En les últimes setmanes, el mar ha tornat cossos sense vida a les platges del País Valencià. Sagunt, Cullera, Moncofa... trams de costa que, habitualment, acullen famílies de vacances o passejades tranquil·les, s’han convertit en escenaris de dolor. Els cossos de cinc persones que van intentar creuar la Mediterrània en una patera, presumiblement des d’Algèria, ens recorden que aquest mar no només separa continents, sinó que amaga centenars de històries truncades.
Cada vegada que una patera naufraga, Europa se’n sobresalta un instant, però després el món gira com si no haguera passat res. Ens hem acostumat —potser massa— al fet que persones desesperades s’arrisquen a morir per arribar a un continent que, en teoria, representa llibertat, oportunitats i dignitat. Però… què condueix realment una persona a pujar en una embarcació precària, sabent que podria no arribar?
La resposta no és simple, però sí clara: desesperació. Fugir de conflictes armats, persecucions per raons polítiques o religioses, fam, pobresa extrema, catàstrofes mediambientals, la voluntat de retrobar-se amb éssers estimats, o simplement la recerca d’una nova vida. Quan tot falla, el mar esdevé una carretera, tot i que siga perillosa. I les pateres, l’última aposta d’un futur incert.
Europa, davant aquest drama que porta dècades repetint-se, ha reaccionat amb polítiques diverses i sovint contradictòries. El Nou Pacte sobre Migració i Asil intenta harmonitzar la resposta entre estats membres, amb mesures que inclouen controls més estrictes, procediments accelerats i una distribució més equitativa de responsabilitats. També contempla cooperació amb països d'origen i trànsit, com Tunísia, Líbia o Turquia, amb l'objectiu de frenar les sortides irregulars.
Però les crítiques són moltes. D'una banda, hi ha qui denuncia la deshumanització dels processos, la militarització de les fronteres i l'externalització de la gestió migratòria. De l’altra, hi ha qui exigeix més celeritat en les expulsions i un major control de fluxos. Al centre d’aquest debat, les persones migrades queden invisibilitzades, convertides en números o titulars. I és que costa mirar als ulls d’algú que ens qüestiona el nostre confort.
En paral·lel a les polítiques, s’ha intensificat a Europa l’onada de discursos d’odi. Missatges que criminalitzen, estigmatitzen o ridiculitzen a les persones que busquen refugi. A Picanya, fa poc, vam veure pintades feixistes a la seu d’un partit polític. Entitats com Òmnium alerten de l’augment d’aquest discurs, especialment entre la joventut, alimentat per xarxes socials i determinats mitjans. Agressions, insults, desinformació... formes de violència que, si no es combaten, arrel·len i es multipliquen.
Per això, educar en el respecte no és només una tasca escolar, és un compromís de tota la societat. La infància no naix amb prejudicis, els aprén. I per tant, també pot desaprendre’ls. Contar històries que emocionen, com les de xiquetes i xiquets migrants que han hagut de fugir de casa, ajuda a posar rostre i vida a allò que alguns volen convertir en enemic. Llegir llibres que visibilitzen la migració com a experiència humana, veure pel·lícules que mostren el coratge i el dolor, són eines potents.
També ho és compartir espais amb persones diverses, escoltar les seues vivències, trencar barreres a través de l’amistat. Parlar amb sinceritat sobre el que passa, donar eines per a entendre la realitat i fomentar la solidaritat des de ben menuts. Fins i tot, ajudar-los a reconéixer discursos tòxics i saber com actuar davant ells, amb empatia però també amb fermesa.
No cal esperar que una criatura entenga les complexitats geopolítiques. Però sí pot comprendre que cap persona mereix morir en la mar per buscar una oportunitat. Que ningú és menys per haver nascut en un altre lloc. I que l’empatia no és debilitat, sinó força.
Com a persones adultes, tenim el deure de ser referents. El nostre llenguatge, les nostres actituds, el que compartim en xarxes, els comentaris que fem quan pensem que ningú escolta… tot educa. Hem de ser coherents, inclusius i compromesos. El racisme no és una opinió; és una estructura que fa mal, que exclou, que mata. I només des de l’amor podem construir alternatives.
La migració ha estat sempre part de la història humana. Ningú és completament sedentari. Els nostres avantpassats es van moure, fugint o cercant. I si algú arriba a casa nostra, no és perquè vulga treure’ns res, sinó perquè vol formar part. El repte és trobar formes justes i dignes de gestionar aquest procés, sense oblidar que darrere de cada embarcació hi ha vides plenes de sentit.
Els cossos que han arribat a les nostres costes no són només cossos. Són somnis, anhels, noms que potser ningú coneix. I això, precisament, és el més dolorós. Perquè el drama no és només morir en la mar. El drama és que ningú et plore. Que ningú recorde la teua història. Que et convertisquen en una estadística més.
Per tant, eduquem per a recordar. Per a estimar. Per a construir una societat que no mire cap a un altre costat. Que alce la veu quan l’odi crida. Que sone com una patera que arriba, no com una que s’enfonsa.