Hi ha frases que travessen generacions, que s’arrosseguen per les converses familiars, pels debats de bar, pels discursos institucionals i fins i tot per les pancartes improvisades. “Qui no plora no mama” és una d’eixes. Una expressió que, tot i la seua aparença infantil, conté una càrrega política, emocional i cultural que mereix ser desgranada amb calma. No és només una dita popular: és una manera de mirar el món, de posicionar-se davant la injustícia, de reclamar allò que ens pertoca.
Plorar, en aquest cas, no és debilitat. És estratègia. És comunicació. És resistència. El nadó que no plora no rep aliment, no perquè no el mereixca, sinó perquè no ha sabut —o no ha pogut— fer-se escoltar. I això, traslladat a la vida adulta, a les relacions socials, a les estructures de poder, ens interpel·la directament. Quantes vegades hem callat per prudència, per por, per resignació? Quantes vegades hem pensat que el que ens passa no és prou important per ser dit, per ser compartit, per ser reclamat?
La protesta, en aquest sentit, és el plor col·lectiu. És la mamella que no arriba si no hi ha crit, si no hi ha moviment, si no hi ha incomoditat. Però també és cert que no tot s’ha aconseguit protestant. Hi ha canvis que han arribat per la via de la persistència, de la pedagogia, de la innovació tranquil·la. I ací s’obri un debat que mereix ser abordat amb matisos: és la protesta l’única via de transformació? O podem imaginar altres formes de canvi que no passen pel conflicte explícit?
En la història recent, les protestes han estat motor de transformació. Des de les revoltes populars fins als moviments feministes, ecologistes o antifeixistes, la mobilització ha servit per sacsejar consciències, per fer visibles les injustícies, per pressionar institucions. Però també hi ha hagut conquestes que han arribat sense pancartes, sense megàfons, sense aldarulls. La ciència, per exemple, ha avançat gràcies a la curiositat, a la col·laboració, a la recerca constant. La cultura ha transformat mirades a través de l’art, de la literatura, de la música. I en l’àmbit local, moltes vegades, el canvi ha vingut per la constància, per la representació institucional, per la força del relat.
Ara bé, fins i tot en eixes conquestes “tranquil·les”, hi ha hagut una forma de protesta. Potser no explícita, potser no sorollosa, però sí present. El científic que investiga contra corrent, l’artista que qüestiona l’ordre establert, la persona que educa des de la dissidència, totes elles estan protestant. Estan plorant, d’alguna manera. Estan reclamant una mamella que no arriba si no hi ha tensió, si no hi ha resistència, si no hi ha voluntat de canvi.
La frase “qui no plora no mama” també ens obliga a pensar en les desigualtats d’accés a la protesta. No tothom pot plorar amb la mateixa intensitat, ni amb la mateixa legitimitat. Hi ha qui és escoltat de seguida, qui té altaveus, qui té espais. I hi ha qui ha de cridar molt més fort per ser mínimament percebut. Les persones migrades, les dones, les persones amb diversitat funcional, els col·lectius LGTBIQ+, les classes populars, sovint han hagut de plorar amb més força, amb més risc, amb més dolor. I això ens hauria de fer reflexionar sobre com s’escolta el plor, qui té dret a mamar, qui decideix quina protesta és legítima i quina no.
En el context valencià, la protesta ha tingut formes diverses. Des de les mobilitzacions per la llengua fins a les accions veïnals contra l’especulació urbanística, passant per les reivindicacions culturals, laborals o mediambientals. Però també hi ha hagut formes de resistència més subtils: la recuperació de la memòria històrica, la creació de relats alternatius, la defensa de la identitat local, la innovació en formats comunicatius. Totes elles són formes de plor, de reclam, de mamella buscada.
I ací entra en joc la creativitat. Protestar no ha de ser sempre sorollós. Pot ser narratiu, visual, emocional. Pot ser una exposició, un microrelat, una acció simbòlica. Pot ser una mirada, una absència, una pregunta. La protesta pot adoptar formes que incomoden sense cridar, que sacsegen sense trencar, que transformen sense destruir. I això és especialment potent en contextos on la confrontació directa pot ser contraproduent, o on la subtilesa pot generar més impacte.
També cal parlar de la dignitat. Protestar no ha de significar humiliar-se, ni suplicar, ni abaixar el cap. El plor, en aquest cas, és digne. És ferm. És necessari. Però cal evitar que la frase “qui no plora no mama” es convertisca en una justificació de la desigualtat, en una manera de culpabilitzar qui no protesta, qui no pot, qui no sap. No tothom té les mateixes eines, ni les mateixes condicions, ni les mateixes xarxes. I per això, la responsabilitat no ha de recaure només en qui plora, sinó també en qui escolta, en qui té la mamella, en qui decideix qui mama i qui no.
La frase també té una lectura emocional. En les relacions personals, sovint, qui no expressa el que sent no rep resposta, ni cura, ni reconeixement. El plor, en aquest cas, és vulnerabilitat compartida. És necessitat d’afecte, de presència, de reciprocitat. I això ens connecta amb una dimensió més íntima de la protesta: la de les emocions que reclamen espai, que demanen ser escoltades, que volen mamar una mica de tendresa, de comprensió, de complicitat.
En definitiva, “qui no plora no mama” és una frase que ens interpel·la en molts nivells. Ens parla de política, de cultura, de emocions, de desigualtats, de estratègies, de dignitat. Ens recorda que cal fer-se sentir, però també que cal escoltar. Que cal reclamar, però també que cal repartir. Que cal plorar, però també que cal cuidar. I en aquest equilibri, en aquesta tensió, en aquesta dansa entre el plor i la mamella, es juga gran part del nostre futur col·lectiu.