En un món que sovint ens ensenya a competir abans que a cuidar, a desconfiar abans que a confiar, a protegir-nos abans que a obrir-nos, estimar s’ha convertit en un acte profundament revolucionari. No parlem d’un amor idealitzat, ni d’un amor que es ven en pel·lícules o anuncis, ni d’un amor que es basa en la possessió o en la dependència. Parlem d’un amor que transforma, que qüestiona, que allibera. D’un amor que naix del feminisme, que es construeix des de la consciència, que es viu des de la llibertat.
Quan Pupil·les canten “Perquè estimar és un acte revolucionari”, no estan fent una declaració romàntica, sinó una afirmació política. Estan dient que, en una societat que ens vol desconnectades, individualitzades i tancades en nosaltres mateixes, estimar és resistir. Estimar és trencar amb la lògica del poder, amb la cultura de la por, amb la violència estructural que travessa les nostres vides. Estimar és cuidar-nos, és escoltar-nos, és reconéixer-nos com a iguals. Estimar és posar la vida al centre.
L’amor, entés des d’una mirada feminista, no és submissió ni sacrifici. No és renunciar a una mateixa per agradar a l’altra persona. No és suportar, callar o aguantar. És, en canvi, un espai de llibertat compartida, de creixement mutu, de respecte profund. És una pràctica quotidiana que es construeix amb honestedat, amb cura, amb responsabilitat. És una manera de relacionar-nos que fuig de les jerarquies, que rebutja la violència, que aposta per la igualtat.
En aquest sentit, estimar és revolucionari perquè desafia els models tradicionals de relació. Perquè qüestiona el patriarcat, que ens ha ensenyat que estimar és controlar, que cuidar és una obligació femenina, que els cossos són objectes de consum. Estimar és revolucionari perquè implica desfer-nos d’eixes idees, desaprendre-les, construir-ne de noves. Implica posar en dubte allò que ens han dit que era normal, i atrevir-nos a imaginar altres formes d’estimar, més lliures, més justes, més humanes.
També és revolucionari perquè ens obliga a mirar-nos per dins. A reconéixer les nostres ferides, les nostres pors, les nostres contradiccions. A entendre que estimar no és fàcil, que implica esforç, que implica compromís. Però no un compromís imposat, sinó escollit. Un compromís que naix del desig de construir alguna cosa que valga la pena. Estimar és un procés, no un estat. És una pràctica, no una meta. I com tota pràctica, es pot aprendre, es pot cuidar, es pot millorar.
En un món travessat per la violència, estimar és també una forma de resistència. És dir que no volem relacions basades en el poder, en la por, en la dominació. És dir que volem relacions basades en la tendresa, en la confiança, en la llibertat. És dir que volem viure sense por, que volem estimar sense culpa, que volem ser estimades sense condicions. És dir que volem relacions que ens facen créixer, no que ens facen més xicotetes.
Estimar és revolucionari perquè ens connecta. Perquè ens recorda que no estem soles. Que som part d’una xarxa, d’una comunitat, d’un món compartit. Que el que li passa a una persona ens afecta a totes. Que cuidar-nos mútuament és una forma de fer política. Que la tendresa pot ser una eina de transformació. Que l’empatia pot ser una arma poderosa contra l’odi, contra la indiferència, contra la injustícia.
També és revolucionari perquè ens dona esperança. Enmig de tanta violència, de tanta desigualtat, de tanta desesperança, estimar és creure que un altre món és possible. És creure que podem construir relacions més sanes, més igualitàries, més felices. És creure que podem viure millor, que podem ser més lliures, que podem ser més nosaltres. Estimar és creure en la vida, en la seua complexitat, en la seua bellesa, en la seua fragilitat.
Però per a estimar així, cal valentia. Cal trencar amb molts mandats, amb molts mites, amb moltes ferides. Cal atrevir-se a ser vulnerables, a mostrar-nos tal com som, a deixar-nos afectar. Cal assumir que estimar implica riscos, però també que val la pena. Que no hi ha res més revolucionari que estimar sense por, sense mascaretes, sense cuirasses.
Estimar és també una forma de fer memòria. De recordar totes les persones que han estimat abans que nosaltres, que han lluitat per poder estimar lliurement, que han patit per estimar com volien. És una manera d’honrar eixes històries, eixes vides, eixes lluites. És una manera de continuar el seu camí, de no deixar que el seu amor siga oblidat, de fer-lo créixer.
I és, finalment, una manera de construir futur. Perquè el món que volem no es farà només amb lleis o amb discursos. Es farà amb relacions. Amb vincles. Amb afectes. Amb cures. Amb amor. Un amor que no siga possessiu, ni tòxic, ni desigual. Un amor que siga lliure, conscient, feminista. Un amor que siga, com diu Pupil·les, revolucionari.
Perquè estimar, quan tot ens diu que no ho fem, quan tot ens empeny a tancar-nos, a protegir-nos, a desconfiar, és un acte de rebel·lia. És una manera de dir que no ens rendim. Que no renunciem a la tendresa. Que no deixem de creure en la humanitat. Que no deixem de creure en nosaltres.
Perquè estimar és un acte revolucionari. I nosaltres, que venim de tantes lluites, que portem tantes cicatrius, que hem après a resistir, també hem de recordar com estimar. I fer-ho amb força, amb consciència, amb alegria. Perquè només així podrem construir un món on l’amor no siga una excepció, sinó una norma. Un món on estimar no siga un privilegi, sinó un dret. Un món on l’amor siga, realment, una força transformadora.