El nostre país és una memòria viva de dignitat compartida. És aquell que plantava cara a la corrupció sense tremolar, que alçava la veu fins quedar-se afònic quan un accident de metro va sacsejar-nos l’ànima. És aquell que plorava mentre llevava fang amb les mans, sense esperar reconeixements, només amb la necessitat profunda d’ajudar i de no deixar ningú a soles.
Som un país que defensa amb ungles i dents una educació pública de qualitat, perquè sabem que és en les aules on es construeix un futur més just, més lliure i més igualitari. Quan protegim l’escola pública, no estem protegint només un servei, sinó un projecte de convivència que ens inclou a totes les persones.
Hi ha una força que ens travessa com a comunitat: la capacitat de dir prou quan cal, de tornar a eixir al carrer quan la injustícia ens colpeja, de no resignar-nos mai. Som un poble que s’organitza, que es mobilitza, que es cuida. Un poble que, fins i tot en els moments més durs, sap trobar la manera de continuar endavant.
Emociona veure’ns lluitar. Emociona reconéixer-nos en eixes mans que netegen, en eixes veus que reclamen, en eixes mirades que no es rendeixen. Som exemple, i això ens ompli d’un orgull que no és vanitat, sinó consciència. La consciència que, malgrat totes les dificultats, continuem sent un país que no abaixa el cap.
El nostre país és aquest: el que s’indigna, el que ajuda, el que defensa, el que recorda. El que sap que la dignitat no es delega. El que continua caminant, encara que el camí siga llarg. I és precisament en eixa persistència on trobem la nostra força col·lectiva.
Som exemple. I quin orgull. Emociona veure’ns lluitar.