Entram en unes setmanes decisives en què la ciutadania del País Valencià tornarà a fer sentir la seua veu als carrers. Les convocatòries que es presenten no són actes aïllats ni gestos simbòlics buits; són la manifestació d’un malestar profund i sostingut que afecta l’educació pública, la normalització del valencià i el dret a un habitatge digne. Quan la vida col·lectiva es veu amenaçada per polítiques que prioritzen interessos privats per damunt del bé comú, la mobilització es converteix en una eina imprescindible per defensar drets, recuperar dignitat i construir alternatives reals.
La vaga educativa del 11 de desembre és la resposta d’un professorat i d’unes famílies que han arribat al límit. No es tracta només de reclamar millors condicions laborals per a les persones que dediquen la seua vida a l’educació; es tracta de defensar el futur de tot el país. Salaris que no permeten viure amb dignitat, plantilles insuficients, ràtios que impedeixen una atenció personalitzada i infraestructures que no responen a les necessitats reals de l’alumnat són problemes estructurals que no es resolen amb retòrica ni amb canvis cosmètics. L’educació pública necessita una prioritat real i sostinguda, una planificació que assegure recursos humans i materials, espais dignes i mesures que garanteixen una atenció inclusiva i de qualitat per a tot l’alumnat.
Aquesta reivindicació educativa té una dimensió cultural i nacional que no es pot obviar. La defensa del valencià com a llengua d’ensenyament és inseparable de la lluita per una escola pública forta. L’escola és l’espai on la llengua es normalitza, on es transmet la cultura i on es construeix la identitat col·lectiva. Garantir el valencià a l’aula no és un caprici identitari, sinó una política de cohesió social i de justícia cultural. En un context en què determinades forces polítiques intenten relegar la nostra llengua a un segon pla, la mobilització per l’educació en valencià és també una defensa de la pluralitat i de la riquesa cultural del territori.
Sortir al carrer el 11 de desembre és, per tant, una crida a la responsabilitat pública. La democràcia no es limita a votar cada quatre anys; és també la capacitat de la ciutadania per incidir en les polítiques que afecten la vida quotidiana. Les concentracions i les manifestacions són instruments per recordar que l’educació ha de ser una prioritat de veritat, amb mesures concretes que milloren les condicions del professorat i la qualitat de l’ensenyament. És una crida a les institucions perquè escolten i actuen amb valentia, sense cedir a la temptació de solucions fàcils que no resolen els problemes de fons.
La commemoració de les Normes de Castelló el 13 de desembre és una altra cita que connecta memòria i futur. Les normes aprovades el 1932 van ser un punt d’inflexió per a la normalització lingüística i han esdevingut un símbol de dignitat i de resistència cultural. Recordar aquell moment no és romandre en el passat, sinó recuperar una herència que ens dona eines per afrontar el present. La llengua és un element central de la vida col·lectiva i la seua presència en l’educació, en l’administració i en els mitjans és una qüestió de drets i de reconeixement.
La manifestació a Castelló és una resposta col·lectiva que reivindica la normalització lingüística com a element de cohesió i de justícia social. La llengua no es defensa només amb lleis, sinó amb pràctiques quotidianes que la fan visible i útil. Per això cal una política de normalització que integri l’ensenyament, els mitjans de comunicació, la cultura i l’administració pública. Cal fomentar la producció cultural en valencià, garantir la presència de la llengua en els espais públics i promoure iniciatives que facen del valencià una llengua de prestigi i d’ús quotidià. La manifestació és una crida a la responsabilitat compartida: la llengua es defensa amb polítiques, amb recursos i amb la implicació de la ciutadania.
La defensa del dret a l’habitatge, convocada per al 20 de desembre, completa aquesta agenda que posa la vida de les persones al centre. L’accés a un sostre digne és una condició bàsica per a la dignitat humana i per a la igualtat d’oportunitats. Les ciutats que expulsen veïnat i que transformen barris en espais inaccessibles per a la majoria són ciutats que renuncien a la seua funció social. La mercantilització de la vivenda ha convertit un bé essencial en una font de rendes per a uns pocs, mentre moltes persones veuen com la seua capacitat d’accés a un habitatge segur i assequible es redueix dia a dia.
Defensar l’habitatge com a bé comú implica repensar les polítiques urbanes i fiscals. Cal impulsar un parc d’habitatge públic que ofereixi alternatives assequibles, establir mecanismes de control dels preus del lloguer i promoure polítiques de rehabilitació que preserven el teixit veïnal. També cal revisar la fiscalitat per desincentivar l’especulació i incentivar l’ús social de l’habitatge buit. Aquestes mesures han de ser acompanyades d’un marc legal que protegeix les persones en situació de vulnerabilitat i facilita l’accés a solucions habitacionals dignes. La mobilització per l’habitatge és una crida a la solidaritat i a la responsabilitat política: no es tracta només de reclamar mesures puntuals, sinó de construir un model urbà que prioritze les persones per damunt dels interessos especulatius.
Compromís i la societat civil tenen un paper clau en aquesta agenda. Les mobilitzacions no són només una protesta; són una manera de construir alternatives i de traduir les demandes del carrer en propostes concretes. La persistència és una virtut política: les conquestes socials arriben després de lluites llargues i de la capacitat d’organitzar-se. Per això cal combinar la mobilització amb la feina institucional i amb la proposta de polítiques concretes que tinguin un impacte real. Cal traduir les demandes en plans d’actuació, en pressupostos i en lleis que milloren la vida de les persones.
La participació ciutadana és la clau per legitimar qualsevol canvi. Quan la societat s’implica, les polítiques guanyen en qualitat i en sostenibilitat. Per això és necessari fomentar espais de debat i de participació que permeten escoltar les necessitats reals i construir solucions compartides. La política no ha de ser una cosa que es fa des de dalt; ha de ser una pràctica col·lectiva que incorpora la veu de la gent i que respon a les seues prioritats.
Les setmanes que tenim per davant són, doncs, una oportunitat per reafirmar el compromís amb un País Valencià més just, més igualitari i més respectuós amb la seua llengua i la seua gent. Les mobilitzacions convocades són expressions d’un malestar legítim, però també instruments per construir alternatives. Sortir al carrer per l’educació, per la llengua i per l’habitatge és defensar la dignitat col·lectiva i la capacitat de decidir el nostre futur.
No es tracta només de resistir; es tracta de construir. La política que volem ha de ser capaç de transformar les demandes socials en polítiques concretes i efectives. Això exigeix persistència, organització i una visió clara del que volem per al nostre país. Anem als carrers amb serenitat i fermesa, amb la convicció que la mobilització és la manera més poderosa que tenim per construir un País Valencià digne, en valencià i per a totes les persones que hi viuen.