La matinada del 29 d’octubre de 2024, el País Valencià despertà amb el cor encongit. La DANA, eixa paraula que ja no sona a tecnicisme sinó a ferida, havia tornat amb una força desmesurada. Les imatges que circularen per les xarxes mostraven carrers convertits en rius, cotxes arrossegats, gent atrapada, edificis col·lapsats. Però allò que no es veu, allò que no es pot fotografiar ni retransmetre en directe, és el que més perdura. Els danys invisibles, els silencis que s’instal·len en les cases, en les escoles, en els records, en les mirades.
No es pot parlar de la DANA del 2024 sense fer-ho des del dolor compartit. No és només una qüestió meteorològica, ni tan sols una emergència climàtica. És una fractura emocional, social i institucional que ha deixat cicatrius en el teixit més íntim del nostre territori. Perquè quan l’aigua entra, no només destrueix parets. Destrueix rutines, projectes, esperances. Destrueix la confiança en que demà serà millor.
Hi ha pobles que encara no han pogut tornar a celebrar les seues festes. No perquè falten ganes, sinó perquè falten espais, falten recursos, falten ànims. Hi ha escoles que van perdre arxius, llibres, murals fets per infants que ja no recorden què dibuixaren. Hi ha persones majors que han deixat de contar històries perquè les fotos que les inspiraven s’han desfet en fang. I tot això no apareix en cap balanç oficial.
La gestió institucional, malgrat els esforços de moltes persones compromeses, va mostrar les seues esquerdes. Les ajudes tardaren, les valoracions foren desiguals, les prioritats sovint no coincidien amb les necessitats reals. I en eixe desencaix, moltes famílies quedaren atrapades en un limbe burocràtic que afegia més dolor al dolor. No es pot reconstruir un territori si no es reconstrueix també la confiança.
Però no tot és absència. Enmig del desastre, sorgiren gestos que dignifiquen. Veïnes que oferiren casa, joves que ajudaren a netejar, mestres que improvisaren aules en espais cedits, col·lectius que organitzaren recollides solidàries. Eixa és la força que no es pot mesurar en litres ni en quilowatts. És la força de la comunitat, de la memòria compartida, de la identitat que resisteix.
La DANA del 2024 hauria de ser un punt d’inflexió. No només per millorar infraestructures, sinó per repensar el model de territori, el valor de la proximitat, el paper de la cultura, de l’educació, de l’esport com a espais de reconstrucció emocional. Caldria que cada ajuntament, cada conselleria, cada entitat tinguera un pla de recuperació simbòlica, no només material. Perquè el que ens fa poble no són els edificis, sinó els vincles.