En temps d’opacitat mediàtica i d’hipocresia institucional, alçar la veu per Palestina és un acte de dignitat. Quan Pablo Iglesias denuncia el poder del lobby sionista i la seua influència en la política global, no està atacant cap comunitat religiosa, sinó assenyalant una estructura ideològica que perpetua la violència, l’ocupació i el genocidi. Cal dir-ho sense embuts: el que està passant a Palestina no és una guerra, no és un conflicte entre iguals, no és una disputa religiosa. És una neteja ètnica planificada, executada i justificada per una ideologia nacionalista que s’anomena sionisme.
El sionisme, com a projecte polític nascut a finals del segle XIX, va començar com una resposta a la persecució del poble jueu a Europa. Però amb el temps, i especialment després de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, s’ha convertit en una doctrina d’expansió territorial, supremacisme ètnic i negació de l’altre. El poble palestí ha estat expulsat, massacrat, humiliat i sotmés a un règim d’apartheid que vulnera tots els principis del dret internacional. I això no ho fa el poble jueu, ni la religió jueva, ni les comunitats jueves del món. Ho fa un Estat que s’autodefineix com a sionista, que utilitza el judaisme com a escut i que criminalitza qualsevol crítica com si fóra antisemitisme.
Denunciar el sionisme no és antisemitisme. És anticolonialisme. És antiracisme. És defensa dels drets humans. És solidaritat amb un poble que resisteix des de fa més de setanta anys amb dignitat, amb cultura, amb esperança. És reconéixer que hi ha jueus antisionistes, jueus que lluiten colze a colze amb els palestins, jueus que rebutgen que el seu nom siga utilitzat per justificar crims. És escoltar les veus de Jewish Voice for Peace, de Neturei Karta, de Breaking the Silence, de tants i tants col·lectius que diuen: no en el nostre nom.
La confusió interessada entre sionisme i judaisme és una estratègia per silenciar la crítica. És una manera de blindar la impunitat. És una forma de convertir la memòria de l’Holocaust en una arma política, en lloc de ser un recordatori del que mai hauria de tornar a passar. I el que està passant a Gaza, a Cisjordània, als camps de refugiats, és un altre tipus de genocidi. Amb bombes, amb bloquejos, amb fam, amb destrucció sistemàtica. Amb el suport d’Occident, amb el silenci còmplice de governs que parlen de pau mentre venen armes.
Pablo Iglesias ha dit el que molts pensen però no s’atreveixen a dir. Ha posat el dit en la nafra. Ha trencat el consens de la por. I per això l’han atacat, l’han acusat, l’han difamat. Però la veritat no es pot amagar. El sionisme és una ideologia que mata, que destrueix, que colonitza. I cal combatre-la amb paraules, amb accions, amb solidaritat. No contra el poble jueu, sinó contra l’Estat que utilitza el seu nom per justificar l’injustificable.
La causa palestina és una causa universal. És la causa de la llibertat, de la justícia, de la igualtat. És la causa de qui creu que cap poble ha de ser expulsat de la seua terra, que cap xiquet ha de créixer entre runes, que cap dona ha de parir sota bombardejos. És la causa de qui creu que la pau no pot construir-se sobre la negació de l’altre. I per això, cal dir-ho amb força: no és el poble jueu qui massacra Palestina. És el sionisme. És l’Estat d’Israel. És el poder que manipula, que censura, que criminalitza.
Context històric: una colonització planificada
Per entendre el que passa a Palestina cal mirar enrere, no per justificar el present, sinó per entendre’l. El 1948, amb la creació de l’Estat d’Israel, es va iniciar la Nakba, la catàstrofe palestina. Més de 700.000 persones van ser expulsades de les seues terres, desenes de pobles van ser arrasats, i es va començar a construir un relat que convertia les víctimes en culpables. El sionisme, en lloc de buscar convivència, va optar per l’expulsió, per la superioritat, per la negació de l’altre.
Des d’aleshores, la colonització no ha parat. Amb assentaments il·legals, amb murs de separació, amb controls militars, amb bombardejos periòdics, amb bloquejos que condemnen Gaza a una vida de misèria. Tot això amb el suport explícit dels Estats Units, amb la complicitat de la Unió Europea, amb el silenci de les Nacions Unides. El sionisme ha construït un Estat que es defineix per la seua capacitat de dominar, de controlar, de castigar.
I mentrestant, el poble palestí resisteix. Amb poesia, amb música, amb educació, amb lluita. Amb les dones al capdavant, amb els xiquets com a símbol de futur, amb els ancians com a memòria viva. Palestina no és només una terra ocupada. És una cultura viva, una identitat que no s’ha deixat esborrar, una veu que crida des de les runes i des dels exilis.
Manipulació mediàtica: el relat com a arma
Una de les armes més poderoses del sionisme és el control del relat. Mitjans de comunicació que parlen de “conflicte” quan hi ha massacre, que parlen de “defensa” quan hi ha bombardeig, que parlen de “terrorisme” quan hi ha resistència. El llenguatge no és neutre. El llenguatge construeix realitat. I el sionisme ho sap.
Quan Pablo Iglesias parla del lobby sionista, no està inventant res. Està descrivint una realitat: la capacitat d’influència que tenen determinades organitzacions per marcar l’agenda política, per censurar la crítica, per criminalitzar la solidaritat. No és una teoria conspirativa. És una evidència que es pot rastrejar en les decisions de governs, en les línies editorials, en les campanyes de difamació contra activistes.
El problema no és que es critique el sionisme. El problema és que no es pot fer-ho sense ser acusat d’antisemitisme. I això és una perversió del debat. Perquè l’antisemitisme és una forma de racisme que cal combatre amb tota la força. Però utilitzar-lo com a escut per protegir una ideologia colonial és una falta de respecte a les víctimes reals de l’odi antijueu.
Solidaritat internacional: trencar el silenci
Cada vegada són més les veus que s’alcen per Palestina. Des de sindicats, des de universitats, des de col·lectius feministes, des de moviments antiracistes. La causa palestina s’ha convertit en un símbol de resistència global. Perquè el que passa a Palestina no és un cas aïllat. És part d’un sistema que permet que uns pocs decideixen sobre la vida de milions. És part d’un món on la vida d’un palestí val menys que la d’un turista occidental.
Els boicots, les campanyes de desinversió, les accions de denúncia són formes legítimes de lluita. I cal defensar-les. Cal protegir-les de la criminalització. Cal donar-los veu. Perquè la solidaritat no és delicte. És esperança. És compromís. És humanitat.
I en aquest camí, les paraules de Pablo Iglesias són un far. No perquè siga infal·lible, sinó perquè s’atreveix a dir el que molts callen. Perquè trenca el consens de la por. Perquè obri espais de debat. Perquè recorda que la política no pot ser només gestió. Ha de ser també denúncia, memòria, justícia.
Compromís local: des de Sagunt fins a Gaza
Des de les nostres terres, des dels nostres barris, des dels nostres clubs esportius, podem fer molt més del que pensem. La causa palestina no és llunyana. És present en cada decisió institucional, en cada silenci còmplice, en cada oportunitat de visibilitzar. Des del món de l’esport, des de la cultura popular, des de les festes locals, podem construir ponts de solidaritat.
Podem fer que les nostres accions comunicatives parlen de Palestina. Que les nostres campanyes visuals incloguen la seua resistència. Que les nostres xarxes socials siguen altaveus de dignitat. Que les nostres institucions no tinguen por de dir: prou. Prou a la massacre. Prou a la impunitat. Prou al sionisme.
Perquè defensar Palestina és defensar-nos a nosaltres mateixos. És dir que no acceptem un món on la força val més que el dret. On la propaganda val més que la veritat. On el dolor d’un poble és ignorat perquè no encaixa en els interessos geopolítics.
Conclusió: la paraula com a trinxera
Aquest article no és només una opinió. És una trinxera. És una forma de resistència. És una manera de dir que no ens callaran. Que no ens faran creure que criticar el sionisme és odiar el poble jueu. Que no ens faran oblidar que Palestina existeix, que Palestina resisteix, que Palestina viu.
I per això, cal agrair les paraules valentes. Cal defensar-les. Cal amplificar-les. Cal convertir-les en acció. Perquè la lluita per Palestina és també la lluita per un món més just, més lliure, més humà.