Sagunt per a persones nouvingudes

Sagunt és molt més que un punt en el mapa; és un espai ple d’història, d’identitat i de veus que ressonen des de fa segles. Qui arriba per primera vegada a esta ciutat valenciana potser no sap que està trepitjant terra sagrada per a la memòria del Mediterrani.

Passejar pels seus carrers és retrobar-se amb un passat romà que encara batega en les pedres del teatre, en els arcs, en el Castell que esguarda des de dalt el perfil del poble. Però Sagunt no viu només del seu llegat antic; és també un lloc que acull, que es transforma, que s’obri a qui arriba amb curiositat i ganes de formar part d’ell.

Per a una persona nouvinguda, entendre Sagunt és com desembolicar un regal ple de capes. A cada racó hi ha una història, una festa, un sabor que parla de la terra. I esta acollida no és només física: és emocional, cultural, vivencial.

Sagunt té dos ànimes que conviuen amb orgull: el nucli històric, conegut simplement com Sagunt, i el Port de Sagunt, nascut amb la industrialització i que ha crescut amb identitat pròpia. Entre totes dues parts, forma una ciutat rica i diversa.

L'herència ibera i romana marca l’essència de Sagunt. Fou ací on Anníbal va iniciar la Segona Guerra Púnica, assaltant la ciutat aliada de Roma. Esta resistència heroica ha quedat gravada com a símbol d’identitat i orgull.

L’ocupació romana va transformar Saguntum en una ciutat pròspera, amb un teatre que encara hui acull espectacles i que representa un dels símbols més potents del patrimoni cultural valencià.

En època medieval, Sagunt va ser reconeguda com Morvedre, i durant segles va ser testimoni de la convivència de cultures: jueus, cristians i musulmans compartiren espais, places i històries.

El call jueu, amb els seus carrerons estrets i la seua arquitectura singular, continua sent un reflex d’aquell passat ric i plural, que Sagunt reivindica i conserva amb estima.

Ja en temps més recents, amb l’arribada de la siderúrgia, el Port de Sagunt es va convertir en motor econòmic de la comarca. Famílies d’arreu vingueren a treballar i crearen una nova comunitat diversa i arrelada.

Este llegat industrial, lluny de desaparèixer, ha sigut integrat com a part de la identitat cultural, amb espais com el Museu Industrial o les antigues instal·lacions dels Alts Forns que conviden a comprendre esta altra cara de Sagunt.

Però si hi ha alguna cosa que et fa sentir part de Sagunt des del primer moment són les festes. I no unes qualsevols: parlem de tradicions centenàries, de rituals populars i de celebracions que posen el poble de cap per avall amb goig i orgull.

Les Falles, compartides amb altres municipis valencians, adquireixen a Sagunt una personalitat pròpia. Les comissions falleres són espais de convivència i festa, però també de solidaritat i arrelament.

La Setmana Santa Saguntina és una de les més destacades del País Valencià. Amb les seues processons i representacions vives, s’implica tot el poble en una celebració on la fe es barreja amb el patrimoni i l’emoció.

La festa de Moros i Cristians en el Port, plena de música, pólvora i color, rememora episodis històrics amb un esperit festiu que atrapa qualsevol persona que ho presencie, siga d’ací o no.

Una altra cita imprescindible és el festival Sagunt a Escena, que ompli el teatre romà de cultura viva durant l’estiu. És una de les mostres més clares de com la ciutat sap reinterpretar el passat amb creativitat i respecte.

Però Sagunt no és només festa gran. També ho són els mercats medievals, les trobades d'associacions veïnals, els concerts a la fresca o els esdeveniments esportius que fan del poble un lloc actiu i acollidor tot l’any.

La gastronomia és una altra forma d’entendre Sagunt. Des del tradicional arròs amb fessols i naps, als dolços festers o la coca de tomaca, cada plat parla de territori i de memòria.

Les persones nouvingudes troben a Sagunt una ciutat oberta. Potser al principi el valencià sona llunyà, però prompte es descobreix com una llengua acollidora, que obre portes i connecta.

L’escola, les entitats culturals i socials, les biblioteques i associacions són espais d'integració activa, on la diversitat no es veu com a obstacle sinó com a valor.

Sagunt sap que la seua força està en la seua gent, i per això impulsa projectes interculturals, campanyes d’inclusió i espais de convivència on tothom troba un lloc.

Hi ha una estima genuïna per la terra: per la muntanya, per la mar, pel riu Palància que travessa la ciutat. La natura forma part del relat saguntí, amb itineraris, espais protegits i una aposta clara per la sostenibilitat.

La cultura popular es manté viva gràcies als casals, als tallers de dansa, als grups de música tradicional i a un teixit associatiu que acull, proposa i transmet.

Els i les joves també tenen un paper actiu: des de les colles de dolçainers, als grups de teatre amateur o les associacions juvenils que creen espais de participació.

L’educació a Sagunt aposta per la igualtat, el plurilingüisme i el respecte. És una eina clau per a construir futur i cohesionar comunitat.

Vindre a viure a Sagunt és més que ocupar una casa; és entrar en una comunitat que, amb el seu caràcter viu, convida a formar-ne part.

És normal sentir-se perdut al principi, però la ciutat sap cuidar. Té espais per preguntar, per aprendre, per créixer i per equivocar-se sense por.

Hi ha temps per a la calma i per al bullici. Sagunt és eixa ciutat que t’ensenya a viure a un altre ritme, on tradició i canvi no són enemics, sinó companys de viatge.

No tot és perfecte, evidentment. Però és precisament esta barreja de fragilitat i fortalesa el que fa de Sagunt un lloc tan humà i proper.

Si una persona nouvinguda pregunta “què és Sagunt?”, la millor resposta no és una definició exacta, sinó una invitació: “vine i viu-lo”.

Perquè Sagunt no s’explica, es camina. No es defineix, es viu. I quan menys t’ho esperes, ja l’estàs estimant.

llegir més

Nomdedéu

Enric Nomdedéu, amb una trajectòria professional i acadèmica impressionant, ha compartit una reflexió profunda i personal sobre la seua jubilació anticipada. Aquesta reflexió no només és un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. La seua història posa de manifest les dificultats que tenen molts professionals amb una llarga trajectòria per trobar noves oportunitats laborals.

Nomdedéu destaca la frustració i decepció que sent en haver de jubilar-se abans d'hora, malgrat tenir una salut i una capacitat laboral envejables. La seua experiència en diversos sectors, tant en l'àmbit privat com en el públic, i la seua formació contínua, el converteixen en un actiu valuós que, segons ell, les empreses no haurien de desaprofitar. Durant la seua etapa com a Secretari Autonòmic d'Ocupació i Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

Nomdedéu també subratlla la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

En definitiva, la reflexió d'Enric Nomdedéu és un toc d'atenció sobre la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. És una crida a no deixar de banda a aquells que, malgrat la seua edat, tenen molt a aportar. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que la societat s'equivoca al no valorar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia. La seua història és una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils amb una àmplia experiència i coneixement.

Enric Nomdedéu ha dedicat gran part de la seua vida a la política, però també ha treballat en diversos sectors del món privat. La seua formació acadèmica és extensa i variada, amb títols en Relacions Industrials, Ciències del Treball i diversos cursos de formació contínua en àmbits com la prevenció de la corrupció, la transparència i el bon govern. A més, ha participat com a ponent en nombrosos congressos i ha impartit classes magistrals en diverses universitats. Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral.

La jubilació anticipada d'Enric Nomdedéu ha estat una decisió forçada per les circumstàncies. Malgrat tenir una bona salut i una capacitat laboral envejable, ha hagut de fer front a la realitat de no trobar noves oportunitats laborals. Aquesta situació ha estat una font de frustració i decepció per a ell, ja que sent que encara té molt a aportar. Nomdedéu destaca que la seua experiència en la gestió de pressupostos i equips humans és difícil de trobar en l'empresa privada. Durant la seua etapa com a Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

En la seua reflexió, Enric Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que les empreses s'equivoquen al no incorporar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua formació i experiència el converteixen en un perfil que les empreses no haurien de desaprofitar.

La reflexió d'Enric Nomdedéu no és només un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. Aquesta situació afecta a molts professionals amb una llarga trajectòria, que es troben amb dificultats per trobar noves oportunitats laborals. Nomdedéu fa una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils, que poden ser productius des del primer dia i que, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua salut mental és millor que abans de l'infart, gràcies a les intervencions mèdiques i al fet que ara es cuida fent esport i controlant una alimentació sana. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir-se actiu i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

Enric Nomdedéu, amb una trajectòria professional i acadèmica impressionant, ha compartit una reflexió profunda i personal sobre la seua jubilació anticipada. Aquesta reflexió no només és un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. La seua història posa de manifest les dificultats que tenen molts professionals amb una llarga trajectòria per trobar noves oportunitats laborals.

Nomdedéu destaca la frustració i decepció que sent en haver de jubilar-se abans d'hora, malgrat tenir una salut i una capacitat laboral envejables. La seua experiència en diversos sectors, tant en l'àmbit privat com en el públic, i la seua formació contínua, el converteixen en un actiu valuós que, segons ell, les empreses no haurien de desaprofitar. Durant la seua etapa com a Secretari Autonòmic d'Ocupació i Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

Nomdedéu també subratlla la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

En definitiva, la reflexió d'Enric Nomdedéu és un toc d'atenció sobre la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral. És una crida a no deixar de banda a aquells que, malgrat la seua edat, tenen molt a aportar. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que la societat s'equivoca al no valorar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia. La seua història és una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils amb una àmplia experiència i coneixement.

Enric Nomdedéu ha dedicat gran part de la seua vida a la política, però també ha treballat en diversos sectors del món privat. La seua formació acadèmica és extensa i variada, amb títols en Relacions Industrials, Ciències del Treball i diversos cursos de formació contínua en àmbits com la prevenció de la corrupció, la transparència i el bon govern. A més, ha participat com a ponent en nombrosos congressos i ha impartit classes magistrals en diverses universitats. Malgrat aquesta sòlida trajectòria, Nomdedéu ha trobat dificultats per reincorporar-se al mercat laboral després de la seua etapa política. Aquesta situació no és única, ja que molts professionals amb perfils similars es troben en la mateixa situació. La seua reflexió posa de manifest la necessitat de canviar la manera com es valora l'experiència i el coneixement en el mercat laboral.

La jubilació anticipada d'Enric Nomdedéu ha estat una decisió forçada per les circumstàncies. Malgrat tenir una bona salut i una capacitat laboral envejable, ha hagut de fer front a la realitat de no trobar noves oportunitats laborals. Aquesta situació ha estat una font de frustració i decepció per a ell, ja que sent que encara té molt a aportar. Nomdedéu destaca que la seua experiència en la gestió de pressupostos i equips humans és difícil de trobar en l'empresa privada. Durant la seua etapa com a Director General de LABORA, va gestionar pressupostos anuals que oscil·laven entre 500 i 600 milions d'euros, molts dels quals eren fons europeus sotmesos a un control exhaustiu per part dels organismes de la Unió Europea. Aquesta experiència, segons ell, el converteix en un actiu valuós que les empreses no haurien de desaprofitar.

En la seua reflexió, Enric Nomdedéu fa una crida a les empreses perquè valoren i incorporen perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer dia i, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa. Nomdedéu destaca que les empreses s'equivoquen al no incorporar aquests perfils, ja que perden el coneixement i l'experiència que podrien aportar. A més, assenyala que aquestes persones, amb dificultats per trobar una nova oportunitat laboral, són fidels a l'empresa i poden aportar molt des del primer dia.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la formació contínua. Malgrat la seua àmplia experiència i formació, ha continuat formant-se permanentment, com ho demostren els diversos cursos que ha realitzat en àmbits com la pràctica laboral, el dret laboral, la prevenció de la corrupció i la transparència. Aquesta formació contínua, segons ell, és clau per mantenir-se al dia dels canvis legislatius i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua formació i experiència el converteixen en un perfil que les empreses no haurien de desaprofitar.

La reflexió d'Enric Nomdedéu no és només un relat de la seua experiència personal, sinó també una crítica a la situació laboral actual i a la manca de reconeixement de perfils amb una àmplia experiència. Aquesta situació afecta a molts professionals amb una llarga trajectòria, que es troben amb dificultats per trobar noves oportunitats laborals. Nomdedéu fa una crida a la societat i a les empreses perquè valoren i incorporen aquests perfils, que poden ser productius des del primer dia i que, a més, són fidels a l'empresa. La seua experiència com a Director General de LABORA i la creació del programa Avalem Experiència són exemples del seu compromís amb aquesta causa.

Un altre aspecte que destaca Enric Nomdedéu en la seua reflexió és la importància de la salut mental. Malgrat la seua situació de frustració i decepció, ha continuat exercitant-se cada dia i mantenint-se al dia dels canvis legislatius en el seu àmbit de coneixement científic i professional. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir una bona salut mental i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral. Nomdedéu destaca que la seua salut mental és millor que abans de l'infart, gràcies a les intervencions mèdiques i al fet que ara es cuida fent esport i controlant una alimentació sana. Aquesta actitud, segons ell, és clau per mantenir-se actiu i per continuar sent un actiu valuós en el mercat laboral.

En la seua reflexió, Enric Nomdedéu fa una crida a la societat perquè valore i incorpore perfils amb una àmplia experiència i coneixement. Segons ell, aquests perfils poden ser productius des del primer

llegir més

Quan la bandera desapareix: reflexions crítiques sobre un Orgull menys visible

Cada juny, des de fa dècades, la bandera arc iris ha estat molt més que un símbol. Ha sigut una declaració pública d'existència, resistència i orgull d’un col·lectiu que, tot i els avanços aconseguits, continua patint violències i discriminacions. Tanmateix, aquest 2025, hem viscut un juny estrany. Més silenciós. Més buit. A les façanes d’alguns ajuntaments no hi oneja res. A les marques de sempre no se’ls veu ni una publicació acolorida. I als carrers, si no fora per l’esforç de moltes persones a títol individual, semblaria que no hi ha res a celebrar. O pitjor: que no hi ha res a reivindicar.

Per què passa això? I què ens diu, com a societat, que l’Orgull es vaja esborrant dels espais públics i comercials? 

Institucions en retrocés

L’absència de la bandera arc iris en edificis institucionals com a senyal de suport a la diversitat sexual i de gènere no és neutra. És un retrocés. El 2020 ja vam vore com el Tribunal Suprem espanyol dictava que penjar-la no contradeia la neutralitat institucional, perquè no representa cap partit, sinó una causa social reconeguda: la lluita pels drets humans. Malgrat això, el 2025 ens trobem amb ajuntaments que, seguint una lògica de confrontació ideològica o per por a represàlies polítiques, decideixen no mostrar-la. A Madrid, molts districtes han decidit no fer cap mostra pública de suport. A València, el debat també ha sigut intens i esgarrifador. Això envia un missatge preocupant: que la igualtat no és prioritat, que l’odi pot més que la convivència, que la llibertat només val si encaixa en determinats valors conservadors.

La passivitat de les marques: entre la por i la hipocresia

Aquesta invisibilització també arriba al món privat. Moltes marques que els anys anteriors mostraven orgulloses la bandera LGTBIQ+ als seus perfils, que oferien campanyes inclusives i se sumaven a actes commemoratius, enguany han callat. Potser per por a boicots d’una extrema dreta cada vegada més organitzada. Potser perquè no veuen rendible posicionar-se quan la polarització social creix. O potser perquè mai no va ser un compromís real, sinó una estratègia de màrqueting que ara, simplement, ja no és rendible.

Això posa de manifest un dels grans reptes del col·lectiu: com passar de la visibilitat simbòlica a la transformació estructural. No volem només banderes al juny. Volem drets garantits tot l’any. Volem que les empreses contracten persones trans sense estigma. Que respecten la diversitat afectivosexual entre la clientela. Que implementen polítiques internes contra la LGTBI-fòbia. Quan això no passa, la bandera es converteix en un objecte buit. I si damunt desapareix, ens quedem amb el silenci.

La ciutadania pren el relleu

Malgrat la passivitat institucional i empresarial, la resposta ciutadana ha sigut valenta. Molta gent ha penjat la bandera als seus balcons. S’han impulsat campanyes per visibilitzar el col·lectiu des de l’autogestió i el compromís. A les xarxes socials, persones activistes han denunciat aquesta retirada simbòlica com una forma més d’agressió estructural. L’Orgull, ens recorden, és més necessari que mai. 

Aquest 2025, el carrer ha parlat. Des de les entitats de barri fins als col·lectius més joves, s’ha demostrat que la lluita continua. Sense ajudes. Sense pancartes oficials. Sense suports de qui diu governar per a totes però exclou amb les seues accions. I això és tan trist com esperançador: perquè evidencia la manca de voluntat institucional, però també reafirma que el canvi real sempre ha vingut des de baix.

Una ofensiva conservadora disfressada de neutralitat

És important no caure en el parany del llenguatge. Els qui rebutgen posar la bandera diuen que volen “no polititzar” els espais públics. Però negar la diversitat també és una decisió política. I no precisament neutral. El rebuig a símbols com aquest no és una mostra de respecte per a tothom. És una forma de censura. D’esborrar allò que molesta. De tornar-nos al silenci dels armaris, a l’autoocultació, a les doble vides.

Quan es rebutja la bandera, no s’està rebutjant un teixit de colors. S’està rebutjant la memòria de les persones que van morir víctimes de l’odi. S’està rebutjant les famílies diverses. Les infàncies trans. Les persones migrants LGTBIQ+ que pateixen doble discriminació. S’està llançant un missatge: ací no sou benvingudes.

El perill de normalitzar la invisibilitat

Hi ha una altra conseqüència encara més perillosa: que ens acostumem a aquesta absència. Que acceptem com a normal que no es facen actes, que no es vaja al Pride, que no es parle de diversitat a les escoles o als mitjans. L’apatia social és una aliada del feixisme. Quan ens cansem de reivindicar, quan ens fa mandra contestar, quan abaixem el cap per no discutir, guanya l’odi. Per això és urgent continuar posant el cos, la veu i la bandera. Fer comunitat. Fer soroll. Fer memòria.

Cap pas enrere

El col·lectiu LGTBIQ+ no vol privilegis. Vol igualtat. Reconeixement. Protecció. I això només serà possible si cada juny recordem per què eixim al carrer. Per què no n’hi ha prou amb “tolerar” la diversitat. Per què la neutralitat davant l’odi ens fa còmplices.

Aquest 2025 ha sigut un avís. Ens volen fora de les institucions, fora dels anuncis, fora dels carrers. Però no ens faran fora de la història. L’Orgull naix de la resistència, i continuarà sent resistència. Amb o sense bandera. Amb o sense suports. Amb el cor obert, les mans unides i la veu clara.

llegir més

Celebrem el poder de les xarxes socials per a construir un futur compartit

Cada 30 de juny, el món commemora el Dia de les Xarxes Socials, una data que va més enllà d’una efemèride: és una oportunitat per a reconéixer com aquestes eines han transformat la nostra manera de comunicar-nos, d’informar-nos i, fins i tot, de relacionar-nos. A mesura que avancem cap a un futur cada vegada més digital, és fonamental posar en valor tot el potencial positiu que ofereixen les xarxes socials, i treballar col·lectivament per a fer d’elles un espai segur, inclusiu i enriquidor per a totes les persones.

Xarxes socials: molt més que likes i stories

Al llarg de la darrera dècada, les xarxes socials han passat de ser simples canals de connexió personal a convertir-se en veritables plataformes globals d’intercanvi d’idees, cultura i informació. Hui dia, més de la meitat de la població mundial utilitza alguna xarxa social, siga per estar al dia amb l’actualitat, per connectar amb persones estimades o per donar veu a causes socials.

Aquestes plataformes han democratitzat la comunicació, permetent que qualsevol persona amb connexió a internet puga expressar-se, aprendre, i fins i tot generar un impacte real en la societat. Gràcies a les xarxes, es donen a conéixer històries que, fa uns anys, haurien quedat invisibilitzades. Des de moviments socials fins a iniciatives comunitàries, les xarxes han esdevingut altaveus poderosos per a la transformació.

Cap a una ciutadania digital crítica i conscient

Celebrar aquest dia també implica reflexionar sobre el paper que exercim com a persones usuàries. És clau fomentar una ciutadania digital que siga crítica, conscient i compromesa. Això vol dir saber identificar notícies falses, gestionar el nostre temps en línia de manera saludable i defensar una comunicació respectuosa i empàtica.

Les xarxes socials no són neutres: el seu ús pot contribuir al benestar i a la convivència, o, per contra, alimentar la desinformació i l’odi. Per això, l’educació digital ha de ser una prioritat transversal, present tant en l’àmbit educatiu com en l’entorn laboral, institucional i domèstic.

Innovació i oportunitats per al futur

Si mirem cap al futur, les possibilitats que ofereixen les xarxes socials són gairebé infinites. Les noves tecnologies com la intel·ligència artificial, la realitat augmentada i les comunitats virtuals estan obrint camins abans impensables. En aquest escenari, les xarxes poden convertir-se en espais d’aprenentatge personalitzat, escenaris per al desenvolupament professional, llocs per a promoure la diversitat cultural o plataformes per a la participació ciutadana directa.

A més, la tecnologia inclusiva està avançant per a fer que aquestes plataformes siguen accessibles per a persones amb diversitat funcional, persones majors o comunitats amb barreres lingüístiques i geogràfiques. El repte ara és assegurar que ningú quede enrere en aquesta revolució digital.

Xarxes socials i activisme: una nova forma de transformar el món

El paper de les xarxes socials en l’activisme és una de les seues dimensions més potents. Moviments com #FridaysForFuture, #MeToo o iniciatives locals com plataformes per a protegir el territori o defensar drets laborals han trobat en les xarxes una manera de visibilitzar-se, organitzar-se i pressionar per al canvi.

A més, la comunicació a través de xarxes permet establir aliances internacionals i compartir bones pràctiques entre col·lectius molt diversos. Això reforça la idea que la solidaritat digital pot tindre un impacte tangible en el món real.

Un espai on conviure en la diversitat

Les xarxes socials reflecteixen —amb llums i ombres— la diversitat del món. És per això que cal continuar treballant per fer d’elles entorns on tothom se senta representat i segur. Això implica desenvolupar polítiques de moderació ètiques, promoure un llenguatge inclusiu i donar visibilitat a veus que històricament han estat silenciades.

Els continguts que consumim —i compartim— tenen un paper decisiu en la construcció de la nostra mirada sobre el món. Per això, és essencial visibilitzar projectes diversos, tant en clau de gènere, com d’identitat cultural, generacional o d’orientació afectivosexual.

Empreses, institucions i comunitats: una responsabilitat compartida

Fomentar un bon ús de les xarxes socials no és només una tasca individual. Les empreses tecnològiques, les institucions públiques, les organitzacions no governamentals i les comunitats locals tenen un paper fonamental a l’hora de construir entorns digitals més justos.

Això es tradueix en inversió en educació, suport a iniciatives socials, promoció de continguts saludables i defensa dels drets digitals de les persones. Només així podrem garantir que el futur digital siga també ètic, inclusiu i sostenible.

Una crida a l’optimisme conscient

El Dia de les Xarxes Socials és, en última instància, una oportunitat per a celebrar el poder transformador de la connexió digital. Però també ens recorda que tenim la responsabilitat col·lectiva de fer d’aquestes eines un reflex dels valors que volem transmetre com a societat: respecte, llibertat, igualtat i compromís.

Fer un ús conscient i positiu de les xarxes socials pot ser una eina poderosa per a avançar cap a un futur més connectat, més empàtic i més humà. Perquè darrere de cada pantalla hi ha persones amb històries, reptes i esperances. I és justament en aquesta trobada —virtual però real— on podem començar a imaginar un món millor.

llegir més

Estimar com a revolució

En un món que sovint ens ensenya a competir abans que a cuidar, a desconfiar abans que a confiar, a protegir-nos abans que a obrir-nos, estimar s’ha convertit en un acte profundament revolucionari. No parlem d’un amor idealitzat, ni d’un amor que es ven en pel·lícules o anuncis, ni d’un amor que es basa en la possessió o en la dependència. Parlem d’un amor que transforma, que qüestiona, que allibera. D’un amor que naix del feminisme, que es construeix des de la consciència, que es viu des de la llibertat.

Quan Pupil·les canten “Perquè estimar és un acte revolucionari”, no estan fent una declaració romàntica, sinó una afirmació política. Estan dient que, en una societat que ens vol desconnectades, individualitzades i tancades en nosaltres mateixes, estimar és resistir. Estimar és trencar amb la lògica del poder, amb la cultura de la por, amb la violència estructural que travessa les nostres vides. Estimar és cuidar-nos, és escoltar-nos, és reconéixer-nos com a iguals. Estimar és posar la vida al centre.

L’amor, entés des d’una mirada feminista, no és submissió ni sacrifici. No és renunciar a una mateixa per agradar a l’altra persona. No és suportar, callar o aguantar. És, en canvi, un espai de llibertat compartida, de creixement mutu, de respecte profund. És una pràctica quotidiana que es construeix amb honestedat, amb cura, amb responsabilitat. És una manera de relacionar-nos que fuig de les jerarquies, que rebutja la violència, que aposta per la igualtat.

En aquest sentit, estimar és revolucionari perquè desafia els models tradicionals de relació. Perquè qüestiona el patriarcat, que ens ha ensenyat que estimar és controlar, que cuidar és una obligació femenina, que els cossos són objectes de consum. Estimar és revolucionari perquè implica desfer-nos d’eixes idees, desaprendre-les, construir-ne de noves. Implica posar en dubte allò que ens han dit que era normal, i atrevir-nos a imaginar altres formes d’estimar, més lliures, més justes, més humanes.

També és revolucionari perquè ens obliga a mirar-nos per dins. A reconéixer les nostres ferides, les nostres pors, les nostres contradiccions. A entendre que estimar no és fàcil, que implica esforç, que implica compromís. Però no un compromís imposat, sinó escollit. Un compromís que naix del desig de construir alguna cosa que valga la pena. Estimar és un procés, no un estat. És una pràctica, no una meta. I com tota pràctica, es pot aprendre, es pot cuidar, es pot millorar.

En un món travessat per la violència, estimar és també una forma de resistència. És dir que no volem relacions basades en el poder, en la por, en la dominació. És dir que volem relacions basades en la tendresa, en la confiança, en la llibertat. És dir que volem viure sense por, que volem estimar sense culpa, que volem ser estimades sense condicions. És dir que volem relacions que ens facen créixer, no que ens facen més xicotetes.

Estimar és revolucionari perquè ens connecta. Perquè ens recorda que no estem soles. Que som part d’una xarxa, d’una comunitat, d’un món compartit. Que el que li passa a una persona ens afecta a totes. Que cuidar-nos mútuament és una forma de fer política. Que la tendresa pot ser una eina de transformació. Que l’empatia pot ser una arma poderosa contra l’odi, contra la indiferència, contra la injustícia.

També és revolucionari perquè ens dona esperança. Enmig de tanta violència, de tanta desigualtat, de tanta desesperança, estimar és creure que un altre món és possible. És creure que podem construir relacions més sanes, més igualitàries, més felices. És creure que podem viure millor, que podem ser més lliures, que podem ser més nosaltres. Estimar és creure en la vida, en la seua complexitat, en la seua bellesa, en la seua fragilitat.

Però per a estimar així, cal valentia. Cal trencar amb molts mandats, amb molts mites, amb moltes ferides. Cal atrevir-se a ser vulnerables, a mostrar-nos tal com som, a deixar-nos afectar. Cal assumir que estimar implica riscos, però també que val la pena. Que no hi ha res més revolucionari que estimar sense por, sense mascaretes, sense cuirasses.

Estimar és també una forma de fer memòria. De recordar totes les persones que han estimat abans que nosaltres, que han lluitat per poder estimar lliurement, que han patit per estimar com volien. És una manera d’honrar eixes històries, eixes vides, eixes lluites. És una manera de continuar el seu camí, de no deixar que el seu amor siga oblidat, de fer-lo créixer.

I és, finalment, una manera de construir futur. Perquè el món que volem no es farà només amb lleis o amb discursos. Es farà amb relacions. Amb vincles. Amb afectes. Amb cures. Amb amor. Un amor que no siga possessiu, ni tòxic, ni desigual. Un amor que siga lliure, conscient, feminista. Un amor que siga, com diu Pupil·les, revolucionari.

Perquè estimar, quan tot ens diu que no ho fem, quan tot ens empeny a tancar-nos, a protegir-nos, a desconfiar, és un acte de rebel·lia. És una manera de dir que no ens rendim. Que no renunciem a la tendresa. Que no deixem de creure en la humanitat. Que no deixem de creure en nosaltres.

Perquè estimar és un acte revolucionari. I nosaltres, que venim de tantes lluites, que portem tantes cicatrius, que hem après a resistir, també hem de recordar com estimar. I fer-ho amb força, amb consciència, amb alegria. Perquè només així podrem construir un món on l’amor no siga una excepció, sinó una norma. Un món on estimar no siga un privilegi, sinó un dret. Un món on l’amor siga, realment, una força transformadora.

llegir més