Hisenda i Patrimoni: El fonament d’un municipi just i sostenible ^

"Una bona gestió econòmica és la base d’un municipi just i sostenible."

En un context de creixent exigència ciutadana cap a la transparència, l’eficiència i la responsabilitat institucional, la gestió econòmica municipal esdevé un dels pilars fonamentals per garantir la justícia social i la sostenibilitat del territori. No es tracta només de quadrar números o complir amb normatives comptables, sinó de construir un model de ciutat que pose les persones al centre, que conserve el seu patrimoni i que planifique amb visió de futur.

La Hisenda municipal i la gestió del patrimoni públic són àrees sovint invisibles per a la ciutadania, però absolutament determinants per al bon funcionament de qualsevol ajuntament. A través de la intervenció, el control financer, la gestió tributària i la preservació del patrimoni, es defineix el marge d’actuació de les polítiques públiques i es garanteix l’equitat en el repartiment dels recursos.

Intervenció i control financer: la garantia de la bona gestió La intervenció municipal és l’òrgan encarregat de supervisar la legalitat, l’eficiència i la transparència de la despesa pública. És, en essència, el mecanisme de control intern que assegura que cada euro gastat per l’ajuntament complisca amb la normativa i responga a l’interés general.

Aquest control no ha de ser vist com un fre a l’acció política, sinó com una eina de garantia democràtica. Quan la intervenció funciona correctament, es redueix el risc de corrupció, es millora la qualitat de la despesa i es reforça la confiança ciutadana en les institucions.

A més, la intervenció ha d’evolucionar cap a un model més proactiu i estratègic, que no es limite a revisar factures, sinó que participe en la planificació econòmica, en l’avaluació de polítiques públiques i en la millora contínua dels processos administratius.

Oficina pressupostària: planificar per transformar El pressupost municipal és molt més que un document tècnic. És l’expressió concreta de les prioritats polítiques d’un govern local. On es posen els diners, es posen les intencions. Per això, l’elaboració i el seguiment del pressupost ha de ser un procés rigorós, participatiu i alineat amb els objectius estratègics del municipi.

L’oficina pressupostària ha de garantir que el pressupost siga realista, equilibrat i orientat a resultats. Però també ha de facilitar la comprensió ciutadana del mateix, mitjançant informes clars, visualitzacions accessibles i espais de participació.

Un bon pressupost no és aquell que simplement compleix amb els límits legals, sinó aquell que aconsegueix transformar la realitat local: reduir desigualtats, millorar serveis, protegir el medi ambient i dinamitzar l’economia.

Gestió tributària, tresoreria i recaptació: finançament just i eficient Els ingressos municipals provenen, en gran part, dels tributs locals: impostos, taxes i contribucions especials. La gestió d’aquests recursos ha de ser eficient, però també justa i progressiva. No es tracta només de recaptar, sinó de fer-ho de manera equitativa i transparent.

La gestió tributària ha d’assegurar que tothom contribuïsca segons la seua capacitat econòmica, lluitant contra el frau fiscal i facilitant el compliment voluntari. Això implica sistemes informàtics moderns, atenció personalitzada i mecanismes de mediació i fraccionament per a les persones amb dificultats.

La tresoreria, per la seua banda, ha de garantir la liquiditat necessària per al funcionament diari de l’ajuntament, planificant els pagaments i optimitzant els recursos disponibles. Una bona gestió de tresoreria permet evitar tensions financeres i aprofitar millor els fons públics.

La recaptació, finalment, ha de combinar fermesa amb sensibilitat social. Cal actuar contra els grans deutors, però també oferir solucions a les famílies vulnerables. L’objectiu no és castigar, sinó garantir els recursos per a una ciutat més justa.

Patrimoni cultural i industrial: conservar la memòria, projectar el futur El patrimoni cultural i industrial d’un municipi és molt més que un conjunt de monuments o edificis antics. És la memòria col·lectiva, la identitat compartida i un recurs estratègic per al desenvolupament local. Conservar-lo i posar-lo en valor és una obligació institucional i una oportunitat de futur.

Els ajuntaments han de disposar d’inventaris actualitzats del seu patrimoni, plans de conservació i estratègies de dinamització cultural. Això inclou des de la restauració d’edificis històrics fins a la creació de rutes turístiques, museus locals o activitats educatives.

El patrimoni industrial, sovint oblidat, mereix una atenció especial. Antigues fàbriques, tallers o infraestructures poden convertir-se en espais culturals, centres d’innovació o equipaments comunitaris. La rehabilitació del patrimoni és també una eina de regeneració urbana i de cohesió social.

Patrimoni municipal: gestió responsable dels béns públics Els béns immobles i recursos públics d’un ajuntament són un patrimoni col·lectiu que cal gestionar amb responsabilitat, transparència i visió estratègica. No es tracta només de conservar, sinó de posar en valor, optimitzar i planificar el seu ús.

La gestió del patrimoni municipal ha d’incloure un registre actualitzat, una valoració econòmica i una planificació d’usos. Cal evitar l’infraús, la degradació o la privatització injustificada dels béns públics. Al contrari, cal promoure el seu ús social, cultural o econòmic, sempre en benefici de la comunitat.

A més, la gestió patrimonial ha d’estar alineada amb els objectius de sostenibilitat. Això implica rehabilitar amb criteris d’eficiència energètica, promoure l’ús compartit dels espais i integrar el patrimoni en la planificació urbana.

Conclusions: una hisenda al servei del bé comú La gestió econòmica i patrimonial d’un municipi no és una qüestió tècnica, sinó profundament política. És des d’aquestes àrees que es defineix la capacitat de l’ajuntament per transformar la realitat, per garantir drets i per construir un futur sostenible.

Per això, cal una hisenda pública:

• Transparent, que rendisca comptes i facilite la participació ciutadana.
• Eficaç, que planifique amb rigor i execute amb responsabilitat.
• Equitativa, que distribuïsca els recursos amb criteris de justícia social.
• Innovadora, que utilitze la tecnologia per millorar la gestió i la comunicació.
• Compromesa, que pose el patrimoni al servei de la comunitat.

Només així podrem construir municipis que no només funcionen, sinó que il·lusionen. Municipis que no només gestionen, sinó que transformen. Municipis, en definitiva, justos i sostenibles.

llegir més

1992 ^

1992 continua sent una data que pesa, que ressona, que interpel·la. Una data que, per a moltes persones, marca l’inici d’una nova etapa europea; per a altres, l’inici d’un trencament profund que encara supura. Quan part de la Comunitat Econòmica Europea va reconéixer Croàcia i Eslovènia com a estats independents, aquell gest diplomàtic va ser presentat com un acte de normalitat democràtica, com una adaptació necessària a la voluntat popular d’aquells territoris. Però rere aquella narrativa amable s’amagava un procés molt més complex, carregat de contradiccions, silencis i responsabilitats compartides. I és precisament eixa complexitat la que convé recuperar, perquè només des d’una mirada crítica i reivindicativa podem entendre què va significar realment aquell reconeixement i què ens diu hui sobre Europa, sobre els pobles i sobre la fragilitat de les nostres democràcies.

El desmembrament de Iugoslàvia no va ser un accident inevitable ni un simple resultat de tensions internes. Va ser també la conseqüència d’una mirada europea que, en lloc de treballar per la pau, va optar per la rapidesa; que, en lloc de reforçar mecanismes de mediació, va preferir legitimar actors que buscaven imposar fronteres a través de la força; que, en lloc de defensar la convivència, va validar la lògica del “cada poble pel seu compte”, sense garantir que aquell procés es fera amb justícia, seguretat i respecte als drets humans. I això, trenta anys després, continua sent una lliçó incòmoda que Europa encara no ha assumit del tot.

Quan es parla del reconeixement de Croàcia i Eslovènia, sovint es presenta com un acte de suport a la llibertat dels pobles. Però la llibertat, quan no va acompanyada de garanties, pot convertir-se en una arma de doble tall. La llibertat d’un territori per independitzar-se no pot justificar la vulneració dels drets d’altres comunitats que conviuen en eixe mateix espai. I, sobretot, no pot ser utilitzada com a coartada per a legitimar projectes polítics que, sota la bandera de la identitat, busquen imposar hegemonies excloents. En aquell moment, Europa va actuar amb una barreja de precipitació i d’interessos geopolítics que va contribuir a encendre un conflicte que ja estava latent, però que encara podia haver sigut gestionat d’una altra manera.

És important recordar que la Iugoslàvia de finals del segle XX no era un bloc homogeni ni un paradís multicultural, però tampoc era un territori condemnat a la guerra. Hi havia tensions, sí; hi havia desigualtats, sí; hi havia projectes nacionals en disputa, sí. Però també hi havia espais de convivència, xarxes de solidaritat, institucions compartides i una memòria col·lectiva que, malgrat les ferides, havia permés construir un estat plurinacional durant dècades. El problema no era la diversitat, sinó la instrumentalització política d’eixa diversitat. I ací és on Europa va fallar: en lloc de reforçar els ponts, va validar els murs.

El reconeixement de Croàcia i Eslovènia va ser vist per molts actors com un aval internacional a la fragmentació. I, a partir d’eixe moment, la resta de repúbliques i territoris van entendre que la força i la unilateralitat podien ser vies efectives per a aconseguir legitimitat. El resultat va ser una escalada de violència que va deixar milers de persones mortes, milions de desplaçades i una regió marcada per traumes que encara hui condicionen la política i la convivència. I, malgrat això, Europa continua presentant aquell reconeixement com un acte de responsabilitat, com si no haguera tingut conseqüències devastadores.

Però la crítica no ha de quedar-se només en el passat. Aquell episodi ens parla també del present i del futur. Ens parla d’una Europa que, massa sovint, actua tard i malament; d’una Europa que es mostra valenta per a reconéixer estats, però tímida per a defensar els drets humans quan aquests entren en conflicte amb interessos econòmics o estratègics; d’una Europa que proclama la pau com a valor fundacional, però que no sempre està disposada a assumir el cost polític de construir-la. I ens parla, sobretot, de la necessitat de repensar què vol dir ser un projecte col·lectiu en un continent on les identitats són múltiples, canviants i, a vegades, contradictòries.

La lliçó de 1992 és que la identitat no pot ser utilitzada com a excusa per a justificar la violència. Que la voluntat d’un poble no pot ser interpretada de manera simplista, com si totes les persones que el conformen compartiren una mateixa visió del futur. Que la independència, l’autonomia o la sobirania no són valors absoluts, sinó processos que han de garantir la convivència, la justícia i la igualtat. I que Europa, si vol ser un espai de pau real, ha d’aprendre a escoltar, a mediar i a protegir, no només a reconéixer.

També ens recorda que els pobles no són peces d’un tauler geopolític. Són comunitats vives, amb memòries, llengües, cultures i esperances diverses. Quan Europa va reconéixer Croàcia i Eslovènia, ho va fer sense garantir que les minories que vivien en aquells territoris tingueren protecció efectiva. I això va obrir la porta a persecucions, expulsions i violències que mai haurien d’haver sigut tolerades. La lliçó és clara: cap projecte nacional és legítim si no respecta totes les persones que hi conviuen.

Des d’una mirada reivindicativa, cal exigir que Europa assumisca la seua responsabilitat històrica. No per a culpabilitzar, sinó per a aprendre. Perquè els errors del passat no tornen a repetir-se en altres territoris on les tensions nacionals, culturals o lingüístiques continuen presents. Perquè la Unió Europea no pot limitar-se a ser un mercat comú o una estructura burocràtica: ha de ser un espai de drets, de pau i de convivència real. I això implica actuar amb valentia, amb coherència i amb sensibilitat.

També cal reivindicar la importància de la memòria. No una memòria selectiva, que només recorda allò que convé, sinó una memòria completa, que reconeix les llums i les ombres. La memòria de Iugoslàvia no pot reduir-se a la imatge d’un estat fallit ni a la narrativa d’un conflicte inevitable. Ha de recuperar també les experiències de convivència, els projectes compartits, les persones que van lluitar per la pau i les que van patir la guerra. Només així podem construir una mirada crítica que no caiga en simplificacions.

I, finalment, cal reivindicar la necessitat de construir un europeisme més humà, més inclusiu i més conscient de la diversitat. Un europeisme que no veja els pobles com a problemes, sinó com a riqueses. Que no utilitze la identitat com a arma, sinó com a pont. Que no tinga por de la pluralitat, sinó que la celebre. Perquè Europa només serà un projecte de futur si és capaç de garantir que totes les persones, siguen d’on siguen, tinguen dret a viure en pau, amb dignitat i amb llibertat.

1992 no és només una data del passat. És un recordatori del que passa quan les decisions polítiques es prenen sense escoltar les persones, sense protegir les minories i sense entendre la complexitat dels territoris. És una advertència sobre els perills de la precipitació i de la mirada simplista. Però també és una oportunitat per a repensar Europa, per a reivindicar un model de convivència que pose les persones al centre i que defense la pau com un compromís actiu, no com una declaració retòrica.

Hui, quan el continent torna a enfrontar-se a tensions, guerres i discursos identitaris que busquen dividir, recordar 1992 és més necessari que mai. No per a quedar-nos atrapades en el passat, sinó per a construir un futur més just, més inclusiu i més humà. Un futur on cap poble haja de triar entre la seua identitat i la convivència. Un futur on Europa siga capaç d’aprendre dels seus errors i de defensar, amb coherència, els valors que diu representar.

I és des d’eixa mirada crítica i reivindicativa que cal continuar exigint una Europa que no es limite a reconéixer estats, sinó que reconega persones. Que no es limite a gestionar fronteres, sinó que cuide vides. Que no es limite a parlar de pau, sinó que la construïsca cada dia. Perquè només així podrem evitar que les ferides del passat continuen obertes i que els errors de 1992 tornen a repetir-se en altres llocs, amb altres noms i amb altres víctimes.

Europa té encara molt a aprendre. Però també té la capacitat de transformar-se. I eixa transformació només serà possible si som capaces de mirar el passat amb honestedat, el present amb responsabilitat i el futur amb esperança. Una esperança activa, crítica i compromesa. Una esperança que no oblida, que no calla i que no renuncia a la dignitat de tots els pobles i de totes les persones que formen part d’aquest continent plural i complex.

llegir més

Finançament just o resignació eterna: què pot fer Sagunt i el Camp de Morvedre quan l’Estat deixe d’ofegar-nos ^

A Sagunt i al Camp de Morvedre ja no ens valen les palmadetes a l’esquena ni les fotos de despatx. Hem perdut massa trens —literalment i metafòricament— per culpa d’un model que ens ha mantingut per baix de la mitjana durant més d’una dècada, mentre el deute se’ns feia muntanya i les oportunitats s’esvaïen. Ara ens tornen a prometre que “vindran més diners”, que “a partir de 2027” la Comunitat Valenciana rebrà 3.669 milions d’euros addicionals, que “serem dels que més guanyen”. Però en la política real, les comunitats no es financen amb futurs condicionats, es financen amb pressupost present, fons transitoris i reparació del dany acumulat. Això és el que cal exigir, amb noms i cognoms i amb la contundència que mereix la nostra gent.

Què faríem ací, demà mateix, si el finançament fóra just i no una promesa ajornada. Reforçaríem l’Hospital de Sagunt i l’atenció primària, que demanen a crits més personal i més especialitats. Posaríem ordre en la mobilitat comarcal, ampliant rodalies i freqüències perquè el Port de Sagunt i els polígons no siguen illes. Acceleraríem connexions ferroviàries estratègiques del port amb el Corredor Mediterrani per competir de veritat en logística, i no amb discursos. Blindaríem una estratègia d’habitatge seriosa davant el xoc de demanda que ja provoca la gigafactoria, i no deixaríem famílies atrapades per preus desbocats. Tancaríem per fi la bretxa cultural i patrimonial: Teatre Romà, Gerència, museus, itineraris industrials amb criteris d’excel·lència. És tot el que falta —i tot el que ja s’ha posat damunt la taula en debats i acords locals— però requerix diners, no titulars. 

Per què no passa. Perquè ni el PSOE ni el PP han volgut fer el que s’ha de fer: fons transitori d’anivellament ja, condonació justa del deute històric, criteri poblacional i calendari curt, blindat contra el tacticisme. El Govern socialista ha presentat una proposta que incrementa recursos i revisa la població ajustada, sí, però fixa l’entrada en vigor per a 2027 i continua esquivant el fons transitori que garantiria immediatament la mitjana per càpita. És més, quan han ofert una quita parcial de la deuda valenciana, ni la Generalitat, ni patronals, ni sindicats s’han donat per satisfets: la mateixa jornada va tornar a exigir el canvi de model, el fons transitori i la reparació del deute derivat de l’infrafinançament, perquè allò ofert no cobria ni de lluny el dany acumulat que els informes situen per damunt del 44.000-47.000 milions d’origen sistèmic. És una operació que sona a pacte conjuntural, no a justícia estructural. 

I el PP? El PP valencià juga a dues bandes: demana un fons d’anivellament en les Corts i alhora renuncia a ingressos amb rebaixes fiscals regressives, mentre el seu lideratge nacional rebutja la condonació i s’entesta en criteris que perjudiquen el nostre territori. Quan Compromís va portar una Llei de Tracte Just —sis mesos d’anti-bloqueig, fons immediat i regularització del deute via AIReF— els populars acabaren rebaixant-la i renunciant a reclamar la condonació amb la coherència que exigeix el consens valencià, fins i tot empastrant un acord inicial. I quan el Govern central va proposar una quita, el PPCV la va qualificar de “parxe” i va preferir el relat del no abans que obligar Madrid a fer el que toca: reformar el model i reparar el deute causat per l’infrafinançament. La política de la foto fàcil no paga quiròfans ni rodalies. 

Mentrestant, el relat socialista repeteix que “serem els tercers que més guanyen” i que la reforma és “més solidària” perquè puja la cessió d’IRPF i IVA i reajusta ponderacions. Pot ser, però sense fons transitori enguany i l’any que ve, Sagunt continuarà fent mans i mànigues per a arribar a final d’exercici, i el Camp de Morvedre perdrà múscul per a la transició que necessita. La mateixa proposta reconeix la complexitat i deixa a l’aire la concreció de punts clau: si no hi ha garanties d’arribar a la mitjana ja, tot són castells d’aire. 

El perquè profund d’aquest bloqueig és senzill i incòmode. Al PSOE li pesa la geometria variable: cada pas en finançament s’ha condicionat massa vegades a la negociació amb ERC o a equilibri de majories, convertint el que ací és una urgència en moneda de canvi. De resultes, condonacions parcials i calendaris diferits que es venen com històrics, però que no afronten el cor del problema valencià ni asseguren el pont fins que el nou model funcione. Al PP li pesa el càlcul territorial i el guió federal: aplaudeixen un fons d’anivellament en abstracte, però rebutgen condonacions quan les impulsa el Govern central, i en la pràctica anteposen criteris que afavoreixen altres territoris o la seua estratègia estatal, abans que blindar el consens valencià que durant anys unia partits, patronals i sindicats. Així no es construeix país; així es cronifica l’agravi. 

Què implica, en la nostra escala, continuar un any més sense finançament just. Que l’Hospital de Sagunt seguirà amb pressió a urgències i especialitats que obliguen desplaçaments, que el transport comarcal i les rodalies cap a València continuaran desajustades, que el Port de Sagunt no tindrà la connexió ferroviària que necessita per a competir amb garanties, que la Gerència avançarà a salts i a costa de subvencions parcials, que el mercat d’habitatge es tensionarà amb la gigafactoria sense un pla comarcal potent i, en definitiva, que l’esforç ciutadà i local toparà amb el sostre de ciment de l’Estat. És el que ja reflecteixen cròniques locals i acords municipals: o hi ha diners, o les decisions es queden en voluntarisme. 

No és cap secret que les empreses han identificat Sagunt com un lloc per invertir i crear ocupació. Però sense serveis, mobilitat i habitatge, l’atracció es converteix en un efecte bumerang: preus pels núvols, desbordament de serveis i desigualtats noves. El repte que dibuixa la pròpia premsa comarcal és clar: la capital del Camp de Morvedre viu una expansió; o la governem amb inversió intel·ligent i drets garantits, o la deixem en mans d’una especulació que desfa el teixit social. 

Llavors, què fem. En primer lloc, dir-ho clar: fons transitori d’anivellament ara, no el 2027; condonació del deute històric calculada sobre la part causada per l’infrafinançament, no una quita discrecional; població ajustada que reflectisca de veritat la demanda sanitària, educativa i social del nostre territori; i calendari curt amb mecanisme anti-bloqueig. És la línia que han defensat obertament els actors valencianistes, i és la ruta mínima per a deixar de fer de la paraula reforma un sinònim de promesa. Quan la Plataforma pel Finançament Just i el IVIE recorden que la major part de la nostra deuda és producte de l’infrafinançament, el que demanen és exactament això: reparar el dany amb criteris, i posar el pont fins que el model funcione. 

En segon lloc, política de país i no de sigles. Recuperar el consens valencià que unia PP, PSPV i Compromís en tres punts: reforma del model, fons transitori i condonació del deute il·legítim. Quan els partits es desalineen d’aquest trípode, la societat ho paga. I és significatiu que, fins i tot quan la proposta estatal diu que la Comunitat Valenciana seria de les més beneficiades en termes absoluts, la clau continue sent la mateixa: o es garanteix en present que no quedem per baix de la mitjana, o el relat de l’avenç és fum.

En tercer lloc, agenda local amb urgència. A Sagunt i al Camp de Morvedre, un finançament just no és un eslògan: és pressupost per a quiròfans, per a nous trens, per a habitatge assequible, per a patrimoni viu. Tenim un projecte comarcal que reclama respostes concretes en sostenibilitat, mobilitat i planificació, i que ja ha estat verbalitzat en fòrums i iniciatives; la diferència entre discurs i realitat es diu diners. I els diners que falten se’n van cada any per la finestra d’un model injust i d’un deute que paguem amb interessos mentre ens diuen que esperem un parell d’anys més. 

Per què ni el PSOE ni el PP volen fer-ho, de veritat. Perquè el finançament valencià s’ha convertit en geometria de poder. El PSOE prefereix pactes bilaterals que li quadren números a Madrid, encara que deixen el País Valencià amb una quita insuficient i sense fons transitori immediat, i posposen el cor de la reforma a una data que sempre depén d’aritmètica parlamentària. El PP, per la seua banda, prefereix la bandera de l’ortodòxia fiscal estatal i el càlcul del seu mapa territorial: rebutja condonacions quan les impulsa el Govern, juga a erosionar el consens valencià i maquilla la demanda d’anivellament amb retallades d’ingressos que, ací, debiliten encara més els serveis. En tots dos casos, la lògica de partit s’imposa a la lògica de país. I ací, a Sagunt i al Camp de Morvedre, sabem que la lògica de país comença per la salut, el tren, l’habitatge i el patrimoni.

Així que sí, fem-ho polític, potent i clar. No demanem privilegis; exigim que es tracte igual el que és igual i que es repare el que ha estat injust. Si el Govern vol credibilitat, que active el fons transitori ja i que condone el deute històric amb criteris d’infrafinançament. Si el PP vol representar de veritat el poble valencià, que torne al consens i deixe d’usar el finançament com a palanca de partit. I si la societat civil vol acabar amb la resignació eterna, que sostinga, sense pauses, la demanda d’un finançament just com el que ens permetria fer a Sagunt i al Camp de Morvedre tot allò que ja sabem fer: treballar, innovar i cuidar, però amb els recursos que ens pertoquen. Fins que això passe, dir-ho cada dia no és una consigna; és una responsabilitat.

llegir més

Vamos Puerto ^

Sagunt és una ciutat que ha crescut sempre a través de la seua gent. Una ciutat que ha sabut construir identitat des de la memòria, des de la cultura, des de la indústria i, també, des de l’esport. Entre totes les històries que han anat donant forma al nostre caràcter col·lectiu, hi ha una que destaca per la seua capacitat de resistència, de cohesió i d’orgull compartit: la història del Club Balonmano Puerto Sagunto. Hui, quan celebrem el seu 75 aniversari, no només recordem un trajecte esportiu excepcional, sinó també una manera d’entendre la vida comunitària, una forma de relacionar-nos amb el territori i una expressió viva del que significa ser d’ací.

L’handbol ha sigut, per a moltes generacions, un espai de trobada, d’aprenentatge i de creixement. Ha sigut un lloc on xiquetes i xiquets han descobert la disciplina, la constància i la força del treball en equip. Ha sigut un refugi emocional per a famílies senceres que han trobat en el pavelló un punt de trobada setmanal, un lloc on compartir alegries, patiments i esperances. I ha sigut, també, un motor de projecció exterior, una manera de situar Sagunt en el mapa esportiu estatal i de demostrar que, fins i tot en moments difícils, esta ciutat sap alçar-se, reinventar-se i continuar avançant.

Quan parlem del 75 aniversari del club, parlem d’un llegat que va molt més enllà de les victòries o de les classificacions. Parlem d’un projecte que ha sabut mantindre’s viu gràcies a la implicació de centenars de persones: directives, entrenadores, jugadors, famílies, patrocinadors, institucions i una afició que ha convertit el roig i blanc en un símbol emocional que travessa generacions. Parlem d’un club que ha sabut adaptar-se als temps, que ha superat moments de precarietat i que ha sabut aprofitar les oportunitats quan han arribat. I parlem, sobretot, d’un club que ha sabut mantindre intacta la seua essència: la defensa d’un esport noble, exigent i profundament comunitari.

En este camí llarg i intens, hi ha moments que han marcat un abans i un després. Un d’ells és, sens dubte, la construcció i finalització del nou pavelló, una infraestructura que ha permés al club créixer, consolidar-se i projectar-se amb més força. Este pavelló no és només un espai físic; és una declaració de principis. És la demostració que, quan una ciutat aposta per l’esport, aposta també per la salut, per l’educació, per la cohesió social i per la igualtat d’oportunitats. És la prova que les infraestructures públiques poden ser motors de transformació i que, quan es fan amb visió i responsabilitat, deixen una empremta que perdura.

En este sentit, és de justícia reconéixer el treball de Quico Fernández com a alcalde, que va assumir la responsabilitat de culminar un projecte llargament reivindicat i que va saber donar-li l’impuls definitiu. La finalització del pavelló no va ser un acte administratiu, sinó un compromís amb la ciutat i amb el club. Va ser una aposta per garantir que l’handbol continuara tenint un espai digne, modern i adaptat a les necessitats d’un esport que, a Sagunt, és molt més que una activitat física. Va ser, també, una manera de demostrar que les institucions poden estar al costat de la ciutadania quan es tracta de defensar projectes que generen benestar, orgull i futur.

Però la història del club no s’explica només a través de les institucions públiques. També s’explica a través del teixit econòmic i social que ha sabut donar suport al projecte en moments clau. El patrocini d’Alser va marcar una etapa d’expansió i professionalització que va situar el club en un nou nivell de competitivitat. Va ser una etapa en què l’handbol local va començar a mirar més enllà, a somiar amb objectius més ambiciosos i a demostrar que, amb suport i visió, era possible competir amb clubs de ciutats molt més grans.

Posteriorment, el patrocini de Fertiberia ha consolidat esta trajectòria, aportant estabilitat i continuïtat a un projecte que necessitava un suport sòlid per mantindre’s en l’elit. Este compromís empresarial no és només una qüestió econòmica; és també una expressió de responsabilitat social, una manera de reconéixer el valor que el club aporta al territori i una aposta per mantindre viva una part essencial de la nostra identitat col·lectiva. Quan una empresa del nostre entorn decideix invertir en un projecte esportiu com este, està invertint també en la cohesió social, en la formació de persones joves i en la projecció positiva de la ciutat.

El 75 aniversari del club arriba en un moment en què Sagunt es troba immersa en múltiples transformacions. La ciutat creix, es diversifica, es projecta cap al futur amb nous reptes industrials, culturals i socials. En este context, l’handbol continua sent un punt d’estabilitat emocional i simbòlica. És un recordatori que, més enllà dels canvis, hi ha elements que ens uneixen, que ens representen i que ens ajuden a mantindre viva la nostra identitat. El club és un d’estos elements. És un espai on la diversitat es transforma en força col·lectiva, on les diferències es dissolen darrere d’un objectiu compartit i on la ciutat es reconeix a si mateixa.

Com a secretari local de Compromís, defense amb convicció que l’esport és una eina poderosa per construir comunitat. No és un luxe ni un complement; és una necessitat social. L’esport educa, integra, prevé desigualtats i genera espais de convivència que són imprescindibles en una societat plural i diversa com la nostra. Per això, és fonamental que les institucions continuen apostant per projectes com el del Club Balonmano Puerto Sagunto, garantint recursos, infraestructures i suport continuat. No es tracta només de celebrar el passat, sinó de construir el futur.

El club té per davant nous reptes. La base continua sent un pilar fonamental, i cal continuar invertint en la formació, en la igualtat d’oportunitats i en la promoció de l’esport femení. Cal continuar treballant perquè cap xiquet o xiqueta quede fora per motius econòmics o socials. Cal reforçar la connexió entre el club i els centres educatius, perquè l’esport siga una eina de transformació real. I cal continuar reivindicant el valor de l’handbol com a patrimoni immaterial de la ciutat, com una expressió cultural que mereix ser protegida i projectada.

També és important continuar teixint aliances amb el teixit econòmic local, perquè el futur del club depén, en part, de la capacitat de generar complicitats i de mantindre un suport estable. Les empreses que aposten per l’esport no només guanyen visibilitat; també contribueixen a construir una ciutat més cohesionada, més saludable i més orgullosa del que és. En un moment en què Sagunt es projecta com un pol industrial i logístic de primer ordre, és fonamental que esta projecció vaja acompanyada d’un compromís real amb la vida comunitària i amb els projectes que donen sentit al territori.

El 75 aniversari és, també, una oportunitat per mirar cap a dins i reconéixer el valor de totes les persones que han fet possible este camí. Des de les directives que han dedicat hores infinites de manera voluntària fins a les famílies que han sostingut el club en moments difícils. Des de les persones entrenadores que han educat generacions senceres fins a les aficions que han omplit pavellons, que han viatjat quilòmetres i que han mantingut viva la flama fins i tot en les temporades més complicades. Totes elles formen part d’esta història. Totes elles són imprescindibles.

Quan una ciutat celebra un aniversari com este, no celebra només un club. Celebra una manera de ser. Celebra la capacitat de resistir, de reinventar-se i de continuar avançant. Celebra la força de la comunitat i la importància de cuidar allò que ens fa únics. Celebra, en definitiva, que Sagunt és, i continuarà sent, una ciutat que estima l’handbol, que el viu amb passió i que el defensa com una part essencial de la seua identitat.

Per això, este aniversari és també una invitació a continuar treballant. A continuar defensant l’esport com un dret i com una eina de transformació. A continuar apostant per infraestructures dignes, per projectes inclusius i per un model de ciutat que pose les persones al centre. A continuar reivindicant que l’handbol no és només un esport, sinó una manera de construir futur.

Sagunt ha sigut, és i serà ciutat d’handbol. I el Club Balonmano Puerto Sagunto continuarà sent un dels seus pilars més estimats, més respectats i més inspiradors. Setanta-cinc anys després, el roig i blanc continua bategant amb força. I ho farà durant moltes dècades més, perquè darrere de cada llançament, de cada defensa i de cada celebració hi ha una ciutat que creu en si mateixa, que estima el que és i que lluita pel que vol ser.

llegir més

No avale una reforma que perpetua l’infrafinançament ^

 He decidit escriure aquesta crítica en primera persona perquè açò no va d’un debat tècnic que puga resoldre’s amb quatre gràfiques, sinó d’una vivència col·lectiva que fa massa anys que patim. Quan escolte que el nou model de finançament autonòmic aportarà un increment de recursos a la Comunitat Valenciana, incloent una xifra que es repeteix com un mantra, 3.669 milions d’euros addicionals per a 2027, note una doble sensació. D’una banda, alleujament, perquè qualsevol millora és oxigen. De l’altra, una indignació serena, perquè millorar una injustícia no equival a resoldre-la. Ens ho han dit amb xifres i calendaris, però també ens ho ha ensenyat l’experiència: si no es posa fi a l’arrel de l’infrafinançament i no es repara el deute històric, tornarem a quedar-nos a la cua. L’anunci d’eixos 3.669 milions s’ha difós amb entusiasme i amb titulars que ens situen entre les autonomies que més guanyarien el 2027, sempre que el model isca endavant, però el matís és clau: la mitjana efectiva, el calendari real, el tractament del passiu acumulat i el mecanisme de transició són els que determinen si aquest suposat avanç és una solució o només un alleujament temporal. Els mateixos articles que quantifiquen el guany reconeixen el llarg recorregut d’un model caducat i un deute acumulat que arrosseguem des de fa anys, fins i tot assenyalant la xifra de 46.000 milions relacionada amb l’infrafinançament i la cronificació d’un desequilibri que s’ha fet estructural en el nostre pressupost autonòmic.

Jo no puc fer com si no haguera passat res durant l’última dècada. He vist com la paraula infrafinançament s’ha convertit en un sinònim de retall de projectes, de llista d’espera sanitària, d’infraestructures ajornades i d’escoles que esperaven dignitat. Quan m’expliquen que el nou model porta més ingressos globals al sistema, amb increments de recaptació cedida i amb l’anomenada anivellació vertical, ho reconec com un pas positiu en abstracte, però no em tape els ulls davant el fet essencial: continuarà havent-hi una bretxa entre els territoris millor i pitjor finançats si no es canvia el cor de l’engranatge i si no s’activa un fons transitori d’anivellament immediatament. Açò no ho dic a soles. Ho ha verbalitzat, amb la contundència que cal, Àgueda Micó, que ha resumit el problema d’una manera que compartisc plenament: el nou model pot acurtar la distància, però no es tracta d’acurtar-la, es tracta d’eliminar-la; i mentre no hi haja model en vigor, cal un fons d’anivellament perquè cap comunitat quede per davall de la mitjana. A més, ha recordat que el diable sol viure en la lletra menuda dels criteris de població ajustada, que durant anys ha sancionat una discriminació objectiva per al nostre territori. Que es parle d’injectar 16.000 milions addicionals a través de la recaptació i 19.000 en nivellació vertical pot sonar bé en conjunt, però si l’aplicació concreta no resol l’infrafinançament valencià i la desigualtat per càpita, no haurem fet la faena. Micó ho ha dit amb claredat, i s’ha fet ressò en notes i teletips: sense fons transitori i sense una solució real per al deute generat per anys d’infrafinançament, el problema continuarà intacte sota una capa de pintura nova.

 
Quan pense en la paraula deute, no pense en un número abstracte; pense en el cost d’oportunitat perdut. El deute històric valencià no és només un apunt comptable; són els salaris d’infermeres que no s’han contractat, els barracons que s’han perllongat, els serveis socials que han anat curtíssims. Quan veig que es torna a posposar la reparació de l’origen d’eixa càrrega, m’és inevitable sentir que es torna a demanar al País Valencià resignació amb el mal menor. Però jo no vull resignació, vull justícia i una reforma amb credibilitat. La credibilitat, per a mi, té tres cares inseparables: que el 2027 no siga una excusa per deixar-nos baix de la mitjana fins aleshores; que es reconega de manera explícita l’origen institucional del deute per infrafinançament i se’n faça una condonació coherent; i que el calendari d’implementació estiga blindat davant canvis de cicle o temptacions de bloqueig. No són exigències retòriques, són condicions mínimes per a dir que el País Valencià ix del llast que l’ha condemnat a fer cada any miracles amb menys recursos dels que pertocaven. Les dades i els relats periodístics que han anat apareixent aquests dies ho confirmen: sense mecanismes concrets que actuen ja, la promesa pot quedar disolta en el temps polític, amb entrada en vigor diferida i massa incògnites pendents.

Hi ha una altra part d’aquest debat que jo valore molt i que sovint queda amagada darrere de les xifres. La manera d’evitar el bloqueig. Ací he trobat especialment útil el que ha proposat Joan Baldoví amb la Llei de Tracte Just: un instrument legislatiu amb terminis concrets per a negociar i, si no hi ha acord, l’activació automàtica d’un model basat en criteris clars com la població, acompanyat d’un fons d’anivellament que entre en funcionament immediatament i d’un mecanisme per a calcular i regularitzar el deute històric a través d’un organisme independent. Em sembla una manera honesta d’acabar amb l’etern retorn a la casella d’eixida. Ho ha defensat a les Corts, ho ha explicat als mitjans i ho ha registrat per escrit: sis mesos de negociació i prou, fons transitori des de ja, i el deute històric tractat com el que és, la factura de l’Estat amb nosaltres i no al revés. És especialment revelador que, quan aquesta llei ha entrat al debat parlamentari, s’hagen alçat veus que, després d’haver promés suport, han reculat. I no és cap secret que Baldoví ha posat el dit en la nafra: renunciar a la condonació d’un deute que no hem generat és fer pagar a la societat valenciana una hipoteca aliena. Quan ho escolte, no puc estar més d’acord, perquè parla la lògica i parla l’experiència de cada any de pressupost ofegat per interessos i quotes que mai no haurien d’haver existit si el sistema haguera tractat la Comunitat Valenciana amb equitat des del principi.

 
També he pres bona nota d’un altre matís que ha plantejat Àgueda Micó i que no convé menystindre: la necessitat d’examinar a fons com es recalcula la població ajustada, perquè ací s’hi juga gran part de la justícia del repartiment. S’ha dit i escrit que la revisió del criteri afina grups d’edat, pondera millor el cost sanitari i incorpora factors educatius i socials que podrien beneficiar territoris com el nostre, però si la ponderació final no reflecteix la realitat de la demanda assistencial i educativa que gestionem, tornarem a tindre una mitjana que no és el nostre sostre, sinó el nostre sostre de ciment. Micó ho ha expressat amb una claredat que compartisc: la distància entre la comunitat millor finançada i la pitjor no pot continuar; i una reforma que naix per acabar amb la discriminació no pot deixar obert un diferencial per càpita que mantinga un terç del problema intacte. Quan a més s’apunta, com s’ha publicat, que fins i tot amb la reforma podria continuar existint una diferència per habitant molt significativa, comprenc la seua insistència a reclamar el fons transitori ja, i la condonació del deute històric vinculada explícitament a la part del deute generat per l’infrafinançament, que en el nostre cas és la majoria del total. Aquest enfocament no és maximalista; és l’única manera de convertir en present el que, amb massa facilitat, es vol enviar al futur.

 
Vull fer una pausa per a explicar com ho visc quan isc del terreny de les xifres. Quan parle de fons transitori, en realitat estic parlant d’enguany, d’aquest curs, d’aquesta llista d’espera, d’aquesta beca menjador, d’aquesta obra que no pot esperar a una legislatura. Quan parle de condonació del deute històric, estic parlant de treure una pedra immensa de la motxilla pressupostària perquè els diners que hui es van en interessos puguen anar a salut mental, a formació professional, a trens de rodalia que funcionen i a barris que porten massa temps en inferioritat de condicions. Quan parle d’un calendari curt i blindat, parle d’evitar que, altre cop, un canvi polític o una desídia negociadora ens tornen a descarrilar. Tot açò no és retòrica. És el que he llegit en conclusions de cròniques sobre el nou model, que, mentre dibuixen el global amb més recursos i amb canvi de ponderacions, també assumeixen que el 2027 és una meta que demana consensos amplis i recorreguts tècnics i polítics que, sense compromisos ferms, sempre corren el risc d’allargar-se. Les dades que posen el focus en l’increment de recaptació cedida d’IRPF i IVA, o en la correcció de desequilibris per la via de transferències estatals, són rellevants, però no substitueixen el que hem de garantir per a la Comunitat Valenciana: arribar com a mínim a la mitjana efectiva este any i l’any que ve, no només en una promesa a tres exercicis vista.

He escoltat també, massa vegades, l’argument que cap reforma és perfecta i que és millor agarrar el que hi ha. Jo no negue que cal negociar i aconseguir avanços reals. Però fer passar un alleujament per una solució no és ser pragmàtic, és ser conformista. Per això m’han semblat tan útils les paraules de Baldoví quan defensa que la Llei de Tracte Just no és un gest simbòlic, sinó un antídot contra el bloqueig: si en sis mesos no hi ha acord, entra en vigor un model clar i comença a rodar un fons d’anivellament immediat que evita tornar a perdre un any. És exactament el que sempre ens ha faltat: una andana per a pujar al tren sense haver d’esperar el següent que no arriba. I per això també compartisc el seu retret als que han anat canviant de posició en funció de vents interns i consignes externes. No es pot voler finançament just en gener i posar pals a les rodes en setembre, o avalar uns criteris en abril i fer-se el desentés en octubre. La coherència, en un tema així, hauria de ser una obligació moral i política, perquè està en joc la igualtat de drets de la nostra gent, més enllà de qui governe cada conselleria.

 
Quan Micó ha posat negre sobre blanc que el finançament és la prioritat màxima per a sostindre qualsevol pacte estatal i que sense una proposta clara el Govern incompleix allò pactat amb Compromís, no he pensat en una amenaça partidista. He pensat en una higiene democràtica bàsica: els acords, per a ser creïbles, s’han de complir. Micó ha vinculat la centralitat del finançament amb la necessitat de criteris objectius, de principis com l’ordinalitat i d’una condonació que no siga discrecional ni producte d’un intercanvi conjuntural amb altres forces, sinó la correcció d’un greuge provat i quantificable. Compartisc aquesta línia sense matisos. No es pot demanar a la Comunitat Valenciana que aplaudisca una reducció parcial d’un deute que, en la seua major part, s’ha creat precisament perquè el sistema ens ha infrafinançat durant dècades. És una paradoxa que cal trencar amb valentia: si el mal ve del sistema, la reparació també ha d’arribar des del sistema, i no com una gràcia eventual que depén del mapa de la governabilitat d’un any concret.

És cert que, entre les opinions que s’han publicat aquests dies, hi ha qui volen vendre’ns el model com el final de totes les diferències. Aquests relats solen ometre dues qüestions: la primera, que els mateixos documents reconeixen la necessitat de revisar la lletra menuda i que, mentrestant, la bretxa pot persistir; la segona, que sense fons transitori el País Valencià podria continuar dos anys més rebent per davall del que li pertoca. Jo no puc signar un xec en blanc en aquestes condicions. El que sí que puc fer és demanar el que és raonable: garanties d’arribada a la mitjana de manera immediata; mecanismes de control i transparència per a veure si l’aplicació de la població ajustada realment corregeix la nostra situació; i una condonació del deute històric que naix d’un criteri d’equitat, no d’un pacte oportunista. Quan Micó recorda que no n’hi ha prou amb acurtar la distància i que cal eliminar-la, jo hi pose la meua veu, perquè sé què significa viure anys amb els serveis bàsics fent mans i mànigues per a no degradar-se del tot; quan Baldoví explica que el fons d’anivellament ha d’engegar-se tan prompte com la llei s’aprove i que hi ha instruments per a calcular i regularitzar el deute via AIReF, jo hi assentisc, perquè conec el valor d’un calendari curt i executable.

També sé que no fem política només per a una setmana de titulars. El que està en joc és la capacitat del País Valencià per a sostindre, amb la mateixa dignitat que la resta, l’Estat del benestar al qual contribuïm com els que més. Quan veig que s’explica que la proposta estatal incrementa la cessió d’impostos i reconfigura ponderacions per a acostar-nos a la mitjana, prenc nota. Quan, en la mateixa línia, es diu que la Comunitat Valenciana seria, amb el model aprovat, una de les més beneficiades, també prenc nota. Però no confonc la fotografia final promesa amb la realitat present, ni la mitjana teòrica amb la mitjana efectiva. Per això insistisc: sense fons transitori, sense condonació justa i sense anti-bloqueig, no hi ha res que garantisca que aquest colp no tornem a quedar-nos esperant una primavera que no arriba. Ho he llegit en reportatges i anàlisis que posen èmfasi tant en els guanys projectats com en la necessitat d’un pacte ampli perquè el 2027 no siga paper banyat; i ho he vist, massa vegades, en el passat recent, quan la voluntat d’acord es dissolia entre càlculs electorals i vetos creuats.

 
No vull deixar-me la dimensió cívica. Ací, a casa nostra, la reivindicació d’un finançament just ha sigut, durant dècades, una causa compartida. Empresariat, sindicats, universitats, ajuntaments i entitats de tota mena han repetit que no demanem privilegis, demanem que es tracte igual el que és igual i que es compense el que ha estat injust. Em sembla que Baldoví i Micó han encarnat en aquestes setmanes les dues cares necessàries de la mateixa estratègia: el mecanisme institucional i el criteri de justícia distributiva. El mecanisme, amb una llei que impedisca perpetuar el bloqueig, fons transitori immediat i regularització del deute. El criteri, amb un discurs que torna sempre a la mateixa base: si el model no ens porta a la mitjana de recursos efectius i si no desfà la bretxa per càpita, no és un model just. Eixa combinació és la que jo vull defensar en qualsevol taula de negociació, perquè és l’única que fa possible que, quan tornem a llegir xifres i promeses, no hàgem de preguntar-nos per enèsima vegada on està el parany.

No em val tampoc la confusió interessada entre condonació i amnistia de la mala gestió. Quan el deute ve de l’infrafinançament, la condonació no és un premi a ningú; és la reparació d’un dany causat pel sistema. És una línia que he vist defensar amb dades i que es troba, expressament, en les propostes de Compromís: una regularització del deute històric calculada amb criteris objectius i articulada via acord Estat-Generalitat, perquè el que es neteja no és una factura indeguda, sinó un deute de l’Estat amb el territori pel dèficit d’ingressos que ha patit any rere any. Quan Baldoví diu que el deute històric no és el que devem nosaltres, sinó el que l’Estat ens deu per no haver-nos finançat com tocava, jo no hi veig grandiloqüència; hi veig la definició exacta d’un problema que massa vegades s’ha maquillat per a no assumir responsabilitats. I quan Micó subratlla que sense un fons transitori que funcione ja estem jugant a la loteria amb els drets presents, jo també signe a sota. El camí és clar i perfectament executable; el que falta és voluntat de traduir-lo en BOE i en partides immediates.

 
Per tot això, la meua posició és nítida. Vull una reforma del finançament que acabe de veritat amb l’infrafinançament valencià i no una versió cosmetitzada que, mentre proclama una gran victòria, ens manté per baix de la mitjana fins al 2027 i potser més enllà. Vull que el País Valencià deixe d’acceptar com a normal pagar més del que rep i assumir com a pròpia una hipoteca que té el seu origen en les regles del joc, no en la nostra gestió quotidiana. I vull que açò no depenga del color que haja a Madrid, sinó d’una cultura política que entenga que l’Estat de les autonomies només és creïble si no permet que el codi postal determine el volum i la qualitat dels drets. Per això done ple suport a l’estratègia de tallar el bucle del bloqueig amb una llei que active fons transitori i marque terminis, i per això compartisc les alertes insistents sobre la lletra menuda del model, la població ajustada i la necessitat de condonar, amb criteris, allò que és deute per infrafinançament. Açò és el mínim que podem demanar si realment volem que l’endemà de la reforma el nostre sistema de salut, la nostra escola pública o la nostra xarxa de serveis socials respiren a la mateixa altura que la mitjana del país.

Acabe com vaig començar, en primera persona i amb la serenitat de qui sap que les batalles decents es guanyen amb constància i amb dades. No puc acceptar una proposta que consolida l’infrafinançament del meu país. Millorar una injustícia no és resoldre-la, i el deute històric continua intacte si la reforma no l’afronta de cara i amb xifres que s’ajusten a l’origen del problema. Com a valencianista i com a ciutadà que defensa la dignitat del seu poble, no puc avalar un acord que ens manté en el mateix lloc de sempre: pagant més del que rebem i sense capacitat real per a decidir el nostre futur. Sé que hi ha un camí millor perquè l’han posat damunt la taula veus com les de Joan Baldoví, amb una proposta legislativa concreta que desbloqueja i protegeix la negociació, i Àgueda Micó, amb una exigència tan simple com imprescindible: no acurtar la bretxa, eliminar-la; no prometre la mitjana d’ací a dos anys, garantir-la ara; no confondre discrecionalitat amb justícia, sinó fer de la justícia el nucli de la reforma. Quan això entre en vigor, quan el fons transitori estiga en marxa, quan el deute històric estiga correctament condonat i quan la població ajustada reflectisca la realitat de la nostra gent, aleshores sí que podrem dir que la Comunitat Valenciana ha deixat enrere l’etapa de l’infrafinançament i que el país s’ha posat a l’altura del que som i del que mereixem. Fins a eixe moment, persistir en l’exigència no és un caprici; és una responsabilitat cívica que no penso abandonar.

llegir més