Hi ha un punt en què el cansament deixa de ser una sensació passatgera i es convertix en una manera d’estar al món. Jo ja estic ahí. Estic fart. Fart de lluitar cada dia, de discutir, de justificar, de repetir una vegada i una altra coses que haurien de ser evidents. Estic fart de pelear contra el feixisme, contra la dreta que retalla drets, contra aquelles persones que menyspreen la llengua que parle, que dubten de la importància del valencià com si fora una nosa i no una riquesa. Estic fart de defensar el que hauria de ser normal.
No és només una qüestió ideològica. És vital. És personal. Cansa haver de reafirmar-te constantment, haver de demostrar que el que defenses no és cap caprici, sinó una qüestió de dignitat. Perquè quan defenses la sanitat pública, no estàs parlant d’un concepte abstracte: estàs parlant de vides. Quan defenses una educació pública de qualitat, en valencià i per a tothom, estàs parlant de futur. I, tot i això, cada dia hi ha qui ho qüestiona com si foren luxes prescindibles.
Estic fart de tindre que explicar què és la igualtat. De veritat, encara? Encara hem d’explicar que totes les persones mereixen els mateixos drets i oportunitats independentment del seu origen, del seu gènere o de la seua situació econòmica? Encara hem de justificar la inclusió com si fora una opció i no una obligació moral? Encara hem de defensar la migració com una realitat humana i no com una amenaça?
El problema no és només haver de donar aquestes explicacions. El problema és la sensació constant de remar contra corrent. De sentir que cada avanç és provisional, que qualsevol dret pot ser qüestionat, retallat o eliminat si no estàs vigilant. Eixa tensió permanent desgasta. Fa que cada conversa siga una batalla potencial. Fa que cada notícia siga una punxada més en aquest cansament acumulat.
I mentrestant, hi ha coses que haurien de ser senzilles. Parlar valencià, per exemple. Viure la teua llengua amb normalitat, sense haver de canviar-la constantment, sense sentir-te jutjat o menystingut. Però no. Fins i tot això es convertix en una trinxera. Has de defensar que el valencià és important, que forma part de qui som, que no és un obstacle sinó una ferramenta de cohesió i cultura. Has de justificar la teua identitat, com si fora negociable.
Ser valencià, a vegades, es fa pesat. No per la identitat en si, que és estimada i sentida, sinó per la necessitat constant de defensar-la. És esgotador haver d’explicar una i altra vegada que una llengua no resta, suma. Que protegir-la no és imposar-la, sinó garantir que no desaparega. Que la diversitat no és un problema, sinó un valor.
També estic fart de la frivolitat amb què es tracten qüestions fonamentals. Es parla de sanitat pública com si fora una despesa, i no una inversió. Es parla d’educació com si fora un camp de batalla ideològic, i no un dret universal. Es parla d’igualtat com si fora una moda, i no una necessitat. I enmig d’això, els qui intentem mantindre una postura coherent, basada en valors, acabem esgotats.
Perquè defensar el que hauria de ser normal cansa. Cansa haver de justificar que ningú hauria de quedar enrere. Cansa haver d’argumentar que les persones migrants no són enemics, sinó persones amb històries, amb necessitats, amb drets. Cansa haver de recordar que la inclusió no debilita una societat, sinó que la fa més forta.
I, malgrat tot, ací estem. Farts, sí. Però encara drets. Perquè el cansament no elimina les conviccions. Les posa a prova. Les fa més difícils de mantindre, però també més necessàries. Perquè si els qui estem farts deixem de parlar, deixem de defensar, deixem de resistir, aleshores sí que perdem.
Hi ha dies en què tot pesa massa. En què sembla que no val la pena discutir una vegada més, explicar una vegada més, insistir una vegada més. Dies en què voldries simplement viure sense haver de lluitar constantment. Sense haver de portar damunt aquesta responsabilitat de defensar drets bàsics com si foren privilegis en perill.
Però després tornes a mirar al teu voltant. Veus les injustícies, les desigualtats, els discursos d’odi. I entens que el silenci no és una opció. Que encara que estigues fart, encara que estigues cansat de ser valencià en un context que sovint no ho posa fàcil, encara que estigues esgotat de reafirmar les teues conviccions, no pots rendir-te del tot.
Perquè al final, tot això no va només de política. Va de persones. Va de la societat que volem ser. Va de decidir si acceptem un món més injust per cansament, o si, malgrat tot, continuem lluitant perquè siga un poc millor.
Sí, estic fart. Fart de estar fart. Però també sé que aquest cansament és la prova que m’importa. I mentre m’importe, encara hi haurà una part de mi disposada a continuar. Encara que siga a poc a poc. Encara que siga amb menys força. Encara que siga simplement per no deixar que el que és normal deixe de ser-ho.