntuals i no estructurals, els pressupostos són intermitents i no estables, les decisions es prenen des de lluny i no des del territori, les prioritats són polítiques i no tècniques i els resultats són superficials i no transformadors.

Sagunt mereix molt més que això. I ho mereix no només per la seua història, sinó també pel seu futur.

El castell i el teatre: dos símbols, una mateixa negligència

El castell és un gegant ferit. El teatre és un símbol mal resolt. Tots dos comparteixen dècades de desatenció, intervencions parcials i absència de planificació.

El castell presenta zones en ruïna sense intervenció, muralles amb patologies estructurals, espais sense ús ni museïtzació, accessibilitat deficient i restes arqueològiques sense estudiar.

El teatre arrossega un debat etern sobre la seua restauració, una absència de projecte museogràfic integral, una falta d’activitat cultural estable i una infrautilització com a recurs turístic.

I, mentrestant, Sagunt no és Ciutat Patrimoni de la Humanitat, no té un reconeixement internacional proporcional al seu valor i no rep inversions equiparables a altres enclavaments.

La solució no és un pla: és un compromís

Un pla director és necessari, però no suficient. El que cal és un pressupost plurianual garantit, personal tècnic estable i especialitzat, excavacions sistemàtiques i no puntuals, una museïtzació moderna i coherent, la integració del patrimoni industrial en el relat global, una participació ciutadana real i una transparència absoluta.

I, sobretot, cal una cosa que no es pot anunciar en una roda de premsa: voluntat política real.

Sagunt no vol ser un problema: vol ser una oportunitat

El patrimoni de Sagunt no és una càrrega. És una oportunitat econòmica, cultural i turística de primer ordre. Però per aprofitar-la cal invertir, planificar i escoltar.

Sagunt podria ser un referent mediterrani en arqueologia romana, un pol cultural amb programació estable al teatre, un exemple de recuperació de patrimoni industrial, un destí turístic de primer nivell i un laboratori de gestió patrimonial participativa.

Però res d’això passarà mentre les administracions continuen tractant la ciutat com un apèndix i no com un centre.

El futur: o es decideix des de Sagunt, o no serà

La reivindicació és clara i legítima: Sagunt ha de tindre veu decisiva en el seu patrimoni. No pot ser que Madrid marque el ritme, que València marque les prioritats i que Sagunt només espere.

El patrimoni és de totes i tots, però la responsabilitat directa és de qui el viu, el pateix i el defensa cada dia.

Per això, qualsevol pla director que no situe Sagunt al centre serà paper mullat.

Prou d’anuncis, és hora de resultats

La visita institucional pot ser un gest positiu, però només serà útil si va seguida de fets. I els fets, en patrimoni, tenen noms molt concrets: pressupost, personal, planificació, execució, seguiment i participació.

Tot el demés són paraules.

Sagunt no vol més paraules. Sagunt vol respecte. Sagunt vol compromís. Sagunt vol decidir. Sagunt vol futur.

I el futur no vindrà d’un anunci, sinó d’una responsabilitat compartida però liderada des d’ací, des de la ciutat que porta més de dos mil anys resistint, lluitant i reclamant el que li correspon.

llegir més