Tot i la creença estesa que les persones joves s’han deixat seduir per discursos reaccionaris, la realitat és una altra. La joventut actual continua apostant pel pensament crític, la diversitat i la justícia social, i fa política des de nous espais que desafien els marcs tradicionals.
El debat sobre l’auge de l’extrema dreta a l’Estat espanyol ha generat múltiples anàlisis i titulars, molts dels quals apunten cap a la joventut com a col·lectiu que estaria girant cap a postures reaccionàries. Alguns vídeos virals, certs discursos i escenes mediàtiques han alimentat aquesta percepció. Però cal posar la lupa amb calma i perspectiva. El jovent no és ultradretà. No ho ha sigut mai de manera majoritària, i continua sent, en gran part, motor de canvi, esperit crític i resistència social.
Per entendre com hem arribat a este moment, cal recordar que l’aparició de Podemos i d’altres forces progressistes va ser possible gràcies a una generació indignada, eixida de l’impacte de la crisi del 2008, que exigia una política més honesta, més justa i més democràtica. Aquests moviments van canalitzar la frustració de la gent jove cap a l’esperança. Ara, en canvi, pareix que les emocions dominants són la por, el desencant i la desconfiança. Però això no vol dir que aquestes emocions es traduisquen en una adhesió generalitzada a l’extrema dreta. Només significa que cal escoltar amb més atenció.
Les persones joves han viscut un canvi de cicle. Han passat de ser generació de pancartes a generació de micròfons, càmeres i xarxes socials. És en aquestes plataformes on es debat el món, on s’amplifica tot, inclosa la radicalització. I és ací on també s’ha comés l’error d’identificar visibilitat amb representativitat. Una veu que crida molt no és la veu de totes. Un perfil amb molts seguidors no representa una generació sencera.
Les enquestes diuen una altra cosa. El vot jove continua més prop de l’esquerra que de la dreta. Les preocupacions continuen sent el medi ambient, la igualtat de gènere, els drets LGTBIQ+, la salut mental, la precarietat laboral o la cultura. Tot això no cap en els marcs de l’extrema dreta. I, a més, moltes persones joves han decidit que votar no és l’única forma de fer política. N’hi ha qui participa en cooperatives, en col·lectius, en festivals transformadors o en moviments feministes. És una acció política quotidiana, que no apareix en les portades.
És cert que l’extrema dreta ha sabut adaptar el seu discurs a les emocions del moment. Han simplificat missatges, han apel·lat a la identitat i han ocupat un espai que alguns partits progressistes han abandonat. Però això no vol dir que el jovent s’haja rendit. La gent jove també ha sabut reinventar-se, crear espais nous i construir relats des de la diversitat, el respecte i la memòria.
És urgent que les institucions educatives reforcen la formació en valors democràtics, pensament crític i història contemporània. Que es done veu a la memòria col·lectiva, no com a nostàlgia, sinó com a eina per evitar que es repetisquen els errors del passat. La joventut no és passiva. És la més afectada pel model econòmic actual, i per això és qui més té a dir sobre el futur.
Al País Valencià, com en altres territoris de l’Estat, l’extrema dreta ha intentat seduir la joventut mitjançant discursos identitaris, simplificats i agressius. Alguns joves s’han sentit atrets per missatges que apel·len a la por, a la confrontació i a un suposat orgull de “lo valencià” desvinculat de la cultura pròpia i basat en relats excloents. Però aquesta adhesió és minoritària, poc arrelada i sovint vinculada a una reacció emocional davant del desencant amb les institucions.
És important no confondre la presència de grups juvenils ultres en certs espais públics amb una majoria generacional. Les mobilitzacions feministes, per la llengua, l’habitatge i el medi ambient, continuen sent convocades i protagonitzades majoritàriament per persones joves. Mentre l’extrema dreta organitza actes amb estètica provocadora, el jovent compromés crea alternatives transformadores des dels barris, ateneus, centres educatius i assemblees autònomes.
També cal destacar que l’extrema dreta valenciana ha tingut dificultats per connectar amb les preocupacions reals de la joventut: l’accés a l’habitatge, la precarietat laboral, la salut mental o les polítiques culturals. El seu discurs identitari no encaixa amb un jovent que majoritàriament viu en entorns diversos, interconnectats i digitals, i que ha crescut en una realitat sociolingüística on el valencià conviu amb altres llengües i referents globals.
L’intent d’alguns sectors ultres de criminalitzar el jovent que fa activisme, que parla valencià, que defensa la memòria democràtica o que qüestiona el model productiu, no ha fet sinó reforçar una identitat crítica i valenta. En lloc de caure en la por, la gent jove del País Valencià ha respost amb creativitat, cultura i resistència. No és que el jovent valencià s’haja tornat d’ultradreta, sinó que la dreta radical ha trobat una muralla difícil de traspassar en una generació que ha decidit fer de la lluita quotidiana una forma de dignitat.
Cal deixar de parlar del jovent com si fora un problema. En tot cas, és una solució. No es pot criminalitzar ni responsabilitzar un col·lectiu per l’auge de discursos d’odi que provenen, majoritàriament, d’altres grups d’edat. És més útil entendre per què algunes veus joves han optat per postures autoritàries, i treballar per crear alternatives atractives, participatives i inclusives.
El que es veu en les places, en els centres educatius, en les organitzacions juvenils i en els carrers parla de solidaritat, de creativitat i de rebel·lia. Això també és política. I potser no se sent tan fort com un eslògan en un míting, però transforma molt més.
La joventut continua sent un far que il·lumina camins nous, encara que a vegades es vulga apagar la llum per por al canvi. Però el canvi ja està en marxa, i ve de la mà d’unes generacions que no volen tornar enrere, sinó construir un futur amb justícia, llibertat i dignitat per a totes.