És l’hora del poble. Una frase que ressona com un colp sec enmig d’un temps estrany, un temps on les ciutats semblen caminar amb un ritme que no és el seu, amb una inèrcia que no naix de la gent, sinó d’una manera de governar que ha anat apagant la il·lusió col·lectiva. Han passat tres anys des que Sagunt i València van canviar de rumb, tres anys que han deixat una sensació amarga: la d’haver retrocedit en allò que semblava guanyat, la d’haver perdut un impuls que posava les persones al centre, la d’haver deixat escapar una manera de fer política que escoltava, que dialogava, que construïa comunitat.
Tres anys poden semblar poca cosa en el calendari, però en la vida d’un poble són un món. En tres anys es poden consolidar projectes o es poden desfer. Es pot avançar cap a un model de ciutat més justa, més verda, més humana… o es pot tornar a un esquema vell, burocràtic, desconnectat de la realitat quotidiana. I això és el que moltes persones senten hui: que la ciutat ha perdut aquella energia que la feia avançar amb pas ferm, que ha deixat de mirar-se en el futur i ha tornat a caminar amb els ulls posats en el passat.
La política municipal no és una abstracció. És el carrer que trepitgem, és el barri que habitem, és la manera com ens relacionem, com ens cuidem, com ens reconeixem. Quan una ciutat deixa d’escoltar la seua gent, quan es governa des de la distància, quan es prioritzen els gestos buits per damunt de les decisions valentes, la vida quotidiana se’n ressent. I això és el que ha passat en molts àmbits: projectes que s’han alentit o s’han aturat, espais que han perdut dinamisme, serveis que han deixat de millorar, comunitats que han vist com la participació es diluïa.
No es tracta de nostàlgia. Es tracta de constatar que hi havia una manera de fer política que posava la ciutadania al centre, que entenia la ciutat com un ecosistema viu, que apostava per la cultura, per la sostenibilitat, per la cohesió social, per la dignitat dels barris. Una manera de governar que no era perfecta —cap ho és— però que tenia una direcció clara: avançar. Hui, en canvi, moltes persones tenen la sensació que la ciutat s’ha quedat en pausa, que ha perdut ambició, que ha deixat de somiar.
I això importa. Importa perquè les ciutats no són només espais físics: són projectes col·lectius. I quan un projecte col·lectiu perd impuls, la comunitat també el perd. Per això, quan mirem enrere i pensem en què ha passat en aquests tres anys, no ho fem per lamentar-nos, sinó per entendre què ens ha faltat i què podem recuperar. Perquè queda un any. Un any que no és un compte enrere electoral, sinó un compte enrere emocional, cívic, comunitari. Un any per recordar-nos que la ciutat no és d’aquells que la gestionen des d’un despatx, sinó de la gent que la viu cada dia.
És l’hora del poble. I això no és un eslògan: és una responsabilitat. És el moment de tornar a preguntar-nos quin model de ciutat volem, quin futur imaginem, quins valors volem que guien les decisions públiques. És el moment de reivindicar que la política municipal ha de ser valenta, ha de ser propera, ha de ser transformadora. Que no pot limitar-se a administrar, sinó que ha de impulsar, ha de innovar, ha de cuidar.
En aquests tres anys hem vist com es desdibuixaven prioritats que abans eren clares: la defensa dels serveis públics, la cultura com a eix vertebrador, la participació real, la protecció del territori, la mirada social que no deixa ningú enrere. Hem vist com es perdia aquella manera de fer que convertia la política en una eina de transformació i no en una gestió rutinària. I això ens interpel·la. Ens obliga a preguntar-nos què podem fer com a ciutadania per recuperar el fil, per tornar a posar la ciutat en moviment.
Perquè la política no és només cosa de qui governa. És cosa de totes. És la capacitat de la gent per organitzar-se, per exigir, per proposar, per imaginar alternatives. És la força col·lectiva que fa avançar els pobles quan els governs no ho fan. I és ací on entra la idea central d’aquest moment: és l’hora del poble. L’hora de tornar a ocupar l’espai públic, de tornar a fer sentir la veu, de tornar a construir comunitat. L’hora de recordar que la ciutat és nostra i que el futur també ho és.
Queda un any. Un any per recuperar la convicció que les coses poden fer-se d’una altra manera. Un any per tornar a posar la vida al centre. Un any per reivindicar que la política municipal ha de ser valenta, ha de ser honesta, ha de ser coherent amb les necessitats reals de la gent. Un any per tornar a creure en la força transformadora de la comunitat. Un any per tornar a mirar-nos als ulls i reconéixer-nos com a protagonistes del futur de la ciutat.
No es tracta d’esperar que algú altre faça el canvi. Es tracta d’entendre que el canvi comença en nosaltres. En la manera com ens organitzem, com participem, com defensem allò que estimem. En la capacitat de dir prou quan cal i de dir endavant quan toca. En la voluntat de no resignar-nos, de no acceptar que la ciutat siga menys del que pot ser.
Per això, quan diem que és l’hora del poble, no estem fent una proclama buida. Estem afirmant una veritat profunda: que els pobles avancen quan la gent s’alça, quan la gent es mou, quan la gent decideix que no vol quedar-se al marge. I aquest any que queda és precisament això: una invitació a no quedar-se al marge. A tornar a implicar-se. A tornar a construir. A tornar a imaginar.
Sagunt i València mereixen una ciutat viva, valenta, amb mirada llarga. Mereixen una política que no tinga por de transformar. Mereixen una ciutadania que no es conforme. I això, ara mateix, depén de nosaltres. Depén de la nostra capacitat de tornar a creure en el poder col·lectiu, en la força de la comunitat, en la idea que les ciutats són projectes compartits.
Queda un any. Un any per tornar a posar-nos en marxa. Un any per recuperar el fil. Un any per tornar a fer-nos sentir.
És l’hora del poble.