El TDAH, o trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, forma part de la vida de moltes persones, encara que no sempre s’hi reconeix ni es tracta adequadament. Afecta infants, adolescents i adultes en diverses etapes del cicle vital, i cada experiència és única, marcada per les particularitats del context, la personalitat i les relacions amb l’entorn.
Tot i que sovint es diagnostica en la infantesa, cada volta es visibilitza més com es manifesta en l’edat adulta. L’etiqueta TDAH ha carregat durant dècades amb prejudicis i malentesos. Hi ha qui encara pensa que es tracta d’una excusa per justificar el desordre, la impaciència o el desinterés. Però la realitat va molt més enllà: el TDAH és una condició neurològica que afecta la manera de processar la informació, de reaccionar emocionalment i d’organitzar els pensaments.
Les persones amb TDAH poden tindre dificultats per mantindre l’atenció sostinguda, per seguir instruccions complexes, per gestionar el temps o per regular les emocions de manera equilibrada. Però aquestes dificultats no són signes de incapacitat. Al contrari, són reflex de com funciona un cervell que sovint percep més estímuls, de forma més intensa i diversa. Eixa intensitat, ben dirigida, pot esdevenir motor de creativitat, passió i perseverança.
A l’àmbit familiar, el TDAH pot ser una font de tensions si no es comprén. Els infants que el presenten poden ser etiquetats com desobedients o malcriats, quan en realitat estan lluitant per entendre i adaptar-se a un món que sovint els exigeix més del que poden gestionar. Cal paciència, informació, suport i sobretot, una actitud d’acompanyament afectiu. Quan les famílies entenen que no es tracta de voluntat, sinó de neurodiversitat, comencen a buscar estratègies que funcionen millor i connecten amb les necessitats reals de les filles o fills.
A les escoles, el TDAH pot suposar una gran prova. El sistema educatiu tradicional, enfocat en la repetició i la concentració prolongada, pot resultar difícil per a qui viu amb TDAH. Però si el personal docent rep formació sobre el tema, si s’adapten els mètodes d’ensenyament, si es promouen metodologies actives, visuals o interactives, l’impacte pot ser transformador. Els infants amb TDAH tenen un gran potencial, però necessiten espais flexibles on es valore l’esforç i la motivació, i no només el resultat final.
La diagnosi no sempre arriba a temps. Hi ha persones que viuen tota la infantesa i adolescència sense saber per què els costa tant concentrar-se, organitzar-se o mantindre relacions estables. Algunes són titllades d’inquietes, irresponsables o “despistades”, sense que ningú els explique que el seu cervell funciona d’una altra manera. Quan finalment descobreixen el TDAH, sovint apareix un alliberament: entendre’s millor, posar nom a allò que ha costat tant, i començar un camí de reconstrucció personal.
Aquest camí inclou diverses estratègies. L’organització és una de les més potents. Fer servir rutines clares, horaris visuals, aplicacions que ajuden a recordar tasques, dividir feines grans en passos menuts… tot això contribueix a reduir el soroll intern que sovint embolica la ment de qui té TDAH. La tècnica Pomodoro, amb cicles curts de treball i descans, ajuda a mantindre el focus sense esgotar-se. Les alarmes, els calendaris, les llistes, els post-its... poden convertir-se en aliats essencials.
La regulació emocional és un altre pilar. Les persones amb TDAH solen experimentar les emocions amb intensitat. L’alegria pot ser eufòrica, i la tristesa, profunda. Això pot generar malentesos en relacions personals, o fer més difícil gestionar els conflictes. Les pràctiques com la respiració conscient, la meditació o l’autoconversació positiva ajuden a cultivar la calma interior. Aprendre a identificar com se sent una, per què, i com donar-li una resposta assertiva és una habilitat que es pot desenvolupar, i marca la diferència.
També és important cultivar les habilitats socials. Practicar com es demanen les coses, com es resolen els conflictes, com es manté una conversa, com s’expressa la frustració sense fer mal… són elements que poden ser ensinistrats i reforçats mitjançant la psicoteràpia, la pràctica quotidiana, o els entorns de confiança. A més, el reforç positiu juga un paper clau. No es tracta de corregir cada error, sinó d’afavorir l’autoestima i la sensació de capacitat.
Respecte al tractament farmacològic, cal dir que en molts casos pot resultar útil, sobretot si es combina amb teràpia i intervencions conductuals. Medicaments com el metilfenidat o l’atomoxetina poden ajudar a regular l’atenció i reduir la impulsivitat. Ara bé, la decisió de prendre medicació és molt personal, i ha d’estar guiada per professionals mèdics, valorant les necessitats, els efectes secundaris i els beneficis potencials.
Un element que està transformant el maneig del TDAH és la tecnologia. Cada volta hi ha més aplicacions que responen a les necessitats de les persones amb aquesta condició. Algunes serveixen per gestionar el temps i les tasques, com Todoist, Trello o Google Calendar. Altres tenen un component lúdic, com Habitica o Forest, que converteixen la concentració en un joc motivador. Hi ha apps per a entrenar la ment amb música adaptada, com Focus@Will, i per bloquejar distraccions, com Freedom. També existeixen plataformes com Numo ADHD que combinen comunitat, planificació, i formació emocional.
En infants, trobem apps educatives com Lingokids o Avokiddo Emotions, que treballen el llenguatge, les emocions i la psicomotricitat de forma divertida i atractiva. Aquestes eines són un complement a l’acompanyament humà, mai un substitutiu, però poden ajudar molt a consolidar rutines i reforçar hàbits.
El context comunitari també és clau. En moltes ciutats i pobles, existeixen associacions de famílies amb TDAH, grups de suport, espais d’orientació educativa i serveis psicològics accessibles. La Comunitat Valenciana, per exemple, compta amb entitats que ofereixen tallers, conferències i sessions informatives per promoure una convivència més sana i equitativa amb el TDAH. La difusió d’informació rigorosa, clara i sense estigmes és una eina de transformació social que empodera a qui conviu amb aquesta condició.
La neurodiversitat ens convida a repensar el que entenem com normalitat. No hi ha una única manera correcta de processar el món. El cervell humà té moltes formes de funcionar, i cada una aporta valor. El TDAH no és una fallida, sinó una variació neurològica. Quan deixem de voler “arreglar” les persones i comencem a escoltar-les, a oferir-los recursos, a validar les seues emocions, creem una societat més justa i comprensiva.
També cal parlar de com es viu el TDAH en contextos laborals. Per a moltes persones adultes, mantenir la concentració durant reunions llargues, complir terminis o organitzar tasques múltiples pot ser un gran repte. Però si les empreses incorporen la flexibilitat, els espais de comunicació clara, les eines digitals que faciliten l’organització, i promouen una cultura de respecte, el talent pot florir. Moltes persones amb TDAH destaquen per la seua capacitat de pensar “fora de la caixa”, de trobar solucions inesperades, o de portar energia als equips.
És essencial cultivar una autoestima sòlida. El TDAH no hauria de portar a la vergonya, a la frustració ni a la renúncia. Cada persona té dret a sentir-se valorada, a ser compresa, a rebre les adaptacions que necessita per expressar tot el que és. El món no és només de qui sap concentrar-se durant hores; també és de qui s’il·lusiona intensament, de qui somia amb força, de qui observa el detall i de qui viu intensament cada segon. 💫
La clau és el reconeixement: reconéixer que el TDAH existeix, que té manifestacions diverses, que impacta de forma real en la vida de qui el viu, i que es pot gestionar amb dignitat, comprensió i esperança. Reconéixer que no es tracta de millorar persones, sinó de millorar entorns. Reconéixer que l’empatia i la flexibilitat són valors socials fonamentals.
També és vital generar espais on compartir vivències. Quan les persones amb TDAH troben altres que han passat per situacions semblants, es crea una xarxa d’afecte i de validació. La sensació de no estar sola, de no ser “estranya”, de tindre dret a expressar-se i a construir la pròpia vida amb llibertat, és profundament sanadora. Les comunitats d’aprenentatge mutu, les associacions, els grups de suport, poden convertir-se en llar emocional.
A les relacions afectives, el TDAH pot influir en la comunicació, la gestió de conflictes o les expectatives compartides. És important que les parelles, amistats o familiars s’informen, escolten i practiquen la paciència activa. Les persones amb TDAH no necessiten que les salven, sinó que les respecten, que caminen al seu costat, que validen el seu esforç. El diàleg honest, les adaptacions mútues i la complicitat poden generar relacions profundes i autèntiques.
Vivim en un món que cada volta valora més la productivitat, l’eficiència i la velocitat. Però no tots els cervells poden ni volen viure en eixe ritme. El TDAH ens convida a repensar com treballem, com aprenem, com convivim. Potser cal més temps, més pauses, més creativitat. Potser el desordre és un pas cap a una nova idea. Potser la hiperactivitat és la forma en què la ment busca connexió. Quan canviem la mirada, canvia la vida.
I cal que eixe canvi arribe a tots els àmbits: educatiu, mèdic, laboral, comunitari. Cal que la formació sobre TDAH s’integre en les carreres universitàries, en els plans escolars, en les polítiques públiques. Cal que es reconega la importància de fer accessible el diagnòstic, d’oferir tractaments integrals, d’eliminar les barreres burocràtiques que dificulten l’accés al suport. El TDAH no és una qüestió individual, sinó social.
També és moment de donar protagonisme a les persones amb TDAH. Que parlen, que escriguen, que compartisquen el que senten i el que han après. Que siguen referents per a altres. Que demostren que es pot viure amb TDAH i ser feliç, tenir èxits, construir relacions sanes i aportar molt al món. Quan el relat és propi, el poder es transforma.
Conviure amb el TDAH és conviure amb una manera singular de ser. Una manera que pot ser difícil a voltes, però també profundament rica. Amb informació, empatia, recursos i comunitat, cada persona pot descobrir el seu camí. Un camí que no demana ser “normal”, sinó ser genuïna. Ser autèntica. Ser ella mateixa.