La Revolució Francesa, aquell esclat històric que va sacsejar Europa a finals del segle XVIII, no ha deixat indiferent cap territori. I el País Valencià, tot i que fora de l’epicentre dels esdeveniments, va sentir de manera indirecta —però profunda— la força transformadora d’aquella revolta que proclamava llibertat, igualtat i fraternitat. Hui, en ple segle XXI, torna a ser necessari mirar enrere amb ulls crítics i compromesos, per entendre com eixes idees van arrelar ací i què ens han deixat.
El poble de París, aquell 14 de juliol de 1789, no sols va prendre una fortalesa física, sinó també les regnes del futur. Amb l’assalt a la Bastilla va començar una onada que traspassaria fronteres, trencaria dogmes i sembraria dubtes en els fonaments del poder absolut. El pensament il·lustrat va fer camí cap a terres valencianes a través de llibres, cartes, contactes comercials i l’intercanvi constant entre intel·lectuals. Els salons de València, Castelló o Alacant foren escenaris de debats —tímids però valents— sobre nous models de societat.
Amb l’arribada de les tropes napoleòniques a la Península, eixes idees deixaren de ser només teòriques per fer-se realitat. Al País Valencià, especialment en zones com Alacant o la capital del Túria, es visqueren moments intensos de resistència, d’ocupació i de transformació. Les ciutats patiren, però també s’obriren a una modernitat administrativa i jurídica que, malgrat la posterior repressió, va deixar petjada.
Les persones conegudes com afrancesades, sovint desqualificades com a traïdores, mereixen una mirada més afinada. Moltes eren persones valencianes que desitjaven una societat més justa, un Estat racional i un futur on l’individu fora valorat pel seu talent i no pel seu llinatge. La seua participació en projectes educatius, culturals o socials demostra que no totes les adhesions foren oportunistes; moltes foren sinceres, nascudes del desig de canviar les coses.
Alacant, per exemple, va esdevindre refugi d’idees liberals, amb publicacions que promogueren la llibertat d’expressió i figures que defensaren valors com la desamortització o la igualtat davant la llei. Mentre a València l’ocupació deixava cicatrius, també es gestaven iniciatives culturals que posarien les bases per a institucions com el Museu de Belles Arts. Les dos ciutats visqueren la Revolució de maneres diferents, però compartiren un esperit d’inquietud i de canvi.
Aquelles idees —malgrat les censures, les persecucions i els entrebancs— es filtraren en la redacció de constitucions, en les primeres reformes educatives i en la manera de concebre l’Estat i la justícia. El País Valencià, amb la seua identitat plural i la seua història marcada per la lluita per l’autogovern, trobà en la Revolució Francesa no sols un referent, sinó també un mirall. Un espill en què mirar-se, amb esperances i contradiccions.
És evident que el camí cap a la llibertat no ha estat recte, ni exempt d’obstacles. Però la presència de pensament crític, de moviment popular, i d’una voluntat de transformació, ha sigut sempre viva en el nostre territori. Revisitar eixe moment històric ens obliga a fer memòria, però també a repensar què volem ser com a societat.
Perquè al capdavall, el País Valencià no va ser simple espectador d’un canvi continental. Va viure’l, va patir-lo, i també va créixer amb ell. I hui, quan la democràcia torna a ser posada a prova, és temps de recuperar l’essència de la Revolució: que cap mur és infranquejable si darrere hi ha dignitat, compromís i un poble decidit a escriure el seu futur.