música

La música és com una abraçada que no demana permís. Ens acompanya quan celebrem, quan plorem, quan pensem, quan estimem. És la veu del poble, el crit de la terra, el batec de les emocions compartides. I si ens deixem portar, ens duu per camins que van de l’Ebre a la Ría, del Pirineu a l’Atlàntic, del Mediterrani a les muntanyes d’Euskal Herria.

Hi ha qui diu que “no és tan sols una cançó, és una manera de viure”, i potser tenen raó. Perquè quan escoltem “Pa amb oli i sal” de Blaumut, no només sentim una melodia, sinó una declaració d’intencions: “Som com som, i això és el que ens fa únics”. I quan Alidé Sans canta “Eth dia que jo me’n vagi”, la llengua occitana esdevé pont entre generacions, entre muntanyes i records.

A la terreta, la música és rebel i tendra. Obrint Pas ens va deixar versos que encara ressonen: “Al país de l’olivera, la memòria és resistència”. I com no recordar la dolçor combativa de Feliu Ventura, que ens diu “Que no s’apague la llum”, com si cada nota fos una espurna de dignitat.

Des de Galícia, les veus de Mercedes Peón o Tanxugueiras ens fan ballar amb arrels. “Non hai fronteiras que nos calen”, canten, i és com si el tambor i la pandeireta ens recordaren que la llibertat també es diu en gallec.

I al País Basc, la força de Ken Zazpi o de Berri Txarrak ens sacseja: “Libre izan nahi dut”, criden, i la guitarra esdevé martell i carícia. La música basca té una manera de dir les coses que no necessita traducció: emociona, punxa, transforma.

La música és també espai de trobada. Quan escoltem “L’estaca” de Lluís Llach, no importa d’on venim: sabem que hi ha cordes que cal trencar juntes. I si sona “Quen poidera namorala” en una festa, el cor s’eixampla i la llengua gallega es fa nostra per un instant.

És bonic pensar que, en aquest mosaic de sons i paraules, cada vers és una llavor. Que potser, com cantava Ovidi Montllor, “Tot està per fer i tot és possible”. I que la música, com la vida, és millor quan es canta a cor obert, amb totes les veus, amb totes les llengües, amb totes les emocions.

Perquè al cap i a la fi, com deia una cançó que encara ens fa tremolar: “Si ens deixem portar, potser arribarem”. I si arribem cantant, millor encara.

llegir més

La condemna del Fiscal General de l’Estat i la lluita de classes

La condemna del Fiscal General de l’Estat per revelació de secrets no és només un episodi judicial, és un símbol de la fragilitat institucional i de com les estructures de poder es poden convertir en instruments al servei d’una minoria privilegiada. Des d’una mirada d’esquerres i des de la lluita de classes, este fet s’ha de llegir com una alerta: quan les institucions que haurien de defensar la legalitat i la igualtat es veuen esquitxades per la corrupció o la manipulació, és el poble treballador qui paga les conseqüències. La justícia, que hauria de ser un pilar de la democràcia, es mostra com un camp de batalla on les classes dominants imposen la seua visió i on les majories populars es veuen sovint desprotegides.

La justícia no és neutral, reflectix les tensions entre classes socials. La condemna del Fiscal General mostra que fins i tot els alts càrrecs poden ser qüestionats, però també evidencia la politització dels tribunals. El poder judicial, dominat per sectors conservadors, utilitza les seues decisions per marcar l’agenda política i limitar les transformacions socials que busquen més equitat i més drets per a les majories. Quan es tracta de defensar privilegis, la maquinària judicial actua amb contundència; quan es tracta de protegir les persones vulnerables, la resposta és lenta, insuficient o directament absent. Esta asimetria és la prova que la justícia, tal com està organitzada, és una eina de classe.

Quan un càrrec tan alt és condemnat, es posa en dubte la credibilitat de l’Estat. Però la crisi institucional no és nova, és el resultat d’una estructura que protegix les elits i que massa sovint actua contra els interessos de les majories. La lluita de classes es veu en com les sentències afecten de manera diferent: la corrupció de dalt es castiga amb inhabilitacions, mentre que la desobediència civil de baix es reprimeix amb presó i amb sancions. És la doble vara de mesurar que perpetua la desigualtat i que envia un missatge clar: qui té poder pot caure, però cau amb matalàs; qui no en té, cau a terra i s’hi queda.

Esta condemna hauria de ser un toc d’alerta per a la ciutadania. No podem delegar la defensa de la democràcia en institucions segrestades per interessos de classe. La resposta ha de ser col·lectiva, amb memòria, denúncia i organització popular. La història ens mostra que els avanços socials mai han vingut regalats des de dalt, sinó arrencats amb lluita des de baix. Les jornades laborals, els drets de les dones, les llibertats civils, tot s’ha conquerit amb mobilització, amb sacrifici i amb consciència de classe. Per això, davant la crisi institucional, la resposta no pot ser resignació, sinó organització.

La condemna del Fiscal General de l’Estat no és només un cas judicial, és un mirall de la lluita de classes. Ens mostra que la democràcia no es defensa des dels despatxos, sinó des dels carrers, les assemblees i les veus que reclamen justícia social. La democràcia és més que un conjunt de lleis, és una pràctica viva que necessita la participació activa de la gent. Quan les institucions fallen, és la societat qui ha de recordar-los que el poder no és etern ni intocable. La memòria col·lectiva és fonamental: recordar les lluites passades, les victòries i les derrotes, és el que ens permet construir un futur més just.

La condemna també obri un debat sobre la transparència i la responsabilitat. Què significa que un càrrec tan alt haja estat condemnat? Significa que les institucions no són impermeables a la corrupció, que la impunitat no és absoluta. Però també significa que el sistema només actua quan la pressió és insostenible, quan la imatge pública està en joc. La responsabilitat no hauria de ser una excepció, sinó una norma. I la transparència hauria de ser un principi bàsic, no una concessió puntual. El poble té dret a saber, té dret a exigir, té dret a controlar. La democràcia no és només votar cada quatre anys, és participar en el dia a dia, és fiscalitzar el poder, és denunciar les injustícies.

Des de l’esquerra, esta condemna és una oportunitat per posar damunt la taula la necessitat de democratitzar la justícia. No es tracta només de canviar noms o càrrecs, es tracta de transformar estructures. Una justícia realment democràtica hauria de ser independent dels interessos econòmics i polítics, hauria de garantir igualtat de tracte, hauria de ser accessible per a totes les persones. Però la realitat és que la justícia actual és cara, lenta i parcial. Qui té recursos pot defensar-se, qui no en té queda atrapat. Esta desigualtat és una forma de violència institucional que perpetua la dominació de classe.

La condemna del Fiscal General també ens obliga a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació. La manera com es conta la notícia, com es presenta la informació, té un impacte directe en la percepció social. Els mitjans, sovint controlats per grans empreses, actuen com a altaveus dels interessos dominants. La corrupció de dalt es presenta com un escàndol puntual, la protesta de baix com un problema d’ordre públic. Esta manipulació del relat és part de la lluita de classes. Per això, cal construir mitjans alternatius, comunitaris, independents, que donen veu a les majories i que denuncien les injustícies sense por.

La lluita de classes no és una teoria abstracta, és una realitat quotidiana. Es veu en els salaris, en les condicions laborals, en l’accés a l’habitatge, en la sanitat, en l’educació. Es veu en qui pot decidir i en qui només pot obeir. La condemna del Fiscal General és un episodi que ens recorda que el poder no és neutral, que les institucions no són neutrals, que la democràcia no és neutral. Tot està travessat per la lluita de classes. I només des de la consciència col·lectiva podem transformar esta realitat.

La resposta ha de ser organització. No n’hi ha prou amb indignar-se, cal construir alternatives. Cal reforçar els sindicats, les associacions veïnals, els moviments socials. Cal crear espais de participació real, on la gent puga decidir sobre el seu futur. Cal recuperar la idea que la política no és patrimoni d’uns pocs, sinó una pràctica col·lectiva. La condemna del Fiscal General és una oportunitat per recordar que la democràcia es fa cada dia, que la justícia es construeix cada dia, que la llibertat es defensa cada dia.

La lluita de classes és dura, però també és esperançadora. Cada victòria, per menuda que siga, és un pas endavant. Cada denúncia, cada mobilització, cada gest de solidaritat, és una llavor de futur. La condemna del Fiscal General ens mostra que el poder pot caure, que la impunitat no és eterna. Però també ens mostra que la justícia, tal com està organitzada, no és suficient. Per això, la resposta ha de ser més enllà dels tribunals, ha de ser en els carrers, en les assemblees, en les veus que reclamen un món més just.

La democràcia no és un regal, és una conquesta. La justícia no és un privilegi, és un dret. La llibertat no és una paraula, és una pràctica. La condemna del Fiscal General és un recordatori que el poder pot ser qüestionat, que les institucions poden ser sacsejades, que la lluita de classes continua viva. I és també una crida a no resignar-se, a no acceptar la desigualtat com a normalitat, a no deixar que la corrupció siga part del paisatge. La resposta ha de ser col·lectiva, amb memòria, amb denúncia, amb organització. Perquè només així podrem construir un futur on la justícia siga real, on la democràcia siga plena, on la llibertat siga de totes i de tots.

llegir més

À punt: una finestra viva al País Valencià

En un món on la globalització i la uniformització cultural avancen a pas ferm, disposar d’un mitjà de comunicació públic que parle en valencià i des del País Valencià és molt més que una qüestió lingüística: és una aposta per la identitat, per la pluralitat i per la vertebració social. À punt, com a televisió pública, representa una eina fonamental per a connectar les persones amb el seu territori, amb les seues històries, amb les seues lluites i amb les seues esperances.

No es tracta només de fer televisió en valencià, sinó de fer televisió des d’una mirada valenciana, arrelada, diversa i inclusiva. À punt té la responsabilitat —i l’oportunitat— de reflectir la riquesa del nostre país: des de les comarques d’interior fins a les marines, des dels barris populars fins als espais institucionals, des de les festes tradicionals fins a les noves expressions culturals. És un espill on podem reconéixer-nos, però també un altaveu que pot amplificar les veus que sovint queden fora del relat dominant.

La televisió pública no ha de competir amb els grans canals privats en espectacularitat ni en audiència, sinó en qualitat democràtica. Ha de ser un espai de confiança, de debat seré, de reflexió crítica i de representació justa. À punt pot ser —i ha de ser— un motor de cohesió, un instrument per a fer visible la diversitat familiar, la pluralitat lingüística, la memòria col·lectiva i les realitats socials que configuren el nostre dia a dia.

A més, en un context on la llengua pròpia encara pateix discriminacions i retrocessos, À punt juga un paper clau en la normalització del valencià. No com a ornament, sinó com a vehicle viu de comunicació, de creació i d’emoció. Quan les criatures poden vore dibuixos animats en valencià, quan les persones majors poden escoltar notícies en la seua llengua, quan les joves poden identificar-se amb sèries que parlen com elles, estem construint un futur més just, més lliure i més nostre.

Però tot això només serà possible si À punt compta amb el suport actiu de la ciutadania, de les institucions i del teixit cultural. Cal defensar-la, millorar-la, exigir-li rigor i compromís, però també estimar-la com a part del nostre patrimoni viu. Perquè una televisió pública en valencià no és només una emissora: és una eina de transformació, una casa comuna, una aposta pel dret a ser i a contar-nos des d’on som.

I en eixe camí, À punt pot ser molt més que una televisió. Pot ser una veu que ens uneix, que ens emociona, que ens fa pensar i que ens fa sentir que el País Valencià és, també, un país que comunica, que crea i que estima en valencià.

llegir més

Contra la mentida històrica: la memòria com a trinxera democràtica

En temps d’algoritmes i desinformació, la memòria històrica esdevé una trinxera. Davant la proliferació de discursos que blanquegen el franquisme, cal alçar la veu amb rigor, dignitat i compromís col·lectiu. No es tracta només de combatre els bulos que circulen per xarxes socials, sinó de defensar la veritat com a eina de justícia.

És indignant veure com es difonen afirmacions que atribueixen a Franco la creació de drets socials que, en realitat, són fruit de lluites obreres, avanços republicans i processos europeus previs. La Seguretat Social, les vacances pagades, l’educació pública o la sanitat no són llegats del dictador, sinó conquestes que ell va instrumentalitzar per maquillar una dictadura repressiva, censora i antidemocràtica. Repetir que “Franco va crear” allò que ja existia abans del seu règim és una forma de manipulació que pretén convertir el botxí en benefactor.

La memòria no és nostàlgia. És resistència. És el fil que connecta les generacions que van patir la repressió amb les que avui lluiten per una societat més justa. Quan es menteix sobre el passat, es destrueix el futur. Quan es glorifica el franquisme, es banalitza el dolor de les víctimes, s’insulta la dignitat dels exiliats, dels afusellats, dels silenciats.

Cal una pedagogia activa que desmunti les falsedats amb dades, però també amb emoció. Cal que les institucions, les escoles, els mitjans i les xarxes deixen de mirar cap a un altre costat. La memòria ha de ser política, pública i popular. No podem permetre que la ignorància siga el terreny fèrtil del feixisme.

Reivindicar la veritat històrica és defensar la democràcia. És dir que no tot s’hi val. Que no es pot construir convivència sobre la mentida. Que la pau no és silenci, sinó justícia. Que la llibertat no és amnèsia, sinó memòria viva.

Per això, cada vegada que algú diga que “amb Franco es vivia millor”, cal respondre amb fermesa, amb dades, amb noms, amb veus. Perquè la història no és patrimoni dels vencedors, sinó de qui la fa servir per no repetir els errors. I en eixa batalla, la memòria és la nostra millor arma.

llegir més

Fortalir la solidaritat intergeneracional per a un benestar durador

El Día de la Empresa Social de 2025 ens convoca a pensar en profunditat sobre el paper que juguen les empreses socials en la construcció d’un futur compartit. No es tracta només de celebrar una data, sinó de fer-la servir com a espill crític, com a espai de denúncia i com a crida col·lectiva a la responsabilitat. El lema d’enguany, “Fortalir la solidaritat intergeneracional per a un benestar durador”, ens recorda que cap projecte econòmic té sentit si no arrela en la dignitat de les persones, en la memòria de les generacions que ens precediren i en la mirada cap a les que vindran. La solidaritat intergeneracional no és un concepte abstracte, és la base mateixa de la convivència democràtica, de la transmissió de sabers, de la protecció del medi ambient i de la defensa dels drets humans.

Quan parlem d’empresa social, parlem d’aquelles organitzacions que no es limiten a perseguir el benefici econòmic, sinó que integren en la seua missió l’impacte positiu en la societat i en el medi ambient. Són espais de treball que converteixen cada servei en una oportunitat d’inclusió, que transformen la lògica mercantil en una lògica comunitària, que posen les persones al centre. En un món marcat per la desigualtat, per l’explotació laboral i per la precarietat, les empreses socials són faroles que il·luminen camins alternatius. Però no podem quedar-nos en la retòrica: cal reivindicar que estes empreses necessiten suport institucional, reconeixement públic i marcs legals que les protegisquen davant la voracitat del capitalisme especulatiu.

El lema de 2025 ens obliga a pensar en les fractures que travessen les nostres societats. La fractura generacional és una de les més doloroses. Les persones majors, que han sostingut amb el seu treball i amb la seua memòria la vida col·lectiva, sovint són invisibilitzades o relegades. Les persones joves, que haurien de ser motor de futur, es troben atrapades en la precarietat, en l’atur i en la falta d’oportunitats. Fortalir la solidaritat intergeneracional significa reconéixer que no hi ha futur sense passat, que no hi ha joventut lliure si no hi ha vellesa digna, que no hi ha innovació si no hi ha memòria. Les empreses socials poden ser ponts entre generacions, espais on la saviesa de les persones majors es combina amb l’energia de les joves, on la transmissió de coneixements es fa en clau de dignitat i on la diversitat d’edats es converteix en riquesa col·lectiva.

La reivindicació que hem de fer en este Día de la Empresa Social és clara: necessitem un model econòmic que supere la lògica extractiva i destructiva del capitalisme. Necessitem empreses que no es mesuren per la seua cotització en borsa, sinó pel seu impacte en la vida de les persones. Necessitem que la solidaritat intergeneracional siga un principi rector de les polítiques públiques, que les institucions aposten per la inclusió laboral de les persones amb diversitat funcional, que es garantisca la igualtat de gènere en tots els espais de treball, que es defense la llengua i la cultura com a patrimoni viu que també forma part de l’economia social.

El benestar durador de què parla el lema no és un benestar individual ni immediat. És un benestar que es construeix col·lectivament, que es pensa en llarg termini, que té en compte la sostenibilitat ambiental i la justícia social. Les empreses socials són laboratoris d’este futur: mostren que és possible generar ocupació sense destruir el planeta, que és possible fer negoci sense explotar persones, que és possible innovar sense oblidar la memòria. Però per a consolidar este model cal valentia política, cal que les administracions deixen de veure l’empresa social com una anècdota i la reconeguen com a columna vertebral d’una economia alternativa.

La reflexió ha de ser també una denúncia. No podem parlar de solidaritat intergeneracional sense assenyalar les polítiques que trenquen esta solidaritat. Quan es retallen pensions, quan es privatitzen serveis públics, quan es condemna la joventut a la precarietat, s’està atacant directament la possibilitat d’un benestar durador. Quan es permet que les grans corporacions acumulen riquesa a costa de la destrucció ambiental, s’està hipotecant el futur de les generacions que vindran. El Día de la Empresa Social ha de ser també un dia de protesta, un dia per alçar la veu contra les injustícies, un dia per exigir que la solidaritat intergeneracional no siga un lema buit, sinó una pràctica real.

La memòria col·lectiva ens ensenya que les conquestes socials mai no han estat regalades. Han estat fruit de la lluita, de la mobilització, de la resistència. Les empreses socials són hereves d’esta tradició de lluita, perquè desafien el sistema establit, perquè demostren que hi ha altres maneres de fer economia, perquè posen la vida per damunt del benefici. En este sentit, el Día de la Empresa Social és també un homenatge a totes les persones que han construït cooperatives, associacions, centres especials d’ocupació, projectes comunitaris que han obert camins de dignitat. És un recordatori que la solidaritat intergeneracional no es decreta, es practica cada dia, en cada gest, en cada decisió.

La reflexió ha de ser llarga, profunda, compromesa. Hem de parlar de les empreses socials com a espais de resistència davant el neoliberalisme, com a espais de creació cultural, com a espais de defensa de la diversitat. Hem de reivindicar que la llengua i la cultura valenciana formen part d’esta economia social, que la identitat col·lectiva és també un recurs que cal protegir i projectar. Hem de denunciar que sense memòria no hi ha futur, que sense solidaritat no hi ha democràcia, que sense empreses socials no hi ha benestar durador.

El Día de la Empresa Social de 2025 ens ofereix l’oportunitat de fer un pas més en esta direcció. No es tracta només de celebrar, sinó de comprometre’ns. Comprometre’ns a defensar les empreses socials davant les amenaces del mercat, comprometre’ns a exigir polítiques públiques valentes, comprometre’ns a practicar la solidaritat intergeneracional en la nostra vida quotidiana. Comprometre’ns a construir un benestar que no siga efímer, sinó que dure, que es transmet de generació en generació, que arrela en la memòria i floreix en el futur.

Esta reflexió, que s’estén al llarg de dos mil paraules, vol ser un crit col·lectiu. Un crit que diu que les empreses socials són imprescindibles, que la solidaritat intergeneracional és urgent, que el benestar durador és possible si ens organitzem, si resistim, si transformem. Un crit que diu que no volem un futur hipotecat pel capitalisme, sinó un futur construït des de la dignitat, des de la diversitat, des de la memòria. Un crit que diu que el Día de la Empresa Social no és només un dia en el calendari, és una trinxera de lluita, és un espai de reivindicació, és una esperança compartida.

llegir més