La Dolorosa, com se la coneix popularment, representa Maria en el moment més punyent de la seua vida: al peu de la creu, contemplant el seu fill crucificat. És una imatge que colpeja, que no busca embellir el dolor sinó mostrar-lo en tota la seua cruesa. El rostre de la Mare de Déu, sovint cobert de llàgrimes, vestit de negre o de blau fosc, amb set espases que li travessen el cor, ens parla d’un patiment que no és només físic, sinó espiritual, existencial. És el dolor de qui estima profundament i perd, de qui acompanya fins al final, de qui no fuig davant la injustícia.
Aquestes set espases simbolitzen els set dolors de Maria, set moments de la vida de Jesús que van fer patir intensament la seua mare: la profecia de Simeó, la fugida a Egipte, la pèrdua del Nen Jesús al Temple, l’encontre amb Jesús camí del Calvari, la crucifixió, la recepció del cos de Jesús i l’enterrament. Cada un d’aquests episodis ha estat motiu de meditació, de pregària, de representació artística i de celebració litúrgica. En el País Valencià, aquesta devoció ha trobat formes pròpies d’expressió, que van des de les processons fins als septenaris, passant pel cant dels Goigs i el Stabat Mater.
La festa principal de la Mare de Déu dels Dolors se celebra el quinze de setembre, tot i que en molts pobles també es commemora el Divendres dels Dolors, el divendres anterior al Diumenge de Rams. Aquesta celebració, instituïda pel papa Benet XIII en el segle XVIII, recull una tradició mariana que ja estava molt arrelada des del segle XV. En terres valencianes, aquesta festa ha adquirit una dimensió popular que va més enllà de l’àmbit estrictament religiós. És un moment de trobada, de memòria col·lectiva, de reconeixement del dolor com a part de la vida.
En municipis com Canals, Requena, Puçol, Otos, L’Eliana o Alboraia, la Dolorosa és patrona o té una presència destacada. A Sagunt, per exemple, hi ha una ermita dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, construïda l’any 1860 per iniciativa d’una veïna devota. Aquesta ermita, situada al carrer Dolors, és un espai de silenci i contemplació, amb una imatge de la Verge al peu de la creu i rajoles ceràmiques que narren la devoció local. La campana, datada de 1945, porta gravat el nom de Maria Dolores i va ser fabricada pels germans Roses de Silla, un detall que connecta amb la tradició artesanal valenciana.
La presència de la Dolorosa en el País Valencià no és només litúrgica, sinó també cultural. Ha inspirat escultures processionals, pintures, poemes, músiques i rituals que formen part del patrimoni immaterial del territori. En les processons de Setmana Santa, la imatge de la Dolorosa és una de les més impactants, sovint portada per dones, amb un seguici de persones que acompanyen el seu dolor amb respecte i devoció. El seu pas pels carrers, en silenci o amb música sacra, crea un ambient de recolliment que convida a la reflexió.
Aquesta devoció també té una dimensió bíblica que la fonamenta. En l’Evangeli de Lluc, Simeó diu a Maria: “I a tu mateixa una espasa et travessarà l’ànima”, una frase que anticipa el dolor que patirà com a mare. En l’Evangeli de Joan, es relata com Maria estava al peu de la creu, i com Jesús li confia el deixeble estimat com a fill. Aquest moment és clau en la teologia mariana, perquè Maria esdevé mare de tota la comunitat cristiana. També en el llibre de les Lamentacions trobem una expressió que s’aplica sovint a la Dolorosa: “Mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest.”
Però més enllà de la teologia, el que fa que la Mare de Déu dels Dolors siga tan estimada en el País Valencià és la seua capacitat de connectar amb el dolor humà. En una terra marcada per la lluita, per les pèrdues, per les injustícies, la figura de Maria Dolorosa esdevé un referent de dignitat, de resistència, de fe que no es resigna. És la mare que no abandona, que acompanya fins al final, que plora però no es trenca. És una imatge que parla a totes les persones que han patit, que han perdut, que han estimat.
En aquest sentit, la Dolorosa és també una figura inclusiva. No representa només les dones, ni només les mares. Representa qualsevol persona que ha conegut el dolor i ha decidit no fugir. És una icona que transcendeix gèneres, edats i condicions. En les seues llàgrimes, moltes persones troben consol, força, esperança. En el seu silenci, troben una manera de resistir sense renunciar a la tendresa.
La seua presència en el País Valencià és testimoni d’una espiritualitat que no és sorollosa, que no busca el protagonisme, sinó que s’arrela en la quotidianitat, en els gestos petits, en la memòria compartida. Les ermites dedicades a la Dolorosa, com la de Sagunt, són espais que conserven aquesta espiritualitat discreta però profunda. Són llocs on la gent va a pregar, a recordar, a trobar-se amb el misteri del dolor i de l’amor.
També cal destacar el paper de les confraries que tenen com a patrona la Mare de Déu dels Dolors. Aquestes agrupacions, presents en molts pobles i ciutats, organitzen actes litúrgics, processons, activitats culturals i accions solidàries. Són espais de comunitat, de transmissió de valors, de participació activa en la vida religiosa i social. En elles, la devoció a la Dolorosa es manté viva, es renova, es fa present en les noves generacions.
La Dolorosa és, en definitiva, una figura que ens parla de la condició humana. Ens recorda que el dolor forma part de la vida, però que no ens ha de destruir. Ens mostra que es pot patir amb dignitat, que es pot estimar fins al final, que es pot resistir amb tendresa. En el País Valencià, aquesta figura ha trobat una casa, una comunitat que l’ha acollida, que l’ha fet seua, que l’ha convertida en part del seu paisatge espiritual i cultural.
En un món que sovint fuig del dolor, que el tapa, que el nega, la Mare de Déu dels Dolors ens convida a mirar-lo de cara, a no tenir por, a trobar en ell una font de força. És una invitació a viure amb profunditat, amb compassió, amb compromís. I en això, les persones valencianes han sabut reconéixer-la, venerar-la, estimar-la.
Potser per això, quan la Dolorosa ix en processó pels carrers de Castelló, de València, d’Alacant o de qualsevol poble, el silenci que l’acompanya no és només religiós. És un silenci que parla, que diu moltes coses, que uneix. És el silenci de qui reconeix en ella una part de si mateix, de qui troba en la seua mirada una companya de camí. És el silenci de la memòria, de la fe, de l’esperança.
I així, any rere any, la Mare de Déu dels Dolors continua caminant amb nosaltres, entre nosaltres, recordant-nos que el dolor no és el final, sinó una part del camí. Que en ell podem trobar sentit, comunitat, amor. Que en ella, moltes persones han trobat refugi, força, llum. I que en el País Valencià, la seua presència és un regal, una herència, una promesa.