La llei marca que els BIC han de garantir hores d’obertura al públic. És cert que la litúrgia mereix respecte, i ningú vol convertir una missa en un espectacle turístic. Però el patrimoni restaurat amb fons públics i privats no pot quedar segrestat darrere d’una porta tancada. El temple és alhora espai de culte i bé cultural, i això implica compatibilitzar usos.
Si es restringix l’accés sense justificació, la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València tenen competències per exigir el compliment de la normativa. Les sancions poden anar des d’advertiments fins a multes, perquè el patrimoni declarat BIC no és propietat privada: és memòria col·lectiva.
Tancar les portes de Santos Juanes durant les misses pot semblar un detall menor, però simbòlicament és un mur contra la ciutadania. El patrimoni no és un privilegi clerical, és un dret compartit. Si la restauració ha costat milions i ha estat celebrada com un triomf cultural, negar l’accés és una contradicció. El repte és trobar un equilibri: respectar el culte i alhora establir franges clares de visita pública. No es tracta de convertir la missa en atracció turística, sinó d’evitar que el patrimoni es tanque en nom d’un ús exclusiu.
La porta de Santos Juanes no és només de fusta barroca: és la porta simbòlica de la nostra identitat. Obrir-la és un acte de dignitat col·lectiva. Tancar-la, encara que siga per prudència litúrgica, envia el missatge que la memòria restaurada no és per a totes. I això, en una ciutat que presumeix de patrimoni, és inadmissible.