Energia neta ^

L’energia neta s’ha convertit en una de les paraules més repetides del nostre temps, però encara no en una de les més compreses. Sovint es presenta com una promesa tecnològica, com si bastara instal·lar plaques solars o aerogeneradors per resoldre tots els reptes climàtics. Però l’energia neta és, sobretot, una decisió política i un compromís social. No és només una qüestió de watts, sinó de voluntat.

Vivim en un moment en què la transició energètica ja no és una opció, sinó una urgència. Les conseqüències de la dependència dels combustibles fòssils són evidents: crisi climàtica, inestabilitat geopolítica, contaminació i desigualtats territorials. I, malgrat això, encara hi ha qui parla de l’energia neta com si fóra un caprici o una moda, com si apostar per un futur sostenible fora un luxe i no una necessitat.

La realitat és que l’energia neta és una oportunitat immensa. Una oportunitat per democratitzar l’accés a l’energia, per reduir la dependència exterior, per generar ocupació de qualitat i per revitalitzar territoris que han estat històricament oblidats. Però perquè això siga possible, cal entendre que la transició no pot ser només tecnocràtica: ha de ser justa, participada i arrelada al territori.

No n’hi ha prou amb instal·lar macroprojectes sense escoltar la ciutadania, ni amb convertir la transició energètica en un negoci per a uns pocs. L’energia neta ha de ser també energia comunitària, energia distribuïda, energia que empodera barris, pobles i persones. Ha de ser una eina per reduir desigualtats, no per ampliar-les.

També cal assumir que la transició energètica implica canvis profunds en la manera com vivim, ens movem i consumim. No podem parlar d’energia neta mentre mantenim models de mobilitat insostenibles, mentre el malbaratament energètic continua sent habitual o mentre es retarda la rehabilitació d’edificis que podrien reduir dràsticament el consum. La transició no és només substituir fonts d’energia, és repensar el sistema.

I, tanmateix, hi ha motius per a l’esperança. Cada vegada més municipis impulsen comunitats energètiques, cada vegada més famílies aposten per l’autoconsum, cada vegada més joves entenen que el futur passa per un model energètic net, descentralitzat i democràtic. La societat va per davant, i la política hauria d’estar a l’altura.

L’energia neta no és un eslògan ni una foto de campanya. És una responsabilitat col·lectiva i una oportunitat històrica. Si la sabem gestionar amb valentia, amb justícia i amb visió de futur, no només combatrem la crisi climàtica: construirem un país més lliure, més resilient i més digne per a totes les persones.

llegir més

Dones en el Multilateralisme ^

Dones en el Multilateralisme és molt més que un lema institucional. És una invitació —i quasi una exigència democràtica— a mirar de front una realitat que massa vegades s’ha volgut suavitzar: la política exterior i els espais de cooperació internacional continuen sent, en gran mesura, territoris masculinitzats. I això no és només una qüestió de representació simbòlica; és una qüestió de qualitat democràtica, d’eficàcia política i de justícia global.

Quan les dones no estan presents en els espais on es negocien acords, es resolen conflictes o es definixen estratègies de desenvolupament, el món es construeix amb una mirada incompleta. Les decisions que afecten milions de persones es prenen sense incorporar experiències, prioritats i sensibilitats imprescindibles per entendre la complexitat del segle XXI. No es tracta de fer caritat ni de complir quotes, sinó de reconéixer que la diversitat és una condició necessària per a la pau, la cooperació i el progrés compartit.

El multilateralisme, per definició, hauria de ser l’espai on totes les veus troben lloc. Però la realitat és tossuda: encara hi ha sostres de vidre en les organitzacions internacionals, encara hi ha taules de negociació on la presència femenina és anecdòtica, encara hi ha decisions globals que s’elaboren sense perspectiva de gènere. I això té conseqüències. Les polítiques de seguretat, de migració, de canvi climàtic o de desenvolupament sostenible són menys efectives quan no incorporen la mirada de les dones, que històricament han estat al centre de les cures, de la gestió comunitària i de la resistència davant les crisis.

Per això, dones en el multilateralisme  és una ocasió significativa, sí, però també un recordatori incòmode: no n’hi ha prou amb celebrar, cal transformar. Cal garantir que les dones participen en igualtat de condicions, que lideren delegacions, que negocien acords, que dirigisquen organismes internacionals i que formen part de les decisions que marcaran el futur del planeta. Cal que els estats assumisquen que la igualtat no és un afegit, sinó un pilar de la seua política exterior.

La presència de les dones en el multilateralisme no és només una qüestió de drets, és una qüestió d’eficàcia. Les investigacions internacionals mostren que els processos de pau són més duradors quan les dones hi participen, que les polítiques de desenvolupament són més inclusives quan incorporen la seua veu i que la cooperació entre països és més estable quan es construeix des de la pluralitat.

En un món marcat per tensions geopolítiques, crisis humanitàries i reptes globals que cap país pot afrontar a soles, apostar per la participació plena de les dones no és una opció: és una necessitat. El multilateralisme només serà real si és inclusiu. I només serà inclusiu si les dones hi tenen el lloc que els correspon.

El futur de la cooperació internacional passa per escoltar totes les veus. I això implica, de manera inajornable, que les dones deixen de ser excepció per convertir-se en protagonistes.

llegir més

El feixisme sense complexos ja és ací ^

Hi ha frases que, encara que siguen falses o mal atribuïdes, acaben funcionant com a miralls del nostre temps. No perquè siguen certes, sinó perquè ens obliguen a pensar per què circulen, per què arrelen i què diuen de nosaltres. En aquest cas, la idea que el feixisme del futur es disfressaria d’antifeixisme ha servit durant anys com a arma llancívola en debats polítics, com si la lluita contra el feixisme fóra en si mateixa una forma de totalitarisme. Però la realitat que vivim hui és d’una altra naturalesa. No estem davant d’un feixisme que s’oculta darrere de màscares democràtiques, sinó davant d’un feixisme que es reivindica obertament, que es presenta com a opció legítima, que es proclama sense complexos i que troba en la provocació i en la desinhibició el seu principal recurs de seducció.

Aquesta és la paradoxa del nostre temps: allò que abans necessitava disfressa, ara es ven com a autenticitat. Allò que abans generava vergonya, ara es presenta com a valentia. Allò que abans era un tabú, ara es converteix en marca personal. I això ens obliga a repensar com hem arribat fins ací, què ha fallat en la nostra cultura democràtica i per què determinats discursos que haurien d’haver quedat relegats a les notes a peu de pàgina de la història tornen a circular amb normalitat.

El feixisme contemporani no és una còpia exacta del feixisme clàssic. No necessita camises uniformades ni desfilades marcials, encara que de vegades les imite. No necessita un relat de grandesa imperial, encara que sovint l’invoque. No necessita un enemic únic i clar, encara que sempre en busque algun. El feixisme actual és més líquid, més adaptatiu, més capaç de mimetitzar-se amb les formes de comunicació del nostre temps. És un feixisme que es mou bé en la cultura del mem, en la política-espectacle, en la provocació calculada, en la desinformació viral i en la lògica de la polarització permanent.

Per això, quan determinats actors polítics s’autodefineixen com a feixistes amb orgull, no ho fan com una adhesió literal a un programa històric, sinó com una manera de dir que no tenen por de trencar consensos, de qüestionar drets, de assenyalar minories o de reivindicar un ordre social jeràrquic. És un feixisme performatiu, que utilitza la paraula com a bandera i com a arma, que busca el xoc i que es nodreix de la reacció que genera. Quan diuen que són feixistes sense complexos, no estan fent una anàlisi ideològica, estan fent màrqueting polític.

Aquesta normalització del feixisme com a etiqueta identitària és un fenomen preocupant, perquè desplaça el debat públic cap a un terreny on les paraules perden el seu pes històric i moral. Si qualsevol pot dir-se feixista sense que això genere un rebuig social immediat, vol dir que hem perdut la memòria del que significa realment el feixisme. Vol dir que hem deixat d’explicar què va suposar, quines vides va destruir, quins drets va anul·lar i quines ferides va deixar obertes. Vol dir que la pedagogia democràtica ha fallat, o que ha estat insuficient, o que ha estat derrotada per una cultura política que premia la provocació per damunt de la responsabilitat.

La qüestió de fons és que el feixisme del segle XXI no necessita ocultar-se darrere d’un discurs democràtic perquè sap que pot erosionar la democràcia des de dins. Sap que pot utilitzar les institucions per a limitar drets, per a assenyalar col·lectius vulnerables, per a reescriure currículums educatius, per a controlar mitjans públics o per a imposar una visió excloent de la identitat. Sap que pot fer-ho perquè la democràcia liberal, en la seua voluntat d’incloure totes les veus, també inclou aquelles que volen destruir-la. I sap que pot fer-ho perquè hi ha una part de la societat que se sent desorientada, frustrada o desconnectada, i que veu en aquests discursos una promesa de certesa i d’ordre.

El feixisme contemporani es presenta com a reacció davant d’un món que canvia massa ràpid. Davant de la diversitat, ofereix homogeneïtat. Davant de la complexitat, ofereix simplificacions. Davant de la incertesa, ofereix autoritat. Davant de la desigualtat, ofereix culpables. Davant de la globalització, ofereix fronteres. Davant de la diversitat afectiva, sexual, cultural o lingüística, ofereix un retorn a una identitat única i excloent. És un feixisme que no necessita grans discursos filosòfics, perquè es nodreix de sentiments primaris: la por, la ràbia, la nostàlgia, el ressentiment.

Però el més inquietant és que aquest feixisme no es presenta com a ruptura, sinó com a restauració. No diu que vol destruir la democràcia, diu que vol salvar-la. No diu que vol imposar un ordre autoritari, diu que vol recuperar l’ordre perdut. No diu que vol limitar drets, diu que vol protegir la majoria. No diu que vol assenyalar minories, diu que vol defensar la identitat. És un feixisme que es disfressa de sentit comú, que es presenta com a veu del poble, que es ven com a alternativa a unes elits que suposadament han traït la ciutadania.

Aquest relat és eficaç perquè connecta amb emocions profundes. Quan una persona se sent desplaçada, precaritzada o ignorada, és fàcil que busque respostes simples. Quan una persona percep que el seu món canvia massa ràpid, és fàcil que busque ancoratges. Quan una persona sent que la política no li parla, és fàcil que s’enganxe a discursos que prometen solucions immediates. I és ací on el feixisme contemporani troba el seu terreny fèrtil.

La responsabilitat de les societats democràtiques és, per tant, doble. D’una banda, cal desmuntar els discursos feixistes, no només assenyalant la seua perillositat, sinó explicant per què són falsos, per què són simplistes i per què són injustos. De l’altra, cal oferir alternatives reals, tangibles i esperançadores. No n’hi ha prou amb dir que el feixisme és dolent; cal demostrar que la democràcia pot millorar la vida de les persones, que pot reduir desigualtats, que pot garantir drets i que pot construir un futur compartit.

També cal revisar com comuniquem. El feixisme contemporani ha entés perfectament la lògica de les xarxes socials, la importància de l’impacte immediat, la força de la imatge i la viralitat del conflicte. Les forces democràtiques, en canvi, sovint continuen comunicant com si estigueren en un món analògic, amb discursos llargs, amb matisos que es perden en el soroll digital i amb una prudència que, encara que necessària, no sempre és efectiva. No es tracta d’imitar les formes del feixisme, sinó d’entendre el terreny on es juga la batalla cultural.

La lluita contra el feixisme no pot ser només reactiva. No podem limitar-nos a respondre cada provocació, cada insult, cada atac. Necessitem construir un relat propi, un relat que parle de convivència, de drets, de diversitat, de justícia social, de futur compartit. Un relat que no siga només defensiu, sinó propositiu. Un relat que no tinga por de ser emocional, perquè la política també és emoció. Un relat que no renuncie a la complexitat, però que siga capaç de fer-la comprensible.

També cal recuperar la memòria. No com a exercici nostàlgic, sinó com a eina pedagògica. Les generacions que no han viscut dictadures o guerres tenen dret a saber què va significar el feixisme, no per a culpabilitzar ningú, sinó per a evitar que es repetisca. La memòria no és venjança, és prevenció. I és també un acte de justícia amb totes les persones que van patir la violència, la repressió i la deshumanització.

El feixisme del futur, que ja és el feixisme del present, no necessita disfresses. Es presenta tal com és, amb orgull i amb desinhibició. I això ens obliga a mirar-lo de cara, a entendre’l i a combatre’l amb intel·ligència, amb fermesa i amb esperança. No podem permetre que la provocació es convertisca en normalitat, que la deshumanització es convertisca en opinió legítima o que la desigualtat es convertisca en destí inevitable.

La democràcia no és només un sistema institucional, és una cultura. Una cultura que es construeix cada dia, en cada conversa, en cada escola, en cada mitjà de comunicació, en cada decisió col·lectiva. Si volem que aquesta cultura siga forta, inclusiva i resilient, necessitem cuidar-la. Necessitem invertir en educació, en cohesió social, en drets, en igualtat, en participació. Necessitem que la democràcia siga més que una paraula, que siga una experiència vital.

El feixisme sense complexos és un símptoma, no una causa. És el resultat d’un malestar social que no hem sabut abordar, d’una desigualtat que no hem sabut reduir, d’una desafecció política que no hem sabut revertir. Combatre’l implica molt més que condemnar-lo. Implica transformar les condicions que el fan possible. Implica construir una societat on ningú necessite refugiar-se en discursos d’odi per a sentir-se escoltat o reconegut.

Potser la lliçó més important és que la democràcia no es defensa sola. Necessita persones compromeses, institucions fortes, mitjans responsables i una ciutadania crítica. Necessita valentia, però també paciència. Necessita fermesa, però també empatia. Necessita memòria, però també futur.

El feixisme del present no s’amaga. I precisament per això, tampoc podem amagar-nos nosaltres. Cal mirar-lo de cara, entendre’l i combatre’l amb totes les eines democràtiques que tenim. No per por, sinó per convicció. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No per imposar una visió, sinó per garantir que totes les visions puguen conviure sense por.

La democràcia és fràgil, però també és poderosa. És fràgil perquè pot ser erosionada des de dins, però és poderosa perquè pot reinventar-se, corregir-se i aprendre. El repte del nostre temps és evitar que la normalització del feixisme es convertisca en resignació. I això només serà possible si som capaços de construir un relat col·lectiu que done sentit, esperança i dignitat a totes les persones.

llegir més

Periodistas ^

El dia del periodista sempre arriba amb una barreja de celebració i advertència. Celebració perquè reconeix una professió que sosté la democràcia, que fa de pont entre la ciutadania i el poder, que posa llum on alguns preferirien ombra. Advertència perquè, cada any que passa, es fa més evident com d’incomoda pot resultar la veritat quan qüestiona privilegis, discursos prefabricats o eslògans que volen substituir el debat públic.

I és ací on la paraula llibertat torna a aparéixer, sovint manipulada fins a convertir-la en una etiqueta comercial. Algunes figures polítiques han convertit la llibertat en un lema de campanya, repetit com un mantra que sembla justificar qualsevol decisió. Però la llibertat no és un decorat, ni una frase feta, ni un recurs per desviar l’atenció. La llibertat és, sobretot, un dret que necessita garanties, institucions fortes i una ciutadania informada.

El periodisme és una d’eixes garanties. Sense periodistes que investiguen, que contrasten, que pregunten i que expliquen, la llibertat queda reduïda a un reclam publicitari. Quan es proclama llibertat mentre s’assenyala la premsa crítica, s’erosionen els mitjans públics o es premien els altaveus afins, el missatge es buida de sentit. La llibertat no pot conviure amb la por a preguntar, amb la censura subtil o amb la desinformació convertida en estratègia.

En un dia com hui, val la pena recordar que la llibertat d’expressió no és només poder parlar, sinó poder escoltar veus diverses, rigoroses i independents. És poder accedir a informació veraç, encara que siga incòmoda. És poder entendre el món sense filtres interessats. I això només és possible quan el periodisme té recursos, respecte institucional i protecció davant les pressions.

La professió periodística no demana privilegis, demana condicions per fer la seua feina. Demana que no se la utilitze com a arma partidista, que no se la convertisca en objectiu quan incomoda i que no se la reduïsca a un aparador de titulars fàcils. Demana que la llibertat siga real, no un eslògan.

Per això, en el dia del periodista, reivindicar la llibertat és reivindicar-los a ells i a elles. És recordar que sense periodisme no hi ha democràcia plena, que sense informació no hi ha ciutadania crítica i que sense veritat compartida no hi ha convivència possible.

La llibertat necessita periodistes. I el periodisme necessita una societat que entenga que defensar-lo és defensar-se a si mateixa.

llegir més

Construir més enllà del "NO" ^

Hi ha paraules que pesen més del que sembla. Paraules que, quan les pronunciem, arrosseguen dècades de lluita, de dolor, de resistència, de supervivència. Paraules que han sigut escuts i també armes, que han servit per a protegir-nos i per a obrir camí. Entre elles, hi ha un prefix que s’ha convertit en bandera: anti. Anti-racista, anti-feixista, anti-masclista, anti-LGTBIfòbia, anti-odi, anti-violència. És un prefix que ens ha acompanyat en cada batalla per la dignitat i que ha permés que moltes persones, col·lectius i comunitats pogueren posar límits clars davant allò que els volia fer mal. Però també és un prefix que, amb el temps, ha anat generant una sensació estranya, com si la nostra identitat política i social estiguera sempre definida en negatiu, com si només sabérem dir què rebutgem i no què proposem.

Aquesta sensació no és superficial. És profunda, íntima, i té a veure amb la necessitat de construir un futur que no estiga permanentment condicionat per la reacció a les agressions del present. Perquè sí, és imprescindible ser anti-racista en un món on el racisme continua matant, excloent i empobrint. És imprescindible ser anti-feixista quan el feixisme es disfressa de normalitat i es cola en discursos institucionals, mediàtics i socials. És imprescindible ser anti-masclista quan la violència contra les dones i les persones dissidents continua sent una realitat quotidiana. Però, al mateix temps, és legítim i necessari preguntar-nos si podem construir una identitat política i social que no depenga només de la negació, sinó també de l’afirmació.

La pregunta no és banal. Què passa quan tota la nostra energia es concentra en resistir? Què passa quan el nostre relat col·lectiu es defineix només per allò que combatem? Què passa quan la nostra força es mesura en funció de la capacitat de respondre a l’odi, però no en la capacitat de generar alternatives? La resposta és complexa, però intuïtiva: ens quedem sense aire. Ens quedem sense espai per imaginar. Ens quedem sense temps per construir.

La lluita és imprescindible, però no pot ser l’únic horitzó. Necessitem imaginar un futur que no siga només la negació del passat o del present, sinó la creació d’alguna cosa nova. Necessitem un llenguatge que no ens tanque en la trinxera, sinó que ens permeta eixir-ne per a sembrar. Necessitem una política que no siga només resistència, sinó també proposta, cura, comunitat, esperança.

Aquesta reflexió no pretén restar importància a la necessitat de ser anti. Al contrari: la defensa dels drets humans, de la igualtat, de la diversitat i de la dignitat exigeix una posició clara i contundent contra tot allò que els amenaça. Però també exigeix que no ens quedem atrapades en la lògica de la reacció. Perquè, si només reaccionem, sempre anirem un pas per darrere. I la història ens ha ensenyat que els drets no avancen quan només es defensen; avancen quan es conquereixen, quan es proposen, quan es construeixen.

Construir és més difícil que resistir. Resistir és necessari, però construir és transformador. Construir implica imaginar, planificar, dialogar, equivocar-se, rectificar, tornar a començar. Construir implica posar el cos i el cor en projectes que no sempre donen resultats immediats. Construir implica confiar en les altres persones, en la comunitat, en la possibilitat d’un futur compartit. Construir implica assumir que el món pot ser diferent i que tenim la responsabilitat de fer-lo possible.

Quan parlem de construir, no parlem d’un optimisme ingenu. No es tracta de tancar els ulls davant la violència, la desigualtat o la injustícia. Es tracta de mirar-les de front, reconéixer-les i, al mateix temps, no deixar que definisquen tota la nostra existència política. Es tracta de no permetre que l’odi marque els límits del que podem imaginar. Es tracta de no deixar que els discursos reaccionaris ens obliguen a viure permanentment a la defensiva. Es tracta de recuperar la iniciativa.

Construir vol dir apostar per una societat que cuida. Una societat que entén que la diversitat és una riquesa i no una amenaça. Una societat que no només condemna el racisme, sinó que promou activament la convivència, el reconeixement i la igualtat real. Una societat que no només rebutja el feixisme, sinó que celebra la democràcia participativa, la cultura crítica i la memòria col·lectiva. Una societat que no només denuncia el masclisme, sinó que impulsa relacions igualitàries, educació afectiva i corresponsabilitat. Una societat que no només s’oposa a l’LGTBIfòbia, sinó que abraça la diversitat de cossos, identitats i maneres d’estimar.

Construir vol dir posar la vida al centre. I això, en un món que sovint posa el benefici econòmic per damunt de les persones, és un acte radical. Construir vol dir reivindicar el dret a l’habitatge, a la salut, a l’educació, a la cultura, a l’esport, a la participació. Construir vol dir defensar els serveis públics com a columna vertebral d’una societat justa. Construir vol dir apostar per un territori viu, sostenible, cuidat, que no siga moneda de canvi en interessos partidistes o econòmics. Construir vol dir entendre que la ciutat, el poble, el barri, són espais de convivència i no només escenaris de consum.

Construir també implica revisar el nostre llenguatge. Les paraules no són innocents. Quan ens definim només com a anti, correm el risc de transmetre una imatge incompleta de qui som i del que volem. Necessitem un llenguatge que siga capaç de dir sí. Sí a la convivència. Sí a la igualtat. Sí a la diversitat. Sí a la justícia social. Sí a la memòria. Sí a la cultura. Sí a la vida digna. Sí a la comunitat. Sí a la tendresa. Sí a la valentia de construir un futur que no siga només una resposta al present, sinó una proposta pròpia.

Aquesta aposta pel sí no anul·la el no. El complementa. El fa més fort. Perquè un no sense un sí és resistència, però un sí sense un no és ingenuïtat. Necessitem les dues coses. Necessitem dir no al racisme, al feixisme, al masclisme, a l’odi, a la violència. Però també necessitem dir sí a tot allò que volem construir. Necessitem un projecte que no siga només defensiu, sinó també propositiu. Necessitem una política que no siga només reacció, sinó també visió.

En aquest sentit, la cultura té un paper fonamental. La cultura és un espai de resistència, però també és un espai de creació. És un espai on podem imaginar futurs possibles, on podem explorar identitats diverses, on podem construir relats que ens ajuden a entendre qui som i qui volem ser. La cultura és una eina poderosa per a transformar la societat, perquè ens permet pensar més enllà del que és immediat, més enllà del que és urgent, més enllà del que és possible. La cultura ens dona llenguatge, ens dona memòria, ens dona comunitat.

També l’esport té un paper clau. L’esport és un espai de convivència, d’aprenentatge, de respecte, de superació. És un espai on les persones es troben, es reconeixen i es cuiden. És un espai on es construeixen valors que després es traslladen a la vida quotidiana. L’esport pot ser una eina poderosa per a construir comunitat, per a generar vincles, per a promoure la igualtat i la inclusió. Quan l’esport es viu des de la cura i no des de la competició extrema, es converteix en un motor de transformació social.

La memòria és un altre pilar fonamental. No podem construir sense recordar. No podem avançar sense entendre d’on venim. La memòria no és un exercici nostàlgic, sinó una eina política. Ens ajuda a identificar els errors del passat, a reconéixer les lluites que ens han portat fins ací, a valorar els drets que hem conquistat i a defensar-los amb més força. La memòria ens recorda que res del que tenim és garantit i que tot pot retrocedir si no estem atentes. Però també ens recorda que som capaces de transformar la realitat, que la història no està escrita, que el futur és un espai obert.

Construir, en definitiva, és un acte de valentia. És més fàcil destruir que crear. És més fàcil criticar que proposar. És més fàcil resistir que imaginar. Però la valentia no està en la facilitat, sinó en la capacitat de fer allò que és necessari encara que siga difícil. I el que és necessari, ara mateix, és recuperar la capacitat de construir. No per a substituir la resistència, sinó per a completar-la. No per a abandonar la lluita, sinó per a donar-li sentit.

Per això, quan pense en el prefix anti, no el rebutge. El reconec, el valore, el respecte. Però també sent la necessitat d’anar més enllà. De no quedar-me només en el no. De reivindicar el sí. De construir un llenguatge, una política i una comunitat que no estiguen definides només per allò que rebutgen, sinó també per allò que proposen. De construir un futur que siga nostre, que siga compartit, que siga digne.

Potser la clau està en entendre que no hem de triar entre resistir i construir. Podem fer les dues coses. Podem ser anti-racistes i, al mateix temps, promotors actius de la convivència intercultural. Podem ser anti-feixistes i, al mateix temps, defensores d’una democràcia viva, participativa i crítica. Podem ser anti-masclistes i, al mateix temps, impulsores de relacions igualitàries i respectuoses. Podem ser anti-odi i, al mateix temps, sembradores de tendresa.

La qüestió no és deixar de ser anti. La qüestió és no quedar-nos només en això. La qüestió és recuperar la capacitat de construir. La qüestió és entendre que el futur no es defensa només amb murs, sinó també amb ponts. Que la dignitat no es protegeix només amb escuts, sinó també amb abraçades. Que la llibertat no es manté només amb vigilància, sinó també amb confiança. Que la igualtat no s’aconsegueix només amb lleis, sinó també amb cultura, educació i comunitat.

En un moment històric on els discursos d’odi tornen a guanyar espai, on les desigualtats s’agreugen, on la precarietat s’estén, on la por es fa servir com a eina política, construir és més necessari que mai. Construir és resistir d’una altra manera. Construir és desobeir la lògica del pessimisme. Construir és reivindicar la possibilitat d’un futur millor. Construir és un acte radical d’esperança.

I l’esperança, en temps difícils, és una forma de valentia. Una valentia que no nega la realitat, sinó que la mira de front i decideix transformar-la. Una valentia que no es conforma amb sobreviure, sinó que aspira a viure dignament. Una valentia que no es limita a dir no, sinó que s’atreveix a dir sí.

Potser, al final, la pregunta no és per què hem de ser anti, sinó com podem ser també constructors i constructores d’un futur compartit. Com podem transformar la indignació en proposta, la ràbia en energia creativa, la resistència en comunitat. Com podem fer que el nostre sí siga tan fort com el nostre no. Com podem fer que la nostra lluita no siga només defensiva, sinó també generadora de vida.

Perquè, en el fons, el que volem no és només resistir. El que volem és viure. I viure implica construir. Construir relacions, construir comunitats, construir projectes, construir memòries, construir futurs. Construir un món on no siga necessari ser anti res perquè totes les persones puguen viure amb dignitat, llibertat i igualtat. Un món que encara no existeix, però que podem començar a imaginar, a somiar i a fer possible.

I és en aquest acte de construir on trobem la nostra força més profunda. Una força que no naix de la negació, sinó de l’afirmació. Una força que no naix de la por, sinó de l’esperança. Una força que no naix de l’odi, sinó de la cura. Una força que no naix de la reacció, sinó de la visió.

Una força que diu: sí, volem un futur millor. I el construirem juntes.

llegir més