Hi ha debats que semblen menors fins que els mires amb calma i t’adones que, en realitat, parlen de coses molt més profundes. A Sagunt, la qüestió de per què les falles fan l’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats i no a la Mare de Déu del Bon Succés és un d’eixos temes que, a primera vista, pot semblar una anècdota litúrgica o un detall folklòric. Però quan gratem un poc, descobrim que parla de com entenem la nostra identitat, de com gestionem la nostra història i de com, massa sovint, deixem que siguen altres qui definisquen allò que som.
Sagunt és una ciutat amb una personalitat fortíssima, amb una història que travessa mil·lennis i amb una tradició religiosa pròpia que no necessita comparacions. La Mare de Déu del Bon Succés és la patrona de la ciutat des de fa segles, una devoció arrelada, estimada i vinculada a la memòria col·lectiva del poble. No és un símbol importat, ni una moda, ni una imposició. És una part essencial del relat saguntí.
I, tanmateix, quan arriben les falles, la imatge que rep les flors no és la patrona local, sinó la Mare de Déu dels Desemparats, una figura profundament estimada a tot el territori valencià, però que no forma part de la tradició pròpia de Sagunt. La pregunta, doncs, és inevitable: per què una festa local, organitzada per persones de la ciutat, que es viu als carrers de la ciutat i que forma part del calendari festiu de la ciutat, no s’adreça a la patrona de la ciutat?
La resposta més repetida és que les falles, com a festa nascuda a València, porten incorporada la devoció a la Geperudeta. És cert. Però també és cert que les falles, quan arriben a cada poble, s’adapten, es transformen i es fan pròpies. A Alzira, a Gandia, a Borriana o a Xàtiva, l’ofrena es fa a la patrona local. Ningú no qüestiona que siga així. Ningú no ho viu com una ruptura amb la tradició fallera. Al contrari: es viu com una expressió natural de la identitat del poble.
Per què, doncs, a Sagunt no passa el mateix? Per què acceptem com a inevitable una tradició que no és nostra, quan tenim una pròpia que podria ocupar perfectament eixe espai simbòlic?
La resposta no és senzilla, però té molt a veure amb la història recent de la ciutat. El Port de Sagunt, amb la seua identitat industrial i migratòria, va créixer amb una cultura pròpia, diferent de la del nucli històric. Moltes persones que arribaren al Port venien de València o de comarques on la Geperudeta era la referència espiritual. Les falles, que arrelaren primer al Port, van nàixer amb eixa mirada. I amb el temps, la tradició es va estendre a tot el municipi sense que ningú no es plantejara si tenia sentit adaptar-la a la realitat local.
Però que una cosa haja sigut així durant dècades no vol dir que haja de continuar sent-ho per sempre. Les tradicions no són peces de museu. Són organismes vius que evolucionen, que s’adapten i que, sobretot, haurien de respondre a la comunitat que les manté vives.
La qüestió de fons és si Sagunt vol continuar assumint una tradició importada o si vol reivindicar la seua pròpia identitat. No es tracta d’oposar la Geperudeta al Bon Succés, ni de crear falses rivalitats. Es tracta de preguntar-nos què diu de nosaltres que, en un dels actes més simbòlics de les falles, no aparega la nostra patrona. Què diu de la nostra autoestima col·lectiva. Què diu de la manera com entenem la nostra història i la nostra singularitat.
Hi ha qui diu que no cal tocar res, que la tradició fallera és la que és i que no convé complicar-la. Però aquesta postura, aparentment còmoda, amaga una renúncia. Renúncia a pensar-nos com a poble. Renúncia a reconéixer que Sagunt no és un barri de València, sinó una ciutat amb una identitat pròpia, amb una història pròpia i amb una patrona pròpia. Renúncia, en definitiva, a exercir la nostra autonomia cultural.
També hi ha qui defensa que la Mare de Déu dels Desemparats és la patrona del País Valencià i que, per tant, és normal que siga la imatge central de les falles. Però aquesta afirmació, repetida fins a la sacietat, no és exacta. La Geperudeta és patrona de la ciutat de València i és una figura estimada arreu del territori, però no existeix cap reconeixement jurídic que la declare patrona oficial de la Comunitat Valenciana. És una patrona simbòlica, emocional, cultural. I això està molt bé. Però no és un argument per invisibilitzar les patrones locals.
La pregunta que hauríem de fer-nos és una altra: què perdem si l’ofrena es fa a la Mare de Déu del Bon Succés? I la resposta és clara: no perdem res. Les falles no deixaran de ser falles. La festa no perdrà cap essència. Ningú no deixarà d’estimar la Geperudeta. Però guanyarem una cosa important: coherència. Arrelament. Respecte per la nostra pròpia història.
Imaginem per un moment una ofrena al Bon Succés. Imaginem les comissions entrant a la plaça, portant flors a la patrona que ha acompanyat la ciutat durant segles. Imaginem un acte que connecta la festa moderna amb la tradició antiga, que uneix el Sagunt històric i el Sagunt industrial, que reconcilia identitats que sovint han caminat en paral·lel. Imaginem una ciutat que s’atreveix a mirar-se al mirall i a reconéixer-se.
No es tracta d’imposar res a ningú. Es tracta d’obrir un debat que fa massa temps que evitem. Un debat que no és religiós, sinó cultural. Un debat que parla de com volem contar-nos com a poble. De com volem que ens vegen. De com volem que ens vegen les persones que vindran després de nosaltres.
Sagunt té una oportunitat preciosa per repensar la seua relació amb les falles i amb la seua pròpia identitat. No cal fer-ho de pressa ni de manera abrupta. Però cal fer-ho amb valentia, amb respecte i amb la convicció que les tradicions, quan s’arrelen en la realitat del poble, es fan més fortes, no més febles.
Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si volem continuar oferint flors a una imatge que no és la nostra patrona o si volem donar a la Mare de Déu del Bon Succés el lloc que li correspon en la festa més visible del calendari saguntí. Potser ha arribat el moment de deixar de repetir allò que sempre s’ha fet i començar a fer allò que té sentit per a nosaltres.