La droga barata és un símptoma, no una anècdota. És un indicador social tan revelador com el preu de la llum o la taxa d’atur. Ens diu que hi ha una part de la societat que viu en un estat de resistència constant, buscant maneres de suportar una realitat que no sempre és amable. Ens diu que la precarietat no és només econòmica, sinó emocional. Ens diu que hi ha un malestar que no es resol amb discursos polítics ni amb campanyes institucionals.
També ens obliga a mirar de cara una contradicció: el sistema penalitza el consum, però no aborda les causes que el fan necessari. Es persegueix la substància, però no la desesperació. Es criminalitza la persona consumidora, però no la realitat que l’empeny a consumir. És com si tinguérem una política de drogues que mira el dit i no la lluna, que es concentra en el símptoma i ignora la malaltia.
La pregunta real no és per què la droga no puja. La pregunta és com hem arribat a un punt on la droga és una de les poques coses que es manté estable en un món que s’encareix sense parar. La pregunta és què diu això de nosaltres, de les nostres prioritats, de la nostra manera d’organitzar la vida col·lectiva. La pregunta és per què acceptem que allò que ens fa mal siga accessible, mentre allò que ens faria bé siga un luxe.
Potser la resposta és que el sistema econòmic no està pensat per cuidar, sinó per produir. I quan la vida es fa massa dura, el mercat il·legal ofereix una via d’escapament que el mercat legal no sap o no vol oferir. És una resposta imperfecta, destructiva, però immediata. I en un món on tot és urgent, la immediatesa guanya.
Al final, la droga barata és un mirall. Un mirall brut, incòmode, però sincer. Reflecteix una societat que no ha sabut garantir condicions de vida dignes per a totes les persones. Reflecteix un sistema que permet que el pa puge, que la llum puge, que el lloguer puge, però que no pot permetre que puge el preu d’allò que moltes persones utilitzen per no trencar-se. Reflecteix una realitat que no apareix en cap gràfic de l’INE, però que està present en cada barri, en cada nit, en cada vida que busca una pausa.
Potser algun dia tindrem un IPC que mesure també el malestar. Potser algun dia entendrem que la inflació emocional és tan important com la inflació econòmica. Potser algun dia deixarem de sorprendre’ns perquè la droga no puja i començarem a sorprendre’ns perquè la vida és tan cara que moltes persones necessiten fugir-ne.
Fins aleshores, continuarem vivint en aquesta paradoxa: un món on tot puja menys allò que ningú vol reconéixer que forma part de la cistella de consum real. Un món on la droga és barata perquè la desesperació és cara. Un món que ens diu, sense dir-ho, que hi ha moltes coses que no funcionen, i que no es resolen amb estadístiques, sinó amb valentia col·lectiva.