Cada 13 de juliol, persones d’arreu del món s’uneixen per celebrar el Dia Mundial del Rock. Pot semblar, a primera vista, una efemèride més dins del calendari global, però el seu origen té una potència emocional, política i cultural que mereix ser recordada amb reverència i amb orgull. No es tracta només de música, sinó d’un moment històric en què el rock va demostrar que podia ser molt més que un simple gènere musical: podia ser una eina de transformació, solidaritat i resistència.
La data fa referència al concert Live Aid, celebrat el 13 de juliol de 1985, un macroesdeveniment benèfic d’abast mundial que va unir centenars de milers de persones en directe i va ser retransmés per televisió a més de 70 països. A Londres, Filadèlfia, Moscou i Sídney, sonaren les veus de les bandes de rock més potents del moment, amb noms que ara formen part del panteó musical de la història contemporània. I ho feren per una causa que transcendia escenaris: recaptar fons per combatre la fam a Etiòpia. El gest va marcar un abans i un després en el compromís social de la música.
Live Aid no només va reunir figures com Queen, Led Zeppelin, The Who, U2, Sting, Black Sabbath, Phil Collins o Eric Clapton. Va unir generacions i va fer visible que el rock no era exclusivament un espai d’evasió o rebel·lia juvenil: era una forma d’expressar la solidaritat i el rebuig davant les injustícies. El concert va ser capaç de catalitzar emocions globals, de provocar reflexió, i fins i tot, de moure estructures polítiques.
Per això, recordar el 13 de juliol no és només fer memòria d’un moment musical. És reconéixer que el rock ha sabut estar al costat del poble en moments crítics, que ha estat altaveu de lluites socials, que ha donat veu a les minories, i que ha promogut, amb els seus ritmes apassionats, un esperit de llibertat. La data ens ajuda a reivindicar el paper del rock com a catalitzador de valors humans i com a espai inclusiu on tothom té cabuda.
Més enllà de l’acte puntual de Live Aid, el rock ha estat, al llarg de les dècades, refugi per a les ànimes dissidents. Ha denunciat guerres, ha exigit drets, ha posat música als moviments feministes, antiracistes i pacifistes. I tot això, sense perdre la seua essència creativa ni el seu potencial de fer ballar i emocionar. El rock no demana permisos: sacseja cors, estimula ments i abraça les contradiccions de la vida moderna.
El Dia Mundial del Rock, doncs, no hauria de quedar-se en una celebració superficial o estètica. Hauria d’invitar-nos a fer una mirada més profunda, més política, més humana. Cada cançó que sona en les ràdios, cada riff que esclata en un escenari, porta darrere una genealogia de resistència. Des dels missatges antibel·licistes de Bob Dylan fins a la contundència feminista de Joan Jett, des de la ràbia anticapitalista de Rage Against the Machine fins al clam per la pau d’artistes com Bono o Bruce Springsteen. El rock ha teixit una xarxa de valors que han deixat empremta.
I és que el rock és divers, contradictori i ple de veus diferents. També ha patit moments foscos, com qualsevol expressió cultural. Però la seua força resideix en la capacitat de regenerar-se, de reinventar-se, de tornar a connectar amb les noves generacions que troben en ell un llenguatge propi. Ara, en temps on la música es fragmenta en plataformes digitals i on la immediatesa guanya terreny, el rock manté viu el seu cor rebel, aquell que batega amb força quan algú agafa una guitarra i escriu cançons contra el silenci imposat.
Com a persones que estimem la música i que creiem en la seua capacitat transformadora, celebrar el Dia Mundial del Rock és també assumir un compromís. El compromís de defensar la llibertat d’expressió, d’apujar el volum quan les veus vulnerables són ignorades, d’utilitzar l’art per construir ponts i no murs. És recordar que hi ha cançons que han fet més que molts discursos, que hi ha grups que han fet vibrar consciències, que hi ha concerts que han unit països.
El llegat de Live Aid és precisament això: la demostració que el rock pot ser un instrument de canvi, una crida global, una abraçada col·lectiva. Aquell dia de juliol del 1985, quan milers de persones cantaren juntes per salvar vides, ens deixà una lliçó que encara ressona. La música pot transformar el món. I el rock, amb la seua energia salvatge, amb la seua poètica de barricada, amb la seua estètica de cicatriu, ens recorda que resistir també pot ser bell.
Sagunt, València, Alacant, Barcelona, Sevilla... Totes les ciutats poden ser escenaris on el rock continue parlant-nos de llibertat. Perquè no és patrimoni d’una època, sinó d’una actitud. El rock és l’eco d’un crit que no vol callar. I mentre existisquen injustícies, censures, desigualtats o indolència, serà necessari continuar celebrant-lo.
Per això, cada 13 de juliol, més enllà de recordar un concert, celebrem una manera d’entendre el món. Una manera de dir que som aquí, que som moltes, que tenim veu. I que, amb un bon solo de guitarra i un cor disposat a sentir, encara podem canviar les coses. El Dia Mundial del Rock és nostre. Que res ni ningú ens faça oblidar-ho.