Tornar a casa

Hui m’han aparegut diverses fotos de records de fa uns anys. Algunes les havia oblidades. Altres pensava que les recordava millor. Entre totes, n’hi havia dues que m’han fet parar un moment davant de la pantalla: una de 2023 i una altra de 2026. La mateixa persona. La mateixa altura. La mateixa direcció en la mirada. Però, al mateix temps, dues realitats profundament diferents. Quan observem una fotografia antiga, tendim a fixar-nos en allò que és més evident. En el meu cas, seria fàcil parlar de quilos, de roba, d’aspecte físic o de salut. Però les fotografies, de vegades, expliquen molt més del que mostren. També capturen silencis, lluites i moments que ningú coneix. Per això, aquestes dues imatges no representen un abans i un després. Representen un trajecte. Un llarg camí de retorn cap a mi mateix.

La societat actual està obsessionada amb els resultats visibles. Ens agraden les històries de transformació perquè són fàcils de resumir en una fotografia comparativa. Mirem una imatge antiga i una de recent i pensem que ja ho hem entés tot. Però la veritat és que allò important quasi mai apareix a la superfície. El canvi real no estava en la bàscula ni en les talles de roba. Estava en les renúncies diàries, en els moments de cansament, en les decisions difícils i en la capacitat de continuar avançant quan semblava impossible fer-ho. Hi havia dies en què l’objectiu semblava molt lluny. Dies en què qualsevol excusa hauria estat suficient per abandonar. Però cada pas menut comptava. I, encara que aleshores no ho sabia, cadascun d’aquells passos estava construint el futur.

Quan observe la fotografia de 2023 no sent vergonya. Durant molt de temps vaig pensar que havia de fer-ho. Vivim en una cultura que ens ensenya a jutjar les nostres versions passades amb una severitat enorme. Ens recriminem errors, decisions i limitacions. Però amb el temps he aprés una altra mirada. Ara contemple aquella imatge amb respecte. Veig una persona cansada, esgotada en molts sentits, però que continuava intentant-ho. Veig algú que encara no sabia com acabaria la història però que es va negar a rendir-se. I això mereix admiració. Resulta fàcil aplaudir qui arriba a la meta. El que costa més és reconéixer el valor de qui encara està enmig del camí, carregant un pes que moltes vegades és invisible per als altres.

Cap transformació important es construeix en solitari. Sovint ens agrada atribuir els èxits exclusivament a la força de voluntat, però això és una simplificació injusta. Darrere de qualsevol canvi hi ha una xarxa de suport formada per persones que sostenen, acompanyen i creuen en nosaltres fins i tot quan nosaltres hem deixat de fer-ho. En la meua història, les meues filles ocupen un lloc central. Quan jo només era capaç de veure límits, elles continuaven veient possibilitats. Quan jo dubtava de les meues capacitats, elles seguien confiant. Quan em sentia perdut, elles representaven sempre una direcció clara. Sense saber-ho, em recordaven constantment que encara existien motius per lluitar. Que la versió millorada del futur encara era possible.

També hi ha moltes altres persones que formen part d’aquest recorregut. La parella que sosté l’esperança quan les forces fallen. La família que acompanya sense exigir explicacions. Els amics que apareixen en el moment adequat. Els professionals que t’ajuden a entendre que demanar ajuda no és un fracàs, sinó una mostra de coratge. Amb els anys he descobert que la independència absoluta és un mite. Tots necessitem algú que ens allargue la mà en algun moment. Tots necessitem escoltar, alguna vegada, que no estem sols. Mirant enrere, entenc que moltes de les persones que em van ajudar potser ni tan sols són conscients de la importància que van tindre. Però també formen part de la diferència entre aquelles dues fotografies.

Per damunt de tot, però, hi ha una persona a qui sent la necessitat de donar les gràcies. I eixa persona soc jo mateix. O, millor dit, aquella versió antiga de mi mateix que apareix a la fotografia de 2023. Durant anys vaig pensar que havia de deixar-la enrere. Ara sé que estava equivocat. No estic ací malgrat aquella persona; estic ací gràcies a ella. Va resistir quan semblava impossible. Va suportar moments que preferiria no repetir. Va continuar avançant sense tindre cap garantia d’èxit. Si hui puc contar aquesta història és perquè aquella versió esgotada no va abandonar. I potser aquesta és la lliçó més important que he aprés: tornar a casa no significava recuperar qui havia sigut abans. Significava deixar de fugir de mi mateix, reconciliar-me amb totes les meues versions i entendre que l’amor propi també consisteix a agrair la resistència de qui ens va portar fins ací.

llegir més

Ànima complementària

Durant molts anys ens han venut la idea de l'ànima bessona. Eixa persona perfecta que encaixa amb nosaltres com una peça exacta d'un puzle. Algú que pensa igual, sent igual, somia igual. Algú que ens entén sense parlar. Algú que és, en certa manera, un reflex de nosaltres mateixos.

Però jo ja no crec en això.

De fet, si soc sincer, no volia una ànima bessona perquè tampoc volia algú com jo. Em conec prou bé per saber les meues virtuts, però també les meues manies, les meues contradiccions, les meues inseguretats i els meus excessos. Imagine dues persones exactament iguals compartint camí i només veig un mirall infinit. Massa semblances, massa ecos, massa soroll.

La vida m'ha ensenyat que les persones no necessitem còpies. Necessitem complements.

Per això, quan em pregunten si he trobat la meua ànima bessona, la resposta és no. Però crec que he tingut la immensa sort de trobar alguna cosa millor: una ànima complementària.

Algú que no és com jo i precisament per això funciona.

Algú que no sempre veu el món des del mateix angle. Algú que aporta llum als racons on jo només veia ombres. Algú que em fa frenar quan accelere massa i que m'espenta quan em quede quiet. Algú que no em dona la raó per defecte, sinó que m'ajuda a entendre quan estic equivocat.

I això té molt més valor del que solem reconéixer.

Les històries d'amor que ens expliquen acostumen a estar plenes de casualitats màgiques i coincidències impossibles. Dos cors destinats a trobar-se. Dues persones idèntiques separades pel temps. Però la realitat és molt més interessant. L'amor no consisteix a trobar algú igual a tu. Consisteix a construir un espai on les diferències no siguen una amenaça, sinó una oportunitat.

Perquè hi ha persones que et completen sense intentar canviar-te.

Persones que respecten les teues imperfeccions, però que també et permeten créixer. Persones que no ocupen els teus buits, sinó que t'ensenyen a conviure amb ells. Persones que entenen que una relació no és una suma de dos clons, sinó una conversa permanent entre dues maneres diferents d'entendre la vida.

Quan era més jove pensava que una bona relació era aquella on hi havia una coincidència absoluta. Amb els anys he descobert que les millors relacions són les que saben gestionar les diferències. Perquè compartir gustos és agradable, però compartir respecte és imprescindible. Coincidir en moltes coses pot ser fàcil; estimar-se malgrat les discrepàncies és infinitament més valuós.

La meua ànima complementària no té per què llegir els mateixos llibres, escoltar la mateixa música o pensar exactament igual. No necessita acabar les meues frases. Ni tan sols necessita entendre tots els meus silencis. El que importa és que siga capaç d'escoltar-los.

I jo els seus.

Hi ha una bellesa especial en trobar algú que afegeix perspectives noves a la teua vida. Algú que amplia els horitzons que creies definitius. Algú que et recorda que encara queden coses per descobrir. Que encara pots sorprendre't. Que encara pots aprendre.

Potser això és l'amor madur.

No l'enlluernament de trobar el teu reflex en uns altres ulls, sinó la tranquil·litat de trobar algú que et complementa sense anul·lar-te. Algú que camina al teu costat sense intentar ocupar el teu lloc. Algú que té la seua pròpia identitat i, precisament per això, enriqueix la teua.

Perquè les peces idèntiques no construeixen res. Les peces diferents sí.

Hui, quan escolte parlar d'ànimes bessones, somric. Entenc el concepte. Entenc la poesia. Entenc la metàfora. Però jo preferisc una altra idea. Una de menys romàntica i molt més real.

La idea que dues persones poden unir-se no perquè siguen iguals, sinó perquè saben conviure amb allò que les fa diferents.

Per això jo no he buscat mai una ànima bessona.

He buscat algú que em complete sense completar-me del tot. Algú que continue sent una persona independent, amb les seues llums i les seues ombres. Algú que no siga un mirall, sinó una finestra.

I crec que, per fi, l'he trobada.

No és la meua ànima bessona.

És molt millor.

És la meua ànima complementària. ❤️

llegir més

La justícia ha de semblar justa, i també ser-ho

Cada vegada que apareixen dos casos aparentment similars amb respostes judicials molt diferents, torna a sorgir una pregunta incòmoda però necessària: la justícia és realment igual per a tothom?

La comparació entre procediments judicials diferents sol generar indignació quan les conseqüències semblen desproporcionades. Si unes persones són condemnades a penes molt elevades mentre altres queden en llibertat provisional després d'uns fets que, a primera vista, semblen comparables, és lògic que una part de la ciutadania es pregunte si s'estan aplicant els mateixos criteris.

Ara bé, qualsevol anàlisi rigorosa exigeix recordar que cada causa judicial té circumstàncies pròpies: els delictes imputats, les proves aportades, els antecedents, el desenvolupament dels fets o els recursos presentats. Comparar titulars no sempre equival a comparar expedients judicials.

Però tampoc es pot ignorar la percepció social. La confiança en la justícia no depén únicament de les sentències; depén també que la ciutadania entenga que els principis d'imparcialitat i proporcionalitat s'apliquen de manera coherent. Quan una part de la societat percep que la ideologia dels implicats pesa més que els fets, es deteriora la credibilitat de les institucions.

En una democràcia madura, ni l'antifeixisme ni el feixisme haurien d'actuar com a atenuants o agreujants automàtics. El que hauria d'importar són les conductes concretes, les responsabilitats individuals i les proves demostrades. La llei no hauria de mirar el carnet polític de ningú abans de dictar una resolució.

La igualtat davant la llei és un dels pilars fonamentals de qualsevol estat de dret. Si hi ha diferències de tractament, aquestes han d'estar clarament justificades i explicades. I si no ho estan, la crítica ciutadana no sols és legítima, sinó necessària.

Per això, més que preguntar-nos si la justícia és igual per a tots, potser la qüestió és una altra: estem fent prou perquè totes les decisions judicials siguen transparents, comprensibles i percebudes com a justes?

Quan la resposta genera dubtes, la societat té dret a exigir explicacions. No per debilitar la justícia, sinó precisament per reforçar-la. Perquè una democràcia forta no és aquella on les institucions no es qüestionen, sinó aquella on poden donar resposta als qüestionaments amb arguments sòlids, transparència i garanties per a tothom.

La justícia no només ha de ser imparcial. També ha de transmetre la certesa que ho és. Sense eixa confiança, la igualtat davant la llei corre el risc de convertir-se en una promesa que molts ciutadans deixen de creure.

llegir més

“Qui cuida el temps i la comunitat sembra futur compartit”

Les dites populars són una de les formes més antigues de transmissió de coneixement col·lectiu. Han passat de generació en generació condensant experiències, pràctiques laborals, creences i maneres d’entendre el món. Al País Valencià, moltes d’estes expressions naixen d’una societat eminentment agrària, on el ritme de la vida estava marcat per les estacions, la llum solar i les necessitats del treball al camp.

Entre les més conegudes trobem “Qui matina fa farina”. Una frase curta, aparentment innocent, que durant segles ha servit per transmetre una idea molt concreta: l’esforç i la diligència tenen recompensa. En una societat en què cada hora de llum era valuosa i en què el treball manual determinava sovint la supervivència familiar, alçar-se prompte era una necessitat material abans que una elecció personal.

Tanmateix, les societats canvien. Les condicions laborals, els models familiars, les tecnologies, els reptes mediambientals i les reivindicacions socials han transformat profundament la nostra manera de viure. Les dites populars continuen sent valuoses perquè formen part del patrimoni cultural, però també poden ser reinterpretades perquè dialoguen amb el present.

Potser, al segle XXI, la dita podria reformular-se així: “Qui cuida el temps i la comunitat sembra futur compartit”. No es tracta només de matinar, sinó d’entendre com construïm col·lectivament una societat més justa, sostenible i humana.

El significat tradicional de “Qui matina fa farina” és senzill. La persona que s’alça prompte aprofita millor el dia, treballa més i obté millors resultats. La farina, element essencial de l’alimentació tradicional, simbolitza el fruit del treball. La idea central és que la constància i la iniciativa generen beneficis.

Este missatge conté una part de saviesa que conserva tota la seua vigència. L’organització, la responsabilitat i la capacitat d’actuar són qualitats positives. Però també reflectix una manera determinada d’entendre la productivitat. En el món rural tradicional, els ritmes personals quedaven subordinats a les necessitats del treball. Qui més treballava era considerat més valuós. Qui descansava podia ser percebut com algú mandrós o poc compromés.

Des d’una mirada contemporània, esta interpretació presenta algunes limitacions. Sabem que no totes les persones partixen de les mateixes condicions socials. No és igual afrontar el dia amb una vivenda digna que fer-ho amb precarietat habitacional. No és igual disposar de temps per descansar que treballar en diversos llocs per arribar a final de mes. Tampoc és igual ser una persona sense responsabilitats de cures que fer-se càrrec de menors, persones majors o familiars dependents.

La societat actual també ha qüestionat el mite meritocràtic segons el qual l’esforç individual explica per si mateix l’èxit o el fracàs de les persones. Milers de treballadores i treballadors s’alcen cada dia abans de l’alba, encadenen jornades extenses i continuen vivint en situacions d’inseguretat econòmica. Matinar, per si sol, no garanteix cap prosperitat.

A més, la cultura de la hiperproductivitat s’ha convertit en una de les grans contradiccions del nostre temps. Les xarxes socials estan plenes de missatges que glorifiquen les rutines extremes, els horaris impossibles i la disponibilitat permanent. Es presenta l’èxit com una qüestió d’esforç individual mentre es fan invisibles les desigualtats estructurals. Així, moltes persones acaben sentint culpa per no arribar a tot, quan en realitat el problema és un model econòmic que exigeix rendiments incompatibles amb una vida saludable.

La relectura contemporània de la dita ens obliga a preguntar-nos què ha canviat en la societat. Hui sabem que el descans és una necessitat humana fonamental. Les cures no són una activitat secundària sinó una dimensió central de la vida. També hem après que el benestar col·lectiu no depén únicament del creixement econòmic, sinó de factors com la salut mental, la cohesió social, la qualitat democràtica o la sostenibilitat ambiental.

La tecnologia ha alterat completament la relació amb el temps. Moltes persones ja no treballen segons l’horari del sol sinó segons algoritmes, correus electrònics, aplicacions de repartiment o reunions virtuals. La frontera entre vida personal i laboral és cada vegada més difusa. En este context, matinar deixa de ser la clau de l’èxit. El que realment importa és recuperar el control sobre el nostre temps.

També els feminismes han aportat una mirada imprescindible. Durant segles, una gran part del treball de cures va quedar ocult darrere dels discursos sobre l’esforç productiu. Mentrestant, moltes dones sostenien la vida familiar realitzant tasques imprescindibles però poc reconegudes. Quan pensem en qui “fa farina”, cal recordar que també genera benestar qui acompanya una persona dependent, qui educa una criatura o qui cuida una xarxa comunitària.

Des d’una perspectiva ecologista, la dita adquireix noves lectures. El planeta està mostrant els límits d’un model basat en produir i consumir cada vegada més. Ja no es tracta d’accelerar indefinidament. Potser el repte és aprendre a viure dins dels límits ecològics, respectant els recursos naturals i preservant el territori per a les generacions futures.

Al País Valencià, esta reflexió és especialment rellevant. Les sequeres recurrents, la pressió urbanística sobre la costa, la pèrdua d’espais agrícoles o els efectes del canvi climàtic ens recorden que la prosperitat no pot mesurar-se només en termes econòmics. Necessitem una cultura del temps compatible amb la protecció de l’Horta, de la marjal, de les muntanyes i dels pobles que mantenen viu el territori.

L’aplicació actual d’esta reinterpretació es pot observar en nombrosos àmbits. Una cooperativa que aposta per la conciliació familiar està generant més futur que una empresa que obliga a jornades infinites. Un centre educatiu que incorpora la coeducació, la inclusió i la participació democràtica està sembrant una farina més valuosa que qualsevol benefici immediat. Un projecte veïnal que recupera un espai públic degradat crea riquesa social encara que no aparega en cap indicador econòmic.

També ho veiem en els moviments que reivindiquen un accés digne a l’habitatge, la defensa dels serveis públics o la necessitat de reforçar la sanitat i l’educació. Estes lluites ens recorden que el progrés no és una competició individual sinó una construcció col·lectiva.

Fins i tot en l’entorn digital, la reinterpretació resulta útil. En lloc de premiar qui està permanentment connectat, potser hauríem de valorar qui compartix coneixement, combat la desinformació, construïx comunitat i promou relacions respectuoses. El temps invertit en reforçar els vincles humans és tan productiu com qualsevol activitat econòmica.

Per això, “Qui matina fa farina” continua contenint una intuïció valuosa, però necessita una actualització profunda. El repte contemporani no és simplement despertar abans. És preguntar-nos per a què utilitzem el temps, amb qui el compartim i quin futur estem construint.

La saviesa popular pot continuar orientant-nos si sabem llegir-la amb ulls nous. Hui sabem que la prosperitat no naix exclusivament de l’esforç individual. Naix també de les cures, de la solidaritat, de la defensa dels drets socials, de la sostenibilitat ambiental i de la capacitat de construir comunitats inclusives.

Potser la lliçó del segle XXI és que no cal matinar més que ningú per ser valuós. El que importa és contribuir a una societat en què totes les persones puguen viure amb dignitat. Eixa és la farina que realment necessitem produir. I eixe és el futur que val la pena sembrar.

llegir més

Quan la coherència desapareix de la política

Vivim en una època en què la política sembla haver abandonat qualsevol obligació de coherència. El debat públic ja no gira tant al voltant de les causes dels problemes ni de les possibles solucions, sinó de qui aconsegueix imposar un relat més útil per als seus interessos partidistes. La imatge compartida a les xarxes socials apunta precisament a aquesta contradicció: si es dona suport a determinades decisions internacionals que poden provocar una escalada de tensions, si després es rebutgen mesures destinades a esmorteir els seus efectes econòmics i, finalment, es culpa l'adversari de les conseqüències, alguna cosa no encaixa.

Més enllà dels noms propis o dels partits concrets, el que preocupa és un fenomen cada vegada més estès: la desaparició de la responsabilitat política. Sembla que ningú és responsable de res. Les conseqüències sempre són culpa d'un altre. Si puja el preu dels carburants, inflació, la culpa és de Brussel·les. Si hi ha una crisi energètica, la culpa és de la geopolítica internacional. Però poques vegades es reconeix que les decisions polítiques tenen efectes i que donar suport a unes determinades estratègies implica assumir també els seus costos.

La ciutadania mereix alguna cosa millor que eslògans i acusacions creuades. Mereix explicacions honestes. Mereix saber qui defensa cada política, qui vota cada proposta i quines conseqüències poden derivar-se'n. Perquè la democràcia no consisteix només a dipositar una papereta cada quatre anys; consisteix també a exigir coherència als representants públics.

El més preocupant és que aquestes contradiccions s'han normalitzat. Els partits polítics saben que una part important del debat es consumeix a través de titulars, vídeos breus i publicacions de xarxes socials. En aquest context, la veritat completa importa menys que la capacitat de mobilitzar els propis simpatitzants. L'objectiu deixa de ser convèncer amb arguments i passa a ser mantenir la fidelitat del bloc electoral.

Aquesta dinàmica empobreix la democràcia. Quan les decisions es valoren només segons qui les proposa i no segons el seu contingut, desapareix la possibilitat d'un debat racional. Una mateixa mesura pot ser qualificada d'encert o de desastre segons qui l'impulse. Una mateixa conseqüència econòmica pot ser atribuïda a causes completament diferents depenent del relat que convinga.

Per això és necessari reivindicar l'esperit crític. No amb els partits que pensen diferent de nosaltres, sinó també amb aquells que diuen representar-nos. La ciutadania no hauria d'actuar com una afició esportiva que defensa els seus colors sense qüestionar res. Hauria d'exigir coherència, transparència i responsabilitat.

Si una força política dona suport a determinades decisions, hauria d'explicar-ne també les conseqüències. Si rebutja mesures correctores, hauria d'oferir alternatives. I si després critica els efectes de la situació, hauria d'assumir la part de responsabilitat que li corresponga. Això és el mínim exigible en una democràcia madura.

El problema no és que existisquen discrepàncies. Les discrepàncies són saludables. El problema és la incoherència convertida en estratègia. I mentre la ciutadania accepte sense qüestionar aquests discursos contradictoris, la qualitat del debat públic continuarà deteriorant-se. La política necessita menys propaganda i més honestedat. Menys relats prefabricats i més rendició de comptes. Perquè una societat crítica no és aquella que creu cegament els seus dirigents, sinó aquella que els exigeix explicacions, siga quin siga el color de la seua bandera.

llegir més