El crit del Papa contra l’odi que devora Espanya ^

Quan vaig llegir les paraules del papa Leó XIV advertint els bisbes espanyols sobre el perill de la ultradreta, vaig sentir una barreja d’alleujament i tristesa. Alleujament perquè, per fi, algú amb autoritat moral dins de l’Església s’atrevia a dir en veu alta allò que molts catòlics progressistes portem anys denunciant. Tristesa perquè és una constatació que el mal ja està fet, que la fe ha sigut segrestada per discursos que no tenen res de cristians i que, malgrat això, continuen trobant altaveus i complicitats dins de la mateixa institució que hauria de defensar els pobres, els migrants i els vulnerables.

Jo sóc catòlic, d’esquerres i valencianista. Ho dic sense complexos i sense necessitat de justificar-me davant de ningú. La meua fe no és incompatible amb la defensa dels drets humans, de la justícia social, de la dignitat de totes les persones. Al contrari: és precisament la meua fe la que m’hi empeny. Quan Jesús diu que allò que fem al més menut dels nostres germans li ho fem a ell, no està deixant espai per a interpretacions partidistes. No diu que només hem d’ajudar els que parlen la nostra llengua, o els que tenen els nostres papers, o els que voten com nosaltres. Diu que hem d’ajudar els més menuts, punt. I els més menuts, hui, són els migrants que arriben desesperats, les famílies que no arriben a final de mes, els joves que no poden emancipar-se, les dones que pateixen violència, els treballadors explotats, els refugiats que fugen de guerres que Europa alimenta amb la seua hipocresia.

Per això em dol tant veure com l’extrema dreta ha aconseguit infiltrar-se en el discurs religiós, com si tingueren el monopoli de la moral o de la tradició. No hi ha res més anticristià que utilitzar la fe per justificar l’odi, la por o la discriminació. I, tanmateix, ho fan cada dia. Ho fan quan criminalitzen els migrants, quan parlen de “invasions”, quan associen pobresa amb delinqüència, quan defensen murs i tanques com si foren solucions i no símbols de la nostra incapacitat per estimar. Ho fan quan es presenten com a defensors de la família mentre neguen drets a famílies reals que no encaixen en el seu model únic. Ho fan quan invoquen la paraula “llibertat” per atacar drets que no els agraden, però callen quan la llibertat és la dels altres.

El que ha fet Leó XIV és posar-los davant del mirall. I això els molesta. Els molesta perquè ells volen una Església dòcil, submisa, útil per als seus interessos. Una Església que calle davant de la injustícia, que es limite a beneir banderes i a repetir consignes. Una Església que no parle de desigualtat, ni de pobresa, ni de migrants, ni de medi ambient, ni de drets socials. Una Església que siga un instrument polític, no una comunitat de fe. I això, per a mi, és una blasfèmia molt més greu que qualsevol crítica que puguen fer a la jerarquia.

Com a valencià, a més, veig amb especial preocupació com aquest discurs arrela en territoris que han patit històricament la manipulació identitària. L’extrema dreta espanyola no sols vol segrestar la fe; també vol segrestar la identitat. Vol convertir-nos en súbdits d’un projecte uniformitzador que menysprea la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra manera d’entendre el món. I ho fa amb una habilitat perversa: es presenta com a defensora de la tradició mentre ataca les tradicions reals del nostre poble. Parlen de “defendre Espanya” mentre neguen la diversitat que fa Espanya possible. Parlen de “respectar la història” mentre reescriuen la història per adaptar-la al seu relat. Parlen de “llibertat” mentre volen imposar un únic model de país, de família, de fe i de vida.

Com a catòlic, no puc acceptar que la meua fe siga utilitzada per legitimar aquest projecte. Com a home d’esquerres, no puc acceptar que es normalitze un discurs que deshumanitza els més vulnerables. Com a valencianista, no puc acceptar que es pretenga esborrar la nostra identitat sota una bandera que no ens representa. I com a ciutadà, no puc acceptar que es jugue amb la por i l’odi per guanyar vots.

Quan el papa adverteix els bisbes espanyols sobre el perill de la ultradreta, no està fent política partidista. Està fent teologia. Està recordant-los que la missió de l’Església no és protegir privilegis, sinó defensar els pobres. No és conservar poder, sinó servir. No és imposar, sinó acompanyar. No és jutjar, sinó estimar. I això, per a alguns, és intolerable, perquè els deixa sense discurs. Si la fe torna al seu lloc, ells perden l’eina que havien convertit en arma.

Però també he de dir que la responsabilitat no és només de l’extrema dreta. La jerarquia eclesial espanyola ha sigut massa sovint còmplice, per acció o per omissió. Ha callat quan havia de parlar, ha parlat quan havia de callar, ha mirat cap a un altre costat quan la injustícia era evident. Ha permés que determinats grups s’apropiaren del discurs religiós sense plantar-los cara. Ha tingut por de perdre fidels, quan el que ha perdut és credibilitat. I això també ho denuncia Leó XIV, encara que siga de manera implícita. Quan diu que la seua major preocupació és la instrumentalització de la fe, està dient que alguns bisbes han permés que això passara. I això, per a ells, és un toc d’atenció que feia molts anys que no rebien.

Jo, com a creient, celebre que el papa siga valent. Celebre que parle clar. Celebre que recorde que el cristianisme no és una ideologia, sinó una manera de viure. Celebre que defense els migrants, els pobres, els vulnerables. Celebre que denuncie l’odi disfressat de patriotisme. Celebre que pose límits a aquells que volen convertir l’Església en una sucursal d’un partit polític. I celebre, sobretot, que ens recorde que la fe no pot ser mai una excusa per deixar de ser humans.

Però també sé que això no serà suficient. L’extrema dreta continuarà utilitzant la religió perquè els funciona. Continuaran parlant de cristianisme mentre neguen l’essència del cristianisme. Continuaran presentant-se com a defensors de la civilització mentre ataquen la civilització de la convivència. Continuaran fent servir la por perquè la por és fàcil de vendre. I continuaran trobant altaveus, perquè hi ha qui prefereix un cristianisme còmode, identitari i excloent a un cristianisme exigent, obert i compromés.

Per això, la responsabilitat és nostra. De cada creient que no vol que la seua fe siga manipulada. De cada ciutadà que no vol que el seu país siga governat per l’odi. De cada valencià que no vol que la seua identitat siga esborrada. De cada persona que creu que el futur ha de construir-se des de la dignitat i no des de la por. No podem esperar que el papa ho faça tot. No podem esperar que els bisbes reaccionen tots alhora. No podem esperar que la política es regenere sola. Hem de ser nosaltres els que alcem la veu, els que defensem els valors que ens defineixen, els que plantem cara a l’odi amb fermesa però també amb esperança.

Jo, com a catòlic d’esquerres i valencianista, no vull una Església que siga un instrument de poder. Vull una Església que siga un refugi per als que pateixen. No vull una fe que es convertisca en bandera. Vull una fe que es convertisca en pont. No vull un cristianisme que excloga. Vull un cristianisme que abrace. I no vull un país que es tanque en si mateix. Vull un país que mire el futur amb valentia i amb humanitat.

Les paraules de Leó XIV són un far enmig de la foscor. Però un far no mou els vaixells; només els guia. Som nosaltres els que hem de decidir cap a on naveguem. I jo ho tinc clar: cap a un futur on la fe no siga arma, on la política no siga odi i on la identitat no siga imposició. Cap a un futur on ser catòlic, d’esquerres i valencià no siga una contradicció, sinó una manera coherent d’estimar el món.

llegir més

Ulpiano ^

Ulpiano Alonso Presa va néixer en un moment marcat per les fortes desigualtats socials i per una Espanya que vivia canvis polítics constants. La seva infantesa i joventut van transcórrer enmig d’un país que passava de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República i, finalment, a la Guerra Civil. Aquest entorn convuls va influir profundament en la seva consciència social i en el seu compromís amb la defensa dels drets dels treballadors.

Amb el temps, Ulpiano Alonso va arribar al Port de Sagunt, un dels principals centres industrials del País Valencià. La siderúrgia i el conjunt d’indústries associades havien convertit aquest espai en un pol d’atracció per a milers de treballadors procedents de tot l’Estat. En aquest ambient obrer i solidari, Alonso va desenvolupar una intensa activitat sindical i va participar en moviments que reivindicaven millores laborals i condicions de vida més dignes. Formava part d’aquella generació que, fins i tot en plena dictadura, mantenia viva la cultura de la resistència i l’organització col·lectiva.

Durant el franquisme, la seva activitat sindical el va situar en el punt de mira de les autoritats. Va ser jutjat i condemnat per un tribunal d’excepció, creat específicament per reprimir qualsevol activitat considerada contrària al règim. Aquests tribunals actuaven sense garanties i imposaven condemnes basades en criteris ideològics. La sentència contra Ulpiano Alonso va tenir conseqüències personals i socials importants, i s’inscriu en el marc de la repressió sistemàtica que van patir sindicalistes, activistes i opositors polítics.

Amb el pas dels anys, i especialment després de la recuperació de la democràcia, la figura d’Alonso ha anat adquirint un valor simbòlic. La seva trajectòria representa la lluita obrera en un entorn industrial dur i la defensa de la dignitat humana en temps de repressió. També reflecteix el paper fonamental que van tenir molts treballadors en la vida social i cultural del Port de Sagunt, participant en ateneus, associacions i iniciatives comunitàries que van contribuir a donar identitat pròpia al poble.

En el marc de la Llei de Memòria Democràtica, l’Estat ha declarat il·legítims els tribunals que el van condemnar i ha anul·lat les sentències dictades per motius polítics. L’Ajuntament de Sagunt ha impulsat accions per recuperar la seva memòria, retre-li homenatge i dedicar-li una via pública al Port de Sagunt. Aquest reconeixement institucional busca dignificar la seva figura i situar-la en el lloc que li correspon dins la història local i dins la memòria col·lectiva de la lluita pels drets socials.

La vida d’Ulpiano Alonso Presa és, en definitiva, la història d’un treballador compromès, d’un sindicalista perseguit i d’un ciutadà que va contribuir a construir un teixit social més just i solidari. La seva trajectòria ajuda a entendre millor el passat industrial del Port de Sagunt i la importància de preservar la memòria de totes aquelles persones que van defensar la llibertat i la dignitat en temps difícils.

llegir més

23-F: prou d’amnèsia, és hora de despertar ^

Quan el president del govern anuncia que el dimarts es desclassificaran els documents del 23-F i ho presenta com una manera de saldar una “deute històrica amb la ciutadania”, inevitablement s’obri un debat que fa dècades que arrosseguem. Un debat que no és només sobre uns papers secrets, sinó sobre la manera com aquest país ha decidit mirar —o no mirar— el seu passat. I, sobretot, sobre com els silencis institucionals han contribuït a una amnèsia col·lectiva que encara pesa sobre la nostra democràcia.

La notícia arriba com arriben sempre aquestes coses: embolicada en solemnitat, amb un to de moment històric, com si per fi s’haguera trobat la clau que obri totes les portes. Però la pregunta que moltes persones es fan és si realment estem davant d’un gest transformador o d’una operació simbòlica més, d’aquelles que busquen tancar ferides sense haver-les netejat. Perquè la memòria democràtica no es resol amb un titular, ni amb una roda de premsa, ni amb un grapat de documents que, probablement, arribaran amb més tinta negra que paraules llegibles.

El 23-F és un episodi que encara projecta ombres llargues. No només per la imatge del tinent coronel Tejero entrant al Congrés amb una pistola, sinó per tot el que no s’ha contat, per tot el que s’ha volgut deixar en un racó fosc. Durant dècades, la versió oficial ha sigut una mena de relat tranquil·litzador: un colp d’estat fallit, un rei que va salvar la democràcia, uns militars descontrolats que actuaren pel seu compte. Però la història mai és tan simple, i la ciutadania ho sap. Ho sap perquè ha vist com, al llarg dels anys, s’han anat filtrant informacions, testimonis, sospites i contradiccions que apunten a una trama molt més complexa, amb complicitats que no sempre han estat convenientment investigades.

La desclassificació pot ser una oportunitat per aclarir algunes d’aquestes zones fosques. Però també pot convertir-se en un exercici de maquillatge institucional si el que s’allibera és només allò que ja no compromet ningú, allò que no altera el relat oficial, allò que no posa en qüestió els fonaments d’una transició que, per a moltes persones, va ser més pactada amb el passat que orientada cap al futur. Perquè, al cap i a la fi, el 23-F no és només un episodi aïllat: és un símptoma d’un problema més profund, d’un estat que mai no ha acabat de trencar del tot amb els hereus del franquisme.

Quan parlem d’hereus del franquisme, no parlem només de persones concretes, sinó d’estructures, de cultures polítiques, de maneres de fer que han sobreviscut al canvi de règim. Parlem d’un aparell judicial que encara arrossega inèrcies autoritàries. Parlem d’unes forces de seguretat que, en alguns moments, han actuat amb una impunitat que recorda massa temps passats. Parlem d’uns poders econòmics que es van enriquir durant la dictadura i que continuaren controlant sectors clau durant la democràcia. Parlem d’unes elits que mai no van ser depurades, que van saber adaptar-se al nou context sense perdre influència.

La transició espanyola, tan celebrada internacionalment, va ser també un pacte de silenci. Un pacte que va permetre avançar cap a un sistema democràtic, sí, però que també va deixar intactes moltes estructures del règim anterior. I aquest pacte, que en el seu moment es va presentar com una necessitat per evitar un nou conflicte, ha tingut conseqüències profundes. Una d’elles és la dificultat per afrontar episodis com el 23-F amb plena transparència. Una altra és la incapacitat per reconéixer i reparar les víctimes del franquisme. I una tercera, potser la més greu, és la normalització d’una amnèsia que ha anat calant en la societat.

Aquesta amnèsia no és casual. És una amnèsia construïda, alimentada, institucionalitzada. Una amnèsia que ha permés que, encara hui, hi haja persones que relativitzen la dictadura, que parlen de Franco com si fóra una figura neutral, que neguen la repressió o que fins i tot la justifiquen. Una amnèsia que ha permés que partits polítics amb representació parlamentària reivindiquen obertament elements del franquisme sense que això provoque un escàndol generalitzat. Una amnèsia que ha permés que els símbols feixistes continuen presents en espais públics, que les fosses comunes continuen sense obrir-se, que les famílies continuen buscant els seus desapareguts.

En aquest context, la desclassificació dels documents del 23-F pot ser un pas endavant, però no serà suficient si no va acompanyada d’una voluntat real de revisar el passat amb honestedat. No es tracta només de saber què va passar aquell dia, sinó de comprendre per què va ser possible. I això implica qüestionar els fonaments de la transició, revisar els pactes de silenci, reconéixer les complicitats i assumir que la democràcia espanyola té deures pendents.

També implica preguntar-se per què ha costat tant arribar fins ací. Per què han hagut de passar més de quaranta anys perquè un govern decidisca obrir aquests arxius. Per què, durant dècades, s’ha mantingut una opacitat que no és pròpia d’un estat democràtic madur. Per què la ciutadania ha hagut de conformar-se amb mitges veritats, amb relats oficials que no sempre encaixen amb els fets. I, sobretot, per què encara hi ha resistències tan fortes a revisar el passat.

Aquestes resistències no són només institucionals. També són culturals. Durant anys, se’ns ha repetit que remoure el passat és perillós, que pot dividir la societat, que és millor mirar cap avant. Però aquesta idea és profundament errònia. No hi ha democràcia plena sense memòria. No hi ha convivència real sense veritat. No hi ha futur digne sense un passat assumit. I, sobretot, no hi ha justícia sense reconeixement.

La memòria no és venjança. La memòria és responsabilitat. És un acte de maduresa col·lectiva. És la manera d’evitar que els errors es repetisquen. És la manera de construir una societat més justa, més lliure, més conscient. I això passa per obrir arxius, sí, però també per obrir debats, per escoltar testimonis, per revisar relats, per qüestionar mites.

El 23-F és un d’aquests mites. Un mite construït per protegir determinades figures, per reforçar determinats relats, per evitar determinades preguntes. La desclassificació pot ajudar a desmuntar-lo, però només si es fa amb valentia i transparència. Si el que s’allibera són documents irrelevants o parcialment censurats, el gest quedarà en res. Si, en canvi, s’obri la porta a una revisió profunda, pot ser un punt d’inflexió.

Ara bé, perquè això siga possible, cal que la ciutadania estiga disposada a mirar de cara el seu passat. I ací és on entra la pregunta que planteges: despertem? És una pregunta incòmoda, perquè implica reconéixer que, durant molt de temps, hem acceptat una versió edulcorada de la nostra història. Implica reconéixer que hem viscut en una democràcia que, en alguns aspectes, ha preferit no saber. Implica reconéixer que la memòria ha estat una assignatura pendent.

Despertar significa exigir transparència. Significa reclamar veritat. Significa no conformar-se amb gestos simbòlics. Significa entendre que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó també conéixer el passat que la sustenta. Significa assumir que la memòria és un dret col·lectiu.

També significa entendre que els hereus del franquisme no són només una anècdota històrica, sinó una realitat política que encara condiciona el present. Quan veiem discursos autoritaris normalitzats, quan veiem atacs a la diversitat, quan veiem discursos d’odi, quan veiem la negació de la violència de la dictadura, estem veient la persistència d’aquell llegat. I això no es combat només amb lleis, sinó també amb consciència.

La desclassificació dels documents del 23-F pot ser un punt de partida per a aquesta consciència. Però només serà útil si la societat decideix aprofitar-la. Si no, quedarà com una anècdota més, com un gest polític que no transforma res. La responsabilitat és compartida: de les institucions, que han de garantir transparència; dels mitjans, que han d’investigar i contextualitzar; de les escoles, que han d’ensenyar història sense por; i de la ciutadania, que ha de voler saber.

Potser la pregunta no és només si despertem, sinó si volem despertar. Perquè despertar implica incomoditat. Implica revisar creences. Implica qüestionar relats que ens han contat durant dècades. Implica assumir que la democràcia espanyola no és tan exemplar com ens han fet creure. Però també implica una oportunitat: la d’avançar cap a una societat més madura, més crítica, més lliure.

La desclassificació del 23-F pot ser un pas en aquesta direcció. Però només serà realment transformadora si va acompanyada d’un compromís ferm amb la memòria democràtica. Un compromís que no es quede en gestos puntuals, sinó que es convertisca en una política d’estat. Un compromís que reconega que la veritat no és una amenaça, sinó una necessitat.

Si volem una democràcia plena, hem de mirar el passat sense por. Hem de reconéixer les ombres, els silencis, les complicitats. Hem de trencar amb l’amnèsia. Hem de construir una memòria que siga inclusiva, crítica i valenta. Només així podrem saldar, de veritat, la deute històrica amb la ciutadania.

I potser, aleshores, sí que podrem dir que hem despertat.

llegir més

50 anys de democràcia ^

Cinquanta anys després de la mort de Franco, el relat oficial parla de mig segle de democràcia, de convivència, de modernització i d’integració europea. És un relat que s’ha repetit fins a convertir-se en una mena de mantra tranquil·litzador: hem avançat, hem crescut, hem consolidat institucions, hem entrat a Europa, hem deixat enrere la foscor. Però quan mirem aquest mig segle des del País Valencià, i encara més des de Sagunt, la història és més complexa, més matisada i, sobretot, més política. Perquè la democràcia no és només un sistema institucional, és una manera de viure, de decidir, de recordar i de projectar futur. I no tots els territoris han viscut aquests cinquanta anys de la mateixa manera.

El País Valencià ha estat, massa sovint, un territori que ha contribuït a la democràcia espanyola sense rebre el mateix reconeixement. Hem aportat cultura, economia, treball, innovació, diversitat i una manera de fer política des de baix, des del carrer, des de les associacions, des de les lluites socials. Però la mirada centralista ha continuat dominant el relat, com si la democràcia fora un procés que només es construeix a Madrid. I això és una falsedat que cal desmuntar. La democràcia espanyola no s’entén sense el paper dels territoris, i el País Valencià n’ha estat un dels motors més constants, encara que sovint invisibilitzat.

Sagunt és un exemple perfecte d’aquesta realitat. Quan es parla de la Transició, es parla de pactes, de despatxos, de reformes legislatives. Però a Sagunt, la Transició va tindre un altre nom: lluita obrera. La democràcia no va arribar com un regal institucional, sinó com una conquesta col·lectiva. Les mobilitzacions dels anys vuitanta, la defensa de la siderúrgia, les vagues, les assemblees, les ocupacions i la resistència van ser part essencial d’un procés que no només buscava salvar llocs de treball, sinó defensar la dignitat d’un poble. Aquella lluita va ser democràcia en estat pur. I, tanmateix, rarament apareix en els llibres d’història quan es parla de la Transició.

Cinquanta anys després, Sagunt continua sent un termòmetre de la democràcia real. No la democràcia formal, sinó la que es viu al carrer, la que es negocia en cada decisió urbanística, en cada projecte industrial, en cada conflicte territorial, en cada reivindicació cultural. Sagunt és un espai on es veu clarament com les decisions que es prenen lluny —a Madrid, a Brussel·les, a Luxemburg— aterren sobre un territori concret, amb persones concretes, amb conseqüències concretes. I això obliga a preguntar-nos quin paper tenim en aquesta democràcia que celebrem.

Europa és un actor central en aquesta reflexió. Quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, es va vendre com un pas definitiu cap a la modernitat. I en part ho va ser. Però també va significar l’inici d’un procés en què les decisions econòmiques, industrials, agrícoles i territorials es van desplaçar cap a institucions que no sempre han tingut en compte la realitat mediterrània. El País Valencià ha patit les conseqüències d’acords comercials que han perjudicat la nostra agricultura, de polítiques de mobilitat que han ignorat el corredor mediterrani durant dècades, de normatives ambientals que no sempre han entés la singularitat del nostre territori. I, alhora, ha rebut fons europeus que han permés modernitzar infraestructures, protegir espais naturals i impulsar projectes culturals.

Europa ha estat, per al País Valencià, una oportunitat i una contradicció. Una porta oberta i un mur. Un espai de futur i un espai de desigualtats. I Sagunt ho ha viscut de manera especialment intensa. La reindustrialització europea, la transició energètica, la necessitat d’autonomia estratègica en sectors com les bateries o la mobilitat elèctrica han situat Sagunt en el centre d’un mapa que, durant molts anys, ens havia ignorat. La gigafactoria és un símbol d’aquesta nova etapa. Però també és un recordatori que Europa no és neutra. Europa decideix. Europa planifica. Europa condiciona. I els territoris han de saber defensar-se, negociar, exigir i posar límits.

La pregunta és: estem preparats per fer-ho. El País Valencià ha estat massa temps en una posició subalterna dins l’Estat i dins Europa. Hem estat un territori que produeix, que exporta, que treballa, que aporta, però que no sempre decideix. I això, cinquanta anys després de l’inici de la democràcia, és una anomalia que cal corregir. La democràcia no és completa si els territoris no tenen veu pròpia. Si les decisions que afecten la nostra economia, el nostre paisatge, la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre futur es prenen sense nosaltres, la democràcia és incompleta.

Sagunt, en aquest sentit, és un espai de resistència i d’oportunitat. Resistència perquè ha sabut plantar cara a decisions injustes, com el tancament de la siderúrgia o projectes urbanístics que amenaçaven el territori. Oportunitat perquè ara es troba en un moment clau per definir quin tipus de desenvolupament vol. La gigafactoria no pot ser només una inversió. Ha de ser una oportunitat per repensar el model productiu, per garantir que la reindustrialització siga justa, per assegurar que els beneficis arriben a la ciutadania i no només a les grans corporacions, per exigir infraestructures dignes, per protegir el territori i per reforçar la cohesió social.

Cinquanta anys de democràcia haurien de servir per entendre que la democràcia no és només votar cada quatre anys. És decidir com volem viure. És defensar el territori. És protegir la cultura. És garantir drets socials. És exigir transparència. És participar en els processos que ens afecten. I Sagunt ha demostrat, una vegada i una altra, que sap fer-ho. Però també ha demostrat que necessita més eines, més reconeixement i més capacitat d’incidència.

El País Valencià necessita una veu pròpia a Europa. No una veu delegada, no una veu subordinada, no una veu que depenga de la voluntat del govern central. Necessita una presència real en els espais on es decideixen les polítiques que afecten el nostre futur. Necessita una estratègia mediterrània que defense els nostres interessos. Necessita una política industrial que no ens convertisca en un simple espai de producció, sinó en un territori amb capacitat d’innovació i decisió. Necessita una política agrícola que protegisca els nostres productors. Necessita una política cultural que reconega la nostra llengua com a part del patrimoni europeu. Necessita una política territorial que entenga que el Mediterrani no és perifèria, sinó centre.

Cinquanta anys després, la democràcia espanyola continua tenint deures pendents amb el País Valencià. I Europa també. Però això no és una invitació al victimisme. És una invitació a la responsabilitat. A entendre que la democràcia no es demana, es construeix. No s’espera, s’exerceix. No s’implora, s’exigeix. I Sagunt és un exemple de com un territori pot fer-ho.

La memòria democràtica no és només recordar el passat. És utilitzar-lo per transformar el present. Sagunt recorda les lluites obreres no per nostàlgia, sinó per aprendre com s’organitza un poble quan el futur està en joc. Recorda la defensa del Teatre Romà no per romanticisme, sinó per entendre que la cultura és una trinxera democràtica. Recorda les mobilitzacions ecologistes perquè sap que el territori és un bé comú. Recorda les lluites veïnals perquè sap que la democràcia es fa des de baix.

Ara, amb cinquanta anys de democràcia a l’esquena, Sagunt té una nova responsabilitat: demostrar que la democràcia del segle XXI no pot ser només institucional. Ha de ser territorial, ecològica, participativa, cultural, social i mediterrània. Ha de ser una democràcia que escolte els pobles, que reconega la diversitat, que distribuïsca el poder, que protegisca la vida i que entenga que el futur d’Europa es juga també en llocs com Sagunt.

Europa necessita territoris que no tinguen por de dir la veritat. I la veritat és que la democràcia no està garantida. Que la desigualtat territorial és una amenaça real. Que la transició energètica pot generar noves injustícies si no es fa amb criteris socials. Que la reindustrialització pot repetir errors del passat si no es posa la vida al centre. Que la cultura pot ser instrumentalitzada si no es defensa com a dret. Que la participació pot convertir-se en un decorat si no es garanteixen mecanismes reals de decisió.

Sagunt pot ser un far en aquest moment històric. Un exemple de com un territori amb memòria, amb identitat i amb capacitat de lluita pot influir en decisions que semblen llunyanes. Però això només serà possible si el País Valencià assumeix que té dret a parlar en primera persona. I si Europa entén que la seua legitimitat depén de la capacitat d’escoltar els territoris que la formen.

Cinquanta anys de democràcia no són un punt final. Són un punt d’inflexió. Una invitació a revisar què hem fet, què hem deixat de fer i què estem disposats a fer a partir d’ara. I Sagunt, amb la seua història i el seu present, té molt a dir en aquest debat. Perquè la democràcia no és només una data. És una pràctica. És una responsabilitat. És una lluita. I és, sobretot, una manera de defensar la vida compartida.

llegir més

Un nou 23F? ^

Un nou 23F? La pregunta colpeja com una pedra llançada a un llac quiet: aixeca ones llargues, revela fons que preferim no mirar i ens obliga a rescatar la memòria que massa vegades hem guardat en un calaix. No és un exercici de nostàlgia ni un caprici històric. És una alerta democràtica. Un 23F no s’alimenta només de uniformes, de tricornios i de trets a l’aire. S’alimenta d’una cultura cívica afeblida, d’institucions desprestigiades, d’un discurs permanent que deshumanitza l’adversari i de l’esgotament social davant la complexitat. Quan el soroll tapa la conversa i el cinisme desplaça l’esperança, la temptació d’un colp simbòlic, judicial, mediàtic o econòmic torna a posar-se a l’horitzó. Cap democràcia és immune a la deriva si renuncia a cuidar-se cada dia.

La història ens ha ensenyat que els colps no sempre s’anuncien amb soroll de sabres. Avui la democràcia pot ser perforada des de dins, a poc a poc, per qui confon majoria amb impunitat o per qui converteix la minoria en barricada permanent i negativa. Pot ser debilitada per aparells que actuen a l’ombra, per desinformació programada, per plataformes que recompensen l’odi i per un debat públic convertit en mercat de cridòria. Parlem sovint de polarització com si fóra un fenomen meteorològic, però la polarització s’alimenta amb decisions, amb negocis i amb una economia de l’atenció que paga millor el conflicte que la veritat. Un nou 23F seria avui més sofisticat, menys fotogènic, més fragmentari. No necessitaria segrestar un Congrés si pot segrestar la conversa, el relat i la confiança.

El País Valencià sap què és conviure amb el menyspreu i la invisibilitat. Qui viu la democràcia com un mer tràmit, com un escenari on repartir poder i contractes, és el millor aliat de qualsevol temptació autoritària. La corrupció, la incompetència i la arrogància són cucs que roden el tronc de la confiança col·lectiva. Quan es desballesta l’autogovern cultural i lingüístic, quan es retalla l’espai públic als barris mentre s’exhibeix solemnitat en actes buits, quan es tracta la ciutadania com a client o com a audiència, el terreny es fa més propici per a qui vindrà a prometre ordre i silencis. Si el poble només rep retrets, sermons o espectacles, deixarà d’exigir política i demanarà salvadors. I els salvadors sempre cobren, i cobren car, amb llibertats i amb drets.

La precarietat també és un terreny abonat per als colps invisibles. Un jove que acumula contractes encadenats i lloguers impossibles és un ciutadà esgotat que ja no pot permetre’s la implicació pública. Una mare que aguanta tres feines i horaris infames difícilment té temps per a deliberar, per a participar, per a teixir comunitat. Un pensionista que veu com s’associa la seua dignitat a un gràfic és algú que pot desconfiar de qualsevol promesa. Quando el dia a dia es fa supervivència, la democràcia es ressent, perquè la democràcia exigeix temps, calma i llaços. Sense teixit comunitari, sense associacions vives, sense barris que s’autoorganitzen, la democràcia es queda nua i qualsevol vent fort la posa en perill. El 23F va fracassar en un Congrés, però molts 23F menuts triomfen cada setmana quan la gent tira la tovallola i se’n desentén.

Hi ha qui pensa que tot açò és exageració, que les institucions són prou fortes, que Europa ens vacuna contra experiments. Eixa confiança pot ser també un perill. La fortalesa institucional no es manté sola; requereix persones que la cuiden, regles que s’apliquen amb coherència i una ètica pública que no és retòrica sinó pràctica diària. La desigualtat davant la llei, la sensació que hi ha castes intocables o enemics eterns, el soroll d’uns tribunals que es discuteixen per la pressa mediàtica, tot açò erosiona la percepció de justícia. Quan la justícia es percep com a arma i no com a balança, la democràcia tremola. No cal un coronel en el Congrés si el tribunal de la plaça pública ja ha dictat sentència cada matí a colp de tendència viral.

No es tracta de dramatitzar per dramatitzar. Es tracta de mirar de cara allò que preferim no vore. Hem normalitzat la humiliació en el debat. Hem normalitzat que hi haja mitjans que mercadegen amb la mentida i després demanen disculpes menudes a la tercera pàgina. Hem normalitzat que els algoritmes ens porten cap a l’extrem i que els partits es dediquen a parlar-se a si mateixos. Hem normalitzat que la cultura cívica siga un luxe extracurricular. Hem normalitzat massa coses que no hauríem d’haver acceptat mai. Quan normalitzes la brutícia, no pots sorprendre’t de l’olor. Eixe és el risc: que el pròxim colp no arribe amb un soroll estrident, sinó amb un perfum bonic que ens diga que no passa res, que tot està sota control, que ja s’encarreguen altres.

Per evitar un nou 23F, amb el format que siga, cal recuperar el múscul cívic. I això comença per cada plaça, per cada centre educatiu, per cada club esportiu, per cada associació de veïns, per cada ateneu, per cada cooperativa, per cada aula i per cada família. La democràcia no és una aplicació a la qual fas clic cada quatre anys, és una disciplina compartida, un art col·lectiu que s’aprén fent. Cal exigir transparència real i no teatre, cal demanar pressupostos oberts i participatius que no siguen una pantomima, cal preguntar i cal respondre, cal defensar la llengua a l’espai públic sense complexos perquè només hi ha democràcia quan la diversitat s’expressa sense por. Cal tractar la discrepància com a motor, no com a traïció, i cal exigir un periodisme valent que no haja de demanar permís a cap anunciat.

La pedagogia democràtica és una urgència. No s’improvisa la ciutadania crítica. Es construeix amb educació cívica, amb memòria històrica, amb tallers als instituts sobre com identificar desinformació, amb pràctiques deliberatives reals on els joves aprenen a escoltar, a sintetitzar i a acordar. Es construeix amb pressupostos municipals que es discuteixen cara a cara, amb dades obertes que es poden auditar i amb mitjans públics que no són trofeus de torn sinó espais de servei. Es construeix també amb cultura, amb teatre que interpel·la, amb música que explica, amb literatura que incomoda, amb esports que eduquen en la protecció i en la convivència. Quan cuides les arrels, el vent bufa i l’arbre aguanta.

Cal també una valentia política que fuja del càlcul curt. Qui governa ha de posar-se límits i ha d’assumir costos. Qui oposita ha de fer propostes i ha de reconéixer allò que es fa bé. No hi ha democràcia sana amb hooligans de partit. Hi ha democràcia sana quan els lideratges entenen que el seu primer deure és amb les regles, no amb la tribu. I ací la societat civil té l’obligació de marcar el ritme, de recompensar la decència i de penalitzar l’espectacle. Si premiem el soroll, tindrem soroll. Si premiem la feina ben feta, tindrem institucions més sòlides. No és idealisme, és economia política bàsica.

I, finalment, cal una crida que no siga postureig, sinó compromís. Si volem evitar un nou 23F, hem d’eixir del sofà i de la pantalla. Hem d’apuntar-nos a l’associació del barri, assistir a un ple municipal, demanar comptes per escrit i per registre, participar en un consell escolar, fer voluntariat en un club esportiu amb protocols de protecció, crear xarxes de suport mutu per a qui no arriba a final de mes, defensar la nostra llengua en el comerç i a l’administració, comprar a qui paga impostos ací, exigir que els mitjans rectifiquen amb la mateixa veu amb què van errar. Hem de parlar amb qui no pensa com nosaltres, no per convéncer a colps, sinó per aprendre a construir una casa comuna on la dissidència no siga sospitosa.

La democràcia no cau del cel ni roman per inèrcia. Es guanya i es perd cada setmana. No hi haurà tanks en els carrers, però hi ha ja masses muralles al nostre cap i massa portes tancades a la nostra quotidianitat cívica. Obrim-les. Reivindiquem el dret a una política seriosa i honesta, a una justícia que no faça espectacle, a uns mitjans que no confonguen llibertat amb barra lliure per mentir, a una educació que ens faça lliures i responsables. Si ho fem, no tindrem por de cap 23F perquè haurem construït un país que, davant qualsevol intent, s’alça, s’organitza i respon. Si no ho fem, no caldrà un colp; ens bastarà el costum d’abaixar el cap. Hui és el dia per mirar-nos als ulls i dir-nos que no passaran, no perquè no vinguen, sinó perquè ací hi ha gent. Gent que sap, que estima, que cuida i que actua. I això és, en essència, la democràcia. Que es note.

llegir més