Hi ha dates que semblen fetes a posta per a provocar-nos un somriure còmplice, com si l’univers jugara amb nosaltres a deixar pistes, a suggerir connexions inesperades, a recordar-nos que la cultura humana és un immens mosaic de símbols que es toquen, es barregen i es resignifiquen. Una d’eixes coincidències delicioses és que el dia de Reis, el sis de gener, siga també el Dia Mundial de l’Astrologia. Una celebració que, més enllà de la seua dimensió esotèrica o lúdica, ens convida a pensar en la fascinació humana per mirar el cel i buscar-hi respostes, orientació o sentit. I és que, al cap i a la fi, la història dels Reis d’Orient comença precisament amb una mirada al firmament: una estrela que guia, que anuncia, que obri camins.
La coincidència entre el dia de Reis i el dia mundial dedicat a l’astrologia no és casual en el sentit estricte, però sí que és significativa. Ens recorda que la nostra cultura, siga religiosa, laica, científica o simbòlica, continua arrelada en la necessitat de llegir el cel. El cel com a mapa, com a misteri, com a metàfora. El cel com a espill de les nostres preguntes. I també el cel com a escenari d’un relat que, amb el pas dels segles, ha anat transformant-se, adaptant-se, reinventant-se.
La història de l’estrela de Nadal és un bon exemple d’això. Una estrela que, segons la tradició cristiana, va guiar tres savis vinguts d’Orient fins al lloc on havia nascut Jesús. Però eixa estrela no és només un element narratiu; és un símbol que ha travessat cultures, que ha sigut reinterpretat per l’astronomia, per l’astrologia, per l’art, per la literatura i per la imaginació popular. I, curiosament, també és una estrela que en alguns llocs rep un nom que pot sorprendre: olanda.
Per què olanda? D’on ve eixa denominació que, a primera vista, sembla no tindre res a veure amb Betlem, ni amb Orient, ni amb la tradició bíblica? La resposta ens porta a un terreny fascinant: el de la transmissió cultural, les confusions lingüístiques, les adaptacions populars i les metamorfosis del llenguatge. Perquè moltes vegades els noms no són el resultat d’una decisió conscient, sinó d’un procés col·lectiu, espontani, que barreja sons, referències i imaginari.
Però abans d’arribar a l’origen d’este nom, val la pena detindre’s en la pròpia estrela de Nadal com a símbol. Una estrela que, segons els evangelis, va aparéixer al cel per anunciar un naixement excepcional. Una estrela que, segons la tradició, va ser interpretada pels mags com un senyal. I ací és on la coincidència amb el Dia Mundial de l’Astrologia es fa encara més suggeridora: els Reis d’Orient no eren reis en el sentit polític modern, sinó savis, astròlegs, persones dedicades a l’observació del cel i a la interpretació dels seus signes. És a dir, eren persones que llegien el firmament com un text ple de significat.
La història, per tant, ens parla d’una pràctica que ha sigut comuna a moltes cultures: buscar en els astres una orientació vital, política o espiritual. Hui, l’astrologia és vista per moltes persones com una eina simbòlica, una manera de reflexionar sobre una mateixa, una forma de narrativa personal. Altres la consideren una tradició cultural amb valor històric. I altres la rebutgen com una superstició. Però siga com siga, el fet que el sis de gener siga el seu dia mundial ens recorda que l’astrologia forma part del patrimoni immaterial de la humanitat, d’eixa necessitat ancestral de mirar cap amunt i preguntar-nos què hi ha, què significa, què ens diu.
La coincidència amb el dia de Reis, per tant, no és només una anècdota simpàtica. És una invitació a pensar en com les cultures es construeixen a partir de relats que combinen ciència, mite, observació i imaginació. Els mags d’Orient, segons la tradició, van interpretar un fenomen astronòmic com un missatge. I això és, en essència, el que ha fet la humanitat durant mil·lennis: interpretar el món a partir de signes.
Ara bé, tornem a la qüestió de l’estrela olanda. En molts pobles i comarques, especialment en l’àmbit mediterrani, s’ha utilitzat este nom per referir-se a l’estrela de Nadal, siga en decoracions, en cançons populars o en relats orals. La paraula olanda, en este context, no té res a veure amb el país dels Països Baixos. No és una referència geogràfica, sinó una deformació lingüística que prové de l’expressió “a l’anda” o “a l’anda llum”, utilitzada antigament per a referir-se a una llum que guia, que avança, que marca un camí. Amb el temps, la fonètica popular va transformar aquella expressió en olanda, i així va quedar fixada en la memòria col·lectiva.
També hi ha qui apunta que la paraula podria derivar d’holanda, un tipus de tela fina i translúcida que es feia servir en ornaments i que, per extensió, va acabar associant-se a la lluminositat de l’estrela. Siga com siga, el que és interessant no és tant l’etimologia exacta com el procés cultural que hi ha darrere: la manera com una comunitat transforma un símbol, l’adapta, el fa seu, el reinterpreta. L’estrela de Nadal, convertida en estrela olanda, és un exemple magnífic de com la tradició no és un bloc immòbil, sinó un organisme viu.
I és que les tradicions, com les llengües, com les festes, com les identitats, evolucionen. No són peces de museu, sinó relats compartits que es reescriuen constantment. Quan una comunitat diu estrela olanda, està fent molt més que utilitzar un nom peculiar: està afirmant una manera pròpia de viure el Nadal, de transmetre’l, de contar-lo. Està posant en circulació una memòria que no sempre apareix als llibres, però que és igualment valuosa.
En este sentit, la coincidència entre el dia de Reis i el dia mundial de l’astrologia també ens recorda que les festes no són només rituals religiosos o comercials, sinó espais de significat. El sis de gener és un dia carregat de simbolisme: és el dia en què, segons la tradició, els mags arriben a Betlem; és el dia en què moltes famílies celebren la il·lusió, la sorpresa, el regal; és el dia que tanca el cicle nadalenc. Però també és un dia que ens parla de la relació entre la humanitat i el cel, entre la terra i els astres, entre el relat i la interpretació.
Potser per això la figura de l’estrela continua sent tan poderosa. L’estrela és guia, és orientació, és esperança. És un símbol que travessa religions, cultures i èpoques. I és també un símbol que es presta a múltiples lectures. Per a unes persones, és un element espiritual; per a altres, és un fenomen astronòmic; per a altres, és un recurs narratiu. Però en tots els casos, és una imatge que ens connecta amb una idea fonamental: la necessitat de buscar llum enmig de la foscor.
En un món que sovint sembla desorientat, la metàfora de l’estrela que guia continua sent potent. No perquè hàgem de creure literalment en una estrela miraculosa, sinó perquè ens recorda que totes les societats necessiten referents, horitzons, punts de llum. I també perquè ens recorda que la interpretació del món és sempre una tasca col·lectiva. Els mags d’Orient no van seguir l’estrela cadascú pel seu compte: van fer el camí juntes, compartint coneixement, intuïcions i preguntes. I això és, en el fons, el que fa qualsevol comunitat quan construeix una tradició.
La paraula olanda, amb la seua sonoritat tan particular, és un bon exemple d’això. És una paraula que no apareix als evangelis, ni als tractats teològics, ni als manuals d’astronomia. És una paraula que naix del poble, de la transmissió oral, de la creativitat lingüística. És una paraula que demostra que les tradicions no són propietat de cap autoritat, sinó de la gent que les viu, les canta, les conta i les transforma.
I és que, al capdavall, el Nadal és això: una constel·lació de relats, símbols i pràctiques que cada comunitat adapta al seu context. L’estrela olanda és una peça d’este mosaic. Una peça que ens parla de la llum, de la guia, de la memòria. Una peça que ens recorda que les paraules tenen vida pròpia i que els símbols es mouen, es transformen, es reinterpreten.
La coincidència amb el Dia Mundial de l’Astrologia ens convida també a reflexionar sobre la relació entre ciència i mite. Hui sabem que els fenòmens astronòmics tenen explicacions científiques, que les estreles no anuncien naixements ni destins. Però això no anul·la el valor simbòlic que els humans hem atribuït als astres. La ciència i el mite no són enemics; són maneres diferents de relacionar-nos amb el món. La ciència ens explica com funciona l’univers; el mite ens ajuda a donar-li sentit. I les dues dimensions són necessàries.
Potser per això el relat dels mags d’Orient continua captivant-nos. No perquè busquem una veritat literal, sinó perquè ens parla d’una veritat simbòlica: la idea que la llum pot guiar-nos, que el coneixement pot obrir camins, que la curiositat és una força poderosa. I també perquè ens recorda que la diversitat és una riquesa. Els mags venen d’Orient, d’altres terres, d’altres cultures. Són figures que representen la pluralitat del món. I això, en un moment en què les societats necessiten més que mai reconéixer i valorar la diversitat, és un missatge valuós.
La paraula olanda, en este sentit, també és un símbol de diversitat cultural. És una paraula que no forma part del vocabulari oficial, però que forma part de la memòria popular. És una paraula que demostra que les cultures no són homogènies, sinó plurals, canviants, creatives. I és una paraula que ens recorda que la identitat no és una essència fixa, sinó un procés.
Quan celebrem el dia de Reis, celebrem moltes coses alhora: la il·lusió de la infantesa, la generositat, la comunitat, la memòria. Però també celebrem, encara que no sempre en siguem conscients, la nostra relació amb el cel. Celebrem la fascinació humana per mirar amunt i buscar-hi respostes. Celebrem la capacitat de transformar un fenomen astronòmic en un relat carregat de significat. Celebrem la creativitat col·lectiva que converteix una estrela en olanda.
I potser, en un món que sovint ens demana rapidesa, immediatesa i certeses absolutes, val la pena recuperar eixa mirada simbòlica. No per substituir la ciència, sinó per complementar-la. No per buscar prediccions, sinó per buscar sentit. No per delegar el nostre destí als astres, sinó per recordar que la interpretació del món és una tasca compartida.
El sis de gener, per tant, és una data que ens convida a mirar el cel amb ulls nous. A recordar que els relats que compartim són importants. A reconéixer que les paraules que utilitzem, com olanda, són part del nostre patrimoni cultural. A valorar la diversitat de mirades que conviuen en una mateixa festa. A entendre que les tradicions no són dogmes, sinó espais de creativitat.
I també és una data que ens convida a pensar en el futur. Quines estreles guiaran les generacions que vindran? Quins relats construirem? Quines paraules inventarem? Quines coincidències simbòliques descobrirem? El cel continuarà estant ahí, oferint-nos llum, preguntes i misteri. I nosaltres continuarem interpretant-lo, cadascú des de la seua sensibilitat, però sempre en diàleg amb la comunitat.
Potser això és, en el fons, el que fa que la coincidència entre el dia de Reis i el Dia Mundial de l’Astrologia siga tan suggeridora: ens recorda que la humanitat és una espècie que mira el cel, que busca llum, que inventa relats. I que, malgrat totes les diferències, compartim una mateixa necessitat de trobar sentit. L’estrela olanda, amb la seua llum humil i popular, és un recordatori d’això.
I així, mentre les cavalcades recorren els carrers, mentre les famílies es reuneixen, mentre les persones més menudes esperen amb il·lusió, el cel continua oferint-nos la seua presència silenciosa. Un cel que ha sigut interpretat per astròlegs, per científiques, per poetes, per comunitats senceres. Un cel que ha inspirat mites, ciències i festes. Un cel que, cada sis de gener, ens recorda que la llum pot vindre de molts llocs, i que totes les llums, siguen científiques o simbòliques, formen part del nostre relat col·lectiu.
Potser, al final, això és el que fa que l’estrela olanda siga tan especial: no és només un símbol religiós, ni només un element decoratiu, ni només una paraula curiosa. És una peça d’un relat compartit que continua evolucionant. És una invitació a mirar el cel amb curiositat, amb respecte, amb imaginació. És un recordatori que les tradicions són vives, que les paraules tenen història i que les coincidències poden ser reveladores.
El sis de gener, dia de Reis i Dia Mundial de l’Astrologia, és una d’eixes coincidències que ens fan pensar. Una coincidència que ens convida a celebrar la llum, la diversitat, la memòria i la creativitat. Una coincidència que ens recorda que, siga quina siga la nostra creença, totes les persones compartim una mateixa humanitat que mira el cel i busca sentit. I potser, en eixa mirada compartida, és on trobem la nostra estrela. O, si ho preferim dir amb la tendresa de la tradició popular, la nostra olanda, eixa llum que no necessita explicacions científiques per a ser significativa, perquè la seua força no prové de la física, sinó de la memòria compartida. Una llum que no cau del cel, sinó que naix de la comunitat que la pronuncia, que la transmet, que la manté viva.
I és que, quan una paraula popular sobreviu al pas del temps, ho fa perquè té una funció emocional. Olanda no és només un nom; és una manera de dir que la llum que busquem no sempre és la més intensa, ni la més espectacular, ni la més exacta. A vegades és una llum humil, domèstica, quotidiana. Una llum que no necessita justificar-se. Una llum que acompanya.
En un món saturat de dades, de pantalles, de velocitat, potser necessitem recuperar eixa llum més íntima. No per renunciar al coneixement, sinó per equilibrar-lo amb la sensibilitat. No per tornar al passat, sinó per reconéixer que el futur també es construeix amb símbols. I que els símbols, quan són compartits, tenen una força extraordinària.
El sis de gener, amb la seua doble celebració, ens recorda precisament això: que la humanitat és capaç de combinar la raó i el mite, la ciència i la poesia, la història i la imaginació. Que podem celebrar alhora una festa religiosa, una tradició familiar i un dia dedicat a una pràctica ancestral com l’astrologia. Que podem mirar el cel amb ulls científics i, al mateix temps, deixar-nos portar per la bellesa d’un relat.
I també ens recorda que les festes no són només rituals, sinó espais de trobada. Espais on les persones es reconeixen, es miren, es regalen temps, afecte, presència. Espais on la comunitat es fa visible. I en eixe sentit, l’estrela olanda és un símbol perfecte: una llum que no guia cap a un lloc concret, sinó cap a una manera de ser juntes.
Potser, si haguérem de reinterpretar hui el relat dels mags d’Orient, podríem imaginar-los no com a figures llunyanes, sinó com a persones que busquen llum enmig d’un món complex. Persones que, com nosaltres, intenten orientar-se. Persones que entenen que el coneixement no és només acumulació de dades, sinó també capacitat de llegir els signes del temps. Persones que saben que la llum no sempre és evident, però que val la pena buscar-la.
I potser també podríem reinterpretar l’estrela no com un fenomen extraordinari, sinó com una metàfora de totes les llums que ens guien: les persones que ens acompanyen, les comunitats que ens sostenen, les causes que ens mobilitzen, les memòries que ens donen arrels. L’estrela olanda, amb la seua humilitat, ens recorda que la llum més important no és la que brilla més, sinó la que ens ajuda a avançar.
En un moment històric en què moltes societats viuen tensions, desigualtats, incerteses i pors, recuperar la idea d’una llum compartida és fonamental. No una llum imposada, ni una llum única, sinó una llum plural, diversa, inclusiva. Una llum que reconega totes les mirades, totes les identitats, totes les experiències. Una llum que no excloga, sinó que abrace.
I ací és on la tradició popular té un paper essencial. Perquè les tradicions, quan són vives, són eines de cohesió. Són espais on la comunitat es reconeix i es reinventa. Són moments on la memòria es transforma en futur. L’estrela olanda és un exemple d’això: una paraula que ha sobreviscut perquè la comunitat l’ha mantinguda viva, perquè li ha donat sentit, perquè l’ha feta seua.
El sis de gener, per tant, no és només una data del calendari. És un recordatori que les societats necessiten llum. Que necessiten relats. Que necessiten espais de trobada. Que necessiten símbols que, com l’estrela, ajuden a orientar-se. I que eixos símbols poden vindre de llocs inesperats: d’un relat bíblic, d’una pràctica astrològica, d’una paraula popular, d’una memòria compartida.
Potser, quan celebrem el dia de Reis, hauríem de fer-ho també amb una mirada cap al futur. Preguntar-nos quines llums volem deixar a les generacions que vindran. Quines paraules voldríem que sobrevisqueren. Quins relats voldríem que continuaren inspirant. Quines estreles voldríem que guiaren els camins que encara no hem imaginat.
I potser la resposta no és una única estrela, sinó moltes. Estreles diverses, com diverses són les persones que formen una comunitat. Estreles que no competeixen entre elles, sinó que formen constel·lacions. Estreles que, juntes, dibuixen un mapa. Un mapa que no és fix, sinó que es reconfigura amb cada generació. Un mapa que no imposa un destí, sinó que obri possibilitats.
L’estrela olanda, amb la seua llum humil, forma part d’eixa constel·lació. És una peça menuda, però significativa. Una peça que ens recorda que la cultura popular és un tresor. Que les paraules que heretem tenen valor. Que les tradicions que vivim són espais de creativitat. Que la llum que busquem no sempre és grandiosa, però sempre és necessària.
I així, quan arriba el sis de gener i el cel d’hivern es mostra clar, fred i silenciós, podem mirar-lo amb una doble consciència: la consciència científica que sap que les estreles són masses de gas incandescent a milions d’anys llum, i la consciència simbòlica que sap que, malgrat això, continuen sent fonts de sentit. I en eixa doble mirada hi ha una bellesa profunda.
Perquè la humanitat no és només ciència, ni només mite. És una combinació de les dues coses. És capacitat de comprendre el món i, al mateix temps, capacitat de donar-li significat. És capacitat de mesurar la llum i, al mateix temps, capacitat de sentir-la. És capacitat de calcular òrbites i, al mateix temps, capacitat de contar històries.
El dia de Reis i el Dia Mundial de l’Astrologia, celebrats alhora, són un recordatori d’eixa doble naturalesa. Són una invitació a no renunciar a cap de les dues mirades. Són una oportunitat per a celebrar la llum en totes les seues formes: la llum física, la llum simbòlica, la llum emocional, la llum comunitària.
I potser, quan encenem una estrela olanda en un balcó, en un carrer o en una plaça, estem fent exactament això: celebrant la llum en totes les seues dimensions. Celebrant la memòria i el futur. Celebrant la comunitat i la diversitat. Celebrant la capacitat humana de transformar un relat antic en una tradició viva. Celebrant la bellesa d’una paraula que ha viatjat de boca en boca fins arribar a nosaltres.
El sis de gener, per tant, és molt més que una festa infantil o un ritual religiós. És un espai simbòlic on es troben la ciència, el mite, la memòria i la comunitat. És un dia que ens convida a mirar el cel i, al mateix temps, a mirar-nos com a col·lectiu. És un dia que ens recorda que la llum que busquem no sempre està lluny; a vegades està en les paraules que compartim, en les tradicions que mantenim, en les persones que ens acompanyen.
I així, mentre el món continua girant, mentre les estreles continuen brillant, mentre les comunitats continuen reinventant-se, l’estrela olanda continuarà sent un símbol de llum humil i compartida. Una llum que no necessita grandesa per a ser important. Una llum que ens recorda que, fins i tot en les nits més llargues, sempre hi ha un punt de claror. Una llum que ens convida a caminar juntes, a imaginar futurs, a celebrar la vida.
Potser, al final, això és el que realment celebrem el sis de gener: la capacitat humana de trobar llum. De crear-la. De compartir-la. De transformar-la en relat. De convertir-la en tradició. De pronunciar-la amb tendresa. De dir, amb la saviesa de la cultura popular, que hi ha una estrela que ens guia. I que eixa estrela, siga científica o simbòlica, siga bíblica o popular, siga universal o local, siga estrella o siga olanda, continua recordant-nos que la llum és possible. Sempre.
