Hi ha armes que no fan mal, que no disparen, que no imposen. Hi ha armes que no es fabriquen en fàbriques ni es venen en mercats. Hi ha armes que es transmeten de boca en boca, de mare a fill, de padrina a neta, de mestre a alumna. Hi ha armes que no maten, sinó que cuiden, que abracen, que fan créixer. La nostra llengua és la nostra arma més tendra, canta VerdCel, i en eixa frase hi ha una veritat que travessa generacions, que batega en cada paraula dita en valencià, que ressona en cada silenci on la llengua ha sigut callada.
El valencià no és només un codi per a comunicar-nos. És una manera de mirar el món, de sentir-lo, de contar-lo. És una veu pròpia enmig del soroll global, una veu que ha sobreviscut a l’oblit, a la repressió, a la vergonya imposada. És una veu que ha resistit en les cuines, en les places, en les cançons, en els contes de bona nit. És una veu que ha sabut estimar, que ha sabut cuidar, que ha sabut resistir. I per això és una arma. Però no una arma de guerra, sinó una arma de pau. Una arma que no fereix, sinó que protegeix. Una arma que no imposa, sinó que convida.
Dir que la llengua és una arma tendra és reconéixer que la tendresa també pot ser força. Que estimar la pròpia llengua no és un acte folklòric ni nostàlgic, sinó un acte de dignitat. Que parlar valencià, escriure’l, cantar-lo, defensar-lo, és una manera de dir que no volem desaparèixer, que no volem ser traduïdes, que no volem ser substituïdes. És una manera de dir que existim, que tenim veu, que tenim història. I que eixa història mereix ser contada en la nostra llengua.
La tendresa de la llengua es troba en els diminutius que només entenem nosaltres, en les expressions que no tenen traducció, en els refranys que ens connecten amb la saviesa popular. Es troba en la manera com diem “t’estime”, en la manera com saludem, en la manera com ens acomiadem. Es troba en la musicalitat de les paraules, en la calidesa dels sons, en la proximitat que genera. I també es troba en la capacitat de la llengua per a adaptar-se, per a créixer, per a reinventar-se sense perdre l’essència.
Però la nostra llengua també ha patit. Ha sigut menystinguda, arraconada, invisibilitzada. Ha sigut objecte de burla, de censura, de discriminació. Ha sigut considerada inferior, inútil, incòmoda. I, malgrat tot, ha resistit. Perquè darrere de cada paraula hi ha una persona que ha decidit no callar. Perquè darrere de cada frase hi ha una història de resistència. Perquè darrere de cada conversa hi ha una voluntat de continuar sent.
La defensa del valencià no és només una qüestió lingüística. És una qüestió de justícia, de drets, de memòria. És una manera de garantir que totes les persones puguen viure plenament en la seua llengua, sense haver de demanar permís, sense haver de justificar-se, sense haver de traduir-se constantment. És una manera de garantir que la diversitat lingüística siga una riquesa i no un problema. És una manera de garantir que la cultura pròpia no siga una excepció, sinó una part fonamental del que som.
Estimar la llengua és també estimar la gent que la parla. És reconéixer la diversitat interna, les variants, els accents, les maneres de dir. És entendre que no hi ha una única manera correcta de parlar valencià, sinó moltes. I que totes són vàlides, perquè totes són vives, perquè totes són reals. Estimar la llengua és defensar-la sense imposar-la, és promoure-la sense excloure, és cuidar-la sense convertir-la en una frontera.
La llengua és una arma tendra perquè ens permet construir ponts. Ens permet comunicar-nos, entendre’ns, compartir. Ens permet contar-nos, explicar-nos, escoltar-nos. Ens permet fer-nos presents, fer-nos visibles, fer-nos fortes. I també ens permet estimar. Perquè no hi ha amor sense paraules, i no hi ha paraules més sinceres que aquelles que ixen de la llengua que ens ha vist créixer.
En un món cada vegada més globalitzat, més homogeni, més desarrelat, parlar valencià és un acte de resistència. Però també és un acte d’esperança. És dir que un altre món és possible, un món on la diversitat siga valorada, on la cultura siga compartida, on la llengua siga una eina de llibertat. És dir que no volem renunciar a ser qui som, que no volem renunciar a la nostra veu, que no volem renunciar a la nostra tendresa.
Per això, quan VerdCel canta que la nostra llengua és la nostra arma més tendra, ens està recordant que tenim una eina poderosa entre les mans. Una eina que no fa soroll, però que transforma. Una eina que no imposa, però que convenç. Una eina que no fereix, però que deixa empremta. Una eina que no es veu, però que es nota. Una eina que ens fa poble, que ens fa comunitat, que ens fa humanes.
I és des d’eixa consciència que hem de continuar parlant-la, escrivint-la, estimant-la. No per obligació, sinó per convicció. No per nostàlgia, sinó per futur. No per resistència, sinó per estima. Perquè la llengua no és només una herència, és també una responsabilitat. I és una oportunitat. Una oportunitat per a construir un món més just, més lliure, més tendre.
Perquè la nostra llengua és la nostra arma més tendra. I amb ella, podem canviar el món.