Democràcia en perill de rutina ^

Hi ha una idea que costa d’acceptar però que és imprescindible dir en veu alta: la democràcia no es mor de colp, es desgasta. No cau per un cop d’estat televisat, sinó per una erosió lenta, quotidiana, sovint imperceptible. I aquesta erosió comença quan els parlaments, els governs i els líders polítics deixen de creure que la participació ciutadana és el cor del sistema i passen a tractar-la com un tràmit, una molèstia o una simple estadística.

En un moment global marcat per la desinformació, la polarització i el cansament polític, parlar de cultura democràtica no és un luxe intel·lectual, és una urgència. I és una urgència que hauria d’interpel·lar directament aquells que ocupen càrrecs públics. Perquè si la democràcia és un pacte, els representants tenen la responsabilitat de cuidar-lo, reforçar-lo i renovar-lo. No poden limitar-se a gestionar institucions; han de defensar-ne el sentit.

La participació electoral és un termòmetre. Quan baixa, no indica només desinterés: indica desconnexió, frustració, pèrdua de confiança. I això no es resol amb campanyes de màrqueting polític ni amb eslògans buits. Es resol amb institucions que escolten, que rendeixen comptes, que expliquen, que dialoguen. Amb governs que no tracten la ciutadania com a espectadora, sinó com a protagonista.

Però hi ha un altre element igualment crucial: els nous votants. Les generacions joves arriben a la política en un context de precarietat, emergència climàtica, crisi d’habitatge i saturació informativa. No és estrany que molts miren la democràcia amb escepticisme. I, tanmateix, són ells els que poden revitalitzar-la. Però per a això cal que algú els parle amb honestedat, no amb paternalisme. Cal que se’ls reconega com a agents polítics, no com a decorat electoral.

Estimular la participació dels joves no significa dir-los que “votar és important” i prou. Significa donar-los espais reals de decisió, reconéixer les seues lluites, incorporar les seues prioritats a l’agenda pública. Significa entendre que la democràcia no és només dipositar un vot cada quatre anys, sinó participar en la construcció col·lectiva del futur. I això només és possible si les institucions deixen de tindre por de la ciutadania crítica i la veuen com una aliada.

Els parlaments i governs del món haurien de ser els primers a defensar una cultura democràtica robusta. Però massa sovint actuen com si la democràcia fóra un mecanisme automàtic que funciona sol. I no és així. La democràcia necessita pedagogia, transparència, proximitat. Necessita que els líders polítics deixen de parlar només entre ells i tornen a parlar amb la gent. Necessita que es trenque la distància entre institucions i carrer.

La participació electoral no és només un dret; és una forma de poder. I quan la ciutadania renuncia a exercir-lo, algú altre l’ocupa. Normalment, els que més soroll fan, els que més simplifiquen, els que més manipulen. Per això és tan important que els joves entenguen que votar no és un acte simbòlic, sinó una eina concreta per influir en el món que heretaran.

La democràcia no pot donar-se per garantida. I si els líders mundials no assumeixen aquesta evidència, si no treballen activament per reforçar-la, si no posen la participació al centre, estaran contribuint —encara que no ho admeten— al seu debilitament. La responsabilitat és seua, però també és nostra. Perquè la democràcia és un espai compartit, i només sobreviu si el mantenim viu entre tots.

Potser el missatge més urgent és aquest: la democràcia no necessita espectadors, necessita participants. I això implica governs que obrin portes i ciutadans que les travessen. Implica institucions que confien en la gent i generacions joves que confien en el seu propi poder. Implica, en definitiva, entendre que la democràcia no és un llegat, és una tasca. I que si no la fem, algú la farà en el nostre lloc.

llegir més

Ciutat amb carrers, història sense dones ^

Els noms dels carrers parlen. Encara que no tinguen veu, expliquen qui ha sigut recordat, qui ha quedat fora del relat i quins valors ha volgut fixar una ciutat en el seu espai públic. A Sagunt, com en la majoria de municipis del País Valencià i de l’Estat espanyol, aquesta veu continua sent majoritàriament masculina. El nomenclàtor és un mirall que encara no reflectix la diversitat humana que ha construït la ciutat. I és precisament per això que cal actuar amb decisió, perquè una ciutat que només escriu en masculí està relatant una història incompleta.

En els últims anys, Sagunt ha fet alguns passos per rectificar aquest desequilibri. L’any 2019 l’Ajuntament va dedicar o va canviar el nom de trenta-tres carrers i places amb criteris expressos de reconeixement a dones i col·lectius vinculats a la lluita pels drets socials i la igualtat, i és significatiu que en aquella tanda aparegueren noms com el del Passeig de les Tretze Roses o la plaça Col·lectiu 8 de Març, una manera clara de posar en relleu la memòria femenina i les lluites que l’han sostinguda a l’ombra massa de temps. Aquest moviment, però, és encara insuficient per capgirar un desequilibri acumulat durant dècades, i que continua vigent en el conjunt del municipi.

En les últimes setmanes, la qüestió ha tornat al debat públic. Arran de la proposta de dedicar un carrer al col·lectiu saguntí La Tira de Dones, per part de Compromís, s’ha posat damunt la taula una idea fonamental: feminitzar el nomenclàtor és una necessitat, no un gest puntual. La reivindicació de visibilitzar dones concretes, explicar la seua història en les plaques i fer entendre a la ciutadania que alguns carrers aparentment neutres homenatgen dones reals que han contribuït a la ciutat, com passa amb el carrer Bravo, és un exemple de com els noms poden i han de ser resignificats. És un procés de memòria, de reconeixement i també d’educació cívica.

Si alcem la mirada més enllà de Sagunt, el panorama és el mateix. València, la capital del nostre territori, tenia l’any 2020 només un cinc per cent de carrers dedicats a dones, i quasi la meitat eren advocacions religioses. La ciutat ha fet alguns avenços en els últims anys, dedicant desenes de noves vies a dones il·lustres, però les dades inicials són tan baixes que el progrés, tot i ser real, encara no compensa l’enorme buit simbòlic acumulat.

Barcelona mostra una situació semblant. A finals de 2022 només un huit coma tres per cent de les vies duien noms femenins, mentre que els noms masculins superaven amb escreix el trenta-cinc per cent. La ciutat ha posat en marxa polítiques de feminització del nomenclàtor i ha dedicat nous carrers i places a dones de diversos àmbits, però tot i l’esforç, el desequilibri continua sent molt gran. Requereix anys de constància, planificació i decisions valentes.

Si ens fixem en Madrid, la capital de l’Estat, el diagnòstic tampoc millora: només una de cada cinc vies que homenatgen persones recorden una dona, i el conjunt de la Comunitat continua funcionant amb una proporció clarament masculinitzada. Arreu d’Europa, estudis recents mostren que més del noranta per cent de les vies dedicades a personalitats en les principals ciutats europees honren hòmens. A Espanya, segons les anàlisis del laboratori universitari STNAMES LAB, el percentatge estatal de carrers dedicats a dones se situa al voltant del dotze o tretze per cent, una xifra que confirma un biaix sistemàtic, arrossegat durant generacions.

Els noms dels carrers no són decoració. Són relat, són memòria i són referents. Una ciutat que vol educar en igualtat no pot continuar mostrant a les xiquetes un mapa on quasi no apareixen dones, on cada plaça important porta el nom d’un militar, d’un escriptor o d’un polític, però quasi mai el d’una científica, una activista, una mestra o una artista. L’espai públic té una força simbòlica enorme i transmet un missatge silenciós però poderós: qui importa i qui no.

A més, els estudis recents indiquen que les dones, fins i tot quan apareixen, solen quedar relegades a carrers secundaris o perifèrics, mentre que els homes ocupen les avingudes i espais centrals. És una doble invisibilització. No sols n’hi ha menys; a més, ocupen un lloc menys visible. La feminització ha de ser, per tant, quantitativa i qualitativa. No basta posar noms femenins en urbanitzacions noves o en jardins recòndits; cal que les dones entren al centre de la ciutat, simbòlica i literalment.

Els obstacles són coneguts. El canvi de plaques comporta tràmits administratius i pot generar molèsties al veïnat. La decisió de reanomenar carrers pot activar debats polítics polaritzats, especialment quan es tracta de substituir figures històriques. I sovint hi ha resistència ciutadana per simple costum: la gent s’acostuma als noms i els canvis generen incertesa. Però res d’això no invalida la necessitat del procés. Quan s’expliquen els motius, quan s’acompanya amb informació i quan es reforça el valor pedagògic dels noms dedicats a dones, l’acceptació és molt més àmplia.

Sagunt, de fet, està en un moment òptim per fer un salt endavant. Té un teixit associatiu atent, una tradició cultural viva i una carrera recent en la qual ja ha integrat noms i col·lectius femenins de manera significativa. També té una estructura urbana dual, amb la ciutat històrica i el Port, que permet aplicar estratègies diferenciades i equilibrades. A més, compta amb arxius i memòries locals que poden rescatar la història de saguntines silenciades, dones que han destacat en l’àmbit educatiu, industrial, cultural o esportiu i que encara esperen un espai per ser recordades.

És moment de plantejar un pla estable, amb horitzó de diversos anys, que marque objectius concrets, criteris de selecció participats, un calendari públic i un sistema d’avaluació anual. Altres ciutats han creat comissions específiques de nomenclàtor amb representació d’igualtat, cultura, arxius, urbanisme i entitats ciutadanes. Aquest és un instrument útil que despolititza el procés i li dona continuïtat més enllà dels canvis de govern.

És fonamental obrir canals perquè la ciutadania puga proposar noms de dones, especialment saguntines o valencianes. També és imprescindible que cada nova denominació vaja acompanyada d’una placa explicativa, clara i breu, que permeta saber qui és la persona homenatjada i per què se li dedica aquell espai. En una ciutat amb gran afluència turística, a més, això pot convertir-se en un recurs cultural i educatiu de primer ordre.

Els centres educatius poden participar activament amb projectes com els que ja s’han aplicat en altres localitats, on l’alumnat investiga el nomenclàtor i proposa noms de dones invisibilitzades. Aquesta implicació transforma el procés en una eina pedagògica poderosa i ajuda que les generacions joves facen seu el canvi.

No es tracta d’esborrar hòmens, sinó d’incorporar dones. No es tracta d’un gest ideològic, sinó d’un exercici de memòria justa i inclusiva. La història no l’han escrita només els hòmens, però els carrers semblen dir el contrari. És hora de corregir-ho.

Sagunt pot ser una ciutat capdavantera si aposta de manera sostinguda per un nomenclàtor que incloga referents femenins reals, diversos i significatius. Pot explicar la història de les dones que han contribuït al municipi, pot fer visibles trajectòries artístiques, científiques, educatives, associatives o esportives que formen part del nostre patrimoni immaterial. Pot, sobretot, ensenyar a les xiquetes que en aquest mapa també hi ha espai per a elles. I als xiquets, que la història també s’escriu en femení i que la igualtat s’aprén caminant-la.

Un carrer dedicat a La Tira de Dones seria una passa en la bona direcció. Però la transformació autèntica vindrà quan aquest tipus d’iniciatives formen part d’un sistema estable, coherent i valent. L’objectiu és que la ciutat parle amb totes les veus, que el mapa siga un reflex fidel de la societat plural que som i que volem ser.

Sagunt, com tants altres municipis, ha viscut massa temps amb un paisatge nominal desequilibrat. Ara té l’oportunitat d’esmenar-lo. És una qüestió de justícia, de memòria i de futur. Una ciutat que recorda les seues dones és una ciutat més completa, més justa i més lliure.

llegir més

Femininitzar els carrers de Sagunt per transformar la ciutat ^

Sagunt és una ciutat amb segles d’història, però el seu espai públic encara revela un relat incomplet. El nomenclàtor municipal parla, i parla molt, però ho fa amb una absència que pesa: la de les dones. Fent números sobre la feminització dels carrers i les dades són eloqüents. De les 842 vies existents, només 37 porten noms femenins —incloent les verges—, mentre que 137 estan dedicades a homes. Les altres 668 no tenen gènere identificable. Açò situa la presència femenina al voltant del 20% davant d’un 80% d’homenatges masculins.

Aquest desequilibri no és merament estadístic: és simbòlic. El mapa urbà reflecteix què recordem i què oblidem, a qui reconeixem i a qui deixem fora del relat comú. Quan una xiqueta camina pels carrers de Sagunt i quasi no hi troba noms de dones, el missatge que rep és subtil però persistent: les dones no han tingut la mateixa importància en la construcció de la ciutat. I això és fals. Les dones sempre han estat presents, treballant, lluitant, creant i sostenint la vida comunitària, encara que la història oficial les haja relegat a notes a peu de pàgina o, directament, les haja esborrat.

Per això, femininitzar els carrers no és només una qüestió de quotas, sinó una manera de reparar un silenci acumulat i transformar la manera com contem la nostra història. Les polítiques municipals tenen un paper essencial, perquè són les més pròximes a la vida quotidiana i les que poden impulsar un canvi real i visible. No es tracta només d’assignar noms de dona a les noves vies, sinó de revisar què hem volgut recordar i què hem preferit ignorar. Sagunt té una llista extensa de dones que han destacat en els àmbits social, cultural, educatiu o econòmic, però que mai no han tingut un espai al nomenclàtor.

La feminització dels carrers és també una oportunitat pedagògica. Cada nou nom femení instal·lat en una placa és una història que s’obri, una biografia que interpela, un exemple que inspira. Quan una plaça pren el nom d’una mestra, una sindicalista, una actriu o una esportista, la ciutat no només corregeix una absència: enriqueix el seu relat i ofereix referents a les generacions que venen. Una ciutat que nomena les seues dones és una ciutat que educa.

Aquest procés implica, a més, qüestionar el model tradicional de fer història, aquell que només ha valorat les gestes solemnes i els lideratges masculins. Sagunt no s’ha construït només amb batalles, muralles o institucions; també s’ha fet amb cura, amb educació, amb cultura popular, amb treball silenciat i imprescindible. I gran part d’això ha estat obra de dones.

Femininitzar els carrers és, en definitiva, una aposta per una ciutat més justa i completa. És un compromís amb la igualtat i amb la memòria col·lectiva. Sagunt té l’oportunitat de continuar avançant en aquesta línia: posar més noms de dona, visibilitzar més històries de dona i construir un relat més fidel al que realment ha sigut la nostra comunitat.

Una ciutat que es llig en femení és una ciutat que camina amb totes.

llegir més

Regularitzar és dignificar ^

Hi ha moments en què una societat es mira a l’espill i descobreix que la imatge que retorna no és la que havia imaginat. Moments en què la retòrica del progrés, de la convivència i de la igualtat es desfà com un decorat de cartró pedra davant la realitat crua de les decisions polítiques, dels discursos que arrelen en la por i de les estructures que perpetuen desigualtats. En eixe espill, hui, apareix una pregunta que travessa fronteres, ideologies i generacions: per què una part de la dreta i de l’extrema dreta s’oposa amb tanta virulència a la regularització de persones migrants que ja viuen, treballen i sostenen silenciosament els engranatges de la nostra economia?

La resposta aparent és simple, però la simpleza és sempre sospitosa. S’argumenta que la regularització “atrau més immigració”, que “posa en risc els serveis públics”, que “fa competència als joves del país”. Però darrere d’eixes frases fetes, repetides fins a convertir-se en dogma, hi ha una arquitectura ideològica molt més profunda, una manera de concebre la societat i el valor de les persones que mereix ser analitzada amb calma, amb rigor i amb una mirada que vaja més enllà de la superfície.

Perquè la pregunta que realment ens interpel·la és una altra: si aquestes persones migrants desaparegueren demà, si deixaren de treballar en el camp, en l’hostaleria, en la construcció, en les cures, en els sectors més precaris i invisibles, qui ompliria eixe buit? Qui acceptaria jornades de dotze hores per quaranta euros? Qui sostindria els ritmes impossibles d’una economia que exigeix mà d’obra barata, flexible i desprotegida? I sobretot: per què hi ha qui necessita mantindre-les en eixa posició de vulnerabilitat?

La resposta, encara que incòmoda, és clara: perquè la precarietat d’unes persones és el benefici d’altres. Perquè la por és una eina política poderosa. Perquè la desigualtat, quan es normalitza, es converteix en una forma de govern.

La dreta i l’extrema dreta han construït un relat en què la persona migrant és alhora imprescindible i indesitjable. Imprescindible per a mantindre sectors econòmics que depenen de la seua força de treball. Indesitjable perquè la seua presència permet activar discursos identitaris, culturals i de seguretat que mobilitzen votants i reforcen fronteres simbòliques. És una paradoxa cruel: es necessita la seua mà d’obra, però no la seua ciutadania; es vol el seu treball, però no els seus drets.

Aquest mecanisme no és nou. L’antropologia i la filosofia política fa dècades que expliquen com les societats creen categories de persones “tolerades” però no “reconeixudes”. Persones que poden estar, però no ser. Persones que poden produir, però no participar. Persones que poden contribuir, però no decidir. És una forma de segregació subtil, però efectiva, que permet mantindre un ordre social basat en jerarquies invisibles.

Quan es parla de regularització, el que realment està en joc és el trencament d’eixa jerarquia. Regularitzar significa reconéixer drets, igualar condicions, donar veu i presència. Significa que qui treballa en el camp, en l’obra o en les cures deixa de ser una ombra i es converteix en una persona amb nom, amb drets laborals, amb capacitat d’organitzar-se i de reclamar. I això, per a alguns sectors, és una amenaça.

Per això s’activa el discurs de la por. Per això es diu que “ens roben el treball”. Però la pregunta és: quin treball? El que ningú vol fer? El que es paga per davall del mínim? El que exigeix condicions que cap persona acceptaria si tinguera una alternativa digna? La por al robatori del treball és una construcció simbòlica que oculta la realitat: el problema no és qui treballa, sinó en quines condicions es treballa. El problema no és la presència de persones migrants, sinó la precarietat estructural que afecta tant a persones migrants com a persones autòctones.

La por és útil perquè desvia l’atenció. En lloc de preguntar-nos per què hi ha empreses que paguen quaranta euros per dotze hores, ens preguntem qui accepta eixes condicions. En lloc de qüestionar per què els joves no poden emancipar-se, per què els salaris són baixos, per què l’habitatge és inaccessible, es culpa qui menys poder té. És un mecanisme antic: dividir per a governar. Enfrontar persones que comparteixen problemes perquè no s’unisquen per a reclamar solucions.

La regularització, en canvi, és una aposta per la justícia social, per la igualtat i per la dignitat. És reconéixer que totes les persones que formen part d’una comunitat mereixen els mateixos drets i les mateixes oportunitats. És entendre que la convivència no es construeix amb murs, sinó amb drets. Que la seguretat no naix de l’exclusió, sinó de la cohesió. Que la identitat no és un patrimoni tancat, sinó una construcció viva, plural i en constant transformació.

I ací entra una altra qüestió fonamental: la necessitat de descentralitzar les competències i donar més capacitat de decisió a les comunitats autònomes. Perquè són els territoris els que coneixen la seua realitat, les seues necessitats, els seus fluxos migratoris, les seues estructures econòmiques i socials. La gestió centralitzada sovint ignora les especificitats locals i imposa solucions uniformes que no responen a la diversitat del país. Donar competències a les comunitats no és una qüestió identitària, sinó d’eficiència, de proximitat i de justícia territorial.

Quan un territori coneix les seues persones, les seues empreses, els seus sectors productius i les seues necessitats socials, pot dissenyar polítiques més humanes, més realistes i més efectives. Pot evitar que la regularització siga un debat abstracte i convertir-la en una eina concreta per a millorar la vida de les persones i el funcionament de la societat. Pot trencar el relat de la por i substituir-lo per un relat de convivència, de responsabilitat compartida i de futur.

Però per a això cal valentia política. Cal trencar amb la comoditat del discurs fàcil. Cal assumir que la diversitat és una riquesa i no una amenaça. Cal entendre que la justícia social no és una concessió, sinó una obligació. Cal reconéixer que la dignitat humana no pot dependre d’un permís de residència.

La filosofia ens recorda que la llibertat no és només l’absència de cadenes, sinó la possibilitat real de desenvolupar un projecte vital. L’antropologia ens mostra que les societats més cohesionades són aquelles que reconeixen la pluralitat i la integren en el seu relat col·lectiu. La història ens ensenya que els murs sempre cauen, però les ferides que deixen poden durar generacions.

Per això és urgent repensar el debat migratori des d’una perspectiva humana, crítica i profunda. No es tracta de números, sinó de persones. No es tracta de fronteres, sinó de vides. No es tracta de por, sinó de responsabilitat. I sobretot, no es tracta de “nosaltres” i “elles”, sinó d’un “nosaltres” ampli, inclusiu i conscient que la convivència és un projecte compartit.

La regularització no és un regal. És un acte de justícia. És reconéixer una realitat que ja existeix. És donar drets a qui ja dona molt més del que rep. És trencar amb la hipocresia d’una economia que necessita persones migrants però les manté en la invisibilitat. És apostar per una societat més igualitària, més cohesionada i més humana.

I és també una manera de mirar-nos a l’espill i reconéixer que la imatge que volem ser no és la de la por, sinó la de la dignitat. No és la del rebuig, sinó la de l’acollida. No és la de la jerarquia, sinó la de la igualtat. No és la del privilegi, sinó la de la responsabilitat compartida.

La dreta i l’extrema dreta poden continuar alimentant discursos de por, però la realitat és tossuda. Les persones migrants són part del nostre present i del nostre futur. Són veïnes, companyes de treball, amistats, famílies. Són persones que han vingut a construir, no a destruir. A aportar, no a llevar. A viure, no a sobreviure.

La pregunta que ens hem de fer no és per què venen, sinó per què algunes persones necessiten convertir-les en enemigues. I la resposta, una vegada més, ens porta a la necessitat de trencar amb els discursos que divideixen i apostar per polítiques que reconeixen la humanitat compartida.

El futur d’una societat no es mesura per la seua capacitat de tancar portes, sinó per la seua capacitat d’obrir-les. No es mesura per la seua por, sinó pel seu coratge. No es mesura per la seua exclusió, sinó per la seua inclusió. I en eixe futur, la regularització és una peça clau.

Perquè una societat que regularitza és una societat que reconeix. Una societat que reconeix és una societat que dignifica. I una societat que dignifica és una societat que avança.

llegir més

Anna Connell, la fundadora que el futbol va voler oblidar ^

Anna Connell és una d’aquelles figures que, quan la descobrim, ens interpel·len sobre la naturalesa mateixa de la memòria col·lectiva. No només per allò que va fer, sinó per allò que el relat dominant ha decidit no contar. En un món on el Manchester City s’ha convertit en un icono global, un producte pop que travessa fronteres i pantalles, resulta sorprenent —i alhora revelador— que la seua història fundacional tinga com a protagonista una dona que continua sent pràcticament desconeguda per al gran públic. I no una dona qualsevol, sinó una activista social que va entendre el futbol com una eina de cohesió, de pau i de dignitat enmig d’un barri castigat per la pobresa i la violència.

La història d’Anna Connell ens obliga a mirar més enllà de l’espectacle contemporani, més enllà de les llums de l’Etihad Stadium, més enllà de les campanyes de màrqueting que converteixen un club en una marca global. Ens convida a preguntar-nos què passa quan un relat col·lectiu es construeix a partir d’allò que és més fàcil de vendre i no d’allò que és més necessari recordar. Perquè, en el fons, la invisibilització d’Anna Connell no és un accident: és un símptoma.

Quan ella va començar a treballar a West Gorton, Manchester era un espai ferit. Les desigualtats socials, la violència entre joves, la precarietat laboral i la fractura comunitària eren el pa de cada dia. Anna, filla del rector de St. Mark’s, va decidir que la resposta no podia ser la resignació. Va organitzar espais de trobada, va impulsar iniciatives de suport mutu, va repartir menjar i carbó, va crear xarxes de cura i, finalment, va promoure activitats esportives per canalitzar l’energia d’aquella joventut que vivia entre la desesperança i la ràbia. D’aquell impuls va nàixer el club que, amb el temps, es convertiria en el Manchester City.

És profundament significatiu que l’origen d’un dels clubs més poderosos del món siga un acte de resistència comunitària. No un projecte empresarial, no una operació financera, no una estratègia de branding, sinó un gest radicalment humà: oferir alternatives a la violència, construir convivència, donar oportunitats a qui no en tenia. El futbol, en aquell moment, no era un negoci. Era una resposta social. Era una manera de salvar vides.

I, tanmateix, aquesta arrel humanista ha quedat pràcticament esborrada del relat oficial. Quan pensem en el City, pensem en estrelles, en títols, en patrocinadors, en un estil de joc que ha redefinit el futbol modern. Pensem en Guardiola, en Haaland, en la Premier League, en la Champions. Pensem en un club que s’ha convertit en símbol de poder global. Però no pensem en Anna Connell. No pensem en aquella dona que va imaginar un espai segur per a joves que no tenien res. No pensem en la seua mirada social, en la seua valentia, en la seua capacitat de transformar un barri a través de la cura i la convivència.

Per què? Per què una història tan potent, tan inspiradora, tan necessària, ha quedat relegada a una nota a peu de pàgina? La resposta, probablement, té a veure amb la manera com construïm els mites contemporanis. El futbol professional, com qualsevol indústria cultural, necessita relats que siguen fàcilment empaquetables, exportables i consumibles. Necessita herois que encaixen en l’imaginari global: entrenadors genials, futbolistes extraordinaris, propietaris poderosos. Necessita èpica, espectacularitat, triomf. I Anna Connell no encaixa en aquest esquema.

Ella representa una altra mena d’heroisme: el de la quotidianitat, el de la cura, el de la comunitat. Un heroisme que no es pot convertir en samarreta, que no genera ingressos, que no es pot resumir en un anunci de trenta segons. Un heroisme que incomoda perquè ens recorda que el futbol, abans de ser negoci, va ser un espai de resistència social. I això, en un món governat per la lògica del mercat, no sempre interessa.

També hi ha una qüestió de gènere que no podem ignorar. La història del futbol ha estat escrita majoritàriament per homes i per a homes. Les dones que hi han participat —com a jugadores, com a impulsores, com a organitzadores, com a activistes— han estat sistemàticament invisibilitzades. El cas d’Anna Connell és paradigmàtic: una dona que va fundar les bases d’un club que avui mou milions de persones, però que no apareix en la majoria de relats oficials. És com si la història haguera decidit que el futbol no podia tindre una mare, només pares.

Aquesta invisibilització no és només una injustícia històrica; és una pèrdua cultural. Perquè la història d’Anna Connell ens ofereix una mirada alternativa sobre què pot ser l’esport. Ens recorda que el futbol pot ser una eina de transformació social, un espai de trobada, un instrument per construir comunitat. Ens recorda que el futbol pot ser polític en el millor sentit de la paraula: pot generar vincles, pot reduir desigualtats, pot donar oportunitats. I, sobretot, ens recorda que el futbol pot ser un acte d’amor col·lectiu.

Quan un club es converteix en icono pop, corre el risc de perdre el contacte amb les seues arrels. El Manchester City, com qualsevol altre club globalitzat, viu en aquesta tensió constant entre la seua història i la seua projecció internacional. Però recuperar la figura d’Anna Connell no és només un exercici de memòria; és una oportunitat per repensar què vol dir ser un club, què vol dir representar una ciutat, què vol dir tindre una identitat que vaja més enllà dels títols i dels patrocinadors.

Imaginar un Manchester City que reconeix plenament la seua fundadora és imaginar un club que abraça la seua dimensió humana. Un club que entén que la seua força no prové només del talent esportiu, sinó també de la seua capacitat de generar comunitat. Un club que sap que la seua història no comença amb un trofeu, sinó amb una dona que va decidir que la violència no podia ser l’única resposta.

Potser la pregunta que hauríem de fer-nos no és per què Anna Connell està invisibilitzada, sinó què diu de nosaltres aquesta invisibilització. Què diu de la nostra manera de consumir cultura, de la nostra relació amb el passat, de la nostra tendència a simplificar relats complexos per fer-los més digeribles. Què diu de la nostra capacitat —o incapacitat— de reconéixer el valor de les cures, de la comunitat, de la solidaritat.

Recuperar la figura d’Anna Connell és un acte polític. És reivindicar un altre model de futbol, un altre model de ciutat, un altre model de convivència. És recordar-nos que darrere de cada club hi ha persones que van lluitar per construir espais més justos. És, en definitiva, una invitació a mirar el futbol no només com un espectacle, sinó com un fenomen social que pot transformar realitats.

En un món saturat d’imatges, de marques, de narratives prefabricades, la història d’Anna Connell és un recordatori poderós que el que realment perdura no és l’espectacle, sinó la humanitat. I potser, només potser, el futur del futbol passa per recuperar aquesta humanitat que el va veure nàixer. Anna Connell no és només una figura del passat; és una brúixola moral per al present. I és responsabilitat nostra decidir si volem escoltar-la o continuar mirant cap a un altre costat.

llegir més