La diferència entre nació i estat és una de les qüestions més complexes, debatudes i, alhora, més malenteses de la teoria política contemporània. Sovint, en el llenguatge quotidià, ambdós conceptes es confonen, s’utilitzen com a sinònims o es barregen sense massa cura, com si foren dues cares d’una mateixa moneda. Però quan s’analitzen amb deteniment, quan s’observa com funcionen en la pràctica i com s’han construït històricament, es fa evident que parlem de realitats distintes, amb lògiques pròpies i amb conseqüències profundes en la vida col·lectiva. Aquesta distinció esdevé especialment rellevant en territoris com el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, on la identitat cultural, lingüística i històrica ha conviscut amb estructures estatals que no sempre han reconegut, respectat o potenciat aquesta realitat compartida.
La reflexió sobre allò tangible i allò intangible és clau per entendre aquesta diferència. L’estat és, sobretot, una estructura tangible: institucions, fronteres, lleis, administracions, pressupostos, cossos de seguretat, sistemes fiscals, aparells burocràtics. La nació, en canvi, és una construcció eminentment intangible: memòria, llengua, cultura, símbols, imaginari compartit, consciència col·lectiva, voluntat de ser. Aquesta distinció no implica que la nació siga menys real que l’estat; de fet, moltes vegades és més persistent, més profunda i més determinant en la vida de les persones. Però sí que implica que la nació opera en un altre pla, més emocional, més simbòlic, més vinculat a la identitat i a la pertinença.
Quan Josep Vicent Mestre parla de la identitat col·lectiva, de la memòria compartida i de la necessitat de reconéixer els vincles culturals que travessen els territoris de parla catalana, ho fa des d’aquesta mirada que entén la nació com un espai viu, dinàmic, en constant transformació. No és una essència immutable, ni una veritat eterna, ni una imposició. És un procés, una construcció que es renova cada dia a través de la llengua, de les pràctiques culturals, de les relacions socials, de la manera com les persones entenen el seu passat i imaginen el seu futur. La nació és, en aquest sentit, un projecte compartit, una obra col·lectiva que no es pot reduir a fronteres administratives ni a estructures estatals.
El País Valencià, Catalunya i les Illes Balears són un exemple paradigmàtic d’aquesta tensió entre allò tangible i allò intangible. Comparteixen una llengua, una història i un conjunt de referents culturals que han generat, al llarg dels segles, una consciència de pertinença que travessa les divisions polítiques. Però, al mateix temps, cadascun d’aquests territoris ha desenvolupat institucions pròpies, marcs jurídics diferenciats i relacions específiques amb l’estat espanyol. Aquesta dualitat ha generat, sovint, confusions, debats i fins i tot conflictes sobre què significa formar part d’una mateixa nació cultural i, alhora, viure en realitats polítiques distintes.
La nació, entesa com a comunitat cultural i simbòlica, no necessita un estat per existir. Pot existir sense ell, pot sobreviure a la seua absència i pot continuar generant identitat, cohesió i sentit de pertinença. L’estat, en canvi, sí que necessita una població, un territori i un conjunt de normes que li donen legitimitat i capacitat d’acció. L’estat és una estructura de poder; la nació és una estructura de sentit. L’estat administra; la nació inspira. L’estat regula; la nació cohesiona. L’estat imposa límits; la nació els transcendeix.
Aquesta diferència es fa especialment visible quan s’analitza la història contemporània dels territoris de parla catalana. La llengua, per exemple, és un element central de la nació, però no és un element necessari de l’estat. L’estat espanyol ha funcionat durant segles sense assumir la diversitat lingüística com un valor, i fins i tot ha actuat sovint per uniformitzar-la. En canvi, la nació cultural que compartim al País Valencià, Catalunya i les Illes Balears ha mantingut la llengua com un element vertebrador, com un espai de trobada i com una eina de transmissió de valors, memòries i formes de vida. La llengua és intangible, però és més poderosa que moltes estructures tangibles. Pot ser perseguida, marginada o menystinguda, però continua viva mentre la gent la parla, la canta, la escriu i la estima.
La memòria col·lectiva és un altre element intangible que defineix la nació. No és una memòria uniforme ni homogènia, sinó un mosaic de relats, experiències i interpretacions que es van entrellaçant. La memòria compartida entre els territoris de parla catalana no és una memòria única, però sí que és una memòria connectada. Les rutes comercials medievals, les institucions pròpies, les formes de govern municipal, les tradicions festives, les influències literàries, les migracions internes i les relacions econòmiques han creat un teixit de connexions que, encara hui, es percep en la manera com entenem el món. Aquesta memòria no es pot legislar ni es pot imposar; simplement existeix, es transmet i es transforma.
L’estat, en canvi, construeix una memòria oficial, sovint selectiva, orientada a reforçar la seua legitimitat. Aquesta memòria estatal pot coincidir o no amb la memòria nacional. Quan coincideix, es genera una sensació d’harmonia i continuïtat. Quan no coincideix, apareixen tensions, conflictes i disputes sobre el relat del passat. En el cas del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, aquestes tensions han sigut constants, perquè la memòria estatal espanyola ha tendit a invisibilitzar o minimitzar la diversitat cultural i lingüística, mentre que la memòria nacional compartida ha reivindicat aquesta diversitat com un element essencial.
La cultura és un altre espai on la diferència entre nació i estat es fa evident. La cultura és, per definició, un espai de creació, d’expressió i de llibertat. No necessita permisos administratius per existir, encara que sí que necessita condicions materials per desenvolupar-se. La cultura compartida entre els territoris de parla catalana és un exemple clar d’aquesta força intangible. La literatura, la música, el teatre, la gastronomia, les festes, les formes de sociabilitat i les tradicions populars han creat un univers simbòlic que travessa les fronteres administratives. Aquest univers no és uniforme ni homogeni, però sí que és reconeixible, i genera un sentiment de familiaritat i de pertinença que no es pot explicar només amb criteris polítics.
L’estat, en canvi, regula la cultura, la finança, la protegeix o la limita. Pot fomentar-la o pot dificultar-la. Pot reconéixer la diversitat o pot intentar uniformitzar-la. Però no la crea. La cultura naix de la gent, de les comunitats, de les pràctiques quotidianes. És un espai de llibertat que sovint desborda les estructures estatals. Per això, la cultura és un dels espais on la nació es manifesta amb més força, perquè és on la gent expressa allò que és, allò que sent i allò que vol ser.
La idea de nació com a realitat intangible no implica que siga una realitat feble o secundària. Al contrari, moltes vegades és més persistent que l’estat. Els estats poden desaparèixer, dividir-se, fusionar-se o transformar-se radicalment. Les nacions, en canvi, poden sobreviure a aquestes transformacions, perquè estan arrelades en la memòria, en la llengua i en la cultura. La nació és una realitat emocional, simbòlica i social que no depén exclusivament de les estructures polítiques. Per això, quan es parla de nació, es parla d’una realitat que té una força profunda, encara que no sempre siga visible en termes materials.
El País Valencià, Catalunya i les Illes Balears són un exemple clar d’aquesta persistència. Malgrat els canvis polítics, les imposicions estatals, les transformacions econòmiques i les pressions uniformitzadores, la nació cultural compartida ha continuat existint, transformant-se i adaptant-se. No és una nació uniforme ni homogènia, però sí que és una nació viva, que es reconeix en la llengua, en la cultura i en la memòria. Aquesta nació no necessita negar les identitats particulars de cada territori; al contrari, les integra, les respecta i les enriqueix.
La reflexió sobre allò tangible i allò intangible també permet entendre per què la nació pot generar sentiments tan intensos. La nació parla de pertinença, de comunitat, de sentit, de futur compartit. És un espai emocional que connecta les persones amb una història i amb un projecte. L’estat, en canvi, parla de gestió, d’administració, de poder. És necessari, però no sempre és estimat. La nació pot ser estimada sense ser un estat; l’estat pot ser respectat sense ser estimat. Aquesta diferència explica per què els debats sobre identitat són tan intensos, mentre que els debats sobre administració són més tècnics.
Quan es parla del futur del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, és important tindre en compte aquesta distinció. El futur polític pot ser divers, plural i obert. Però el futur cultural i lingüístic depén de la capacitat de mantindre viva la nació intangible que compartim. Aquesta nació no és incompatible amb cap projecte polític, sempre que aquest projecte respecte la diversitat i la llibertat. La nació cultural pot conviure amb diferents formes d’estat, sempre que aquestes formes no intenten uniformitzar-la o invisibilitzar-la.
La defensa de la llengua, de la cultura i de la memòria compartida és, en aquest sentit, una defensa de la nació intangible. No és una defensa contra ningú, sinó una defensa a favor de la diversitat, de la llibertat i de la dignitat col·lectiva. És una defensa que no necessita imposicions, sinó conviccions. No necessita fronteres, sinó vincles. No necessita uniformitat, sinó pluralitat. La nació cultural que compartim és un espai de llibertat que cal cuidar, protegir i projectar cap al futur.
Aquesta defensa no és només una qüestió política; és també una qüestió emocional, educativa i cultural. Implica transmetre la llengua a les noves generacions, fomentar la creació cultural, preservar la memòria col·lectiva i generar espais de trobada entre els territoris. Implica reconéixer que la nació és una realitat viva, que necessita ser alimentada, cuidada i estimada. Implica entendre que la nació no és una essència immutable, sinó un procés en constant transformació.
Quan Josep Vicent Mestre parla de la importància de la memòria, de la llengua i de la identitat, ho fa des d’aquesta mirada que entén la nació com un espai de llibertat i de creativitat. No és una mirada essencialista ni excloent, sinó una mirada que reivindica la diversitat interna, la pluralitat de veus i la capacitat de construir un futur compartit sense renunciar a les particularitats de cada territori. Aquesta mirada és especialment necessària en un món globalitzat, on les identitats es transformen ràpidament i on les estructures estatals sovint no són capaces de donar resposta a les necessitats emocionals i culturals de les persones.
La diferència entre nació i estat, entre allò intangible i allò tangible, no és una diferència abstracta. Té conseqüències concretes en la vida quotidiana. Quan una persona parla la seua llengua, està participant en la nació. Quan celebra una festa tradicional, està participant en la nació. Quan llig un llibre d’una autora del seu territori, està participant en la nació. Quan transmet a les noves generacions la memòria del seu poble, està participant en la nació. Tot això és intangible, però és profundament real.
L’estat, en canvi, es manifesta en altres espais: en les escoles, en els hospitals, en les carreteres, en els impostos, en les lleis. És necessari, però no és suficient per generar identitat. Pot garantir drets, però no pot generar pertinença. Pot regular la convivència, però no pot crear comunitat. Per això, la nació i l’estat són realitats complementàries, però no equivalents. Confondre-les és un error que pot generar frustracions i malentesos.
El repte del futur és trobar un equilibri entre aquestes dues realitats. Un equilibri que permeta que la nació cultural continue viva, dinàmica i creativa, i que, al mateix temps, permeta que les estructures polítiques respecten aquesta realitat i la potencien. Un equilibri que reconega la diversitat interna del País Valencià, de Catalunya i de les Illes Balears, i que, alhora, reconega els vincles que els uneixen. Un equilibri que entenga que la nació és un espai de llibertat i que l’estat ha de ser un espai de garantia.
Aquest equilibri no és fàcil, però és possible. Requereix diàleg, respecte i voluntat de construir. Requereix entendre que la nació no és una imposició, sinó una invitació. Requereix entendre que la identitat no és una frontera, sinó un pont. Requereix entendre que la diversitat és una riquesa, no una amenaça. Requereix entendre que la nació és un espai de convivència, no de confrontació.
El País Valencià, Catalunya i les Illes Balears tenen una oportunitat única per construir aquest equilibri. Tenen una llengua compartida, una cultura rica i diversa, una memòria profunda i una capacitat creativa extraordinària. Tenen, també, institucions pròpies que poden jugar un paper clau en la defensa i la promoció de la nació cultural. I tenen una societat viva, plural i dinàmica que pot impulsar aquest projecte.
La nació intangible que compartim és un tresor que cal cuidar. No és un tresor tancat en un museu, sinó un tresor viu, que es renova cada dia. És un tresor que no pertany a ningú en exclusiva, sinó que pertany a totes les persones que el fan possible. És un tresor que no es pot imposar, sinó que es pot compartir. És un tresor que no es pot destruir mentre hi haja persones que el mantinguen viu.
La diferència entre nació i estat és, en definitiva, la diferència entre allò que som i allò que tenim. L’estat és allò que tenim: una estructura política, administrativa i jurídica. La nació és allò que som: una comunitat de memòria, de llengua i de cultura. L’estat pot canviar; la nació es transforma. L’estat pot imposar; la nació pot inspirar. L’estat pot dividir; la nació pot unir.
Entendre aquesta diferència és essencial per construir un futur més just, més lliure i més respectuós amb la diversitat. És essencial per evitar confusions, per superar conflictes i per generar espais de convivència. És essencial per reconéixer la riquesa de la nostra identitat compartida i per projectar-la cap al futur amb confiança i esperança.
El País Valencià, Catalunya i les Illes Balears tenen una història compartida, una llengua compartida i un futur que pot ser compartit si així ho volen les seues societats. No es tracta d’imposar un projecte, sinó d’obrir possibilitats. No es tracta de negar les diferències, sinó de reconéixer els vincles. No es tracta de construir fronteres, sinó de construir ponts. La nació intangible és un d’aquests ponts, i és un pont que val la pena cuidar.
La reflexió sobre nació i estat, sobre allò tangible i allò intangible, no és només un exercici intel·lectual. És una invitació a mirar-nos amb més profunditat, a reconéixer allò que ens uneix i allò que ens fa singulars, a construir un futur on la diversitat siga un valor i no un problema. És una invitació a entendre que la nació és un espai de llibertat, de creativitat i de convivència, i que l’estat ha de ser un instrument al servei d’aquesta llibertat.
En un món que canvia ràpidament, on les identitats es transformen i on les estructures polítiques es veuen qüestionades.
La nació intangible pot ser un espai de seguretat emocional enmig d’un món canviant, però també pot ser un espai de creativitat i d’innovació. No és un refugi nostàlgic, sinó un motor de futur. Quan una comunitat es reconeix en la seua llengua, en la seua cultura i en la seua memòria, no està mirant només cap arrere; està construint les bases per projectar-se cap endavant amb confiança. La nació és un espai on les persones poden imaginar col·lectivament un futur compartit, i aquesta capacitat d’imaginació és una de les forces més poderoses que existeixen.
En aquest sentit, el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears tenen un potencial extraordinari. La seua creativitat cultural, la seua capacitat d’innovació i la seua diversitat interna són actius que poden convertir la nació intangible en un espai de futur. Però aquest potencial només es podrà desenvolupar si es reconeix la importància de la llengua, de la cultura i de la memòria compartida. Si es menysté la llengua, si es banalitza la cultura o si s’oblida la memòria, la nació es debilita. Si, en canvi, es cuiden aquests elements, la nació es reforça i es projecta.
La relació entre nació i estat també pot ser una font de conflictes, especialment quan l’estat no reconeix la diversitat interna o quan intenta uniformitzar-la. Però aquests conflictes no són inevitables. Poden ser gestionats amb diàleg, amb respecte i amb voluntat de construir un marc polític que reconega la pluralitat. L’estat pot ser un espai de convivència si accepta que la nació no és una amenaça, sinó una riquesa. Pot ser un espai de llibertat si entén que la diversitat cultural és un valor i no un problema. Pot ser un espai de futur si assumeix que les identitats múltiples són una realitat del segle XXI.
La nació, per la seua banda, també ha d’entendre que l’estat és necessari per garantir drets, serveis i igualtat d’oportunitats. No es tracta d’oposar nació i estat, sinó d’entendre que cadascun té un paper diferent i complementari. La nació aporta sentit; l’estat aporta estructura. La nació genera comunitat; l’estat garanteix convivència. La nació inspira; l’estat administra. Quan aquests dos espais es reconeixen mútuament, es pot construir una societat més justa, més lliure i més cohesionada.
En el cas del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, aquest reconeixement mutu és especialment important. Les institucions autonòmiques poden jugar un paper clau en la defensa de la llengua, de la cultura i de la memòria compartida, però també poden contribuir a construir un marc polític que respecte la diversitat interna i que permeta la convivència entre diferents identitats. Les institucions no són només estructures administratives; són també espais simbòlics que poden reforçar la nació intangible o, per contra, poden debilitar-la si no actuen amb sensibilitat i responsabilitat.
La societat civil també té un paper fonamental en aquest procés. Les associacions culturals, les entitats educatives, els col·lectius artístics, els mitjans de comunicació i les persones que treballen en l’àmbit de la cultura són agents essencials en la construcció i la transmissió de la nació intangible. Són elles qui mantenen viva la llengua, qui preserven la memòria, qui generen espais de trobada i qui impulsen la creativitat. Sense aquesta societat civil activa, la nació es debilita. Amb ella, la nació es reforça i es renova.
La nació intangible també es construeix en l’àmbit educatiu. L’escola és un espai fonamental per transmetre la llengua, la cultura i la memòria. No es tracta d’imposar una identitat, sinó de donar eines perquè les persones puguen entendre el món que les envolta i puguen construir la seua pròpia identitat amb llibertat i consciència. L’educació és un espai de llibertat, i aquesta llibertat només és real si es coneix la pròpia cultura i si es reconeix la diversitat. Una educació que invisibilitza la llengua o la cultura pròpia és una educació incompleta. Una educació que les integra és una educació que empodera.
La nació intangible també es manifesta en la manera com les persones viuen el seu dia a dia. Quan una persona tria parlar en valencià, en català o en mallorquí, està fent un acte de pertinença. Quan tria consumir cultura en la seua llengua, està reforçant la nació. Quan participa en festes populars, quan manté tradicions, quan transmet històries familiars, està contribuint a la memòria col·lectiva. Tot això són actes quotidians, sovint inconscients, però profundament significatius. La nació no es construeix només en els grans discursos; es construeix en la vida quotidiana.
La globalització ha transformat profundament les identitats. Ha generat noves formes de comunicació, noves formes de relació i noves formes de pertinença. Però també ha generat una necessitat creixent de referents propis, de comunitats de sentit, d’espais de pertinença. En aquest context, la nació intangible pot jugar un paper fonamental. No com un espai tancat o excloent, sinó com un espai obert, plural i dinàmic que permeta a les persones arrelades en el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears sentir-se part d’un projecte compartit sense renunciar a la seua diversitat interna.
La nació intangible no és incompatible amb la modernitat; al contrari, pot ser un motor de modernitat. La creativitat cultural, la innovació lingüística, la capacitat de generar projectes compartits i la voluntat de construir un futur col·lectiu són elements que poden situar aquests territoris en una posició privilegiada en un món globalitzat. La nació no és un obstacle; és una oportunitat. No és un límit; és un impuls.
El repte és saber gestionar aquesta oportunitat amb intel·ligència, amb sensibilitat i amb responsabilitat. Cal evitar caure en essencialismes, en visions tancades o en discursos excloents. La nació intangible és plural, diversa i oberta. No pertany a ningú en exclusiva. No és patrimoni d’un grup, d’un partit o d’una institució. És una construcció col·lectiva que pertany a totes les persones que la fan possible. Per això, cal defensar-la des de la inclusió, des del respecte i des de la voluntat de construir un futur compartit.
La diferència entre nació i estat, entre allò intangible i allò tangible, és una diferència que pot ajudar-nos a entendre millor el món en què vivim i a construir un futur més just i més lliure. La nació és un espai de sentit; l’estat és un espai de gestió. La nació és un espai de llibertat; l’estat és un espai de garantia. La nació és un espai de creativitat; l’estat és un espai d’ordre. Quan aquests dos espais es reconeixen i es respecten, es pot construir una societat més cohesionada i més plural.
El País Valencià, Catalunya i les Illes Balears tenen davant seu un futur ple de reptes, però també ple d’oportunitats. La nació intangible que compartim és un dels seus principals actius. És un espai de llibertat, de creativitat i de convivència que cal cuidar, protegir i projectar. És un espai que pot unir, que pot inspirar i que pot donar sentit a un futur compartit. És un espai que no es pot destruir mentre hi haja persones que el mantinguen viu.
La nació és allò que som. L’estat és allò que tenim. I el futur dependrà de la nostra capacitat de construir ponts entre allò que som i allò que tenim, entre la llibertat i la garantia, entre la creativitat i l’ordre, entre la memòria i el futur. Si sabem fer-ho, el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears podran construir un futur compartit on la diversitat siga un valor, on la llengua siga un pont i on la cultura siga un espai de llibertat.
