En un moment històric en què el valencià es troba en una cruïlla entre la resistència i la desaparició, cal mirar amb valentia cap al futur i identificar els actors clau que poden garantir-ne la continuïtat. Dos d’aquests actors són, sens dubte, el jovent i les persones immigrants. Lluny de ser col·lectius passius o aliens a la realitat lingüística del País Valencià, són protagonistes potencials d’una nova etapa per a la llengua. Però per a fer-ho possible, cal canviar el relat, les polítiques i les actituds socials que encara perpetuen la subordinació del valencià i l’exclusió de qui no encaixa en el model tradicional de valencianoparlant.
El valencià, com a llengua minoritzada, ha patit un procés de substitució lingüística llarg i profund. Segons el sociòleg Lluís Aracil, ens trobem en una etapa avançada d’unilingüització castellana, on el valencià ha deixat de ser percebut com a necessari per a viure amb normalitat. Aquesta situació es veu agreujada per la manca de drets lingüístics efectius, la feblesa institucional i la pressió constant del castellà com a llengua dominant. En aquest context, el jovent i les persones migrants poden ser vistos com una amenaça o com una oportunitat. I la diferència entre una cosa i l’altra depén, sobretot, de la voluntat política i social.
El jovent: coneixement sense ús
Les dades són clares: el jovent valencià té un nivell de coneixement del valencià molt superior al de generacions anteriors. Gràcies a la presència de la llengua en el sistema educatiu, la majoria de joves entén, llig i escriu en valencià amb fluïdesa. Tanmateix, aquest coneixement no es tradueix en ús real. Segons l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el jovent fa un ús molt per sota de les seues capacitats. Parlen valencià a l’aula, però canvien al castellà en les xarxes socials, en les relacions personals i en els espais d’oci. El valencià continua sent percebut com una llengua escolar, institucional o formal, però no com una llengua viva i quotidiana.
Aquesta situació no és culpa del jovent, sinó del context. El castellà domina els mitjans de comunicació, les plataformes digitals, la música, el cinema i la cultura popular. El valencià, en canvi, sovint apareix com una llengua marginal, folklòrica o associada a l’àmbit rural. Per això, molts joves no troben referents atractius en valencià, ni veuen la llengua com una eina útil per a expressar-se, crear o connectar amb el món. Davant d’això, cal una aposta decidida per a fer del valencià una llengua de prestigi, moderna i funcional. I això només serà possible si es dona suport als creadors de contingut, als projectes culturals i als espais juvenils que aposten per la llengua pròpia.
Les persones immigrants: una oportunitat ignorada
Un altre col·lectiu clau per al futur del valencià són les persones immigrants. Actualment, més del 14% de la població valenciana és d’origen estranger, i en moltes comarques aquest percentatge supera el 20%. Aquestes persones viuen, treballen, estudien i participen en la vida social del nostre territori. Tanmateix, el seu accés a la llengua pròpia és limitat. Segons l’Informe CAT 2021 de Plataforma per la Llengua, el 84,5% de les persones immigrants parlen poc o gens el valencià, i només un 15% afirma parlar-lo “bastant bé” o “perfectament”.
Aquesta realitat no és fruit de la desídia, sinó de la manca d’oportunitats. Moltes persones nouvingudes no tenen accés a cursos de valencià, ni troben espais on practicar-lo. A més, sovint reben el missatge —explícit o implícit— que el castellà és suficient per a viure al País Valencià. Això reforça la idea que el valencià és prescindible, i perpetua la seua invisibilitat. Però també hi ha experiències positives. Segons recull el projecte “No canvies de llengua”, moltes persones immigrants agraeixen que se’ls parle en valencià, perquè així poden aprendre’l i sentir-se part de la comunitat. El problema és que, massa sovint, som els mateixos valencianoparlants qui canviem de llengua per inèrcia o per por a no ser compresos.
Una aliança necessària
Davant d’aquesta situació, cal construir una aliança entre el jovent i les persones immigrants per a revitalitzar el valencià. Aquesta aliança ha de basar-se en el reconeixement mutu, en la igualtat d’oportunitats i en la voluntat de construir una societat més justa i cohesionada. El valencià no pot ser una llengua reservada a una minoria privilegiada, sinó una eina de convivència, d’inclusió i de transformació social. Per això, cal repensar les polítiques lingüístiques des d’una perspectiva intercultural i intergeneracional.
Això implica, per exemple, garantir l’accés universal a l’ensenyament del valencià per a persones adultes, especialment per a les nouvingudes. També cal fomentar l’ús del valencià en els serveis públics, en els mitjans de comunicació i en els espais de participació ciutadana. I, sobretot, cal trencar amb la idea que el valencià és una llengua difícil, inútil o excloent. El valencià ha de ser una llengua d’acollida, una llengua que suma, que uneix i que dignifica.
El paper de les institucions i la societat civil
Les institucions tenen un paper fonamental en aquest procés. L’AVL, la Conselleria d’Educació, els ajuntaments i les entitats locals han de coordinar-se per a desenvolupar estratègies efectives de promoció del valencià entre el jovent i les persones immigrants. Campanyes com “Comença” o “En valencià” són un bon exemple de com es pot connectar amb aquests col·lectius des d’un missatge positiu i inclusiu. Però cal anar més enllà: cal recursos, formació, seguiment i avaluació. I cal escoltar les veus dels protagonistes, perquè només així es podran dissenyar polítiques realment transformadores.
La societat civil també té un paper clau. Les associacions, les escoles, les entitats culturals i els mitjans de proximitat poden ser espais de trobada, d’aprenentatge i de convivència. Cal promoure iniciatives que posen en contacte joves i persones migrants amb valencianoparlants, que fomenten l’intercanvi lingüístic i que visibilitzen la diversitat com a valor. El valencià no es defensa només amb lleis, sinó amb pràctiques quotidianes, amb actituds valentes i amb una mirada oberta al món.
Cap a un futur compartit
El futur del valencià no està escrit. Depén de les decisions que prenguem hui, com a societat. Si volem que continue viu, útil i estimat, hem de fer-lo present en la vida real de totes les persones que viuen al País Valencià. I això només serà possible si el jovent i les persones immigrants són part activa d’aquest procés. No com a receptors passius, sinó com a agents de canvi, com a protagonistes d’una nova etapa per a la nostra llengua.
El valencià pot ser una eina de resistència, però també de construcció. Pot ser una llengua de memòria, però també de futur. I per a això, cal que siga una llengua de tothom. Una llengua que no exclou, sinó que acull. Una llengua que no imposa, sinó que convida. Una llengua que no es defensa amb por, sinó amb estima, amb coratge i amb compromís.