Carlo, una persona entre totes — Ni oblit ni perdó ^

Carlo Giuliani no era un heroi ni un símbol predestinat. No era un líder ni un ideòleg, ni una figura d’aquelles que la història reserva per als manuals. Carlo era, senzillament, una persona entre totes: un jove de vint-i-tres anys que creia que el món podia ser diferent, que la violència institucional no era inevitable, que la globalització neoliberal no era un destí sinó una imposició. La seua mort, el 20 de juliol de 2001 a la Piazza Alimonda de Gènova, no va ser només l’assassinat d’un manifestant. Va ser una fractura profunda en la memòria europea, una ombra que encara avui pesa sobre la consciència democràtica del continent.

La imatge és coneguda i dolorosa. Carlo, el rostre cobert, un extintor a les mans, avançant entre la multitud cap a un vehicle dels carabinieri. Segons les reconstruccions periodístiques, un agent va disparar des de dins del cotxe; la bala li va travessar el cap. El Land Rover policial va passar dues vegades per damunt del seu cos mentre intentava fugir del caos. Aquell instant va convertir-se en símbol. Un símbol incòmode, manipulat, disputat. Però un símbol, al capdavall, de la violència d’Estat i de la fragilitat de qualsevol dissidència que s’atreveix a desafiar el poder.

La memòria que incomoda

Durant anys, la mort de Carlo ha estat objecte d’una batalla narrativa que encara continua. Hi ha qui parla de legítima defensa, qui insisteix a culpabilitzar la víctima, qui redueix el context a un assalt improvisat contra un vehicle policial. Aquesta lectura és part d’una amnèsia col·lectiva que permet reescriure els fets i despolititzar la responsabilitat institucional. Oblidar el context és una manera de protegir l’Estat, d’excusar la brutalitat policial, d’evitar preguntes incòmodes sobre la gestió de la protesta i sobre els límits de la democràcia europea.

Però hi ha una altra memòria, més profunda i més incòmoda: la que entén que Carlo no va morir només per una bala, sinó per un clima polític que criminalitzava la protesta, que convertia els moviments socials en enemics interns, que blindava el poder econòmic davant de qualsevol contestació. La seua mort és, en aquest sentit, la mort d’una esperança. Gènova no va ser només una tragèdia; va ser el final d’un cicle de mobilització global que havia començat a Seattle i que proclamava que un altre món era possible.

Una persona entre totes

Dir que Carlo era una persona entre totes no és un eslògan. És una afirmació política i humana. Carlo era un jove que havia crescut en una família compromesa, que participava en assemblees, que creia en la justícia global. No era un violent ni un agitador professional. Era un ciutadà indignat davant un model econòmic que generava desigualtat, precarietat i devastació ambiental. Era una persona que, com tantes altres, havia viatjat a Gènova per defensar una idea senzilla: que la democràcia no pot reduir-se a cimeres blindades, que la participació ciutadana no és una amenaça, que la protesta és un dret.

La seua mort va marcar una generació. Va ser un punt d’inflexió que va transformar per sempre la relació entre moviments socials i governs europeus. Però també va ser un trauma que, durant anys, va alimentar la sensació de derrota, la idea que l’Estat és invencible, que la repressió sempre guanya. Aquesta lectura, però, és incompleta. Gènova també va ser un laboratori de convergència global, un espai on milers de persones van imaginar alternatives, van construir aliances, van articular discursos que encara avui ressonen en les lluites climàtiques, feministes, antiracistes i en totes les mobilitzacions que reclamen dignitat.

Ni oblit ni perdó

Ni oblit ni perdó no és una consigna de venjança. És una exigència democràtica. Oblidar Carlo seria acceptar que l’Estat pot matar impunement. Seria normalitzar la violència institucional. Seria permetre que la història s’escriga des del poder i no des de les víctimes. Perdonar, en el sentit polític del terme, seria renunciar a la veritat, a la responsabilitat, a la memòria crítica.

La memòria de Carlo no demana venjança; demana justícia. Demana revisar el paper de les forces de seguretat, denunciar els abusos, exigir protocols que garantisquen la vida i la integritat de la ciutadania. Demana reconèixer que la repressió del G8 va ser un punt d’inflexió en una deriva autoritària que avui permet deportacions, criminalització d’ONG, persecució del dissens i justificació de la violència policial en nom de la seguretat nacional.

El que va morir aquell dia

La pregunta que importa no és només què va passar a la Piazza Alimonda, sinó què va morir amb Carlo Giuliani. Va morir una forma d’entendre la política basada en la societat civil, en l’internacionalisme, en la idea que la transformació del món podia vindre de baix, sense necessitat de conquistar el poder. Va morir la ingenuïtat d’un moviment que creia que la globalització podia ser contestada amb creativitat, assemblees i xarxes transnacionals.

Però no va morir del tot. La llavor de Gènova continua viva en cada protesta contra la violència policial, en cada mobilització climàtica, en cada denúncia de la precarietat, en cada assemblea feminista, en cada col·lectiu antifeixista que entén que la democràcia no és un regal sinó una conquesta permanent. Carlo és part d’aquesta genealogia. No com a màrtir, sinó com a recordatori que la dissidència té un preu, que la llibertat exigeix coratge, que la memòria és una forma de resistència.

Una persona entre totes, sempre

Vint-i-cinc anys després, Carlo continua sent una persona entre totes. No perquè compartim exactament les seues idees, sinó perquè compartim la seua convicció que la injustícia no és inevitable. Carlo és el jove que creu que pot canviar el món, la persona que no accepta la resignació, qui entén que la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó ocupar els carrers, exigir responsabilitats, denunciar abusos.

Recordar Carlo és recordar que la política no és només institucions, sinó també cossos vulnerables, carrers plens, veus que reclamen dignitat. És recordar que la violència d’Estat no és un accident, sinó una possibilitat sempre present quan el poder se sent amenaçat. És recordar que la memòria és una arma contra l’oblit, contra la manipulació, contra la impunitat.

Per això, avui, escriure sobre Carlo és un acte de resistència. És afirmar que la seua mort no va ser en va. És reivindicar la seua humanitat, la seua fragilitat, la seua valentia. És dir, amb tota la força de la memòria col·lectiva: Carlo, una persona entre totes. Ni oblit ni perdó.

llegir més

Borja Iglesias em representa ^

Borja Iglesias em representa. No perquè marque gols ni perquè siga un gran davanter, sinó perquè entén que ser una persona pública implica una responsabilitat. En un món on massa gent calla per por a les crítiques, ell ha decidit donar la cara. És antifeixista, antiracista i coherent amb allò que pensa. Quan va esclatar el cas de Jenni Hermoso i el comportament de Luis Rubiales, no va mirar cap a un altre costat: es va plantar i va renunciar a la selecció espanyola perquè hi ha moments en què la dignitat està per damunt de qualsevol convocatòria. I això, en un país on sovint es premia més el silenci que la valentia, és una forma de resistència.

En el futbol d’elit, on cada gest és analitzat, amplificat i convertit en espectacle, la majoria d’esportistes opten per una neutralitat calculada. No volen problemes, no volen polèmiques, no volen perdre patrocinadors. Però Borja Iglesias ha entés que la neutralitat, en temps de injustícies, és una forma de complicitat. Ell ha decidit ocupar un espai que molts eviten: el de la consciència pública.

Ha defensat causes socials, ha denunciat el racisme, ha mostrat suport al poble palestí i ha recordat que ser esportista d’elit no et lleva el dret d’opinar. Al contrari: quan milions de persones t’escolten, tens l’obligació moral d’utilitzar eixa veu per fer visible allò que altres intenten amagar. En un ecosistema mediàtic on sovint es premia el soroll buit, ell ha triat el soroll útil: el que incomoda, el que qüestiona, el que recorda que el futbol no és una bombolla impermeable a la realitat.

Borja sap que tot en esta vida és política, perquè la política és decidir de quin costat estàs davant les injustícies. I ell ho ha fet sense titubejar. Quan va esclatar el cas Rubiales, va ser dels primers a dir prou. No va esperar a veure cap on bufava el vent, no va calcular el cost reputacional, no va demanar permís. Va actuar. I eixa manera d’actuar és política en el sentit més noble del terme: compromís amb la dignitat humana.

El futbol, com qualsevol espai públic, és un camp de batalla simbòlic. Les graderies són un reflex de la societat: hi ha racisme, hi ha masclisme, hi ha homofòbia, hi ha violència. I també hi ha resistències, hi ha lluites, hi ha persones que no estan disposades a normalitzar l’odi. Borja Iglesias forma part d’eixa minoria valenta que entén que el futbol pot ser una eina de transformació, no només un negoci multimilionari.

Va eixir amb les mans pintades i va rebre insults homòfobs als camps de futbol, però no va fer ni un pas arrere. Va suportar burles, campanyes de desprestigi i comentaris que buscaven ridiculitzar-lo. Però ell va continuar. Perquè la coherència, quan és real, no es trenca davant quatre crits.

També ha contestat amb claredat discursos i declaracions de figures públiques com Rajoy o Trump. No per protagonisme, sinó perquè sap que el silenci, en determinats moments, és una forma d’acceptació. I ell no accepta discursos que neguen drets, que alimenten l’odi o que intenten dividir la societat en categories de ciutadans de primera i de segona.

La seua actitud té un preu: cada vegada que parla, sap que hi haurà qui el voldrà fer callar. Però també sap que hi ha qui el necessita parlant. I ell ha triat estar amb eixos.

Em representa perquè no només juga a futbol, sinó que actua amb principis, valentia i consciència. Em representa perquè ha entés que la fama no és una medalla, sinó una eina. Em representa perquè no té por de dir que és antifeixista, antiracista i defensor dels drets humans. Em representa perquè no vol ser neutre en un món que crema.

Fan falta més Borja Iglesias i menys silencis còmplices. Fan falta més persones que entenguen que la política no és només votar cada quatre anys, sinó decidir cada dia de quin costat estàs. Fan falta més esportistes que no tinguen por de dir que el futbol també és un espai de lluita. Fan falta més veus que trenquen la comoditat del “jo no em fique en política”.

Borja Iglesias no és perfecte, ni falta que fa. No és un heroi, ni vol ser-ho. És, simplement, un home que ha decidit no callar. I en un temps de silencis, això és revolucionari.

llegir més

La vida és una partida d’escacs ^

Hi ha qui diu que la vida és un camí, una cursa, una travessia. Jo preferisc pensar-la com una partida d’escacs, perquè en aquest joc silenciós es condensa la manera com ens movem pel món: amb estratègia, amb por, amb intuïció, amb errors que no sempre podem desfer. En els escacs, com en la vida, cada peça té un valor, però cap peça té sentit si no forma part d’un pla més ampli.

La primera lliçó és que no comencem la partida amb el tauler en blanc. Naixem enmig d’una disposició que no hem triat: família, context, llengua, classe social, oportunitats o absències. És el nostre setup inicial, el punt de partida que condiciona els primers moviments. Però, a poc a poc, descobrim que fins i tot el peó més humil pot avançar, transformar-se, sorprendre. La vida és generosa amb qui persevera, encara que siga a pas curt.

També aprenem que no totes les peces es mouen igual. Hi ha persones que avancen en línia recta, amb una determinació que impressiona. Altres es mouen en diagonal, buscant camins laterals, alternatives inesperades. I després hi ha qui, com el cavall, fa salts impossibles que ningú entén fins que ja són a l’altra banda del tauler. La diversitat de moviments és la diversitat de vides: cadascú amb la seua lògica, el seu ritme, la seua manera de resistir.

Però la metàfora es fa més punyent quan entenem que la vida és un joc d’anticipació. No es tracta només de moure una peça, sinó de pensar què passarà després. Les decisions que prenem —canviar de feina, acabar una relació, començar un projecte, cuidar-nos o abandonar-nos— són moviments que projecten conseqüències. I, com en els escacs, no sempre veiem totes les amenaces. A vegades avancem confiats i descobrim tard que hi havia una torre amagada en la columna que no miràvem.

Hi ha moments de partida en què ens sentim assetjats, amb poques caselles lliures. Altres en què gaudim d’una expansió inesperada, com si el tauler s’obrira davant nostre. I també hi ha derrotes inevitables: peces que perdem, projectes que s’esfondren, persones que marxen. En els escacs, perdre una peça no significa perdre la partida. En la vida tampoc. La clau és saber reorganitzar-se, reorientar el joc, tornar a mirar el tauler amb una perspectiva nova.

La reina, poderosa i lliure, ens recorda que hi ha forces dins nostre que poden moure’s amb una amplitud que no sospitàvem. El rei, fràgil i lent, és la nostra vulnerabilitat: allò que hem de protegir sempre, siga la salut, la dignitat, la pau mental o la coherència. I els peons, tan modestos, són els hàbits, les rutines, els gestos menuts que sostenen tot el sistema. Sense ells, no hi ha partida possible.

Al final, la vida com a escacs ens ensenya una veritat incòmoda: no podem controlar-ho tot, però sí podem decidir com juguem. Podem optar per la prudència o per l’audàcia, per la defensa o per l’atac, per la renúncia o per la transformació. Podem aprendre dels errors, podem reinventar estratègies, podem sorprendre fins i tot a qui ens volia derrotats.

I, sobretot, podem recordar que la partida no és contra ningú. No juguem per eliminar l’altre, sinó per entendre el tauler, per entendre’ns a nosaltres, per avançar amb sentit. La vida és una partida d’escacs, sí, però no és un combat: és una conversa silenciosa amb el futur.

llegir més

y viva Espanya ^

Hi ha cançons que naixen amb una intenció i acaben convertint-se en una altra cosa, com si la història les arrossegara cap a un lloc inesperat. El cas de la cançó que, en origen, era una sàtira amable sobre l’Espanya de postal i que, amb el temps, es va transformar en un himne patriòtic, és un exemple perfecte de com un país pot reescriure els seus símbols per adaptar-los a les seues necessitats polítiques i emocionals. La metamorfosi d’aquella peça musical, nascuda en un context europeu que mirava Espanya amb una barreja d’exotisme i ironia, revela fins a quin punt la cultura popular pot ser instrumentalitzada per un relat nacional que necessita reafirmar-se.

Quan la cançó va ser composta a Bèlgica, l’Espanya que retratava era una Espanya de postal, una Espanya que feia gràcia. Era la imatge d’un país que, des de fora, es percebia com un territori de sol etern, toreros, flamenc i passions mediterrànies. Una Espanya que, per a moltes persones del nord d’Europa, era una destinació turística barata i pintoresca, un lloc on la vida semblava més simple, més intensa, més folklòrica. La sàtira no era cruel, però sí evident: aquella Espanya idealitzada era tan exagerada que es convertia en caricatura. I, com tota caricatura, contenia una crítica implícita. No es burlava del poble, sinó del tòpic. No ridiculitzava la cultura, sinó la mirada superficial que la convertia en producte.

La ironia de la versió original era subtil, però real. Parlava d’un país que, en plena dictadura, es venia al món com un paradís turístic mentre amagava les seues ombres. Parlava d’una alegria impostada, d’una felicitat de postal que no coincidia amb la realitat social i política. I, sense dir-ho explícitament, la cançó jugava amb aquesta contradicció. Era una manera de dir que l’Espanya que es mostrava al món era una ficció construïda per atraure visitants i per dissimular tensions internes. La sàtira era, en el fons, una forma de resistència cultural: una manera de mirar aquell relat oficial amb un somriure crític.

Però quan la cançó va arribar a Espanya i va ser adaptada, la ironia va desaparèixer. La lletra es va reescriure per convertir-la en una celebració. El que havia sigut una caricatura amable es va transformar en un himne d’orgull nacional. La música, que en origen jugava amb la distància i la mirada externa, va ser apropiada per un país que necessitava reforçar la seua identitat en un moment de fragilitat política. La dictadura tardana va veure en aquella melodia una oportunitat per projectar una imatge d’unitat, alegria i patriotisme. I la societat, cansada de silencis i de pors, va abraçar la cançó com un espai d’evasió.

Així és com una sàtira es converteix en himne. No per la força de la música, sinó per la necessitat del context. La versió espanyola va eliminar qualsevol rastre de crítica. Va convertir la ironia en literalitat. Va transformar la distància en adhesió. I, en fer-ho, va demostrar com de fàcil és domesticar una obra cultural quan el poder necessita símbols que reforcen el seu relat. La cançó va deixar de ser una mirada externa per convertir-se en una afirmació interna. Va deixar de ser una burla amable per convertir-se en un orgull sorollós.

Aquest procés revela una veritat incòmoda: els símbols no són innocents. Les cançons no són neutres. La cultura popular pot ser una eina de resistència, però també pot ser una eina de propaganda. Depén de qui la reinterprete, de qui la difonga, de qui la faça seua. En el cas d’aquesta cançó, la reinterpretació va ser tan profunda que va esborrar l’origen. Moltes persones que la canten hui desconeixen que va nàixer com una sàtira. Moltes persones que la associen a un orgull nacional ignoren que, en realitat, era una mirada irònica sobre els tòpics que Espanya projectava al món.

La història d’aquesta metamorfosi és també la història d’un país que ha tingut dificultats per mirar-se críticament. Un país que, sovint, ha preferit la imatge idealitzada a la realitat complexa. Un país que ha convertit la festa en identitat, el folklore en bandera, la música en consigna. I, en fer-ho, ha perdut ocasions per reflexionar sobre les seues contradiccions. La cançó, convertida en himne, va servir per reforçar una idea d’Espanya alegre, unida i eterna. Però aquella idea era tan fictícia com la postal que la versió original parodiava.

És legítim que una societat transforme els seus símbols. És legítim que una cançó evolucione i adquireixca nous significats. Però també és necessari recordar d’on venim, què volia dir aquella música abans de ser apropiada, quina crítica contenia, quina ironia la feia especial. Recuperar l’origen no és un exercici de nostàlgia, sinó de lucidesa. És una manera de reivindicar que la cultura pot ser un espai de llibertat, fins i tot quan el poder intenta domesticar-la.

La història d’aquesta cançó ens recorda que la sàtira és una forma de resistència. Que la ironia pot ser més poderosa que el crit. Que la mirada externa pot revelar veritats que la mirada interna prefereix ignorar. I que, quan una societat transforma una crítica en himne, està confessant que necessita creure en una ficció per sostindre la seua identitat. La cultura popular pot ser un espai de celebració, però també pot ser un espai de consciència. I és responsabilitat de totes les persones que la estimen recuperar aquesta consciència.

Potser, en última instància, la metamorfosi d’aquesta cançó és una metàfora del país mateix. Una Espanya que sovint ha convertit les seues contradiccions en festa, les seues ferides en folklore, les seues tensions en consignes. Una Espanya que ha preferit cantar abans que escoltar, celebrar abans que analitzar, repetir abans que qüestionar. Però també una Espanya capaç de revisar el seu passat, de reconéixer les seues ombres, de recuperar la ironia com a forma de llibertat.

Reivindicar l’origen satíric d’aquella cançó és reivindicar una manera de mirar el país amb honestedat. És recordar que la crítica no és enemiga del patriotisme, sinó la seua condició necessària. És afirmar que estimar un país implica també qüestionar-lo, desmuntar els seus tòpics, revisar els seus símbols. I és, sobretot, una invitació a escoltar la música amb oïda crítica, a reconéixer que darrere de cada himne hi ha una història, i que aquesta història mereix ser contada amb tota la seua complexitat.

llegir més

La fe que persisteix enmig de la ferida ^

La relació entre el col·lectiu LGTBIQ+ i el catolicisme és una paradoxa que sorprén a qui la mira des de fora, però que, vista des de dins, revela capes profundes de memòria, cultura, dolor, resistència i necessitat humana de transcendència. És una relació que no es pot explicar amb simplificacions, perquè toca territoris íntims, històrics i emocionals que formen part de la identitat de moltes persones. Quan es pregunta per què una part del col·lectiu manté un vincle tan intens amb una institució que sovint li ha girat l’esquena, la resposta no és lineal. És una constel·lació de motius que es superposen, que s’entrellacen, que formen una narrativa complexa i, alhora, profundament humana.

En primer lloc, hi ha la dimensió cultural. En societats com les mediterrànies, el catolicisme no és només una religió, sinó un paisatge emocional que acompanya la vida des de la infantesa. Les processons, les festes patronals, les històries contades per les persones majors, les imatges penjades a les parets, les cançons que marcaven el calendari, formen part d’una memòria compartida. Per a moltes persones LGTBIQ+, renunciar a la fe equivaldria a renunciar a una part de la pròpia història. Encara que la institució haja estat un espai d’exclusió, la fe viscuda en família o en comunitat ha estat, en molts casos, un refugi. La memòria pesa, i pesa fins i tot quan és ambigua o dolorosa. Hi ha qui ha crescut en escoles religioses, qui ha trobat en la litúrgia un espai de bellesa, qui ha sentit que la fe era un llenguatge per expressar emocions que el món exterior no sempre comprenia.

Després hi ha la ferida. Les teràpies de conversió, les condemnes públiques, les homilies que han sembrat vergonya, les catequesis que han ensenyat que estimar d’una determinada manera era pecat, han deixat cicatrius profundes. Però les cicatrius, a vegades, generen una necessitat de reconciliació. Hi ha persones que busquen tornar al lloc on van ser ferides per transformar-lo, per resignificar-lo, per demostrar que la seua existència no és incompatible amb la fe. És una forma de resistència espiritual: ocupar un espai que històricament ha estat vetat i dir que també és seu. No és submissió, és reivindicació. És una manera de dir que la fe no pertany a cap jerarquia, sinó a les persones que la viuen. En aquest gest hi ha una força política i emocional que sovint passa desapercebuda: la voluntat de no deixar que la institució monopolitze el sentit del sagrat.

També hi ha la bellesa. La litúrgia catòlica, amb els seus rituals, els seus silencis, les seues imatges, els seus colors, té una força estètica que ha captivat generacions. Moltes persones LGTBIQ+ han trobat en aquesta estètica un llenguatge per expressar sensibilitats que la societat sovint ha ridiculitzat. La solemnitat, la teatralitat, la música sacra, els gestos simbòlics, poden ser espais d’expressió emocional que connecten amb formes de creativitat i sensibilitat molt presents en el col·lectiu. No és casualitat que moltes persones queer hagen estat artistes, músics, dissenyadores, persones que han sabut llegir la litúrgia com un espai de creació i no només de doctrina. La fe, en aquest sentit, es converteix en una experiència estètica que transcendeix la norma moral.

La comunitat és un altre element fonamental. En molts pobles i ciutats, les parròquies i les confraries han estat els únics espais de trobada, de suport, de vida compartida. Encara que l’Església institucional haja exclòs, les comunitats locals sovint han estat més flexibles, més humanes, més capaces de veure la persona abans que la norma. Hi ha persones LGTBIQ+ que han trobat en la comunitat cristiana un lloc on ser escoltades, on ser estimades, on ser reconegudes. I això pesa. Pesa molt més que qualsevol document doctrinal. La vida real, la vida quotidiana, és més poderosa que les declaracions oficials. Quan una comunitat estima, encara que siga imperfectament, és difícil renunciar-hi. La fe, en aquest cas, no és una adhesió a una jerarquia, sinó a una xarxa de relacions.

La espiritualitat és una altra capa essencial. Moltes persones LGTBIQ+ tenen una sensibilitat profunda cap al misteri, cap a la transcendència, cap a la pregunta sobre el sentit. La fe cristiana, amb la seua narrativa d’amor, de dignitat, de justícia, de redempció, ofereix un marc que pot ser reinterpretat des de la inclusió. Hi ha qui troba en Jesús una figura radicalment inclusiva, un referent de resistència contra les estructures opressives, un company de camí per a les persones marginades. Hi ha qui llig l’Evangeli com una crida a estimar sense límits, a acollir, a sanar. I aquesta lectura, encara que no siga la que promouen alguns sectors de l’Església, és perfectament legítima. La fe és interpretació, és experiència, és vivència. No és propietat de ningú.

També hi ha la voluntat de transformar. Moltes persones LGTBIQ+ no volen abandonar l’Església: volen canviar-la. Volen que siga coherent amb el seu missatge d’amor. Volen que siga un espai segur per a totes les persones. Volen que les teràpies de conversió siguen condemnades sense matisos, que la diversitat siga celebrada, que la igualtat siga real. Aquesta voluntat de reforma és una forma de militància espiritual. És una manera de dir que la fe no pot ser utilitzada per fer mal. És una manera de reclamar un futur on la religió no siga una arma, sinó un espai de cura.

Hi ha la paradoxa. El col·lectiu LGTBIQ+ sap, millor que ningú, que la vida està plena de contradiccions. Estimar qui no t’ha estimat, buscar refugi en un lloc que t’ha ferit, trobar bellesa en un espai que t’ha exclòs, és una experiència que moltes persones queer coneixen bé. La relació amb l’Església és una d’aquestes contradiccions. Però les contradiccions no són febleses: són espais de creixement. Són llocs on es pot construir una identitat més complexa, més profunda, més humana.

La fe del col·lectiu LGTBIQ+ no és ingenuïtat ni submissió. És memòria, és resistència, és bellesa, és comunitat, és espiritualitat, és voluntat de transformació. És la prova que, fins i tot enmig de la ferida, la humanitat busca sentit, busca amor, busca un lloc on arrelar. I, a vegades, aquest lloc és precisament aquell que semblava perdut.

llegir més