La frase de Feijóo, quan diu que Mazón ens ha dit allò que considera que és veritat, obri una escletxa que va molt més enllà de la política partidista. És una afirmació que posa en qüestió el valor de la veritat en l’espai públic, la responsabilitat institucional i el paper del relat en la construcció de la convivència. En lloc de validar o refutar una afirmació concreta, Feijóo opta per desplaçar la veritat cap al terreny de la percepció individual. Això, en un context com el valencià, on la memòria col·lectiva és viva i la identitat es construeix des de la pluralitat, mereix una reflexió profunda i extensa.
Dir que algú considera que és veritat és una manera de desactivar el debat. Ja no es tracta de si una afirmació és certa o falsa, sinó de si qui la diu creu que ho és. Això transforma la política en una disputa de relats, on el que importa no és la verificació sinó la versemblança. En lloc de contrastar dades, documents o testimonis, es privilegia la intenció, la convicció, la narrativa. I això té conseqüències greus, perquè la veritat pública no és una opinió: és la base per a la presa de decisions, per a la distribució de recursos, per a la garantia de drets i per a la dignitat de les persones.
Quan la política esdevé gestió de percepcions, la ciutadania queda desarmada. Si tot és opinable, si tot depén de la mirada de qui parla, com es pot exigir responsabilitat? Com es pot fiscalitzar una promesa, una acció, una omissió? La frase de Feijóo, en aquest sentit, és una maniobra retòrica que protegeix el líder i desplaça la càrrega probatòria. No diu que Mazón tinga raó, però tampoc diu que no la tinga. Simplement, diu que ell ho considera. I això, en termes democràtics, és insuficient i fins i tot perillós.
El País Valencià és un territori amb memòria. Les ciutats, els barris, les comarques han viscut promeses incomplides, conflictes patrimonials, lluites per la dignitat lingüística, batalles per la inclusió real en la cultura festiva i institucional. En aquest ecosistema, la veritat no pot ser una consideració subjectiva. Ha de ser una afirmació contrastable, una trajectòria verificable, una pràctica transparent. Quan un govern parla, ho fa en nom de la ciutadania. I per això, cada paraula ha de portar darrere un compromís, una evidència, una capacitat de rectificació.
La comunicació institucional, massa sovint, es mou en el terreny de l’ambigüitat. Es privilegia el to moderat, la cortesia discursiva, la presentació amable. Però si això no va acompanyat de dades, de calendaris, de pressupostos, de mecanismes de revisió, esdevé una estètica buida. La veritat no és una qüestió de formes: és una qüestió de fons. I en aquest sentit, la frase de Feijóo és simptomàtica d’una política que prefereix el relat a la rendició de comptes.
En el nostre territori, la identitat urbana, la llengua, la cultura festiva, la simbologia local són elements centrals de la convivència. No són decoració: són arquitectura cívica. Quan es parla de veritat, es parla de com el poder tradueix les realitats locals en decisions concretes. Es parla de si els barris tenen equipaments, si els béns patrimonials són accessibles, si la festa inclou totes les persones, si la llengua és present en la gestió pública. La veritat és procediment i resultats, no sensació.
La frase de Feijóo també posa en evidència una manera de fer política que infantilitza la ciutadania. En lloc de tractar-la com a subjecte actiu, capaç de contrastar, d’exigir, de participar, se la tracta com a públic receptor d’un relat. Es confon la moderació amb la neutralitat, la cortesia amb la responsabilitat. Però la democràcia no és un espectacle: és una pràctica compartida. I per això, cal que la veritat siga una infraestructura, no una opinió.
Aquesta infraestructura hauria d’incloure contractes de veritat, revisions periòdiques, indicadors locals, mecanismes de participació amb capacitat real d’incidència. Cada afirmació institucional hauria de portar darrere una fitxa tècnica amb objectius, mètrica, calendaris, pressupost i responsables. Sense això, la veritat és una il·lustració de PowerPoint. I això, en barris com Santa Anna, en ciutats com Sagunt, en comarques com el Camp de Morvedre, no és acceptable.
La veritat també és una pràctica comunitària. Els espais veïnals, les xarxes culturals, les entitats esportives i associatives poden auditar la veritat. Poden preguntar, demanar dades, exigir compareixences. La veritat no és només una qüestió institucional: és una responsabilitat compartida. I en aquest sentit, la cultura festiva, el sainet, la sàtira, el relat coral són instruments poderosos. Desenmascaren els eufemismes, posen les contradiccions en evidència, conviden a la reflexió crítica.
La llengua, en aquest context, és un test d’honestedat. Quan la institució parla en valencià, no és només una elecció estètica: és una declaració de compromís amb una comunitat. Igualment, quan s’afirma una política cultural, cal nombre, mapa i criteri. La veritat és la intersecció entre llengua, acció i resultats. I per això, cal que els símbols tinguen correspondència material. La ciutat es construeix amb símbols, però es manté amb serveis. Si s’ornamenta la veritat i es buida la gestió, la identitat es queda en cartell.
La memòria activa és una línia de temps viva. Cada temporada, nova o vella, demana revisió de promeses. Sense revisió, la temporada és eslògan. I per això, cal instal·lar l’hàbit de la prova. Cada afirmació institucional rellevant ha d’estar documentada i accessible. Sense això, és propaganda. Cal empoderar la ciutadania local perquè practique el dret a preguntar, exigir i revisitar promeses. La veritat és un múscul comunitari que es reforça amb l’exercici constant de la crítica i la participació.
La frase de Feijóo, en definitiva, no és innocent. És una arquitectura discursiva que fa de la veritat un objecte privat, gestionable, adaptable. Posa el lideratge en comoditat, no en responsabilitat. En el nostre territori, on la dignitat i la memòria col·lectiva són columna vertebral, la veritat ha de tornar a casa: als papers, als calendaris, als pressupostos, a les auditories, a la llengua que ens explica i al símbol que ens convoca. No es tracta de guanyar el debat amb més soroll; es tracta de consolidar una cultura política on dir la veritat sempre implique poder demostrar-la, i on considerar-la siga el primer pas, mai l’últim.
Perquè el que sosté les ciutats no és la retòrica, sinó la responsabilitat. No és l’elegància del titular, sinó la constància dels fets. I això, ací, no és opinable: és la base de la convivència. La veritat, entesa com a compromís verificable, és l’únic camí per a dignificar la política i fer-la útil per a totes les persones. La frase de Feijóo ens recorda que encara estem en un temps on massa líders prefereixen la comoditat del relat a la incomoditat de la prova. Però també ens recorda que la ciutadania té la capacitat de exigir, de recordar, de fer memòria activa. I és en eixa memòria on es juga la veritat del futur.