Hola bona gent! Hui vos vinc a contar una història tan absurda com entranyable. Una revelació que em va sacsejar els fonaments del pensament lògic: durant tota la meua vida he pensat que el mascle de l’oca... és el parxís. Sí, com sona. No un ganso, no un animal amb plomes i potes palmades. Un joc de taula. Amb daus. Amb fitxes. Amb colors. Amb orgull masculí i vocació paternofilial.
I no, no estic boig. Estic... creativament confús.
Tot començà quan jo era menut, allà pels anys en què les vesprades consistien a jugar sobre el terra amb un tauler de cartró que tenia dues cares. D’una banda el parxís. De l’altra, el joc de l’oca. Un duet lúdic. Un yin i yang de l’entreteniment familiar.
I jo, innocent però observador, vaig començar a fer connexions. I quina era la més natural per a un cervell de sis anys? Que si l’oca vivia darrere, i el parxís davant... doncs el parxís havia de ser el mascle. El pare. El progenitor juganer.
És que ho tenien tot: convivència en el mateix suport, simbiosi de caselles, i aquella energia competitiva que només tenen els pares quan juguen per guanyar.
Després vingueren les preguntes. “Com pot ser que un joc siga el mascle d’un animal?” Jo no ho sabia, però tampoc ho necessitava. La infància no demana explicacions, només confirma sensacions. I jo sentia que el parxís era més que un joc. Era un personatge. Una entitat. Un senyor amb fitxes al lloc dels fills.
L’oca, en canvi, era aventurera. Recorreguera. Saltadora de caselles. Lliure com el vent i despistada com un diumenge sense despertador. Ella es llançava al pou, travessava el pont, celebrava cada oca trobada com un gol en la pròrroga.
Amb el temps, vaig començar a elaborar una història. El parxís era un pare estricte. Imposava normes. Volia que arribares exactament a casa, no abans. Et podia menjar sense avisar. Tenia quatre colors, com les emocions dominants de la paternitat: paciència, frustració, orgull i competició.
I l’oca? Ella només volia viure. No importava guanyar, sinó viatjar. Saltar d’oca en oca. Evitar la presó. Desxifrar el laberint.
Què més voleu per a una relació? Són complementaris. Ell amb regles. Ella amb llibertat. Ell calcula, ella improvisa. Com qualsevol parella moderna.
Quan ho vaig contar per primera vegada, em van mirar com si haguera menjat la fitxa verda amb el cafè. “Parxís? En sèrio?” em deien. Però jo aguantava el tipus. Perquè la veritat no sempre és científica. A voltes és emocional. Poètica. I sobretot, memorablement absurda.
Perquè qui va decidir que el mascle de l’oca és un ganso? Els biòlegs? Molt bé per ells. Però jo vaig decidir que, en el meu univers, el mascle de l’oca és un tauler que et fa contar caselles i plorar quan t’envien al principi.
Imagineu ara una comissió cultural. Un grup de sabuts discutint esta possibilitat. Biòlegs, filòsofs, jugadors experimentats de sobretaula. I després de jornades de debat intens, em declaren pioner del pensament lúdic alternatiu.
“El parxís com a figura paterna d’una oca? És irreverent, però té sentit narratiu.”
I jo somric, des de la meua trinxera d’imaginació infantil preservada en formol.
Podríem fins i tot estendre el sistema: si el parxís és el pare i l’oca la mare... El Cluedo és el tiet misteriós que mai arriba a les dinars familiars. El Monopoly és el veí ric que fa olor a contractes. El Trivial és el cosí sabut que et fa sentir ignorant.
I el Domino? Claríssimament l’àvia: tradicional, silenciosa, però amb capacitat de fer caure tot en qüestió de segons.
Així que ara, quan algú em torna a preguntar “quin és el mascle de l’oca?”... no dubte. No titubege. No em deixo intimidar per l’enciclopèdia.
Mire als ulls. Inspire. I dic:
“El parxís.”
I si s’enriuen, millor. Perquè en eixa rialla està la màgia d’un món on tot pot connectar, on els animals tenen taulers com a pare, i on l’absurd és la forma més bonica de recordar que la imaginació no té límits.