Hi ha moments en què una societat es mira a l’espill i descobreix que allò que semblava una tradició inofensiva és, en realitat, una fractura que s’ha anat obrint durant dècades. La investigació penal oberta per la Fiscalia arran de l’exclusió de les dones en la Setmana Santa de Sagunt no és un llamp caigut del cel, ni una ingerència sobtada de l’Estat en assumptes religiosos, ni una moda ideològica passatgera. És la conseqüència lògica d’un conflicte alimentat a foc lent, any rere any, votació rere votació, silenci rere silenci. La pregunta no és per què la Fiscalia actua ara, sinó per què s’ha permés arribar fins ací.
Per entendre-ho, cal assumir una veritat incòmoda: quan una pràctica discriminatòria es manté durant més de mig segle, no és només perquè un grup reduït la defense; és perquè, durant molt de temps, s’ha preferit no afrontar el problema. La Setmana Santa de Sagunt és un símbol potent, carregat d’història i d’identitat. Però també és un espai públic, reconegut institucionalment, subvencionat, celebrat i projectat com a patrimoni col·lectiu. I quan una tradició esdevé patrimoni, deixa de ser només d’uns pocs.
La primera clau per entendre per què s’ha arribat a este extrem és la confusió deliberada entre tradició i privilegi. La tradició és viva, evoluciona, s’adapta, incorpora nous actors i nous relats. El privilegi, en canvi, és estàtic: es manté perquè beneficia a qui ja està dins i exclou a qui podria qüestionar-lo. Quan una confraria vota tres vegades en vint-i-cinc anys si les dones poden entrar i tres vegades diu que no, no està defensant una tradició; està blindant un privilegi. I quan ho fa en un context social on la igualtat és un principi constitucional, el conflicte és inevitable.
La segona clau és la falta de voluntat interna per resoldre el problema. Les entitats religioses i les associacions tradicionals tenen autonomia, sí, però també tenen responsabilitat. Podrien haver adaptat els estatuts, podrien haver escoltat les dones que volien participar, podrien haver llegit els signes dels temps. No ho han fet. I quan una organització que rep reconeixements públics i gaudeix d’un prestigi social decideix mantindre una discriminació explícita, està convidant —literalment— a la intervenció dels poders públics. No per ideologia, sinó per obligació legal.
La tercera clau és el paper de les institucions. El Síndic de Greuges, el Ministeri d’Igualtat, el Ministeri d’Indústria i Turisme, el ple municipal… Tots han anat advertint, amb més o menys contundència, que la situació no era sostenible. No ha sigut una actuació sobtada, sinó un procés llarg, documentat i reiterat. Quan una festa aspira a mantindre el títol de Festa d’Interés Turístic Nacional, ha de complir uns mínims de representativitat i inclusió. Quan una associació vol ser considerada patrimoni cultural, ha de demostrar que és patrimoni de totes les persones, no només d’un segment. I quan una pràctica vulnera drets fonamentals, la Fiscalia té l’obligació d’investigar-ho.
La quarta clau és la pressió social. Durant anys, moltes dones han callat per no generar conflicte, per no ser assenyalades, per no trencar la pau social d’un poble que estima la seua Setmana Santa. Però el silenci no és consens; és resignació. I la resignació, quan es trenca, ho fa amb força. Les veus que reclamen una Setmana Santa inclusiva, les persones joves que no entenen per què les seues filles no poden participar en allò que els seus fills sí, les famílies que volen una festa oberta… Tot això ha anat creant un clima on la discriminació ja no es pot justificar amb arguments històrics. La història no és una excusa per vulnerar drets.
La cinquena clau és la lectura errònia del moment social. Vivim en un temps en què la igualtat no és només un principi abstracte, sinó una exigència quotidiana. Les institucions, els tribunals i la ciutadania són cada vegada més sensibles a les discriminacions estructurals. Quan el Tribunal Constitucional afirma que l’àmbit religiós no està exempt del marc constitucional, no està atacant la religió; està recordant que els drets fonamentals són universals. I quan la Fiscalia obri diligències, no està perseguint una tradició; està investigant si una associació amb impacte públic pot discriminar legalment.
Però hi ha una última clau, potser la més important: la por al canvi. Moltes vegades, darrere de la defensa aferrissada d’una pràctica excloent no hi ha mala fe, sinó temor. Temor a perdre identitat, a trencar l’harmonia interna, a obrir la porta a un futur desconegut. Però la identitat que necessita excloure per sobreviure és una identitat fràgil. I la convivència que depén del silenci de les dones no és convivència, és submissió.
Per què s’ha arribat a este extrem? Perquè s’ha confós tradició amb intocabilitat. Perquè s’ha deixat passar massa temps. Perquè s’ha ignorat el malestar de moltes persones. Perquè s’ha volgut mantindre un model que ja no encaixa amb els valors democràtics actuals. I perquè, al final, quan els conflictes no es resolen, els tribunals acaben fent-ho.
La investigació penal no és un càstig; és un símptoma. El símptoma d’un temps en què la igualtat ja no és negociable. El símptoma d’una festa que necessita repensar-se per continuar viva. El símptoma d’un poble que estima la seua Setmana Santa, però que també vol que siga de totes les persones.
Potser este extrem era inevitable. O potser no. Però ara que hi hem arribat, tenim una oportunitat: decidir què volem que siga la Setmana Santa de Sagunt en el segle XXI. Una tradició tancada en si mateixa o un patrimoni compartit. Un espai de privilegis o un espai de convivència. Una història que es repeteix o una història que avança.
La resposta, com sempre, no està en els tribunals. Està en la manera com decidim avançar.