13.7.25

Feminisme com a resistència: el final del masclisme i el rebuig de l'autoritarisme

Hi ha frases que sacsegen consciències. Que, amb poques paraules, concentren una veritat molesta, però necessària. "Ser masclista és ser feixista, ser feminista és ser antifeixista" és una d’elles. Té la força de les frases que incomoden, que desvetllen, que obliguen a revisar conviccions i actituds. Perquè el masclisme, com el feixisme, no és només una opinió. És un sistema. Una estructura. Una manera de mirar el món que defineix qui té dret a parlar, a decidir, a existir amb plenitud.

En aquest article, reflexionem sobre el sentit profund d’aquesta afirmació, explorant les connexions entre el masclisme i els règims autoritaris, les pràctiques socials que els sostenen, i el feminisme com a força resistent i transformadora. Amb una mirada crítica, busquem entendre com aquestes idees s’entrecreuen, i com la superació del masclisme pot obrir el camí cap a una societat més justa, plural i lliure.

El masclisme no és un gest aïllat. No és simplement dir una frase despectiva o fer una broma que perpetua estereotips. És un sistema cultural, polític i econòmic que ha colonitzat les ments i els cossos durant segles. És la invisibilització de les dones en la història, la desigualtat salarial, la violència de gènere, la negació del dret al plaer, l’exigència constant de bellesa, submissió o abnegació. És també la imposició sobre els homes d’una masculinitat rígida, insensible i dominant, que els impedeix expressar emocions i compartir vulnerabilitat. El masclisme fa mal a tothom. Però sobretot oprimeix, silencia i elimina.

Quan observem els règims autoritaris, especialment els feixistes, trobem una coincidència inquietant: la defensa d’una societat ordenada a través d’una jerarquia inflexible on les persones no tenen el mateix valor. El feixisme exalta el control, la uniformitat, el nacionalisme excloent, la virilitat com a virtut, i la submissió de les identitats diverses. Les dones, les persones trans, les dissidències sexuals, les persones migrades, les minories ètniques… totes són vistes com a amenaça a un ordre social que vol preservar el poder en mans d’uns pocs. En aquest escenari, el masclisme no és només compatible amb el feixisme: és necessari per a la seua supervivència.

La història ens mostra com el masclisme ha estat peça clau en el projecte feixista. En l’Espanya franquista, per exemple, les dones estaven sotmeses legalment als marits o pares. No podien treballar sense permís, ni obrir un compte bancari. L’educació les preparava per a ser mestresses de casa obedients, i la llei castigava qualsevol desviació del rol imposat. El control sobre la sexualitat, l’obligació de maternitat, la negació del desig, tot formava part d’un sistema que les volia silenciades. El masclisme no era circumstancial: era doctrinal.

Per això, dir que ser masclista és ser feixista no és exagerar. És constatar que totes dues formes comparteixen arrels comunes. El masclisme és autoritari. No tolera la llibertat de les altres persones. No reconeix els límits del respecte. No dialoga: imposa. No escolta: ordena. No cuida: exigeix. I això és el que fa el feixisme, també, a escala social.

Davant d’això, el feminisme apareix com una proposta radicalment oposada. El feminisme no és, com alguns volen fer creure, una idea que cerca invertir les jerarquies i posar les dones per damunt dels homes. És una pràctica de justícia que vol trencar totes les jerarquies. Vol desfer el poder que oprimeix, i construir comunitats on el respecte, la llibertat, el reconeixement i la diversitat siguen els fonaments.

El feminisme és antifeixista perquè defensa el dret de totes les persones a existir sense por. A estimar sense censura. A ser sense demanar permís. No es limita a reivindicar drets específics per a les dones, sinó que desafia les formes de poder autoritàries que travessen tota la societat. El feminisme és antiracista, anticapitalista, ecologista, inclusiu, interseccional. És una manera de mirar el món que posa en el centre les vides, les cures, els afectes. És resistència.

Imaginar una societat sense masclisme no és una utopia. És una urgència. Significaria transformar les relacions personals, institucionals i comunitàries. Les criatures podrien créixer sense estereotips, jugant lliurement, aprenent a respectar la diferència. Les escoles educarien en la igualtat, no només com a valor abstracte, sinó com a pràctica quotidiana. Les famílies compartirien les tasques domèstiques, cuidant des del reconeixement mutu. Les persones podrien estimar com volgueren, vestir com volgueren, expressar les emocions sense ser jutjades.

Sense masclisme, les agressions per raó de gènere disminuirien. Les dades sobre violència masclista que ens sacsegen diàriament trobarien resposta en polítiques públiques, però també en canvis socials profunds. Les persones deixarien de justificar les violències, i començarien a prevenir-les des de l’arrel. Les dones no haurien de mirar-se les espatles al carrer. Les persones trans no haurien de justificar les seues identitats. Els homes podrien construir-se des de la tendresa, sense haver de demostrar constantment fortalesa o domini.

El feminisme ens ofereix una altra manera d’estar al món. Una manera més justa, més humana, més plural. Però per arribar-hi cal valentia. Cal reconéixer els propis privilegis, revisar actituds, escoltar les veus silenciades. Cal deixar de defensar la tradició quan aquesta perpetua l’abús. Cal escoltar a qui denuncia i acompanyar a qui pateix. El canvi no vindrà només de les lleis, tot i que aquestes són imprescindibles. Vindrà de les converses a casa, als instituts, a les places, als llocs de treball. Vindrà de les transformacions invisibles, quotidianes, persistents.

El masclisme sobreviu perquè s’ha disfressat de normalitat. D’humor. De cultura. De biologia. Però no és natural. És construït. I per tant, es pot desconstruir. És responsabilitat col·lectiva. Ningú ha nascut sabent com estimar bé, com respectar les altres persones, com renunciar al poder per compartir-lo. Però totes podem aprendre. I el feminisme és l’eina per fer-ho.

Quan algú diu que no és masclista però tampoc feminista, hauria de preguntar-se: quin món vols construir? Un món on les persones siguen iguals en drets, o un món on algunes tenen el poder de definir la vida de les altres? Perquè no hi ha neutralitat possible. Si no combats l’opressió, la perpetues.

Aquest article ha volgut aprofundir en una frase que pot semblar radical, però que conté una veritat difícil d’ignorar. Ser masclista és ser feixista no perquè totes les persones masclistes siguen dictadores, sinó perquè reprodueixen lògiques de dominació, silenci, violència. Ser feminista és ser antifeixista perquè implica defensar la llibertat, la igualtat, la dignitat. I si deixem de ser masclistes, no només guanyarem en justícia: guanyarem en humanitat.

La revolució feminista no és enemiga de ningú. És una invitació a trencar amb el dolor que arrosseguem, amb les ferides que hem normalitzat, amb les cadenes invisibles que ens lliguen. És una crida a viure amb més plenitud, amb més respecte, amb més amor. I això, al cap i a la fi, és el contrari del feixisme.