Deia Sergio Muniesa que els pressupostos de l’estat per a Sagunt con una alegria. Doncs jo pense que no, que son més bé una alergia que té e Partit Popular contra els valencians i valencianes. 2’1 milions d’euros per a la comarca? En cas de realitzar-se les inversions promeses al territori valencià, xifrades 554.111€, cada valencià percebria solament 149 € davant dels 468 € d’inversió per càpita a Cantàbria. D’aquesta manera, els valencians estaran 67€ per sota de la mitjana estatal, que ascendix a 217€ d’39;inversió per habitant. Una situació especialment delicada per a les comarques d’Alacant, on la inversió per habitant és de 83€, menys de la meitat que la mitjana estatal.

Però que passa amb els més necessitats? Amb els pensionistes?

Segons l’informe “Els despropòsits de la Despesa Militar” del Centre Dels d'Estudis per la Pau, la Despesa Militar total espanyola va ser de 18.776 milions d'euros en l’any 2017, quasi 2.000 milions d'euros més que l'any anterior, el que suposa que cada ciutadà va contribuir de mitjana amb 404 euros de la seva renda a esta finalitat. En total, això suposa un 1’64% del PIB espanyol, superant amb escreix l’1% del PIB que assenyala la ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, i ens apropa al 2% que la Casa Blanca reclama als seus socis de l’OTAN.

Unes xifres que, tot i ser elevades, no comptabilitzen el total de la despesa donada l’opacitat amb la que el govern d’Espanya tracta estes dades. I és que, d’una banda, es camuflen despeses militars en partides d’altres ministeris i, d’altra banda, es pressuposta molt menys del que realment s’acaba gastant, ja que els comptes es modifiquen una vegada aprovats per dotar de recursos suplementaris a estes partides.

La realitat és que, tal com es recull a l'informe citat anteriorment, la Despesa Militar total actual és igual que la suma del que l’Estat dedica a Foment del Treball (5.499 milions), Infraestructures (5.392 milions), Sanitat (4.093 milions), Educació (2.525) i Cultura (801 milions). De fet, des del 2008 fins ara el pressupost en Infraestructures s’ha reduït un 63%, en Cultura un 34%, en Foment del Treball un 28%, i en Investigació Civil un 21%, mentre que en Despesa Militar real només s’ha reduït un 10%, gaudint d’un privilegi que no han tingut altres partides.

L’última notícia que hem rebut de la Ministra de Defensa del govern espanyol ha sigut l’anunci d’un nou Programa Especial d'Armament (PEAS) amb el que destinarà 10.805 milions d'euros per comprar armes, com ara vehicles de combat sobre rodes 8x8, fragates F-110, avions d’entrenament o helicòpters NH-90 navalitzats, entre altres. Però si això era poc, cal recordar que l’Estat encara manté un deute de 21.351 milions d'euros a causa del PEAS anterior, que haurà de pagar fins l’any 2030.

Mentrestant, els ciutadans continuem patint retallades per part del govern de Rajoy, veient minvat el nostre dret a l’accés a una vivenda, o sense anar més lluny, el dret a unes pensions públiques dignes. Amb eixe reclam s’han manifestat milers de persones darrerament als carrers després de l’efecte dels darrers canvis introduïts per al còmput de les pensions.

És en qüestions com aquestes on queden clares les prioritats d’un govern. Així, mentre que augmentar les pensions mínimes suposaria una despesa de 3.000 milions d’euros o augmentar-les en relació a l’IPC costaria 1.800 milions, el govern espanyol prefereix dedicar més de 10.000 milions al nou Programa Especial d’Armament.

El 3 d'abril de 1979 es van realitzar les primeres eleccions municipals democràtiques espanyoles, la qual cosa va suposar la democratització dels nostres ajuntaments.

Després de quaranta anys de govern del General Franco, els espanyols van poder tornar a exercir el seu dret al vot i triar als seus representants més propers, així com ser triats per a constituir els primers governs municipals democràtics.

Les eleccions municipals de 1979 van permetre l'elecció democràtica dels regidors de tots els ajuntaments espanyols. D'entre ells, es triava -avui segueix sent així- a l'alcalde. Fins aqueix moment, la representació en els ajuntaments era corporativa; els regidors no eren triats democràticament. L'alcalde, en les capitals de província, era triat directament pel Govern, i en els restants municipis, pel Governador Civil i Cap Provincial del Moviment. Els alcaldes eren, al seu torn, caps locals del Moviment Nacional.

El resultat de les primeres eleccions municipals democràtiques va donar com a vencedora a la Unió de Centre Democràtic, partit governant i que acabava de guanyar les eleccions generals de març de 1979. Va superar folgadament en vots i en regidors al PSOE. No obstant açò, quan es van constituir els ajuntaments, en moltes grans ciutats, la unió dels regidors del PSOE amb el PCE va donar la majoria a l'esquerra.

39 anys ja d’aquelles eleccions i l’estat encara és pensa que els Ajuntaments són nadons. La Ley 27/2013, de 27 de diciembre, de racionalización y sostenibilidad de la Administración Local, és un clar exemple, en la qual existeix i permet exercir la tutela financera dels comptes municipals.
Cal recordar l'incompliment de l'objectiu de dèficit en un país és causa d'intervenció per part de la UE, ha emfatitzat que si l'any passat es van complir les metes a Espanya va ser perquè l'administració local va aportar un superàvit del 0,64 %, que va compensar el 0,42 % de dèficit conjunt de les altres dues administracions.

Està actitud de control pareix del segle XIX, i aqueixes limitacions suposen que el Govern està allunyat del carrer, les polítiques de base han de ser la “base”.

L‘esperit del 3 d’abril ha de estar viu.

Sempre estic pegant-li voltes al mateix la dreta ha segrestat els símbols valencians i no hem fet res. Partint per la senyera ells, la dreta, sempre paunten que és un símbol seu, que els d'esquerres estem baix dels plecs d'altres senyeres. També l'himne, regional, que va ser d'Exposició i oficilitzat en 1925 durant la Dictadura de Primo de Rivera ha sigut segrestat per la dreta. Els símbols del poble no poden ser de dretes ni d'esquerres si no del propi poble. L’actitud de la dreta apropiant-se de símbols com si foren seus s’ha d'acabar.
Fa uns anys quan governava el Partit Popular tant a València com a Sagunt va vindre Isabel Bonig, era el 2012, a l'ermita de la Sang, jo com a majoral de 2009 estava de servici i recorde com Alfredo Castelló em va presentar diguent-li que jo era regidor de Compromís, cosa que a ella li va sorprendre i va dir "que fa un de Compromís en la Setmana Santa?". No li vaig contestar en eixe moment però la Setmana Santa és la festa més important dels cristians, no sols de la dreta.
Com a cristià i confrare no existeix en el calendari litúrgic cristià una cita més important que la Setmana Santa. Els últims dies de Jesús a la Terra són recordats i venerats a través de diferents actes, celebracions i esdeveniments festeja de forma diversa, des de processons, escenificacions teatrals fins a menjars especials, etc.. La Setmana Santa és el moment més destacat per retre homenatge a la vida i la mort del Messies. I per això a Sagunt se li anomena la FESTA, si festa en majúscules.
No sabem quins són els orígens de la Confraria de la Puríssima Sang del nostre Senyor Jesucrist de Sagunt. Sabem que en el segle XVI estava establida en l'abandonada sinagoga jueva. Segons ho il·lustre el cronista Antonio Chabret, en la seua coneguda obra “Sagunt la seua història i monuments”: "La sinagoga estava en el barri de la Sang Vella, i va ser convertida en església de la Sang de Crist després de l'expulsió dels israelites. Avui, només queden del temple judaic quatre arcs ogivals en la part posterior de les cases nuns. 7 a l'11 de l'indicat barri". Els pendons morats que obrin la processó del Sant Enterrament ens recorden als gremis que antigament existien en la vila de Morvedre, sent molt possible que aquestes organitzacions serien les autèntiques iniciadores de la commemoració de la Setmana Santa, sobretot de la processó del Divendres Sant. En 1492 Fernando el Catòlic va concedir franquícies i beneficis econòmics als quals van repoblar la jueria. Aquesta repoblació no va ser copiosa i va tardar més del que s'esperava. El barri, abans habitat per jueus, va ser ocupat pel gremi o confraria de “peraires” o teixidors de lli, és a dir menestrals dedicats a la fabricació de draps i teles. No és estrany doncs, que aquests artesans anaren els fundadors de la Confraria de la Sang. El que si sabem cert és que des dels seus inicis la Confraria tenia, i té, un càrrec anual fix, este és el de "majoral". 500 anys després  s'ha consolidat com un fenomen social i religiós que aglutina a tots els cristians de dretes, d'esquerres, de centre...
El poble paga la "festa", perquè és seua, es fa loteria, rifes, s'arreplega porta a porta per a mantenir una hisenda sanejada. Tot està fixat, reglamentat, els dies i les hores, l'ordre de les desfilades, les expressions, els cants, els vestits i “les vestes". És un orgull per als familiars vore com és duu al llom el pes d'una tradició que uneix a tots i totes.
Sempre conte també una anècdota al respecte, corria l’any 2012, portant el Natzarè, a l’altura del Banc de València al Camí Reial, vaig vore com dos dones àrabs anaven amb els seus carros i els seus fills i filles, jo se sobte em vaig quedar mirant i vaig entendre a la perfecció com el fill li pregunta a la mare “qui és eixe?”, referint-se a l’anda, i ella sense titubejar amb una mira calmada i serena li va contestar “el profeta”. Per a l’islam també son importants els nostres símbols, som part de les seues escriptures.
També l’altre dia parlant amb Yosef Fraile, del col·lectiu jueu de València, li explicava com una de les parts més emotives de la processó de Divendres Sant eren com els plegaors cantaven eixa tonaeta de “Puríssima Sang de Jesucrist” i li explicava que la tradició contava que eren jueus, ell em preguntava que si recaptadors, i que eixien vestits amb vesta i amb la kipa jueva integrant-se en la vida cristiana de la ciutat.
Si el respecte de les diferents religions no ho ha pogut canviar, com ho va a fer la política? La Festa és una tradició de tots i totes.