La política internacional ens llança, de tant en tant, espills incòmodes. Nova Caledònia n’és un de fresc. El territori d’ultramar del Pacífic Sud ha acordat amb la República Francesa una redefinició institucional: no esdevé independent en el sentit tradicional, però sí reconegut com a estat per la comunitat internacional, amb un vincle constitucional simbòlic amb la metròpoli. Un model que trenca amb el binarisme entre dependència colonial i independència sobirana. I és precisament eixa ruptura simbòlica del paradigma la que ens obliga, ací al País Valencià, a mirar-nos al mirall i a qüestionar els límits del nostre autogovern.
Som una nació sense estat, atrapada dins d’una estructura territorial que prioritza l’estabilitat del règim autonòmic davant l’expressió sobirana de les identitats nacionals. Encara vivim dins d’una Espanya que no ha sabut —o no ha volgut— fer seua la pluralitat cultural, lingüística i territorial que proclama en la teoria constitucional.
Però ja no podem continuar mirant cap a una altra banda. Cal activar la reflexió col·lectiva sobre quin projecte volem impulsar com a societat. Quines possibilitats tenim de redefinir el paper del País Valencià dins del mapa polític. I quins camins podríem explorar per avançar cap a una sobirania valenciana moderna, flexible i inclusiva.
La realitat valenciana, al segle XXI, ha anat acumulant contradiccions. D’una banda, som un territori amb un pes econòmic i demogràfic considerable, amb teixits socials, productius i culturals de gran valor. D’altra banda, la nostra capacitat d’incidència política és limitada, fragmentada i sotmesa al vaivé de les dinàmiques estatals. L’autonomia és, sovint, un marc que ens ofega més que ens apodera.
Les Corts Valencianes legislen, sí, però sota la tutela constant del Tribunal Constitucional. L’Estatut reconeix el valencià com a llengua pròpia, però sense blindatge efectiu. Les polítiques ambientals o de gestió territorial xoquen amb les competències estatals. I el nostre model de finançament continua sent injust, precari i desproporcionat. Tot açò configura una autonomia de baix perfil, més preocupada per la gestió que per la transformació.
I en aquest context, el cas de Nova Caledònia irromp com a alternativa. El model pactat per Manuel Valls —irònicament fill de catalans— amb les forces polítiques caledonianes, obri la porta a una nova concepció de sobirania: compartida, diferenciada, amb reconeixement extern i legitimitat interna. Un model que potser no satisfà les pulsions independentistes més ortodoxes, però que permet avançar cap a una estructura pròpia de govern amb pes internacional.
Per què no podríem imaginar una proposta semblant per al País Valencià?
La pregunta no és retòrica. Al contrari, és urgent. El fracàs del model autonòmic espanyol per reconéixer i protegir la pluralitat ha provocat desencís, desafecció i una desconnexió creixent entre les institucions i la ciutadania. La qüestió no és només d’identitat; és de democràcia. Quina capacitat real té el País Valencià per definir el seu futur? Quin pes tenim en les decisions globals? Quina veu podem projectar en el món?
L’statu quo constitucional dificulta, evidentment, qualsevol reforma en profunditat. L’article 2 de la Constitució espanyola consagra la "indivisibilitat de la nació espanyola", i tot intent de reconeixement nacional topa amb la rigidesa d’un marc legal pensat per a perpetuar l’uniformisme. Però no tot depén d’un canvi constitucional. Hi ha marge per a la política.
Des del País Valencià es poden impulsar propostes que generen consens. Un estat valencià reconegut en organismes internacionals per la seua tasca en cultura, medi ambient, turisme o educació. Una estructura legislativa amb competències plenes en àmbits estratègics. Una fiscalitat adaptada a la realitat productiva. Una diplomàcia cultural que ens situe al món com a poble amb projectes propis. I tot això, mantenint una vinculació jurídica, simbòlica o econòmica amb l’Estat espanyol, com fa Nova Caledònia amb França.
No es tracta de voler trencar-ho tot. Es tracta de voler construir. I per construir, calen voluntats, lideratges i imaginació política. El País Valencià té una gran oportunitat de revisar el seu paper. De revisar el seu relat col·lectiu. De deixar de ser una regió que es mira des del centre per esdevenir un subjecte que es pensa a si mateix amb autonomia de pensament.
Açò requerirà superar alguns obstacles interns. El valencianisme polític ha estat massa temps dividit, instrumentalitzat i debilitat. Les lluites partidistes, les confusions terminològiques, els debats lingüístics malintencionats i les estratègies de desmobilització han afectat la capacitat del nostre poble d’avançar en la construcció d’un projecte sobirà. Però hi ha indicis que alguna cosa està canviant.
Les noves generacions assumeixen el valencià com a part natural de la seua vida, no com a símbol de confrontació. Les plataformes ciutadanes recuperen el discurs territorial, ecològic i cultural des de la base. Alguns espais polítics parlen obertament de sobirania fiscal, competencial o mediambiental. I la societat civil, cada vegada més plural, es pregunta quina és la funció real del País Valencià dins d’Espanya.
És, per tant, moment de posar damunt de la taula escenaris alternatius. De reivindicar el dret a decidir, no com a eslògan, sinó com a principi democràtic. De reformular les relacions territorials des del respecte i la cooperació, no des de la subordinació. De reconéixer que la sobirania, en el segle XXI, pot ser multiforme, flexible i compartida.
Nova Caledònia ha demostrat que no cal esperar grans revolucions per a transformar l’estatus polític d’un territori. Que el diàleg, la negociació i la voluntat política poden obrir nous camins. Que la sobirania no és un tot o res. Que la construcció d’un estat pot ser gradual, pactada i basada en el respecte a la identitat.
I per al País Valencià, que arrossega dècades de invisibilitat política, és moment de fer-se sentir. De repensar el model autonòmic. De situar el nostre poble en el centre del debat territorial. De recuperar la dignitat institucional. De bastir un projecte polític propi, arrelat en la nostra realitat però connectat amb el món.
La pregunta “per a quan el País Valencià?” ja no és una provocació. És una proposta. És una crida al pensament polític. És una invitació a deixar de gestionar l’autonomia i començar a imaginar la sobirania.
El futur del nostre poble dependrà de la capacitat que tinguem de reinventar-nos. De posar en marxa processos constituents des de la base. De construir consensos. D’interpel·lar les institucions. D’obrir debats amb altura de mires. I de parlar, amb serenitat i fermesa, de la possibilitat d’un País Valencià sobirà, just, democràtic, inclusiu i amb veu pròpia.