En ple segle XXI, amb les xarxes saturades de xifres esgarrifoses, imatges de destrucció i testimonis que criden des de l’abisme, el món esportiu internacional continua girant l’esquena a una de les crisis humanitàries més greus del nostre temps. Mentre Gaza s’enfonsa entre runes i dolor, mentre desenes de milers de vides palestines són esborrades amb una impunitat que glaça la sang, Israel continua competint en futbol, bàsquet, ciclisme i jocs olímpics com si res. Com si la seua presència en els estadis no estiguera tacada per la sang de la infància assassinada, per la destrucció sistemàtica d’hospitals, escoles i memòria.
El Comitè Olímpic Internacional, la UEFA, la Eurolliga i altres organismes esportius han decidit no sancionar Israel. Ho justifiquen amb una fórmula que ja sona gastada: Israel “compleix amb la Carta Olímpica”. Però, què diu realment eixa carta? I sobretot, com pot ser que un estat que ha annexionat territoris il·legalment, que manté una ocupació militar condemnada per la Cort Internacional de Justícia, que practica un apartheid reconegut per Amnistia Internacional, continue gaudint de la protecció institucional en l’àmbit esportiu?
La Carta Olímpica, en teoria, és un document que promou la pau, la igualtat, la solidaritat i el respecte entre pobles. Estableix que els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, no entre estats, i que el moviment olímpic ha de mantindre una postura de neutralitat política. Però eixa neutralitat, quan esdevé silenci davant el genocidi, deixa de ser virtut i es transforma en complicitat. El COI afirma que tant el comitè olímpic d’Israel com el de Palestina estan reconeguts i que conviuen pacíficament a la Vila Olímpica. Però eixa convivència simbòlica no pot tapar la realitat: mentre Palestina competeix amb una delegació minvada, Israel bombardeja els camps de refugiats, bloqueja l’ajuda humanitària i destrueix les infraestructures esportives palestines.
La UEFA, per la seua banda, ha rebut peticions formals per expulsar Israel, però les ha ignorades. El seu president, Aleksander Čeferin, ha dit que no és partidari de prohibir als atletes, que la guerra a Gaza “li fa mal personalment”, però que no veu motius per actuar com es va fer amb Rússia. En el cas rus, la invasió d’Ucraïna va provocar una reacció política histèrica, amb sancions immediates i expulsions massives. En el cas d’Israel, la pressió ve més de la societat civil que dels governs, i això, segons Čeferin, no és suficient.
La Eurolliga de bàsquet tampoc ha expulsat Israel. Els equips israelians continuen competint, tot i que no poden jugar a casa per motius de seguretat. És una mesura logística, no una sanció. Mentrestant, col·lectius europeus denuncien que l’esport s’està convertint en una eina de propaganda, en un instrument de rentat d’imatge per part d’un estat que practica el genocidi amb total impunitat.
Israel ha annexionat territoris palestins, com Jerusalem Est, de manera unilateral i il·legal. Ha construït colònies en Cisjordània que vulneren el dret internacional. Manté una presència militar en territoris ocupats que la Cort Internacional de Justícia ha declarat il·legal. I tot i això, continua competint en l’esport internacional com si fóra un estat normal, com si no estiguera violant sistemàticament els drets humans.
La clau d’aquesta impunitat no és esportiva, sinó geopolítica. Israel compta amb el suport estratègic de potències com els Estats Units, Alemanya, Regne Unit i França. Eixe suport es tradueix en protecció diplomàtica davant sancions, fins i tot quan hi ha evidències clares de crims de guerra. A més, Israel inverteix en equips, patrocinis i esdeveniments esportius que tenen visibilitat internacional. Aquesta presència econòmica dificulta que les organitzacions esportives el penalitzen, per por a perdre inversions o audiència.
La narrativa oficial d’Israel també juga un paper clau. Justifica les seues accions militars com a resposta als atacs de Hamàs, i molts governs occidentals accepten aquesta versió com a legítima. Però les xifres parlen per si soles: més de seixanta mil morts palestins, majoritàriament civils, milers de criatures assassinades, hospitals arrasats, periodistes executats, artistes silenciats, esportistes palestins que no poden entrenar ni competir.
Davant aquesta realitat, la neutralitat esportiva esdevé una forma de violència institucional. Quan el COI, la UEFA o la Eurolliga decideixen no sancionar Israel, no estan sent neutrals: estan legitimant el genocidi. Estan enviant un missatge clar al món: podeu bombardejar escoles, podeu destruir ciutats, podeu assassinar criatures, que si teniu bons patrocinadors i aliats poderosos, continuareu jugant.
És urgent que el món esportiu revise els seus criteris. No es pot sancionar Rússia per annexionar territoris i no sancionar Israel per fer exactament el mateix. No es pot expulsar atletes russos i permetre que els israelians competisquen com si res. No es pot parlar de pau i solidaritat mentre es tolera l’apartheid.
La societat civil, els col·lectius esportius, les plataformes culturals i els moviments de base tenen un paper fonamental en aquesta lluita. Cal denunciar la hipocresia institucional, cal exigir coherència, cal construir espais de memòria i resistència. L’esport no pot ser un escenari de propaganda genocida. Ha de ser un espai de justícia, de dignitat, de reconeixement mutu.
Des de les nostres ciutats, des dels nostres clubs, des de les nostres xarxes, podem alçar la veu. Podem escriure, crear, mobilitzar. Podem fer que cada partit, cada competició, cada publicació siga una denúncia. Podem transformar la narrativa esportiva en una eina de resistència. Perquè no hi ha pau sense justícia, ni esport sense dignitat.
Israel no ha de continuar competint com si fóra un estat normal. Ha de ser sancionat, expulsat, interpel·lat. No per odi, sinó per memòria. No per venjança, sinó per dignitat. No per política, sinó per humanitat.
L’esport ha de ser un espai de vida, no de complicitat amb la mort.