Cada 25 d’octubre se celebra el Dia Europeu de la Justícia, una data que, en teoria, hauria de servir per a acostar la justícia a la ciutadania, per a fer-la més comprensible, més accessible, més humana. Però des del carrer, des de la quotidianitat, des de les oficines, els barris i els pobles, la justícia continua sent una cosa llunyana, abstracta, quasi mitològica. Com si només existira en els jutjats, en els despatxos d’advocats o en les sèries de televisió.
La justícia, però, hauria de ser una cosa viva. Una eina per a garantir drets, per a protegir els febles, per a corregir abusos. I això no es pot fer si la gent no la sent com a pròpia. Si el llenguatge legal és tan enrevessat que sembla fet per a espantar. Si els processos són tan lents que la veritat arriba quan ja no importa. Si els recursos són tan escassos que només qui té diners pot defensar-se amb garanties.
A nivell local, la justícia es manifesta en moltes formes. En com es resolen els conflictes veïnals, en com es protegeixen les persones vulnerables, en com es garanteix l’accés a serveis públics, en com es tracta la gent migrant, en com es respecten els drets laborals. No cal mirar cap tribunal europeu per a saber si vivim en una societat justa. Només cal observar com es tracta la gent que no té veu.
Aquest dia hauria de ser una oportunitat per a repensar la justícia des de baix. Per a preguntar-nos si les lleis serveixen realment per a protegir-nos o si només són escuts per als poderosos. Per a exigir que la justícia siga ràpida, clara, empàtica. Per a recordar que no hi ha democràcia sense justícia, però tampoc hi ha justícia sense igualtat.
La justícia no és només una institució. És una actitud. És una forma de mirar el món. És la capacitat de dir “açò no és just” i fer alguna cosa per a canviar-ho. I això, més enllà de les dates oficials, hauria de ser una pràctica diària.