La Constitució de 1876 ha estat sovint presentada com un text fundacional d’estabilitat, un punt d’inflexió que va permetre a l’Estat espanyol entrar en una etapa de relativa calma després de dècades de convulsions polítiques. Però quan s’observa amb deteniment el seu impacte sobre els territoris que conformaven l’Estat, especialment sobre el País Valencià, la imatge es transforma. Allò que per a alguns sectors de poder fou un pacte de convivència, per a moltes comunitats perifèriques va ser un cadenat institucional que limitava qualsevol possibilitat d’autogovern, d’expressió cultural plena i de participació política real. El País Valencià, com tantes altres realitats territorials, va quedar encaixat en un model centralista que prioritzava l’ordre per damunt de la pluralitat i la uniformitat per damunt de la diversitat.
La Constitució de 1876 va nàixer amb la voluntat explícita de posar fi a la inestabilitat que havia caracteritzat el Sexenni Democràtic. El sistema polític que instaurava, conegut com la Restauració canovista, es basava en una alternança pactada entre dos grans partits, el conservador i el liberal, que es repartien el poder mitjançant un mecanisme de torn pacífic. Aquest torn, però, no era fruit d’una competència electoral lliure, sinó d’un entramat de manipulació, caciquisme i control administratiu que garantia que els resultats sempre s’ajustaren a les necessitats del règim. La ciutadania, especialment la de les zones rurals i perifèriques, quedava atrapada en una democràcia formal que no es traduïa en una participació efectiva.
Per al País Valencià, aquest sistema significava que les decisions polítiques que afectaven la vida quotidiana de la població es prenien lluny, en despatxos madrilenys, sense que les institucions locals tingueren capacitat real d’incidència. Les Diputacions i els Ajuntaments estaven sotmesos a un control jeràrquic que limitava la seua autonomia i reforçava la figura del cacic local, que actuava com a intermediari entre el poder central i la població. Aquest model no sols perpetuava desigualtats socials, sinó que també dificultava la formació d’un teixit polític propi, capaç de defensar els interessos valencians amb veu pròpia.
La Constitució de 1876 consolidava un Estat profundament centralista. No reconeixia cap forma d’autogovern territorial i establia una estructura administrativa uniformitzadora que ignorava les particularitats històriques, culturals i lingüístiques de territoris com el País Valencià. Mentre que altres regions, com el País Basc i Navarra, van aconseguir mantenir o renegociar certes formes de concert econòmic, el País Valencià no va rebre cap mecanisme compensatori. La seua realitat quedava subsumida en un projecte estatal que no contemplava la diversitat com un valor, sinó com un obstacle.
Aquest centralisme tenia conseqüències directes sobre la cultura i la llengua. La Constitució proclamava drets i llibertats, però sempre condicionats a lleis posteriors que podien limitar-los. Això permetia que la censura i el control ideològic continuaren presents, especialment en moments de tensió política. En aquest context, la llengua valenciana, que ja havia patit segles de subordinació, trobava dificultats per a normalitzar-se en àmbits educatius, administratius i culturals. La Renaixença valenciana, tot i els seus esforços, no va poder desenvolupar-se amb la mateixa força que en altres territoris, en part perquè el marc polític no facilitava la consolidació d’un moviment cultural amb projecció social i institucional.
La Constitució de 1876 també establia un Estat confessional, on la religió catòlica mantenia un paper central. Tot i que es reconeixia una certa tolerància religiosa, aquesta era limitada i condicionada. Aquest model reforçava una visió homogènia de la societat que no deixava espai per a expressions culturals o espirituals diverses. En territoris com el País Valencià, on la religiositat popular tenia formes pròpies i on coexistien tradicions diverses, aquesta uniformització contribuïa a diluir elements identitaris que podrien haver servit de base per a un projecte col·lectiu més plural.
Un altre aspecte rellevant és l’impacte econòmic. La Restauració va coincidir amb un procés de modernització econòmica que afectava especialment les zones industrials i agrícoles. El País Valencià, amb una economia basada en l’agricultura d’exportació i en una indústria incipient, va experimentar canvis importants. Tanmateix, la manca d’autonomia fiscal i la dependència de les decisions estatals limitaven la capacitat del territori per a orientar el seu desenvolupament econòmic segons les seues necessitats. Les infraestructures, les polítiques comercials i les inversions públiques responien sovint a criteris centralistes que no sempre beneficiaven les comarques valencianes.
La durabilitat de la Constitució de 1876, que va estar vigent durant quasi mig segle, és sovint presentada com una prova del seu èxit. Però aquesta longevitat també pot interpretar-se com la persistència d’un sistema que, tot i ser estable, era profundament excloent. La seua estabilitat es basava en la limitació de la participació política, en el control social i en la manca de mecanismes que permeteren a les diverses comunitats de l’Estat expressar-se i autogovernar-se. Per al País Valencià, aquesta estabilitat no es va traduir en progrés institucional, sinó en estancament i dependència.
Quan es mira amb perspectiva, la Constitució de 1876 representa un moment clau en la configuració de l’Estat espanyol contemporani. Va establir les bases d’un model centralista que, amb variacions, ha perdurat fins avui. Però també va contribuir a generar tensions territorials que encara formen part del debat polític actual. El País Valencià, com altres territoris, va quedar encaixat en un marc que no reconeixia la seua singularitat ni li permetia desenvolupar un projecte propi. Aquesta manca de reconeixement institucional ha tingut conseqüències duradores en la identitat, la cultura i la política valencianes.
Esta Constitució de 1876 pot ser vista com un instrument d’estabilitat per a l’Estat central, però també com un mecanisme d’exclusió per a les comunitats que aspiraven a un major autogovern i a una expressió cultural plena. Per al País Valencià, va significar la continuïtat d’un silenci institucional que dificultava la construcció d’un futur basat en la pròpia veu. La seua herència és, per tant, ambivalent: estabilitat per a uns, estancament per a altres. I és en aquesta tensió on es pot entendre millor la història política valenciana contemporània.