La revolta docent que ha esclatat estes setmanes als carrers del País Valencià té un element que destaca per damunt de qualsevol altre: el seu accent de dona. No és una percepció subjectiva ni una lectura interessada. És una realitat que es pot comprovar tant en les estadístiques oficials com en les imatges que han circulat per les xarxes i els mitjans. Més del setanta per cent del professorat valencià són dones, i quan observem les manifestacions, les assemblees improvisades i les concentracions davant dels centres, és evident que són elles les que sostenen la protesta amb la mateixa força amb què sostenen, dia rere dia, l’escola pública.
Esta feminització del sector educatiu no és cap novetat. Fa dècades que l’educació infantil, primària i bona part de la secundària descansen sobre el treball constant, silenciós i sovint infravalorat de milers de mestres i professores. Són professionals que han assumit tasques que van molt més enllà de la docència: cuidar, escoltar, detectar problemes socials, gestionar conflictes, suplir mancances familiars, fer de psicòlogues, de mediadores i, en molts casos, de referents emocionals per a l’alumnat. Tot això, sovint sense el reconeixement institucional que mereixen i amb unes condicions laborals que no reflecteixen la importància del seu paper.
Quan ara ixen al carrer, no ho fan per caprici ni per rutina sindical. Ho fan perquè la situació ha arribat a un punt insostenible. La burocràcia desbordada, les retallades encobertes, la falta de recursos, l’augment de la pressió social sobre l’escola i la sensació que les administracions governen d’esquena al professorat han creat un malestar profund. I este malestar té rostre de dona perquè són elles les que, majoritàriament, carreguen amb el pes d’un sistema que confia en la seua entrega però no en la seua veu.
La feminització del sector, lluny de ser un motiu d’orgull institucional, ha servit massa vegades com a excusa per a infravalorar-lo. Les professions feminitzades solen ser professions mal pagades, poc reconegudes i carregades de responsabilitats emocionals que no apareixen en cap decret. És legítim preguntar-se si la resposta política i social seria la mateixa si el professorat fóra majoritàriament masculí. La història laboral i social del nostre país ens dona pistes clares: quan una professió està ocupada sobretot per dones, el prestigi i la remuneració solen quedar per davall del que correspondria a la seua importància real.
Per això, la revolta docent és també una revolta feminista, encara que no sempre es formule explícitament així. És la reivindicació d’un col·lectiu que ha estat essencial per a la cohesió social, per a la igualtat d’oportunitats i per a la transmissió de valors democràtics. Quan les mestres diuen prou, no estan defensant només els seus drets laborals. Estan defensant la dignitat d’un servei públic que és fonamental per al futur del país. Estan recordant-nos que sense una escola pública forta, inclusiva i ben dotada, no hi ha projecte de societat que puga avançar.
Les imatges de les manifestacions mostren un país que es mobilitza, però també mostren una realitat incòmoda: l’escola pública ha estat massa temps sostinguda per la vocació i el sacrifici personal de les seues professionals. I la vocació, per molt noble que siga, no pot ser l’únic pilar d’un sistema educatiu. Calen recursos, respecte institucional, estabilitat laboral i una escolta real a les demandes del professorat. Ignorar-les seria un error històric.
Esta revolta, amb el seu accent de dona, ens interpel·la a totes i tots. Ens recorda que darrere de cada aula hi ha una persona que treballa molt més del que diu el seu horari, que assumeix responsabilitats que no li pertoquen i que, malgrat tot, continua creient en la importància de l’educació pública. Quan eixes persones alcen la veu, el mínim que podem fer com a societat és escoltar-les. I, sobretot, actuar en conseqüència.