En una societat cada vegada més accelerada, fragmentada i exigent, la criança i l’educació de les criatures s’han convertit en una tasca complexa i, sovint, solitària. Les famílies viuen pressionades per les responsabilitats laborals, les dificultats econòmiques i les exigències socials. En aquest context, és fàcil caure en la idea que educar és una responsabilitat exclusiva de mares i pares, com si la resta del món no tinguera res a veure amb el creixement emocional, afectiu i social de les criatures. Però la realitat és una altra: al voltant de cada infant hi ha, o hauria d’haver-hi, un cercle ampli de persones que, des de l’afecte i la presència, contribueixen a fer-lo créixer. Aquest cercle el formen, sovint, els avis i les àvies, els tios i les ties, i també aquells amics i amigues que esdevenen família per elecció i per amor.
Aquest cercle no és només una xarxa de suport logístic o pràctic. És molt més que això. És una estructura emocional, una font de valors, una escola de vida. És un espai on la criatura aprén que no està sola, que pot confiar, que pot ser estimada per moltes persones diferents. És un entorn on es construeix la identitat, on es modela la mirada sobre el món, on es cultiva el respecte, la tendresa i la responsabilitat compartida. I en un món que sovint ens convida a competir, a aïllar-nos i a prioritzar l’individualisme, aquest cercle és una forma de resistència, una aposta per la comunitat i per la cura col·lectiva.
Els avis i les àvies són, per a moltes criatures, el primer contacte amb una altra generació. Són qui explica històries que no estan als llibres, qui canta cançons que no sonen a la ràdio, qui cuina plats que tenen gust d’infància. Però són també qui escolta sense pressa, qui acompanya sense jutjar, qui estima sense condicions. En un món que valora la productivitat i la rapidesa, els avis i les àvies ofereixen una altra manera d’estar: més lenta, més present, més humana.
La seua presència és fonamental per a la construcció de la identitat de les criatures. A través d’ells, coneixen d’on venen, quines són les seues arrels, quins valors han sostingut la família. Però també aprenen que hi ha moltes maneres de ser adult, que la vellesa no és decadència sinó saviesa, que l’amor pot expressar-se amb una mirada, amb una mà que acarona, amb una paciència infinita. Quan una criatura creix amb la companyia d’un avi o una àvia, aprén a mirar el món amb més profunditat, amb més empatia, amb més gratitud.
A més, els avis i àvies són, sovint, qui sosté la família quan tot trontolla. Són qui recull els nets a l’escola quan els pares no poden, qui cuida quan hi ha malaltia, qui acompanya quan hi ha dol. Són qui fa de pont entre generacions, qui manté viva la memòria familiar, qui recorda que la vida és cíclica i que cada etapa té el seu valor. I tot això ho fan, moltes vegades, sense reconeixement, sense veu, sense espai. Per això cal reivindicar-los, escoltar-los, cuidar-los també a ells.
Els tios i les ties ocupen un lloc únic dins del sistema familiar. No tenen la responsabilitat directa de la criança, però sí la capacitat d’influir, d’acompanyar, de ser referents. Són, sovint, qui ofereix una mirada diferent, qui trenca amb la rutina, qui obri finestres a altres mons. Poden ser confidents, aliats, còmplices. Poden ser qui escolta quan ningú més ho fa, qui entén sense jutjar, qui estima sense exigir.
La seua presència és especialment valuosa en l’adolescència, quan les criatures comencen a buscar altres referents fora del nucli familiar immediat. Un tio o una tia pot ser qui ajuda a posar nom a les emocions, qui acompanya en els primers dubtes, qui valida identitats que encara no s’atreveixen a expressar-se. Pot ser qui diu “jo també vaig passar per això”, “no estàs sol”, “pots comptar amb mi”. I això, en moments de vulnerabilitat, pot marcar una diferència enorme.
A més, els tios i ties poden oferir models de vida diversos. Poden mostrar que hi ha moltes maneres de ser adult, de formar família, de viure l’afectivitat. Poden ser parelles, solters, persones LGTBIQ+, artistes, científics, activistes... I cada manera de viure pot ser una font d’inspiració, una finestra oberta, una llavor de llibertat. Quan una criatura veu que hi ha moltes formes de ser feliç, aprén que també pot construir la seua pròpia.
Hi ha persones que no comparteixen sang amb nosaltres, però que comparteixen vida. Amics i amigues que han estat presents en els moments clau, que han cuidat, que han sostingut, que han estimat. Persones que, amb el temps, esdevenen tios i ties de cor, família escollida, part essencial del nostre cercle afectiu. Aquests vincles són especialment importants en contextos de famílies diverses, famílies LGTBIQ+, famílies migrades o famílies que han patit ruptures o absències.
Les amistats que esdevenen família aporten una riquesa enorme a la criança. Són qui pot oferir perspectives diferents, qui pot trencar amb patrons tòxics, qui pot aportar noves formes de cuidar. Són qui pot estar quan la família d’origen no pot o no vol. Són qui pot estimar sense herències, sense obligacions, només per la bellesa de compartir. I això és un regal immens per a les criatures, que aprenen que l’amor no té límits, que la família es construeix, que els vincles es poden escollir.
Aquestes persones són, sovint, qui acompanya en silenci, qui fa costat sense fer soroll, qui està sempre que cal. I mereixen ser reconegudes, valorades, celebrades. Perquè la seua presència transforma, enriqueix, sosté. I perquè ens recorden que la vida és més amable quan es viu en comunitat.
Aquest cercle ampli —avis, àvies, tios, ties, amistats— no és només un suport emocional. És també un espai de coeducació. És a dir, un espai on es transmeten valors, actituds, maneres de fer. Un espai on es construeix la mirada sobre el món, on s’aprén a conviure, a respectar, a estimar. Quan una criatura creix envoltada de persones diverses, que l’estimen i la cuiden, aprén que la vida és col·lectiva, que la cura és una responsabilitat compartida, que la diversitat és una riquesa.
Aquest cercle pot ser també un espai de resistència als estereotips de gènere, a les normes socials rígides, a les violències invisibles. Pot ser un espai on es qüestionen rols, on es visibilitzen altres formes de ser, on es dona valor a la tendresa, a la vulnerabilitat, a l’empatia. Pot ser un espai on es parla de sexualitat, d’identitat, de drets, de llibertat. I això és fonamental per a construir una societat més justa, més lliure, més humana.
Però per a això, cal que aquest cercle siga reconegut, valorat i sostingut. Cal que les polítiques públiques el tinguen en compte, que les escoles el respecten, que les famílies el cultiven. Cal que deixem de veure la criança com una tasca individual i comencem a veure-la com una responsabilitat col·lectiva. Cal que recuperem la saviesa de les comunitats, la força dels vincles, la bellesa de cuidar-nos entre totes i tots.
El cercle que sosté una criatura no és només un conjunt de persones ...que l’envolten: és una xarxa viva de relacions, afectes i valors que la modelen, la protegeixen i l’impulsen. És una aposta per la comunitat en un món que sovint ens vol aïllats. És una manera de dir que créixer no és només una qüestió biològica, sinó una experiència profundament humana, social i emocional. I que per a créixer bé, cal sentir-se estimat, escoltat i reconegut per moltes veus, no només per una.
Aquest cercle no és perfecte. Com tota relació humana, està ple de contradiccions, de silencis, de ferides. Però també està ple de possibilitats. Quan una àvia conta una història de quan era jove, està sembrant memòria. Quan un tio acompanya a una criatura a una excursió, està sembrant confiança. Quan una amiga de la família ajuda a fer els deures, està sembrant autoestima. I quan totes aquestes persones es reconeixen com a part d’un mateix projecte —el benestar i la felicitat d’un infant—, estan sembrant futur.
En un moment històric en què les estructures familiars són més diverses que mai, cal ampliar la mirada i entendre que família no és només qui comparteix cognom o domicili. Família és qui cuida, qui acompanya, qui sosté. Família és qui tria estar, qui es compromet, qui estima. I això inclou avis i àvies, tios i ties, amics i amigues, veïnes i mestres, companys i companyes de vida. Totes aquestes persones formen part d’un ecosistema afectiu que fa possible que una criatura cresca amb arrels i amb ales.
Per això, cal cuidar aquest cercle. Cal donar-li espai, reconeixement i veu. Cal escoltar els avis i àvies, no només per nostàlgia, sinó per saviesa. Cal donar valor als tios i ties, no només com a “ajuda”, sinó com a referents. Cal celebrar les amistats que esdevenen família, perquè són una mostra de llibertat i d’amor escollit. I cal ensenyar a les criatures que créixer envoltades de persones diverses és un privilegi, una riquesa, una font de seguretat i de llibertat.
Educar no és una tasca individual. És un acte col·lectiu, una construcció compartida, una dansa de mirades, gestos i paraules. I com més ampli i divers siga el cercle que sosté una criatura, més forta serà la seua capacitat d’estimar, de confiar i de ser. Perquè al final, créixer és això: saber que hi ha un lloc on sempre seràs benvingut. I aquest lloc, moltes vegades, no és un espai físic, sinó un conjunt de braços que t’esperen. Un cercle que no tanca, sinó que abraça.