2.12.25

tancar el patrimoni

La restauració dels frescos barrocs d’Antonio Palomino a la Iglesia de los Santos Juanes ha tornat a obrir un tresor que València havia oblidat. Declarada Bé d’Interés Cultural des de 1947, esta “segona Capella Sixtina” valenciana és patrimoni de totes les persones, no sols de les que hi celebren missa. I ací apareix la tensió: el rector demana que no entre ningú durant les cerimònies, però pot un monument protegit tancar les seues portes a la ciutadania?

La llei marca que els BIC han de garantir hores d’obertura al públic. És cert que la litúrgia mereix respecte, i ningú vol convertir una missa en un espectacle turístic. Però el patrimoni restaurat amb fons públics i privats no pot quedar segrestat darrere d’una porta tancada. El temple és alhora espai de culte i bé cultural, i això implica compatibilitzar usos.

Si es restringix l’accés sense justificació, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València tenen competències per exigir el compliment de la normativa. Les sancions poden anar des d’advertiments fins a multes, perquè el patrimoni declarat BIC no és propietat privada: és memòria col·lectiva.

Tancar les portes de Santos Juanes durant les misses pot semblar un detall menor, però simbòlicament és un mur contra la ciutadania. El patrimoni no és un privilegi clerical, és un dret compartit. Si la restauració ha costat milions i ha estat celebrada com un triomf cultural, negar l’accés és una contradicció. El repte és trobar un equilibri: respectar el culte i alhora establir franges clares de visita pública. No es tracta de convertir la missa en atracció turística, sinó d’evitar que el patrimoni es tanque en nom d’un ús exclusiu.

La porta de Santos Juanes no és només de fusta barroca: és la porta simbòlica de la nostra identitat. Obrir-la és un acte de dignitat col·lectiva. Tancar-la, encara que siga per prudència litúrgica, envia el missatge que la memòria restaurada no és per a totes. I això, en una ciutat que presumeix de patrimoni, és inadmissible.