Setembre de 2025. Champions League. El Santiago Bernabéu, un dels temples del futbol europeu, decidix convertir-se en un aparador de censura institucional. En el partit entre el Reial Madrid i l’Olympique de Marsella, diversos aficionats francesos són obligats a desfer-se de les seues banderes de Palestina a l’entrada del recinte. No per portar pancartes ofensives, ni símbols violents, ni consignes xenòfobes. No. Per portar una bandera que representa la resistència d’un poble, la dignitat d’una causa, la memòria d’una injustícia que travessa dècades.
Els agents de seguretat, amb una fredor burocràtica que fa feredat, repeteixen la consigna: “La bandera de Palestina no passa”. I les banderes acaben a la brossa. Literalment. Davant la mirada de centenars de persones. Davant les càmeres. Davant el silenci còmplice de les institucions esportives. Davant la indiferència del club blanc. Davant la hipocresia d’un sistema que es proclama neutral però que actua com a braç executor de la censura política.
La bandera d’Espanya sí que passa. I no és política?
Ací comença la gran mentida. La gran farsa. La gran contradicció. Perquè mentre es prohibixen banderes palestines, la bandera espanyola oneja per tot arreu. En les grades, en les samarretes, en les bufandes, en els himnes, en les pantalles gegants. I ningú diu res. Ningú la considera “política”. Ningú la censura. Ningú la qüestiona.
Però què és la bandera espanyola sinó un símbol polític? Representa un estat, una ideologia, una història marcada per la imposició, per la negació de les identitats perifèriques, per la repressió de les llengües minoritzades, per la recentralització. És la bandera que s’ha utilitzat per criminalitzar la dissidència, per justificar la violència institucional, per tapar la memòria de les víctimes del franquisme, per invisibilitzar les nacions sense estat.
Dir que la bandera espanyola no és política és una burla. És una provocació. És una manera de legitimar uns símbols i criminalitzar-ne uns altres. És una forma de poder. De dominació. De supremacia simbòlica.
El Bernabéu com a espai de censura
El que ha passat en este estadi no és una anècdota. No és una decisió puntual. És una mostra clara de com el futbol pot ser utilitzat com a instrument de repressió simbòlica. El Reial Madrid, com a institució, ha decidit aplicar una norma que prohibix l’exhibició de símbols “comercials, polítics, socials, religiosos o reivindicatius”. Però esta norma no s’aplica de manera equitativa. No s’aplica a les banderes espanyoles. No s’aplica a les consignes patriòtiques. No s’aplica a les expressions de poder. S’aplica només a les veus que incomoden. A les causes que desestabilitzen el relat oficial. A les banderes que denuncien.
I això és gravíssim. Perquè el futbol ha sigut, històricament, un espai de resistència. De memòria. De reivindicació. Des de les pancartes contra el racisme fins als gestos de suport a col·lectius oprimits, l’esport ha servit per visibilitzar lluites, per generar consciència, per construir comunitat. Quan es prohibix una bandera com la de Palestina, no s’està protegint l’esport. S’està silenciant la consciència.
La llei com a excusa
La justificació oficial s’ampara en la Llei contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport. Una llei que, en teoria, hauria de servir per protegir les persones aficionades, per garantir la convivència, per evitar l’odi. Però en este cas, s’utilitza com a excusa per censurar una causa política legítima. S’utilitza per expulsar la memòria d’un poble. S’utilitza per invisibilitzar la solidaritat.
La bandera palestina no incita a la violència. Incita a la memòria. A la denúncia. A la resistència. És un símbol de dignitat. De lluita. De supervivència. Prohibir-la és una forma de repressió. És una manera de dir: “La vostra causa no té cabuda ací”. És una manera de negar l’existència d’un poble. D’esborrar-lo del mapa simbòlic europeu.
Cal boicotejar el Reial Madrid?
Sí. Cal plantejar-ho. Cal obrir el debat. Cal posar damunt la taula la responsabilitat institucional del Reial Madrid en este episodi de censura. No es tracta només d’un club de futbol. Es tracta d’una entitat que té una projecció global, que representa una part del poder esportiu, mediàtic i simbòlic de l’Estat espanyol. I que, en este cas, ha decidit posicionar-se del costat de la censura.
Boicotejar el Reial Madrid no és només deixar de consumir els seus productes. És deixar de normalitzar la seua hegemonia. És deixar de legitimar el seu relat. És deixar de participar en un sistema que expulsa les veus dissidents. És una forma de resistència. De denúncia. De consciència.
No es pot separar el futbol de la política. No es pot separar el club de les seues decisions institucionals. No es pot mirar cap a un altre costat quan es censura una bandera que representa la lluita per la llibertat.
La hipocresia institucional
Mentres es prohibixen banderes palestines, es permeten expressions patriòtiques espanyoles. Mentres es censura la solidaritat, es promociona la marca Espanya. Mentres es criminalitza la memòria d’un poble ocupat, es glorifica la identitat estatal. Esta hipocresia és insuportable. És ofensiva. És violenta.
El futbol ha de ser un espai de convivència, de diversitat, de llibertat. No pot convertir-se en un aparador de censura. No pot ser còmplice de la repressió simbòlica. No pot expulsar les causes justes.
La responsabilitat de les persones aficionades
Davant esta situació, cal que les persones aficionades reaccionen. Cal que alcen la veu. Cal que denuncien la censura. Cal que porten les banderes palestines als carrers, als estadis, a les xarxes. Cal que visibilitzen la causa. Cal que trenquen el silenci.
No es pot acceptar que la seguretat siga excusa per esborrar la memòria. No es pot normalitzar la censura. No es pot mirar cap a un altre costat. Cal actuar. Cal resistir. Cal construir una consciència col·lectiva que no es deixe manipular.
La bandera palestina és dignitat
És resistència. És memòria. És denúncia. És esperança. És la veu d’un poble que no es resigna. Que no es doblega. Que no s’agenolla. Prohibir-la és una forma de violència institucional. És una manera de negar la humanitat d’un poble. És una forma de repressió simbòlica que cal combatre.
La bandera palestina ha de ser visible. Ha de ser present. Ha de ser defensada. En els estadis, en les places, en les xarxes, en les consciències. No es pot permetre que siga expulsada. No es pot permetre que siga silenciada.
El futbol com a espai de lluita
El futbol no és només espectacle. No és només negoci. No és només entreteniment. És també espai de memòria. De resistència. De comunitat. I cal defensar-lo com a tal. Cal recuperar-lo com a espai de llibertat. Cal protegir-lo de la censura. Cal construir una cultura esportiva que no expulse les causes justes.
El que ha passat al Bernabéu és una vergonya. És una mostra de com el poder pot utilitzar l’esport per silenciar les veus dissidents. I cal denunciar-ho. Cal combatre-ho. Cal resistir-ho.
No callarem
No callarem davant la censura. No callarem davant la hipocresia. No callarem davant la repressió simbòlica. No callarem mentre es prohibixen banderes de dignitat. No callarem mentre es glorifica la bandera espanyola com si fóra neutral. No callarem mentre es mentre es glorifica la bandera espanyola com si fóra neutral. No callarem mentre es criminalitza la solidaritat. No callarem mentre es convertix el futbol en un aparador de censura institucional. No callarem perquè no volem ser còmplices d’un sistema que expulsa les causes justes i protegeix les hegemonies simbòliques.
El que ha passat al Bernabéu és una agressió. Una agressió a la llibertat d’expressió, a la memòria històrica, a la dignitat d’un poble. És una agressió a totes les persones que entenem l’esport com a espai de convivència, de diversitat, de consciència. És una agressió que no pot quedar impune.
I per això cal respondre. Amb contundència. Amb claredat. Amb ràbia. Amb dignitat. Cal denunciar el Reial Madrid com a còmplice d’esta censura. Cal qüestionar el seu paper institucional. Cal trencar el relat que el presenta com a club global, modern, inclusiu. No ho és. No pot ser-ho mentre prohibix banderes de resistència i permet símbols d’imposició.
Cal fer boicot. Sí. Cal deixar de consumir els seus productes. Cal deixar de legitimar la seua hegemonia. Cal deixar de participar en el seu relat. Cal construir una alternativa. Una cultura esportiva que no expulse les veus dissidents. Que no silencie les causes justes. Que no convertisca els estadis en espais de repressió.
Perquè el futbol no pot ser neutral davant la injustícia. No pot ser còmplice de la censura. No pot ser aparador de la hipocresia institucional. Ha de ser espai de memòria, de resistència, de comunitat. I això només serà possible si les persones aficionades alcen la veu. Si trenquen el silenci. Si porten les banderes palestines amb orgull. Si denuncien la censura amb força. Si construïxen una consciència col·lectiva que no es deixe manipular.
La bandera palestina no és una provocació. És una crida. Una crida a la dignitat. A la llibertat. A la memòria. A la resistència. I ha de ser defensada. Amb fermesa. Amb coratge. Amb convicció.
El que ha passat al Bernabéu no és només una vergonya. És un símptoma. Un símptoma d’un sistema que té por de la veritat. Que té por de la memòria. Que té por de la solidaritat. I davant eixa por, cal respondre amb força. Amb dignitat. Amb ràbia.
No és només Palestina. És la llibertat d’expressió. És la memòria històrica. És la dignitat dels pobles. És la resistència contra la censura. És la denúncia de la hipocresia institucional. És la construcció d’una cultura esportiva que no expulse les causes justes.
I per això, sí: cal boicotejar el Reial Madrid. Cal denunciar-lo. Cal qüestionar-lo. Cal trencar el seu relat. Cal construir una alternativa. Una cultura esportiva que no siga còmplice de la censura. Que no silencie les veus dissidents. Que no glorifique les banderes d’imposició mentre prohibix les de resistència.
Perquè el futbol ha de ser espai de llibertat. I si no ho és, cal transformar-lo. Cal recuperar-lo. Cal defensar-lo. Amb força. Amb dignitat. Amb ràbia. Amb memòria. Amb consciència.
No callarem. No oblidarem. No perdonarem la censura. No legitimarem la hipocresia. No participarem en el relat del poder. Construirem una altra manera d’entendre l’esport. Una altra manera de viure el futbol. Una altra manera de defensar les causes justes.
Perquè la bandera palestina no és només un tros de tela. És un crit. Un crit que travessa fronteres. Que travessa estadis. Que travessa consciències. I que no serà silenciat. Per molt que el Bernabéu la tire a la brossa.
La dignitat no es prohibix. La memòria no es censura. La solidaritat no es retira. I el futbol no pot ser mur. Ha de ser pont. Ha de ser veu. Ha de ser resistència.
I si el Reial Madrid no ho entén, que sàpiga que no compta amb nosaltres. Que no compta amb la nostra complicitat. Que no compta amb el nostre silenci. Que no compta amb la nostra dignitat.
Perquè nosaltres, les persones que creiem en la llibertat, en la memòria, en la solidaritat, no deixarem que el futbol es convertisca en frontera. El convertirem en espai de lluita. En espai de resistència. En espai de dignitat.
I ho farem amb les banderes ben alçades. Amb les veus ben clares. Amb les consciències ben despertes.
Perquè no és només futbol. És justícia. És memòria. És resistència. És Palestina. I és també la nostra dignitat.