En el pensament de Simone Weil, la integritat no és només un valor ètic, sinó una exigència espiritual: «La veritat és una necessitat tant per a l’ànima com el pa per al cos». Quan la corrupció s’instal·la, la veritat queda erosionada. Es construeix un relat paral·lel en què l’engany és justificat, disfressat, celebrat fins i tot. La vida social es fragmenta, perquè la corrupció és una forma de violència subtil: qui la practica trenca el vincle de reciprocitat amb la resta.
A la Grècia clàssica, Plató advertia en La República que el deteriorament de la justícia comença quan l’individu deixa d’estimar el bé comú. Per a Plató, la ciutat justa és la que reflecteix una ànima ordenada. En canvi, la corrupció naix del desequilibri, del desig desmesurat, de l’egoisme institucionalitzat. Quan l’Estat actua com si fóra una empresa d’interessos privats, s’allunya de la seua raó de ser: cuidar del poble. I el poble, en este context, deixa de confiar, deixa de creure, deixa de viure amb plenitud.
Des del punt de vista existencialista, com en el pensament d’Albert Camus, la corrupció és una forma d’absurd. El sistema que hauria de protegir esdevé una maquinària que oprimeix, manipula i exclou. Camus escriu que «el veritable escàndol no és la injustícia, sinó la indiferència davant d’ella». En una societat on la corrupció és acceptada, el perill més gran és la normalització del mal. Mata perquè desactiva l’ètica, anestesia les consciències, banalitza el sofriment alié.
Això ens duu a preguntar-nos si una societat corrupta pot ser lliure. Rousseau defensava que la llibertat no és simplement fer el que volem, sinó viure en una comunitat on les lleis són el reflex de la voluntat general. Quan les lleis s’apliquen de manera selectiva, quan el poder no respon davant del poble, la llibertat es perverteix. I així, com deia Maria Zambrano, «la història no és una successió de fets, sinó una lluita entre la llum i la foscor». En la foscor de la corrupció, la llum de la justícia retrocede.
També resulta pertinent recordar les paraules de Joan Fuster, que advertia: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Esta cita revela un dels efectes més perniciosos de la corrupció: desmobilitza, genera desafecció, crea una distància entre la ciutadania i la gestió pública. I en esta distància, s’infiltra el cinisme. El «tots són iguals» esdevé un mantra que legitima la inacció i l’aprofitament dels que volen lucrar-se sense escrúpols.
Des d’una perspectiva decolonial, pensadores com Silvia Rivera Cusicanqui denuncien que la corrupció no és només un problema intern, sinó també un fenomen vinculat a la forma en què es perpetuen les desigualtats globals. Les estructures de poder que exploten les poblacions del sud global mantenen relacions de dominació que s’alimenten de la corrupció. Així, la frase «la corrupció mata» no és només local, sinó planetària. Mata els drets, la biodiversitat, la sobirania dels pobles.
No és casualitat que les persones més afectades per la corrupció siguen les més vulnerables: dones, infants, migrants, persones amb diversitat funcional. En este sentit, la corrupció és també una violació dels drets humans. Quan l'accés a serveis bàsics com la salut, l’educació o l’habitatge és filtrat per interessos ocults, es perpetua un sistema de violències estructurals. Hannah Arendt alertava que el mal pot ser banal quan els individus deixen de pensar, quan les decisions es prenen sense una reflexió ètica profunda.
És urgent reivindicar una política que no tinga por de l’honestedat. Que entenga que governar és servir, no lucrar-se. Que reconega que cada decisió pública té un impacte en vides concretes. És necessari cultivar una pedagogia de la responsabilitat, una educació que ens ensenye a discernir, a exigir, a participar. I no és un ideal utòpic, sinó una necessitat vital. Perquè en última instància, la corrupció no és només una desviació legal, sinó un fracàs col·lectiu de la consciència social.
Mata perquè ens fa cómplices per omissió. Perquè fomenta un clima de por, de silenci, d’impunitat. Però també és possible resistir. Com va escriure Rosa Parks, «he après que el canvi no és només possible, sinó inevitable, quan la gent es nega a acceptar el que és intolerable». El pensament crític, el compromís ètic, la denúncia valenta són les armes contra la corrupció. La filosofia no pot redimir el món, però pot desvetllar la consciència.
Dir que «la corrupció mata» és reconéixer que la política no és un joc de poder, sinó una pràctica que afecta els cossos, les esperances i les vides. És afirmar que les institucions han de ser espais de transparència, de justícia, d’empatia. És entendre que la dignitat humana no pot ser negociada. I és, sobretot, un crit contra la resignació. Un crit que demana que ningú siga tractat com si no importara. Perquè importa. Perquè viure amb dignitat és el mínim que mereixem.