El món contemporani es troba travessat per conflictes armats que, tot i compartir característiques de violència, ocupació i vulneració de drets humans, reben respostes molt diferents per part de la comunitat internacional. Dos casos paradigmàtics són la invasió de Rússia a Ucraïna i el conflicte entre Israel i Palestina. Mentre el primer ha generat una onada de sancions, condemnes i solidaritat global, el segon continua sense una resposta contundent malgrat dècades d’ocupació i violència. Aquesta asimetria no és casual, ni tampoc merament política: té arrels filosòfiques que cal explorar per entendre com el poder configura la moral, la justícia i el reconeixement.
Des del punt de vista del dret internacional, ambdós conflictes poden ser considerats guerres. La invasió russa del 2022 va ser una acció militar a gran escala contra un estat sobirà, amb ocupació territorial, bombardejos i milers de víctimes civils. Tot i que Rússia no ha declarat formalment la guerra, el dret internacional humanitari considera que l’existència d’enfrontaments armats entre estats activa les normes de guerra, com les Convencions de Ginebra. En el cas d’Israel, l’ocupació de territoris palestins, els bombardejos a Gaza i les operacions militars recurrents també constitueixen un conflicte armat, tot i que sovint es presenta com una “resposta antiterrorista” o una “defensa legítima”.
Ara bé, la diferència en el tractament internacional no es pot explicar només des del dret. Cal recórrer a la filosofia política per entendre com es construeixen les narratives, com es defineixen les víctimes i com es decideix qui mereix solidaritat. En aquest sentit, el pensament de Maquiavel resulta revelador. En El Príncep, Maquiavel defensa que els governs han d’actuar segons els seus interessos, no segons principis morals. Aquesta visió, coneguda com realpolitik, explica per què els estats occidentals sancionen Rússia —que desafia l’ordre establert— però protegeixen Israel —que és un aliat estratègic. La moral, en aquest cas, no és universal sinó funcional: serveix per justificar accions que beneficien els interessos propis.
Aquesta moral selectiva es pot entendre també des de la perspectiva de Hannah Arendt, qui va teoritzar sobre la “banalitat del mal” en el context del judici d’Eichmann. Arendt sosté que el mal no sempre prové de monstres, sinó de persones ordinàries que actuen dins de sistemes que normalitzen la violència. En el cas d’Israel, la narrativa oficial presenta les accions militars com a defensa, mentre les víctimes palestines són deshumanitzades o invisibilitzades. Això crea una estructura de pensament que justifica el mal si prové del “nostre bàndol”, i que permet als estats mantenir la consciència neta mentre perpetuen la injustícia.
Frantz Fanon, en Els condemnats de la terra, denuncia com el colonialisme crea jerarquies de reconeixement i defineix qui mereix drets i qui no. Palestina, en aquest sentit, és vista com una causa perifèrica, mentre Ucraïna és percebuda com una víctima central per a Europa. Aquesta jerarquia de patiment es tradueix en una asimetria en la solidaritat: mentre Ucraïna rep ajuda militar, suport diplomàtic i acollida de refugiats, Palestina continua marginada, amb una ajuda humanitària limitada i una absència de pressió política real sobre Israel.
Axel Honneth, amb la seua teoria del reconeixement, sosté que la justícia no és només distributiva, sinó també simbòlica. Les persones i els pobles necessiten ser reconeguts com a subjectes amb dignitat, capacitat i veu pròpia. Quan Palestina no és reconeguda com a estat per molts països, ni com a subjecte polític complet, la seua resistència és vista com violència, mentre la d’Ucraïna és heroisme. Aquesta diferència no és jurídica, sinó simbòlica: qui té veu, té legitimitat; qui no la té, és reduït a objecte de gestió humanitària.
Zygmunt Bauman, en Modernitat i Holocaust, reflexiona sobre com la modernitat ha creat mecanismes per delegar la responsabilitat moral. Els estats poden condemnar Rússia i alhora ignorar Gaza, perquè la responsabilitat està fragmentada: “no és el moment”, “és un conflicte complex”, “no podem intervenir”. Aquesta fragmentació permet mantenir la il·lusió de justícia mentre s’evita l’acció. La hipocresia moral no és una fallada del sistema, sinó una característica estructural que permet als estats actuar amb doble vara de mesurar.
A més, cal considerar el paper dels mitjans de comunicació i la societat civil. Els mitjans occidentals han construït una narrativa clara sobre Ucraïna: un poble europeu, democràtic i sobirà que resisteix una invasió brutal. En canvi, la narrativa sobre Palestina és fragmentada, amb una cobertura desigual i una tendència a equiparar les víctimes amb els agressors. Això influeix en la percepció pública i en la pressió sobre els governs. La societat civil, tot i els esforços de moviments com BDS (Boicot, Desinversió i Sancions), no ha aconseguit generar una resposta institucional comparable a la que ha rebut Ucraïna.
Cal reconèixer que la diferència en el tractament internacional no és només una qüestió de poder, sinó també de memòria històrica, de construcció d’identitats i de gestió de la por. Europa, marcada per les guerres mundials i per l’Holocaust, té una relació complexa amb Israel i amb el poble jueu. Això genera una cautela extrema a l’hora de criticar Israel, per por de caure en l’antisemitisme. Aquesta por, legítima en part, es pot convertir en un obstacle per a la justícia si impedeix denunciar violacions de drets humans. La memòria no ha de ser excusa per a la impunitat.
La diferència en el tractament internacional entre Rússia i Israel no es pot entendre només des de la legalitat o la política. És una qüestió filosòfica que implica reflexionar sobre el poder, la moral, el reconeixement i la hipocresia. El pensament crític ens convida a desemmascarar les contradiccions del sistema internacional i a exigir una justícia que no depenga de les aliances, sinó dels principis. Només així podrem construir un món on la solidaritat no siga selectiva, i on les víctimes no siguen jerarquitzades segons la seua utilitat geopolítica.