Alegria, la vida suspesa en un fil ^

Ahir, mentre Alegria s’obria davant meu com una ferida antiga, vaig comprendre que hi ha espectacles que no es miren: es respiren. Cirque du Soleil no representa una història, sinó un batec. No busca contar-te res, sinó recordar-te allò que ja saps però que fa temps que no vols mirar. I en eixa llum que cau sobre els cossos, en eixe aire carregat de música i tremolor, vaig sentir que la vida mateixa caminava damunt l’escenari, fràgil i obstinada, com una criatura que encara no sap si vol créixer o desaparèixer.

Alegria és una metàfora perquè no parla de nosaltres: ens convoca. Cada figura que s’alça, cada cos que es doblega, cada respiració que es trenca, és un fragment de la nostra pròpia història. Els acròbates que desafien la gravetat són la imatge exacta d’eixa necessitat absurda que tenim de continuar pujant, encara que el món ens pese. Quan els veus tremolar un instant abans del salt, reconeixes la mateixa vacil·lació que tens tu cada matí abans d’afrontar el dia. I quan cauen i tornen a alçar-se, entens que la vida és això: un intent infinit de no rendir-se del tot.

La música és una altra ferida. Una ferida que no fa mal, però que obri. Té una tristesa que no és fosca, sinó tendra, com si algú et diguera a cau d’orella que tot el que has perdut encara viu en algun lloc. I mentre sona, els records comencen a moure’s per dins com animals que desperten. Recordes els amors que no van durar, les promeses que encara pesen, les paraules que no vas dir. I de sobte, enmig de l’escenari, una figura s’il·lumina i entens que la bellesa no és perfecta: és fugaç, és fràgil, és un instant que s’esmicola mentre el mires.

Hi ha un moment en què tot l’espai sembla respirar alhora. Els artistes, el públic, la llum, la música. És com si el món s’aturara per un segon per recordar-nos que som animals ferits buscant una mica de llum. I és en eixe moment quan Alegria es torna més humana que mai. No és un espectacle: és una confessió. Una manera de dir-nos que la vida és un equilibri impossible entre el que volem i el que podem sostenir. Que cada pas és un risc. Que cada decisió és un salt sense xarxa. Que cada alegria és una resistència.

La fragilitat és el fil que ho cus tot. No s’amaga. No es dissimula. Els artistes tremolen, respiren fort, s’equivoquen un mil·límetre i tornen a intentar-ho. I tu ho mires i penses que potser la vida és exactament això: un intent constant de no caure del tot. Una lluita per mantindre’t dret encara que el món et faça oscil·lar. Una manera de dir-te que no passa res si tens por, perquè la por també forma part del moviment.

Alegria parla de la mort sense pronunciar-la. Parla del pas del temps, de la decadència, de la necessitat de reinventar-se quan tot el que eres ja no et serveix. Parla de la tristesa que es transforma en força, de la nostàlgia que et fa caminar encara que et pese. I ho fa amb una tendresa que desarma. Amb una llum que acaricia. Amb una música que et travessa com una cicatriu que encara escalfa.

Hi ha personatges que semblen fantasmes d’allò que vam ser. Figures que es mouen amb una melancolia que no és derrota, sinó memòria. I quan els mires, entens que totes portem dins una part que encara busca allò que va perdre. Una part que no vol oblidar. Una part que continua esperant, encara que no sap ben bé què.

I després hi ha els moments de plenitud. Eixos instants en què tot l’escenari esclata en llum i moviment, i sembla que la vida, per un segon, és possible. Que el dolor no pesa tant. Que el món no és tan dur. Que potser, només potser, encara queda espai per a la bellesa. Però la plenitud dura poc. I quan s’apaga, torna la foscor. I en eixa foscor, els personatges es busquen, s’arrosseguen, s’alcen, es perden. Com nosaltres. Com qualsevol que haja estimat, que haja caigut, que haja intentat tornar a començar.

Quan cau el teló, no ixes del teatre: ixes de tu mateix. Amb els ulls humits, amb el cor una mica més tou, amb la sensació que la vida és un número que sempre està a punt de trencar-se però que, malgrat tot, continua sent bell. Perquè l’alegria no és un crit. És una cicatriu que encara escalfa. És un acte de resistència. És la manera que tenim de dir que, encara que tot tremole, encara que tot pese, encara que tot faça mal, continuem ací.

llegir més

JOSÉ ROMEU, SAGUNT I LA MEMÒRIA QUE S’ESBORRA ENTRE BANDERES ^

Hi ha noms que la història oficial rescata quan li convenen i n’hi ha d’altres que, tot i ser útils, queden atrapats en un relat que no els fa justícia. José Romeu, el saguntí executat pels francesos el 1812, és un d’aquests noms. L’homenatge recent que recull la premsa, amb un llibre i un acte institucional, sembla un reconeixement sincer. Però quan s’hi mira de prop, s’hi veu un problema de fons: Romeu és recordat com a heroi espanyol, però no com a valencià. Sagunt el commemora, però no el pensa. I el País Valencià, que va ser protagonista de la Guerra d’Independència, continua sent tractat com un simple escenari secundari.

La Guerra d’Independència és presentada sovint com el moment fundacional d’Espanya. Però aquesta lectura és posterior, construïda sobretot al llarg del segle XIX, quan el liberalisme necessitava mites per cohesionar un estat que encara no era una nació moderna. En 1808, la major part de la població no lluitava per una Espanya abstracta, sinó per la terra, per la comunitat, per la supervivència i per unes lleialtats que no eren nacionals en el sentit actual. El País Valencià, en particular, vivia encara la ferida recent de la pèrdua dels Furs i de la integració forçada en un estat borbònic que havia laminat les seues institucions pròpies. La identitat valenciana no era un detall folklòric, era un marc polític i cultural viu, encara que colpejat.

En aquest context, José Romeu no és només un heroi contra Napoleó. És un valencià que lluita en un territori devastat, en una guerra que al País Valencià va ser especialment dura i determinant. València va ser capital de la resistència, Sagunt va ser plaça estratègica, els pobles van patir saquejos, fam i destrucció. La participació valenciana no va ser secundària, va ser central. Però l’article que parla del seu homenatge no ho diu. No ho insinua. No ho suggereix. Romeu és presentat com un heroi espanyol, i Sagunt com una ciutat que s’hi suma amb orgull, sense cap matís, sense cap mirada pròpia.

Aquesta absència no és casual. Forma part d’un mecanisme molt antic: convertir la història valenciana en un apèndix de la història d’Espanya. Quan es parla de Romeu, es parla d’Espanya. Quan es parla de Sagunt, es parla d’un municipi que contribueix al relat nacional. Però no es parla del País Valencià com a subjecte històric. No es parla de la seua llengua, de les seues institucions perdudes, de la seua experiència pròpia de la guerra. No es parla de la possibilitat que Romeu siga un símbol valencià abans que espanyol. I això és significatiu, perquè allò que no es diu també construeix memòria.

El parc del Bicentenari de Romeu és un bon exemple d’aquesta memòria incompleta. Oficialment, és un espai dedicat a recordar un heroi local. Però en la pràctica quotidiana, la gent li diu el parc del Aigua. És una metàfora perfecta: la memòria institucional no ha arrelat, no ha sigut assumida per la comunitat, no ha generat un relat compartit. El nom oficial és una capa fina damunt d’un espai que la ciutat viu d’una altra manera. I això passa perquè el record de Romeu no s’ha treballat des de la valenciana, sinó des d’un espanyolisme amable que no interpel·la ningú.

Sagunt sap que té un parc dedicat a Romeu, sap que hi ha hagut un bicentenari, sap que s’ha publicat un llibre. Però què sap realment de Romeu. Sap que era un saguntí executat pels francesos, però sap que la seua història forma part d’un moment en què el País Valencià va ser protagonista. Sap que la seua mort és utilitzada per reforçar un relat nacional espanyol, però sap que també podria servir per reivindicar una memòria valenciana pròpia. Sap que el seu nom apareix en plaques i discursos, però sap que la seua figura podria ser una eina per repensar la relació entre Sagunt i el seu passat.

La memòria valenciana necessita una altra mirada. Necessita recuperar figures com José Romeu des d’ací, no des de Madrid. Necessita explicar que la Guerra d’Independència va ser també una guerra viscuda des del País Valencià, amb una intensitat i una especificitat que no apareixen en els relats generals. Necessita reivindicar que la nostra història no és subsidiària, que no som un decorat, que no som una nota a peu de pàgina. Necessita dir que Romeu és nostre, i que només des d’aquesta consciència pot ser universal.

Sagunt té l’oportunitat de fer-ho. Té un parc, té un llibre, té un nom que encara ressona. Però li falta el relat. Li falta la valentia de dir que Romeu és un símbol valencià abans que espanyol. Li falta la capacitat de transformar un homenatge en una reflexió col·lectiva. Li falta la voluntat de convertir la memòria en història viva, i no en un protocol que la gent reanomena sense pensar-hi.

La pregunta final és senzilla i incòmoda: de qui és José Romeu. De Sagunt. Del País Valencià. D’Espanya. De tots. Però només si el recordem des de la complexitat i no des de la simplificació. Només si acceptem que la història valenciana té veu pròpia. Només si entenem que la memòria no és un parc amb una placa, sinó una manera de mirar-nos i de dir-nos qui som.

llegir més

El País Valencià és un gag que encara no hem acabat d’entendre ^

Hi ha dies que pense que el País Valencià és com aquell acudit que contes massa ràpid i la gent no sap si ha de riure o preguntar-te si estàs bé. Un territori que sempre va amb pressa, que vol agradar, que vol ser modern, que vol ser mediterrani, que vol ser europeu, que vol ser poble, que vol ser capital cultural i alhora no perdre la capacitat de fer una paella a les huit del matí després d’una nit de festa. Som un país que vol ser moltes coses alhora i que, per això mateix, sovint no sap ben bé qui és. I això, lluny de ser un drama, és exactament el que ens fa interessants.

Quan parle del País Valencià, parle d’un lloc que funciona com un monòleg llarguíssim, d’aquells que comencen amb una anècdota absurda i acaben amb una reflexió existencial que no esperaves. Parle d’un país que ha viscut massa temps entre la vergonya i la resistència, entre la paella i la política, entre la llengua i la supervivència. Parle d’un país que ha hagut d’aprendre a riure’s de si mateix perquè, si no ho feia, no li quedava altra opció que plorar.

El País Valencià és aquell amic que sempre arriba tard però que, quan arriba, ho arregla tot amb un somriure i una bossa de fartons. És aquell que et diu que està bé, que tot va bé, que no passa res, mentre per dins està fent equilibris emocionals sobre una corda fluixa. I, malgrat això, o precisament per això, és un país que estima fort, que estima amb fam, que estima amb urgència. Un país que no sap estimar a mitges.

Quan pense en la nostra identitat, em ve al cap la sensació que tenim de ser sempre els secundaris de la pel·lícula. Els catalans són els protagonistes dramàtics, els mallorquins són els personatges misteriosos que apareixen de tant en tant amb frases molt sàvies, i nosaltres som els que fem de contrapunt còmic. Els que entren en escena per dir una frase que fa riure i després desapareixen. Però això és mentida. O, com a mínim, és una veritat a mitges. Perquè darrere de cada acudit valencià hi ha una història de resistència, de supervivència i de dignitat.

La nostra llengua, per exemple, és un gag recurrent. Un gag que dura segles. Un gag que comença amb un “parles valencià o català?” i acaba amb una discussió que ningú volia tindre però que tothom sap que acabarà passant. I, mentrestant, la llengua continua viva, continua mutant, continua fent el que sempre ha fet: adaptar-se, resistir, reinventar-se. El valencià és com aquell personatge que sempre cau, sempre rep, sempre s’embolica, però que mai no desapareix de la sèrie. I això, en realitat, és heroic.

També hi ha la qüestió del territori. El País Valencià és un lloc on pots passar de la mar a la muntanya en mitja hora, i de la festa a la processó en cinc minuts. És un lloc on pots estar esmorzant una cassalla a les deu del matí i, a les dotze, estar discutint sobre política lingüística com si fores catedràtic. Som un país que viu en una contradicció permanent, però que ha convertit aquesta contradicció en estil de vida.

I després hi ha la política. Ai, la política valenciana. Si això no és humor, ja em diràs què és. La política valenciana és com un espectacle improvisat on ningú sap exactament quin paper li toca, però tothom vol ser protagonista. És un lloc on les decisions importants es prenen amb la mateixa energia que una partida de truc a les festes del poble. I, malgrat tot, el país avança. Lent, irregular, però avança. Perquè, al final, el País Valencià sempre troba la manera de tirar endavant, encara que siga fent un poc el ridícul pel camí.

Però no tot és comèdia. També hi ha moments de lucidesa. Moments en què el país es mira al mirall i diu: potser ja toca prendre’ns un poc seriosament. Moments en què recordem que som un poble amb història, amb cultura, amb una manera de viure que no és casual. Moments en què entenem que el nostre humor no és només humor, sinó una forma de defensar-nos, de protegir-nos, de no deixar que ens tornen a fer mal.

El País Valencià és un país que ha patit prou per saber que la rialla és una arma. Una arma pacífica, però arma al cap i a la fi. Una manera de dir: encara som ací. Encara resistim. Encara tenim veu. Encara tenim ganes de viure. I això és molt més revolucionari del que sembla.

Quan pense en el futur del País Valencià, no puc evitar imaginar-lo com un monòleg que encara no ha acabat. Un monòleg que va creixent, que es va complicant, que va trobant nous girs, nous personatges, noves trames. Un monòleg que, de tant en tant, fa riure, però que també fa pensar. Un monòleg que no vol ser perfecte, sinó honest.

I potser això és el que ens defineix: la nostra honestedat. La nostra manera de dir les coses tal com són, encara que siguen incòmodes. La nostra capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos sense deixar de reivindicar-nos. La nostra manera de fer país sense necessitat de grans discursos, només amb gestos, amb costums, amb llengua, amb festa, amb memòria.

El País Valencià és un país que no es pot explicar en una sola frase. Ni en un sol article. Ni en un sol monòleg. És un país que s’ha d’escoltar, que s’ha de caminar, que s’ha de menjar, que s’ha de viure. Un país que, com tots els països, té les seues misèries i les seues grandees. Però que, a diferència d’altres, té una cosa que no es pot copiar: la capacitat de convertir-ho tot en una història que val la pena contar.

I, al final, això és el que som: un país que conta històries. Històries de pobles que encara fan festa major com si el món s’haguera d’acabar demà. Històries de persones que continuen parlant valencià encara que els diguen que no serveix per a res. Històries de gent que estima la terra amb una intensitat que fa por. Històries que, com els bons acudits, no s’obliden mai.

Potser el País Valencià és això: un gag llarg, llarguíssim, que encara no hem acabat d’entendre. Però que, malgrat tot, ens fa sentir part d’alguna cosa. I això, en un món que cada vegada va més ràpid i ens vol més sols, ja és molt.

llegir més

Arxius ^

La Setmana Internacional dels Arxius, que tindrà lloc del 8 al 12 de juny de 2026, és un marc idoni per reflexionar sobre el paper que els arxius exercixen en la consolidació d’una cultura democràtica i en la preservació de la memòria col·lectiva. Lluny de ser una celebració merament institucional, esta iniciativa global posa de manifest la necessitat d’enfortir els sistemes d’arxiu públic, especialment en l’àmbit local i comarcal, on es generen i es custodien els documents que expliquen la vida quotidiana d’un territori. En lloc de recórrer a metàfores introspectives, podem entendre els arxius com una infraestructura essencial, comparable a una xarxa de subministrament: si falla, tot el sistema social i administratiu es ressent.

Els arxius locals i comarcals són espais on es conserva la documentació que dona forma a la història administrativa, social i cultural d’un poble. No es tracta només de pergamins antics o fotografies històriques, sinó també de padrons, expedients urbanístics, correspondència institucional, projectes educatius, materials de festes, documents d’associacions i un ampli ventall de testimonis que permeten reconstruir processos socials i polítics. La seua funció no és ornamental, sinó estructural: garantixen la continuïtat administrativa, faciliten la investigació, reforcen la transparència i contribuïxen a la cohesió comunitària.

En este context, la digitalització es presenta com un instrument fonamental. No és un simple procés tècnic, sinó una política pública que afecta l’accés a la informació, la preservació a llarg termini i la democratització del coneixement. Digitalitzar implica descriure, classificar, contextualitzar i garantir la integritat dels documents. Requereix personal especialitzat, infraestructures adequades, protocols de seguretat i una planificació estratègica que assegure la sostenibilitat del sistema. La digitalització, a més, permet superar les limitacions físiques dels arxius i obrir-los a tota la ciutadania, independentment de la seua ubicació o condició.

És en l’àmbit municipal on esta necessitat es fa més evident. Els ajuntaments són les institucions que generen un volum més gran de documentació vinculada directament a la vida de la població. Per això, la preservació dels arxius locals no pot dependre de decisions improvisades ni de voluntats polítiques puntuals. Cal un pla municipal de preservació i digitalització que establisca objectius clars, fases de treball, criteris de priorització i una dotació pressupostària estable. Este pla ha de ser un instrument de governança documental que permeta ordenar, conservar i fer accessible el patrimoni documental del municipi.

Un pla municipal d’arxius ha d’identificar els fons existents, analitzar-ne l’estat de conservació, determinar els riscos i establir protocols d’intervenció. Ha d’incloure una diagnosi de les necessitats d’espai, de les condicions ambientals, dels sistemes de seguretat i dels recursos humans. Ha de contemplar la formació contínua del personal, la incorporació de tecnologies adequades i la definició de criteris de digitalització que garantisquen la qualitat i la interoperabilitat. I ha de preveure mecanismes de participació ciutadana que permeten integrar la mirada de les entitats culturals, les associacions veïnals i les persones investigadores.

Els arxius locals i comarcals no són només dipòsits de documents, sinó espais de producció de coneixement. Quan funcionen adequadament, faciliten la investigació històrica, reforcen la transparència administrativa, permeten recuperar memòries familiars i col·lectives, i contribuïxen a la construcció d’un relat compartit sobre el territori. Quan no funcionen, la pèrdua és irreparable: documents deteriorats, informació inaccessible, testimonis que desapareixen i una memòria col·lectiva fragmentada. La manca de recursos o de planificació pot comprometre la capacitat d’un poble per comprendre el seu passat i per defensar els seus drets en el present.

La importància dels arxius comarcals és igualment rellevant. Estos centres permeten articular una mirada territorial més àmplia, superant els límits administratius estrictes i integrant processos socials que afecten diversos municipis. Els arxius comarcals poden actuar com a nodes de coordinació, oferint suport tècnic, formació i recursos als arxius municipals més menuts. També poden facilitar projectes de digitalització conjunta, estandarditzar protocols i garantir una major coherència en la gestió documental del territori. En este sentit, un pla municipal ha d’estar alineat amb les estratègies comarcals i autonòmiques, per tal de construir un sistema d’arxius integrat i eficient.

La preservació documental no és només una qüestió cultural, sinó també jurídica i democràtica. Els arxius garantixen el dret d’accés a la informació pública, permeten fiscalitzar l’acció de les institucions i asseguren la traçabilitat de les decisions administratives. En un context en què la desinformació i la manipulació poden alterar la percepció col·lectiva, els arxius actuen com a garants de la veracitat documental. Són espais on la informació es conserva amb criteris tècnics i on es pot consultar amb garanties. Per això, invertir en arxius és invertir en qualitat democràtica.

La Setmana Internacional dels Arxius ens recorda que la memòria col·lectiva és un bé públic que necessita protecció. Però esta protecció no pot limitar-se a declaracions simbòliques. Requereix polítiques públiques sòlides, recursos suficients i una visió estratègica a llarg termini. Els municipis tenen la responsabilitat d’impulsar plans de preservació i digitalització que asseguren la continuïtat dels arxius locals i comarcals. Només així es podrà garantir que la documentació que explica la nostra història siga accessible, segura i útil per a les generacions futures.

La memòria no és un recurs inesgotable. Si no es preserva, es perd. I amb ella es perd també la capacitat d’un poble per comprendre’s, per defensar-se i per projectar-se cap al futur. Per això, la preservació dels arxius locals i comarcals ha de ser una prioritat municipal. No es tracta d’un luxe cultural, sinó d’una necessitat estructural. Un pla municipal ben dissenyat, estable i participat és l’eina que pot garantir-ho.

llegir més

La veu que volen apagar ^

Hi ha processos que no esclaten de sobte, sinó que s’insinuen. No arriben com una tempesta, sinó com una humitat que va pujant per les parets fins que un dia descobreixes que el mur està ple de taques. Així funciona la política lingüística que la Conselleria està aplicant en l’educació valenciana: no és un atac frontal, sinó una filtració constant, una erosió lenta però persistent que va debilitant els fonaments del sistema educatiu i, amb ell, la convivència lingüística que tant ha costat construir. El que està passant amb les famílies que trien valencià i es queden sense plaça no és un accident, ni una mala interpretació, ni un problema puntual. És la prova que hi ha un projecte polític que vol reduir la presència del valencià a l’escola, encara que siga a costa de vulnerar drets, ignorar demandes i trencar equilibris.

Quan una administració proclama que defensa la llibertat educativa però aplica criteris que buiden de contingut aquesta llibertat, el problema deixa de ser lingüístic per convertir-se en democràtic. La llibertat de triar només és real quan totes les opcions tenen les mateixes condicions per existir. Si una família tria valencià i l’administració crea igualment una aula en castellà que ningú ha demanat, mentre deixa fora famílies que sí que han triat valencià, no estem davant d’una política neutral. Estem davant d’una política que utilitza la paraula llibertat com a màscara per justificar un retrocés.

El mecanisme que s’està utilitzant és tan subtil com pervers. Les aules de 3 anys es configuren segons la tria de les famílies de 2 anys del curs anterior, encara que moltes d’aquelles famílies ja no formen part del centre. Això genera situacions absurdes: aules en valencià plenes fins al límit i aules en castellà amb menys de la meitat de l’alumnat. Però aquestes aules en castellà s’obrin igualment, encara que ningú les haja triades. I això deixa fora famílies que havien triat valencià. És un sistema que fa veure que respecta la llibertat, però en realitat la neutralitza. És com si et deixaren votar però després assignaren els escons segons els resultats de l’any anterior.

El cas de Bunyol és especialment revelador. Vint famílies trien valencià. Vuit trien castellà. I, malgrat això, no s’obri cap aula en valencià. No hi ha cap justificació pedagògica que explique aquesta decisió. El que hi ha és una voluntat política de limitar la presència del valencià, fins i tot quan hi ha demanda suficient. És un veto silenciós, però contundent, que envia un missatge clar: el valencià no és benvingut en determinats territoris. I això no sols vulnera drets, sinó que trenca la cohesió territorial i lingüística del país.

Enmig d’aquest panorama, Famílies pel Valencià ha emergit com una veu imprescindible. No és només una entitat que denuncia irregularitats. És un espai de resistència cívica, un punt de trobada per a totes aquelles persones que no volen resignar-se a veure com la llengua pròpia del territori és expulsada de l’escola per la porta de darrere. Famílies pel Valencià ha documentat casos, ha demanat reunions, ha aportat dades i testimonis. I, malgrat això, la Conselleria continua sense escoltar. Aquest silenci institucional és una forma de menyspreu que agreuja encara més el problema.

La força de Famílies pel Valencià no prové d’un discurs identitari, sinó d’un principi democràtic elemental: les famílies tenen dret a triar el projecte educatiu de les seues criatures. Quan aquesta tria és ignorada, la democràcia es debilita. Quan una administració manipula els criteris per imposar un model lingüístic, està vulnerant un dret fonamental. Famílies pel Valencià recorda que la llengua no és un caprici, sinó una eina de cohesió, d’igualtat i de futur. I que la defensa del valencià no és una batalla simbòlica, sinó una defensa dels drets civils.

A més, Famílies pel Valencià ha fet visible una realitat que sovint queda amagada: la majoria de famílies que trien valencià no ho fan per militància, sinó per convicció pedagògica. Saben que l’educació plurilingüe és un avantatge, que el valencià no resta, sinó que suma. Saben que les criatures escolaritzades en valencià acaben dominant millor les dues llengües oficials. Saben que la diversitat lingüística és una riquesa que cal protegir. I, malgrat això, veuen com la seua tria és menystinguda. Famílies pel Valencià ha donat veu a aquesta majoria silenciosa que només vol una educació coherent i de qualitat.

Un altre aspecte fonamental que Famílies pel Valencià denuncia és la desigualtat territorial. No és el mateix triar valencià a València ciutat que a zones castellanoparlants. En alguns llocs, triar valencià és quasi un acte de valentia. I, tot i això, hi ha famílies que ho fan. Ho fan perquè volen que les seues criatures tinguen les mateixes oportunitats que qualsevol altra. Ho fan perquè entenen que el valencià és part del seu patrimoni, encara que no siga la llengua habitual de casa. Ho fan perquè creuen en un model educatiu inclusiu. I l’administració els respon amb un mur. Famílies pel Valencià ha posat llum en aquesta desigualtat i ha exigit solucions que no arriben.

Famílies pel Valencià també ha denunciat la manca de transparència. Les famílies no saben per què no s’obri una aula en valencià quan hi ha demanda suficient. No saben per què es mantenen aules en castellà que ningú ha triat. No saben per què la Conselleria no aplica els criteris que la pròpia llei permet. Aquesta opacitat genera desconfiança i erosiona la credibilitat del sistema educatiu. Famílies pel Valencià exigeix claredat, coherència i respecte. I ho fa amb dades, amb testimonis i amb una serenitat que contrasta amb la irresponsabilitat institucional.

Finalment, Famílies pel Valencià ha aconseguit una cosa molt important: trencar el silenci. Ha fet que els mitjans parlen del tema. Ha fet que les famílies s’organitzen. Ha fet que la societat entenga que el que està en joc no és només la llengua, sinó el model de convivència que volem construir. Ha fet que moltes persones que no són activistes ni militants s’adonen que la defensa del valencià és, en realitat, la defensa d’un dret. I aquesta és, probablement, la seua victòria més gran.

La situació actual no és inevitable. És el resultat d’unes decisions concretes. I, per tant, pot canviar. Però només canviarà si la societat ho exigeix. Si les famílies reclamen. Si les escoles denuncien. Si les entitats educatives continuen documentant casos i fent pressió. Si la ciutadania entén que el que està en joc no és només la llengua, sinó la dignitat d’un poble que vol continuar existint amb la seua veu pròpia.

El valencià no demana privilegis. Demana normalitat. Demana que, quan una família el tria, l’administració no el convertisca en un problema. Demana que la llibertat educativa siga real, no una paraula buida. Demana que la igualtat siga efectiva, no retòrica. Demana que la política educativa siga coherent, no ideològica. Demana que la societat no es conforme amb un futur on la llengua pròpia quede reduïda a un record.

És hora de dir-ho clar. És hora de reivindicar un sistema educatiu que respecte la voluntat de les famílies. És hora de defensar un model que garantisca la presència del valencià com a part essencial del nostre patrimoni col·lectiu. És hora de recordar que una llengua que no es protegeix, es perd. I que una llengua que es perd, empobreix tota la societat. És hora de dir prou. Prou de silencis. Prou de maniobres. Prou de convertir la llengua en un camp de batalla. És el moment de defensar-la amb determinació, amb serenitat i amb orgull. Perquè defensar el valencià és defensar-nos com a poble.

llegir més