Tanmateix, mentre el poble clamava, la televisió pública valenciana decidia emetre una correguda de bous. No una cobertura especial, no un espai informatiu dedicat a la mobilització ciutadana més gran de l’any, sinó espectacle taurí. Aquesta decisió, lluny de ser anecdòtica, revela una fractura profunda entre les institucions i la realitat social. En un moment en què la societat demana empatia, transparència i responsabilitat, el missatge que es transmet des de l’aparador mediàtic és el de la indiferència.
No es tracta d’oposar cultura a protesta, ni tradició a dolor. Es tracta de comprendre que hi ha moments en què el respecte per les persones hauria de prevaldre per damunt de qualsevol programació. Que la televisió pública, finançada per tota la ciutadania, té el deure de reflectir el que viu el poble, especialment quan aquest es mobilitza per defensar la vida, la memòria i la dignitat.
La invisibilització de la manifestació no és només una absència informativa, és una forma de violència simbòlica. És dir a les famílies que el seu dolor no mereix ser vist. És dir a les víctimes que la seua història no importa. És dir al poble que el seu clam pot ser ignorat.
En un país que aspira a ser democràtic, inclusiu i just, no podem permetre que el silenci institucional es convertisca en norma. Cal una televisió pública que escolte, que acompanye, que visibilitze. Cal una política que pose les persones al centre. Cal una societat que no oblide.
Perquè la memòria no és només recordar el que va passar, sinó decidir què volem ser. I hui, el carrer ha parlat. Ara toca que les institucions escolten.