S'han complit 2.000 anys de la mort d'Augusto, l'emperador que va ser capaç de transformar l'Imperi i d'instaurar, gràcies al seu innegable sentit d'estat, un nou parentiu entre Roma i els pobles que es van ser sotmetent a la seua influència. Pel que fa a la Península, aquest procés no haguera sigut possible sense la culminació d'una de les seues magnes empreses: el traçat definitiu de la Via Augusta.
Amb el pas dels segles, l'antic recorregut de la Via Augusta s'ha anat desdibuixant, fins al punt que, fins i tot des de l'aire, amb prou faenes seríem capaços de seguir el seu rastre entre l'embull de camins i carreteres actuals.
La xarxa caminera, és veritat, ja existia abans de la Via Augusta i sobreviuria a aquesta després de la caiguda de l'Imperi. No obstant açò, i açò és el transcendental, cap altre camí influiria tan profundament en el desenvolupament de la nostra història…
La Via Augusta és la calçada romana més llarga d'Hispània amb una longitud aproximada de 1500 km que discorrien des dels Pirineus fins a Cadis, vorejant el Mediterrani.
És una de les vies més estudiades, més transitades i millor conegudes des de l'Antiguitat, apareix en testimoniatges antics com els Gots Apolinares i l'Itinerari de Antonino. Començava a Cadis, passava per l'actual localitat de La Jonquera, on es perllongava amb la Via Domitia, que vorejava la costa del sud de la Gàl·lia fins a Roma. Va constituir l'eix principal de la xarxa viària en la Hispània romana. Al llarg de les èpoques ha anat rebent diferents noms com a Via Hercúlea o Via Heráclea, Camí de Aníbal, Via Exterior, Camí de Sant Vicent Màrtir i Ruta de l'Espart. L'emperador Augusto li donaria nom, arran de les reparacions que es van dur a terme sota el seu mandat, sobre els anys 8 i 2 a. C., quan es va convertir en una important via de comunicacions i comerç entre les ciutats i províncies i els ports del Mediterrani. Actualment les carreteres N-IV N-420, N-340 i l'autopista del Mediterrani (A-7, AP-7, A-70) segueixen en molts trams el mateix itinerari que la Via Augusta. I aquesta és una de les parts de la EUROVELO 8.
La Eurovelo 8 o EV8 és una ruta de 5.900 km al llarg del Mediterrani que connecta Cadis amb Atenes a Grècia al llarg del Mar Mediterrani. A través d'aquesta ruta travessem Barcelona, Mònaco i Venècia entre altres llocs per descobrir com Albània o Montenegro.
A Espanya transcorre al llarg de tota la costa mediterrània des de La Jonquera a Girona fins a Cadis, travessant les comunitats de Catalunya, Comunitat Valenciana, Murcia i Andalusia. Són aproximadament 1.700 Km de recorregut per l'estat espanyol.
Que uneix a les civilitzacions mediterrànies i als pobles que han existit i existeixen en en el mediterrani i en la via augusta? Doncs la seua cultura, i sobretot la cultura del foc. Cultura mediterrània és un concepte antic, utilitzat molt comunament en tot tipus de contextos, per a designar els trets de cultura o civilització comunes al llarg del Mediterrani, incloent des de les més altes produccions artístiques i literàries fins als costums més quotidians, i tant amb finalitats elogiosos (la cultura clàssica) com a pejoratius.
El foc és un dels quatre elements cosmogònics segons les tradicions antigues, juntament amb l'aire, l'aigua i la terra, que, combinats degudament, són capaces de crear-ho tot. És un element complex: d'una banda és devastador i, per una altra, és purificador, ens dona llum i calor i ens permet ingerir els aliments cuinats.
Però els efectes del foc són molt beneficiosos. De fet, les primeres comunitats d'humans es van estructurar entorn del foc i ho van convertir en un element central. De seguida va ser important en la quotidianitat, però també en la dimensió festiva, on multiplica els efectes i la potencialitat i adquireix connotacions màgiques i grans continguts simbòlics. El calendari inclou molts moments ignis. En els solsticis sol haver-hi dies en els quals el foc és el protagonista absolut, com en les fogueres de Sant Joan i les fogueres de Sant Antonio. La litúrgia també ho té present, per exemple en la Vigília Pascual i en la Festa de la Candelaria. Finalment, la presència del foc en el territori valencià és veu en les actuacions de diables i bèsties, especialment en els correfocs de les festes majors.
El foc en les tradicions del corredor mediterrani Eurovelo 8
Les Falles (del Pirineus)
Les falles, la festa del foc del solstici d'estiu, són una tradició que se celebra en diverses comarques dels Pirineus. Des del mes de novembre de l'any 2015, formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO. L'associació, creada en 2013, té com a objectiu i missió ensenyar, divulgar i preservar la tradició de la crema de falles de Sant Joan d'Andorra la Vella.
Originàriament, la falla era un tronc llarg que els joves de cada regió, els "fallaires", baixaven des de la muntanya fins a una foguera enmig del poble. L'Associació de Fallaires d'Andorra ha recuperat les tradicionals rodes de foc, que una vegada enceses agiten i es fan girar vertiginosament fins a crear grans boles de foc, d'una plasticitat i un atractiu quasi hipnòtic.
A Andorra la Vella, les actuacions dels "fallaires" es concentren en el centre històric. Per a iniciar als més xicotets, s'han afegit les falles de llum: unes boles que també es fan girar i amb les quals els xiquets comencen a practicar i a gaudir de la festa.
La festa se celebra cada 23 de juny, per Sant Joan. A més dels Fallaires d'Andorra la Vella, les falles també estan presents en Encamp i Sant Julià, on sengles grups participen en els actes organitzats pels Comuns amb motiu de la festivitat. La celebració de les falles finalitza amb l'encès de la tradicional foguera de Sant Joan, que es fa també amb les falles.
Les Falles (de València)
Celebrada per a saludar l'arribada de la primavera per comunitats de la ciutat i regió de València i per la diàspora valenciana emigrada a l'estranger, aquesta festa tradicional es caracteritza per la construcció i instal·lació d'enormes grups escultòrics (falles) compostos per efígies caricaturesca (ninots), que els artistes i artesans locals creen inspirant-se en successos de l'actualitat política i social. Per a simbolitzar la purificació i renovació primaverals de l'activitat social de les comunitats, les falles s'erigeixen en les places de la ciutat entre el 14 i el 19 de març i se'ls cala foc aquest últim dia, que marca la fi dels festejos. Mentre dura la festa desfilen per les calles bandes de música, el públic menja a l'aire lliure i es tiren nombrosos castells de focs artificials. Es tria a una reina de la festa, la “Fallera Major”, que assumeix la tasca de promoure la festivitat durant un any, encoratjant a la població local i als visitants a contribuir a la preparació dels festejos i participar en ells. Les pràctiques i els coneixements vinculats a aquest element del patrimoni cultural es transmeten en les famílies, i en particular dins de les dinasties d'artistes i artesans fabricadors de ninots que s'agrupen en gremis constituïts en el si de les comunitats ciutadanes participants. Les Falles de València propicien la creativitat col·lectiva i la salvaguarda de les arts i artesanies tradicionals. També constitueixen un motiu d'orgull per a les comunitats i contribueixen a forjar la seua identitat cultural i la seua cohesió social. En el passat, aquesta festa va permetre també que es preservara la llengua valenciana quan es va prohibir el seu ús.
La Flama del Canigó
La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc en diversos territoris de parla catalana cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc en el cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es repartisca pel territori de Catalunya. Està emparentada amb altres festes del foc del solstici d'estiu en els Pirineus, com les falles de Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema de eth Haro del la Val d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d'aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.
Carnestoltes
L'origen del Carnestoltes. L'origen de la seua celebració sembla probable que estiga en les festes paganes, com les quals es realitzaven en honor a Bacus, el déu romà del caos, la festa i el vi, les saturnals i les lupercales romanes, o les que es realitzaven en honor del bou Apis a Egipte.
A Espanya els costums propis de cada zona fan que hi haja un carnestoltes per cada poble. Havent sobreviscut al pas dels anys, curioses tradicions i llegendes segueixen tenint el seu lloc en aquestes dates i donant lloc a peculiars i cridaners festejos.
A Villar del Arzobispo, València, per exemple, se celebra la vetla i enterrament de la morca (una botifarra), i la Quemá del chinchoso, tradició en la qual es cala foc a un ninot a escala natural que encarna al personatge popular més odiat de l'any, polítics generalment.
La Giubiana (Itàlia)
La Giubiana és una festa tradicional molt popular en les regions del nord d'Itàlia, concretament de Piemont i Lombardía. L'últim dijous del mes de gener s'encenen grans fogueres en les places i es cala foc a la Giubiana, una gran titella de palla vestit amb parracs que representa una bruixa.
El ninot vestit amb parracs sembla simbolitzar l'any recentment acabat, que està llest per a cremar i deixar pas al nou any. Es pensa que aquesta tradició es remunta a temps antiquíssims i que la seua adopció pel cristianisme va donar lloc a Itàlia a l'aparició d'altres festes populars com la de la Befana.
Aqueixa festa posseeix elements de diverses èpoques. L'origen de la foguera per a ritus propiciatoris agrícoles de finalització d'hivern és cèltica i pre-cèltica. L'origen del nom Giubiana és del déu romà Júpiter (època romana pagana o protocristiana). L'origen del personatge com a bruixota és medieval. En el cas de Canzo, l'origen del plet és una evocació moderna del període comunal; a més existeixen referències literàries al segle XIX i a la societat rural del mateix segle.
Festa de Ferragosto
El terme “Ferragosto” deriva del llatí Feriae Augusti, i consistia en una sèrie de festivitats introduïdes per l'emperador Ottaviano Augusto en el segle XVIII a. de C., festes que tenien lloc durant el mes d'agost, quan se suspenien totes les activitats i era costum l'ambient festiu, l'alegria, i l'intercanvi de regals.
Aquesta típica festivitat italiana, s'unia a altres festes que tenien lloc durant el mes d'agost, com l'antiquíssima Consualia, en honor al Déu Conso, protector de l'agricultura. A la fi d'agost s'emmagatzemava en un lloc segur la collita. En l'època imperial, aquest conjunt de festes van ser denominades Augustalis i indicaven un període de repòs després del fatigós treball.
Les celebracions religioses més importants que es desenvolupaven en aquest mes eren aquelles del 13 d'agost, dedicades a la deessa Diana, lligada a la vida en els boscos, a les fases lunars i a la maternitat, festes on podia participar tothom, amos i servents, sense distinció de classe social. En tal ocasió, els treballadors saludaven als seus caps, rebent a canvi propines. El costum es va mantenir durant el pas dels anys i en el Renaixement, era obligatori segons el decret papal.
En aquests festejos, en tot l'imperi s'organitzaven carreres de cavalls, ases i mules, que es decoraven amb flors per a l'ocasió. Aquestes tradicions les podem trobar avui dia en les ciutats i pobles d'Itàlia, com per exemple, en el “Pal·li dell’Assunta” que se celebra el 16 d'agost en Siena.
Les festa de mitjan agost, com unes altres en el mateix període, representen el moment en què l'estiu comença a acabar-se. El foc es convertia en protagonista com a símbol de la purificació. Est és el motiu pel qual en la vigília de Ferragosto s'encenen grans “Faló” (fogueres), que tenen com a objectiu allunyar les forces del mal i retardar l'arribada de la nova estació. Un altre element important en aquesta cerimònia, és l'aigua. Per açò, la festivitat té lloc en la platja, on s'organitzen aquestes fogueres i la gent es dona un bany a mitjanit.
Avui dia, el 15 d'agost, a més de ser el dia de vacances més popular dins de les festes d'estiu, se celebra la festa de l'Asunción de la Mare de Déu, seguint un precís ritual. La famosa festa de Ferragosto de la “Assumpta al Cel”, va ser establida pel Papa Nicolau I, electe en 858 i mort en 867.
El cristianisme va fer coincidir les festes de ferragosto amb la de l'Asunción, unint rituals sagrats i profans en manifestacions populars. Les places de les ciutats italianes s'omplen de fires i mercats que es converteixen en un lloc concorregut per la població, que en temps antics eren l'ocasió perfecta per a relacionar-se i descansar de la dura vida del camp.
Som un poble de foc, i això és el que ens vertebra.
Article Publicat Llibret Falla Doctor Palos 2019
Entrades
