Francesc Maresme: un religiós destacat i un heroi espiritual de Morvedre

Francesc Maresme, nascut a Morvedre l'any 1379, representa una figura emblemàtica en la història religiosa del País Valencià. No sols va ser un eclesiàstic devot, sinó també un líder espiritual que va deixar una empremta profunda en les estructures religioses del seu temps. Ara que el conclave s'ha iniciat després de la mort del papa Francesc, és pertinent reflexionar sobre el pes i la rellevància del seu llegat per entendre si pot ser considerat el religiós més important de Morvedre.

La trajectòria de Maresme començà a la cartoixa de Portaceli, on ingressà el 1402. Com a prior (1414-23), demostrà una gran capacitat per a liderar i unir comunitats. En un temps de divisió pel Cisma d'Occident, la seua tasca d'unificar les cartoixes hispàniques amb la Grande Chartreuse destacà com un dels seus majors èxits. Aquesta unió no sols restaurava vincles espirituals, sinó que també reforçava l'orde cartoixà en un context històric convuls.

Un dels episodis més notables de la seua vida tingué lloc al concili cismàtic de Basilea i Ferrara, on Francesc Maresme fou considerat candidat per a ser antipapa. En aquell moment històric, un antipapa era un clergue que, per qüestions polítiques o de divisió dins l'Església, era elegit per sectors contraris al papa legítim. 

Açò sovint es produïa en contextos com el Cisma d'Occident, on diferents faccions lluitaven pel control i l'autoritat dins l'Església. Maresme rebé deu vots dels cardenals, un fet que demostrava la seua influència i prestigi espiritual. Tanmateix, a diferència d'altres figures que acceptaren eixos càrrecs, ell es mantingué fidel a la unitat de l'Església i declinà qualsevol intent d'elecció.

Aquest rebuig a assumir el rol d'antipapa posà en evidència la profunditat moral de Maresme i el seu compromís amb els principis cartoixans de dedicació i humilitat. En una època marcada per la corrupció i les lluites internes de poder, la decisió de Maresme de no accedir a un càrrec d'aquesta naturalesa mostra la seua voluntat de servir a Déu i a l'Església sense cedir a les temptacions del poder terrenal. Aquesta posició li valgué el respecte tant de sectors oposats com del papa Eugeni IV, qui intentà nomenar-lo cardenal, dignitat que també rebutjà.

Maresme també deixà una gran marca al territori de Morvedre com a administrador de Montalegre i posteriorment prior de Valldecrist. Amb la seua supervisió i capacitat d'organització, revitalitzà estes cases religioses, convertint-les en centres espirituals de gran nivell. És difícil imaginar l'impacte cultural i espiritual d'estes accions al territori sense considerar el seu rol com a visitador de la província.

L'elecció de Maresme com a general de l'orde el 1437 marcà un punt culminant en la seua trajectòria. Va exercir este càrrec fins a la seua mort, consolidant els valors espirituals i administratius de l'orde cartoixà. Esta etapa final el reafirma com un dels líders més influents de l'orde, amb un llegat que perdura.

Ara, el record del papa Francesc porta la comunitat catòlica a plantejar-se el futur i la influència de figures històriques. Francesc Maresme, amb la seua vida dedicada a l'espiritualitat i a la integritat, és un exemple que transcendeix temps i fronteres. En l'àmbit local, la seua rellevància com a religiós de Morvedre és inqüestionable.

És important no sols recordar Maresme com una figura històrica, sinó també explorar el significat del seu treball en un context contemporani. La seua negativa a buscar poder personal en moments clau és una lliçó de lideratge espiritual que es podria aplicar a l'Església actual. A mesura que el conclave avança, el seu exemple pot inspirar els processos de reflexió i decisió.

Francesc Maresme és més que un religiós; és un símbol de dedicació, moralitat i servei a la fe. La seua història no sols forma part del patrimoni de Morvedre, sinó que enriquix el llegat religiós de tot el País Valencià. 

L'epítet de sant li dona una dimensió transcendent que fa pensar que sí, Francesc Maresme podria ser considerat el religiós més important de Morvedre. Amb un llegat que persisteix, el seu esperit continua guiant-nos i recordant-nos la força de la fe i el lideratge espiritual.

llegir més

Equitatiu

Cada 27 d'abril, el Dia Mundial del Disseny ens recorda el poder transformador d'esta disciplina. El lema de 2025, *“És equitatiu?”*, planteja una reflexió fonamental: com podem utilitzar el disseny per a promoure la justícia social, la inclusió i la igualtat en un món ple de reptes.

El disseny, més enllà de la seua funció estètica, actua com un motor de canvi. A través d'ell, podem construir solucions que empoderen les comunitats més vulnerables, reduïsquen desigualtats i fomenten la diversitat cultural. Este lema ens insta a mirar més enllà del benefici monetari i posar les persones al centre de cada projecte.

Quan parlem de disseny equitatiu, no només ens referim a l'accessibilitat física o tècnica. Ens referim a un enfocament integral que considere les necessitats emocionals, culturals i socials de tots els grups. Significa tindre present la diversitat i buscar formes de fer que tothom se senta inclòs en el procés creatiu.

El llegat del dissenyador Rob L. Peters, qui va defendre una pràctica compassiva, ens inspira a integrar la justícia en cada decisió que prenem com a creadors. Peters ens va recordar la importància de ser "un poc més amables del que és necessari", una filosofia que encaixa perfectament amb la idea d'equitat.

Esta equitat implica no només democratitzar l'accés als recursos visuals i tecnològics, sinó també tindre en compte les implicacions mediambientals de les nostres decisions de disseny. És essencial crear solucions sostenibles que prioritzen el benestar del planeta mentre promouen la inclusió social.

L'equitat en el disseny també comporta desmuntar els estereotips que sovint apareixen en la comunicació visual. Cal revisar quins missatges transmetem, assegurant-nos que representem les diferents realitats de les persones sense prejudicis ni exclusió.

El lema “És equitatiu?” no només apel·la als dissenyadors professionals, sinó també als consumidors. Cada u de nosaltres té el poder de recolzar projectes que prioritzen la igualtat, triant aquelles marques i iniciatives que es comprometen amb una pràctica més justa.

A més, cal reconéixer que el disseny equitatiu no és una tasca senzilla. Demana una reflexió constant i un compromís amb el canvi. Com a dissenyadors, hem d'aprendre a escoltar, entendre les necessitats diverses i adaptar-nos a contextos que sovint són complexos.

Imaginar un futur més equitatiu comporta pensar en projectes que integren llenguatges inclusius, visuals adaptats i estructures accessibles. Això ajudarà a crear un espai on totes les persones puguen participar, sentir-se representades i beneficiar-se del disseny.

El disseny equitatiu necessita dissenys que fomenten l'educació i la sensibilització. La gràfica pot ser un pont entre cultures i un mitjà per a la transformació social. Els cartells, llibres i pàgines web són eines poderoses per a transmetre valors d'inclusió i respecte.

El disseny equitatiu també requereix un canvi en les narratives empresarials. Les marques han d'assumir el seu paper en la creació de missatges que empoderen les comunitats, en lloc de perpetuar desigualtats. Cada campanya publicitària és una oportunitat per a promoure la inclusió.

L'equitat en el disseny no es limita al producte final. També comporta transformar la manera com treballem en els equips creatius. Les empreses han de garantir que hi haja diversitat en els seus equips, donant veu a perspectives diferents que enriquisquen el resultat.

Finalment, este lema ens recorda que la pregunta “És equitatiu?” pot servir com a brúixola en qualsevol projecte. Ens ajuda a avaluar si estem realment considerant l'impacte de les nostres accions i si estem contribuint a un món més just.

El disseny és una eina poderosa que pot ser utilitzada per a construir un futur més inclusiu i equitatiu. Este Dia Mundial del Disseny ens dona l'oportunitat de fer-nos esta pregunta essencial i treballar per a respondre-la amb accions concretes. El repte és nostre, i el futur depén de les decisions que prenem hui. 

llegir més

Valencians i valencianes

La identitat valenciana és molt més que un lloc en el mapa. És una manera de ser i sentir, un sentiment que naix de la llengua, la cultura i la terra. Al llarg de la història, les valencianes i els valencians hem sabut guardar la nostra essència, tot i els entrebancs i les influències forasteres. La nostra llengua, el valencià, és el cor de qui som. És la veu dels nostres avantpassats i el fil que ens lliga amb les generacions que venen. 

Parlar en valencià no és només una qüestió de comunicació, sinó un acte de dignitat i orgull. La llengua ens connecta amb la nostra manera d'entendre el món. Defensar-la és protegir un patrimoni que ens fa ser qui som. 

El territori valencià, des de les muntanyes del Maestrat fins a les platges de la Marina, és un paisatge divers i estimat que marca la nostra manera de viure. L’horta, les serres, el mar i els rius fan de casa nostra un lloc únic, inspiració de generacions de llauradores i llauradors, artesanes i artesans, marineres i mariners. Preservar-lo és una responsabilitat compartida, perquè ací està el nostre passat, el nostre present i el nostre futur. 

La identitat valenciana és també festa, tradició, creativitat i resistència. Des de les Falles fins a la música d'Al Tall, des de l'arròs fins a la pilota valenciana, la nostra cultura és el reflex d'un poble que no vol perdre el seu ser. Som un país que lluita per la nostra autonomia, per la nostra veu i per un futur on les noves generacions puguen gaudir del que hem heretat. 

El mes d’abril té un significat especial per al nostre poble, ja que commemorem la pèrdua dels Furs amb la derrota en la batalla d'Almansa el 1707. Aquell fet marcà un abans i un després en la nostra història, sotmetent-nos a una nova realitat política que ens ha condicionat fins hui. Però abril no ha de ser només un recordatori del passat, sinó també una crida a la reflexió sobre el nostre present i futur dins de l'estat espanyol. Som un poble infrafinançat, una terra que aporta molt més del que rep, un territori que mereix un tracte just, equitatiu i respectuós amb la nostra singularitat. 

Defensar la identitat valenciana és comprometre’s amb la nostra història, la nostra llengua, la nostra terra i la nostra dignitat. Perquè ser valenciana o valencià no és una simple circumstància, sinó un orgull que es porta a la veu, a l'ànima i al cor. La nostra identitat és com una llavor que creix amb força, arrelada en la terra que ens ha vist néixer. 

Cada paraula en valencià, cada tradició que celebrem, és un acte de resistència i amor per la nostra cultura. Som un poble que, malgrat les adversitats, ha sabut mantenir-se ferm, com un arbre que es nodreix de les seues arrels profundes. La nostra llengua és el tronc que ens uneix, i les nostres tradicions són les branques que s'estenen cap al futur, plenes de vida i esperança. 

En cada festa, en cada cançó, es reflecteix l'esperit indomable de la nostra gent. Som hereus d'una història rica i diversa, i que és la nostra responsabilitat continuar sembrant les llavors del nostre llegat. Amb cada pas que fem, amb cada paraula que pronunciem, estem construint un futur on la identitat valenciana floreix amb orgull i dignitat. Perquè ser valencià, ser valenciana, és portar la nostra terra al cor, i defensar-la amb passió i determinació.

llegir més

25/04

 El 25 d’abril de 1707 és una data que ressona profundament en la memòria col·lectiva del poble valencià. Aquella jornada, la derrota de les tropes austriacistes a la batalla d’Almansa va marcar l’inici d’una imposició política, cultural i econòmica que encara persisteix en l’estructura territorial de l’Estat. Felip V, amb voluntat de sotmetre el Regne de València, ordenà picar los escudos, derogar las leyes y poner en todo Castilla, una decisió que simbolitzava l’anul·lació de l’autogovern i la voluntat d’esborrar la identitat pròpia del poble valencià.  

La batalla no només va ser una desfeta militar, sinó que va comportar l’eliminació dels Furs, la supressió de les institucions pròpies i la imposició del castellà com a llengua oficial. Amb el Decret de Nova Planta, el model centralista es va estendre per tot el territori, anul·lant la capacitat de govern i relegant la cultura valenciana a una posició secundària. Esta pèrdua de sobirania no va ser un fet puntual, sinó el començament d’un procés de marginació que ha perdurat fins a l’actualitat.  

Davant d’esta amenaça, el poble valencià es va alçar en resistència, unint-se a l’exèrcit maulet, que esdevingué la força armada del territori en defensa dels Furs i de la sobirania valenciana. Els maulets, lluny de ser simples seguidors d’una causa dinàstica, representaven la lluita per la supervivència d’un sistema polític i jurídic que havia garantit l’autonomia del Regne de València durant segles. Camperols, artesans, comerciants i persones de tota condició social es van sumar a la causa, liderada pel general Joan Baptista Basset, en un intent desesperat per salvar les llibertats que Felip V volia esborrar.  

La picaina es convertí en l’expressió més viva d’esta resistència. No es tractava només d’una actitud combativa en el camp de batalla, sinó d’una forma de plantar cara a l’ocupació borbònica en tots els àmbits de la vida. La ràbia i la indignació per la pèrdua de les institucions pròpies es van transformar en sabotatges, en actes de desobediència i en la fermesa de milers de valencians i valencianes que es negaven a acceptar la submissió. La picaina era l’orgull d’un poble que, tot i la superioritat militar de l’enemic, no renunciava a la seua dignitat.  

Des de tots els racons del País Valencià, la població es va unir a la causa mauleta. Des de la Plana fins la Marina, des de l’Horta fins a la Vall d’Albaida, persones de totes les comarques es van sumar a la lluita, conscients que el que estava en joc no era simplement un canvi de rei, sinó el futur del territori. La picaina es feia present en cada combat, en cada resistència contra els ocupants, en la determinació de no rendir-se malgrat la brutal repressió borbònica. La derrota no només va significar la fi de la guerra, sinó també l’inici d’un llarg procés de centralització que, tres segles després, encara condiciona el País Valencià.  

El sistema econòmic i territorial derivat d’aquella imposició segueix manifestant-se en l’actual infrafinançament del País Valencià. La seua economia, una de les més productives de l’Estat, ha patit dècades de discriminació en el repartiment de recursos. Malgrat aportar una gran quantitat al PIB estatal, la comunitat rep una inversió molt per davall de la seua contribució. Esta asfíxia financera afecta àmbits essencials com l’educació, la sanitat i el transport públic, amb infraestructures precàries, llistes d’espera interminables i una falta de connexions adequades amb Europa que limiten el seu creixement.  

L’infrafinançament del País Valencià és una de les conseqüències més directes d’aquella derrota. Malgrat ser una de les economies més productives de l’Estat, la comunitat rep una inversió molt per davall del que genera. Els recursos són insuficients per garantir uns serveis públics de qualitat, i esta discriminació es veu reflectida en la precarietat de l’educació, la sanitat i les infraestructures. Els centres educatius han de gestionar instal·lacions obsoletes, la sanitat pateix la falta de personal i recursos, i el transport públic continua endarrerit respecte a altres territoris.  

La reivindicació d’un finançament just no és una demanda partidista, sinó una qüestió de dignitat i equitat. Un model que garantisca recursos suficients és essencial per al benestar social i per al desenvolupament del territori. La picaina no ha desaparegut; es manifesta en la lluita pel finançament just, en la defensa de la llengua i en la reivindicació d’un model territorial més equitatiu.  

La llengua no és només un vehicle de comunicació, sinó el fil conductor de la història, un element imprescindible per a la identitat. Defensar el valencià és un acte polític i social, una reafirmació del dret a existir sense subordinacions ni renúncies. La lluita pel reconeixement de la llengua és part del procés de recuperació de la memòria i de la dignitat, una reivindicació que s’ha de materialitzar en polítiques efectives que garantisquen el seu ús en l’educació, l’administració i els mitjans de comunicació.  

Cada 25 d’abril és un record del que es va perdre, però també del que encara es pot recuperar. Els maulets no van lluitar només per un rei, sinó per una idea, per una sobirania real que garantira el futur del País Valencià. La picaina no es va extingir el 1707, sinó que continua viva en cada reivindicació, en cada acte de resistència davant l’opressió, en cada acció que busca recuperar la capacitat de decidir.  

Més de tres segles després, aquella picaina continua viva. Es manifesta en la defensa de la llengua, en la lluita contra l’infrafinançament, en la reivindicació d’un model territorial que respecte la diversitat. La identitat valenciana no es pot reduir a una mera peça dins d’un estat que no reconeix la seua pluralitat. La picaina és la veu d’un poble que, malgrat les adversitats, mai ha deixat de reclamar el seu dret a ser.

llegir més

Xiquetes, TIC, estereotips

Les xiquetes en el món de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han estat històricament invisibilitzades i infrarepresentades. És una situació que mereix una profunda reflexió, acció i reivindicació per tal de trencar estereotips arrelats que dificulten el seu accés a un dels sectors més dinàmics i influents de l’actualitat.

Des de ben menudes, les xiquetes sovint són condicionades per missatges socials que reforcen estereotips de gènere. Aquestes idees preconcebudes les allunyen de camps considerats “masculins” com les matemàtiques, l’enginyeria o les TIC. Però la ciència i la tecnologia no tenen gènere; són simplement fonts de coneixement i oportunitats per a totes les persones.

És fonamental revisar el sistema educatiu per introduir rols femenins destacats en la història de la tecnologia i la ciència. Les xiquetes necessiten models amb els quals puguen identificar-se, dones que han trencat barreres i han triomfat en el món TIC, com Ada Lovelace o Margaret Hamilton, sense oblidar les pioneres contemporànies.

Una altra peça clau per revertir aquesta situació és fomentar una cultura d’inclusió i respecte en els espais laborals TIC. El sector encara lluita contra els biaixos de gènere, on les dones són minoritàries i en ocasions tractades amb desigualtat. Canviar aquesta dinàmica no és només una qüestió de justícia, sinó també una manera d’impulsar la innovació.

La diversitat en els equips de treball TIC genera perspectives més riques, creatives i adaptades als reptes globals. Les xiquetes que entren en aquest món aporten sensibilitat, intuïció i idees que poden transformar la manera en què utilitzem la tecnologia.

No obstant això, les barreres estructurals continuen sent una realitat. Els estereotips, la falta de suport familiar, la pressió social i les discriminacions directes frenen moltes xiquetes amb potencial. D’ací la importància de polítiques públiques que afavorisquen l’accés i la permanència de les dones en les TIC.

La representació femenina en les TIC no hauria de limitar-se a un percentatge estadístic; és una oportunitat per a redefinir el món digital. Les xiquetes han de ser part activa de la creació de tecnologies, no simplement consumidores d’aquestes.

Trencar estereotips també implica reflexionar sobre el llenguatge que utilitzem. Frases com “no són bones en matemàtiques” perpetuen prejudicis que limiten les oportunitats de les xiquetes. Necessitem un llenguatge que les empodere i les anime a provar, a equivocar-se i a aprendre.

A més, els mitjans de comunicació poden jugar un paper crucial en la visibilització de dones en el món TIC. Documentals, sèries i campanyes poden mostrar a les xiquetes que les tecnologies són un espai on elles també poden brillar.

Les iniciatives d’aprenentatge pràctic, com campaments tecnològics, tallers de programació i activitats STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques), són una excel·lent manera de despertar l’interés de les xiquetes des d’edats primerenques.

El suport familiar i social és essencial. Les famílies han de fomentar la curiositat i l’interés de les xiquetes per les TIC, oferint-les oportunitats i recolzament, sense reproduir les limitacions que la societat ha arrossegat durant dècades.

D’altra banda, la col·laboració entre institucions educatives, empreses TIC i organitzacions no governamentals pot crear un ecosistema inclusiu, on les xiquetes se senten benvingudes i reconegudes.

La reivindicació de les xiquetes en el món TIC és una lluita per l’equitat, però també pel progrés. Per cada barrera que eliminem, obrim una porta a noves idees, innovacions i possibilitats.

Les xiquetes no sols mereixen un lloc en les TIC; el món les necessita per a fer avançar el sector d’una manera més humana, diversa i rica en perspectives. És hora de trencar estereotips, reivindicar el seu paper i construir un futur on elles tinguen la mateixa oportunitat d’escriure la història digital. El canvi està en les nostres mans, i les TIC poden ser la clau.

llegir més