Cada juny, la bandera arc iris ha estat molt més que un símbol: una declaració d’existència i resistència d’un col·lectiu que encara pateix discriminacions. Però aquest 2025, l’Orgull ha estat més silenciós. Sense banderes en molts ajuntaments, sense campanyes de marques, i amb carrers menys acolorits, sembla que no hi ha res a celebrar. O pitjor: que no hi ha res a reivindicar. L’absència de la bandera en edificis públics no és neutral: és un retrocés. Tot i que el Tribunal Suprem va avalar-ne l’ús el 2020, molts ajuntaments han decidit no penjar-la per por o per ideologia. Això envia un missatge clar: la igualtat no és prioritat, i la llibertat només val si encaixa en determinats valors conservadors.
Aquesta invisibilització també ha arribat al món privat. Moltes marques que abans mostraven suport ara callen. Potser per por a boicots, o perquè mai no va ser un compromís real. Això posa de manifest la necessitat de passar de la visibilitat simbòlica a la transformació real: contractació sense estigma, respecte a la diversitat i polítiques contra la LGTBI-fòbia. Quan això no passa, la bandera esdevé un objecte buit. I si damunt desapareix, només queda el silenci.
Davant aquesta passivitat institucional i empresarial, la ciutadania ha respost. Banderes als balcons, accions autogestionades i activisme a les xarxes socials han mantingut viu l’Orgull. El carrer ha parlat: la lluita continua, des de baix i sense suports oficials. Això és tan trist com esperançador: perquè evidencia la manca de voluntat institucional, però també reafirma que el canvi real sempre ha vingut des de la base.
El compromís real no es mesura en dies assenyalats, sinó en accions quotidianes. És fàcil lluir una bandera durant el mes de juny, però molt més difícil és revisar protocols, garantir espais segurs i escoltar les veus del col·lectiu durant tot l’any. El compromís implica incomodar-se, qüestionar privilegis i actuar amb coherència, fins i tot quan no és rendible o popular.
Les institucions tenen una responsabilitat ineludible: garantir drets i protegir la diversitat. Quan decideixen no posicionar-se, no estan sent neutrals, sinó còmplices d’un discurs que vol esborrar. El compromís institucional ha de ser ferm, valent i sostingut. No n’hi ha prou amb declaracions simbòliques: calen recursos, educació i polítiques públiques que defensin la igualtat de manera efectiva.
També el compromís individual compta. Davant l’auge dels discursos d’odi, cada gest suma: defensar una persona discriminada, corregir un comentari LGTBI-fòbic, donar suport a iniciatives comunitàries. El silenci ens fa còmplices, però la implicació ens fa aliats. L’Orgull no és només del col·lectiu: és una causa comuna per una societat més justa i lliure.
Cal no caure en el parany del llenguatge. Negar la bandera no és una mostra de neutralitat, sinó una forma de censura. És esborrar memòries, famílies diverses, infàncies trans i persones migrants LGTBIQ+ que pateixen doble discriminació. És dir-los que no són benvingudes. I el perill més gran és acostumar-nos a aquest silenci. L’apatia social afavoreix l’odi. Quan abaixem el cap per no discutir, guanya el feixisme. Per això cal continuar posant el cos, la veu i la bandera. Fer comunitat. Fer memòria.
El col·lectiu LGTBIQ+ no vol privilegis, vol igualtat. Aquest 2025 ha estat un avís: ens volen fora dels espais públics. Però l’Orgull continuarà. Amb o sense bandera. Amb resistència i esperança.