Cada 9 d’Octubre, el País Valencià es retroba amb la seua memòria. Les places s’omplin de música, de paraules que evoquen l’entrada de Jaume I a la ciutat de València l’any 1238. Però darrere d’aquella gesta històrica, més enllà de l’espasa i la conquesta, hi ha una història de pensament, d’estima pel territori, de construcció col·lectiva. Hi ha també una figura que sovint ha quedat en segon pla: Na Violant d’Hongria. I hi ha una idea que travessa els segles i que hui pren més força que mai: la força no rau en l’espasa, sinó en la ment i el cor de qui estima i pensa.
Aquest article vol ser una reflexió sobre eixa força que no esclafa, sinó que transforma. Una mirada que connecta el passat amb el present, que reivindica el paper de les persones que han sabut construir des del diàleg, des de la intel·ligència emocional, des de l’amor pel poble.
Jaume I, conegut com el Conqueridor, és una figura central en la història valenciana. Nascut a Montpeller el 1208, fill de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller, va créixer entre cavallers i monjos, entre espases i llibres. El seu regnat va ser llarg i intens: conquerí Mallorca, València, i consolidà el poder del Casal de Barcelona. Però allò que el fa realment singular no és només la seua acció militar, sinó la seua capacitat de reflexió. El Llibre dels Fets, dictat pel mateix rei, és una crònica viva, plena de detalls, de dubtes, de conviccions. Jaume no era un simple guerrer. Era un estratega, una persona de fe, un líder que sabia escoltar i que entenia el poder com una responsabilitat.
Quan va entrar a València el 9 d’Octubre de 1238, no només va prendre una ciutat: va iniciar un projecte de convivència, de repoblació, de institucionalització. Va imaginar un regne nou, amb institucions pròpies, amb una identitat plural. I ho va fer amb la complicitat de persones que, com Na Violant d’Hongria, aportaren una mirada complementària, sensible, decidida.
Na Violant d’Hongria, nascuda a Esztergom el 1215, filla del rei Andreu II d’Hongria i de Violant de Courtenay, va arribar a terres catalanoaragoneses amb un bagatge cultural i polític impressionant. El seu matrimoni amb Jaume I no va ser només una aliança dinàstica. Va ser una associació intel·ligent, una complicitat activa. Violant va participar en la política del regne, en la diplomàcia, en la gestió de la conquesta de València. Va ser consellera, mediadora, mare de persones que també serien protagonistes de la història. I va deixar empremta en la cultura, en la religió, en la memòria.
La seua figura ens recorda que la força femenina, la força de les persones que pensen i estimen, ha estat sovint silenciada, però essencial. Que darrere de cada espasa, hi ha hagut una ment que pensa i un cor que estima. Que la història no és només una successió de batalles, sinó una xarxa de decisions, d’emocions, de projectes compartits.
La frase que inspira aquest article —la força no rau en l’espasa, sinó en la ment i el cor de qui estima i pensa— podria ser atribuïda a Violant, a Jaume, o a qualsevol persona que ha sabut construir comunitat. És una declaració de principis. En un món on sovint s’exalta la violència, el domini, la imposició, aquesta idea ens convida a mirar cap a dins, cap a la intel·ligència emocional, cap a la capacitat de transformar des de l’amor i el pensament.
Aplicada al 9 d’Octubre, la frase ens diu que la commemoració no ha de ser una exaltació bèl·lica, sinó una celebració de la cultura, de la llengua, de la convivència. Que el veritable poder és el que construeix, no el que destrueix. Que la memòria ha de ser motor, no ancoratge. Que el passat ens ha de servir per imaginar un futur més just, més plural, més inclusiu.
Des de l’escola fins a les institucions, el 9 d’Octubre pot ser una oportunitat per educar en valors. Per explicar que la història del País Valencià és fruit d’una conquesta, sí, però també d’una convivència, d’una repoblació, d’una construcció institucional. Que Jaume I i Na Violant d’Hongria són exemples de lideratge amb sentit, de capacitat de pensar en el bé comú, de compromís amb el territori.
Podem fer del 9 d’Octubre un espai per parlar de diversitat, d’inclusió, de memòria. Per connectar el passat amb el present, i imaginar futurs més justos. Per reivindicar figures que han estat invisibilitzades, per reconéixer que la història no és només masculina, ni només militar. És també femenina, intel·lectual, espiritual.
La memòria no és nostàlgia. És força. És identitat. És el que ens permet saber qui som, d’on venim, i cap on volem anar. El 9 d’Octubre és una memòria viva, que es renova cada any. I que ens recorda que el País Valencià és fruit d’una conquesta, sí, però també d’una convivència, d’una repoblació, d’una construcció institucional.
Reivindicar figures com Na Violant d’Hongria és fer justícia. És reconéixer que la història no és només masculina, ni només militar. És també femenina, intel·lectual, espiritual. És reconéixer que la força de les persones que estimen i pensen ha estat fonamental per construir comunitats, per imaginar futurs, per resistir les adversitats.
El cor i la ment són motors de canvi. Són brúixoles que orienten les decisions, que connecten amb les emocions, que permeten construir des de la tendresa i la intel·ligència. El 9 d’Octubre pot ser una celebració d’eixa força. Una festa que no exalta la violència, sinó que reivindica la cultura, la llengua, la convivència.
Per això, cal que cada any, en cada plaça, en cada escola, en cada institució, recordem que la força no rau en l’espasa. Que la veritable força és la que construeix, la que acompanya, la que transforma. Que el llegat de Jaume I i Na Violant d’Hongria és viu, i que ens convida a pensar i estimar.