17.11.26

Indústria i ocupació: l’oportunitat històrica que Sagunt no pot deixar escapar

Sagunt ha sigut sempre una ciutat marcada per la indústria. La seua història contemporània no es pot entendre sense la siderúrgia, el moviment obrer, el creixement del Port de Sagunt i les lluites socials que van construir una identitat col·lectiva pròpia. Ara, dècades després de la reconversió industrial, el municipi i el conjunt del Camp de Morvedre tornen a trobar-se davant d’un moment decisiu. La implantació de PowerCo, el desenvolupament de Parc Sagunt I i la consolidació de Parc Sagunt II anuncien una transformació econòmica capaç de condicionar el futur de diverses generacions.

La primera reacció davant d’aquestes inversions és, lògicament, positiva. La comarca necessita activitat econòmica, oportunitats laborals i projectes que permeten a la joventut construir el seu futur sense haver de marxar. Tanmateix, celebrar l’arribada de grans empreses no és suficient. La qüestió important no és només quants milions s’invertiran, sinó com es distribuiran els beneficis d’aquesta industrialització, quina ocupació es crearà i quin paper tindrà la societat del Camp de Morvedre.

No podem limitar-nos a convertir Sagunt en un espai on les empreses instal·len fàbriques mentre les decisions, els professionals més qualificats i els beneficis es concentren fora del territori. La indústria només serà una oportunitat històrica si genera ocupació de qualitat, reforça el teixit productiu local i contribueix a millorar els serveis públics, les infraestructures i les condicions de vida de la població.

Per això, el primer compromís exigible és la creació de treball estable i digne. Les administracions han de fer un seguiment públic dels llocs de treball directes i indirectes generats per PowerCo i per les empreses que s’instal·len a Parc Sagunt. No n’hi ha prou de presentar estimacions en una roda de premsa. Cal conéixer quants contractes són indefinits, quins perfils professionals es necessiten, quines condicions salarials s’ofereixen i quina presència tenen les dones, les persones joves i els col·lectius amb més dificultats d’inserció laboral.

També s’ha d’evitar que la nova ocupació industrial depenga d’una successió interminable de subcontractes. L’externalització pot ser necessària per a determinades activitats especialitzades, però no pot convertir-se en una fórmula per reduir salaris, fragmentar plantilles o diluir responsabilitats en matèria de seguretat laboral. La indústria del futur no pot repetir les pitjors pràctiques del passat. Necessitem empreses modernes, competitives i innovadores, però també compromeses amb el diàleg social, la negociació col·lectiva i la prevenció de riscos.

La formació serà una de les claus d’aquest procés. La fabricació de bateries, l’automatització, la robòtica, l’electromecànica, la logística avançada, el manteniment industrial, la ciberseguretat i les energies renovables exigeixen coneixements específics. Si no preparem la població de la comarca per ocupar aquests llocs, podem arribar a la paradoxa de tindre milers d’oportunitats laborals al costat de casa i, al mateix temps, una part de la ciutadania sense possibilitats reals d’accedir-hi.

Els instituts, els centres de Formació Professional i les universitats han de coordinar-se amb les empreses i les administracions. Cal adaptar les titulacions a les necessitats industrials sense convertir l’educació pública en una simple acadèmia al servei d’una companyia concreta. La formació ha d’oferir competències útils per a diferents empreses i sectors, perquè les persones treballadores mantinguen la seua autonomia professional i puguen evolucionar al llarg de la seua vida laboral.

La Formació Professional Dual pot ser una ferramenta molt valuosa si es desenvolupa amb garanties. Les pràctiques han d’estar correctament tutoritzades, relacionades amb els estudis i orientades a una inserció laboral real. L’alumnat no pot ser utilitzat com a mà d’obra barata ni substituir llocs de treball estructurals. Igualment, cal facilitar la requalificació de persones adultes que ja tenen experiència en la indústria, la construcció, la logística o el manteniment, però necessiten actualitzar les seues competències.

La nova industrialització també ha de beneficiar les petites i mitjanes empreses. El Camp de Morvedre disposa de tallers, empreses de serveis, professionals autònoms i negocis amb dècades d’experiència. Aquest teixit local ha de tindre oportunitats reals per integrar-se en la cadena de proveïdors de PowerCo, Parc Sagunt i el port. Per aconseguir-ho, cal impulsar programes de modernització, digitalització, certificació, internacionalització i accés al finançament.

No es tracta de concedir privilegis, sinó d’ajudar les empreses locals a competir en condicions adequades. Les grans inversions han de deixar valor afegit al territori. Si la major part dels serveis, subministraments i contractes s’adjudiquen sistemàticament a empreses externes, la comarca assumirà els impactes de la industrialització sense aprofitar plenament els seus beneficis.

També hem de parlar de la qualitat del desenvolupament. Una indústria avançada no és simplement aquella que incorpora robots o intel·ligència artificial, sinó la que utilitza l’energia i l’aigua de manera eficient, redueix residus, reutilitza materials i respecta l’entorn. La fabricació de bateries pot situar Sagunt en el centre de la transició cap a la mobilitat elèctrica, però aquesta posició implica una responsabilitat ambiental especial. Les administracions han de garantir controls exigents, transparència i participació ciutadana.

La industrialització plantejarà, a més, importants efectes sobre l’habitatge, la mobilitat i els serveis públics. L’arribada de població pot incrementar el preu dels lloguers i augmentar la pressió sobre els centres sanitaris, les escoles, les carreteres i el transport públic. Per això, la planificació no pot arribar després del creixement. Ha d’anticipar-se. Cada nova inversió industrial ha d’anar acompanyada d’una previsió sobre habitatge assequible, mobilitat sostenible, recursos educatius i assistència sanitària.

La relació entre Sagunt i la resta del Camp de Morvedre també mereix una atenció especial. Els beneficis de la industrialització no poden quedar concentrats exclusivament en el terme municipal on s’instal·len les fàbriques. Els municipis de la comarca poden aportar treballadors, empreses, habitatge, serveis i espais logístics. Cal establir mecanismes de cooperació perquè el creixement contribuïsca a equilibrar el territori i no genere noves desigualtats.

Per damunt de tot, necessitem governança i transparència. La ciutadania ha de conéixer els compromisos assumits per les administracions i les empreses, les ajudes públiques concedides, les infraestructures previstes i els resultats obtinguts. També cal crear espais permanents de participació amb representants municipals, sindicats, empreses, centres educatius, associacions veïnals i entitats ambientals. Una transformació d’aquesta magnitud no pot gestionar-se únicament des dels despatxos.

Sagunt té davant seu una oportunitat extraordinària, però cap inversió garanteix automàticament el progrés. El verdader èxit no serà inaugurar una gran fàbrica, sinó aconseguir que una persona jove puga formar-se, trobar un treball digne, accedir a un habitatge i desenvolupar el seu projecte de vida a la comarca. Serà enfortir les empreses locals, recuperar talent i construir una economia diversificada, innovadora i sostenible.

La nova indústria ha d’arrelar al territori i formar part d’un projecte col·lectiu. PowerCo i Parc Sagunt poden marcar l’inici d’una etapa de prosperitat, però només si les institucions actuen amb previsió i la societat participa en les decisions. No hauríem de conformar-nos a ser l’escenari de la transformació industrial. Sagunt i el Camp de Morvedre han de ser-ne protagonistes.

Guillem Agulló: trenta-tres anys de vergonya, trenta-tres anys de dignitat, trenta-tres anys de lluita antifeixista

Trenta-tres anys. Trenta-tres anys perquè l'Estat espanyol reconega allò que el poble valencià fa dècades que denuncia: que Guillem Agulló va ser assassinat per l'odi feixista. Trenta-tres anys perquè una família aconseguisca que les institucions escolten una veritat que mai no hauria d'haver sigut qüestionada. Trenta-tres anys de silencis, d'obstacles, de reivindicacions i de dignitat. Hui arriba un reconeixement institucional necessari, però arriba escandalosament tard. I cal dir-ho sense mitges tintes: no estem davant d'un regal del poder, sinó davant d'una reparació que la perseverança popular ha aconseguit arrancar a les institucions. Hui no és el dia de les medalles polítiques ni de les fotografies institucionals. Hui és el dia de Guillem, de la seua família i d'un País Valencià que mai no ha acceptat l'oblit.

L'11 d'abril de 1993, a Montanejos, un grup de neonazis va acabar amb la vida d'un jove de Burjassot de només díhuit anys. Guillem era antifeixista, antiracista, independentista i defensor de la identitat valenciana. Tenia idees, conviccions, amistats, somnis i tota una vida per davant. No era cap delinqüent ni cap amenaça per a la convivència democràtica. Era un jove compromés que exercia el seu dret a pensar, a expressar-se i a defensar el país que estimava. Però l'odi feixista va convertir aquella diferència ideològica en una condemna de mort. La sentència va castigar l'autor de la punyalada, però no va reconéixer el mòbil polític que havien sostingut la instrucció i la fiscalia. Aquella decisió va contribuir a una injustícia que ha travessat generacions.

I és precisament ací on comença una altra història, tan dolorosa com extraordinària: la resistència de la família Agulló. Perquè hi ha una violència que assassina i una altra que obliga les víctimes a demostrar constantment que mereixen ser escoltades. Durant més de tres dècades, els pares de Guillem han hagut de convertir el dol en una batalla pública contra l'oblit. Han hagut d'explicar una vegada i una altra allò que hauria d'haver sigut evident. Han hagut de suportar el pes de l'absència i, al mateix temps, defensar la dignitat del seu fill davant de les institucions. Cap família hauria d'haver de passar per això. Cap mare ni cap pare hauria de necessitar trenta-tres anys per a obtindre una reparació institucional tan elemental.

Per això, hui, abans d'agrair res a cap govern, cal mirar cap a Guillem Agulló i Lázaro i Carme Salvador, els seus pares, i reconéixer la seua extraordinària dignitat. Ells han fet més per la memòria democràtica d'este país que moltes institucions carregades de pressupostos, discursos i competències. Han mantingut viva una causa quan altres preferien passar pàgina. Han defensat la veritat quan resultava incòmoda. Han convertit una tragèdia familiar en una exigència col·lectiva de justícia. I han demostrat que la memòria no necessita autorització administrativa per a existir. El reconeixement arriba ara, però la dignitat ja era seua. La victòria moral ja l'havien aconseguida. El que faltava era que l'Estat deixara de mirar cap a un altre costat i assumira la responsabilitat institucional que li corresponia.

Però Guillem no és únicament una història familiar. Guillem és també la història d'un País Valencià que ha conegut massa bé la violència de l'extrema dreta. Un territori on el valencianisme polític i cultural ha patit agressions, amenaces, intimidacions i campanyes d'odi. Un país on defensar la llengua, reivindicar la identitat pròpia o qüestionar determinats discursos dominants ha comportat, massa vegades, exposar-se a la intolerància. No podem entendre l'assassinat de Guillem sense recordar eixe context. No podem separar la seua mort de la violència política que va marcar una part de la nostra història recent. I no podem construir una democràcia madura mentre continuem tractant determinades expressions del feixisme com si foren simples excessos juvenils, incidents aïllats o problemes de convivència sense contingut ideològic.

Guillem representa, precisament, el País Valencià que es nega a acceptar eixa normalització. El país que no demana perdó per parlar valencià. El país que defensa la seua cultura sense complexos. El país que reivindica la seua història i la seua personalitat política sense necessitat d'amagar-se. El país que entén que l'antifeixisme no és una etiqueta decorativa, sinó un compromís amb la llibertat i els drets humans. Guillem és el símbol d'un valencianisme valent, popular, solidari i inconformista. D'un valencianisme que no es conforma amb les celebracions folklòriques mentre es menysprea la llengua i es qüestionen els drets col·lectius. D'un valencianisme que sap que estimar la terra també significa defensar les persones que hi viuen, vinguen d'on vinguen i pensen com pensen.

I convé dir una altra cosa que sovint incomoda: l'antifeixisme no pot ser una declaració solemne reservada als aniversaris. No podem homenatjar Guillem un dia i tolerar l'endemà discursos que assenyalen les persones migrants, criminalitzen la diversitat o converteixen els drets humans en moneda de canvi. No podem parlar de memòria democràtica mentre banalitzem la dictadura franquista o presentem l'autoritarisme com una alternativa política respectable. No podem proclamar que totes les víctimes mereixen reconeixement i després aplicar criteris diferents segons la ideologia dels assassinats. La democràcia exigeix coherència. I la coherència obliga a combatre la intolerància també quan resulta electoralment incòmode. L'antifeixisme no consisteix a perseguir idees discrepants, sinó a garantir que ningú torne a ser perseguit per defensar-les pacíficament.

El reconeixement anunciat hui hauria de provocar també una reflexió profunda sobre el funcionament de les institucions. Per què ha calgut esperar tant? Per què una família ha hagut de mantindre una mobilització permanent per a aconseguir allò que considerava una reparació justa? Quines lliçons hem aprés sobre la violència política d'extrema dreta? I, sobretot, què estem disposats a canviar perquè una situació semblant no torne a repetir-se? Reconéixer Guillem com a víctima del terrorisme és important, però no pot convertir-se en el punt final de cap política de memòria. Cal investigar, documentar, explicar i reparar. Cal incorporar estes històries a l'educació democràtica. Cal protegir les víctimes i les seues famílies. I cal deixar clar que cap ideologia pot justificar mai la violència contra qui pensa diferent.

Hui també cal reivindicar el paper de la societat civil valenciana. Sense els col·lectius antifeixistes, les associacions culturals, els moviments juvenils, els músics, els escriptors, els periodistes compromesos i les persones anònimes que han mantingut viva la memòria de Guillem, probablement este reconeixement no hauria arribat. Durant trenta-tres anys, el seu nom ha recorregut carrers, places, concerts, manifestacions, llibres i murals. Ha passat de generació en generació com una lliçó de resistència. Molts joves que encara no havien nascut en 1993 han crescut sabent qui era Guillem Agulló. I això és una victòria extraordinària contra l'oblit. Perquè el poder pot retardar un reconeixement administratiu, però no pot esborrar fàcilment una memòria quan un poble ha decidit fer-la seua.

Ara bé, tampoc no podem permetre que el símbol ens faça oblidar la persona. Guillem no va nàixer per a convertir-se en una bandera, en una consigna o en un mural. Guillem volia viure. Volia créixer, estimar, equivocar-se, descobrir el món i construir el seu futur. Tenia díhuit anys. Díhuit anys! Tota una existència encara per escriure. El feixisme li va arrabassar eixa possibilitat, i cap reconeixement institucional podrà retornar-li els anys perduts. Per això, darrere de cada homenatge, hauríem de recordar sempre el jove que hi havia abans del símbol. El fill, l'amic, el company. Perquè la grandesa de la seua memòria no està únicament en les idees que defensava, sinó en la vida humana que va ser brutalment interrompuda.

I si hui Guillem és un símbol del País Valencià, és perquè representa una pregunta que continua plenament vigent: quin país volem ser? Un país resignat, silenciós i disposat a normalitzar l'odi? O un país orgullós de la seua diversitat, compromés amb la justícia social i capaç de plantar cara democràticament a qualsevol forma d'autoritarisme? Jo tinc clara la resposta. Vull un País Valencià que no abaixe el cap. Que defense la llengua, la cultura i les llibertats. Que no accepte la discriminació com una cosa inevitable. Que no confonga la convivència amb el silenci davant de la injustícia. Un país on cap jove haja de témer per la seua vida a causa de les seues conviccions polítiques, culturals o personals.

Trenta-tres anys després, el reconeixement de Guillem Agulló és una victòria de la perseverança contra l'oblit, però també una denúncia de tot el temps que hem perdut. Hui no toca repartir medalles ni convertir el dolor d'una família en propaganda institucional. Hui toca reconéixer una injustícia, assumir les responsabilitats que pertoquen i renovar un compromís col·lectiu. Que la memòria de Guillem siga present a les escoles, als carrers i a les institucions. Que la seua història ens ajude a identificar els perills de l'odi abans que siga massa tard. Que cap altra família haja de lluitar durant dècades perquè es reconega la dignitat d'un fill assassinat. I que ningú oblide que els drets democràtics no són una herència garantida per sempre.

Guillem Agulló tenia díhuit anys quan el feixisme li va arrabassar la vida. Hui en tindria cinquanta-un. Trenta-tres anys d'absència que cap govern podrà reparar completament. Però hi ha una cosa que els seus assassins no van aconseguir: fer-lo desaparéixer de la memòria del poble valencià. Volien imposar la por i el seu nom s'ha convertit en un símbol de dignitat. Volien silenciar unes idees i han contribuït, contra la seua voluntat, a fer que generacions senceres coneguen la seua història. Hui Guillem és més que un record: és una exigència de justícia, una responsabilitat democràtica i una part irrenunciable de la nostra memòria col·lectiva. Perquè un país que oblida les víctimes del feixisme renuncia a comprendre el seu passat i a protegir el seu futur.

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó a la violència feixista.

No ens heu vençut. No ens fareu callar. No renunciarem a la memòria, a la llengua, a la llibertat ni a la dignitat.

Perquè Guillem és memòria. Guillem és dignitat. Guillem és antifeixisme.

I Guillem és, per sempre, País Valencià.

16.11.26

Sagunt Patrimoni Mundial: fins quan esperarem?

Cada vegada que es parla del futur de Sagunt apareix la mateixa pregunta: pot arribar a ser Patrimoni Mundial de la UNESCO? La resposta és senzilla. Sí, pot. El que resulta més difícil d'entendre és per què una ciutat que va canviar el curs de la història de la Mediterrània continua sense ocupar el lloc que li correspon en les prioritats de l'Estat. Mentre altres territoris han rebut durant dècades inversions, promoció i estratègies de projecció internacional, Sagunt continua depenent massa sovint de l'esforç local i de reivindicacions que semblen eternes. El debat ja no és si té patrimoni suficient. El debat és si existeix una voluntat política real perquè aquest patrimoni siga reconegut com mereix.

Una ciutat que va canviar la història

No estem parlant d'un municipi qualsevol. El nom de Sagunt apareix en llibres d'història de tot el món perquè el setge d'Anníbal a la ciutat va desencadenar la Segona Guerra Púnica, un dels conflictes més transcendents de l'antiguitat. Pocs llocs poden afirmar que els esdeveniments ocorreguts entre les seues muralles van influir en el destí de continents sencers. A aquesta transcendència històrica se suma un patrimoni arqueològic excepcional, amb un castell monumental, un teatre romà únic, una jueria medieval singular i un llegat industrial que explica una part essencial de la modernització d'Espanya. Si aquests arguments no són suficients per a plantejar una candidatura seriosa, costa imaginar quins ho serien.

El problema no és el patrimoni

Quan es compara Sagunt amb ciutats que ja són Patrimoni Mundial, les diferències no sempre estan en el valor dels seus monuments. Sovint es troben en la capacitat institucional per construir un relat potent, captar recursos i mobilitzar voluntats polítiques. Mentre altres territoris han comptat amb estratègies estatals sostingudes durant anys, Sagunt ha hagut de conformar-se massa vegades amb inversions insuficients i projectes fragmentats. El castell continua necessitant actuacions de conservació més ambicioses. La connexió patrimonial entre Sagunt i Port de Sagunt podria ser molt més intensa. I encara falta una aposta decidida que presente el conjunt com una història contínua de més de dos mil anys d'ocupació humana.

Què ha de dir l'Estat?

Ha arribat el moment que l'Estat espanyol deixe de mirar cap a una altra banda. Si realment existeix un compromís amb la protecció del patrimoni històric, el primer pas és reconéixer que Sagunt és un candidat natural a una futura declaració de la UNESCO. Això implica incorporar la ciutat a les estratègies culturals nacionals, augmentar les inversions en conservació, reforçar la investigació arqueològica i impulsar una candidatura ambiciosa davant dels organismes internacionals. L'Estat hauria de dir amb claredat que Sagunt és una prioritat patrimonial, igual que ho han sigut altres conjunts històrics durant les darreres dècades. Callar o ajornar aquest debat és perpetuar un greuge que dura massa temps.

Una candidatura que unisca tot el municipi

L'error seria plantejar una candidatura limitada al teatre romà o al castell. El valor de Sagunt està precisament en la seua diversitat patrimonial. La ciutat ibera, la romana, la medieval, la industrial i la contemporània formen part d'un mateix relat. El Forn Alt número 2, la memòria obrera del Port, la jueria, les muralles, les inscripcions romanes o la marjal dels Moros són peces d'un mosaic molt més ampli. La UNESCO valora els paisatges culturals i les narratives complexes. Sagunt té sobre la taula una oportunitat única per explicar al món una història de continuïtat, resistència i transformació que travessa més de vint segles.

Deixar de conformar-nos

També cal una autocrítica local. Durant massa anys s'ha assumit que determinades reivindicacions eren impossibles o excessivament ambicioses. Eixa cultura de la resignació és incompatible amb qualsevol objectiu de projecció internacional. Cap ciutat arriba a ser Patrimoni Mundial per casualitat. Fa falta lideratge polític, consens social, complicitat acadèmica i una ciutadania convençuda del valor del seu patrimoni. Sagunt no ha de limitar-se a demanar més recursos. Ha de reclamar el reconeixement que li correspon i exigir que les administracions estiguen a l'altura de la seua història.

El temps de les excuses s'ha acabat

Sagunt no necessita que ningú li invente un passat gloriós. El té. No necessita exagerar la seua importància. La demostren els fets històrics. El que necessita és que les administracions autonòmiques i estatals assumisquen que preservar i projectar aquest llegat és una responsabilitat compartida. Si Espanya vol presentar al món alguns dels seus millors exemples de patrimoni cultural, Sagunt ha de formar part d'eixa llista. Per això la pregunta ja no és si Sagunt pot arribar a ser Patrimoni Mundial. La pregunta és molt més incòmoda: per què encara no s'ha iniciat amb tota la determinació política necessària el camí per aconseguir-ho?

15.11.26

Sant Albert Magne: la saviesa al servei de la humanitat

Cada 15 de novembre, l'Església celebra la festivitat de Sant Albert Magne, una de les figures més brillants de l'edat mitjana. Conegut com “el Gran” i també com el “Doctor Universal”, va destacar per la seua capacitat d'unir la fe, la filosofia i la ciència en una mateixa mirada sobre el món.

Nascut a l'actual Alemanya al voltant de l'any 1200, Albert va ingressar en l'orde dominic després dels seus estudis a Pàdua. La seua curiositat intel·lectual era immensa: investigava la teologia, però també la botànica, la zoologia, l'astronomia, la geografia i moltes altres disciplines. En una època en què el coneixement sovint estava compartimentat, ell defensava que tota veritat procedeix de la mateixa font i que l'estudi de la natura ajuda a comprendre millor la creació.

Una de les seues aportacions més importants va ser la recuperació i divulgació del pensament d'Aristòtil, fent-lo accessible als estudiosos del seu temps. Però potser el seu llegat més conegut és haver sigut mestre de Sant Tomàs d'Aquino. Albert va reconéixer el talent excepcional del seu alumne quan altres encara no el valoraven, i va contribuir decisivament a la seua formació.

Més enllà de la seua faceta acadèmica, Sant Albert també va assumir responsabilitats dins de l'Església, arribant a ser bisbe de Ratisbona. No obstant això, preferia la vida senzilla de l'estudi i la predicació, destacant per la seua humilitat i proximitat.

La figura de Sant Albert resulta especialment actual en un moment en què la ciència i la tecnologia ocupen un lloc central en la societat. Davant els qui intenten presentar la fe i la raó com a realitats incompatibles, la seua vida és un recordatori que el coneixement no hauria de construir murs, sinó ponts. Ell va demostrar que és possible investigar, dubtar, observar i experimentar sense renunciar als valors humans i espirituals.

Per això, l'any 1941 va ser declarat patró dels científics i dels estudiosos de les ciències naturals. El seu exemple continua inspirant investigadors, professors, estudiants i totes aquelles persones convençudes que aprendre és una manera de servir al bé comú.

Sant Albert Magne ens deixa una lliçó que continua plenament vigent: el coneixement només té sentit quan es posa al servei de les persones. En un món ple d'informació, però sovint mancat de reflexió, la seua figura ens convida a cultivar la curiositat, l'esperit crític i la humilitat. Perquè ser savi no és acumular dades, sinó comprendre millor el món i ajudar a construir-lo més just, més lliure i més humà.

14.11.26

MOLTS CARTELLS, PERÒ ON ESTAN ELS CANDIDATS I LES CANDIDATES VALENCIANES?

Arriba l'enganxada de cartells, comença oficialment la campanya electoral i els carrers s'omplin de cares, eslògans i promeses. És el ritual de cada convocatòria electoral. Però, una vegada més, hi ha una qüestió que crida especialment l'atenció: on estan els candidats i les candidates valencianes?

Mirem els cartells i ens trobem, una vegada i una altra, amb les cares dels dirigents estatals, especialment dels candidats de la Comunitat de Madrid. Com si el País Valencià no tinguera representants propis, com si no hi haguera persones preparades per a encapçalar projectes polítics, com si la nostra veu només tinguera valor quan arriba el moment de comptar els vots.

Llevat de Compromís, que sí que aposta per donar protagonisme als seus referents valencians, la resta de partits sembla haver optat per una estratègia en què les cares de Madrid ocupen el primer pla. I la pregunta és inevitable: per què?

No estem parlant simplement d'una qüestió de disseny publicitari, d'una decisió estètica o d'una anècdota sense importància. Els cartells electorals són una declaració d'intencions. Representen qui dona la cara, qui lidera el projecte i a qui es vol situar davant de la ciutadania. Per això, quan els rostres valencians desapareixen de la imatge de campanya, és legítim preguntar-se quin paper ens reserven dins dels seus projectes polítics.

Ens volen per a votar, però no necessàriament per a decidir.

El problema de fons és la representació. El País Valencià té una realitat pròpia, unes necessitats específiques i unes reivindicacions que no sempre coincideixen amb les prioritats de les direccions estatals dels partits. Tenim problemes de finançament, infraestructures pendents, necessitats socials, qüestions lingüístiques, reivindicacions territorials i demandes que necessiten una veu ferma allà on es prenen les decisions.

I eixa veu ha de tindre protagonisme.

No es tracta de negar la dimensió estatal dels partits ni de qüestionar que els seus dirigents nacionals participen en les campanyes. És perfectament legítim que cada formació presente el seu projecte general i els seus principals referents. Però una cosa és tindre lideratges estatals i una altra molt diferent és invisibilitzar sistemàticament els representants del territori.

Perquè, si els candidats valencians no apareixen ni tan sols en els cartells, quin missatge s'està transmetent a la ciutadania? Que no tenen prou importància? Que no tenen capacitat de lideratge? Que les decisions importants es prenen sempre a Madrid i que ací només correspon fer campanya, repartir propaganda i demanar el vot?

Aquesta és precisament la sensació que genera aquesta manera d'entendre la política: que el territori és important quan toca mobilitzar l'electorat, però que perd protagonisme quan arriba l'hora de repartir responsabilitats i espais de poder.

I això hauria de fer-nos reflexionar.

El respecte a un territori també es demostra donant visibilitat als seus representants. No n'hi ha prou amb vindre a fer mítings, visitar les nostres ciutats o omplir els actes de campanya amb discursos sobre la igualtat entre territoris. El respecte s'ha de demostrar amb fets, amb protagonisme i amb capacitat real de decisió.

Perquè el País Valencià no pot ser simplement un escenari electoral on altres persones venen a demanar el vot. Som una societat amb identitat, pluralitat política i necessitats pròpies. Tenim dret a decidir qui ens representa i a exigir que els nostres representants tinguen veu en les estructures dels partits als quals pertanyen.

I no és una qüestió de localisme. És una qüestió de democràcia i de qualitat de la representació política. Una democràcia més forta necessita representants arrelats al territori, que coneguen de primera mà els problemes de la ciutadania i que puguen defensar-los sense haver d'esperar sempre l'autorització de les direccions centrals.

Perquè després arriben les reivindicacions valencianes a Madrid i ens preguntem per què costa tant que siguen escoltades. Potser una part de la resposta està en aquesta manera de construir els projectes polítics, en què les prioritats territorials queden sovint subordinades a les estratègies estatals.

No podem reclamar més pes polític per al nostre territori i, al mateix temps, acceptar que els nostres representants siguen invisibles en les campanyes electorals.

La política també és simbologia. Les cares que apareixen en un cartell transmeten un missatge. I quan aquestes cares són majoritàriament de fora, mentre les valencianes queden en un segon pla, el missatge que es projecta és, com a mínim, preocupant.

Potser alguns pensaran que exagerem, que un cartell no canvia res i que el que realment importa són els programes electorals. Però les formes també importen. La representació importa. I la visibilitat importa, especialment en un territori que massa vegades ha hagut de reclamar que se l'escolte i se'l tracte en condicions d'igualtat.

No demanem privilegis. Demanem normalitat. Demanem que els partits que venen a buscar el suport dels valencians i les valencianes també confien en els seus propis candidats, els donen protagonisme i els permeten ocupar els espais que els corresponen.

Perquè no volem ser només una xifra en els resultats electorals. Volem ser protagonistes de les decisions que afecten el nostre present i el nostre futur.

I, sobretot, volem que la nostra veu s'escolte amb força, tant ací com a Madrid.

Si ja ens amaguen en els cartells electorals, què podem esperar quan arribe l'hora de governar?

Això és el que hauríem de preguntar-nos cada vegada que comença una campanya. Perquè, si continuem acceptant que altres parlen per nosaltres, difícilment aconseguirem que les nostres reivindicacions ocupen el lloc que mereixen.

El País Valencià no necessita ser un decorat de les campanyes estatals. Necessita representants visibles, veu pròpia i capacitat de decisió.

I això no es demana només el dia de les eleccions. Es demostra cada dia.