13 de juny de 1939: Mèxic, refugi de la dignitat

El 13 de juny de 1939, el port de Veracruz, a Mèxic, es convertia en un lloc carregat de simbolisme i d’humanitat. Aquell dia, més de 2.500 persones exiliades de l’Estat espanyol, derrotades per la força de les armes i expulsades per la violència d’una dictadura acabada d’instaurar, posaven peu en terra ferma després d’un llarg viatge a bord del vaixell Sinaia. No era només un desembarcament. Era una fugida col·lectiva, una cerca desesperada de llibertat, una esperança de reconstrucció. Era també un acte de memòria viva, que hui, més de huitanta anys després, continua interpel·lant-nos.

L’exili republicà espanyol fou una de les conseqüències més doloroses de la Guerra Civil. Amb la victòria del bàndol franquista, centenars de milers de persones es veren obligades a abandonar casa seua, la seua terra, la seua gent. Fugien de la repressió, de les presons, dels afusellaments, de la por. Fugien també de l’oblit, de la humiliació, de la condemna a l’anonimat. Moltes d’elles acabaren en camps de concentració a França, en condicions infrahumanes. Altres, amb sort i amb ajuda, pogueren embarcar cap a terres més llunyanes. I fou Mèxic, amb el president Lázaro Cárdenas al capdavant, qui va obrir les portes amb una generositat que encara hui emociona.

Mèxic no només acollí persones. Acollí idees, projectes, llengües, cultures, sabers. Acollí una part fonamental de la intel·lectualitat, de la creativitat i de la consciència democràtica que havia sigut derrotada a Espanya. I ho féu sense condicions, sense exigir renúncies, sense imposar silencis. Com va escriure el filòsof José Gaos, que arribà a Mèxic aquell mateix any: “No vine a Mèxic a buscar una nova pàtria, però Mèxic me la va donar sense demanar-me res a canvi.” Aquella frase resumeix amb una senzillesa colpidora el que significà per a tantes persones trobar un lloc on poder continuar vivint, pensant, creant.

Entre les persones exiliades hi havia mestres, escriptores, científics, artistes, sindicalistes, camperols, estudiants, funcionaris. Gent diversa, però unida per una mateixa tragèdia i per una mateixa esperança. Moltes d’elles no tornaren mai més a la seua terra. Altres ho feren dècades després, quan la dictadura ja havia acabat, però amb el cor dividit entre dues ribes. L’exili no és només un desplaçament físic. És una ferida que travessa generacions. És una absència que es fa present en cada record, en cada paraula, en cada silenci.

Max Aub, un dels escriptors més destacats de l’exili, va descriure aquella experiència amb una lucidesa que encara hui colpeja: “No hi ha exili sense dolor, però tampoc sense memòria. I la memòria és l’única pàtria que ens queda.” Per a Aub, com per a tantes altres persones, escriure era una forma de resistència, de reconstrucció, de supervivència. A Mèxic, fundà revistes, col·laborà amb institucions, escrigué obres que hui formen part del patrimoni literari universal. Però, sobretot, mantingué viva la flama d’una cultura que es negava a desaparèixer.

També María Zambrano, una de les grans filòsofes del segle XX, trobà a Mèxic un espai per continuar pensant i escrivint. En una carta, afirmava: “Mèxic ens va salvar la vida, però també ens va salvar l’ànima.” Per a ella, l’exili no era només una pèrdua, sinó també una oportunitat de repensar el món, de buscar nous camins, de no renunciar a la dignitat. La seua obra, escrita en gran part fora d’Espanya, és un testimoni profund d’eixa lluita interior entre la nostàlgia i l’esperança.

León Felipe, poeta de veu poderosa i compromesa, convertí el seu dolor en versos. En un dels seus poemes més coneguts escrigué: “Yo no sé muchas cosas, es verdad. / Digo tan sólo lo que he visto. / Y he visto: que la cuna del hombre la mecen con cuentos, / que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos, / que el llanto del hombre lo taponan con cuentos.” Amb eixes paraules, denunciava la manipulació, el silenci imposat, la necessitat de dir la veritat encara que faça mal. La seua poesia, escrita des de l’exili, és una crida a la consciència, a la memòria, a la llibertat.

L’aportació de l’exili republicà a Mèxic fou immensa. No es limità a sobreviure, sinó que contribuí activament a la vida cultural, educativa, científica i política del país. Es fundaren escoles, editorials, revistes, universitats. Es renovaren disciplines com la filosofia, la medicina, l’arquitectura, la literatura. Es crearen espais de diàleg, de pensament crític, de creació col·lectiva. El llegat d’aquella generació continua viu en moltes institucions mexicanes, però també en la memòria de les famílies, en els llibres, en les idees.

José Gaos, que tingué un paper fonamental en la renovació de la filosofia a Mèxic, escrigué: “L’exili no és només una pèrdua, és també una oportunitat de sembrar en una nova terra.” I això és exactament el que feren. Sembraren cultura, valors, compromís. I eixa sembra donà fruits que encara hui podem recollir.

Recordar aquell 13 de juny de 1939 no és només un acte de nostàlgia. És un deure. És reconéixer que la història de l’exili és també la nostra història. Que aquelles persones no fugien només d’una guerra, sinó que portaven amb elles un projecte de país que va ser derrotat per les armes, però no per les idees. És també una manera de mirar el present amb ulls més clars. En un món on tornen a alçar-se discursos d’odi, on es tanquen fronteres, on es criminalitza la migració, l’exemple de Mèxic el 1939 continua sent una lliçó de dignitat. Va demostrar que la solidaritat no és debilitat, sinó força. Que acollir no és perdre, sinó guanyar. Que la cultura, quan és compartida, es multiplica.

Max Aub ho expressà amb una claredat que no deixa lloc a dubtes: “Ens van robar la terra, però no la paraula. I mentre tinguem paraula, tindrem futur.” Eixa paraula, eixa veu, eixa memòria, és la que hem de continuar escoltant, llegint, transmetent. Perquè l’exili no és només una història del passat. És una advertència, una lliçó, una esperança.

El 13 de juny de 1939 no és només una data. És un símbol. És la prova que, fins i tot en els moments més foscos, hi ha lloc per a la llum. Que la humanitat pot més que la barbàrie. Que la memòria, quan és viva, pot transformar el present. I que la dignitat, quan és compartida, pot construir futur.

Per això, cada any, cada dia, cal recordar aquelles veus que, des de l’exili, ens van ensenyar a resistir, a crear, a estimar. Perquè, com deia León Felipe, “el poeta no és de ningú, ni tan sols de la pàtria. El poeta és de la veritat.” I la veritat, com la memòria, com la llibertat, no pot ser exiliada.

llegir més

“Normalitat democràtica”: el nou esport nacional

Hi ha expressions que, de tant repetir-les, acaben perdent el significat. Però n’hi ha d’altres que, quan es repeteixen, no només no perden força, sinó que esdevenen una mena de conjur màgic, una fórmula alquímica capaç de transformar qualsevol escàndol en rutina. Una d’aquestes expressions és, sens dubte, “normalitat democràtica”.

A Espanya, la “normalitat democràtica” és com el pa amb tomàquet: serveix per a tot. Tant si hi ha una moció de censura com si un ministre apareix en una festa amb un empresari imputat, sempre hi ha algú que surt a dir que tot entra dins la normalitat democràtica. És com un bàlsam. Un sedant. Una manera elegant de dir: “Sí, és un escàndol, però no passa res. Aquí tot va bé.”

Un país de normalitats extraordinàries. Prenem com a exemple qualsevol titular recent: un empresari condemnat per corrupció que comparteix vacances de luxe amb una eurodiputada d’un partit que es presenta com a defensor de la moral i l’ordre. Quina és la reacció institucional? Silenci. O pitjor: justificació. I si algú s’atreveix a qüestionar-ho, la resposta és clara: “No dramatitzem. És normalitat democràtica.”

Aquesta expressió ha esdevingut una mena de comodí. Serveix per tapar forats, per esquivar preguntes incòmodes, per evitar dimissions. És la versió institucional del “no passa res”. Però sí que passa. I molt.

La democràcia com a decorat. La “normalitat democràtica” espanyola és com un decorat de cartró pedra: de lluny sembla sòlida, però si t’hi acostes una mica, veus que tot tremola. Tenim institucions que haurien de ser independents però que ballen al ritme del partit de torn. Tenim mitjans de comunicació que, en lloc de fiscalitzar el poder, el massatgen. I tenim una ciutadania que, cansada i resignada, ha après a conviure amb la indignació com qui conviu amb el trànsit: molesta, però inevitable.

Però no passa res. És normalitat democràtica.

Quan la corrupció esdevé paisatge. Hi ha països on un escàndol de corrupció provoca dimissions en cadena. Aquí, provoca tertúlies. Hi ha països on un polític imputat desapareix de la vida pública. Aquí, es presenta a les eleccions i fins i tot guanya. I si algú s’escandalitza, sempre hi ha un tertulià disposat a recordar que “la justícia ha de fer el seu curs” i que “no podem condemnar abans de temps”.

Mentrestant, els casos s’acumulen, les comissions es multipliquen, i els sobresous es converteixen en sobres sota la taula. Però tot això, ens diuen, és part de la normalitat democràtica.

La banalització de l’excepcional. El problema de repetir tant una expressió com “normalitat democràtica” és que acabem banalitzant l’excepcional. Ens acostumem a veure coses que haurien de ser escandaloses com si fossin part del paisatge. Un ministre que menteix? Normalitat democràtica. Un jutge que filtra informació a un partit? Normalitat democràtica. Un rei emèrit fugat amb milions a paradisos fiscals? Normalitat democràtica.

I així, pas a pas, anem construint una democràcia de fireta, on tot sembla funcionar però res funciona com hauria.

El paper dels mitjans: entre la complicitat i la distracció. Els mitjans de comunicació tenen un paper clau en aquesta comèdia. Alguns, per acció; altres, per omissió. Quan esclata un escàndol, la cobertura mediàtica sovint oscil·la entre el sensacionalisme i la distracció. Es parla més del vestit de la diputada que del fons del cas. Es dona veu a tertulians que relativitzen, que justifiquen, que desvien l’atenció.

I quan algú intenta posar el dit a la nafra, se l’acusa de radical, d’antipatriota, o de voler trencar la convivència. Perquè, ja ho sabem, qüestionar la normalitat democràtica és gairebé un acte de traïció.

La ciutadania: entre la resignació i la ironia. Davant d’aquest panorama, la ciutadania oscil·la entre la resignació i la ironia. Les xarxes socials s’omplen de memes, de comentaris sarcàstics, de bromes que, en el fons, amaguen una profunda tristesa. Perquè riure és una manera de no plorar. I perquè, quan la realitat supera la ficció, només queda l’humor com a defensa.

Però l’humor, tot i ser necessari, no pot substituir l’acció. No podem permetre que la ironia esdevingui una forma de conformisme. No podem acceptar que la indignació es dilueixi en likes i retuits.

Cap a una nova normalitat (de veritat). És hora de recuperar el significat real de la paraula “democràcia”. Una democràcia no és només votar cada quatre anys. És tenir institucions fortes, transparents, responsables. És tenir mitjans lliures i crítics. És tenir una ciutadania informada i exigent.

I, sobretot, és tenir límits. Límits ètics, polítics, institucionals. Límits que no es poden creuar sense conseqüències. Perquè si tot és normal, res ho és. I si tot s’hi val, la democràcia deixa de ser-ho.

Conclusió: la ironia com a resistència. Potser l’única manera de sobreviure a aquesta “normalitat democràtica” és continuar rient. Però no un riure còmplice, sinó un riure que punxa, que incomoda, que denuncia. Un riure que serveixi per despertar consciències, no per adormir-les.

Perquè si alguna cosa no és normal, és que ens hagin fet creure que tot això ho és.

llegir més

El bilingüisme com a instrument d’espanyolització: una mirada des del valencianisme

En el nostre país valencià, parlar de llengua és parlar de memòria, de resistència i de futur. És parlar de qui som i de com volem viure. I és també parlar de poder. Per això, quan des de les institucions de l’Estat o des de determinats sectors polítics i mediàtics se’ns ven el “bilingüisme” com una fórmula de convivència, cal que ens preguntem: convivència per a qui? Igualtat entre quines llengües? I, sobretot, amb quines conseqüències per al valencià?

Una igualtat aparent El bilingüisme, tal com s’ha aplicat històricament al País Valencià, no és una política de promoció de la diversitat lingüística, sinó una estratègia de substitució. El valencià, llengua pròpia del nostre territori, ha estat sotmesa a un procés de minorització sistemàtica, que no ha cessat ni tan sols amb l’arribada de la democràcia. El que s’ha anomenat “igualtat lingüística” ha servit, en realitat, per consolidar la supremacia del castellà com a llengua de l’Estat, de l’administració, dels mitjans de comunicació i del món laboral.

Aquesta suposada igualtat parteix d’una ficció: que el valencià i el castellà es troben en una situació d’equilibri. Però això no és cert. El castellà és la llengua dominant, amb una presència aclaparadora en tots els àmbits de la vida pública i privada. El valencià, en canvi, ha de lluitar per sobreviure, per ser escoltat, per ser transmés a les noves generacions. I el bilingüisme, lluny d’ajudar-lo, l’ofega.

L’escola: el camp de batalla lingüístic Un dels espais on més clarament es veu l’efecte d’aquest bilingüisme desigual és l’educació. Tot i els esforços de molts centres i professionals per fer del valencià una llengua vehicular, la realitat és que els programes educatius han anat diluint la seua presència. El model “plurilingüe” impulsat per diverses administracions ha acabat relegant el valencià a una assignatura més, mentre el castellà i l’anglés guanyen centralitat.

Aquesta situació no és casual. És el resultat d’una voluntat política de mantenir el castellà com a llengua de prestigi i d’ascens social. Quan una família ha de triar entre una línia en valencià i una en castellà, sovint ho fa pensant en les oportunitats futures de les seues filles i fills. I això és perquè el sistema no garanteix que el valencià siga útil, necessari ni valorat fora de l’aula.

Els mitjans i l’espai públic: invisibilització i folklorització Als mitjans de comunicació, la presència del valencià és escassa i, sovint, limitada a espais molt concrets o a continguts de caràcter folklòric. La televisió pública valenciana, tot i ser un espai fonamental per a la normalització lingüística, ha de competir amb una oferta audiovisual majoritàriament en castellà. I a les xarxes socials, el valencià continua sent una llengua minoritària, amb poca visibilitat i escàs suport institucional.

A l’espai públic, la situació no és millor. Encara hui, moltes administracions locals no garanteixen l’atenció en valencià. Els rètols, els documents oficials i les comunicacions institucionals es fan majoritàriament en castellà. I quan una persona exigeix ser atesa en valencià, sovint rep una resposta hostil o, en el millor dels casos, indiferent.

Una qüestió de drets, no de sentiments Defensar el valencià no és una qüestió de romanticisme ni de nostàlgia. És una qüestió de drets. Totes les persones valencianoparlants tenen dret a viure plenament en la seua llengua: a estudiar, treballar, consumir cultura, relacionar-se amb l’administració i expressar-se públicament en valencià. I aquest dret no pot estar condicionat a la “bona voluntat” de les institucions ni a la “tolerància” de la societat.

El bilingüisme, tal com s’aplica, converteix aquest dret en una concessió. Ens diu que podem parlar valencià, però només si no molesta, si no complica les coses, si no qüestiona l’hegemonia del castellà. Ens diu que podem estimar la nostra llengua, però en privat, en família, en festes tradicionals. Però no en la política, ni en l’economia, ni en la ciència, ni en la cultura de masses.

El perill de la substitució lingüística El resultat d’aquesta política és clar: el valencià retrocedeix. Les dades són alarmants. Cada vegada hi ha menys persones que el tenen com a llengua habitual, especialment entre les generacions més joves. La transmissió intergeneracional es debilita. I la percepció social del valencià com a llengua útil i moderna es deteriora.

Aquest procés de substitució lingüística no és inevitable. És el fruit d’unes decisions polítiques concretes, d’un model de societat que prioritza la uniformitat per damunt de la diversitat. I és també el reflex d’una concepció centralista de l’Estat, que veu les llengües pròpies com un problema, com una molèstia, com una amenaça a la unitat.

Cap a una veritable normalització Des del valencianisme, cal reivindicar un model radicalment diferent. Un model que no es conforme amb la supervivència del valencià, sinó que aspire a la seua plena normalització. Això vol dir situar el valencià al centre de la vida pública, com a llengua vehicular de l’ensenyament, com a llengua preferent de l’administració, com a llengua de creació i de consum cultural, com a llengua de ciència i de tecnologia.

Això no implica excloure el castellà, sinó revertir una situació de desigualtat històrica. Implica reconéixer que el valencià necessita mesures de protecció i de promoció, perquè parteix d’una posició de desavantatge. I implica també un compromís col·lectiu amb la diversitat lingüística com a valor democràtic i com a expressió de la nostra identitat.

Un futur en valencià és possible El futur del valencià no està escrit. Depén de nosaltres, de la nostra voluntat, de la nostra capacitat d’organització i de pressió, de la nostra estima per la llengua i pel país. Però també depén de les institucions, de les polítiques públiques, dels recursos que s’hi destinen i del missatge que es transmet a la societat.

Cal trencar amb el discurs del bilingüisme com a solució màgica. Cal denunciar-lo com el que és: una eina d’espanyolització, una forma de dominació cultural, una estratègia de dilució identitària. I cal construir, des de baix i des de dalt, un projecte de país on el valencià siga llengua de futur, de llibertat i de dignitat.

Perquè parlar valencià no és només parlar una llengua. És afirmar una manera d’estar al món. És defensar la nostra cultura, la nostra història, la nostra manera de viure. És dir, amb veu clara i ferma, que som un poble i que volem continuar sent-ho.

llegir més

Espanya hui: balanç crític d’una etapa i mirada des del País Valencià

Set anys després de l’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del Govern espanyol, es fa balanç d’un període intens, ple de turbulències mundials —com la pandèmia, la crisi energètica o la guerra a Ucraïna— però també d’oportunitats úniques, com els fons europeus Next Generation. El govern progressista ha presentat un seguit de dades que mostren una Espanya més sòlida en ocupació, renda, protecció social, igualtat, digitalització i sostenibilitat. Tanmateix, cal observar aquestes xifres amb mirada crítica, matisant-les amb context, amb perspectiva territorial i amb voluntat real d’escrutar què ha canviat en la vida quotidiana de la gent, especialment al País Valencià.

Un dels arguments centrals del relat del govern és la millora laboral: s’ha superat la xifra rècord de 21,8 milions de persones afiliades a la Seguretat Social, la desocupació està en mínims dels darrers 17 anys, la temporalitat s’ha reduït de manera notable, i el salari mínim ha crescut més d’un 60% des del 2018. També destaca la creació de llocs de treball en àmbits STEM i l’increment de dones en el mercat laboral, superant els 10 milions. No hi ha dubte que les reformes laborals —amb el suport de sindicats i patronals— han contribuït a una ocupació més estable i digna.

Ara bé, més enllà de les xifres globals, hi ha diferències territorials que afecten de manera desigual. Al País Valencià, per exemple, l’atur juvenil continua sent preocupant, especialment en zones rurals i en barris amb menys oportunitats. També hi ha desigualtats de gènere en les condicions laborals, i una precarietat que no sempre es reflecteix en els indicadors agregats. Que augmenten els contractes indefinits no sempre significa que augmenten els salaris justos o la qualitat real de les faenes. A més, sectors com l’agricultura o el comerç local valencians afronten dificultats estructurals que les polítiques estatals sovint no han prioritzat.

En matèria de benestar i drets socials, hi ha avenços significatius. El pressupost per a beques ha crescut notablement, arribant a 2.500 milions d’euros. La pensió mitjana també ha augmentat fins als 1.505 euros, i la bretxa de desigualtat ha marcat mínims històrics, amb l’índex Gini en 31,2 i la taxa de pobresa per baix del 20%. Així mateix, s’ha reforçat el sistema públic amb noves lleis de protecció, com la Llei de l’Habitatge —la primera de la democràcia— i s’ha començat a configurar un parc de vivenda pública que, tot i que encara modest, marca un canvi de rumb.

No obstant això, les realitats autonòmiques marquen diferències. En territori valencià, l’accés a l’habitatge continua sent un problema greument accentuat a les ciutats costaneres, i els preus de lloguer dificulten el dret a viure dignament. Tot i l’augment pressupostari estatal, caldria un impuls decidit perquè la Generalitat i els ajuntaments disposen de més recursos i competències reals per ampliar el parc públic i regular mercats especulatius. També seria necessària una inversió en serveis socials de proximitat per reduir la vulnerabilitat crònica d’algunes comarques.

Pel que fa al creixement econòmic, Espanya ha sigut una de les economies europees que més ha crescut entre 2021 i 2024, doblant fins i tot la mitjana de la zona euro. Açò ha sigut possible gràcies, en gran part, als fons europeus i a una certa estabilitat macroeconòmica. La inversió estrangera directa també ha arribat a xifres notables. Però la pregunta clau és: aquest creixement s’ha traduït en transformació productiva, o bé ha reforçat sectors que ja eren dominants?

Al País Valencià, per exemple, s’estan impulsant projectes com la gigafactoria de bateries a Sagunt —vinculada al PERTE del vehicle elèctric—, però també hi ha un risc de concentració de la riquesa i de dependència de grans empreses multinacionals. Les pimes valencianes, vertebradores del territori i de l’economia circular, demanen un suport més decidit i una política industrial que combine innovació amb arrelament territorial. La reindustrialització no pot ser només una etiqueta: ha de generar ocupació de qualitat arreu del país i reduir les desigualtats internes.

Respecte a la digitalització i la transició verda, el govern ha presentat dades ambicioses: la cobertura de fibra òptica ha arribat al 95% de les llars, i la generació d’energies renovables ha passat del 46% al 66%. Açò suposa una modernització real de les infraestructures i un pas cap a la sostenibilitat energètica. Amb tot, al territori valencià encara hi ha mancances greus d’inversió en trens de rodalia, en mobilitat verda, i en protecció de l’entorn agrari i natural, especialment a les comarques interiors, on les macroinstal·lacions renovables topen amb conflictes d’usos i models de desenvolupament.

Des del punt de vista democràtic, Espanya ha guanyat deu posicions en l’índex V-Dem, reflectint una millora de la qualitat institucional. Tanmateix, aquest avenç conviu amb tensions polítiques internes, dificultats en la renovació del poder judicial, polarització mediàtica i una certa degradació del debat públic. Des del País Valencià, aquestes qüestions prenen una altra forma: l’infrafinançament crònic continua sense solució estructural, i la reforma del sistema de finançament autonòmic segueix ajornant-se legislatura rere legislatura. Aquest és un dels dèficits democràtics més greus que arrosseguem, i que afecta directament els drets i serveis de la ciutadania valenciana.

Pel que fa al model territorial, cal reconéixer que durant aquests set anys hi ha hagut més sensibilitat a la diversitat autonòmica, però també s’han mantingut centralismes persistents. La cogovernança durant la pandèmia va ser un bon exemple d’entesa, però després s’han produït retrocessos en la descentralització de competències clau. A més, les inversions territorialitzades no sempre han estat equilibrades: malgrat els discursos, el País Valencià encara rep menys del que li correspon per població i pes econòmic.

En aquest sentit, una lectura valenciana del balanç general permet identificar llums i ombres. S’han aconseguit avenços socials i normatius que milloren les condicions de vida de moltes persones. Però també hi ha elements estructurals —com el finançament, la distribució d’infraestructures o el suport a la cultura pròpia— que continuen sense rebre l’atenció que mereixen. L’Estat ha avançat, sí, però sovint no ho ha fet de manera simètrica ni justa per a tots els territoris.

El període de govern progressista encapçalat per Pedro Sánchez ha estat marcat per avanços tangibles i reformes importants, però també per reptes pendents, contradiccions internes i decisions qüestionables. El relat optimista i fins i tot eufòric del balanç governamental no hauria de tapar els debats de fons. Els indicadors econòmics no sempre reflecteixen el benestar emocional, la cohesió social ni el sentiment de pertinença. I les xifres globals poden invisibilitzar desigualtats locals o sectorials que encara persisteixen.

Des del País Valencià, no es tracta de menysprear els avanços, sinó de reclamar una mirada més justa i plural. Una política d’Estat que escolte i que reconega les especificitats, que respecte l’autogovern i que garantisca que cap territori quede arrere. Només així es podrà construir una Espanya millor per a totes i tots. I això va més enllà d’un eslògan: és una exigència democràtica de primer ordre.

llegir més

Sagunt, aparador electoral: l’americanització de la política local

Durant les últimes dècades, la política municipal ha deixat de ser aquell espai tranquil i proper on els representants veïnals debatien sobre qüestions quotidianes com fanals, papereres o permisos d’obra. Allò que abans era gestió administrativa ara també és narrativa. Sagunt no ha sigut una excepció en aquest procés. De fet, la seua vida política s’ha vist impregnada, a poc a poc, per trets característics del model nord-americà. La qüestió no és si hi ha americanització, sinó com s’ha materialitzat i quines implicacions té en el funcionament democràtic local.

Quan parlem d’americanització ens referim a l’adopció per part d’altres sistemes polítics —en aquest cas, municipals europeus— d’elements, tàctiques i estils propis dels Estats Units. Aquest fenomen s’ha analitzat sobretot a nivell estatal o nacional, però no s’ha de subestimar el seu impacte en la política de proximitat. Tot i que els ajuntaments conserven competències limitades respecte a les estructures autonòmiques o estatals, cada volta juguen un paper més mediàtic, simbòlic i narratiu. La globalització comunicativa també ha arribat als plens municipals.

A Sagunt, municipi històric amb una identitat dual marcada pel centre històric i el Port de Sagunt, el procés d’americanització ha tingut un recorregut singular. El municipi, que combina tradició i modernitat, indústria i patrimoni, s’ha convertit en un laboratori polític on la comunicació i la gestió caminen cada vegada més de la mà. Durant les darreres dècades, especialment des de principis del segle XXI, hem vist com els equips de govern i oposició han adoptat progressivament llenguatges visuals, eines digitals i estratègies de màrqueting polític que responen a aquesta nova lògica.

Un dels primers símptomes d’aquesta transformació ha sigut la creixent personalització dels lideratges. Ja no s’identifica una candidatura només amb un programa o amb un partit, sinó amb una persona. L’alcalde o alcaldessa esdevé rostre, veu i marca d’un projecte polític. El carisma, l’empatia i la capacitat de comunicació passen a ser claus per a connectar amb l’electorat. A Sagunt, això s’ha traduït en una major presència pública de l’alcaldia en espais no institucionals, des d’entrevistes a mitjans locals fins a vídeos en xarxes socials on es mostren aspectes de la vida quotidiana.

L’ús de plataformes digitals com Facebook, Instagram, Twitter o TikTok s’ha generalitzat. El missatge ara és multimèdia: fotos, vídeos, missatges breus i fins i tot directes en viu. Les rodes de premsa tradicionals conviuen amb vídeos d’obra acabada narrats en primera persona, i les inauguracions s’acompanyen de selfis amb veïns. El relat ja no sols s’escriu: es veu i es comparteix. La política s’accelera, es fa viral, i també més emocional. Es tracta de generar vinculació, de crear una comunitat d’afinitats més enllà del debat ideològic.

Aquesta transformació comunicativa ha comportat també una professionalització de les campanyes electorals. Més enllà de la improvisació, cada missatge és estudiat, cada publicació té un objectiu, i sovint hi ha darrere assessors especialitzats en màrqueting polític o consultors que analitzen enquestes internes. A Sagunt, la creació de continguts durant les campanyes s’ha tornat més elaborada, amb vídeos editats amb música emotiva, discursos motivacionals i eslògans que busquen calar en l’imaginari col·lectiu.

Aquest procés d’“estetització de la política” pot semblar natural en un món hipervisual, però té conseqüències importants. El missatge esdevé més important que el contingut. Allò que es mostra pot arribar a ser més decisiu que allò que es fa. La forma importa tant com el fons, i això modifica les prioritats institucionals. Es governa per a comunicar, i de vegades es comunica per a tapar mancances de gestió. Esdevé més rellevant el relat de ciutat que es projecta que la complexitat real que es viu als barris.

La campanyització permanent és una altra característica de l’americanització. Antigament, la política municipal es regia per cicles més marcats: es feia campanya durant un mes, després es governava quatre anys, i així successivament. Hui dia, la campanya no s’atura mai. Cada acció és susceptible de ser comunicada com a èxit. Una partida pressupostària aprovada es transforma en una promesa complida, i una visita institucional es converteix en un acte de proximitat. Aquesta tendència genera un estil de govern més orientat al curt termini, al titular fàcil i a la gestió simbòlica.

Tanmateix, també cal reconéixer que aquesta nova manera d’entendre la política pot tindre aspectes positius. La comunicació directa amb la ciutadania pot afavorir la transparència, la rendició de comptes i fins i tot la participació. Les xarxes socials poden esdevenir espais per a consultar, escoltar i deliberar. Però sovint es queden en l’emissió unilateral. La relació és asimètrica: els líders parlen, però escolten poc. I si escolten, és dins d’un marc estratègic. L’autenticitat queda desplaçada per la posada en escena.

A més, cal considerar les bretxes digitals i socials. No tota la ciutadania està connectada, ni maneja amb facilitat les noves tecnologies. El risc és construir una democràcia on només participen activament aquells que tenen accés a dispositius, habilitats comunicatives i coneixement digital. Sagunt, com moltes altres ciutats mitjanes, té una població envellida que pot quedar fora de les dinàmiques polítiques si aquestes es traslladen només a l’àmbit virtual. La inclusió passa per pensar formats híbrids, accessibles i multicanal.

Una altra qüestió fonamental és el tipus de discurs que s’impulsa. L’americanització sovint privilegia la polarització, la dramatització i l’emoció. El debat es simplifica. Es busca l’impacte, la viralitat, no necessàriament la veritat. Això pot afavorir la desinformació, la crispació i la desconnexió amb la realitat. A nivell local, on la política hauria de ser més consensual i constructiva, aquest estil comunicatiu pot obstaculitzar els acords, dificultar el diàleg i empobrir la qualitat institucional.

Però hi ha alternatives. La modernització no ha de passar necessàriament per la imitació de models externs. Sagunt pot trobar el seu propi estil polític, arrelat en la seua història participativa, en els seus teixits associatius, en la diversitat del territori i en la capacitat de generar comunitat. És possible combinar innovació tecnològica amb espais de trobada presencial. És possible fer política emocional sense caure en la manipulació. És possible construir lideratges forts sense alimentar l’egocentrisme ni la banalització del càrrec públic.

L’americanització de la política local és un fenomen real, però no irreversible. Pot ser una oportunitat o una amenaça, segons com s’encare. Sagunt, com tantes altres ciutats, es troba en una cruïlla: pot seguir aprofundint en la lògica mediàtica, o pot apostar per una política de proximitat més transparent, deliberativa i participativa. Per a aconseguir-ho caldrà repensar la comunicació institucional, el rol dels representants i, sobretot, el paper actiu de la ciutadania en el disseny de les polítiques públiques.

La política municipal pot ser molt més que un aparador electoral. Pot ser el lloc on es recupera la confiança, on es resolen conflictes reals, on s’enforteixen els vincles socials. Sagunt té recursos, història i talent per fer-ho possible. Només cal que el relat no substituïsca l’acció, i que darrere de cada imatge hi haja un compromís real amb el bé comú.

llegir més