Cada 9 d’Octubre, el poble valencià commemora l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238, un fet fundacional que marca l’inici del Regne de València dins la Corona d’Aragó. És una data carregada de significat històric, polític i emocional, que articula la identitat col·lectiva del territori. Tanmateix, una observació crítica revela una paradoxa inquietant: mentre la festivitat exalta la figura del monarca conqueridor, els símbols institucionals que representen la Generalitat Valenciana —l’escut, la senyera coronada, el drac alat— no provenen de Jaume I, sinó del seu descendent, Pere el Cerimoniós, del segle XIV.
Aquesta dissonància entre el relat commemoratiu i la iconografia oficial planteja qüestions de fons sobre la construcció de la memòria, la legitimitat simbòlica i la pedagogia institucional. En aquest article, analitzarem les arrels històriques d’aquesta paradoxa, les implicacions culturals i polítiques que comporta, i proposarem una reflexió sobre la necessitat de reconciliar el relat fundacional amb els símbols que el representen.
La data del 9 d’Octubre té un valor emblemàtic per al poble valencià. L’entrada de Jaume I a València, després de la capitulació musulmana, no només va suposar la incorporació del territori a la Corona d’Aragó, sinó també la fundació d’un regne amb institucions pròpies, lleis particulars (els Furs), i una identitat diferenciada. La Crònica de Jaume I, escrita en primera persona, narra amb solemnitat i detall aquell moment, convertint-lo en mite fundacional.
La festivitat ha evolucionat al llarg dels segles: des de les celebracions religioses medievals fins a les manifestacions cíviques contemporànies, passant per la institucionalització del Dia Nacional del País Valencià durant la transició democràtica. És una jornada que combina la memòria històrica amb la reivindicació política, la cultura popular amb la solemnitat institucional.
Tanmateix, quan observem els símbols oficials de la Generalitat Valenciana, descobrim que no tenen el seu origen en Jaume I, sinó en Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó entre 1336 i 1387. L’escut actual, amb el drac alat com a cimera, prové de la iconografia heràldica que Pere va establir per als territoris de la Corona. El drac, conegut com a “crestat”, apareix en documents, monedes i edificis de l’època, com les Torres dels Serrans o la Llotja de la Seda.
La Senyera Coronada, per la seua banda, té el seu origen en un privilegi concedit per Pere el Cerimoniós a la ciutat de València en 1377, com a reconeixement per la seua fidelitat. La franja blava i la corona que s’hi afegeixen són elements que no existien en temps de Jaume I. Així, el símbol que avui representa la Comunitat Valenciana és, en realitat, una bandera municipal del segle XIV elevada a categoria autonòmica.
Aquesta discrepància entre el relat commemoratiu (centrat en Jaume I) i els símbols institucionals (derivats de Pere el Cerimoniós) genera una paradoxa que mereix ser analitzada. Per què celebrem la figura de Jaume I però no l’incorporem als nostres emblemes oficials? Quins criteris han guiat la selecció dels símbols? És una qüestió de continuïtat històrica, de funcionalitat heràldica, o de decisions polítiques contemporànies?
La memòria col·lectiva no és un reflex fidel del passat, sinó una construcció cultural que selecciona, interpreta i representa fets i figures segons les necessitats del present. En aquest sentit, la institucionalització dels símbols valencians ha prioritzat la iconografia consolidada en l’època baixmedieval, més rica en representacions heràldiques, en detriment de la figura fundacional de Jaume I, que, tot i ser omnipresent en el discurs, no té una presència visual oficial.
La manca de referències explícites a Jaume I en els símbols institucionals té diverses implicacions. En primer lloc, dificulta la pedagogia històrica: els ciutadans celebren un rei que no reconeixen en els emblemes que els representen. En segon lloc, pot generar confusió identitària: la senyera coronada, per exemple, és percebuda com a símbol nacional per uns, però té un origen municipal. En tercer lloc, obre la porta a interpretacions polítiques divergents: mentre uns reivindiquen la continuïtat amb la tradició aragonesa, altres reclamen una relectura més fidel al relat fundacional valencià.
A més, en un context de pluralitat territorial i de reivindicacions nacionals, els símbols tenen un paper crucial en la construcció de la identitat. La figura de Jaume I, amb la seua dimensió èpica, jurídica i cultural, podria actuar com a eix vertebrador d’un relat compartit, capaç d’integrar les diverses sensibilitats del territori. La seua absència en els emblemes oficials és, per tant, una oportunitat perduda.
La reflexió que plantegem no pretén deslegitimar els símbols actuals, sinó obrir un debat sobre la seua adequació al relat commemoratiu. És possible reconciliar la memòria de Jaume I amb la iconografia institucional? Podem incorporar elements que evoquen el monarca conqueridor sense trencar amb la tradició heràldica consolidada?
La celebració del 9 d’Octubre és una oportunitat per enfortir la identitat valenciana, reconèixer la pluralitat del territori i projectar un relat compartit. Tanmateix, la paradoxa simbòlica que hem analitzat —la commemoració de Jaume I sense la seua presència en els símbols institucionals— ens convida a repensar la relació entre memòria, iconografia i pedagogia.
La figura de Jaume I, amb la seua dimensió històrica i mítica, mereix un lloc més visible en el paisatge simbòlic valencià. No es tracta de substituir els emblemes actuals, sinó de complementar-los amb una narrativa que reconcilie el passat fundacional amb la representació institucional. En un moment en què la identitat valenciana busca espais de reconeixement i cohesió, recuperar la imatge de Jaume I és, més que una qüestió heràldica, un acte de justícia històrica.