Hi ha una frase que he sentit massa vegades i que, amb el temps, s’ha convertit en un mirall incòmode: “Eres un bon pare”. Ho he sentit quan pentine les meues filles, quan les porte al col·le, quan participe en el grup de WhatsApp de la classe o quan faig qualsevol tasca domèstica o de criança que, en realitat, forma part de la meua responsabilitat quotidiana. Sempre m’ho diuen amb bona intenció, com si estigueren reconeixent un mèrit extraordinari. Però cada vegada que ho escolte, em pregunte per què allò que faig es considera excepcional. Per què allò que és normal en mi es veu com un esforç admirable en lloc d’una part natural del meu paper com a pare.
Amb el temps he entés que aquesta admiració no parla de mi, sinó de la societat que encara arrossega una mirada desigual sobre la criança. Quan un home fa tasques de cura, se’l felicita. Quan una dona les fa, se li pressuposen. Quan un pare apareix, se’l celebra. Quan una mare sosté el dia a dia, se li exigeix. I és precisament aquesta desigualtat la que vull qüestionar, perquè no vull que la meua implicació siga vista com un regal, sinó com allò que és: responsabilitat, compromís i coherència.
Però també he de reconéixer una cosa que sovint no es diu: a mi no m’educaren amb el model típic de la meua generació. El meu pare treballava molt, com tants altres homes de la seua època, però a casa hi havia una corresponsabilitat real. Ell participava en la criança, en les decisions, en la vida quotidiana. No era un convidat ni un ajudant, era part de l’engranatge familiar. A casa érem així, i crec que per això jo també sóc així. No vaig créixer veient la cura com una tasca femenina, sinó com una responsabilitat compartida. No vaig créixer pensant que la criança era un territori alié als homes, sinó un espai on tots teníem un paper. I això, sense dubte, ha marcat la meua manera d’entendre la paternitat.
Per això, quan em diuen que sóc bon pare per fer coses que considere normals, no puc evitar pensar que el problema no és el que jo faig, sinó el que encara s’espera dels homes en general. Ser pare no és ajudar ningú: és responsabilitzar-me. És estar present, assumir la càrrega mental i emocional, prendre decisions i cuidar cada dia, no només quan toca fer la foto. Ser pare és revisar-me, qüestionar el que vaig aprendre i, alhora, reconéixer allò que sí que vaig rebre i que vull mantindre: la idea que la família és un projecte compartit.
No vull que em feliciten per fer el que s’espera d’una mare. No vull medalles per complir amb el meu paper. Vull que entenguem que la criança és cosa de dos, que la corresponsabilitat no és un extra i que la coeducació no és un eslògan, sinó una pràctica quotidiana. I vull que les meues filles cresquen veient-ho amb naturalitat, no com una excepció.
Aportar els meus valors a les meues filles és una de les responsabilitats més grans que tinc. I quan parle de valors, no parle només de paraules, sinó d’exemples. Vull que cresquen veient un home que cuida sense vergonya, que escolta sense por, que es fa càrrec sense esperar reconeixement. Vull que entenguen que la cura és una forma de força, no de feblesa. Que la tendresa no és patrimoni de ningú. Que la responsabilitat compartida és la base d’una família sana. Que la igualtat es construeix cada dia, amb gestos petits i decisions constants.
També vull que entenguen que ser pare no és ser perfecte. És equivocar-se, rectificar, aprendre, demanar perdó quan cal. És mostrar vulnerabilitat, perquè només així elles aprendran que no cal ser infal·lible per ser digne. És mostrar coherència, perquè només així elles aprendran que els valors no es proclamen, es practiquen. És mostrar respecte, perquè només així elles aprendran a respectar-se i a respectar els altres.
Quan pense en el futur, imagine les meues filles parlant de mi no com d’un pare que ajudava, sinó com d’un pare que estava. Que assumia. Que educava. Que estimava amb coherència. Que era present en tots els sentits. Que els va transmetre valors no només amb discursos, sinó amb la manera de viure. Que els va mostrar que la igualtat és possible i que comença a casa.
Ser bon pare és molt més que ajudar. És ser-hi de veritat. És assumir la responsabilitat sense excuses. És educar amb consciència. És estimar amb coherència. És transformar, des de dins, un model que ja no ens serveix. I és, sobretot, aportar als fills i filles un exemple que els ajude a construir un món més just, més igualitari i més humà.