La paradoxa matemàtica de la papa descriu un fenomen aparentment absurd: si a una patata li lleves aigua, el seu percentatge de matèria seca augmenta de manera desproporcionada, fins a punts que desafien la intuïció. Una xicoteta variació en un component pot alterar tot el conjunt.
Aquesta imatge és útil per pensar què passa quan les administracions, davant del malestar social, decideixen baixar cap al terreny discursiu de l’extrema dreta. El moviment pot semblar menut, quasi imperceptible, però altera profundament l’equilibri polític i social. El que era marginal esdevé central. El que era excepcional es normalitza. I el que era una patata amb un poc menys d’aigua es converteix, de sobte, en una altra cosa.
Quan una administració adopta part del llenguatge, de les prioritats o de les lògiques de l’extrema dreta, encara que siga només un matís, el percentatge simbòlic d’aquell discurs augmenta. No perquè siga majoritari, sinó perquè el marc general es desplaça. Igual que en la paradoxa de la papa, un canvi menut en un element altera tota la proporció.
Això passa sovint per por a perdre suport electoral, per la simplificació del debat públic o per la desconfiança creixent en les institucions. Davant d’un malestar real, algunes administracions opten per fer seu un relat basat en la por, la desconfiança o la confrontació. Però aquest gest, que pretén ser tàctic, acaba sent estratègic en el pitjor sentit: reforça allò que volia frenar.
La paradoxa és clara: com més s’hi baixa, més s’hi cau. Quan una administració assumeix el marc de l’extrema dreta, no la desactiva, sinó que la legitima. Quan intenta competir en el seu terreny, sempre va un pas darrere, perquè l’extrema dreta no té els mateixos límits democràtics ni institucionals. I quan desplaça el centre cap a posicions més excloents, el centre deixa de ser centre.
El risc és perdre el nord democràtic. Les institucions no es defensen imitant els discursos que les erosionen, sinó reforçant els valors que les sostenen: la igualtat, la convivència, els drets humans, la pluralitat i la responsabilitat pública.
La paradoxa matemàtica de la papa ens recorda que una xicoteta renúncia pot alterar tot el conjunt. Que un matís pot canviar la proporció. Que un gest aparentment pragmàtic pot tindre conseqüències profundes.
La resposta passa per polítiques socials que reduïsquen desigualtats, per discursos públics que no alimenten l’odi, per institucions transparents que recuperen la confiança i per una educació crítica que ajude a entendre com funcionen les manipulacions emocionals.
No és ingenuïtat. És una aposta democràtica. És entendre que, si deixem que la patata perda massa aigua, el resultat final ja no serà una patata, sinó una altra cosa que no reconeixerem.