Les sogres són com els volcans: poden estar en calma durant anys, però quan entren en erupció, no hi ha refugi que valga. Són éssers mitològics que apareixen en la vida de parelles joves com si foren personatges secundaris d’una telenovel·la, però amb capacitat de guió. Ningú les ha cridat, però elles ja saben què s’ha de fer, com s’ha de fer i, sobretot, com no ho estàs fent bé.
La sogra valenciana, en particular, té una habilitat especial per a detectar si el dinar té prou sal, si el sofà està mal orientat segons el feng shui de la Ribera, o si el net porta els calcetins massa prims per a l’oratge de novembre. És una barreja entre meteoròloga, nutricionista i detectiu privat. I tot això amb un somriure que et fa dubtar si t’està felicitant o maleint.
Quan entres en una relació, ningú t’avisa que també estàs firmant un contracte emocional amb una sogra. És com comprar una casa i descobrir que ve amb un veí que entra quan vol, opina sobre la decoració i et diu que el ficus està trist. La sogra no és invasiva, és “atenta”. No és controladora, és “preocupada”. No és crítica, és “constructiva”. I si no ho entens, és que tens poca experiència en la vida.
Les sogres tenen una capacitat innata per a fer preguntes que semblen innocents però que porten més càrrega que una maleta de Ryanair. “No tens fred amb eixa samarreta?” traduït vol dir “eixa samarreta és una vergonya”. “Ja heu pensat en tindre fills?” és “ja estàs tardant”. “A ta mare li ix millor l’arròs?” és “el teu arròs sembla menjar de gos, però no t’ho diré directament”.
Però no tot és drama. Les sogres també poden ser aliades. Saben fer croquetes que curen l’ànima, tenen contactes en el mercat que et poden aconseguir melons a preu de fa deu anys, i són capaces de defensar-te davant del món si et guanyes la seua confiança. Això sí, eixa confiança es guanya com si fóra una oposició: amb paciència, resistència i una mica de submissió estratègica.
La relació amb la sogra és una dansa delicada. No pots ser massa distant, perquè et dirà que no l’estimes. No pots ser massa proper, perquè et dirà que estàs invadint el seu espai. Has de ser com un equilibrista en una corda fluixa, amb un somriure permanent i una habilitat per a canviar de tema quan comença a parlar de com ho feia ella tot millor.
En definitiva, les sogres són un fenomen natural. No es poden evitar, però es poden estudiar, comprendre i, amb sort, estimar. I si no, sempre queda el pla B: fer-se el despistat, dir que tens una reunió i fugir per la finestra. Amb elegància, això sí.