En el calendari oficial de festes nacionals a Espanya, sorprèn —o potser no tant— la presència majoritària de celebracions d’origen catòlic. L’Epifania del Senyor, el Dijous Sant, el Divendres Sant, l’Assumpció de la Verge, el Dia de Tots Sants, la Immaculada Concepció i la Nativitat del Senyor són festes reconegudes com a nacionals, al costat de celebracions civils com el Dia de la Constitució o el Dia del Treball. Aquesta combinació, aparentment equilibrada, amaga una tensió històrica entre la voluntat d’un estat plural i la persistència d’un imaginari nacional fortament vinculat al catolicisme. En aquest article, proposem una reflexió crítica sobre el significat d’aquesta convivència, les seues implicacions simbòliques i les alternatives possibles des d’una perspectiva inclusiva i respectuosa amb la diversitat.
La presència de festes catòliques en el calendari nacional no és casual ni recent. Té arrels profundes en la construcció de l’Estat espanyol com a projecte polític i cultural. Durant el franquisme, el calendari festiu es va convertir en una eina de propaganda, on la religió catòlica es fusionava amb la identitat nacional. La Transició va obrir la porta a una redefinició del marc simbòlic estatal, però no va suposar una ruptura clara amb el passat. Així, moltes festes religioses van continuar formant part del calendari oficial, no tant per la seua vigència social, sinó per la seua càrrega històrica i institucional. L’Acord amb la Santa Seu de 1979, que reconeix certes festivitats com a part del patrimoni cultural espanyol, consolidà aquesta presència en un context democràtic que, paradoxalment, es declarava aconfessional.
Ara bé, què implica que festes d’origen religiós siguen reconegudes com a festes nacionals? En primer lloc, suposa una associació entre la identitat col·lectiva i una tradició espiritual concreta. Aquesta associació pot ser percebuda com a excloent per a persones que no s’identifiquen amb el catolicisme, ja siga per motius religiosos, culturals o ideològics. En segon lloc, reforça una visió homogènia de la nació, on la pluralitat de creences i pràctiques queda subordinada a una narrativa dominant. En tercer lloc, dificulta el reconeixement de celebracions alternatives, arrelades en altres tradicions o en moviments socials contemporanis, que podrien enriquir el calendari festiu amb valors de convivència, memòria democràtica o sostenibilitat.
És cert que les Comunitats Autònomes tenen la possibilitat de substituir algunes festes nacionals per celebracions pròpies. Aquesta opció, contemplada en el Reial Decret 2001/1983, ha permés una certa adaptació territorial del calendari festiu. No obstant això, la base nacional continua sent marcadament religiosa, i les substitucions no sempre són visibles ni reconegudes a escala estatal. A més, la presència de festes catòliques en el calendari laboral reforça la seua centralitat simbòlica, més enllà de la pràctica religiosa efectiva de la població. En aquest sentit, cal preguntar-se si el manteniment d’aquestes festes com a nacionals respon a una realitat social o a una inèrcia institucional.
La societat espanyola actual és diversa, plural i en transformació constant. Les dades sobre pràctica religiosa mostren una tendència a la secularització, especialment entre les generacions més joves. Alhora, creixen les expressions culturals vinculades a altres tradicions espirituals, a moviments feministes, ecologistes, memorialistes o interculturals. Aquesta diversitat no sempre es veu reflectida en els símbols oficials, que continuen reproduint una visió monolítica de la identitat nacional. El calendari festiu és un exemple clar d’aquesta dissonància entre realitat social i representació institucional.
Des d’una perspectiva inclusiva, caldria repensar el calendari de festes nacionals com un espai de reconeixement plural. Això no implica eliminar les festes catòliques, sinó contextualitzar-les com a part d’un patrimoni compartit, però no exclusiu. Es podria, per exemple, diferenciar entre festes religioses reconegudes per la seua valor cultural i festes civils que expressen valors democràtics, socials o ecològics. També es podria obrir un procés participatiu per identificar noves festivitats que reflectisquen la diversitat de la societat actual. Aquest procés hauria d’incloure comunitats religioses minoritàries, col·lectius laics, moviments socials i institucions educatives, amb l’objectiu de construir un calendari més representatiu i cohesionador.
Un altre aspecte a considerar és la dimensió pedagògica de les festes. Les celebracions oficials no només marquen dies de descans laboral, sinó que transmeten valors, relats i imaginaris col·lectius. En aquest sentit, cal preguntar-se quin missatge es transmet quan es reconeix com a festa nacional una celebració religiosa concreta. Es reforça la idea d’una nació vinculada a una fe determinada? Es dona espai a la reflexió crítica sobre el significat històric d’aquesta festa? Es promou la convivència entre creences diverses? Aquestes preguntes són especialment rellevants en contextos educatius, on les festes oficials poden ser oportunitats per treballar la memòria, la diversitat i el pensament crític.
La reflexió sobre les festes nacionals també ens porta a qüestionar el concepte mateix de nació. Si entenem la nació com una comunitat imaginada, construïda a través de relats, símbols i pràctiques compartides, el calendari festiu és un dels seus instruments més potents. Per això, cal revisar quins relats es privilegien, quins símbols es reconeixen i quines pràctiques es promouen. En un estat plural com Espanya, amb diverses llengües, cultures i identitats territorials, el calendari festiu hauria de ser una eina de reconeixement mutu, no d’imposició simbòlica. Això implica obrir espais de diàleg entre les diverses comunitats, reconèixer les seues aportacions i construir una memòria col·lectiva més inclusiva.
En aquest procés, les festes locals poden jugar un paper fonamental. Moltes celebracions arrelades en els territoris tenen un origen religiós, però han evolucionat cap a formes de convivència, expressió cultural i participació comunitària. Les romeries, les festes patronals, les processons, les fogueres o les cavalcades són exemples de com una tradició religiosa pot transformar-se en una festa popular, oberta i diversa. Aquestes celebracions poden ser espais de trobada entre creences, generacions i cultures, sempre que es gestionen amb sensibilitat, respecte i voluntat inclusiva. Reconèixer el valor d’aquestes festes locals com a part del patrimoni nacional pot contribuir a una visió més rica i plural de la identitat col·lectiva.
També cal tenir en compte el paper de les festes en la construcció de comunitat. Més enllà del seu origen religiós o civil, les celebracions compartides generen vincles, emocions i memòries. En aquest sentit, el debat sobre les festes nacionals no hauria de centrar-se només en la seua naturalesa, sinó en la seua capacitat de generar convivència. Una festa pot ser religiosa i alhora inclusiva, si es viu com un espai de trobada i respecte. Pot ser laica i excloent, si es planteja com una imposició ideològica. El repte és construir festes que reconeguen la diversitat, promoguen el diàleg i enfortisquen els vincles comunitaris.
Finalment, cal abordar la qüestió des d’una perspectiva de drets. El reconeixement de festes nacionals té implicacions laborals, educatives i culturals. Per això, cal garantir que aquest reconeixement no vulnera el dret a la llibertat religiosa, a la igualtat de tracte ni a la participació en la vida cultural. Això implica revisar els criteris de selecció de les festes nacionals, assegurar la transparència en els processos de decisió i promoure la participació ciutadana. També implica reconèixer les pràctiques festives de col·lectius minoritaris, garantir espais per a les seues celebracions i evitar discriminacions per motius de creença o origen cultural.
La presència de festes catòliques com a festes nacionals a Espanya és un reflex d’una història complexa, marcada per la fusió entre religió i identitat nacional. Aquesta presència, però, ha de ser revisada des d’una perspectiva inclusiva, que reconega la diversitat de la societat actual i que promoga una convivència real entre les diverses formes de viure, sentir i celebrar.
Aquest repte no és només institucional, sinó també cultural. Requereix una transformació en la manera com entenem les festes, no com a rituals tancats, sinó com a espais vius, oberts a la reinterpretació i a la participació. En aquest sentit, la creació artística, la pedagogia festiva i la memòria col·lectiva poden ser aliades poderoses. A través de cançons, relats, il·lustracions i formats participatius, es poden generar noves narratives que connecten amb les emocions, les identitats i les esperances de la ciutadania. Aquestes narratives poden donar sentit a festes que, tot i tindre un origen religiós, poden ser resignificades com a expressions de comunitat, solidaritat o resistència.
Un exemple d’aquesta resignificació el trobem en la celebració del Nadal. Tot i ser una festa cristiana, el Nadal ha esdevingut un espai de trobada familiar, d’expressió artística i de solidaritat social. Les escoles, les associacions i els ajuntaments han sabut adaptar aquesta festa a contextos diversos, incorporant valors com la pau, la inclusió o la sostenibilitat. Això mostra que una festa pot evolucionar, transformar-se i obrir-se a nous significats, sempre que es gestione amb sensibilitat i creativitat. El mateix podria aplicar-se a altres festes religioses, si es plantegen com a oportunitats per a la convivència i no com a imposicions simbòliques.
També cal reconèixer que la qüestió de les festes nacionals té una dimensió emocional. Les celebracions compartides generen vincles, records i sentiments de pertinença. Per això, qualsevol canvi en el calendari festiu ha de ser abordat amb cura, tenint en compte les emocions i les memòries que s’hi vinculen. No es tracta de trencar amb el passat, sinó de obrir-lo al diàleg, a la reinterpretació i a la pluralitat. Això implica reconèixer les festes religioses com a part del patrimoni cultural, però també donar espai a noves celebracions que reflectisquen la diversitat de la societat actual.
En aquest camí, el paper dels municipis i les comunitats locals és fonamental. Són els espais on les festes prenen cos, on es construeixen els relats i on es generen les complicitats. Els ajuntaments, les escoles, les entitats culturals i les associacions poden impulsar processos participatius per repensar les festes, per adaptar-les als contextos locals i per incorporar nous valors. Poden promoure celebracions que reconeguen la diversitat religiosa, cultural i generacional, que donen espai a la memòria democràtica i que connecten amb els reptes actuals, com la sostenibilitat, la igualtat o la convivència intercultural.
A més, cal obrir el debat sobre el sentit de les festes en el món contemporani. En una societat marcada pel ritme accelerat, per la fragmentació i per la digitalització, les festes poden ser espais de pausa, de trobada i de reconeixement mutu. Poden ser moments per reconnectar amb el territori, amb la comunitat i amb les emocions compartides. Però per a això, cal que les festes siguen significatives, que parlen a les persones, que les incloguen i que les interpel·len. Un calendari festiu que es limita a reproduir inèrcies religioses o institucionals corre el risc de perdre sentit, de convertir-se en una rutina buida o en una imposició aliena.
Per això, la reflexió sobre les festes nacionals ha de ser també una reflexió sobre el projecte de convivència que volem construir. Un projecte que reconega la pluralitat de creences, de cultures i de formes de viure. Que done espai a la memòria, a la creativitat i a la participació. Que transforme les festes en espais de diàleg, d’expressió i de reconeixement mutu. Que connecte amb les emocions, amb les esperances i amb les lluites de la ciutadania. En definitiva, un projecte que faça de les festes una eina per construir una societat més justa, més plural i més humana.
Aquest projecte no és fàcil, ni immediat. Requereix voluntat política, sensibilitat cultural i compromís comunitari. Però és possible, si es construeix des de baix, des dels barris, des de les escoles, des de les associacions, des dels espais de trobada. Si es dona veu a les persones, si es reconeix la seua diversitat i si es promou la seua participació. Si es transforma el calendari festiu en un espai de convivència real, on totes les persones se senten reconegudes, interpel·lades i convidades a celebrar.
En aquest sentit, cal reivindicar la creativitat com a eina de transformació. La creació artística, literària i pedagògica pot ajudar a reinterpretar les festes, a donar-los nous significats i a connectar-les amb les emocions i les esperances de la ciutadania. Pot generar relats inclusius, formats participatius i símbols compartits. Pot fer de les festes espais de memòria, de resistència i de construcció col·lectiva. Pot obrir camins cap a una convivència més rica, més plural i més emocionant.
Per tot això, cal obrir el debat sobre les festes nacionals a Espanya, des d’una perspectiva crítica, inclusiva i creativa. Cal revisar el calendari festiu, reconèixer la diversitat de la societat actual i promoure celebracions que reflectisquen els valors de convivència, de memòria i de pluralitat. Cal transformar les festes en espais de trobada, d’expressió i de reconeixement mutu. Cal fer de les festes una eina per construir una societat més justa, més plural i més humana.
I cal fer-ho amb entusiasme, amb complicitat i amb respecte. Amb la convicció que les festes poden ser molt més que dies de descans: poden ser moments de transformació, d’emoció i de construcció col·lectiva. Poden ser espais on la diversitat es converteix en riquesa, on la memòria es transforma en esperança i on la convivència es fa realitat. Poden ser, en definitiva, el reflex d’una societat que celebra la seua pluralitat, que reconeix les seues diferències i que construeix, dia a dia, una convivència més plena, més justa i més emocionant.