Xirgu i Lorca, aliança escènica

En el record col·lectiu del teatre espanyol del segle xx, apareix amb una força tràgica i apassionada la figura de Margarita Xirgu, actriu i directora que va saber transformar de manera irreversible la manera d’entendre l’escena lorquiana. La seua trajectòria artística va transcendir la pura interpretació per convertir-se en un vertader espill on la paraula poètica de Federico García Lorca prenia vida amb una intensitat que encara avui ens pertorba. Quan pensem en la col·laboració entre aquestes dues veus, no parlem només de l’estrena de peces mestres, sinó d’una aliança creativa capaç d’impregnar de renovació la tradició teatral. La seua complicitat va fregar l’alquímia, un espai on el text es convertia en matèria viva i el públic sentia que allò que veia era molt més que un espectacle: era la veritat d’unes emocions col·lectives que Xirgu, amb la seua veu i el seu gest, sabia fer-present en cada escena.

En els primers anys de la dècada dels vint, quan Lorca començava a trencar motlles i a buscar un llenguatge escènic lliure dels esquemes vells, Margarita Xirgu ja era una presència indiscutible als escenaris de Madrid i Barcelona. El seu encontre el 1915 al teatre Cervantes de Granada va marcar el començament d’una relació artística destinada a escriure una pàgina clau de la història del teatre. Aquell dia, Lorca va presenciar un dramatúrgic Elèctra que li va somoure l’ànima i va comprendre immediatament que aquella actriu posseïa el caràcter i la força escènica necessaris per encarnar els seus futurs personatges femenins. A partir de llavors, Lorca va imaginar Yerma, Bernarda Alba i altres figures amb la imatge de Xirgu en ment, com si ja les hagués vista materialitzant-se al seu costat.

Quan Margarita Xirgu va pujar al tron escènic amb Mariana Pineda, la primera gran peça de Lorca, va transcendir la mera interpretació per convertir-se en un veritable acte de creació conjunta. No era solament una directora que seguia instruccions, sinó una màgina capaç de proposar matisos, intensitats i un tempo dramàtic que sovint acudien de la intuïció conjurada amb la seua pròpia experiència vital. Gràcies a ella, la veu de Lorca va vibrar de manera plena i original, fugint de l’afectació que s’arrossegava de l’estil teatral anterior. En aquell moment va nàixer una nova dramaturgia, en què el text literari i l’energia interpretativa anaven lligats de la mà per obrir camí a un teatre més viscerals, més proper a la sang i a la passió, un teatre que encara avui reverbera amb la mateixa potència.

La manera en què Xirgu encarnava els papers feminins perifèrics i a la vegada universals de Lorca va canviar la nostra percepció dels arquetips teatrals. Yerma, esplendorosa i malalta d’amor frustrat, es va fer real quan Xirgu li va infondre la desesperació d’una dona que sent el crit de la seua infertilitat com un punyal. Bernarda Alba, amb la seua tirania silenciosa, va esdevenir un monòlit de por i de poder gràcies a la seua mirada immòbil i al seu parlar mesurat. Aquesta capacitat de projectar l’interior psicològic amb recursos corporals simples però carregats de significat va obrir una via nova per a totes les intèrprets posteriors, que a partir de l’exemple de Xirgu s’atrevirien a explorar la força simbòlica de cada gest i de cada silenci.

En aquell salt qualitatiu entre paraula i acció, Xirgu va posar al centre la necessitat d’una autonomia interpretativa que, fins al moment, havia estat sotmesa a modes reiteratives. La seua forma de respirar amb el personatge, de fer que cada paraula brollara en un espai dramàtic viu, va obrir una nova dimensió de comunicació amb el públic. No era una declamació erudita ni un soliloqui tècnic, sinó una experiència compartida, un acte de complicitat en què els espectadors i les espectadores sentien que la història els afectava de manera íntima. Aquesta renovació del contracte escènic va influir de manera decisiva en la recepció de Lorca, que a partir d’aquell moment ja no podia concebre’s sense l’energia i la vàlua de Xirgu al peu de l’escenari.

La dimensió poètica de Lorca troba en l’actuació de Xirgu la seua millor traducció, en un joc subtil entre el simbòlic i el realista. Els perellons dramàtics giraven entorn de metàfores en blanc i negre que la seua posada en escena feia ressonar en tonalitats cromàtiques i emocionals. En mans de Xirgu, l’ombra projectada per una mort anunciada, el silenci carregat de tensió, la ventilació incessant del desig es convertien en imatges teatrals d’una bellesa geomètrica i tumultuosa. Ella entenia la poesia de Lorca no com una succió de belles paraules, sinó com un paisatge emocional susceptible de ser habitat i transitat en primera persona. Gràcies a aquesta visió, l’obra lorquiana va perdre tot rastre de pedanteria per guanyar en autenticitat visceral.

Quan es va imposar la repressió política, Margarita Xirgu va haver d’agafar la maleta i marxar cap a l’exili, però en cap moment va oblidar la responsabilitat de fer viure Lorca allà on anara. Des de Montevideo i més tard des de Buenos Aires, va estrenar, dirigir i ensenyar les obres que havien marcat l’última etapa del poeta. Les seues funcions es convertiren en ritu de record i de resistència, un espai on l’art compartit esdevenia arma contra l’oblit i la censura. El fet que Lorca no pogués gaudir mai d’aquella explosió d’expressió no va impedir que la relació entre dramaturg i intèrpret continuara activa des de la distància, confirmant així que el vincle creatiu és capaç de transcendència més enllà del temps i de la mort.

Durant els anys de dictadura, quan al cor d’Espanya bategava encara la presó ideològica, l’exemple de Xirgu mantenia viva una espurna de llibertat. Les seues interpretacions havien esdevingut llegenda a l’altra banda de l’Atlàntic, i aquelles versions havien estat enregistrades en la memòria col·lectiva de generacions d’espectadores. Els llibres de Lorca es continuaven llegint clandestinament, les imatges de Xirgu en cartells desapareguts continuaven circulant de mà en mà, i la seua veu seguia sonant en els aules de teatre lluny de la pàtria imposada. Aquest fenomen va demostrar que una interpretació compromesa i una direcció valenta poden convertir l’escena en un territori de llibertat on el missatge artístic sobreviu a totes les prohibicions.

Margarita Xirgu no va ser només intèrpret sinó també mestra i referent per a un voluntatosa joventut d’actoras i actors que volien explorar el sentit profund del teatre. Les seues classes, sovint impartides de manera improvisada després de funcions o en reculats salons d’encontres culturals, eren una síntesi de tècnica i intuïció, d’estudi de text i de vivència corporal. Allà va transmetre als nous talents la importància d’escoltar el silenci, de reconèixer l’espai escènic com a cos compartit i de defensar la veritat emocional encara que això impliqués afrontar la censura i la incomprensió. Aquest llegat pedagògic és un fil invisible que recorre el teatre iberoamericà i també que, de manera insospitada, arriba fins a nosaltres.

En la simbiosi entre Lorca i Xirgu hi havia una consciència clara que el teatre potser no és solament un entreteniment sinó un acte polític de denúncia i de reconstrucció de la memòria col·lectiva. Quan Xirgu vestia els parlamentos de Lorca amb la seua veu intensa i l’ombra del seu rostre, estava posant en qüestió els silencis imposats i els tabús socials. Les seues interpretacions tenien una càrrega de crítica subtil però punyent, capaç de veure en cada personatge una metàfora de la repressió i de l’aspiració a un món més lliure. D’aquesta manera, va contribuir a forjar una imatge de Lorca no com un poeta mort, sinó com un revolucionari espiritual que encara bategava des de les escenes d’Uruguai i d’Argentina.

Quan pensem en l’herència de Xirgu en el context valencià, trobem també una riquesa d’experiències que van reforçar la tradició d’un teatre compromès amb la llengua i la identitat pròpia. A finals dels anys trenta, algunes de les seues gravacions i algunes companyies itinerants inspirades en el seu exemple van ser reclamades per grups dramàtics valencians que buscaven renovar el repertori amb obres que trenquessen esquemes i donaren lloc a noves lectures col·lectives. Si bé no hi va haver mai un vincle personal tan intens com amb Lorca, el seu esperit de renovació i la seua passió per la paraula poètica van ser una referència per a tots aquells que sentien que calia superar les formes rurals i folklòriques per obrir-se al moviment d’avantguarda.

La modernitat que va introduir Xirgu en la representació de Lorca és un llegat que avui continua sent un desafiament per a les adaptacions contemporànies. En un món saturat d’espectacles multimèdia i de produccions massives, recordar la intimitat gairebé ritual de les seues funcions de postguerra ens obliga a repensar el valor de la proximitat dramàtica i de la veritat escènica. Quan una intèrpret actual s’apropa a Yerma o a Bernarda Alba, ha de mesurar-se tant amb el text original com amb l’ombra formidable que va deixar Xirgu, que va assajar cada escena com qui remou la cendra d’un foc sagrat.

Margarita Xirgu va saber, amb la seua elegància austera, mostrar-nos que la bellesa teatral no résideix necessàriament en l’espectacle monumental, sinó en la recerca obsessiva d’un diàleg honest entre qui parla i qui escolta. El seu llegat ens recorda que l’obra de Lorca és un món a descobrir constantment, i que cada vers, cada silenci, cada respiració pot adquirir significats inèdits si qui l’interpreta és capaç de posar-hi la pròpia empremta. I aquesta empremta, a les nostres terres, ve carregada de promeses de renovació i de resistència.

Quan revisitem ara les escenes que Xirgu va compartir amb Lorca, som testimonis d’un moment irrepetible, d’un coratge artístic que va trencar les restriccions de gènere, de classe i de política. La forma com va apoderar-se de la paraula poètica i la va fer reverberar en l’ànima de milions d’espectadores denota una intel·ligència dramàtica poc freqüent. Ella ens va mostrar que la interpretació és també una forma de creació col·lectiva, una construcció compartida amb els autors, amb les decoracions, amb la llum i amb l’energia del públic.

En la nostra actualitat, on la recerca de models més diversos i inclusius ocupa un paper central, la figura de Xirgu esdevé encara més rellevant. La seua capacitat per encarnar personatges complexos sense caure en estereotips, la seua insubmissió davant d’un escenari que li dictava papallones de gènere o de classe, i la seua valentia per mantenir viva la veu de Lorca en circumstàncies adverses ens recorden que l’art ha de ser un espai de rebel·lia, llibertat i transformació social.

Quan algunes companyies valencianes recuperen avui textos lorquians, ja no basta amb traduir paraules; cal descobrir noves maneres de donar-los cos i context. En aquest procés, l’esperit de Xirgu ens acompanya com un far que il·lumina camins a partir del respecte al text i de l’exigència de veritat escènica. Ella ens va ensenyar que cada personatge és una pel·lícula d’emocions que espera ser projectada, i que l’actriu o l’actor és també un relé que canalitza l’energia col·lectiva.

En definitiva, parlar de l’herència de Margarita Xirgu en la interpretació de les obres de Federico García Lorca és fer emergir un model de relació artística en què la frontera entre dramaturg i intèrpret es difumina. És reconèixer que la potència d’un text poètic neix de la trobada amb una veu capaç de fer-lo palpitant. És comprendre que cada funció és un acte irrepetible, un pont entre l’autor i el públic, i que en el salt cap a l’exili s’hi amagava la ferma convicció que l’art és invencible quan s’expressa amb veritat.

Quan la foscor semblava imposar-se amb el vent de la censura i de la mort, Margarita Xirgu va encendre vetlles d’esperança, i amb elles va il·luminar el camí d’un teatre fidel a la seua funció més noble: explicar-nos qui som i quines ferides compartim. Gràcies a ella, Lorca no és una figura petita encallada en el passat, sinó una veu viva que continua parlant en cada llengua, en cada dialecte i en cada mirada que s’atreveix a aspirar a la llibertat que ell va proclamar amb tanta convicció.

Aquest llegat, que batega en la memòria d’espectadores i de futurs professionals, demostra que la col·laboració entre un dramaturg i la seua intèrpret ideal pot convertir-se en un referent universal. I si mirem cap a la nostra realitat, trobarem en la seua gènesi una lliçó irrenunciable: la veritat poètica exigeix compromís, i l’ofici d’actuar només adquireix sentit quan qui puja a l’escenari assumeix la responsabilitat de fer present el corbó del text.  

Quan la nit de la història es faça llarga i arribe el silenci imposat per censors i per ombres, serà la imatge de Xirgu aferrant-se a la paraula la que ens rescatarà. Perquè ella va demostrar que unes mans, una veu i un cor poden sostenir més veritat que qualsevol mur de pedres. Per això, hui celebrem la seua figura i la seua aportació a l’obra de Lorca, i reivindiquem que cada vegada que un nou públic entra en una sala de teatre, ho faça amb la convicció que allò que veurà pot canviar-li la vida.  

En la modernitat teatral que mirem d’inventar a les nostres comarques, bestreta d’ella s’alça una lliçó que no caduca: l’art veritable naix de l’alquímia entre el text i la persona que el fa viure. I en aquest ritual de renascuda humanitat, Margarita Xirgu continua sent un far que guia totes les veus que busquen la seua pròpia forma de fer-se escoltar, de trencar silenci i de reconstruir memòria. Perquè, al capdavall, el teatre és la prova vivencial que, quan parlem de nosaltres, reclamem també el dret d’abraçar la utopia de ser allò que mai hem estat.  

I així, mentre la llum s’apaga a poc a poc i el teló cau suau, portem amb nosaltres l’herència d’una col·laboració sense fronteres: la d’una intèrpret que va fer que la poesia lorquiana es prolongara fins a l’infinit i la d’una veu que, gràcies a ella, va trobar en l’escena la seua residència definitiva. Aquest és el miracle que ens regala Margarita Xirgu, el record entranyable que perdura en cada respiració teatral i que ens anima a destructurar i reconstruir la nostra pròpia manera d’entendre la força sanadora de la paraula viva.

llegir més

Boscos segurs?

L’esforç de mantindre viva la nostra terra, d’assegurar l’existència dels boscos i de protegir el nostre patrimoni natural, troba ara un obstacle de consideració: els pressupostos han retallat milions en la prevenció d’incendis mentre destinen recursos creixents a espectacles taurins. Aquesta contradicció mostra que en l’agenda política no existeix encara una consciència real sobre la urgència de cuidar allò que ens sustenta. Quan els sirens dels vehicles de bombers ressonen pels carrers i quan els professionals d’aquest cos protesten en defensa de la seguretat de totes i tots, tenim l’obligació de girar la mirada cap a la planificació estratègica i apostar per prioritats que realment preserven la vida i eviten desgràcies irreversibles.

Ara que el Consell Agrari de Sagunt ha estat dissolt, és imprescindible reconéixer el buit que això suposa per al territori. Fins ara, aquest organisme coordinava la vigilància forestal amb la guàrdia rural, gestionava les faixes tallafocs i cuidava la xarxa de camins agrícoles. Era el pont que unia l’Ajuntament, la Generalitat i la Diputació, un espai on els agricultors exposaven les seues inquietuds i aportaven el seu coneixement sobre el terreny. Sense aquest òrgan, perdríem la capacitat local de reaccionar ràpidament, de fer desbrossaments a temps i de mantenir un contacte directe amb les zones més vulnerables. El descans d’aquest eix vertebrador suposa una retirada injustificada davant l’amenaça creixent del canvi climàtic i les sequeres prolongades, que agreugen la inflamabilitat dels boscos valencians.

La protesta dels bombers del nostre territori no és només una crida per a millors condicions laborals o per a equipament més adequat. És un crit de socors perquè la seguretat col·lectiva no pot dependre d’una voluntat individualíssima o d’una programació pressupostària que prioritze activitats festives per damunt de la protecció de la ciutadania. Quan els efectius manifesten la falta de plataformes de vigilància, la carència de vehicles adaptats o la necessitat d’una formació especial per a atendre episodis de gota freda, estan posant damunt de la taula el grau d’afilada desconnexió entre el discurs sobre sostenibilitat i la realitat de la inversió pública. Sense una dotació econòmica justa i sense un marc organitzatiu fort, els bombers no podran complir la seua missió de cuidar els boscos, les urbanitzacions de la muntanya i les nostres vides.

Tornar a articular la prevenció forestal exigeix recuperar les funcions del Consell Agrari en un nou marc que no supose simplement un canvi de nom. S’ha de crear una comissió de seguiment on participen tècniques i tècnics de medi ambient, representants de veïnats i veïnades i membres de la guàrdia rural, amb plenes competències per a planificar desbrossaments, dissenyar faixes tallafocs i calendaritzar inspeccions periòdiques. Aquesta comissió hauria de tindre drets de decisió i recursos propis, amb pressupost suficient per a contractar personal destinat exclusivament a aquestes tasques. Si triem relegar aquestes funcions a departaments genèrics sense dotar-los d’estructura ni autonomia, tornarem a repetir l’error de desatendre la primera línia de defensa contra els incendis.

Perquè aquesta nova organització funcione, cal exigir transparència total. Els comptes municipals, provincials i autonòmics han de publicar les partides destinades a prevenció d’incendis i les comparatives amb els fons per a altres àmbits, com ara les festes taurines. Aquesta obertura permet a la ciutadania fiscalitzar, plantejar qüestions i mobilitzar-se si detecta que hi ha prioritats errònies. Una administració que fuig del control públic perd credibilitat i responsabilitat. És hora d’exigir explicar per què, en un context de crisi climàtica i de crescuda de la superfície forestal abandonada, es retallen recursos en la gent que ens salva la vida i es reforcen els espectacles que tenen un impacte ambiental i social discutible.

Cal recordar que la prevenció d’incendis no és un cost, sinó una inversió. Cada euro destinat a vigilància, a cremes controlades, a podada i a manteniment de camins evita despeses infinitament superiors en extinció, en subvencions posteriors i en indemnitzacions per les pèrdues materials i personals. Quan un bosc crema, no només el patrimoni natural desapareix, sinó que s’incrementa l’erosió, s’afebleix la biodiversitat i augmenta el risc de desplaçaments de població. Les aigües que eren retenudes pels sòls forestals es converteixen en torrentades i causen danys en infraestructures. Aquesta cadena d’impactes demostra que el retorn social de la prevenció és molt superior al de qualsevol festa o esdeveniment que es puga finançar amb els mateixos recursos.

En aquest escenari, la ciutadania ha de fer sentir la seua veu. És responsabilitat de totes i tots organitzar-se, expressar el desacord i proposar alternatives. Cal recollir signatures per reclamar la reinstauració de l’espai tècnic dedicat a la prevenció, mobilitzar-nos en assemblees periòdiques i generar campanyes en xarxes socials on es posen en valor les històries dels bombers i dels agricultors. Només quan la pressió social és suficient, les institucions es veuen obligades a rectificar. Les protestes pacífiques, les xerrades obertes i els actes culturals al voltant de la cura del medi ambient generen consciència i creen un teixit de suport que lcança un missatge clar: volem una gestió forestal responsable i no renunciarem a ella.

Reclamar la col·laboració estreta entre l’Ajuntament de Sagunt, la Diputació de València i la Generalitat és fonamental. Aquest trident ha de coordinar cada passa de la prevenció: des de la concepció dels plans fins a la dotació de mitjans tècnics. Han de signar convenis que especifiquen mecanismes de finançament, terminis d’execució i indicadors clars de seguiment. Quan una administració assumeix la seua responsabilitat i s’assegura que els recursos arriben realment al camp, les feines de manteniment canvien de ritme i l’abandonament de les àrees forestals disminueix. Sense aquesta aliança, qualsevol esforç local quedarà despenjat per la falta de mitjans.

A més, cal dotar el tècnic responsable d’aquestes polítiques d’un perfil amb experiència agrària i forestal. No podem permetre que una persona sense coneixement directe del terreny prenga decisions que afecten la seguretat de poblacions i boscos. Necessitem gent que conega cada camí, cada zona susceptible de desgast, què vegetació creix amb més força i on cal repassar la poda. Aquest bagatge enriquix el procés, millora l’eficàcia i estalvia recursos. És moment de apostar per perfils vocacionals que reivindiquen que cuidar la terra és cuidar-nos a nosaltres mateixes i a nosaltres mateixos.

En paral·lel, les inversions en formació per a bombers i voluntariat ambiental han de començar a augmentar. Els professionals han de tindre accés continuat a cursos de gestió d’emergències, a simulacres de grans incendis i a actualitzacions en tecnologies de detecció primerenca. El voluntariat, per la seua banda, pot fer tasques de suport en zones menys conflictius, permetent que els bombers se centren en les tasques més especialitzades. Aquesta combinació amplia la xarxa de vigilància i fa més sòlida la resposta comuna davant una torba de focs que avança per les muntanyes.

Els ajuntaments veïnats de muntanya han de replicar aquest model. Cada urbanització a la falda del bosc ha de comptar amb la seua pròpia dinàmica de prevenció: grups de persones que supervisen l’estat de les feixes tallafocs, que detecten canvis en la vegetació i que alerten immediatament les autoritats corresponents. Aquestes entitats de proximitat no sols reforcen la vigilància, sinó que construeixen una sensació de comunitat vigilant, on la cura del medi ambient és un compromís compartit i cada veïna o veí se sent còmplice de la seguretat col·lectiva.

La transversalitat de la prevenció d’incendis haurà de reflectir-se també en la planificació urbanística. Cal vetlar perquè les noves zones residencials incloguen corredors verds de protecció, que es redissenyen itineraris segurs per a evacuacions i que s’incorporen criteris de resiliència climàtica en cada projecte. Quan planejam una nova calle o una parcel·la industrial, hem de contemplar el risc d’incendi i assegurar que els equipaments públics, com escoles o centres de salut, estiguen en llocs estratègics que garanteixen l’evacuació ràpida si la situació ho demana. Aquesta visió integral és la que evita futures tragèdies i minimitza danys.

La sinergia amb entitats ecologistes i universitats és una altra via imprescindible. La investigació aplicada pot aportar dades sobre com evoluciona la vegetació, sobre quines zones són més calentes durant l’estiu i com els canvis en el règim de pluges modifiquen el comportament del foc. Les estudiants i els estudiants de ciències ambientals poden participar en projectes de camp, recopilar mostres i crear mapes de risc que alimenten les polítiques públiques. A més, aquestes col·laboracions generen consciència en la generació més jove, que es converteix en el motor del futur model de prevenció.

No podem oblidar l’impacte de la sobreexplotació turística i de l’ús massiu de vehicles en zones naturals. La generació contínua de residus, la circulació de persones sense control i la presència de fogueres il·legals augmenten la probabilitat d’un incendi. Per tant, és clau impulsar campanyes divulgatives que expliquen les conseqüències de cada imprudència i promouen hàbits responsables. Quan visitam un paratge rural, hem de saber que cada acció té repercussions i que mantenir net l’entorn és també una forma de prevenció.

La manera com utilitzem les eines digitals pot fer la diferència. Aplicacions mòbils específiques permeten als voluntaris reportar incidents en temps real, fotografies de zones amb massa vegetació i plats de risc elevat. Aquestes informacions arriben directament al centre de coordinació d’emergències i activen ràpidament les patrulles preventives. La inversió en tecnologia d’avantguarda, com drons amb càmeres tèrmiques, també aporta un punt addicional de seguretat: detecten punts calents abans que es transforme en foc visible.

Per a les administracions, comprendre que el suport a la prevenció d’incendis és una inversió social i ecològica és fonamental. Els recursos han de fluir sense traves burocràtiques, perquè el temps és l’element més preciós davant una amenaça que pot prendre forma en qüestió de minuts. Quan els equips d’actuació parlen de manca de vehicles, de bombes retardades o d’una àrea sense cobertura informàtica, no parlen de capritx, sinó de la realitat de la seua feina. Per aquest motiu, exigir pressupostos reals i no simulats, i fer un seguiment de cada euro invertit, és una de les millors garanties de seguretat.

Les dones i els homes que vivim a les faldes de les muntanyes, als volts de Muntanya Romeu o als camins agrícoles, hem d’assumir un paper actiu. No cal ser professionals per reconéixer un racó amb massa vegetació ni per alertar del perill. La prevenció comença en la responsabilitat individual i es desplega en el compromís col·lectiu. Cada persona que repeteix la necessitat de mantenir nets els límits del bosc contribueix a crear un entorn més segur i més resilient davant les sequeres extremes i els vents forts.

Finalment, aquesta batalla per la prevenció d’incendis és la mateixa que llancem contra l’abandonament rural, contra la crisi climàtica i contra la desconnexió entre administració i societat. Si reivindiquem ara la reinstauració d’un Consell Agrari fort, la dotació de pressupostos coherents, la coordinació efectiva entre institucions i la implicació ciutadana, establimarem un model de governança que vaja més enllà de gestos simbòlics. Serà la prova que podem encarar els reptes ambientals amb valentia i ambició, que defensem la vida i que, en comptes de prioritzar espectacles mecànics o festes sense futur, invertim en un escut de seguretat per a totes i tots. Aquest clar claríssim compromís és l’única manera de garantir que els boscos valencians siguen un llegat imprescindible per a les generacions venidores.

llegir més

Espais arqueològics de Sagunt, de segona?

L’arqueologia de Sagunt reclama una veu pròpia que trenque amb la indiferència municipal i que pose l’accent en la importància de la inversió i el compromís real amb els espais que configuren la nostra memòria col·lectiva. Ací, on les pedres murmuren llegendes íberes i romanes, no n’hi ha prou amb actes simbòlics ni amb discursos buits que prometen grans plans directors. La ciutadania té dret a recórrer la Vía del Pòrtic, a remenar el passat amb els seus propis ulls i a emocionar-se davant d’un vestigi que, tancat al públic per la ineficiència de qui governa, esdevé víctima d’una injustícia cultural.

Quan caminem pel carrer Cavallers o per la plaça Major, sovint oblidem que sota els nostres peus descansen tresors que travessen segles. Però quan una administració no garanteix l’obertura d’un espai tan singular com la Vía del Pòrtic, allò que fem és condemnar eixe llegat a la foscor i a l’oblit. Això no és només una qüestió d’horaris, és un senyal clar que l’arqueologia queda relegada a un calaix polsegós, mentre les eines de promoció i divulgació romanen tancades, sense rumb ni visió estratègica.

La paret que envolta el recinte no hauria de separar-nos del passat; hauria de ser només un marc per a la celebració de la història. Quan les persones han de renunciar a visitar una via roca­ta que conserva arcades i fondàries, i quan l’espai roman infranquejable perquè no hi ha pressupost ni personal que el custodie, es produeix una fuita de sentit. L’arqueologia convoca imaginació, proximitat, comunitat. I tanmateix, la gestió municipal manté el pany posat, convertint en un privilegi el que hauria de ser un dret de tothom.

És evident que fa falta una planificació econòmica coherent. Les inversions no poden dependre només de la urgència d’un any electoral, si no d’un calendari sostenit que blinde el finançament necessari per a mantenir oberts els jaciments i els espais expositius. Quan la Generalitat, la Diputació i l’Ajuntament parlen de col·laboració, cal que eixes paraules es transformen en xifres que arriben als arqueòlegs i arqueòlogues, al personal tècnic i al conjunt de la ciutadania. No basta amb una partida genèrica de “patrimoni”. Cal detallar quants diners dediquem a la Via del Pòrtic, al Teatre i al Castell, i quina part d’eixe pressupost es destina a atendre l’atenció al públic, la seguretat i la difusió didàctica del patrimoni.

El compromís polític no pot reduir-se a una roda de premsa anunciant actuacions puntuals, com si el patrimoni fóra un element merament ornamental. Quan els representants públics visiten el jaciment, hi ha d’haver un diàleg clar amb les associacions locals, amb els centres d’estudis saguntins i amb les persones voluntàries que dediquen hores a difondre la història de la ciutat. Aquesta complicitat és la que fa possible rutes adaptades, jornades de portes obertes i recitals de poesia arrelats en la pedra de Sagunt, que deixen una empremta viva en la memòria col·lectiva.

És paradoxal que en una ciutat que oprimeix la Vía del Pòrtic pel seu mal funcionament administratiu, continuen sense regular-se les visites guiades que garantisquen l’accessibilitat per a col·lectius amb diversitat funcional. En molts casos, les persones amb mobilitat reduïda no poden ni acostar-se a les pedres que van suportar el pas de legionaris i mercaders. Aquesta contradicció revela la desconnexió entre un discurs d’inclusió cultural i la realitat de la gestió municipal, que no contempla mesures tan bàsiques com la instal·lació d’elevadors, rampes o la formació de guies especialitzades.

Cal fer front a una altra mancança gravíssima: l’absència de vigilància i manteniment. Quan plou, part de les estructures patixen filtracions i erosions que, sense una inversió continuada, poden acabar comprometen l’estabilitat de les arcades. Si deixem que el desgast natural avance sense actuacions preventives, arribarem a un punt en què el cost de la reparació sigui insuportable per a les arques públiques. Invertir en conservació no és un luxe, sinó una política de prevenció que protegeix la riquesa patrimonial i redueix riscos futurs.

La Vía del Pòrtic no és un element aïllat, sinó el nus d’un conjunt arqueològic que inclou la Domus dels Peixos, l’espai d’interpretació i els carrers adjacents, que conformen un ecosistema urbà arqueològic únic. Si aquest nucli roman tancat, la ciutat perd una peça essencial del seu teixit cultural. Tanmateix, aquesta situació obre una finestra d’oportunitat per reivindicar un model de gestió col·laborativa on la participació ciutadana estiga plenament reconeguda. Voluntaris i voluntàries, alumnes de Batxillerat i Universitat, personal municipal i tècnics de patrimoni han de treballar plegats, amb un sentit real de co-responsabilitat.

Sense aquesta aliança, la protesta quedarà en quatre pancartes i en articles com aquest. En canvi, quan veiem persones del teixit associatiu en reunions, presentant informes i aportant coneixement local, observem com s’esculleix una mena de complicitat pràctica que supera l’oblit administratiu. Això implicaria que cada any, en el pressupost local, hi haja una partida fixa per als espais arqueològics de Sagunt, amb el compromís de fer balanç públic del seu grau d’obertura, del nombre de visitants i de les actuacions de conservació realitzades.

A més, és fonamental que la ciutadania tinga accés fàcil a la informació sobre l’estat dels projectes. Quan es parla de fons europeus, de subvencions autonòmiques o de plans de la Diputació, les informacions no poden quedar amagades en expedients. La transparència és un ingredient bàsic per exigir responsabilitats. Si la gestió ha estat deficitària, cal que les persones responsables donen compte públicament de les causes i presenten un full de ruta per recuperar el temps perdut.

Hi ha qui sostieneix que l’arqueologia és un luxe quan hi ha altres necessitats socials. Però eixa visió és miope, perquè el patrimoni cultural també és un motor econòmic. La Via del Pòrtic, ben gestionada i oberta amb regularitat, atrauria visites d’escoles, de grups de turisme cultural i de recerca universitària, generant ingressos que revertirien en la pròpia ciutat. A més, l’experiència d’excavar en espais arqueològics o de passejar per galeries sota el sòl impulsa l’economia de proximitat: bars, restaurants i comerços locals hi trobarien un atractiu complementari.

Per a fer efectiva aquesta articulació, és necessari impulsar una estratègia turística que reconega la singularitat saguntina i que la vincule amb rutes temàtiques de tot el Camp de Morvedre. Un projecte compartit amb els ajuntaments veïns, amb les associacions de poble i amb la Xarxa de Centres d’Interpretació del Patrimoni, potenciaria la difusió i l’eficàcia de la inversió. És imprescindible sortir de la visió localista i entendre que protegir la Via del Pòrtic és protegir un llegat que parla de totes i tots, que forma part d’un imaginari col·lectiu ampli.

En paral·lel, cal recordar que cada espai arqueològic té la seua gent. Els treballadors i treballadores de la Domus dels Peixos han de guanyar-se reconeixement i condicions laborals dignes. Quan un o una guia ha de renunciar a dies d’estar amb la família per tancar l’espai, la motivació cau i es multiplica el risc d’abandonament d’un servei que és clau per a l’educació patrimonial. Garantir estabilitat contractual i formació continuada hauria de ser una prioritat en qualsevol acord de cooperació institucional.

La història de Sagunt està plena de capitols de resistència i de superació. Des de l’assalt del general Amílcar fins a la llegenda de Marc Antoni, cada pedra compta un relat de coratge. No podem permetre que l’actual govern municipal es converteixi en el nou enemic silenciós que impedeix l’accés a aquestes històries. Per això, la ciutadania ha de mantindre el pols, ha de pressionar amb mobilitzacions pacífiques, amb campanyes de signatures i amb demandes cíviques fins que la Vía del Pòrtic torne a obrir amb regularitat i amb condicions dignes d’un jaciment de primera.

L’ètica del patrimoni ens impulsa a reclamar compromís i a exigir que la llengua de les pedres siga escoltada. Quan obrim portes, quan organitzem rutes nocturnes i jornades pedagògiques, quan expliquem als més menuts que la història no són només llibres sinó el que palpeja la nostra terra, estem teixint un futur on la identitat de Sagunt es reforça. Una identitat que es nodreix de la col·laboració entre administracions i ciutadania, sense que cap pany municipal la frene.

L’espai arqueològic és la caixa de ressonància de la nostra comunitat. Quan se sent eixir un xiquet o una xiqueta exclamant davant un mosaic, sabem que eixa emoció és la recompensa més gran. La Via del Pòrtic ha de recuperar el seu lloc, ha de deixar de ser l’exemple de la ineficiència i ha de passar a ser el símbol de la nostra capacitat de recuperar el passat i projectar-lo cap al futur. Perquè Sagunt no és només un municipi que dorm ajagut sobre pedres velles, sinó un poble que vol despertar l’arqueòleg i l’arqueòloga que porta dins de si.

És hora de reivindicar que la inversió no siga un concepte abstracte, sinó una realitat palpable que obri portes i aixoplugues la curiositat. És hora que el compromís es materialitze en xifres visibles i en condicions de treball dignes. És hora que els espais arqueològics es converteixin en motors de cohesió social i de dinamització cultural. I és hora que la Vía del Pòrtic deixe de ser la víctima de la ineficiència municipal i esdevinga la protagonista d’una ciutat que decideix fer de la seua història la seua millor carta de presentació.

Quan això ocórrega, podrem sentir, un dia qualsevol, com el fill i la filla d’una família de Sagunt expliquen amb orgull que han passat la vesprada amb els amics remenant cullets de ceràmica i comprovant com la història és un fil que travessa generacions. I eixe dia sabrem que hem guanyat una batalla decisiva: la de la dignitat patrimonial i la de la democràcia cultural. Un dia en què cada pas pel carrer Major serà una invitació a girar el cap i a recordar que ací, sota les pedres, sota la terra, viu un passat que mereix ser celebrat, compartit i, sobretot, obert.

llegir més

Sagunt recupera els carrers!

Un sol pas pot canviar la vida d’una ciutat, una ciutat que ha normalitzat durant massa temps la prioritat del vehicle sobre la persona, que ha concebut el carrer com un corredor de trànsit i no com un espai de trobada. A Sagunt, aquesta herència urbana s’ha estès durant dècades, però ara la ciutadania reclama a crits una nova visió que posicione el vianant al centre de tot projecte de mobilitat. Recuperar l’espai públic per a qui recorre el barri a peu, per a qui descobreix la història dels carrers mentre passeja i para l’orella al batec de la col·lectivitat, és apostar per una ciutat més saludable, més segura i més vinculada al benestar de les seues veïnes i veïns.

La guia de recomanacions per a projectes d’infraestructura peatonal del Ministeri de Transports d’Espanya planteja un repte clar: dissenyar un entorn urbà que parle de dignitat i accessibles continuïtat. Aquest document reclama voreres amples que conviden al passeig, zones de convivència on les famílies puguen aturar-se, xiquets i xiquetes puguen gaudir d’un tros d’asfalt sense cotxes i persones majors troben un banc on reposar els passos. El que aquesta guia proposa no és un ideal inalcançable, sinó l’expressió de ciutats avançades on la proximitat i la lentitud construeixen comunitats. Però perquè aquestes idees fructifiquen a Sagunt cal transformar-les en accions concretes, en modificacions reals del paisatge urbà i en un compromís ferm dels responsables polítics.

Les queixes que ha recollit l’ajuntament no són un brindis al sol: més de dues-centes cinquanta reclamacions han arribat arreu dels barris, denunciant horaris d’autobús que deixen buits llargs, vehicles massa plens que impedeixen el viatge digne, i suppressions de línies sense avisos previs. Darrere d’aquestes xifres hi ha rostres que esperen indefinidament a la parada, estudiants que arriben tard a classe, treballadores que han de fer malabarismes amb la seua jornada laboral. És un clam col·lectiu que implora solucions urgents, una demanda de servei públic eficient, però també de gestió planificada i transparent, on cadascú puga consultar l’estat del transport sense por de trobar-se amb enquestes buides.

Però l’exigència no s’acaba en millorar l’oferta de bus; palesa una necessitat més profunda: reconéixer que caminar és un dret i no un subproducte de la incapacitat de conduir. Quan es projecta un carrer, cada centímetre de vorera ha de comptar amb el criteri de la persona que la transitarà sense vehicle. Cal revisar els materials de pavimentació perquè siguen antilliscants i permeables, protegir amb vegetació i arbres que oferisquen ombra en els mesos de calor i configurar una xarxa de passos de zebra ben visibles i il·luminats que redueisquen la xifra d’accidents i incrementen la sensació de seguretat.

A més de la qualitat de l’asfalt i la inclinació de les voreres, és fonamental situar punts de descans amb regularitat. Un banc cada cinc cents metres, una font d’aigua potable, un element de mobiliari urbà que aporte personalitat als carrers i convide a aturar-se. Aquesta infraestructura també ha de respondre a criteris de manteniment: no serveix de res inaugurar un espai de convivència si mesos després apareix brut o malmès. La cura contínua ha de formar part dels pressupostos municipals, assignant recursos específics perquè els serveis de neteja i jardineria treballen amb prioritat en els itineraris peatonals.

La reducció de velocitat dels vehicles és clau per dotar de centralitat el vianant. Implantar límits de trenta quilòmetres per hora a tota la trama urbana no sols millora la seguretat viària, sinó que humanitza els carrers i afavoreix la pacificació del trànsit. Quan els cotxes circulen a una velocitat moderada, la gent es mou amb més confiança, xiquetes i xiquets experimenten la ciutat amb la ment més desperta al seu entorn i la contaminació acústica cau en picat. Aquest canvi de paradigma ha de vindre acompanyat de senyalització clara i de controls de velocitat que recorden a tot moment la importància de respectar els límits establerts.

Paral·lelament a aquestes mesures, és imprescindible implementar mecanismes de participació real. No es tracta de celebrar un parell de reunions formals o de publicar un butlletí amb solucions ja decidides. Cal constituir consells de mobilitat de barri, on associacions veïnals, centres educatius, col·lectius d’esport i gent major intercanvie idees i propose millores. Aquest procés deliberatiu ha de comptar amb sessions regulars, amb itineraris urbans previstos per a la seua inspecció i amb la possibilitat que qui habita el carrer aporte observacions sobre aspectes invisibles als plànols.

Un altre àmbit que reclama atenció és la integració de la mobilitat activa amb la protecció del patrimoni local. A Sagunt, la Part Alta, el port antic, la muralla i la Ribera ofereixen paisatges de gran valor històric. Els itineraris a peu poden relacionar aquests punts d’interès amb rutes ben senyalitzades, amb panells que conten històries de la pedra viva i la vida humana que ha transcorregut allí. D’aquesta manera, la mobilitat s’enriqueix amb una dimensió cultural, i cada trajecte es converteix en un recorregut que inspira a estiuejants i residents per descobrir tresors amagats.

En el disseny de carrils bici connectats és possible demostrar que la mobilitat sostenible no exclou el vianant, ans al contrari, pot reforçar-la. Cal assegurar que aquests carrils discorrin paral·lels a les voreres, però separats per elements de protecció físics que garantisquen la seguretat tant de qui va pedalejant com de qui camina. A més, l’estacionament segur de bicicletes en punts estratègics ha de convertir-se en prioritat. Un aparcament mal assegurat o mal ubicat pot dissuadir l’ús habitual de la bicicleta i, amb això, reduir l’oportunitat de combinar trajectes a peu i en bici.

No podem oblidar-nos de les zones d’especial protecció escolar, on cada matí i migdia la vida urbana s’accelera amb el flux de xiquets i xiquetes. En aquests entorns és urgent desenvolupar pacificacions temporals, amb carrers tallats durant l’entrada i eixida de les classes, camins escolars que estiguen marcats i vigilats, i circuits que permeten als més menuts arribar a peu a l’escola amb confiança. Aquest model ha demostrat a altres ciutats que fomenta hàbits de mobilitat saludable i alleuja la congestió al voltant dels centres educatius.

Els mercats de proximitat també mereixen un tractament especial. Aquests entorns són nuclis de vida social i econòmica, on el vianant guanya protagonisme per defecte. Convertir els accessos al mercat en zones exclusives per a persones i bicicletes, amb àrees de càrrega i descàrrega ordenades i limitades a hores concretes, afavoreix la seguretat i la convivència. És l’oportunitat de recuperar la imatge d’un carrer bulliciós, on la gent intercanvia productes, converses i rialles sense por a embussar-se.

Un model de governança oberta ha de contemplar la creació de pressupostos participatius destinats a projectes de mobilitat activa. Assignar una partida econòmica perquè la ciutadania decida quines intervencions es duen a terme crea un vincle directe entre les aportacions de cadascú i la transformació física de la ciutat. Quan la gent veu plasmada la seua veu en un banc dissenyat per elles i ells o en una ombra que han propostat, augmenta el sentit de pertinença i la cura dels espais comuns.

Cal també involucrar entitats esportives, culturals i de joventut en projectes de dinamització dels carrers. Esdeveniments com carreres populars, marxes a peu guiades per historiadors locals o rutes nocturnes fan visible la mobilitat activa com un fet quotidià i festiu. Aquestes jornades, a més, serveixen de banc de proves per testar elements urbans, com bancs mòbils o punts d’animació, que després es puguen consolidar de manera permanent.

En el context de canvi climàtic, la mobilitat a peu esdevé una arma per adaptar la ciutat a condicions extremes. Plantar alineacions d’arbres adequats, instal·lar pèrgoles i jocs d’aigua en punts de descans i dissenyar sistemes de drenatge sostenible en voreres són accions que ajuden a mitigar l’efecte illa de calor. Cada canvi fa que el passeig siga agradable encara que l’ambient carregue d’humitat o calor, i convida a les dones, a les persones majors i a tota la ciutadania a sortir de casa sense por de patir un cop de calor.

És imprescindible posar en valor la col·laboració interadministrativa. El govern local ha de coordinar-se amb conselleries de patrimoni, d’infraestructures i de salut per garantir una cohesió en les polítiques públiques. Les obres de manteniment de clavegueram no poden interrompre anys després una vorera acabada de remodelar, i els projectes de recuperació de façanes històriques han de preveure també l’accessibilitat per a cadires de rodes i cotxets. Aquesta visió global evita duplicitats i malbaratament de recursos.

S’ha de revisar el model d’aparcament, reduint places al nucli antic i creant àrees dissuasòries a les rodalies. Assignar aquests espais per a bicicletes o patinets i ubicar punts de lloguer de vehicles elèctrics i bicis públiques transforma la percepció de la mobilitat. Alliberar el centre urbà del domini del cotxe no és només una qüestió estètica, sinó una decisió de justícia urbana. Quan la plaça degradada desapareix perquè es converteix en un espai de joc, en un zona jardinada o en un mercat ambulant, la ciutadania recupera l’essència del carrer com a espai comú.

Per a implementar totes aquestes idees, la planificació ha de basar-se en dades reals. L’ajuntament ha de publicar informació oberta sobre fluxos de vianants, incidències de seguretat viària, queixes ciutadanes geolocalitzades i resultats de proves temporals de pacificació. Aquestes estadístiques han de ser accessibles a tota la població, i consultables amb eines senzilles, perquè qualsevol persona interesada puga entendre quines zones necessiten millores urgents i quines intervencions han tingut èxit.

El repte és ambiciós però no és inabastable. Aquest article no pretén dictar un pla gran i inamovible, sinó obrir la ment i el cor de la ciutadania i de les institucions. Mirar la ciutat amb ulls de vianant implica replantejar prioritats, calendaris i pressupostos. Cal assumir que cada inversió en transport públic o en carrils bici ha de combinar-se amb una estratègia clara per a la mobilitat a peu. Només així podrem parlar de policies integrals, on cada euro gastat genere el màxim benefici social.

La revolució del vianant comença en el gest de qüestionar la normalitat dels cotxes que ocupen voreres, que eixamplen els carrils i que mantenen en silenci la veu de la col·lectivitat. És una revolució amable, no violenta, que neix de la constatació que caminar és un dret fonamental per a la llibertat individual i col·lectiva. A Sagunt, aquesta revolució ha de lligar-se al caràcter mediterrani, a la tradició de passejar a la fresca, a les tertúlies de carrer i a aquell costum de la gent gran de detenir-se a parlar davant de la porta.

En definitiva, posar el vianant al centre de la política de mobilitat local és més que un canvi tècnic: és un compromís ètic amb la qualitat de vida, amb la salut pública i amb la cohesió social. És reconéixer que la ciutat és un escenari infinit de relacions humanes i de solucions compartides. És confiar que el futur de Sagunt serà més inclusiu, més sostenible i més càlid el dia que mirem el carrer no com un espai per al trànsit, sinó com un escenari per a la convivència. Caminar junts, escoltar-nos i decidir plegats com volem les nostres voreres és el primer pas d’una transformació que dibuixa una ciutat viva, saludable i plena de possibilitats.

llegir més

Els incendis que cremen la dignitat: una mirada crítica a la gestió forestal en mans de la dreta

Quan el foc devora les serres, no només es calcina la vegetació. Es destrueixen ecosistemes sencers, es perden vides animals, es posa en perill la salut de les persones i es fa miques el patrimoni natural que ens pertany a totes. Però darrere de cada flama hi ha també una història de negligència, de decisions polítiques que han prioritzat l’estalvi pressupostari per damunt de la protecció del territori, i de treballadores i treballadors forestals que lluiten amb mitjans precaris per fer front a una emergència que cada any és més intensa.

Aquest estiu de 2025 ha sigut especialment dur. Les comarques de l’interior de Castelló, les muntanyes de Lleó, les frondes gallegues i les serres andaluses han patit incendis devastadors. I si bé és cert que el canvi climàtic accentua les condicions extremes, no podem mirar cap a un altre costat quan les polítiques forestals de les comunitats autònomes governades pel Partit Popular i Vox han deixat els boscos desprotegits, els bombers forestals abandonats i la ciutadania exposada.

A Castella i Lleó, per exemple, la gestió forestal ha estat marcada per la precarietat. Els bombers forestals denuncien contractes temporals, jornades extenuants i una manca de reconeixement professional que els impedeix accedir a drets laborals bàsics. La Llei 5/2024, que hauria de garantir un estatut digne per a aquest col·lectiu, continua sense aplicar-se. El govern autonòmic, en mans de PP i Vox, ha decidit posposar la implementació de les millores fins al 2027, escudant-se en contractes vigents que no contemplen les noves condicions. Mentrestant, el foc avança i les brigades forestals treballen sense el suport que mereixen.

Galícia, terra de boscos humits i paisatges verds, no ha estat exempta de la tragèdia. Les comarques d’Ourense i Lugo han patit incendis que han arrasat centenars d’hectàrees. El govern gallec, també del PP, ha mantingut una política de subcontractació que deixa els bombers forestals en mans d’empreses privades, amb condicions laborals que freguen la indignitat. La manca de formació continuada, l’absència de protocols clars i la insuficiència de recursos són una constant que es repeteix any rere any.

A Madrid, la situació és igualment preocupant. Tot i ser una comunitat amb recursos, la gestió forestal ha estat marcada per l’austeritat. El govern d’Ayuso ha prioritzat altres àrees, deixant la protecció del medi ambient en un segon pla. Els bombers forestals denuncien sous baixos, falta de reconeixement i una estructura que no permet una resposta ràpida i eficaç davant els incendis. El nord de la comunitat ha patit diversos focs aquest estiu, i la resposta institucional ha estat lenta i insuficient.

Andalusia, amb la seua gran extensió forestal, ha viscut episodis dramàtics. Les serres de Còrdova i la zona de Sierra Norte han estat escenari de focs que han posat en perill nuclis habitats. El govern andalús, també del PP, ha mantingut una política de licitacions que no contempla les millores laborals que exigeix la Llei 5/2024. Les brigades forestals treballen amb mitjans antiquats, sense suficient personal i amb una planificació que no contempla la prevenció com a eix central.

Davant d’aquesta realitat, cal alçar la veu. No podem permetre que la gestió forestal siga una qüestió partidista, ni que es convertisca en un camp de batalla ideològic. El territori és de totes, i la seua protecció hauria de ser una prioritat transversal. Les polítiques de dreta, centrades en la reducció de la despesa pública i en la privatització de serveis essencials, han demostrat ser ineficaces davant l’emergència climàtica que vivim.

La Llei 5/2024 és una eina fonamental per dignificar la professió de bomber forestal. Reconéixer-los com a professionals, garantir-los una jubilació anticipada, millorar les seues condicions laborals i assegurar una formació continuada són passos imprescindibles per construir un sistema de protecció forestal eficaç. Però aquesta llei, com tantes altres, corre el risc de quedar en paper mullat si les comunitats autònomes no la implementen amb responsabilitat.

És hora de reivindicar una gestió forestal pública, professionalitzada i centrada en la prevenció. Cal invertir en vigilància, en neteja de boscos, en educació ambiental i en protocols d’actuació que permeten una resposta ràpida. Cal escoltar les persones que treballen al bosc, que coneixen el territori i que saben com actuar davant el foc. Cal deixar de banda les excuses i posar-se a treballar.

Els incendis no són només una qüestió estacional. Són el reflex d’un model de gestió que ha fallat, d’un sistema que ha prioritzat l’estalvi per damunt de la vida. I això, en un context de crisi climàtica, és una irresponsabilitat que no podem tolerar.

Des del País Valencià, des de les comarques que també han patit focs en el passat, sabem que la lluita contra els incendis és una tasca col·lectiva. Sabem que el territori es defensa amb recursos, amb planificació i amb dignitat. I per això, alcem la veu per exigir que les comunitats autònomes governades per PP i Vox deixen de mirar cap a un altre costat i assumisquen la seua responsabilitat.

Perquè cada arbre que es crema és una ferida al nostre futur. Perquè cada bomber forestal que treballa en condicions precàries és una mostra de la indiferència institucional. I perquè cada hectàrea arrasada és una pèrdua que no podem recuperar.

És hora de dir prou. És hora de defensar el territori amb fets, no amb discursos buits. És hora de posar la vida al centre de les polítiques públiques. I és hora de reconéixer que la gestió forestal no pot estar en mans de qui no creu en el servei públic, ni en la protecció del medi ambient, ni en la dignitat de les persones que el defensen.

llegir més