Hi ha idees que tornen una i altra vegada, com si foren pedres arrossegades pel riu de la història. Una d’elles és la temptació de pensar que l’ésser humà és racista per definició, que la discriminació és una mena de reflex biològic inevitable. Aquesta afirmació, tan contundent com simplista, mereix ser desmuntada amb calma, perquè darrere amaga una visió reduccionista de la condició humana i, sobretot, una renúncia a la responsabilitat col·lectiva. Si el racisme fóra natural, no hi hauria res a fer; si és cultural, aleshores és transformable. I ací és on comença el debat interessant.
La ciència social i la psicologia han insistit durant dècades que el que és universal no és el racisme, sinó la tendència humana a classificar. El cervell, per pura economia cognitiva, agrupa estímuls, persones i situacions. Aquesta categorització és neutra: és el mateix mecanisme que ens permet distingir una poma d’una pera o recordar qui forma part del nostre cercle afectiu. El problema apareix quan aquestes categories es carreguen de jerarquia, por o desconfiança. I això no és un procés biològic, sinó social. Les societats decideixen quines diferències importen i quines no, quines es converteixen en fronteres simbòliques i quines es dissolen en la convivència quotidiana.
Això explica per què el racisme no es manifesta igual en totes les cultures ni en tots els moments històrics. Hi ha comunitats que han viscut segles de contacte intercultural sense desenvolupar sistemes rígids de discriminació, mentre que altres han construït estructures de poder basades en la raça, la sang o la suposada superioritat moral. Si el racisme fóra innat, aquesta variabilitat seria impossible. El que és innat és la capacitat d’aprendre, i és precisament aquesta plasticitat la que fa que els prejudicis es transmeten amb tanta eficàcia quan les institucions, els discursos polítics o els mitjans els reforcen.
Una pregunta avançada que sovint apareix és si el racisme és un problema individual o estructural. La resposta més honesta és que és totes dues coses alhora. Les actituds racistes naixen en persones concretes, però no apareixen en el buit: s’alimenten d’un ecosistema cultural que les legitima. Una persona pot tindre prejudicis sense adonar-se’n perquè ha crescut en un entorn que els presenta com a normals. I, al mateix temps, una societat pot tindre lleis igualitàries però continuar reproduint desigualtats si no revisa els seus hàbits, els seus imaginaris i les seues pràctiques quotidianes. El racisme és una estructura que es reprodueix a través de mil gestos menuts, de silencis, de bromes, de pors heretades i de discursos polítics que juguen amb la inseguretat.
Una altra qüestió complexa és si el racisme és inevitable en societats diverses. Hi ha qui defensa que la convivència entre grups diferents genera tensions que, tard o d’hora, es transformen en discriminació. Però aquesta visió oblida que la diversitat no és el problema; el problema és la desigualtat. Quan dos grups conviuen en condicions d’igualtat, amb oportunitats semblants i espais de trobada, els prejudicis disminueixen. Quan un grup té més poder, més recursos o més legitimitat simbòlica, aleshores la diferència es converteix en frontera. No és la diversitat la que crea racisme, sinó la jerarquia.
També és pertinent preguntar-se per què el racisme persisteix fins i tot en societats que es consideren modernes i democràtiques. La resposta és incòmoda: perquè el racisme és útil. Serveix per justificar desigualtats econòmiques, per canalitzar frustracions, per construir identitats col·lectives basades en l’oposició a un altre grup. Quan una societat passa per moments d’incertesa, és més fàcil assenyalar un culpable que revisar les pròpies estructures. Per això els discursos que busquen enemics interns tenen tant d’èxit: ofereixen una explicació senzilla a problemes complexos. I, sobretot, ofereixen una sensació de control.
Ara bé, si el racisme és après, també pot ser desaprés. Aquesta és la part esperançadora del debat. Les investigacions mostren que el contacte positiu entre grups redueix els prejudicis, que l’educació crítica ajuda a identificar estereotips i que les polítiques públiques poden transformar la convivència. Però res d’això funciona si no hi ha voluntat col·lectiva. No n’hi ha prou amb condemnar el racisme; cal revisar els privilegis, qüestionar els relats dominants i escoltar les experiències de les persones que el pateixen. I això implica un esforç constant, perquè els prejudicis no desapareixen per inèrcia.
També cal assumir que el racisme no és només una qüestió de comportaments explícits. Moltes vegades es manifesta en formes subtils: en qui rep el benefici del dubte i qui no, en qui és percebut com a “normal” i qui com a “excepció”, en qui pot cometre un error sense que això es convertisca en un estigma col·lectiu. Aquestes formes de racisme quotidià són difícils de detectar perquè estan incrustades en la vida diària. Però són igualment nocives, perquè perpetuen la idea que hi ha persones que pertanyen plenament a la comunitat i altres que només hi són de pas.
Una última pregunta avançada és si algun dia podrem eradicar completament el racisme. La resposta depén de què entenguem per eradicar. Si esperem un món on ningú tinga mai cap prejudici, probablement ens frustrarem. Però si aspirem a una societat on els prejudicis no es convertisquen en desigualtats, on les institucions no reproduïsquen discriminacions i on la diversitat siga viscuda com una riquesa, aleshores sí que és possible. No es tracta d’eliminar la tendència humana a categoritzar, sinó d’evitar que aquesta categorització es convertisca en jerarquia.
Dir que l’ésser humà és racista per definició és una manera de renunciar a la responsabilitat. És més fàcil pensar que el problema és biològic que acceptar que és cultural, perquè el que és cultural ens interpel·la directament. Ens obliga a revisar-nos, a escoltar, a canviar. Però també ens dona poder: si el racisme és après, podem construir societats que ensenyen una altra cosa. Societats que no convertisquen la diferència en amenaça, sinó en oportunitat. Societats que no busquen enemics, sinó aliances. Societats que entenen que la humanitat no està definida pel rebuig, sinó per la capacitat de crear vincles.
La pregunta no és si som racistes per naturalesa, sinó què fem amb la nostra capacitat d’aprendre. I aquesta resposta, a diferència de la biologia, està en les nostres mans.