Són la setmana de festa de la ciutat de València, durant les quals es planten i es cremen les falles (vegeu monument faller). També se celebra en uns noranta municipis del País Valencià. La festa no té sentiment religiós malgrat la seua relació amb Sant Josep. Es tracta d'una festa de gran tirada turística, que cada any rep gent de tot el món per veure els monuments de les falles, l'espectacle de llums, les mascletades, el llançament de focs artificials i, l'última de les nits, la famosa cremà o crema, on cada any es cala foc a més de 1.000 falles, amb la qual cosa es crea un espectacle que el 2016 ha estat declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO. Cada any, milers de falleres vesteixen el vestit regional per omplir València de colors i es pentinen els monyos típics, per desfilar a l'ofrena on ofereixen rams de clavells a una estàtua de la Mare de Déu dels Desemparats als que formen un mantell de quinze d'altura, participen en l'ofrena vora 100.000 de fallers, que desfilen des de tots els punts de l'àrea metropolitana de València fins a arribar a la plaça.

I a Sagunt la Federació Junta Fallera de Sagunt que té la principal característica que és de caràcter comarcal.

Les categories de les falles són: apologètica, humorística i moral (amb els subtipus: de crítica general, de crítica eròtica i de caràcter veïnal.

La denominació Sagunt per a la nostra ciutat es va establir oficialment per Decret del Govern Provisional de la Nació de primer de desembre de 1868. Aquest topònim va venir a substituir la denominació oficial de Murviedro, en substitució de Morvedre imposat per “Decret de Nova Planta” del 29 de juny de 1707. Decret nefast per als valencians que van veure desaparèixer els seus “Furs”, les seues llibertats i els seus privilegis en ser el regne de València annexionat al de Castella.

L'Ajuntament, fent ús de les facultats que li confereix el Decret 74/1984 de 30 de juliol del Consell de la Generalitat Valenciana, pel qual es regula el procediment per a alterar el nom dels municipis, es va sotmetre al Ple municipal per a l'adopció de l'acord (Llei 40/81 de 28 d'octubre, article 3º.) per a sotmetre a l'aprovació del Consell de la Generalitat Valenciana la denominació cooficial de Sagunt.
“Sagunt és una dels formes en què apareix el nom de la ciutat en monedes romanes de temps imperials. El nom més antic potser seriosa SAGU, segons hem vist anteriorment, al qual s’hi afegiria al sufix ibèric NT (vinya. La veu SAGU), Gómez Serrano, pel contrari, opinava que els monedes mostren sempre aquesta darrera forma o bé SAGUNT.

Tanmateix, seguisca una o altra la forma primitiva –si és que realment foren aquestes- hi ha que tindre en compte que la paraula SAGUNT com a tal topònim, ha viscut enquistada al llarg del temps en la denominació tòpica dels llocs dels Valls o Valletes (Vinya. La veu SAGON). Així consta, per exemple, en el títol de llibre “El Regiment de Laygua de la Font de Quart de Sagunt fer en 1437”. Igualment en 1571, en el llibre de memòries de notari Pere Avinyó, que existia a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria de Morvdre –desaparegut en 1936-, és podia llegir...”. (S. Bru i Vidal. Toponomàstica major: Saguntum. València 1984).

El topònim SAGUNT és un dels més antics que coneixem per a denominar a la nostra ciutat. És el vocable valencià comunament utilitzat, encara que entre els saguntins té major acceptació la forma SAGUNT.

Restitució del topònim de la Ciutat

Amb data primer de desembre de 1868 el Ministeri de la Governació, presidit per Práxedes Mateo Sagasta, expedia el següent decret:

“En vista de la instancia de l'Ajuntament de Murviedro sol·licitant es restituïsca el nom d'aquella vila pel de Sagunt, sobre les ruïnes del qual va ser edificada la població, i considerant que l'objecte d'aquesta petició és el de perpetuar un fet heroic que ha sigut sempre objecte d'admiració pels amants de les glòries pàtries, i que perquè romanguera viu es va donar el nom a un dels regiments del nostre Exèrcit, sent d'allò més natural que ho porte la població mateixa; com a membre del Govern provisional de la nació i ministre de la Governació, he acordat accedir a l'expressada sol·licitud, disposant en la seua conseqüència que la vila de Murviedro es denomine en endavant Sagunt.
Madrid, 1 de desembre de 1868.— Sagasta”.

L'Ajuntament, arreplegant el sentir dels veïns de la vila, va acordar col·locar en el saló de plens una gran placa de marbre per a memòria de tan faustos esdeveniment. El descobriment de la làpida es va efectuar el 7 de gener de 1869, enmig del general entusiasme dels ja saguntins, en el saló de plens de l'exclaustrat convent de Sant Francisco, habilitat per a les dependències municipals. En 1933 la làpida va ser traslladada a l'actual Ajuntament, el palau de la “Lonjeta”.

Ftg:// desfile commemoració del centenari de la restitució del nom de Sagunt

Fa 85 anys que l’Ajuntament de Sagunt està al seu emplaçament actual. En novembre de 1933 l'Ajuntament es trasllada al seu nou emplaçament, el palau de la “Llotgeta”, acabades d'acabar les seues obres, baix les directrius de l'arquitecte municipal Romaní. El convent de Sant Francesc, antiga seu del consistori municipal és derrocat resultant un solar de 6.630,44 metres quadrats. Uns mesos abans, el 26 de juny, es va vendre en pública subhasta el solar resultant (1.816,46 metres quadrats) del derrocament del convent de la Trinitat. Estos dos van ser derrocats, al paréixer per “necessitats urbanístiques”.

Juan Chabret I Bru (Sagunt, 23/07/1883 - 02/04/1976) era advocat I fill d’Antonio Chabret i Fraga; metge, historiador i primer cronista oficial de la ciutat de Sagunt. Alcalde de Sagunt per la Dreta Regionalista entre 1931 i 1933, Diputat a Corts Generals pel partit Unió Republicana Autonomísta (PURA) entre 1933 i 1936. Va formar part del Comitè d'Educació i Cultura. Sota el seu govern (municipal) es van realitzar importants obres i millores en els dos nuclis de població i en les seues vies d'accés. Una de les més destacades va ser la finalització del Col·legi Públic "Cronista Chabret" en la ciutat antiga i el primer col·legi en el nucli de Port de Sagunt. Així com finalització de les obres i trasllat, en noviembre de 1933, al nou edifici de l'Ajuntament de la “Llotgeta”.

Convent de Sant Francesc. La ciutat medieval va tenir tres convents, tots ells fora de les muralles. En l'actualitat només conservem el de Santa Ana. El convent de la Trinitat i el de Sant Francisco van ser derrocats. El convent franciscà va ser abandonat després de la desamortització de Mendizábal en 1836, sent utilitzat com a ajuntament mentre es concloïen les obres de l'actual consistori. En 1933 va ser derruït, però en el lloc on estava el seu hort s'alça l'actual plaça de la Glorieta.

Palau de la “Llotgeta”. Edifici que acull la representació política de la ciutat i diverses dependències administratives, fi per al qual va ser creat: ser la seu de l’Ajuntament o Casa del Poble. El que en altres temps fou la Casa de la Vila i Llotgeta del Mustaçaf, Cort o Cúria on s’administrava justícia, i el mostassà dirimia totes les qüestions que se suscitaven en el mercat sobre pesos i mesures, en època de Jaume I d’Aragó va donar pas –després de la demolició de les torres que flanquejaven i defenien l’antiga Porta de la Vila en el segle XIII (porta principal de la muralla medieval)– a la moderna Casa Consistorial. Este immoble és projectat en el s. XVIII segons els cànons vigents del Neoclassicisme per Vicent Gascó Masot en 1789.

Vicent Gascó (1734-1802) va ser fill del també arquitecte Salvador Gascó Vilar. En principi no estava cridat al món de l'arquitectura, però la mort del seu pare li va portar a introduir-se en l'arquitectura en la qual va acabar sent un mestre. Encara que no lligat totalment a l'estil academicista al que se suposa havia d'estar lligat, les seues formes són d'un classicisme acadèmic moderat, no obstant açò se li considera el introductor de l'academicisme a València. Entre 1763 i 1767 s'encarrega de la decoració interior de la Basílica de la Verge dels Desemparats de València.  És un dels puntales de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos de València, sent nomenat director de la secció d'arquitectura. Més tard seria nomenat director de la Real Acadèmia, sent el segon director a ocupar el càrrec. A més va ser acadèmic de la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando de Madrid i de l'Acadèmia Imperial de Sant Petersburg-Rússia.

Esta obra es paralitza durant segle i mig per adversitats de tot tipus. En 1934-1935, Ángel Romaní Verdeguer (arquitecte valencià de l'Escola de Barcelona , va fer i va col·laborar en moltíssims projectes històrics , entre ells la cúpula del Mercat central de València, l'Eixample de València i Mercat de Mosén Sorell entre d’altres) remata l’obra del segle XVIII, adaptada a les necessitats estètiques del seu temps, amb un caràcter més dinàmic, artístic i funcional. Durant segle i mig, este espai compleix múltiples funcions: teatre, caserna militar nacional, magatzems, carnisseries, tavernes, local per a exposicions i conferències, biblioteca municipal, seu d’organitzacions polítiques…

L’edifici sobrepassa amb escreix el traçat de la muralla antiga de la ciutat, atés que ocupa un espai que envaeix en gran part el que fou el Camí Reial de Terol.

Des de 1934 fins a hui, l’edifici a penes ha experimentat altres variacions que les exclusivament dedicades a la distribució dels espais interiors o obres de manteniment de l’edifici.

Durant les últimes obres de reforma, a conseqüència de l’excavació del buit per a la instal·lació d’un ascensor, es localitzaren les restes de la torre occidental que flanquejava la Porta de la Vila i un tram de muralla, datats en la primera meitat del segle XIII. Amb el “Projecte de reforma del Palau Municipal” d’Óscar Cosín Ramírez (2008-2010).