La joventut com a crit de rebel·lia: Robe Iniesta i la generació marcada per Extremoduro ^

Hi ha qui diu que la joventut és un malson amb guitarres desafinades, que és un crit que no sap on va però que no vol callar. I nosaltres, fills d’una època de carrers bruts, de somnis trencats i de promeses polítiques que mai es van complir, vam trobar en Extremoduro la veu que ens faltava. Robe Iniesta no era només un cantant: era un profeta de la contradicció, un poeta de la misèria, un alquimista que convertia la brutícia en bellesa i la desesperació en himne.  

La joventut, aquella etapa on tot crema i res importa, va trobar en les seues lletres un mirall brut però sincer. No ens parlava de futurs brillants ni de carreres d’èxit, ens parlava de la veritat nua: la precarietat, la ràbia, el sexe com a fugida, l’alcohol com a anestèsia, la música com a única religió. I en aquell caos, nosaltres ens vam reconéixer.  

El crit de rebel·lia

Extremoduro va ser la banda sonora d’una generació que no volia ser domesticada. Les seues cançons eren com grafitis sonors en les parets de la nostra consciència. “Salir volando por los tejados” no era només una metàfora, era la necessitat de fugir d’un món que ens volia obedients. Robe ens va ensenyar que la rebel·lia no era un caprici, sinó una forma de supervivència.  

La joventut és rebel perquè no té res a perdre. I nosaltres, amb els cascos posats i les guitarres distorsionades travessant-nos el cervell, vam aprendre que la dignitat es defensa amb crits, amb versos, amb acords que semblaven punyades.  

Robe Iniesta: el poeta maleït

Robe no era un cantant de rock convencional. Era un poeta maleït que havia decidit que la seua ploma seria una navalla. Les seues lletres eren brutals, crues, plenes de metàfores que barrejaven sexe, mort, amor i misèria. Però en aquella brutícia hi havia bellesa. En aquella obscenitat hi havia veritat.  

Quan cantava, semblava que escopia sang i saliva, que cada vers era un tros de vida arrencat amb les dents. I nosaltres, adolescents amb el cor ple de ràbia i desig, ens vam sentir part d’aquell ritual. Robe ens va ensenyar que la poesia no era només per als llibres polsosos, sinó que podia ser un crit, una blasfèmia, una carícia bruta.  

Una generació marcada

Extremoduro no va ser només música: va ser identitat. Ens va marcar com es marquen les cicatrius, amb dolor però amb orgull. Érem joves que no volíem ser engolits pel sistema, que buscàvem en cada concert una comunió pagana.  

Aquella generació va créixer amb la sensació que el món era un lloc hostil, però que la música podia ser trinxera. Les lletres de Robe ens van donar paraules per expressar el que sentíem: la frustració, la necessitat de llibertat, el desig de viure intensament encara que fos a la vora del precipici.  

El llegat

Avui, molts anys després, escoltar Extremoduro és tornar a aquella joventut que ens va fer rebels. És recordar que vam ser capaços de desafiar el món amb guitarres i versos. El llegat de Robe Iniesta és la prova que la música pot ser més que entreteniment: pot ser arma, pot ser refugi, pot ser bandera.  

La seua veu continua sent un recordatori que la rebel·lia és necessària, que la joventut no ha de ser domesticada, que la poesia pot ser bruta i bella alhora.  

El to de les seues lletres

Si alguna cosa defineix Robe és la capacitat de barrejar la tendresa amb la brutalitat. En una mateixa cançó podia parlar d’amor amb una delicadesa infinita i, al mateix temps, escopir contra la hipocresia social. Aquesta dualitat ens va ensenyar que la vida és complexa, que no hi ha blancs ni negres, que tot és una barreja de fang i llum.  

La seua manera d’escriure era com un punyal que et feia mal però que alhora et curava. I nosaltres, joves que buscàvem sentit enmig del caos, vam trobar en aquells versos una guia.  

La joventut com a incendi

La joventut és incendi, és foc que crema sense pensar en les conseqüències. Extremoduro va ser la gasolina que va fer que aquell foc es convertira en revolta. Les seues cançons ens van donar la força per desafiar pares, professors, polítics, policies. Ens van fer sentir que no estàvem sols, que hi havia una comunitat de rebels que compartien la mateixa ràbia.  

La rebel·lia com a dignitat

Molts van criticar Extremoduro per les seues lletres obscenes, per la seua actitud provocadora. Però nosaltres sabíem que darrere d’aquella obscenitat hi havia dignitat. La dignitat de no callar, de no acceptar un món injust, de no resignar-se.  

La rebel·lia no era només un joc adolescent, era una forma de defensar-nos. I Robe Iniesta va ser el nostre guia en aquella lluita.  

Conclusió: el crit que encara ressona

Avui, quan escoltem aquelles cançons, el crit de rebel·lia encara ressona. Potser ja no som joves, potser la vida ens ha domesticat en part, però dins nostre continua viva aquella flama. Robe Iniesta ens va marcar perquè ens va ensenyar que la música pot ser veritat, que la poesia pot ser arma, que la rebel·lia pot ser dignitat.  

La joventut és un crit, i Extremoduro va ser la seua veu. Una veu bruta, ferida, però sincera. Una veu que ens va fer sentir vius, que ens va fer sentir lliures, que ens va fer sentir part d’una generació que no volia callar.  

llegir més

La història com a mestra: memòria, consciència i compromís ^

“La història és una gran mestra, i ai d’aquell que no sàpiga entendre les seues lliçons.” Amb esta frase, Alejandra Soler, mestra republicana i dona compromesa amb la llibertat i la justícia, ens recorda que el passat no és només un relat antic, sinó una font viva de coneixement, advertència i esperança. La història no és un conjunt de dates mortes, sinó una eina per a entendre el present i construir un futur més digne. Però per a això, cal escoltar-la, llegir-la amb ulls crítics i, sobretot, aprendre’n.

Vivim en un temps on la memòria històrica és, encara, un camp de batalla. On hi ha qui vol esborrar, relativitzar o blanquejar els crims del passat. On es confon el perdó amb l’oblit, i la reconciliació amb la impunitat. Però la història no pot ser manipulada al gust del poder. La història ha de ser contada amb rigor, amb valentia, amb justícia. I ha de donar veu a totes les persones que han sigut silenciades, perseguides, marginades.

Alejandra Soler ho sabia molt bé. Va viure la República, la guerra, l’exili, la repressió. Va veure com s’enderrocava un projecte educatiu i social que apostava per la igualtat, per la cultura, per la llibertat. I, malgrat tot, no va callar. Va continuar ensenyant, resistint, sembrant consciència. Perquè sabia que educar és també fer memòria. Que no hi ha educació sense veritat. Que no hi ha futur sense justícia.

La història ens ensenya que els drets no són regals, sinó conquestes. Que la democràcia no és un estat permanent, sinó un procés fràgil que cal cuidar cada dia. Que el feixisme no és només un fenomen del passat, sinó una amenaça que pot tornar si no estem alerta. Ens ensenya que la llibertat d’expressió, els drets laborals, la igualtat de gènere, la justícia social, no han caigut del cel: han sigut guanyats amb lluita, amb sacrifici, amb solidaritat.

Però també ens mostra que la història no és lineal. Que hi ha avanços i retrocessos. Que els privilegis es defensen amb ungles i dents. Que el poder no cedeix fàcilment. I que, per això, cal una ciutadania crítica, informada, compromesa. Una ciutadania que no s’empasse les mentides, que no caiga en la indiferència, que no es conforme amb el que hi ha. Una ciutadania que entenga que la història no és només el que va passar, sinó també el que decidim fer amb el que va passar.

Per això, la memòria històrica no és una qüestió del passat, sinó del present. És una eina per a construir identitat, per a reparar injustícies, per a evitar que es repetisquen els errors. És una forma de dignificar les víctimes, de reconéixer les lluites, de donar sentit a la nostra existència col·lectiva. I és, també, una responsabilitat política i pedagògica.

L’educació té un paper fonamental en este procés. No podem continuar ensenyant una història desconnectada de la realitat, centrada només en reis, batalles i dates. Cal una història que parle de les persones, dels pobles, de les resistències. Una història que incloga les dones, les classes populars, les minories, les dissidències. Una història que no tinga por de parlar de la repressió, de la censura, de la violència institucional. Una història que ens ajude a entendre per què som com som, i com podem ser d’una altra manera.

També els mitjans de comunicació, la cultura, la política, tenen la responsabilitat de fer memòria. De contar el que va passar, de donar veu a qui no la va tindre, de posar llum on hi ha foscor. I no com un exercici nostàlgic, sinó com un acte de justícia. Perquè no es tracta de quedar-se en el passat, sinó d’aprendre’n per a transformar el present.

La frase d’Alejandra Soler és, en este sentit, una advertència. “Ai d’aquell que no sàpiga entendre les seues lliçons.” Perquè qui oblida, repeteix. Qui ignora, perpetua. Qui nega, col·labora. I això és especialment greu en un moment com l’actual, on els discursos d’odi tornen a créixer, on la desigualtat s’agreuja, on la democràcia es veu amenaçada per la desinformació i la manipulació.

Però també és una crida a l’esperança. Perquè la història ens mostra, també, que la resistència és possible. Que hi ha hagut persones valentes, com Alejandra, que han lluitat per la llibertat, per la dignitat, per la veritat. Que hi ha hagut moments de llum, de solidaritat, de victòria. Que la història no està escrita del tot, i que nosaltres en som protagonistes.

Per això, cal continuar sembrant memòria. En les escoles, en les places, en les cases. Cal contar les històries de les nostres àvies, dels nostres barris, dels moviments socials. Cal llegir, investigar, preguntar. Cal fer de la memòria una pràctica viva, quotidiana, col·lectiva. I cal fer-ho amb rigor, amb respecte, amb compromís.

La història és una gran mestra, sí. Però només si estem disposades a escoltar-la. A mirar-la de cara. A deixar-nos interpel·lar. A actuar en conseqüència. Perquè la història no és només el que va ser, sinó també el que pot ser. I en eixa possibilitat, en eixa obertura, hi ha la clau de la llibertat.

llegir més

Drets animals i drets humans: un diàleg necessari ^

En el cor de la convivència entre espècies, s’obri un debat profund i urgent: on comença i on acaba el dret animal respecte al dret humà? I viceversa? Aquesta pregunta no té una resposta única, però sí que convida a reflexionar sobre els límits, les responsabilitats i les interdependències que defineixen la nostra relació amb els altres éssers vius.

El dret animal no és una còpia del dret humà, sinó una construcció ètica que reconeix que els animals són éssers amb capacitat de sentir, patir i gaudir. Això implica que mereixen protecció davant del maltractament, accés a condicions de vida dignes i respecte per les seues necessitats naturals. Aquest dret comença en el reconeixement de la seua subjectivitat i acaba allà on entra en conflicte amb drets humans fonamentals, com ara l’alimentació, la salut o la seguretat. Però aquest límit no és fix ni immutable: evoluciona amb la sensibilitat social, amb els avanços científics i amb la capacitat de trobar alternatives que respecten totes les formes de vida.

El dret humà, per la seua banda, inclou el dret a la llibertat, a la cultura, a la tradició i a l’expressió. Però també comporta el deure de no causar patiment innecessari, de preservar la biodiversitat i de construir un món més just per a totes les espècies. Així, el dret humà comença en la dignitat de cada persona i acaba quan la seua acció vulnera la dignitat d’un altre ésser viu. No es tracta de renunciar a la cultura o a la subsistència, sinó de revisar-les amb mirada crítica, buscant formes més respectuoses i sostenibles.

Hi ha espais de convivència on ambdós drets poden caminar junts: en l’educació, en la festa, en la ciència, en l’art. La clau està en el diàleg, en la capacitat d’escoltar les veus silenciades —les dels animals, però també les de les persones que conviuen amb ells, que els cuiden, que els defensen— i en la voluntat de construir ponts entre la justícia humana i la compassió animal.

Aquest article no pretén tancar el debat, sinó obrir-lo. Perquè en cada decisió quotidiana —en el que mengem, en el que celebrem, en el que ensenyem— hi ha una oportunitat de fer del dret un camí compartit, on la vida siga el centre i la convivència, el destí.

llegir més

La corrupció mata ^

És una frase contundent: «La corrupció mata». No és una metàfora exagerada, sinó una veritat que travessa les capes visibles i invisibles de la realitat social. Mata en un sentit literal quan els recursos destinats a la salut pública desapareixen, quan les infraestructures són mal construïdes per desviar fons, quan l’equitat és arraconada en benefici del lucre d’uns pocs. I també mata l’esperança, la confiança col·lectiva, el sentit de comunitat. Per això, reflexionar sobre la corrupció des d’un punt de vista filosòfic és fer una indagació sobre l’ésser i les relacions entre el poder, la moral i la dignitat.

En el pensament de Simone Weil, la integritat no és només un valor ètic, sinó una exigència espiritual: «La veritat és una necessitat tant per a l’ànima com el pa per al cos». Quan la corrupció s’instal·la, la veritat queda erosionada. Es construeix un relat paral·lel en què l’engany és justificat, disfressat, celebrat fins i tot. La vida social es fragmenta, perquè la corrupció és una forma de violència subtil: qui la practica trenca el vincle de reciprocitat amb la resta.

A la Grècia clàssica, Plató advertia en La República que el deteriorament de la justícia comença quan l’individu deixa d’estimar el bé comú. Per a Plató, la ciutat justa és la que reflecteix una ànima ordenada. En canvi, la corrupció naix del desequilibri, del desig desmesurat, de l’egoisme institucionalitzat. Quan l’Estat actua com si fóra una empresa d’interessos privats, s’allunya de la seua raó de ser: cuidar del poble. I el poble, en este context, deixa de confiar, deixa de creure, deixa de viure amb plenitud.

Des del punt de vista existencialista, com en el pensament d’Albert Camus, la corrupció és una forma d’absurd. El sistema que hauria de protegir esdevé una maquinària que oprimeix, manipula i exclou. Camus escriu que «el veritable escàndol no és la injustícia, sinó la indiferència davant d’ella». En una societat on la corrupció és acceptada, el perill més gran és la normalització del mal. Mata perquè desactiva l’ètica, anestesia les consciències, banalitza el sofriment alié.

Això ens duu a preguntar-nos si una societat corrupta pot ser lliure. Rousseau defensava que la llibertat no és simplement fer el que volem, sinó viure en una comunitat on les lleis són el reflex de la voluntat general. Quan les lleis s’apliquen de manera selectiva, quan el poder no respon davant del poble, la llibertat es perverteix. I així, com deia Maria Zambrano, «la història no és una successió de fets, sinó una lluita entre la llum i la foscor». En la foscor de la corrupció, la llum de la justícia retrocede.

També resulta pertinent recordar les paraules de Joan Fuster, que advertia: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Esta cita revela un dels efectes més perniciosos de la corrupció: desmobilitza, genera desafecció, crea una distància entre la ciutadania i la gestió pública. I en esta distància, s’infiltra el cinisme. El «tots són iguals» esdevé un mantra que legitima la inacció i l’aprofitament dels que volen lucrar-se sense escrúpols.

Des d’una perspectiva decolonial, pensadores com Silvia Rivera Cusicanqui denuncien que la corrupció no és només un problema intern, sinó també un fenomen vinculat a la forma en què es perpetuen les desigualtats globals. Les estructures de poder que exploten les poblacions del sud global mantenen relacions de dominació que s’alimenten de la corrupció. Així, la frase «la corrupció mata» no és només local, sinó planetària. Mata els drets, la biodiversitat, la sobirania dels pobles.

No és casualitat que les persones més afectades per la corrupció siguen les més vulnerables: dones, infants, migrants, persones amb diversitat funcional. En este sentit, la corrupció és també una violació dels drets humans. Quan l'accés a serveis bàsics com la salut, l’educació o l’habitatge és filtrat per interessos ocults, es perpetua un sistema de violències estructurals. Hannah Arendt alertava que el mal pot ser banal quan els individus deixen de pensar, quan les decisions es prenen sense una reflexió ètica profunda.

És urgent reivindicar una política que no tinga por de l’honestedat. Que entenga que governar és servir, no lucrar-se. Que reconega que cada decisió pública té un impacte en vides concretes. És necessari cultivar una pedagogia de la responsabilitat, una educació que ens ensenye a discernir, a exigir, a participar. I no és un ideal utòpic, sinó una necessitat vital. Perquè en última instància, la corrupció no és només una desviació legal, sinó un fracàs col·lectiu de la consciència social.

Mata perquè ens fa cómplices per omissió. Perquè fomenta un clima de por, de silenci, d’impunitat. Però també és possible resistir. Com va escriure Rosa Parks, «he après que el canvi no és només possible, sinó inevitable, quan la gent es nega a acceptar el que és intolerable». El pensament crític, el compromís ètic, la denúncia valenta són les armes contra la corrupció. La filosofia no pot redimir el món, però pot desvetllar la consciència.

Dir que «la corrupció mata» és reconéixer que la política no és un joc de poder, sinó una pràctica que afecta els cossos, les esperances i les vides. És afirmar que les institucions han de ser espais de transparència, de justícia, d’empatia. És entendre que la dignitat humana no pot ser negociada. I és, sobretot, un crit contra la resignació. Un crit que demana que ningú siga tractat com si no importara. Perquè importa. Perquè viure amb dignitat és el mínim que mereixem.

llegir més

Educació, llengua i habitatge ^

Entram en unes setmanes decisives en què la ciutadania del País Valencià tornarà a fer sentir la seua veu als carrers. Les convocatòries que es presenten no són actes aïllats ni gestos simbòlics buits; són la manifestació d’un malestar profund i sostingut que afecta l’educació pública, la normalització del valencià i el dret a un habitatge digne. Quan la vida col·lectiva es veu amenaçada per polítiques que prioritzen interessos privats per damunt del bé comú, la mobilització es converteix en una eina imprescindible per defensar drets, recuperar dignitat i construir alternatives reals.

La vaga educativa del 11 de desembre és la resposta d’un professorat i d’unes famílies que han arribat al límit. No es tracta només de reclamar millors condicions laborals per a les persones que dediquen la seua vida a l’educació; es tracta de defensar el futur de tot el país. Salaris que no permeten viure amb dignitat, plantilles insuficients, ràtios que impedeixen una atenció personalitzada i infraestructures que no responen a les necessitats reals de l’alumnat són problemes estructurals que no es resolen amb retòrica ni amb canvis cosmètics. L’educació pública necessita una prioritat real i sostinguda, una planificació que assegure recursos humans i materials, espais dignes i mesures que garanteixen una atenció inclusiva i de qualitat per a tot l’alumnat.

Aquesta reivindicació educativa té una dimensió cultural i nacional que no es pot obviar. La defensa del valencià com a llengua d’ensenyament és inseparable de la lluita per una escola pública forta. L’escola és l’espai on la llengua es normalitza, on es transmet la cultura i on es construeix la identitat col·lectiva. Garantir el valencià a l’aula no és un caprici identitari, sinó una política de cohesió social i de justícia cultural. En un context en què determinades forces polítiques intenten relegar la nostra llengua a un segon pla, la mobilització per l’educació en valencià és també una defensa de la pluralitat i de la riquesa cultural del territori.

Sortir al carrer el 11 de desembre és, per tant, una crida a la responsabilitat pública. La democràcia no es limita a votar cada quatre anys; és també la capacitat de la ciutadania per incidir en les polítiques que afecten la vida quotidiana. Les concentracions i les manifestacions són instruments per recordar que l’educació ha de ser una prioritat de veritat, amb mesures concretes que milloren les condicions del professorat i la qualitat de l’ensenyament. És una crida a les institucions perquè escolten i actuen amb valentia, sense cedir a la temptació de solucions fàcils que no resolen els problemes de fons.

La commemoració de les Normes de Castelló el 13 de desembre és una altra cita que connecta memòria i futur. Les normes aprovades el 1932 van ser un punt d’inflexió per a la normalització lingüística i han esdevingut un símbol de dignitat i de resistència cultural. Recordar aquell moment no és romandre en el passat, sinó recuperar una herència que ens dona eines per afrontar el present. La llengua és un element central de la vida col·lectiva i la seua presència en l’educació, en l’administració i en els mitjans és una qüestió de drets i de reconeixement.

La manifestació a Castelló és una resposta col·lectiva que reivindica la normalització lingüística com a element de cohesió i de justícia social. La llengua no es defensa només amb lleis, sinó amb pràctiques quotidianes que la fan visible i útil. Per això cal una política de normalització que integri l’ensenyament, els mitjans de comunicació, la cultura i l’administració pública. Cal fomentar la producció cultural en valencià, garantir la presència de la llengua en els espais públics i promoure iniciatives que facen del valencià una llengua de prestigi i d’ús quotidià. La manifestació és una crida a la responsabilitat compartida: la llengua es defensa amb polítiques, amb recursos i amb la implicació de la ciutadania.

La defensa del dret a l’habitatge, convocada per al 20 de desembre, completa aquesta agenda que posa la vida de les persones al centre. L’accés a un sostre digne és una condició bàsica per a la dignitat humana i per a la igualtat d’oportunitats. Les ciutats que expulsen veïnat i que transformen barris en espais inaccessibles per a la majoria són ciutats que renuncien a la seua funció social. La mercantilització de la vivenda ha convertit un bé essencial en una font de rendes per a uns pocs, mentre moltes persones veuen com la seua capacitat d’accés a un habitatge segur i assequible es redueix dia a dia.

Defensar l’habitatge com a bé comú implica repensar les polítiques urbanes i fiscals. Cal impulsar un parc d’habitatge públic que ofereixi alternatives assequibles, establir mecanismes de control dels preus del lloguer i promoure polítiques de rehabilitació que preserven el teixit veïnal. També cal revisar la fiscalitat per desincentivar l’especulació i incentivar l’ús social de l’habitatge buit. Aquestes mesures han de ser acompanyades d’un marc legal que protegeix les persones en situació de vulnerabilitat i facilita l’accés a solucions habitacionals dignes. La mobilització per l’habitatge és una crida a la solidaritat i a la responsabilitat política: no es tracta només de reclamar mesures puntuals, sinó de construir un model urbà que prioritze les persones per damunt dels interessos especulatius.

Compromís i la societat civil tenen un paper clau en aquesta agenda. Les mobilitzacions no són només una protesta; són una manera de construir alternatives i de traduir les demandes del carrer en propostes concretes. La persistència és una virtut política: les conquestes socials arriben després de lluites llargues i de la capacitat d’organitzar-se. Per això cal combinar la mobilització amb la feina institucional i amb la proposta de polítiques concretes que tinguin un impacte real. Cal traduir les demandes en plans d’actuació, en pressupostos i en lleis que milloren la vida de les persones.

La participació ciutadana és la clau per legitimar qualsevol canvi. Quan la societat s’implica, les polítiques guanyen en qualitat i en sostenibilitat. Per això és necessari fomentar espais de debat i de participació que permeten escoltar les necessitats reals i construir solucions compartides. La política no ha de ser una cosa que es fa des de dalt; ha de ser una pràctica col·lectiva que incorpora la veu de la gent i que respon a les seues prioritats.

Les setmanes que tenim per davant són, doncs, una oportunitat per reafirmar el compromís amb un País Valencià més just, més igualitari i més respectuós amb la seua llengua i la seua gent. Les mobilitzacions convocades són expressions d’un malestar legítim, però també instruments per construir alternatives. Sortir al carrer per l’educació, per la llengua i per l’habitatge és defensar la dignitat col·lectiva i la capacitat de decidir el nostre futur.

No es tracta només de resistir; es tracta de construir. La política que volem ha de ser capaç de transformar les demandes socials en polítiques concretes i efectives. Això exigeix persistència, organització i una visió clara del que volem per al nostre país. Anem als carrers amb serenitat i fermesa, amb la convicció que la mobilització és la manera més poderosa que tenim per construir un País Valencià digne, en valencià i per a totes les persones que hi viuen.

llegir més