La derrota d’Almansa de 1707 continua sent una ferida oberta en la memòria col·lectiva del poble valencià. Aquell dia, Felip V de Borbó guanyava una batalla militar, però inaugurava una etapa de repressió política, cultural i institucional que marcaria un abans i un després en la història del nostre territori.
Els valencians i valencianes van perdre molt més que un enfrontament armat. Van perdre els seus furs, les seues lleis pròpies, la seua capacitat d’autogovern i la seua veu política dins de la monarquia hispànica. Amb el Decret de Nova Planta, es desmuntà tot l’edifici institucional que durant segles havia regulat la convivència i la sobirania del Regne de València.
Aquell decret no era només una norma jurídica. Era un càstig, una imposició i una humiliació. Pretenia esborrar tot signe d’identitat pròpia i assimilar el país valencià a un model centralista uniformitzador. La llengua, les institucions, el dret i la cultura valenciana foren arraconades o directament prohibides.
Amb la justificació de la lleialtat a l’arxiduc Carles, es condemnà tot un poble. Les conseqüències foren profundes: la pèrdua de confiança en les pròpies capacitats d’autogestió, el trencament de la continuïtat històrica i la desconnexió amb les arrels jurídiques i democràtiques del territori.
Però malgrat esta desfeta, la memòria s’ha mantingut viva. Durant anys, de manera discreta però tenaç, moltes persones han treballat per recordar, estudiar i reivindicar aquells fets i tot allò que van significar. El poble valencià no ha oblidat qui era ni d’on venia.
Avui dia, la recuperació de la memòria històrica és fonamental per entendre el present. No podem construir una societat justa i cohesionada si no assumim les injustícies del passat. I la pèrdua dels furs va ser una d’eixes injustícies flagrants.
Els furs valencians no eren un privilegi aristocràtic. Eren l’expressió d’una sobirania compartida, d’un equilibri entre poder i ciutadania, d’un sistema polític arrelat al territori. Eren, en molts aspectes, més avançats que el sistema absolutista imposat després per Felip V.
Reivindicar els furs no és voler tornar al passat. És reconéixer que hi hagué un model propi, viable i just de governar-nos. És exigir respecte per la història i per la pluralitat jurídica de l’Estat.
Al segle XXI, el centralisme continua sent un obstacle per al desenvolupament de les realitats nacionals diverses. La lluita per una millor finançació, per competències pròpies o per dignitat lingüística té el seu origen en aquella derrota de 1707.
Els pobles que perden la memòria estan condemnats a repetir l’oblit. Per això, cada 25 d’abril, commemorem no només una derrota militar, sinó l’inici d’una resistència cultural i política que encara dura.
La commemoració no ha de ser ritual ni melancòlica. Ha de ser un acte de consciència, de fermesa i de mirada cap al futur. Perquè recuperar sobirania és també recuperar autoestima col·lectiva.
El poble valencià mereix decidir com vol organitzar-se, quin paper vol jugar dins de l’Estat, com vol protegir la seua llengua i cultura i com vol projectar-se cap al món. Això implica autogovern real.
Cal preguntar-se quins drets ens foren arrabassats i quins estem disposats a recuperar. I cal fer-ho des del consens, el debat i la participació ciutadana. La memòria no pot ser només cosa de la història; ha de ser motor de canvi.
Els reptes actuals —la crisi climàtica, el despoblament, la precarització— necessiten governs propers i sensibles a la realitat del territori. I això només és possible amb estructures pròpies i descentralitzades.
La reivindicació no és només simbòlica. Té efectes concrets: en l’educació, en la sanitat, en la gestió dels recursos. Un poble amb veu pròpia pren millors decisions per a les seues necessitats.
Reconeixem també que hi ha una responsabilitat compartida entre institucions i societat civil per mantindre viva esta flama. Les escoles, els mitjans, les entitats culturals han de contribuir a contar eixa història silenciada.
Hi ha una generació jove que desconeix què significa el Decret de Nova Planta. Això no és casual. És resultat d’anys de marginació dels temes propis en els currículums escolars i universitaris. Cal revertir-ho.
També necessitem recuperar referents. Persones, esdeveniments i idees que inspiraren la resistència i que encara avui poden guiar-nos cap a una societat més justa i lliure.
La cultura és una eina poderosa de reconstrucció. A través de la música, la literatura, el cinema o el teatre, podem traslladar eixos valors i connectar passat i futur amb emoció i intel·ligència.
Fer memòria no significa idealitzar el passat, sinó analitzar-lo amb esperit crític i traure’n lliçons per al demà. Entendre les arrels de la subordinació és el primer pas per trencar amb ella.
La democràcia ha de ser també un espai per a les sobiranies compartides. L’Estat no pot ser una estructura uniforme que ignora les especificitats nacionals. Ha de reconéixer-les i fomentar-les.
El poble valencià ha demostrat sempre capacitat d’organització, creativitat i resiliència. Té dret a imaginar un futur amb més drets i més llibertats, a partir del reconeixement de la seua història.
En eixe futur, les institucions pròpies haurien de tindre capacitat per legislar, per gestionar recursos i per protegir el patrimoni cultural i lingüístic. No com un favor, sinó com un dret històric.
No parlem de privilegis, sinó de justícia. De poder decidir sobre el nostre model educatiu, sanitari, mediambiental. De posar la vida de les persones en el centre.
També hem d’avançar en l’ús ple del valencià com a llengua oficial, vehicular i de prestigi. El decret de Nova Planta buscava la seua eliminació. La nostra resposta ha de ser la normalització total.
Els drets lingüístics són una part fonamental de qualsevol projecte democràtic. No hi ha igualtat real si no hi ha respecte i promoció activa de totes les llengües del país.
Recuperar les institucions pròpies no vol dir trencar amb ningú, sinó construir un nou pacte de convivència basat en el respecte mutu, la pluralitat i la justícia territorial.
També implica reconéixer la diversitat dins del mateix territori valencià, escoltar les veus de totes les comarques, reforçar la participació i la cohesió social.
El passat és una brúixola, no una càrrega. Si el sabem interpretar, pot orientar-nos cap a una societat més arrelada, més autònoma i més solidària.
Almansa no és només un lloc o una data. És un símbol. I els símbols, quan es carreguen de sentit, poden mobilitzar consciències i fer créixer moviments.
El Decret de Nova Planta va voler imposar el silenci. Però tres-cents anys després, continuem parlant, escrivint i somiant en valencià. Això és una victòria.
Que ningú dubte que la memòria és també una forma de lluita. I que recordar d’on venim ens ajuda a imaginar cap a on volem anar.
El futur del poble valencià dependrà, en gran part, de la capacitat per construir un relat propi, compartir-lo i defensar-lo amb arguments i emocions.
La història no s’esborra, però pot reescriure’s des de la dignitat. I això comença amb cada persona que decideix alçar la veu.