El País Valencià és un territori on el bilingüisme forma part de la vida quotidiana, un espai on conviuen el valencià i el castellà en una relació complexa, marcada per tensions històriques, per desigualtats institucionals i per una riquesa cultural que ens defineix com a comunitat. En aquest context, les aportacions de Suzanne Romaine sobre el bilingüisme ens ajuden a entendre que parlar dues llengües no és una anomalia, sinó una condició normal en moltes societats, i que la diversitat lingüística és un recurs que cal valorar i protegir (Romaine 1995).
Romaine assenyala que el bilingüisme no es pot reduir a una competència individual, sinó que és un fenomen social que reflecteix relacions de poder, identitats i oportunitats. Al País Valencià, això es fa evident en l’ús desigual de les llengües en l’administració, en l’escola i en els mitjans de comunicació. El valencià, tot i ser llengua pròpia, continua patint una situació de minorització que limita la seua presència en espais públics. Aquesta realitat confirma la idea que el bilingüisme no és neutral, sinó que interactua amb les barreres socials i institucionals que la societat ha construït (Romaine 2000).
La mirada de Romaine també ens recorda que el bilingüisme pot ser una eina d’empoderament si es reconeix com a riquesa i no com a problema. Al País Valencià, això implica polítiques valentes que garantisquen l’ús del valencià en tots els àmbits, des de l’educació fins a la vida cultural i esportiva. No es tracta només de preservar una llengua, sinó de fer-la protagonista en la construcció d’una societat més justa i plural. Com diu Romaine, les llengües són vehicles de memòria i de futur, i la seua vitalitat depén de les actituds i de les pràctiques quotidianes (Romaine 2011).
El bilingüisme valencià té una dimensió històrica que cal entendre. Des de la conquesta feudal fins a la imposició del castellà com a llengua de poder, el valencià ha estat sotmés a processos de subordinació que han marcat la seua evolució. Tot i això, la llengua ha resistit gràcies a la transmissió familiar, a la cultura popular i a la força de les festes. Aquesta resistència mostra que el bilingüisme no és només una qüestió de competència lingüística, sinó també de dignitat col·lectiva. Romaine insisteix que les llengües són part de la identitat i que la seua pèrdua implica una pèrdua de memòria i de diversitat cultural (Romaine 1995).
En l’àmbit educatiu, el País Valencià ha viscut un llarg debat sobre els models lingüístics. Les polítiques de línies en valencià i en castellà han generat una situació paradoxal: mentre que es reconeix la necessitat de protegir el valencià, sovint es manté una segregació que reforça la desigualtat. Romaine subratlla que el bilingüisme educatiu ha de ser inclusiu i ha de garantir que totes les persones tinguen accés a les dues llengües, no com a compartiments estancs, sinó com a recursos complementaris que enriqueixen la formació. Això implica superar la idea que el valencià és una llengua secundària i apostar per un model que el situe al centre de l’aprenentatge (Romaine 2000).
La vida cultural i festiva del País Valencià és un altre espai on el bilingüisme es fa visible. Les falles, les festes de Moros i Cristians, les colles de música i els clubs esportius són àmbits on la llengua es barreja, es transforma i es reivindica. El valencià, quan és present en aquests espais, es converteix en un símbol de comunitat i en una eina de cohesió. Romaine destaca que el bilingüisme no és només una qüestió de comunicació, sinó també de representació simbòlica. Les llengües transmeten valors, emocions i identitats, i la seua presència en la vida col·lectiva és fonamental per a la inclusió (Romaine 2011).
El bilingüisme també té una dimensió política. Al País Valencià, la defensa del valencià ha estat vinculada a moviments socials que reclamen més autonomia, més dignitat i més reconeixement. Romaine explica que les llengües són instruments de poder i que la seua gestió reflecteix les relacions socials. Quan una llengua és marginada, les persones que la parlen també ho són. Per això, la lluita pel valencià és també una lluita per la justícia social i per la igualtat. El bilingüisme, entés com a convivència equilibrada, pot ser una eina per transformar les relacions de poder i per construir una societat més inclusiva (Romaine 1995).
En el camp de l’esport, el bilingüisme té un paper clau en la construcció d’identitat. Els equips, les federacions i les competicions són espais on la llengua pot reforçar el sentiment de pertinença. Quan el valencià és utilitzat en els himnes, en les pancartes o en les comunicacions oficials, es converteix en un símbol de comunitat. Romaine assenyala que les llengües no són només instruments de comunicació, sinó també de cohesió social. En aquest sentit, el bilingüisme esportiu pot ser una eina per reforçar la identitat col·lectiva i per visibilitzar la diversitat (Romaine 2000).
La mirada de Romaine ens ajuda a entendre que el bilingüisme no és una meta, sinó un camí que es recorre cada dia. Al País Valencià, això implica actituds quotidianes que trenquen barreres i que fan de la diversitat una força transformadora. Són gestos com saludar en valencià, com escoltar les veus que massa vegades han estat silenciades, com donar espai a la diferència en les escoles, en les institucions i en les festes. El bilingüisme és, en definitiva, una pràctica de convivència que ens fa més fortes com a comunitat.
En un territori on la festa, la cultura i l’esport són motors de convivència, el bilingüisme pot ser un element clau per reforçar la identitat col·lectiva. La presència del valencià en les falles, en les colles, en els equips esportius i en les institucions no hauria de ser excepcional, sinó natural. Això suposa entendre que la diversitat lingüística és part de la dignitat col·lectiva i que la inclusió passa també per les llengües que parlem. El bilingüisme, tal com el descriu Romaine, és un camí que es recorre cada dia amb convicció, tendresa i rigor, i que ens fa més humanes i més dignes.