La revelació dels missatges de whatsapp que Salomé Pradas havia guardat com a última bala en la causa de la DANA és un episodi que transcendeix la mera anècdota judicial. El que es posa en joc és la credibilitat d’un president, Carlos Mazón, i del seu entorn més pròxim, especialment el cap de gabinet José Manuel Cuenca. La notícia publicada per eldiario.es mostra com aquells missatges, registrats en un acta notarial, evidencien que Presidència tutelava les decisions del Cecopi, l’òrgan de coordinació en emergències, i que en moments crítics es va ordenar no confinar, malgrat la gravetat de la situació.
Aquest fet ens obliga a reflexionar sobre tres dimensions. La primera és la institucional: fins a quin punt un president pot delegar o interferir en decisions tècniques que afecten la seguretat de la població. La segona és la comunicativa: com la veritat es construeix a través de missatges privats que, en un context judicial, esdevenen prova pública. La tercera és la cultural: què significa per a la societat valenciana que en moments de catàstrofe la política es comporte com un relat de conveniència i no com una gestió transparent.
El cas Pradas-Mazón és paradigmàtic perquè mostra la fragilitat de la veritat institucional. Quan la consellera de Justícia i Interior rep ordres contradictòries o tutelades des de Presidència, la cadena de responsabilitat es trenca. La ciutadania espera que les decisions en emergències siguen clares, basades en criteris tècnics i comunicades amb rigor. Però si la veritat es converteix en un relat negociat entre gabinets, la confiança es desfà. La notícia revela que en el pitjor moment de la DANA, amb barrancs desbordats i poblacions en risc, es va ordenar explícitament que no es confinara. Açò no és una opinió: és un missatge escrit, verificable, que ara forma part d’una causa judicial.
La segona dimensió és la comunicativa. Els whatsapps són un instrument quotidià, però en política esdevenen memòria digital. Allò que es diu en un missatge pot ser desmentit en una roda de premsa, però quan es conserva i es presenta davant una jutgessa, es transforma en veritat probatòria. La política valenciana ha viscut massa vegades la tensió entre el relat i la prova. En aquest cas, la prova és clara: hi havia ordres, hi havia tuteles, hi havia una voluntat de controlar la narrativa de l’emergència. La pregunta és si la ciutadania pot acceptar que la gestió d’una catàstrofe es decidisca per whatsapp i no per protocols oficials.
La tercera dimensió és cultural. El País Valencià té una memòria col·lectiva marcada per episodis de catàstrofes naturals, des de inundacions fins a temporals que han posat en risc vides i patrimonis. La gestió de la DANA no és només un afer tècnic: és un símbol de com la política respon davant la vulnerabilitat. Quan la resposta és opaca, quan es prioritza la imatge per damunt de la seguretat, la societat percep que la política no està a l’altura. Els missatges de Pradas mostren que la veritat es va voler domesticar, que es va preferir controlar el relat abans que assumir la responsabilitat. Açò és un problema de cultura política, perquè erosiona la confiança i alimenta el cinisme.
La notícia també té implicacions judicials. L’acta notarial de Pradas dóna munició a la jutgessa per investigar no només la consellera, sinó també el president i el seu cap de gabinet. Açò obri un escenari complex, perquè Mazón és aforat i la seua condició li dóna una certa protecció. Però la credibilitat política no es juga només en els tribunals: es juga en l’opinió pública. I ací, la percepció és que en moments crítics es va fallar. La política valenciana no pot permetre’s que la gestió d’una emergència es convertisca en un relat de conveniència. Necessita transparència, protocols clars i responsabilitat compartida.
El cas també ens obliga a pensar en el paper de la memòria digital. Els whatsapps són fràgils, però quan es conserven i es presenten en un procés judicial, esdevenen prova. Açò ens mostra que la veritat ja no és només una qüestió de discursos, sinó de registres. La política ha d’assumir que cada missatge pot ser un document, que cada ordre pot ser contrastada, que cada decisió pot ser fiscalitzada. En una societat que viu connectada, la veritat es juga en pantalles, però les conseqüències són reals: vides en risc, territoris afectats, confiança erosionada.
La crítica més profunda és que la frase de Feijóo, quan va dir que Mazón havia dit allò que considerava veritat, es connecta amb aquest cas. La veritat no pot ser una consideració subjectiva quan es tracta de la seguretat de la població. Ha de ser una afirmació contrastable, una decisió verificable, una responsabilitat assumida. Els whatsapps de Pradas mostren que la veritat es va voler convertir en relat, però la memòria digital ha fet que es convertisca en prova. Açò és un recordatori que la política no pot jugar amb la veritat com si fora un eslògan. Ha de respectar-la com a infraestructura de la convivència.
En definitiva, la notícia sobre els whatsapps de Pradas és un símptoma d’una política que encara confon relat amb responsabilitat. El País Valencià necessita una cultura política que entenga la veritat com a compromís verificable, no com a opinió adaptable. La gestió de la DANA mostra que quan la veritat es manipula, les conseqüències són greus. La ciutadania mereix saber què va passar, qui va decidir, qui va ordenar, qui va callar. Només així es pot reconstruir la confiança i dignificar la política. La veritat no és una bala de plata: és el fonament de la convivència. I quan es guarda en un whatsapp, potser és fràgil, però també pot ser l’arma més poderosa contra la retòrica buida.