Hi ha moments en què una administració es retrata sense necessitat de grans proclames. N’hi ha prou amb una resolució tardana, unes bases redactades d’esquena a la realitat i una mirada estreta que converteix l’art en un quadre de comandament de números. Açò és exactament el que ha passat amb la nova convocatòria de la Generalitat Valenciana per als premis i subvencions als llibrets de Falles i a la resta de cultura festiva. La decisió d’alterar terminis i de substituir criteris qualitatius per indicadors que mesuren volums i despeses és un error cultural i polític de primer ordre. No sols desvirtua l’essència d’uns guardons que haurien d’honrar el contingut, l’enginy, el disseny i la cura del llenguatge, sinó que també perverteix la finalitat pròpia d’una subvenció pública: equilibrar el terreny de joc, garantir l’accés i l’equitat, estimular la creativitat col·lectiva i fer de la llengua i del patrimoni festiu un espai viu i compartit. Quan, en canvi, el missatge implícit és que la grandària importa més que la idea, que la factura pesa més que el paràgraf, que la tirada val més que l’assaig i que la maqueta es jutja pel gruix abans que per la lectura, estem davant d’un atac frontal a la cultura festiva i a la literatura festiva.
Un llibret no és una factura, ni una memòria justificativa, ni una relació de despeses.
Un llibret és un llibre de festa, el quadern on una comunitat s’explica i s’imagina a si mateixa, on s’arreplega l’humor i la crítica, on la tradició es renova i on el valencià respira en tota la seua amplitud. És memòria d’un any i arxiu de dècades, és pont entre la saviesa popular i les noves generacions, és espai per a la sàtira i per a la tendresa, per al vers i per al dibuix, per a la fotografia i per al disseny. És també un lloc d’aprenentatge compartit, on qui escriu, qui corregeix, qui maquetarà, qui il·lustra i qui coordina aprenen a dialogar, a cedir, a elevar el llistó. Confondre això amb un assumpte de pesos i mesures és revelar una incomprensió profunda sobre què és i per a què serveix la cultura festiva, i transmetre una idea empobridora: que l’única manera d’avaluar una obra és posar-la damunt d’una bàscula administrativa.
D’entre totes les decisions desencertades, la primera que fa mal és el calendari. Convocar tard, quan els llibrets ja estan tancats o en impremta, quan les comissions han compromés recursos, energies i il·lusions, és una manera de buidar de sentit el moment del reconeixement. Un premi que arriba després de la festa és un premi que no arriba, un palet que no es pot lluir quan toca és un símbol que perd força, una alegria compartida que es dispersa. La cultura festiva té un ritme propi i una litúrgia. Hi ha una geografia del temps que s’ha de respectar: l’hivern de redacció i correccions, la pressa dels últims dies de maquetació, l’olor de tinta fresca que precedeix el repartiment, la setmana gran on el llibret passeja de mà en mà, de casal en casal, de plaça en plaça. Trencar eixa litúrgia per desídia administrativa és una falta de respecte a la gent que sosté la festa des de baix, a qui cedeix nits i caps de setmana per a fer possible un llibre que no és un producte sinó una obra col·lectiva.
Encara més greu que la tardança és l’enfocament dels criteris. Allò que havia sigut un espai per a la coherència editorial, per a l’originalitat dels continguts, per a la qualitat del disseny i de la maquetació, per a l’ús acurat del valencià i per a la mirada inclusiva que reflecteix la pluralitat de la nostra societat, es veu substituït per un sistema que no exigeix ni obrir el llibret. Hi ha una diferència abismal entre llegir i pesar. Llegir implica posar-se en la pell d’una comissió, apreciar l’assaig que pensa la festa, tastar l’atreviment d’un poema, rellegir una portada fins entendre’n l’economia visual, adonar-se del fil que travessa un volum i el fa coherent. Pesar, en canvi, demana un metre i un albarà. El resultat és que el que abans era un incentiu a fer les coses millor, ara es converteix en una invitació a fer-les més grosses, i allò que havia de ser una carrera per l’excel·lència cultural es transforma en una cursa per la hipèrbole material.
Convindria recordar que una subvenció pública per a llibrets no és un concurs generalista on les regles del mercat imposen la llei del més fort. És un instrument d’equitat. Va nàixer per a garantir que les comissions menudes pogueren mostrar el seu quefer, per a equilibrar la balança davant de la desigualtat de recursos, per a fer que la qualitat no fora patrimoni exclusiu de qui pot pagar-la a preu d’or. Una política ben dissenyada hauria de protegir el treball propi, aquell que brolla de dins del casal, de la suma de veus que no cobren per fer de llibreteres, correctores o maquetadores, però que hi posen hores i estima. Si el sistema premia la capacitat de subcontractar serveis, si el que puntua és allò que depén del múscul financer i no del talent i la dedicació, el que fem és consagrar una desigualtat estructural. I aleshores, la subvenció deixa de ser una eina de cohesió per a esdevenir un multiplicador de bretxes, una màquina d’estratificar la festa per categories econòmiques.
La festa és molt més que un calendari de dies assenyalats. És un ecosistema creatiu on conviuen disciplines i oficis: escriptors i escriptores, versadors i versadores, fotògrafs, il·lustradores, dissenyadors i maquetadores, estudiosos de la cultura popular, cronistes de barri, mestres de cerimònies tipogràfiques. Quan el poder públic desvia la mirada de tot això i aplica una fòrmula comptable a una obra col·lectiva, el que fa és empobrir el camp. Un jurat que llig, mira i escolta no és un luxe, és una obligació. Un jurat independent, amb especialistes de la llengua, de la literatura, del disseny i de la cultura festiva, garanteix que el que es premia és el que dona sentit al llibret: el seu caràcter d’obra. Sense lectura no hi ha criteri. Sense criteri no hi ha prestigi. Sense prestigi, el premi es buida i esdevé una simple transferència, un segell administratiu sense ànima.
La cultura festiva no pot ser una planta en test que es rega amb una mà i s’asseca amb l’altra. Reconeixem, amb orgull, que som un país de festes, de carrer i de plaça, de paelles i pasacarrers, de pólvora i música. Però el que sovint s’oblida és que també som un país de pàgina impresa, d’assaig i d’ironia, de retalls que es converteixen en memòria, de portades que defineixen una època. El llibret ha contribuït de manera decisiva a fixar la nostra tradició i a renovar-la. Ha servit per a introduir noves generacions d’autors, per a recuperar glosses antigues, per a deixar constància de lluites veïnals i de victòries petites, per a preservar la toponímia i les paraules de sempre, per a imaginar futurs que encara no existien. Quan la Generalitat menysprea, per acció o per omissió, aquesta dimensió, no està només cometent una errada tècnica; està faltant al respecte a un patrimoni viu que és nostre i del qual en som responsables davant les generacions que vindran.
Hi ha qui dirà que tot plegat és una controvèrsia menor, que al capdavall els diners hi són i que algú se’ls endurà. Però confondre la quantitat amb la qualitat és la via ràpida cap a la mediocritat. Si desapareixen els incentius que reconeixen la coherència d’un volum, la cura de la prosa, el pols del vers satíric, la intel·ligència d’una coberta o l’equilibri d’una maqueta, el que desapareix és l’ambició. I sense ambició, el llibret s’empetiteix i, amb ell, la festa. Necessitem que la subvenció encoratge els processos editorials ben fets, que premie el risc i l’experimentació, que tinga l’olfacte de detectar on hi ha una veu nova que cal acompanyar, una posada en pàgina que cal celebrar, una aposta lingüística que cal fer visible. Això no s’aconsegueix amb formularis que s’omplin i pesos que es mesuren; s’aconsegueix amb ull i amb orella, amb persones que en saben i hi dediquen temps, amb jurats que donen motius i amb actes que dignifiquen el treball.
També cal aturar-se en la qüestió de la responsabilitat. La Generalitat no és una espectadora neutral; és la institució que marca el compàs del reconeixement públic. Quan falles en la convocatòria, no sols desquadres un procediment, desquadres un col·lectiu sencer. Els casals són laboratoris d’autoorganització on l’amateurisme es transforma en professionalitat per acumulació d’experiència. El sistema de premis, si està ben pensat, reforça aquest procés: anima els equips a formar-se, a aprendre de la crítica, a comparar-se amb els millors, a superar-se. Si està mal pensat, envia el missatge contrari: que no val la pena esforçar-se perquè el factor decisiu és la butxaca i no la mirada. El cost d’aquest error no es veurà en un pressupost anual, però es veurà, inexorablement, en l’empobriment del teixit cultural i en la pèrdua de credibilitat de l’administració.
La cultura festiva és, a més, una escola de ciutadania. Al voltant del llibret aprenem a deliberar, a donar-nos raons, a acceptar els veredictes, a gestionar la crítica. Hi ha un valor cívic en el fet mateix d’aspirar a un premi que depén d’un jurat lector: acceptem que hi ha un criteri col·lectiu que ens jutja i que eixa mirada compartida ens obliga a ser més exigents amb nosaltres mateixos. Aquesta cultura del criteri desapareix si el que decidix és un full de càlcul. Llavors substituïm la deliberació per la burocràcia i el diàleg per la suma. No és una bona notícia per a una societat que es vol madura i que vol cuidar la seua llengua i les seues formes d’expressió.
Hi ha, a més, una dimensió territorial que no podem negligir. Les Falles, la Magdalena, les Fogueres i els Moros i Cristians dibuixen un mapa emocional del nostre país. Cada llibret és el relat d’un lloc i d’una gent concreta, una manera de dir-nos en valencià des de perspectives diverses, una oportunitat de posar en contacte allò local amb allò comú. Per això la política pública ha d’estar atenta a no uniformitzar, a no premiar únicament un model de llibret que, per raons de recursos, s’imposa sobre la resta. El repte és exactament l’oposat: assegurar que hi caben totes les maneres de fer, que un volum fet amb moltes hores voluntàries i amb una impressió austera pot competir de tu a tu amb un altre exuberant en recursos materials, si el contingut, el disseny i la coherència ho mereixen. Aqueixa és la idea de fons que ha d’ordenar qualsevol convocatòria que es vulga justa, i aqueixa és la promesa que ara s’ha traït.
No és cap secret que existeixen bones pràctiques a les quals mirar. Hi ha iniciatives que, des de la societat civil, han anat consolidant un ecosistema de categories i jurats que reconeixen la pluralitat de disciplines que conviuen en un llibret. Aprendre d’eixes experiències no és cedir protagonisme; és sumar intel·ligència col·lectiva i reforçar el pont que uneix l’administració amb el teixit creatiu. El més difícil ja està fet: el món festiu porta anys demostrant que hi ha talent per a parar un tren, que hi ha veus que mereixen ser llegides i mirades que mereixen ser vistes. L’administració, si de veritat vol prestigiar el que fa, ha de construir a favor d’aquest corrent, no contra ell, i abandonar la temptació d’empatar-ho tot a colps de segells i d’índexs sense ànima.
La rectificació és possible i necessària. Cal un calendari digne, que respecta el ritme de la festa i que assegura que els reconeixements arriben a temps. Cal redibuixar els criteris de manera que obliguen a obrir i a llegir, a mirar i a comparar, a debatre i a motivar les decisions. Cal recuperar el centre de gravetat en el que importa: la qualitat literària i visual, la correcció i l’ambició de la llengua, l’aportació cultural al barri i al conjunt del país, la coherència interna del volum i la seua capacitat d’emocionar i de fer pensar. Cal, també, introduir mecanismes d’equitat que eviten que el pressupost siga el factor decisiu i que reconeguen explícitament el treball propi de les comissions menudes. Res d’això és incompatible amb la transparència ni amb la correcta administració dels recursos; ben al contrari, és l’única manera de justificar que els diners públics fan el que han de fer: multiplicar el bé comú.
No parlem d’un capritx d’uns quants ni d’una querella corporativa. Parlem d’una política cultural que té conseqüències reals sobre el que som. Si el llibret perd centralitat, si la literatura festiva se sent menystinguda, si el disseny es veu relegat a la condició de decorat i no de llenguatge, perdrem oportunitats irrepetibles. Perdrà el valencià, que trobarà menys espais on brillar en registres diversos. Perdrà l’autoestima de les comissions, que veuran com l’esforç intel·lectual i creatiu té menys retorn que la factura més generosa. Perdrà el públic, que rebrà llibrets més plans, més previsibles, més uniformes. I perdrem tots, perquè la festa no és només el que passa al carrer, és també el que queda escrit, el que s’arxiva, el que es pot rellegir d’ací a vint anys i que ens explica com érem i com volíem ser.
És legítim, i fins i tot saludable, que hi haja debat sobre quins han de ser els criteris, sobre com ponderar la forma i el fons, sobre com adaptar-nos als canvis tecnològics i a les noves maneres de produir llibrets. Però una cosa és debatre per a millorar i una altra és desmuntar per a buidar. La línia roja es travessa quan s’elimina el cor d’allò que dona sentit a un premi i es deixa que el soroll dels nombres ocupe l’espai de la reflexió. Quan s’arriba tard i mal, quan s’anuncia sense parlar amb el sector, quan es dona la sensació que la festa és una molèstia i no un orgull, estem davant d’un problema que no es pot dissimular amb cap nota de premsa. La confiança es reconstrueix amb fets: amb terminis respectats, amb criteris que lliguen i amb jurats que argumenten.
És impossible entendre el que ha passat enguany sense situar-ho en un context polític més ampli. Açò no és un error aïllat, ni una badada administrativa: és una baula més d’una cadena d’actuacions de la Generalitat governada pel PP amb el suport de VOX que, una i altra vegada, han menystingut el valencià i l’han volgut recloure en el reducte folklòric. Quan la llengua pròpia només és bona per a posar-la al cartell el dia gran, però molesta quan demana criteri, lectura i prestigi, el missatge és clar: volen una festa muda, decorativa, sense pensament i sense paraula viva. Davant d’això, toca dir-ho sense embuts: és una ofensiva cultural i lingüística que travessa la convocatòria dels llibrets i arriba a tots els racons on el valencià hauria d’estar present amb normalitat, des de les aules fins als teatres, passant pels llibres de festa.
El patró es repeteix amb una insistència tristament eloqüent. Quan cal apostar per la qualitat, per la lectura i pel reconeixement del treball ben fet en la nostra llengua, apareix la temptació de convertir-ho tot en tràmit, en quantitat, en pur aparador. És el mateix reflex que redueix el valencià a folklore inofensiu: benvinguda la màscara, fora el llibre; benvingut el monument, fora l’assaig; benvinguda la foto, fora el text. PP i VOX ho tenen clar: allò que sone massa a normalitat lingüística, a ciutadania culta en valencià, cal arraconar-ho a un cap de setmana, a una estampa típica, a un record amable però innofensiu. La cultura festiva, però, no és un museu de cera; és una tradició que parla, que pensa i que crea en valencià, i que exigeix un respecte que va molt més enllà de posar quatre paraules boniques en un cartell institucional.
La maniobra és vella però efectiva: quan no poden prohibir, burocratitzen; quan no poden callar, dilueixen; quan no poden retallar obertament, canvien els criteris perquè el resultat siga el mateix. Així s’aconsegueix que el valencià no desaparega del tot, però que no pese, que no construïsca prestigi, que no genere referents, que no cree hàbit lector. Per això la batalla pels llibrets és tan important: perquè ací el valencià no és una anècdota, és el vehicle natural del pensament festiu, de la sàtira, de la poesia i de la crònica. Fer-lo invisible darrere d’unes bases que ho mesuren tot menys la qualitat és continuar una política de fons que prefereix les postals a les paraules, el soroll al sentit, la quantitat al criteri.
No es tracta d’una guerra partidista per caprici, sinó d’una qüestió de model cultural i lingüístic. El model de PP i VOX és el d’una cultura festiva desactivada, on el valencià queda tancat en l’aparador del folklore i no circula com a llengua de creació, de debat i de criteri. És el model en què els llibrets no han de fer pensar ni massa riure, on no cal que un jurat llija perquè això obliga a reconéixer que hi ha una literatura festiva viva i exigent i a tractar-la amb la dignitat que mereix. I és el model en què allò que podria ser una eina d’equitat per a comissions menudes es transforma en una cursa de despesa on guanya qui més gasta, que és una manera elegant de dir que guanya qui menys necessita la llengua per a justificar el seu valor perquè ja el compra en serveis.
La defensa del valencià no es fa només amb proclames, es fa amb decisions concretes. Donar temps, donar jurats que lligen, donar criteris que premien el contingut i el disseny, donar espai a les veus noves i als casals menuts és la manera real de protegir una llengua i una cultura. Per això cal denunciar que açò que han fet amb els llibrets és una pedra més en el mateix camí: arraconar el valencià a la foto i negar-li la lectura; aplaudir-lo en l’escenari i callar-lo a la pàgina; invocar-lo en la retòrica i debilitar-lo en la pràctica. Si deixem passar aquesta, en vindran d’altres. I cada vegada la festa parlarà menys i serà més decorat. I nosaltres no estem ací per a fer de decorat: estem ací per a escriure, per a llegir i per a viure la cultura festiva plenament en valencià, amb totes les seues conseqüències i amb tota la seua alegria exigent.
En aquest context, insistir en la importància de jurats independents, de categories que reflectisquen la realitat del llibret i de mecanismes d’equitat no és cap caprici tècnic. És l’arquitectura bàsica d’una política pública que respecta la festa i la llengua. Un jurat que llija articles, que valore assajos, que escolte la sàtira amb orella fina, que mire portades amb mirada professional i que entenga la maquetació com a arquitectura del sentit, és la millor garantia que el premi prestigia allò que ha de prestigiar. Categories que diferencien poesia, prosa, assaig, disseny i maquetació permeten que cada ofici reba el reconeixement que li pertoca. I l’equitat, traduïda en trams o en ajudes específiques per a comissions modestes, assegura que el talent no quede soterrat per la manca de recursos.
Tot això té, a més, un valor pedagògic incalculable. Quan s’estableixen criteris clars i lectors, s’orienta la feina dels casals al llarg de l’any. Saben què s’espera d’ells, poden planificar formacions, poden buscar aliances amb autors locals, poden convidar dissenyadors emergents, poden implicar centres educatius del barri. El premi deixa de ser un trofeu de març, o quan siga, per a convertir-se en una brúixola de tot l’exercici. En canvi, quan tot queda reduït a quantitats i a formalitats, el premi és una loteria on no val la pena invertir l’ànima, perquè l’ànima no computa.
La memòria de la festa ens diu que quan s’ha confiat en el talent i en el criteri, la cultura festiva ha crescut. Els llibrets han sabut incorporar llenguatges nous, han dialogat amb el disseny contemporani, han recuperat gèneres oblidats, han obert portes a escriptores i escriptors que, en molts casos, han trobat ací el primer espai on publicar i ser llegits. Per això dol tant aquesta deriva. No és només un canvi de bases; és un canvi de mirada sobre què és valuós i què no ho és. I, quan el que es desvalora és la paraula i la forma, el que s’empetiteix és el que ens fa poble: la capacitat d’explicar-nos i d’explicar el món des de la nostra festa i en la nostra llengua.
La festa, a més, té una dimensió internacional que no es pot ignorar. El reconeixement de patrimoni immaterial no va arribar per casualitat ni per simpàtica extravagància. Va arribar perquè hi ha un entramat d’expressions que, juntes, conformen una identitat cultural complexa i rica. El llibret és una d’eixes expressions i potser la més duradora, perquè, quan s’apaga la traca i el fum s’esvaeix, el que queda són les pàgines. Buidar de criteri els premis que n’haurien d’alimentar la qualitat és debilitar la nostra carta de presentació davant del món, és renunciar a liderar-nos en el que sabem fer bé: convertir la festa en cultura i la cultura en llengua.
Seria una llàstima que, per una barreja de negligència i d’obsessió pels números, la Generalitat convertira una política cultural que podia ser modèlica en una font d’agravicis i d’apatia. No és tard per a rectificar, però rectificar exigeix coratge. Cal reconéixer que el calendari ha fallat, que els criteris han sigut erronis i que la festa mereix respecte. Cal obrir un diàleg honest amb el món fester, amb les juntes locals, amb les comissions que porten anys fent llibrets que són petites joies editorials. Cal incorporar la seua experiència a les bases futures i comprometre’s públicament amb terminis que permeten que el reconeixement arribe quan ha d’arribar i amb la forma que ha d’arribar.
La paraula final no pot ser una altra que una crida a la responsabilitat compartida. La cultura festiva no és de cap govern i no és patrimoni privat de cap col·lectiu; és de totes i de tots, i és allò que som quan ens reunim per a celebrar-nos amb la llengua al centre. El llibret és el nostre llibre de festa, escrit a moltes mans i amb molta ànima. El que hi escrivim hui serà la memòria de demà. Si convertim aquest llibre en un apèndix de l’administració, si el mesurem per la seua grossor i no per la seua intensitat, si el valorem pel cost i no pel valor, estarem fallant-nos a nosaltres mateixos. Si, en canvi, l’enalçem amb criteri, amb lectura i amb justícia, estarem fent allò que la festa ens demana: estar a l’altura de la seua grandesa popular.
No podem permetre que es consolide un precedent que arracone el valencià i desempodere la cultura festiva. No podem normalitzar que un premi literari i de disseny es decidisca sense lectura ni mirada. No podem acceptar que el símbol del palet arribe quan el públic ja ha marxat. No podem resignar-nos a una política cultural que confon la festa amb l’aparador i el llibret amb la factura. Tenim el deure d’alçar la veu, no per a trencar res, sinó per a reconstruir allò que ha funcionat i per a fer-ho millor encara.
El futur d’aquests premis pot ser una història d’orgull o una crònica d’ocasions perdudes. Depén de la voluntat d’escoltar i d’entendre que la cultura festiva, per damunt de tot, és cultura. I la cultura no s’administra com qui reparteix metres de paper; es cultiva, es cuida, es llig, es mira i es defensa. Que la Generalitat estiga a l’altura i que torne a posar, sense excuses ni dilacions, el contingut, el disseny i la literatura festiva al lloc que els pertoca. Perquè, si el llibret és el nostre llibre de festa, el que hi escrivim hui serà la memòria de demà. I no hi ha res més valencià que una memòria que s’atrevix a ser exigent amb ella mateixa per amor a allò que som, a les paraules que ens diuen i a les formes que ens fan reconeixibles i dignes.
Si fem aquest gir, guanyarà el valencià, guanyarà la festa i guanyarem tots. Tornaran els jurats que lligen, tornaran els criteris que eduquen, tornaran els palets que arriben quan toca, tornaran els llibrets que il·lusionen i que marquen generacions. Si no el fem, perdrem una oportunitat i enviarem el senyal que el que importa és aparentar i no ser, que la quantitat es pot fer passar per qualitat i que la festa és només decorat. I la festa, ja ho sabem, és molt més que això: és una manera de viure i d’explicar-nos que mereix l’esforç de ser cuidada amb tot el talent, l’amor i el criteri de què som capaços.
