La boira no se n’anava mai. Des de feia dècades, cobria els camps de tarongers com una manta trista, espessa, que no deixava passar ni la llum ni la memòria. El País Valencià, aquell territori que un dia havia sigut cantat en festes, en romeries, en fogueres i en manifestacions, ara era un mosaic de silencis. Les veus havien sigut apagades, les paraules prohibides, els colors esborrats. Només quedaven les ombres d’allò que havia sigut.
Els pobles, abans plens de vida, s’havien convertit en enclavaments vigilats. Les torres de control, altes com campanars, escodrinyaven cada moviment. Les persones ja no caminaven amb llibertat, sinó amb el cap baix, amb el permís digital penjant del muscle, com una credencial de submissió. Els noms dels carrers havien sigut substituïts per codis alfanumèrics. El carrer de Sant Roc ara era el D-17. La plaça Major, el punt de reunió de generacions, ara era el N-3, zona de dispersió obligatòria.
La llengua, la nostra, havia sigut declarada “dialecte no funcional”. No es podia parlar en valencià en espais públics. Les escoles havien sigut reconfigurades per un sistema educatiu centralitzat que només permetia l’ús del “idioma neutre global”. Les criatures aprenien a dir “hello” abans que “bon dia”, i els llibres de lectura infantil ja no contenien rondalles de la Mariola ni llegendes del Benicadell. Tot era uniforme, gris, desmemoriat.
Els camps, que havien sigut l’orgull de la terra, ara eren explotacions automatitzades per corporacions transnacionals. Les màquines recollien els fruits sense mirar-los, sense olorar-los, sense cantar-los. Les persones que abans treballaven la terra havien sigut desplaçades a ciutats prefabricades, on vivien en blocs numerats, sense finestres, amb horaris regulats per algoritmes. El concepte de família havia sigut dissolt en favor de la “unitat funcional de convivència”, una estructura que no reconeixia vincles afectius ni generacionals.
Els festes populars, com les Falles, la Magdalena, les Danses de la Mort, havien sigut prohibides per “excés de càrrega emocional”. Els correfocs eren considerats actes de rebel·lió. Les colles de dolçainers havien sigut desmantellades. Els instruments tradicionals, requisats. Només es permetia música ambiental, generada per sistemes d’intel·ligència artificial que evitaven qualsevol referència cultural local. El silenci era la nova banda sonora.
Però no tot estava perdut.
En els soterranis de l’antiga biblioteca de Morvedre, un grup de persones resistia. No eren herois ni guerrillers, sinó mestres, artistes, pagesos, joves i majors que havien decidit no oblidar. Havien creat l’Arxiu de la Memòria Viva, un espai clandestí on es guardaven cançons, fotografies, llibres, receptes, jocs, dites, rituals. Cada nit, en silenci, es reunien per compartir un fragment de vida. Una dona contava com son pare li ensenyava a fer pa amb farina de garrofa. Un jove recitava versos de Carmelina Sánchez-Cutillas. Una persona gran recordava com s’organitzaven les assemblees veïnals a Sagunt, quan encara es podia decidir en comú.
L’Arxiu no era només un lloc de conservació, sinó de creació. Es reescrivien contes amb llenguatge inclusiu, es composaven cançons que combinaven ritmes ancestrals amb sons digitals, es pintaven murals que reinterpretaven els símbols del territori. El drac de la Senyera es convertia en un animal protector de la diversitat. El Penyal d’Ifac es dibuixava com un far de resistència. El riu Túria, que ja no portava aigua, es representava com un corrent de memòria.
La resistència no era violenta, sinó poètica. Les persones que formaven part del moviment es comunicaven amb gestos, amb mirades, amb codis cromàtics. Portaven mocadors de colors que indicaven el seu rol: verd per a les persones que cuidaven, blau per a les que creaven, roig per a les que transmetien. Els missatges es difonien a través de ceràmica, de grafits, de coreografies espontànies. Cada acte era una forma de dir “som ací”, “no ens han esborrat”, “la terra canta en nosaltres”.
Un dia, una criatura va trobar una llavor. No era una llavor qualsevol, sinó una de garrofer, antiga, resistent, capaç de créixer en terrenys difícils. La va plantar en un racó del solar abandonat que havia sigut l’horta de València. Contra tot pronòstic, va brotar. I amb ella, va començar a brotar l’esperança. Les persones van començar a plantar, a regar, a cuidar. L’horta renaixia, no com abans, sinó com un espai simbòlic, pedagògic, comunitari. Les plantes no només donaven fruit, sinó memòria.
El sistema, en veure aquell brot de vida, va intentar apagar-lo. Va enviar drons, va tallar l’aigua, va difondre missatges de por. Però la gent no es va rendir. Van construir canals amb materials reciclats, van protegir les plantes amb estructures orgàniques, van cantar cançons que feien créixer les arrels. La terra, que havia estat silenciada, tornava a parlar.
La rebel·lió es va estendre. A Alcoi, es van recuperar les danses de carrer. A Elx, es va representar el Misteri en versió inclusiva. A Castelló, es van pintar murals amb fragments de memòria familiar. A Gandia, es va crear una escola de llengua viva, on es parlava valencià, castellà, amazic, romaní, anglès, amb respecte i alegria. A Ontinyent, es van fer fogueres simbòliques per cremar la por.
El sistema, incapaç de controlar aquella explosió de vida, va començar a descompondre’s. Els algoritmes ja no podien predir els gestos humans. Les torres de control es quedaven sense energia. Les màquines, sense ordres. Les persones, en canvi, recuperaven la capacitat de decidir, de imaginar, de estimar.
El País Valencià, aquell que havia sigut convertit en una distopia, tornava a ser un espai de possibilitat. No era perfecte, ni uniforme, ni fàcil. Però era viu. Les veus tornaven a sonar, les paraules a brollar, els colors a dansar. La boira s’anava esvaint, poc a poc, com un malson que deixa pas al matí.
I en aquell matí, una criatura va escriure en una paret: “Som la terra que canta, malgrat tot.”