Dimarts, 13. ^

Dimarts 13. Eixe dia que, segons la saviesa popular, és millor no tocar ni amb un pal llarg. Un dia que, per alguna raó misteriosa, ha quedat marcat com a sinònim de mala sort, de decisions desastroses i de projectes que naixen morts. I, sincerament, si una cosa té gràcia d’aquesta superstició és que, com totes les supersticions, diu molt més de nosaltres que del calendari.

Perquè el dimarts 13 no és un problema astronòmic, ni un error matemàtic, ni un avís còsmic. És un mirall. Un mirall que ens recorda que, com a societat, continuem buscant excuses per a justificar el que no controlem. Ens encanta pensar que la culpa és del dia, del número, del planeta o del déu de torn. Qualsevol cosa abans que assumir que, moltes vegades, la mala sort la fabriquem nosaltres mateixos amb una precisió quasi artesanal.

El dimarts ja naix amb mala fama perquè està dedicat a Mart, el déu de la guerra. I clar, si un dia porta el nom d’un senyor obsessionat amb la violència, la sang i la destrucció, no és estrany que la gent preferisca no casar-se ni embarcar-se. Però la veritat és que Mart no té la culpa que algunes persones prenguen decisions desastroses fins i tot en dies perfectament normals. Si algú vol fer un mal negoci, triar la pitjor parella o iniciar un projecte ruïnós, no necessita cap dimarts 13. Ho farà igualment un dijous 22 o un dissabte 4.

Després està el número 13, que sempre ha sigut el rebel del calendari. El 12 és perfecte, harmònic, ordenat. El 13 és el que arriba tard, el que no quadra, el que trenca l’estètica. I això, a les societats que adoren l’ordre i la previsibilitat, els posa molt nervioses. Però el número tampoc té la culpa que, cada vegada que passa alguna cosa roïna, busquem un culpable simbòlic per a no mirar de cara la realitat. És més fàcil dir “és que era dimarts 13” que reconéixer que potser no havíem pensat bé el que estàvem fent.

La història també ha posat el seu granet de sorra. Constantinoble va caure un dimarts. I clar, si una ciutat sencera cau un dimarts, ja queda tot el dia maleït per als segles dels segles. Però tampoc cal exagerar. Les ciutats no cauen per culpa del calendari, sinó per culpa de decisions polítiques, militars i econòmiques que solen ser molt més desastroses que qualsevol superstició. Si el dimarts 13 tinguera poder real, ja estaria treballant en algun ministeri.

La veritat és que el dimarts 13 és una excusa perfecta per a justificar la por. La por a arriscar, la por a equivocar-se, la por a assumir responsabilitats. És molt còmode pensar que hi ha dies maleïts que ens recomanen no fer res important. Així, si no fem res, tampoc podem fallar. I si fallem, sempre podem dir que la culpa era del dimarts. És una estratègia impecable per a no moure’s de la cadira.

Però la vida no funciona així. La mala sort no té calendari. Les decisions equivocades tampoc. I les oportunitats, quan passen, no pregunten quin dia és. Si una persona vol avançar, haurà de fer-ho un dimarts 13, un dimecres 8 o un diumenge 21. El calendari no és el problema. El problema és la tendència humana a buscar excuses per a no fer el que toca.

Potser el que realment ens molesta del dimarts 13 és que ens recorda que no tenim el control absolut. Que per molt que planifiquem, sempre hi haurà imprevistos, errors i sorpreses. I això ens irrita profundament. Preferim pensar que hi ha un dia maleït que ens saboteja, en lloc d’acceptar que la vida és caòtica per naturalesa i que nosaltres, per molt que ens pese, també ho som.

Així que, si algú vol continuar evitant el dimarts 13, endavant. Que no es case, que no viatge, que no prenga decisions. Però que no culpe el calendari. Que siga sincer i reconega que el que li fa por no és el número, sinó la vida mateixa. I que, si vol buscar un culpable, que mire el mirall. El dimarts 13 no té res en contra de ningú. Som nosaltres qui tenim un problema amb la responsabilitat.

Al final, el dimarts 13 és un recordatori irònic que la mala sort no està escrita en cap data. Està escrita en les excuses que ens contem. I si necessitem un dia maleït per a justificar-les, potser el problema no és el dimarts. Potser el problema és que ens hem acostumat massa a viure buscant supersticions en lloc de buscar solucions.

llegir més

Dona. Vida. Llibertat. ^

La dignitat humana té un límit, i quan un poder el traspassa de manera sistemàtica, la societat esclata. L’Iran viu des de fa més de dos anys un d’eixos moments en què la repressió ja no pot ocultar-se darrere de cap justificació religiosa ni de cap retòrica de seguretat nacional. El règim ha decidit respondre a la demanda de llibertat de les dones i de totes les persones dissidents amb més càstig, més vigilància i més control. Però cada nova llei, cada nova detenció i cada nou intent de silenciar-les no fa sinó engrandir la magnitud moral del moviment que elles han encés: Dona, Vida, Llibertat.

Les notícies recents ho confirmen. El Parlament iranià ha aprovat una llei que endureix les penes per no portar el vel, amb càstigs que poden arribar a una dècada de presó. A més, el règim ha creat centres de “tractament psicològic” per a les dones que rebutgen el hiyab, com si la llibertat fora una malaltia que calguera curar. És un pas més en la voluntat de controlar no sols el cos, sinó també la ment. És la patologització de la dissidència, un mecanisme que recorda els pitjors episodis de la història contemporània.

Mentrestant, la repressió continua dos anys després de la mort de Jina Mahsa Amini, la jove kurda assassinada per portar el vel “mal ajustat”. Segons organismes internacionals, el govern ha intensificat la violència física, la vigilància amb drons i vehicles, i la persecució sistemàtica de dones, xiquetes i qualsevol persona que qüestione l’autoritat. Amnistia Internacional denuncia que cap responsable de les morts, tortures o abusos ha sigut investigat. La impunitat és absoluta i forma part del funcionament intern del règim.

Aquest article és una resposta a tot això. No pretén ser neutral, perquè davant la injustícia la neutralitat és una forma de complicitat. Pretén ser lúcid, ferm i necessari.

La revolució que va esclatar després de la mort de Mahsa Amini no s’ha apagat. Ha canviat de forma, s’ha adaptat a la repressió i ha trobat noves vies d’expressió, però continua viva. Les dones iranianes han perdut la por, i quan un poble perd la por, cap règim pot dormir tranquil. El moviment no és només una protesta contra el vel obligatori, sinó una contestació profunda a un sistema que ha convertit el cos de les dones en un camp de batalla ideològic. És una revolució contra la humiliació quotidiana, contra la vigilància constant i contra la violència institucionalitzada. És una revolució que qüestiona l’arrel mateixa del poder teocràtic.

El vel obligatori no és una peça de roba, sinó un instrument de dominació. És la manera com el règim recorda a les dones que el seu cos no els pertany. L’enduriment de les penes no és una mesura religiosa, sinó una estratègia de supervivència del poder. Quan un règim necessita controlar fins i tot un floc de cabell per mantindre’s, és que està profundament debilitat. La creació de centres de “reeducació” psicològica és encara més inquietant, perquè converteix la llibertat en una desviació que cal corregir. És un mecanisme de control emocional i mental que pretén anul·lar la dissidència des de l’arrel.

La impunitat és un altre pilar del sistema. Cap responsable de la brutalitat policial ha sigut jutjat. No és negligència, és estratègia. La impunitat envia un missatge clar: el règim pot fer el que vulga perquè ningú el fiscalitzarà. Però també revela una fragilitat profunda: si s’obrira una sola investigació, la resta cauria com un castell de cartes. La impunitat és el ciment que manté el sistema, però també és la prova de la seua feblesa.

La vigilància és omnipresent. Càmeres, drons, policies de paisà, control digital, persecució a les xarxes socials. L’Iran ha convertit la repressió en tecnologia. Però la vigilància té un límit: no pot controlar la consciència. El règim pot vigilar carrers, però no pot vigilar pensaments. Pot controlar xarxes, però no pot controlar somnis. Pot castigar cossos, però no pot apagar desitjos. La vigilància és un mur, però les dones iranianes han aprés a caminar per damunt del mur.

Mahsa Amini s’ha convertit en un símbol. No és només una víctima, sinó el rostre d’una generació que ha decidit dir prou. La seua mort va desencadenar una onada que ha travessat fronteres i ha despertat consciències. El règim pot intentar esborrar la seua memòria, però no pot esborrar el que representa: la dignitat d’un poble que s’alça.

Aquesta revolució és diferent de totes les anteriors. És liderada per dones que no actuen com a símbols, sinó com a subjectes polítics. És transversal, perquè aplega joves, minories ètniques, treballadores, estudiants, artistes i persones de tota mena. I és global, perquè la diàspora iraniana ha convertit el moviment en un fenomen internacional que ha sacsejat consciències arreu del món.

El règim iranià no caurà demà, però tampoc és etern. Està corcat, i quan un sistema està corcat, qualsevol esquerda pot convertir-se en fractura. La repressió és un recurs de supervivència, no de fortalesa. Quan un poder només pot mantindre’s reprimint, és que ja ha perdut la batalla moral. El futur de l’Iran no està escrit, però una cosa és clara: el règim no podrà governar eternament contra la meitat de la població.

La comunitat internacional no pot mirar cap a un altre costat. No pot normalitzar la repressió ni acceptar que un estat castigue dones i xiquetes per mostrar el cabell. No pot callar davant la tortura, la violència i la impunitat. Cal exigir investigacions independents, sancionar els responsables, donar suport a la societat civil iraniana i amplificar les veus de les dones que arrisquen la vida per reclamar llibertat.

La revolució iraniana no és un esdeveniment puntual, sinó un procés. És una llavor que ja ha germinat. Encara que el règim intente arrencar-la, ha arrelat en la consciència col·lectiva. Les dones iranianes han trencat el silenci, han trencat la por i han trencat el relat oficial. Quan un poble trenca la por, el futur s’obri. La pregunta no és si l’Iran canviarà, sinó quan. I quan ho faça, el món recordarà que tot va començar amb un crit senzill, valent i universal: Dona, Vida, Llibertat.

llegir més

Error, Mazón, Pradas i paguem tots i totes ^

L’episodi judicial que envolta la gestió de la DANA del 29 d’octubre de 2024 continua obrint ferides i revelant una manera de governar que, més que basada en la responsabilitat institucional, sembla sustentada en l’opacitat, la improvisació i la incapacitat d’assumir errors. Les declaracions de l’exconsellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, davant la jutgessa que investiga els fets, aporten un nou capítol a una història que, lluny de tancar-se, cada vegada mostra més contradiccions internes i més preguntes sense resposta. Segons Pradas, la jutgessa li va indicar que considerava que el president Carlos Mazón havia de conéixer les mesures que el Cecopi estava valorant en aquelles hores crítiques, inclosa la possibilitat de confinar la població davant una riuada que acabaria sent devastadora.

Aquest punt és fonamental, perquè situa el focus en la responsabilitat política i institucional del màxim representant del Consell. No es tracta només de saber si Mazón va rebre o no una telefonada, o si el seu cap de gabinet va filtrar o bloquejar informació. El que està en joc és la cultura de govern que s’instaura quan un president no és localitzable enmig d’una emergència que va causar centenars de víctimes mortals i danys materials incalculables. La ciutadania té dret a esperar que, en moments de crisi, les institucions funcionen amb la màxima coordinació, transparència i diligència. I, sobretot, que qui ostenta la presidència estiga plenament implicat en la gestió de l’emergència.

Les declaracions de Pradas, però, dibuixen un escenari ben diferent. L’exconsellera afirma que va intentar traslladar la proposta de confinament al president, però que no va poder contactar-hi, i que la seua interlocució quedava limitada al cap de gabinet, José Manuel Cuenca, qui li hauria respost amb un contundent de confinar res, segons altres informacions periodístiques relacionades amb el mateix cas. Aquesta situació, més enllà de les responsabilitats penals que puguen derivar-se, revela un problema estructural: la dependència excessiva de figures intermèdies que actuen com a filtres polítics, i no com a facilitadors de la informació en situacions d’emergència.

La jutgessa, segons Pradas, va ser clara: Mazón havia de conéixer les mesures del Cecopi. I és lògic. No hi ha cap protocol d’emergències que contemple que el president quede al marge de les decisions més delicades en un episodi de risc extrem. Si això va passar, no és un accident: és un error de governança. I si no va passar, però algú ho va impedir, és encara més greu.

La investigació judicial, a més, està marcada per un clima social tens. Les víctimes de la DANA, que continuen reclamant veritat, justícia i reparació, han rebut tant Pradas com Cuenca amb crits de dolor i indignació. És comprensible. Quan una catàstrofe deixa tantes persones mortes i tantes famílies trencades, la mínima exigència és que les institucions actuen amb empatia, transparència i responsabilitat. Però el que perceben moltes persones afectades és que, en lloc d’això, s’han trobat amb evasives, contradiccions i un intent constant de desplaçar la responsabilitat cap a altres.

La política valenciana, en aquest cas, sembla atrapada en una lògica de supervivència partidista que impedeix assumir errors. I això és especialment greu quan parlem de protecció civil. La gestió d’una emergència no pot estar condicionada per càlculs polítics, ni per la por a la crítica, ni per la necessitat de preservar la imatge d’un govern. Ha d’estar guiada per criteris tècnics, per la coordinació institucional i per la responsabilitat pública.

El cas de la DANA posa en evidència, també, un altre problema: la fragilitat de la comunicació interna en el si del Consell. Si una consellera encarregada d’Interior no pot contactar amb el president en una situació crítica, alguna cosa falla profundament. I si, a més, la informació es filtra o es bloqueja per part del cap de gabinet, això indica una estructura de poder que prioritza el control polític per damunt de la gestió eficient.

És especialment preocupant que, segons diverses informacions periodístiques, Mazón es trobava en un dinar llarg mentre la riuada avançava i mentre la consellera intentava contactar-hi. Encara que qualsevol persona té dret a moments de desconnexió, un president ha d’estar localitzable en tot moment, i més encara en un episodi de risc meteorològic anunciat i monitoritzat. La ciutadania no pot acceptar com a normal que, en una emergència, el màxim responsable polític no estiga plenament disponible.

La investigació judicial haurà de determinar si hi va haver negligència, descoordinació o fins i tot desobediència als protocols. Però, més enllà de la dimensió penal, hi ha una dimensió política i ètica que no es pot ignorar. La confiança en les institucions es construeix amb transparència i amb responsabilitat. Quan un govern es mostra incapaç d’assumir errors, o quan es refugia en contradiccions internes, la confiança es trenca.

Aquest cas hauria de servir per obrir un debat profund sobre la gestió de les emergències al País Valencià. No es tracta només de revisar protocols, sinó de revisar la cultura política. Cal un model de governança que situe la vida de les persones per damunt de qualsevol altra consideració. Un model que garantisca que, en moments crítics, les decisions es prenen amb rigor, amb rapidesa i amb responsabilitat compartida.

També cal preguntar-se per què, en un moment tan delicat, la informació no fluïa de manera clara entre les diferents instàncies del govern. La protecció civil és una tasca coral, que requereix coordinació, confiança i professionalitat. Quan un engranatge falla, tot el sistema es ressent. I en aquest cas, el cost humà ha sigut massa alt.

La societat valenciana mereix saber què va passar realment aquell 29 d’octubre. Mereix saber si les decisions es van prendre tard, si es van bloquejar mesures preventives, si es va minimitzar el risc o si es va prioritzar la imatge política per damunt de la seguretat de la població. I mereix, sobretot, que les institucions aprenguen d’aquest error col·lectiu.

La DANA va ser una tragèdia natural, però la gestió que se’n va fer és una qüestió política. I la política, quan falla, també mata. Per això és imprescindible que la investigació avance amb rigor i independència, i que totes les persones responsables, siguen del nivell que siguen, assumisquen les seues obligacions.

La memòria de les víctimes exigeix veritat. I la veritat, encara que siga incòmoda, és l’única manera de reconstruir la confiança i de garantir que una tragèdia així no torne a repetir-se.

llegir més

11 de gener de 1902: el naixement del Port de Sagunt ^

Avui commemorem una data essencial per a la història del nostre territori: l'11 de gener de 1902, quan es va sancionar oficialment la concessió del ferrocarril entre Ojos Negros i Sagunt, impulsat per la Companyia Minera de Sierra Menera. Aquest acte legal, signat per la Reina Regent en nom d'Alfons XIII, no només autoritzava la construcció d'una infraestructura estratègica, sinó que marcava l'inici d'una transformació profunda del litoral saguntí.

Aquest ferrocarril, declarat d'utilitat pública, va ser el germen del que avui coneixem com el Port de Sagunt. No es tracta d'una fundació municipal tradicional, sinó d'un procés industrial que va donar lloc a un nucli urbà obrer, divers i resilient. La via fèrria va connectar les mines de Terol amb el mar, i al seu voltant van créixer habitatges, tallers, magatzems i, sobretot, col·lectius humans arrelats.

🏭 Un port nascut del ferro i la lluita

La història del Port de Sagunt és inseparable de la siderúrgia, de les lluites laborals i de la construcció d'una identitat pròpia. Des de les primeres obres fins a la consolidació d'Altos Hornos del Mediterráneo, el Port es va convertir en un espai de treball, migració i reivindicació. Famílies vingudes de tot arreu van trobar-hi feina, però també van alçar la veu per defensar drets, condicions i dignitat.

La data de l'11 de gener ens recorda que el Port no va nàixer per decret, sinó per necessitat, esforç i visió. El document fundacional parla de drets d'expropiació, d'ocupació de terrenys públics, de privilegis industrials. Però darrere d'això hi ha persones, històries, esperances. Hi ha una voluntat de connectar el territori amb el futur.

🌊 Sagunt mira al mar: una expansió històrica

Fins a principis del segle XX, Sagunt era una ciutat interior, amb el Grau Vell com a port històric però sense una gran infraestructura marítima moderna. La concessió de 1902 va canviar això. El Port es va convertir en la porta d’entrada i eixida de mercaderies, en un pol de desenvolupament econòmic i en un espai de vida.

Amb el temps, el Port va adquirir entitat pròpia, amb barris com La Marina, Baladre o El Raval, amb associacions, festes i cultura popular. La memòria del ferro es va combinar amb la memòria del veïnat, i la lluita obrera amb la lluita per la dignificació del barri.

📣 Per què cal celebrar l'11 de gener?

Perquè és una data que ens permet reconéixer l'origen d'una part fonamental del nostre municipi. Perquè ens connecta amb la història industrial, amb la migració, amb la construcció col·lectiva. Perquè ens recorda que el Port de Sagunt no és un apèndix, sinó un cor que batega amb força pròpia.

Celebrar l'11 de gener és reivindicar:

La memòria obrera i industrial

La diversitat cultural que ha construït el Port

La importància de les infraestructures en el desenvolupament territorial

El dret a una història compartida i digna

🧭 Mirar enrere per avançar amb força

En temps de transformació urbana, de reptes socials i ambientals, recordar el naixement del Port ens ajuda a entendre d'on venim i cap a on volem anar. Ens convida a defensar el patrimoni industrial, a cuidar la memòria dels qui van construir el barri, i a projectar un futur inclusiu, sostenible i arrelat.

L'11 de gener no és només una efemèride. És una oportunitat per reconnectar amb la nostra identitat, per fer pedagogia històrica i per enfortir el vincle entre Sagunt i el seu Port.

💬 Article d'opinió: El Port de Sagunt, més que ferro

Quan pensem en el Port de Sagunt, sovint pensem en la siderúrgia, en les grues, en el mar. Però el Port és molt més que això. És una xarxa humana que va nàixer de la necessitat, que va créixer amb esforç i que ha resistit amb dignitat.

L'11 de gener de 1902 no es va fundar un poble, però sí es va sembrar una esperança. La concessió del ferrocarril va obrir camins, va portar gent, va generar vida. I eixa vida ha deixat empremta: en els carrers, en les associacions, en les lluites.

Com a saguntins, com a ciutadania, tenim el deure de reconéixer eixa història. De celebrar-la, de divulgar-la, de defensar-la. Perquè només des del coneixement podem construir un futur que respecte el passat.

El Port de Sagunt és memòria, és resistència, és futur. I l'11 de gener és el seu aniversari. Celebrem-lo com cal: amb orgull, amb cultura, amb vincles sòlids.

🔗 El valor dels vincles socials

Substituir el mot "comunitat" per sinònims com "xarxa humana", "col·lectiu", "entorn social" o "teixit veïnal" ens ajuda a entendre que el Port de Sagunt no és només un espai físic, sinó una constel·lació de relacions, afectes i projectes compartits. És en eixe teixit on es construeix la identitat, on es transmet la memòria i on es defensa la dignitat.

El Port ha estat històricament un lloc d'acollida, de barreja, de solidaritat. Les persones que hi han viscut han creat vincles que van més enllà de la feina o la procedència. Han creat una cultura pròpia, una manera de viure i de resistir.

🎓 Pedagogia de la memòria

Celebrar el naixement del Port és també una oportunitat educativa. Les escoles, les entitats culturals, les associacions veïnals poden aprofitar aquesta efemèride per treballar la història local, per fer tallers, exposicions, rutes guiades. Perquè la memòria no és només cosa del passat: és una eina per transformar el present.

📌 Conclusions

L'11 de gener de 1902 és una data que mereix ser celebrada amb profunditat. No només com un record, sinó com una afirmació de futur. El Port de Sagunt és un exemple de com la infraestructura pot generar vida, de com el treball pot construir identitat, de com els vincles socials poden resistir el pas del temps.

Celebrem, doncs, aquest aniversari amb orgull. I fem que cada 11 de gener siga una jornada de reconeixement, de cultura, de vincles i de esperança.

llegir més

La candidatura del equip juvenil del Balonmano Morvedre com a Millor Entitat en la XXIV Gala de l’Esport ^

Quan parlem de l’esport com a motor de transformació social, com a espill de la identitat col·lectiva i com a eina de dignificació del territori, és inevitable pensar en aquells projectes que han sabut transcendir més enllà de la pista. El cas del equip juvenil del Balonmano Morvedre, campió d’Espanya en la temporada 2024/2025, és un exemple claríssim d’esta dimensió. La seua candidatura a Millor Entitat en la XXIV Gala de l’Esport no és sols un reconeixement a un títol, sinó a una manera de fer, a una filosofia que ha sabut unir excel·lència esportiva, compromís social i orgull territorial.

El triomf en el Campionat d’Espanya no és un fet aïllat ni un colp de sort. És la culminació d’un procés llarg, sostingut i coherent, on l’entitat ha apostat per la formació de base, per la inclusió, per la igualtat i per la transmissió de valors que van més enllà del marcador. Quan un equip juvenil aconsegueix alçar-se amb el títol estatal, el que es posa en evidència és que darrere hi ha una estructura sòlida, un treball constant i una comunitat que acompanya. El Balonmano Morvedre ha sabut fer del seu projecte un espai de trobada, de convivència i de creixement, on cada persona se sent part d’una història compartida.

La candidatura a Millor Entitat té sentit perquè el club ha sabut convertir-se en referent. No sols per les victòries, sinó per la capacitat de generar identitat. Sagunt i el Camp de Morvedre han vist com el nom del seu equip juvenil es projectava a escala estatal, portant amb ell la força d’un territori que reivindica la seua presència en el mapa esportiu. En un món on sovint les grans capitals monopolitzen l’atenció, que un equip d’una ciutat amb arrels profundes i amb una història marcada per la diversitat i la resistència aconseguisca este èxit és un motiu d’orgull col·lectiu.

L’esport és també memòria. Cada victòria, cada derrota, cada entrenament, cada esforç compartit es converteix en part d’una narrativa que ens explica qui som. El Balonmano Morvedre ha sabut construir esta memòria des de la base, donant protagonisme a la joventut, a les famílies, a les persones que fan possible que un equip funcione. La candidatura a Millor Entitat és, per tant, un reconeixement a totes eixes mans invisibles que sostenen el projecte: entrenadores, delegades, voluntàries, aficionades, institucions que han cregut en el club. És un premi que simbolitza la força del col·lectiu.

La temporada 2024/2025 quedarà gravada com un moment històric. El campionat d’Espanya juvenil no sols és un títol, és la prova que l’esport de base pot competir, pot guanyar i pot fer-ho amb dignitat. En un context on sovint es parla de la fugida de talents, de la dificultat de mantenir projectes locals, el Balonmano Morvedre ha demostrat que amb constància, amb visió i amb compromís es poden aconseguir fites majúscules. La candidatura a Millor Entitat és, per tant, un missatge d’esperança: que els projectes arrelats al territori poden ser grans, poden ser referents i poden marcar camí.

No podem oblidar que l’esport és també un espai de transmissió de valors. El Balonmano Morvedre ha fet de la igualtat un pilar fonamental. La seua aposta per la inclusió, per la diversitat i per la participació activa de totes les persones és un exemple que mereix ser reconegut. En un món on encara hi ha barreres, discriminacions i invisibilitzacions, que un club esportiu situe estos valors al centre és un acte de justícia social. La candidatura a Millor Entitat és també un reconeixement a esta manera de fer, a esta voluntat de construir un esport que siga reflex de la societat que volem.

El triomf juvenil ha tingut un impacte social evident. Les graderies plenes, les celebracions compartides, les emocions viscudes han convertit cada partit en un acte comunitari. El club ha sabut implicar famílies, aficionats i institucions, generant un sentiment de pertinença que va més enllà del resultat esportiu. La candidatura a Millor Entitat és, per tant, un reconeixement a esta capacitat de cohesió, a esta força de convocatòria que transforma l’esport en festa, en cultura, en identitat.

La projecció del Balonmano Morvedre no es limita al present. El títol nacional és la culminació d’una política esportiva de base que garanteix relleu generacional. El club ha consolidat una estructura que assegura la formació de nous talents, que aposta per la sostenibilitat del projecte i que té una mirada posada en el futur. La candidatura a Millor Entitat és també un reconeixement a esta visió estratègica, a esta capacitat de pensar més enllà de l’ara i de construir un projecte que perdure.

En este sentit, la candidatura té una dimensió simbòlica. Reconéixer el equip juvenil del Balonmano Morvedre com a Millor Entitat és reconéixer que l’esport de base té valor, que la joventut té protagonisme, que els projectes locals poden ser universals. És un missatge que dignifica l’esport, que dignifica el territori i que dignifica les persones que el fan possible. És un premi que diu que l’esport no és sols competició, sinó també memòria, identitat i justícia.

La candidatura és també una oportunitat per reflexionar sobre el paper de l’esport en la societat. En un moment on les desigualtats es fan evidents, on les institucions sovint obliden la importància de la cultura i de l’esport com a espais de cohesió, el Balonmano Morvedre ens recorda que l’esport és una eina poderosa. És un espai on es construeixen relacions, on es transmeten valors, on es genera comunitat. Reconéixer el equip juvenil com a Millor Entitat és reconéixer esta dimensió, és posar en valor el paper de l’esport com a motor de transformació.

El Balonmano Morvedre ha sabut fer del seu projecte un espai de dignitat. Ha convertit cada entrenament en una lliçó de constància, cada partit en una festa compartida, cada victòria en un crit col·lectiu. La candidatura a Millor Entitat és, per tant, un reconeixement a esta manera de viure l’esport, a esta manera de fer-lo part de la vida quotidiana, de la memòria col·lectiva i de l’orgull territorial.

En definitiva, la candidatura del equip juvenil del Balonmano Morvedre a Millor Entitat en la XXIV Gala de l’Esport és més que justa. És un reconeixement a un projecte que ha sabut unir excel·lència esportiva, compromís social i orgull territorial. És un premi que dignifica l’esport de base, que dona protagonisme a la joventut i que posa en valor la força del col·lectiu. És un missatge d’esperança, de dignitat i de memòria. És la prova que l’esport, quan es viu amb passió i compromís, es converteix en memòria col·lectiva i en orgull compartit.

llegir més